Indiferència glaçada (compte clos)

Ja fa un parell de dies que ha arribat el fred i a diferència d'altres anys la seva arribada no m’ha suposat res d’especial. En altres temps els primers freds m'emplenaven d'alegria, però, avui, a més de glaçar-me els ossos només he sentit indiferència. Gairebé decepció. Sóc d'aquestes persones (abans rares però ara cada cop més comuns) que abominen de la calor, per mínima que sigui. El fred m'alegra l'ànim, em dóna idees i amb elles les ganes de posar-les en pràctica. Diria que gairebé m'entusiasma si no fos perquè a la meva edat ja no n’hi ha gaires coses que m'entusiasmin realment. I a més, el fred desvetlla el meu sentit de l'humor.

La qüestió és que amb l'adveniment dels primers freds no se m'ha alegrat el dia. Tampoc no és que hagi patit l'efecte contrari, per a què enganyar-se, però és que jo sempre espero el fred amb certa expectació i m'ha sorprès comprovar que en aquesta ocasió no he notat el canvi com solia. Potser això pugui explicar-se perquè, en realitat, ja no feia calor i aquesta circumstància em produïa un benestar desacostumat. Una mena de benestar foraster. Calor en ple novembre, sí. Bueno, en el fons del que es tractava era de l'absència de fred. És que ja no se’n recorda ningú d'aquelles castanyades en cos de camisa? És que ja hem oblidat aquelles festes de Nadal amb l'abric al braç? Fa un parell d'anys per Bilbao i en plenes dates nadalenques podies passejar a qualsevol hora del dia amb un simple jersei, sense por d'un refredat. La majoria de la gent caminava contentíssima però jo, en canvi, anava més aviat picat. Merda de temps, pensava. I és que ni feia fred ni plovia. Resultava rar veure tothom passejant com si es tractés d’un dia qualsevol de setembre, per carrers il·luminats i esquitxats d'arbres carregats de boles de colors i papàs noel per tots costats, anant de botiga en botiga a qual més empolainada, de bar en bar... Era rar. I a Londres, l’any passat i per la mateixa època passava el mateix. Els abrics estaven de més; tant, que més que una ajuda eren una càrrega. Al capvespre les noies creuaven pels ponts sobre el Tàmesi mostrant els seus melics, talment com si fossin en ple estiu. I els nois en samarreta, és clar. A primera vista tot plegat feia basarda, però anava en total consonància amb la raresa d’aquell temps. En podeu estar ben segurs. Sobra insistir que tot allò era molt rar. Malgrat tot a Londres si que va ploure un xic, prou per donar una certa aparença de normalitat. Però, tampoc no gaire.

Doncs bé, precisament per l'estranyesa de la situació i per la seva persistència any rere any, jo acollia amb alegria el canvi. Però enguany, com he dit abans, el fred solament m'ha deixat glaçat. De cop i volta ha tornat la normalitat; s'ha atrevit a sortir del forat on s'amaga des de fa temps. Com si no res. S’ha presentat la sensatesa tardorenca i m’ha agafat amb el pis a la panxa. I res. Hauria d'estar més content que de costum, però res. Jo ho atribueixo a l'edat, a la meva edat, és clar. Bé, a l'edat i a que no plou, que aquesta és una altra, perquè la conjunció perfecta és el dia plujós i fred. Quan fou l'última vegada que vam tenir un dia fred i plujós? Ja ni me’n recordo. I segur que no fa tant, però, fixa't, penso en això i no puc evitar remuntar-me a la meva infància. Per descomptat que tot això és producte d’un mecanisme inconscient perquè, de ben segur que el passat hivern vam viure algun d'aquests dies. I l'anterior; i també l'altre. L'edat. Segur que és l'edat. No; no és que em senti vell. Són els meus records els que envelleixen i a mesura que ho fan es manifesten amb més nitidesa; com més allunyats en el temps més clars apareixen els seus perfils. Per contra, el passat recent es desdibuixa amagat rere una cortina de fum, fum, fum. Jo crec que el bo d’Einstein ens va embullar una mica. En realitat la teoria de la relativitat no és més que el somni d'un geni desmemoriat.

Avatars cafeters (compte clos)

Hi ha dies que les coses comencen a anar malament des de primera hora del matí. Ahir, per exemple, vaig trobar el meu bar favorit tancat i barrat i a les vuit del matí i amb a penes sis graus de temperatura no em va quedar cap més remei que iniciar un improvisat pelegrinatge a la recerca d'un altre bar on poder prendre un cafè amb llet en condicions, és a dir, calent i amb gust de cafè. Quin maldecap. Mira que escassegen a dia d’avui els establiments que serveixen un cafè amb llet com déu mana! I ho dic, això, plenament conscient de què el cafè del Rex tampoc no passa de regular, que consti. Però, és que el Rex és dels comptats llocs on pots prendre el cafè sense que el veí de taula t’atabali amb la pesta i la fumera de la seva cigarreta. O la veïna, ja que el més normal darrerament és que sigui una veïna de taula, la que empesti. I és que la cosa és força més complicada del que a primera vista podria semblar, perquè, en aquests temps que corren, quan et serveixen calent el cafè amb llet el més normal és que no sàpiga a cafè sinó a fang, i quan té gust de cafè, ai, te’l posen tebi, invariablement. No hi ha res a fer, noi. Si al menys t'ofereixin la possibilitat d’un punt equidistant...

Però, amb ser lamentable el que explico, això no és el pitjor que et pot passar ni de bon tros. El súmmum del despropòsit cafeter, el delicte diria jo, és el cafè amb llet tebi i amb un dit -si no més- d'espuma pel damunt. Quin fàstic! El remenes i remenes amb l'esperança de què aquesta immundícia espumosa desaparegui o disminueixi una mica si més no, i tanmateix i abans que el beuratge t’arribi a la boca no tens cap més sortida que empassar-te per bigotis un xuclo d'aquesta porqueria suplementària en forma d'escuma de llet. Eeecs, repugnant. I quan per fi els teus llavis toquen el cafè després de tirar cap a enrere el cap, de vegades fins a fora mida de fondo que queda el maleït, el trobes tebi. Aaag. Cada cop és més difícil encertar amb el lloc adequat, la veritat; cada dia més. És desesperant. I quan el trobes van i te’l tanquen per reformes tot just quan ja t'havies acostumat als cambrers i els cambrers ja s'havien acostumat a tu. No sé on acabarem amb aquest desori. No ho sé.

Després de meditar-ho serenament he arribat a la conclusió de què el problema de l'escuma ha de ser estudiat a fons. Ho crec per la gravetat de l'assumpte i per la seva transcendència. Penso que fins i tot mereixeria l'atenció d'algun doctorand en sociologia. Si; estic plenament convençut que cal dedicar-li una tesi a aquesta enutjosa qüestió. Almenys una tesi. I aviat.

Faig la vista enrere i no puc evitar que m'envaeixi la nostàlgia. I és que, quan ho penso... Fa un grapat d'anys, algun barman espavilat va comprovar que afegint un xic d'escuma al cafè amb llet, a imatge i semblança del que fan a Itàlia amb els caputxinos, li quedava un cafetet d'allò més apanyat. Aquell individu no va descobrir la sopa d'all, no, però va tenir ocasió d'experimentar l'èxit cafeter en les seves carns; va assaborir què era això. Tenia un producte resultón, el boca a boca funcionant i la cafeteria plena. Què més en podia desitjar? L’additament, de cap de les maneres podia substituir l’espumeta del cafè ben fet, això per descomptat, però executada la treta amb prou moderació contribuïa a realçar la cremeta pròpia del cafè. Molt bé. El resultat era interessant, arregladet que en diríem, i en l'essencial no desvirtuava el cafè amb llet. El secret consistia en afegir solament una mica, la necessària per aconseguir aquest efecte-crema que tant sembla agradar a la gent.

Però no! Com tothom sap l'èxit d'un és l'enveja de molts. A partir d'aquí i amb la progressiva extensió d'aquesta oprobiosa pràctica, augmentada i corregida a mans d'insensats, de delinqüents diria jo, va sorgir el disbarat, la fi del món, l’armagedon cafeter, el rien ne va plus espumero. I no; no exagero gens ni mica. No tinc el menor dubte que la pèrdua, el dispendi cultural que ha suposat tal innovació i la seva grollera i criminal generalització serà objecte d'estudi dels antropòlegs culturals. Fins i tot els criminòlegs li pararan atenció. L'extinció del bon cafè amb llet serà abordada talment com la del lleó del atlas. El Discovery Channel farà documentals que, això no canviarà mai, serviran de fons perfecte per fer la migdiada, tal i com ara aconsegueixen amb els seus documentals sobre els pingüins patagónics, els nyus del Serengueti o els monjos tibetans.

Ara, en compte d'un cafè amb llet et serveixen una mousse amb fons -i a més, no gaire- de cafè amb llet. I per acabar-ho d’adobar, tèbia, fes-te fotre! I no et salves ni en el Rex, encara que aquí quan et coneixen ja et serveixen el cafè com tu vols i no al gust del barman o de l’eixelebrat de torn. Al gust del cambrer, més ben dit. Rectifico: de la cambrera.

Ahir, per nassos, és clar, no em va quedar més remei que entrar en altre lloc -ometré el seu nom per pudor- i posar-me en mans de la providència. Amb humilitat no exempta de determinació vaig sol·licitar un cafè amb llet, per favor, amb la llet ben calenta, gràcies. I un croissant, per descomptat. I és clar, em van servir un beuratge d’aquells que ara s’estilen. La tassa, més aviat petita, contenia un cafè amb llet postmodern, amb el seu ditet d’espumeta pel damunt, blanca, blanquíssima, amb una vora marró al voltant i un minúscul toc al bell mig; molt maco, la veritat. I el croissant? Doncs petit i sec, d’aquells que no s'enfonsen en pressionar sinó que s'esmicolen en mil engrunetes planes que es queden enganxades als dits i s'escampen pel periòdic, i ho taquen tot de greix i... I de gust aspre, lluny de qualsevol insinuació dolça. Era com un bocinet de pa sec -pel gust, vull dir- que a la mínima es desintegrava entre les meves mans. I les puntes? Millor no m'estenc sobre aquest assumpte. Solament diré que evocaven segmentets marrons de carbó. I ho deixarem en carbó, d’acord? Per allò del pudor al qual em referia abans.

Però, tornem al cafè amb llet, tornem-hi. Al cafè amb llet postmodern, per a ser exactes. En veure la tassa tan petita vaig posar solament un sobre de sucre quan normalment hi poso un sobre i mig. El sucre, horror, va trigar un segle a penetrar la capa d'exoespuma bicolor i arribar a la seva líquida destinació; de tanta i tan espessa que era l'espuma. Però, i ara? No m'ho podia creure! Si aquí no hi ha cafè! Amb la curiositat de l'explorador vocacional vaig ficar la cullereta per remoure i, en efecte, solament havia un culet de cafè amb llet. Vaig remenar i remenar. Sí; al fons, de tant en tant, lluitant amb la porqueria espumosa es deixava veure un líquid marró fosc. Fosquíssim. Costava de veure'l, però allà hi era.

A la vista d’això em vaig aixecar i agafant la tasseta em vaig dirigir a la barra. Per favor, seria vostè tan amable de retirar l'escuma? És que a mi no m'agrada el cafè amb llet amb tanta escuma, sap? Moltes gràcies, molt amable. La cambrera va agafar el platet amb la seva tasseta i es va allunyar fins a l'aigüera metàl·lica, a un parell de metres d'on jo em trobava; potser tres. Després, amb una cullereta, va extreure tota l'escuma de la tassa i abans que jo pogués reaccionar, zas, la va emplenar amb més llet. Amb llet tèbia, gairebé freda per a més inri. A continuació va plantar el cos del delicte a la barra amb un somriure. Aquí el té.

Jo solament havia demanat que em retirés l'escuma, però, la noia, en veure que la tassa quedava pràcticament buida no se li va ocórrer res més que afegir llet a vessar. El resultat va ser una tasseta plena fins a la vora d'un líquid lletós del color de les natilles. Hòstia! Això hauria d'estar penat, vaig pensar.

Escolti; perdoni. Miri, és que jo prefereixo un cafè amb llet, sap? I si és possible un cafè amb llet sense addicions espumoses. Vaja, una tassa de cafè amb una mica de llet; meitat i meitat, més o menys. I ben calenta, per cert. Ni més ni menys que un cafè amb llet com els d'abans. I calent, no se'n oblidi.

Un cafè amb llet sense què? És que aquí solament posem cafè i llet. Sense espuma, dona; volia dir sense espuma. Ah? Doncs, i es clar que si. Ara mateix. Sense perdre el somriure en cap moment, la noia va retirar diligentment aquella porqueria i em va preparar un cafè amb llet a l'antiga -suposo que després de perpetrar la seva malifeta va ser conscient de l'error comès i es va sentir sobtadament penedida; o potser és que a ella també li agrada el cafè, ves tu a saber-, i quan me’l va servir em va preguntar, ...i per què no li agrada a vostè l'escuma? Jo no vaig contestar. Vaig agafar el meu cafè amb llet i somrient vaig tornar a la meva taula mentre m'assenyalava el bigoti amb el dit. Per a què entrar en els detalls, vaig pensar. Almenys aquesta noia va tenir una actitud cordial i respectuosa en tot moment. I ho dic perquè en una ocasió semblant una estúpida gairebé em bolca el seu beuratge pel damunt. No cal dir que vam tenir un seriós altercat.

Avui he tastat el cafè d'un altre lloc. No estava malament, però també anava sobrat d’espuma. Què hi farem. Paciència.

El jardí de l'Oca 1 (Conte)

El Joc de l'Oca és un vell joc de taula on contenen dos o més jugadors. Cada jugador, per torn, llança els daus i avança la seva fitxa per un tauler en forma d'espiral dividit en 63 caselles esquitxades aquí i allà de càstigs i premis, de manera que segons la casella tocada en sort el jugador serà penalitzat o recompensat. Guanya el jugador que aconsegueix arribar el primer al Jardí de l'Oca, l'última casella.

I

«Les set tocades. Hauria d'anar pensant en descansar una mica; conduir amb el sol de cara és força empipador. I encara més si el sol està tan baix perquè això m'obliga a anar rígida i amb el cap excessivament alçat, forçada. L'esquena se'm farà miques si no m’aturo aviat i a més, em vindria molt bé un cafè. Sí; el necessito, aquest cafè».

...Cent deu.

«Ja fa una bona estona que el vinc notant. Resulta difícil de creure. Com pot sorprendre'm encara aquesta sensació a pesar del temps transcorregut i d'haver-la experimentat tantes i tantes vegades? Em faig creus. Després de tants anys sense tornar-hi confiava en què les meves velles obsessions haurien caigut en l'oblit però, a la vista està que hi ha coses que no canvien. Què hi farem? si més no ara ja no em preocupa. Ara em diverteix... De totes maneres mai no m'acostumaré a aquest paratge desèrtic i a la carretera, tan recta i llarga. Tan avorrida. Sí; crec que és això. L'aire extremament sec.., l'excés de llum.., i sobretot aquest paisatge tan... Com definir-lo..., aixafat...?».

...Cent vint.

«Sempre vaig pensar que un viatge al no-res devia ser una cosa semblant a aquesta, i encara ho crec. Potser en el seu moment hauria d’haver comentat aquest assumpte amb algú; ben mirat no passa de ser una ximpleria pròpia d'adolescents. Però, ara, a qui podria confiar aquestes bajanades? al psiquiatra? I tampoc no l'hi he comentat mai res a la Carli. Com explicar que cada vegada que faig aquest camí tinc la sensació d'estar fumada? No té cap sentit. És absurd, estúpid».

«Recordo que la mare i jo travessàvem aquesta regió almenys tres o quatre vegades a l’any i ja, per aquella època, advertia la mateixa sensació amb total claredat. No és que tot continuï exactament com en aquells dies, és clar, però.., si fa no fa. També és veritat que aleshores la carretera era bastant més estreta i estava ruixada de bonys i calbes de sorra però, deixant això de banda tot segueix més o menys igual. I també és possible que jo no hagi canviat tant com hauria volgut. Salvàvem aquests paratges, i mai més ben dit, en aquell vell Fiesta daurat carregat a rebentar d'embalums i maletes; sobretot quan fèiem el viatge d'anada. I a l'estiu a sofrir la gota grossa, perquè fer aquest trajecte a l'estiu era terrible. Com podien cabre tantes coses en un cotxe tan petit? Si pogués obrir una finestra en el temps em moriria de riure en veure'm; en veure'ns. Jo m’estimava més viatjar per Setmana Santa perquè quan el fred no ho impedia podia abocar el cap per la finestreta i imaginar que volava asseguda sobre un estel màgic. Aclucava els ulls i somiava desperta. Em veia tallant l'aire veloçment, travessant un país meravellós, fresc i transparent sense res en comú amb aquest inhòspit secany. Volava entre el verdor de camps sorprenents, idíl·lics, i el blau net del cel, sempre en direcció a unes muntanyes blanques a les quals mai no aconseguia arribar tot i que semblaven estar a tocar dels dits. Les pel·lícules de Disney tenien la culpa, o almenys això pensava la meva mare. Recordo com em renyava i m’estirava de l'orella fins que tornava a asseure'm correctament en el cotxe. Ho recordo com si fos ahir. Fantasies infantils; com us enyoro. De vegades la realitat no és més que una basta caricatura sense ànima dels més bells i ingenus somnis infantils. I tant que sí! I sinó, a la prova em remeto: quina desolació tan depriment!».

...Cent trenta.

«Per què haurà estat tan cruel la natura amb aquest racó de món? És clar que, pot ser cruel la natura? Sí.., suposo que si. Ho veus? és tanta la misèria que m'envolta que puc contar els arbres a voluntat: un, dos, tres.., set, no hi veig més de set. Set arbres raquítics en quilòmetres i quilòmetres a la rodona, sobrevivint miserablement entre milions de pedres i arbustos esteparis. Mmm.., ser un arbre. No estaria pas malament ser-ne un. Ésser, sentir-se com un arbre... Però no qualsevol arbre, no. Un roure. Una alzina en el pitjor dels casos. No, no, què carai: una olivera... és clar; una olivera.... dioooos!».

L’Anna va trepitjar el fre amb fermesa, sense apartar l'ull del retrovisor. Passats els instants de tensió i ja amb el cotxe sota control va poder observar amb deteniment el que havia passat. Era una dona de mitjana edat que caminava despreocupada pel costat dret de la carretera, a un centenar de metres; probablement més. Havia estat a punt d'atropellar-la i solament un ràpid i hàbil cop de volant va evitar el desastre. No obstant això, semblava que ella ni s'havia assabentat perquè aixecava la mà saludant i.., somreia? Desconcertada, l’Anna fou accelerant de mica en mica sense poder apartar la vista d'aquella dona solitària, observant-la pel mirall mentre s'anava fent petita i més petita; un puntet que no va deixar de saludar amb la mà fins que la cinta d'asfalt acabà per engolir-lo. Tot va succeir en un minut; en menys segurament.

«Roures, oliveres... Joder, gairebé atropello a aquesta pobra dona! Em tremolen les mans, els genolls… No puc controlar-me. M’haig d’aturar, tinc basques».

El Mazda 6 es va detenir en el voral embolicat en un núvol de pols. Tot i que va aturar el motor, l'Anna es va mantenir al volant durant uns minuts amb la ment en blanc i els genolls encara tremolosos. Quan per fi es va decidir a sortir del cotxe va rebre una alenada d'aire fresc a la cara i en sentir-se una mica alleujada feu un estirament i deixà anar un crit de ràbia continguda. Ja no tenia ganes de vomitar però les coses no anaven gens bé a l'estómac: se sentia com si s'hagués empassat una sargantana viva. Uns moments de reflexió mentre respirava en profunditat. Dubtes. Després es va acostar al maleter i el va obrir. Olorava rar, però, tot semblava en ordre. Va tancar amb un cop sec i girant en rodó es va allunyar una vintena de passos carretera avall intentant localitzar aquella dona que caminava per on no devia. Res. Ni un ànima. Tampoc no s'escoltava res; ni el vol d'un ocell, ni el murmuri del vent. Res. Un minut més tard va regressar al cotxe i el va sobrepassar per observar el morro. Tots els mosquits del món s'havien posat d'acord aquest matí per estavellar-se contra la calandra i els fars. I a més, desprenia una calor abrasadora, tanta que va preferir avançar-se uns metres abans d’ajupir-se per tocar l'asfalt amb les palmes de les mans. Estava fred. Va seguir un impuls i es va asseure, i un instant després estava tombada a la carretera amb els genolls flexionats, els braços oberts i la mirada ancorada en un cel que passava del blau al blanc segons el sol anava guanyant altura. El cansament va aparèixer sense avisar i l’Anna no va poder evitar aclucar els ulls. L’hi coïen i sobretot l’hi pesaven. I així va romandre durant alguns minuts, agusant l'oïda per si de cas, però solament podia escoltar la seva pròpia respiració cada cop més assossegada. Feixuga i més feixuga per moments. Un instant de tranquil·litat després de tot. Un llampec de benestar. Com estarà la Carli? Però no; continuar així era insensat. Calia fer camí.

«Les set i vint-i-dos, ja. Em moro per prendre un cafè calent i menjar alguna cosa. No entenc com he pogut despistar-me fins aquest extrem. No m'ho explico. Resulta increïble, com no he pogut veure-la, aquesta dona? Merda de recta, sembla que mai no s'acabarà».

Però totes les rectes s'acaben torçant tard o d'hora i a les set i trenta-cinc l’Anna entra en una estació de servei després d’haver sortejat algunes corbes, ves per on. El cotxe anava mancat de gasoli però es va estimar més aparcar al costat de la cafeteria; ja emplenaria el dipòsit més tard. Ningú o gairebé ningú a dins. Tan sols una noia grassa que escombrava amb desgana entre les taules i una dona que podria ser la seva mare darrere la barra, indolent, recolzada de braços mentre escoltava la SER. L’Anna va fer una ullada a la vitrina de la rebosteria, es va acostar a una de les taules situades al costat del finestral que donava a l'aparcament i abans de seure es va dirigir a la dona de la barra. Tot i que a l'aparcament no havia absolutament ningú no volia perdre de vista el cotxe.
- Bon dia.
- Bon dia tingui. Què va a ser?
- Un cafè ben carregat, sis plau. I les pastes, són d'avui?
- I és clar que sí; me les acaben de dur fa un moment.
- Molt bé. Posi'm una napolitana també. Es pot fumar?
- No; si vol fumar haurà de sortir fora. Aquí no està permès.
- Bé, gràcies. El cafè ben calent, per favor.

El jardí de l'Oca 2 (conte)

II

Ahir, res no feia presagiar que l’Anna hagués d'afrontar aquest viatge; la seva vida transcorria rutinària i previsible a parts iguals. Com a cada dissabte arribades les vuit, manà a l'encarregada que tanqués les portes de la botiga i posà les dependentes a ordenar les peces a les prestatgeries. Després tancaria caixa i si tot estava en ordre les acomiadaria fins dilluns següent. Quan les noies ja feia una estona que havien escampat la boira va fer una última ullada a la boutique des de la porta principal i apagà les llums abans d’activar l'alarma i baixar la persiana de seguretat, però, encara no s’havia aixecat després d'haver assegurat la persiana a l'ancoratge del terra quan va aparèixer Jordi, vociferant un estrident «hola, tia buena!» que la va sobresaltar fins el punt de fer-li perdre l'equilibri. No el va veure acostar-se entre la gentada que passejava amunt i avall pel carrer de vianants.
- Ets un imbècil Jordi. I tornes a anar borratxo. Però això no és cap novetat, oi? Què vols, ara? Faig tard.
- Bé que ho saps, Anna. Has pensat en el que et vaig dir dimarts passat?
- No. És més, ni me’n recordo. I deixa'm en pau, joder! Em tens tipa amb les teves estupideses. Què passa, que ja no t'aguanta la teva dona? Ah, perdona, oblidava que amb l'any nou et va fer fora de casa. Per bo, és clar. Au; fot el camp d'una punyetera vegada i no m'obliguis a cridar a la policia.

Ignorant la companyia, l’Anna va tancar la botiga i a pas ràpid es va dirigir cap a l'aparcament, uns carrers més enllà. Jordi la seguia a dues passes, ensopegant-se de tant en tant i murmurant coses inintel·ligibles entre “per favors” llastimosos. En arribar al cotxe l’Anna es va girar per observar què feia el seu indesitjable acompanyant i en veure'l aparentment tranquil es va ficar dintre, va activar el tancament centralitzat de portes i va regirar la seva bossa. Després va abaixar dos dits el vidre de la finestreta i va llançar un bitllet de cinquanta euros que Jordi es va maldar a recollir. Ni l’un ni l’altra digueren res més; no calia. Jordi va desdoblegar fatigosament el bitllet per mirar-lo i quan va aixecar el cap el cotxe de l'Anna anava ja carrer avall.

L’Anna i el Jordi s'havien divorciat quatre anys abans després d'un curt i accidentat matrimoni. Una relació inversemblant. Un cop separats cadascú va tirar pel seu cantó però, Jordi, tot just un any més tard, va començar a importunar-la trucant per telèfon o presentant-se a la botiga de cop i volta, en el moment més inesperat. Al començament les trucades eren esporàdiques i les visites comptades, però en els darrers mesos aquelles molèsties s'estaven convertint en assetjament, pur i simple. Ara s'atrevia a organitzar escenes en ple carrer; espectacles que causarien vergonya aliena a qualsevol, i que sempre acabaven amb un Jordi sanglotant, pregant perdó. Suplicant-lo. Però l’Anna no tenia res a perdonar. Almenys fins que Jordi no va començar a mortificar-la amb el seu assetjament.

Entre tots dos mai no va haver res que pagués veritablement la pena; la seva història en comú va ser tan curta com intranscendent. I és que poc després de casar-se amb l’Anna, Jordi es va retrobar amb la Berta, un vell amor adolescent. La noia havia començat a fer de caixera al Caprabo de la cantonada i des de llavors Jordi es va aficionar a fer la compra: cada dia faltava alguna cosa, i n’hi havia dies que més d'una. Amb el temps -no gaire- de fer la compra va passar a citar-se amb la Berta, i d'aquí a deixar a l’Anna per anar-se’n a viure amb ella n’hi va haver només un pas. Jordi s’ufanejava de fer-ho tot promptament. S'enorgullia d'això. Dos anys de separació i el divorci. Ràpid, sense complicacions, al gust d’en Jordi.

Per a sorpresa de la pròpia Anna, amb la marxa del Jordi es va trobar millor del que mai no s'hauria imaginat. Ara, no entenia què punyetes va veure en aquest tipus per casar-se amb ell. Sí, era maco i divertit, i tenia alguna cosa que el feia diferent, però... de qui? Des del primer moment va pensar que ella tenia la culpa de què les coses no rutllessin, talment com la majoria de les dones. I és clar, s'esmerçava. I es desesperava. Per aquella època era incapaç de veure el neci que tenia davant. Jordi es dutxava cada cop menys, bevia cada dia més i va oblidar què era això de llegir. Ell, que abans de casar-se presumia de recitar a Rimbaud millor que ningú. Perquè llegir el Marca no s’hi val, oi que no? I pensant-ho bé, potser tampoc no era tan maco. Encara sort que Jordi va fer el que tothom esperava -menys l’Anna, per descomptat- perquè sinó la noia encara estaria torturant-se, intentant descobrir què hi feia malament. Però, renoi quin descans quan la va deixar. Què bé, sospirava l’Anna en recordar-ho: quin alleujament. I és que l’Anna es va casar enganyada per un miratge i una vegada desenganyada es descasà gràcies a un nou engany. Però, així és el joc de l'Oca. Tira Jordi, sempre et toca.

III

Segons el calendari del pagès els matins de març acostumen a ser frescos; el d'avui és un matí d'allò més corrent. L’Anna passava l'estona observant a través del finestral de la cafeteria, parant esment a l’aridesa que l’envoltava, pensativa, amb la mirada perduda. Inexpressiva. «El cartell Shell s’acabarà caient si no hi posen remei aviat i els sortidors de gasolina continuen tan deserts com la pròpia carretera. Resulta inquietant que la carretera no registri el mínim moviment. Sí, és veritat que avui és diumenge i que encara és d’hora, però deu fer almenys vint minuts que sóc aquí i no he vist passar ni un sol vehicle. Encara que, si ho penso, tampoc no m'he creuat amb ningú des que vaig deixar l'autopista per agafar la N-128, i d'això deu fer gairebé una hora. Bé; amb l'excepció de la boja que vaig estar a punt d'atropellar. On pararà? I què cony farà tota sola, enmig del no-res? Però és millor així. Ja m’està bé».

Les vuit acabades de tocar, el dipòsit ple, la finestreta oberta i Suzanne Vega en el reproductor de cd’s. L'aire fresc i Gipsy semblen fets l'u per a l'altre. Més centrada després del respir i del cafè, la Carli ocupava ara tot el seu pensament. S’assemblava molt a la Suzanne; la mateixa mirada blava... Anit la va deixar a casa netejant a fons. L'enyorava. «Ja deu fer una bona estona que estarà descansant. La trucaré més tard; l'he vist tan nerviosa... En menys de mitja hora arribaré a Caralta i des d'allà a els Mastins només hi ha quaranta minuts més. Gràcies a la nova variant no cal entrar en el poble i això és un avantatge».

Carli era cosina llunyana de l'Àngela Daró, una vella amiga de l'Anna i advocada per demés -la mateixa que li va dur el divorci. També era militant activa de la Plataforma per a la igualtat de drets de gais i lesbianes. Una tarda es van trobar assegudes cara a cara a la mínima sala d'espera del bufet de l’Àngela, l’Anna pendent del seu assumpte i Carli esperant un amic que sofria l'assetjament dels seus companys de treball després d'haver-se sabut la seva condició d'homosexual. L'amic de la Carli no arribava i l’Àngela continuava en el seu despatx, molt enfeinada amb dos individus l'aspecte dels quals recordava al Travolta de Saturday Nigth Fever. La conversa semblava ineludible, estaven soles i tot feia pensar que continuarien així per una bona estona. Després d'intercanviar mirades i algun somriure tan cortès com ritual, la Carli es va aixecar de sobte i va entrar al despatx de l’Àngela, d'on va sortir gairebé a l’instant. ―Tot sembla indicar que l’Àngela tindrà per a més de mitja hora i, saps, aquest lloc tan petit m'atabala una mica i em ve de gust un cafè; t'hi apuntes? Passada la sorpresa inicial i alguns segons d’incertesa l’Anna va acceptar i es van dirigir a la cafeteria de la planta baixa, un lloc agradable i un cafè veritablement bo. A penes quatre mesos més tard totes dues dones compartien un apartament del centre, a quatre passes del negoci de l'Anna.

El jardí de l'Oca 3 (conte)

IV

La variant de Caralta transcorre paral·lela a un rierol que parteix en dos una extensa arbreda de venerables pollancres. Es van haver de vèncer resistències força tossudes abans de poder construir-la. Fins i tot el Parlament Europeu es va pronunciar en favor de protegir el paratge per on passa, una illa verda envoltada per un buit ocre inacabable, etern. En un principi tothom semblava coincidir en el rebuig de la variant però la veritat és que quan la carretera s’acabà de construir les queixes s’evaporaren, ben bé com per art de màgia. Ara, curiosament, ningú no reconeix haver-se manifestat en contra de les obres. «Res; quatre gats, que sempre es posen en contra de tot. Els de sempre, ja se sap».

Des de la variant de Caralta s'enllaça amb la local que condueix a Santa Engràcia, una carretera que té poc a veure amb la N-128. Per començar és bastant més estreta i el ferm encara és més vell i rugós. Aquesta carretera serveix a la transició entre l'erm i la muntanya, i el seu primer terç transcorre entre corbes relativament còmodes que van ascendint suaument al viatger fins arribar al congost del riu Toldrà. A partir d'aquí segueix durant vuit o deu quilòmetres el sinuós curs del riu i després ascendeix bruscament per atènyer serpentejant al port del Varà, on encara funciona una atrotinada estació meteorològica. A escassos minuts d'allà, en ple descens, cal abandonar la carretera i endinsar-se per una pista de terra que travessa un bosc comunal fins arribar, per fi, a els Mastins.

Ningú no sap perquè aquest lloc és dit d’aquesta manera. Els Mastins no és més que un grapat de cases arruïnades que foren aixecant-se anàrquicament a les proximitats d'una primitiva ermita, Santa Àgreda, de la qual ja només en queda el testimoniatge d'uns metres del mur lateral dret de la seva única nau i gairebé tot el perímetre de l'absis. Amb el despertar del segle XX la façana -amb el seu pòrtic romànic tardà- i els frescos de l'interior foren malvenuts pel rector de Caralta a un especulador que deia actuar en nom d'una Fundació nord-americana. Avui, tot aquest patrimoni forma part d'una gran casa neocolonial de Massachussets propietat d'una família de feliços i adinerats taujans. Per la mateixa època les escasses famílies que encara vivien a els Mastins començaren a emigrar a Catalunya atretes per les colònies tèxtils del Llobregat, primer els homes joves i després, com un degoteig, la resta. En no gaire temps el poblat va quedar en el més absolut dels oblits perquè ningú no va voler regressar mai i desapareguda la gent perduts els records.

Amb la guerra civil els Mastins recuperaria un breu i tràgic protagonisme en convertir-se en improvisat escenari de l'enfrontament entre una companyia de milicians republicans i un batalló de Regulars. El combat va durar tota una nit i es va saldar amb la mort dels republicans i amb el posterior afusellament dels cadàvers per a major escarn. Coses d'un fanàtic capellà castrense, la influència del qual en el tinent coronel de les tropes marroquines no coneixia límits. Afusellats cristianament per un escamot format per gents de les rodalies de Tànger, els cossos malmesos dels milicians foren duts a Caralta en carros arrossegats per mules per ser exposats durant quatre llargs dies a la plaça de la República, la que més tard i gràcies a la liberación seria coneguda com a plaça de la Cruzada Nacional. La massacre, l'abandó, el silenci... El millor adob per a tota mena de llegendes.

Però l'últim habitant de els Mastins no fou cap altre que en Servant, un vell republicà que mai no va renunciar als seus ideals i que va preferir desaparèixer en vida a que el fessin desaparèixer de per vida. Molts dels seus camarades escoltaren els cants de sirena de la reconciliació un cop acabada la guerra i, per creure'ls, jeuen sepultats al fossar que es va improvisar a la cuneta que voreja la tàpia del cementiri de Caralta, contra la qual foren afusellats. Tot el poble era sabedor d'aquella vilesa i en vida de Franco cada Dia de Tots Sants eren molts els caraltenys que deixaven allà bona part de les flors que duien als seus difunts oficials, aquells que estaven enterrats com Déu mana. I no era rar que s'acumulessin més flors a la cuneta que en el propi cementiri. Ara això s'observaria com un gest compassiu, fins i tot romàntic, però, antigament, el sergent de la Guàrdia Civil s’afanyava en enviar un parell de números l'endemà per recollir les flors de la cuneta i dur-les al monument als caidos por Dios y por España que es va erigir al bell mig del cementiri, les úniques flors que mai l’adornaren. Flors robades per a un homenatge putatiu. Però el temps no passa en va i la casa cuartel de la Guàrdia Civil ja fa molts anys que roman buida. I tampoc no sobreviu aquell sinistre monòlit de marbre negre; el manolito, que així era anomenat pels caraltenys en honor d'aquell conspicu sergent cognomenat Manuel, i mai no mencionat.

V

L’Anna no arribaria a casa abans de les deu. Després de l'episodi del bitllet de cinquanta euros havia trucat a la seva companya per dir-li que es retardaria una mica per raons de feina. Entre la botiga i l'adossat que van llogar l'any passat hi ha més o menys un quart d'hora; vint minuts si el tràfic està complicat. A vegades una mica més i tot, però mai una hora. Però aquesta nit l'Anna ha volgut fer una llarga marrada amb intenció de tenir prou temps per pensar a soles. No vol preocupar a la Carli; prou dolguda estava ja a causa d’en Jordi, de les seves emprenyades cada cop més freqüents, de les seves intrusions en la vida de totes dues. I encara sort que avui només s'ha conformat amb seguir-la fins al cotxe i recollir els diners, perquè de vegades és pitjor: crida, es posa violent. L'agressió física s’acabarà produint tard o d'hora. Millor reaccionar a temps que deixar que les coses es descontrolin fins aquest punt.
-- Jordi?
--Anna? Ets tu? Espera, que ara a penes escolto res, deixa que surti fora. Ara força millor. Sabia que acabaries trucant-me. N’estava segur, de debò…
— Escolta; hem de parlar. No podem continuar així.
— Bueno; si vols, demà mateix. Coneixes el Cafetito, el de la plaça…?
— No. Ha de ser aquesta nit. Podries venir d’aquí a una estona? el que jo trigui en sopar. Sobre les dotze ja estaria bé. A casa meva.
— No sé on vius ara, Anna.
— Va home, ja està bé; em prens per idiota? M'has seguit cada cop que t’ha sortit dels nassos. Au, fins ara; sigues puntual, que no tinc tota la nit. I compte, perquè si fas el mínim escàndol i despertes als veïns no obro i crido a la policia, d’acord?
— Molt bé; fins ara.

El jardí de l'Oca 4 (conte)

VI

Per descendir el port del Varà cal parar molta atenció si no vols deixar-te enrere el sender que condueix a els Mastins. L’Anna recorda perfectament aquest detall i va a l’aguait. A quarts de deu el camí rural que travessa la vella selva de roures i castanys que s’estén per tot el vessant nord de la serra Carosa sembla anunciar la seva fi. De mica en mica s’ha anat dissipant l'espessorall deixant a la vista una plana pelada, estreta i ondada, esquitxada aquí i allà de ruïnes de tova, pedra i fusta podrida. A partir d’aquest punt, perduda ja la protecció del bosc, el camí s’esvaeix i avançar resulta una tasca d’allò més penosa per a un turisme; fa anys que aquests paratges no reben la visita de cap vehicle i els durs hiverns i el mal temps han canviat les roderes per rocs i matolls. La perspectiva de quedar embussada li fa un nus a la gola, però l'Anna no pot fer-se enrera i no té cap més sortida que posar el seu cotxe a prova. A empentes i rodolons, talment com una tortuga marejada, el Mazda aconsegueix progressar per aquell terreny fins arribar a una tapiada que li barra el pas, llavors gira a esquerra i durant un centenar de metres voreja la tanca abans de trobar la portalada de els Mastins, tancada i barrada. Alleugerida, l’Anna s’està un minut davant la porta i, sense aturar el motor del cotxe, baixa i obre el gros cadenat que la manté afermada.

La porta franqueja el pas a una esplanada polsosa protegida per un mur de dos metres i mig d'altura envaït en part per una massa verdosa que recorda l'heura. Dintre del recinte, ocupant la pràctica totalitat del quadrant superior dret quan és observada des del portal d'entrada, s'aixeca la casa, un cos central de dues plantes amb dues estructures annexes, una a cada costat i d'una sola planta, gairebé bessones. La primera acull un vellíssim trull i l'altra, que ara és el garatge, d'inici fou destinada a servir de quadra i magatzem. Tot el conjunt es troba perfectament conservat gràcies a Servant dedicara l'últim terç de la seva vida a donar vida a un lloc que des de temps immemorial havia arrossegat fama de maleït, i que sempre ha estat font de llegendes que encara avui serveixen per espantar als nens entremaliats de la regió. També hi ha un pou profund i sec la boca del qual roman coberta amb dues robustes planxes metàl·liques que allunyen la possibilitat de qualsevol accident. Ningú no recorda que aquest pou servís mai per apaivagar la set d'un cristià i, no obstant això, allà hi continua. Els veïns més pietosos de Caralta conten que aquest negre forat empara les ànimes torturades dels milicians massacrats en el trenta-vuit, tots ateus, tots anarquistes. Tots condemnats. També hi diuen que les nits més fredes d'hivern els seus espectres es concentren a l'esplanada per fer foc i escalfar-se. Però les consciències pies de Caralta s'equivoquen almenys en un punt, i és que el foc a els Mastins es remunta a temps tan remots com oblidats. Ben abans de què els milicians fredolics fossin ajusticiats després de morts, mitja confraria de frares fredolics acabà penjada per illuminati pels altres frares, no menys il·luminats que ells. I això no és tot per què, encara abans, per haver, n’hi van haver fins i tot bruixes fredoliques ajusticiades gràcies a la impagable intercessió del Sant Ofici. I amb les bruixes no s'acaben els fredolics ni de bon tros. A els Mastins sempre ha fet molt de fred.

El cotxe va creuar pesadament l'esplanada i es va aturar davant l'emparrat que precedeix la porta principal de la casa. Ja fa algunes temporades que ni l’Anna ni la seva mare passen uns dies aquí, però ningú no ho diria gràcies a que l’Antònia ve cada dimarts des de Caralta per ventilar i procurar que tot estigui en ordre. I el cert és que un cop ventilada la casa i recollits els llenços blancs que normalment cobreixen els mobles principals, solament la fina capa de pols acumulada sobre l'escàs mobiliari que queda sense protecció podria delatar que la casa roman normalment deshabitada.

El primer impuls de l'Anna fou obrir de bat a bat les finestres del saló i retirar totes les teles que va anar trobant al seu pas de camí a la cuina; després posaria aigua a escalfar en un vell cassó d’alumini. Fet això es va afanyar a sortir de nou per tancar la portalada del recinte i ficar el cotxe en el garatge, i va tornar a la cuina amb el temps just d’abocar l'aigua bullent a la tetera. A penes feia un quart d’hora que havia arribat i l'Anna ja es trobava tombada en el vell divan del seu avi, descansant, intentant gaudir d’aquell silenci mentre la tassa de te es refredava. S'esforçava per deixar la ment en blanc observant el capritxós ballet de cortines blaves que penjaven de les finestres, i tot amb l’esperança d'allunyar l'espantall dels seus temors, però fou irremeiable. Res no podia fer. Encara no havien transcorregut més de tres o quatre minuts quan fou envaïda per una profunda i assossegada tristesa. L’ansietat guanyava la partida. Exhaurida tota capacitat de resistència els records sorgien del no res i anaven i venien atropelladament. Vells records de vacances adolescents en pugna amb altres ben recents i força més ingrats. La sargantana de l’estómac que es despertava un altre cop i el te, que es refreda. L’Anna no podia lluitar contra el cansament i per sort s'acabà adormint malgrat el creixent i profund malestar que l’assaltava. Merda de nit! Aquest fou l'últim pensament coherent que li passà pel cap.

VII

En saber que la seva companya es retardaria Carli va sopar sola; a més, tenia pressa perquè aquesta nit devia assistir a una reunió del comitè de la Plataforma i l'esperaven a quarts d’onze. Però l’atzar va voler que totes dues dones es trobessin a la porta del garatge de casa, entrant una i sortint l'altra. L’Anna hagué de recular uns metres per permetre que el Micra de la seva amiga pogués passar, però la Carli no volia acomiadar-se amb un simple gest i en arribar a l’alçada del Mazda va aturar el seu cotxe i va sortir per saludar la seva amiga.
- Hola carinyo. T'he preparat una amanida per sopar, i en el frigo encara queden fetutxinis; només cal afegir més salsa. Jo he sopat només fruita. I què, com t'ha anat? A què s'ha degut el retard?
- Bé, tot anava força bé fins que es va presentar el Jordi. Fou tot just a l'hora de tancar.
- Un altre cop? I què, et va molestar gaire?
- Res; més o menys el de sempre. Aquesta vegada li he donat cinquanta i s’ha conformat.

L’Anna va resumir a la seva companya tot el que havia succeït en tancar la botiga. També li va dir que havia reflexionat llargament sobre l’actitud del seu ex, i que havia resolt parlar amb ell. L’havia convidat a venir aquesta mateixa nit per deixar les coses clares, d'una vegada per sempre. Calia afrontar el problema ja, immediatament. Com més aviat millor.
- Però... Com has pogut convidar-lo a casa? Estàs boja? I encara se’m fa més difícil d’entendre el teu gest després del que m'acabes d'explicar. De debò, penso que t’has begut l’enteniment, Anna. Què hi trames?
- Escolta, tampoc no puc quedar-me de braços plegats a l’espera d’esdeveniments. Em nego a continuar com fins ara. Penso parlar amb ell molt seriosament; crec que podem arribar a un acord. L'hi oferiré diners si cal.
- Diners? Però, què hi tens al cap? Aquest tio és un cabró que només viu per fotre't. Denuncia'l i oblida't de la resta, i fes-ho ara, ja. T'acorrala, no te’n adones? Cada cop que li permets una li’n dones ànims per muntar-te una altra, i de més grossa.
- Crec que me'n sortiré. Ens podrem entendre, no t’amoïnis; abans era un home raonable...
- Però, què hi dius ara! En Jordi no és més que un borratxo sense remei. I abans tampoc no era gens raonable, Anna. És que ja ho has oblidat? Quan vivies amb ell eres una desgraciada. Jordi sempre ha estat un merda, un maltractador. Et farà mal; encara més, no ho dubtis.

La Carli sabia molt bé de què en parlava; ella també havia hagut de suportar l’assetjament del Jordi. Un mal dia es va presentar begut a l'escola primària on treballa com administrativa i al bell mig del distribuïdor que dóna pas a les aules i davant un nodrit grup de nens i nenes, no va tenir cap escrúpol en intimidar-la, en escridassar-la com un boig dient-li bollera i altres vexacions mentre la sacsejava com un ninot. I per si no fos prou, també va intentar agredir al bidell i a un company de la noia que alarmats per la cridòria van acudir en el seu auxili, i solament va accedir a marxar del centre quan la directora el va amenaçar amb trucar a la policia. Aquests fets donaren lloc a un acalorat debat entre la direcció i el claustre i, comptat i debatut, es va optar per no presentar denúncia en el convenciment de què llavors l'escàndol públic seria inevitable.
- No puc deixar-te sola amb aquest bèstia. No vull. Em quedo i punt.
- Jo m’estimo més que te’n vagis, Carli. Au, no temis, no passarà res en absolut, res que t’hagi d’inquietar. Ves-te’n, marxa tranquil·la, t'esperen i faràs tard.

Però la Carli no va respondre. Va tornar al seu cotxe i fent marxa enrere el va deixar tot just on l’havia agafat pocs minuts abans. Resignada, l’Anna va entrar a continuació i va aparcar el seu. Després, entre totes dues van baixar la porta de garatge i sense creuar ni un mot desfilaren l’una rere l’altra per l'estreta escala d'accés a la planta baixa de la casa per dirigir-se directament a la cuina. Mentre l’Anna treia els fetutxinis del frigo i els ficava en el microones la Carli s'excusava per telèfon a una companya de la Plataforma. En un tres i no res totes dues s’estaven assegudes a taula, sense mirar-se. Dues cokes ligth les observaven mentre la pasta esperava torn en el microones. Les onze tocades i no tenien res a dir-se.

El jardí de l'Oca 5 (conte)

VIII

Dos cops secs i aspres de timbre van interrompre el perllongat silenci en el que estaven sumides des que van pujar del garatge. L’Anna mai no va entendre perquè la Carli preferia aquest bramul estrident al civilitzat din-dong d'un timbre de campana. Amb el sobresalt encara a la panxa van mirar simultàniament el rellotge que penjava de la paret de la cuina. Només eren dos quarts de dotze. Si era ell, s'havia avançat més del que cabria considerar com a raonable. I és que quan aquest home no s'excedia es quedava curt. Podria dir-se que Jordi era un individu de costums desencaixats, sens dubte. Ves a saber si el poca-solta havia arribat a creure que anar desajustat era un tret que realçava el seu encant perquè semblava conrear-lo a propòsit. Individu de poques llums, després de tot.
- Joder! Segur que és aquest cretí... Au, Carli, ves al pis de dalt. I tu no hi ets, d'acord? Estigues a l'aguaït i si veus que es passa crides a la policia. No, no; espera, deixa que sigui jo qui decideixi. No avisis ningú si jo no t'ho dic abans. Ho has entès?
- No siguis estúpida, Anna. No obris la porta. Engega'l a la merda i no obris...
- Puja d'una vegada Carli! I calla, no sigui que t’escolti. Espera en el dormitori, en silenci. I tranquil·la, dona, que no ha de passar res. Si cal que et mantinguis alerta per és simple precaució, perquè tot hi anirà bé. Vinga, amunt!

La Carli va pujar l'escala decebuda i en silenci mentre l’Anna anava cap a la porta d'entrada. Abans d'obrir però, va voler assegurar-se que era Jordi observant a través del vidre semitransparent de les estretes finestres situades a banda i banda de la porta. Era ell, en efecte, i no parava de bellugar-se.
- No creus que t'has avançat una mica? Va, no et quedis aquí tot esbalaït, entra.
- Hola Anna. No imagines el que significa per a mi que m'hagis convidat a casa teva... He de dir-te tantes coses...
- Vinga, passa al saló..., però, on creus que vas, amb aquesta ampolla? I pel que veig ja véns una mica carregat, oi?
- Només un parell de copes. No res. Des que em vas trucar he passat l'estona al Dublin, fent temps. És un pub del carrer...
- Si; ja sé on està el Dublin. Bueno. Seu, sis plau. Voldràs un cafè? crec que et vindria bé.
- No, no. No em ve de gust un cafè. M’estimo més obrir l'ampolla i prenem una copa plegats. Recordo que abans t'agradava el Chivas.
- Dóna'm això! No t'he fet venir per prendre una copa amb tu, cafre, sinó per parlar serenament i deixar clares algunes coses. Mira, ja no toleraré més que m'importunis o que fastiguegis a la Carli. Això s’ha acabat. S’han acabat les teves visites a la botiga, les teves trucades, els teus lamentables espectacles... T'he convidat a casa meva en un gest de confiança per això, per parlar d'aquest assumpte i resoldre'l definitivament. Has de comprendre que aquesta actitud no et duu enlloc; ens fa mal a tots. A tu el primer. Et denigra, no te’n adones? Tothom pensa que ets un pobre home. Ja fa massa temps que la teva vida és calamitosa; i no em diguis que no has pensat alguna vegada en això que et dic, en el mal que et fas? Des que Berta et va deixar...
- Ni la mencionis, a aquesta puta! S'ha aprofitat de mi. M’ha tret tot el que ha pogut i m’ha deixat entrampat, trencat. Li vaig comprar joies; totes les que hi va voler. Fins i tot li vaig regalar un apartament a Oropesa. Cinquanta metres quadrats a tercera línia de mar; una autèntica fortuna. Vaig haver d'hipotecar el meu pis per poder comprar el maleït apartament. Te’n recordes del meu pis, d’aquell que tenia des que era solter, des d'abans de casar-me amb tu? Doncs el vaig haver de malvendre per pagar deutes, perquè vaig demanar diners prestats, saps? Molts calers. I quan es van acabar la Berta se’n anà amb el mamón de l'Andreu, te’n recordes de l'Andreu, oi? el de la impremta. Res! Cancel·lar la hipoteca i pagar els creditors. Ja no em queda ni un duro. Filla de puta.
- No saps com ho sento, Jordi; de debò -li consolava l’Anna assentint suaument amb el cap- però no som aquí per tractar d'aquestes coses...

Però Jordi no l'escoltava. Continuava parlant gairebé com un autòmat, amb inesperats canvis en el to de veu, en la intensitat.
- Per això, quan vaig rebre la teva trucada el cor em va fer un salt. No sé per què dius que t'atabalo. Sí, és possible que de vegades perdi una mica la noció de les coses, però, és que continuo boig per tu, Anna. No ens hauríem d’haver separat. Fou un error; el pitjor de la meva vida. Mira que li he fet voltes des de llavors! Mai no he deixat d’estimar-te i crec que, en el fons, tu m’estimes encara, oi que sí? ...No; no em miris d’aquesta manera, dona. No cal que diguis res, però, pensa en el que et dic, per favor. Pensa-hi durant uns dies i després en parlem, d’acord? Sóc d'aquells que pensen que llevat la mort tot té solució en aquesta vida. Tot tornarà a anar bé entre nosaltres. Serà... serà com abans...
- Però, què t’empatolles? Per començar, no ens vam separar: vas ser tu, que em vas deixar per la que ara dius que és una filla de puta. Tens mala memòria, Jordi. I a més, no tinc la mínima intenció de tornar amb tu; és que t'has begut l’enteniment? Mira, deixa't de fantasies i baixa a la terra, tio. L'única cosa que vull és que em deixis en pau; que ens deixis en pau a la Carli i a mi. Escolta; ja fa temps que penso que necessites ajuda. Crec que hauries de confiar en algú i posar-te en tractament; et veig malament Jordi, força malament. De debò. Has de deixar de beure i recuperar una mica de dignitat, home. Jo conec algú que podria fer-te una mà; és una psiquiatra estupenda. Parlaré amb ella.
- Vés a pastar fang! Jo no sóc boig; i no necessito els teus favors. No te jode?
- Escolta, Jordi, sense faltar, eh? I fes el favor de no cridar; són les dotze tocades.
- Ho sento Anna. Perdona’m... Fa uns dies, recordes? et deia que tu i jo formàvem una parella perfecta. Te’n recordes, oi? Sí; sí; ho reconec. Em vaig equivocar de ple, vaig ser un estúpid. El més gran de tots. La Berta em va enganyar. Em vaig deixar endur com un adolescent, però m’has de perdonar. He madurat i ara tot anirà millor. Les coses seran diferents, totalment diferents. Només necessito una mica de temps per recuperar-me i tornar a ser el de sempre, i entre tots dos ho aconseguirem. Tornarem a ser feliços, en pots estar ben segura...
- Ja n'hi ha prou, de romanços! Jo mai vaig ser feliç amb tu. Ens vam equivocar tots dos; érem massa joves, massa ingenus. I tu; creus que vas ser feliç perquè confons la felicitat amb fer el que et vingui de gust i sortir-ne impune, talment com un nen malcriat. Ens vam equivocar i punt; no n’hi ha marxa enrere possible. Si t'he cridat és perquè vull que surtis de la meva vida d'una vegada. Vull que no em persegueixis, que no em truquis. Vull que m'oblidis, que te’n vagis, que t'esfumis... Què és el que no hi entens? ...A veure, Jordi, per favor, asserenem-nos una mica i parlem-ne, d'acord? Au, va; vaig a preparar un cafè; ara el necessitem tots dos. Ei, escolta, mira'm Jordi. Tu; mira'm!

Però Jordi ja feia uns minuts que no apartava la vista del terra. Romania callat, pensatiu, gairebé immòbil a l'extrem del sofà, acaronant-se un genoll amb la mà dreta mentre l'esquerra buscava a les palpentes l'ampolla de Chivas que l’Anna havia dipositat en la taula raconera que separava el sofà de la butaca on ella mateixa estava asseguda. Es va fer un silenci inquietant, no més d'un minut que l’Anna va viure com una eternitat. Jordi continuava amb la vista fixa en el parquet sense deixar d'acariciar lentament els seus genolls, ara amb totes dues mans doncs l’Anna havia apartat l'ampolla del seu abast. Si aquell no era el moment de preparar un cafè que vingui en Juan Valdés i s'ho faci mirar. L’Anna es va aixecar i sense deixar de mirar el seu convidat va agafar el Chivas i se’n va anar a la cuina.

Entretant, en el pis de dalt, la Carli havia anat experimentant un estat de creixent alarma segons avançava la conversa a la planta baixa. Continuava en la mateixa posició des que va pujar; asseguda en el llit amb les mans recolzades sobre les cuixes i amb l'esquena dreta com un pal, glaçada, esforçant-se per mantenir els ulls ben oberts, talment com si pretengués veure les paraules que sorgien del saló i pujaven escala amunt per esclatar en arribar a les seves orelles. Sofrint, cega malgrat tot, l'excitació d’una crisi que ella vivia amb tanta o més intensitat que els propis protagonistes. El disgust inicial per veure's obligada a pujar va donar pas a un malestar punyent que es convertiria en por intensa a mesura que el diàleg adquiria aires surrealismes. Una aprensió aguda li oprimia el pit fent-li difícil respirar. Es van remoure, despertaren, vells sentiments d'angoixa que ja suposava oblidats i enterrats per sempre. Escoltant els desvaris d’en Jordi esclataren a la seva ment flashes d’una època que per res de món hauria volgut memorar, records de quan ella no era més que una pobra nena aterrida. Va haver de reviure aquelles horribles discussions entre els seus pares que acabaven sempre amb la seva mare a urgències mentre el seu pare, esplaiat després de la borratxera de rigor, dormia el somni dels justs en el seu balancí favorit. La seva mare magolada, el seu pare borratxo i encès d'ira i ella tremolant sota el llit. Aquest era el seu pa de cada dia fins que als setze anys va reunir el valor suficient per escapar de l'infern. La seva vida des de llavors havia estat com viatjar en una muntanya russa; pujades difícils, de vegades tranquil·les, però només de vegades, i descensos sempre vertiginosos... I ara aquest infern que mai havia renunciat a perseguir-la l'havia trobat i la volia atrapar de nou, tot just quan ella se sentia més segura, més tranquil·la, quan semblava que acariciava la felicitat per primer cop a la seva vida. El joc de l'oca. Perquè serà, Jordi, que sempre et toca?

El jardí de l'Oca 6 (conte)

IX

Enfeinada a la cuina amb els preparatius del cafè, l’Anna procurava no perdre de vista el seu invitat per més de dos o tres minuts; i respirava tranquil·la cada cop que feia una ullada al saló i comprovava que Jordi continuava entotsolat en el seu món, esfondrat en qualsevol dels sentits possibles. Ja havia enllestit la cafetera sobre el foc i ara prenia dues boniques tasses de la Cartuja de l'aparador, les culleretes corresponents... I la llet en un petit gerro també de la Cartuja, dintre del microones, d'on primerament va haver de treure els fetutxinis i ventilar-lo una mica ventant l’aire amb un drap de cuina perque feia olor de bolonyesa de pot. I per acabar, el sucre. Va triar un sucrer de plata que va comprar al Marroc, i no per bonic sino perquè era l'únic que va trobar ple a vessar dels embolcalls petits i allargats que la Carli anava recol·lectant per les cafeteries. I és que la Carli prenia el cafè amarg i pensant en l’Anna solia guardar-se les paperines a la bossa.

Entretant, Jordi, que s'havia aixecat del sofà feixuc com un somnàmbul, semblava que perdia el temps a la vora de la llar de foc mirant sense veure-les realment, quatre o cinc andròmines que l’Anna havia anat col·leccionant de resultes dels seus viatges. Des d'allà es va acostar a la prestatgeria que hi ha a la dreta: desbordava de llibres i va fullejar un, a l'atzar, mentre li feia voltes a les darreres paraules de l’Anna. Per què insistirà tant en què la deixi en pau? Al cap i a la fi l'única cosa que ell pretén és captar de nou la seva atenció, que l’escolti. Com pot sentir-se molesta per una cosa tan innocent? A més, està completament segur de què si l’escoltés sabria entendre perquè va trencar amb ella i el perdonaria. Per què no vol escoltar-lo, doncs? De què tindrà por? Ell se l’estima i mai no li faria mal, per què el tem? La culpa, és clar, la té aquella tortillera de merda, aquella filla de puta de qui no recorda el nom. Si no hagués irromput en la vida de l'Anna, en la vida de tots dos, l’Anna tornaria amb ell. N’estava totalment convençut. Era això; i és clar que sí! La culpable de què l’Anna no vulgui res d'ell és la puta lesbiana. «Qualsevol dia d’aquests hauré de parlar molt seriosament amb ella», rumiava en silenci, «...igual demà mateix ho faig. Si; demà parlaré amb la puteta».

Xino-xano, embardissat en els seus pensaments, Jordi havia arribat a la porta de la cuina tot just quan l’Anna abocava el cap en el seu intent de controlar-lo. Les seves cares van estar a punt de tocar-se i tant l’un com l’altra es van sobresaltar. L’Anna, que va rebre de ple l'alenada del seu invitat, es va retirar amb un moviment brusc, repel·lida. Feia una pudor que empestava.
- Hòstia, Jordi, que encara no he acabat. Au ves-te’n; torna al saló que vinc de seguida. Mira, t'he preparat una mica de llet calenta. Si no recordo malament és així com t'agrada, oi? Per cert, des de quan no et rentes les dents? Hauries de tenir més cura d’aquestes coses...
- Les dents? Però, tu de què vas, tia? És que no deixaràs de tocar-me els ous durant tota la nit? Des que he arribat, que no em permets ni respirar, joder. Que em deixis en pau, que te’n vagis, que t'esfumis... No has volgut escoltar res del que t'he dit. Absolutament res. Et veig malament Jordi, crec necessites un psiquiatre. Però, què cony et passa? És que m'has convidat a casa teva per insultar-me? Qui és el boig, aquí? Saps una cosa? Fes-te fotre! És aquesta puta que viu amb tu, que t’enverina el cap i et té absolutament enconyada. Què hi veus en aquesta desgraciada de metre i mig? Digues! Si per no tenir, no té ni tetas! I no em vinguis ara amb això de què ja no et van les pollas perquè quan jo te la ficava no tenies cap queix...

Jordi no va poder acabar la frase. Bam! La Carli havia baixat d'amagatotis i després d'agafar amb les dues mans l'ampolla de Chivas que l’Anna havia deixat a la taula de la cuina li va fotre un cop brutal per l'esquena, ben bé a les cervicals. Ug! El Jordi va caure com un sac, de genolls. En escoltar el cop l’Anna, que tot just acabava d'agafar la safata amb el cafè, la llet i la resta, es va girar en rodó per assistir horroritzada i sorpresa al quadre que tenia davant. Muda. Paralitzada.

El temps semblava haver-se congelat. Jordi, sempre agenollat, deixava escapar un grunyit sord, llarg i amenaçador. Amb una mà s'agafava el clatell i amb l'altra manotejava en el seu intent de recolzar-se en una cadira per aixecar-se. Va estar així durant quatre, cinc segons, trontollant, mirant d’alçar maldestrament un genoll. Tot en va. Les dones l'observaven espantades, amb els ulls oberts com a finestres, sense gosar dir ni pio. La primera sostenint tremolosament una fireta que no deixava de tintinabular al ritme dels seus nervis; l'altra completament fora de mida, esgrimint, mans en enlaire, la fotuda botella de Chivas.

Filles de la gran putaaa! Bramà Jordi de sobte i amb una violència aterridora, extrema. Com us agafi... Crac! Un segon impacte en el cap, justament al darrere, l’esberlà l'occidental i l’empentà bruscament cap endavant, però el brutal xoc del front amb el fil del marbre de l’encimera va fer que rebotés i quedés exactament com abans; agenollat, amb el tors sorprenentment alçat. La cara del Jordi després dels cops d’anada i tornada oferia una imatge ben distinta de l'habitual. El front, extremament blanc, apareixia dividit transversalment en dos per un solc finíssim, un plegament sanguinolent pel damunt de les celles que anunciava una greu lesió de l'os frontal, segurament una fractura. L'ull esquerre s'havia desencaixat de la seva òrbita i semblava a punt de despenjar-se galta avall mentre el dret romania fermament tancat, ensorrat entre mil arrugues formades per les parpelles. I per la boca, descomunalment oberta, penjava flàccida la llengua, evocant un vedell acabat de degollar. Jordi, sempre de genolls, es va balancejar mansament endavant i endarrere abans de no deixar-se caure en vertical i asseure el cul sobre els talons. En caure, del fons de la gola s’escapà un soroll ronc i agònic, semblant al que produeix un tuberculós, i a l'instant, per l’esquerdill de l'occípit brollà un raig de sang primet i discontinu, pef, pef, a la manera del dispositiu de rec automàtic que tenien al jardí. I per si no n’hi havia prou semblava que la cara -aquella cara- es posava blavenca. Les dones es van mirar incrèdules i horroritzades, preguntant-se, i ara què?

Però, què dimonis mantenia alçat aquell cabró, tot estant, i això era d’allò més evident, en tan calamitosa situació? Per què no s’ensulsiava d’una puta vegada? Mai no se sabrà si l’home hauria pogut continuar així per molt de temps, perquè la Carli, amb una tercera batzacada, ara en plena orella dreta, el va esfondrar sense pal·liatius. En rebre-la Jordi va caure com un fardell, mig de costat, i en desplomar-se la seva barbeta xocà contra el lateral del respatller de la cadira que instants abans havia llençat a terra en el seu intent d'aixecar-se. Nyac! La boca es va tancar com un cep seccionant un penjant de llengua que impulsada per l’ímpetu del cop va sortir acomiadat i de bot en bot, com una piloteta de goma, va arribar als confins d’aquella espaiosa cuina. En resposta, Jordi va obrir per sorpresa l'ull que encara li quedava sa, si més no en aparença, i va començar a claquetejar de forma convulsiva amb el seu peu esquerre.

Davant d’aquell espectacle les dones van fugir de la cuina com si les perseguís el mateix diable. Espaordides, a trompades i gesticulant com a posseïdes, van travessar a gambades la casa de banda a banda i escopetejades van sortir al jardí comunitari. Des d'allà, cames ajudeu-me, saltaren la tanca del recinte de la piscina com a dues gaseles i la hi van vorejar sense deixar de córrer ni tan sols quan van escoltar tancant-se al seu darrere el tlac de la porta metàl·lica que separava el jardí del carrer. I tot, sense deixar anar ni un sol crit, encara sort. Però, un cop fora, ben bé al costat d'un plàtan enorme que s'alçava a no més de vuit o deu metres de l'entrada al jardí comunitari, o de la sortida com era el cas, van haver de frenar en sec perquè gairebé atropellen a don Antonio, el seu amable veí ja jubilat, que passejava els seus caniches. Afortunadament ni el van tocar. Però, què punyetes feia don Antonio traient a pixar els seus fastigosos caniches a hores tan intempestives de la matinada? Sortosament el vell va continuar xerrant paternalment amb els seus gossets com si no res; el pobre era sord com una tàpia. Per fortuna els animals, normalment uns histèrics insuportables, van decidir ignorar-les capficats com estaven en ensumar amb ànsia obsessiva una tifa de considerable grandària que poc abans s'havia encarregat de descarregar algun dels seus socis. Déu, quina xamba! Les noies no digueren un mot i mirant-se bocabadades van girar cua i tornaren a casa tan silenciosament com van poder.

X

«Merda de dia!» L’Anna es despertà a terra, sobresaltada després de caure del sofà i trencada com si hagués rodat escales avall. El colze dret li feia mal; era un dolor agut i penetrant que li arribava al muscle. I no deixava de maleir la seva sort mentre comprovava amb desolació com el té ho esquitxava tot, la catifa, el terra... I per si això no fos prou, la tassa havia fet un bot i després de volar un parell de metres s'havia estavellat contra el terra rebentant en minúsculs bocins que s'escampaven arreu. Merda de dia, sí. Per sort el plat i la tetera continuaven miraculosament intactes gràcies a que la catifa havia esmorteït la caiguda. Ja quedaven únicament tres de les dotze tasses que n’hi havia en principi. Eren força velles, gairebé antigues i segurament de gran valor. Havien estat de la seva àvia, i abans de la mare d’aquesta, que les havia rebut com a regal de noces. Amb aquest desbaratament l’Anna ja sumava en el seu haver almenys set catàstrofes tasseres. I és que l’Anna va començar de ben jove en això de trencar les tasses de l'àvia. Fins i tot en Servant va arribar a creure que la seva néta actuava moguda per una mà oculta, perquè no era normal que la nena aparegués sempre enmig del terrabastall que precedia, invariablement, al sacrifici d'una tassa. I qui sap; igual en tenia raó, el seu avi. Alguna cosa devia haver, perquè la relació de l'Anna amb les tasses, especialment amb les tasses de l’àvia, estava lluny de ser normal. Però la tarda es tirava a sobre. Ja era migdia, l’Anna havia dormit més de tres hores i probablement encara continuaria dormint sinó fos per aquella caiguda accidental (?) del sofà.

El temps havia canviat bruscament. El matí fresc i lluminós s'havia transformat en una tarda freda i grisa que amenaçava amb ennegrir-se més i més en un tres i no res. I per acabar-ho d'adobar s'anunciava pluja i això, en els Mastins, mai no es quedava en simple bravata. Urgia buscar les aspirines i fer més te. I calia tornar al garatge i actuar de pressa, no havia vingut fins a aquí tan precipitadament per passar uns dies de vacances. Després ja trucaria a la Carli; la inquietud que sentia per ella anava en augment, però la necessitat d'afrontar l'assumpte del maleter fou el millor remei per aparcar la preocupació per la seva companya. I també per oblidar el mal del braç. Un quart d'hora més tard només persistia un rampell sord i persistent que solament resultava molest si li parava atenció. I a més, se suposa que tard o d'hora el te i la aspirina haurien de dir la seva. En qualsevol cas, l’Anna sabia que a mida que la tarda avancés, ja amb el fred més accentuat, el dolor segurament tornaria. Mentre mastegava dues pastilles va omplir mitja tassa de te i se’l va beure d'un sol glop pensant en la millor manera de resoldre el problema que l'esperava en el garatge.

El jardí de l'Oca 7 (conte)

XI

El garatge de els Mastins no era un simple lloc destinat a guardar el cotxe, era una estança diàfana de més de 200 metres quadrats amb dues grans portes i quatre finestres enreixades que s'obren a l'esplanada, i abans que garatge va ser taller, llenyer i amagatall per al dispositiu de la calefacció, el dipòsit de gas-oil i els quadres elèctrics... El seu avi treballava aquí i tot contínua tal com ell ho va deixar abans de morir. També hi ha un gran banc de fuster, tres bicicletes i dos enormes congeladors d’arca, ara buits i fora de servei, que en temps servien per acumular i conservar els queviures que en Servant comprava a l’engròs.

Servant es va instal·lar a els Mastins quan va tenir l’absoluta seguretat de poder deixar el seu amagatall sense por a represàlies. Els Beatles ja havien visitat la Monumental i l'aire que es respirava semblava un altre. En baixar del bosc es va instal·lar a l'única casa que encara mantenia la teulada en condicions. No va voler tornar a Caralta. Ni tan sols s’ho va plantejar. Hauria estat molt dur perquè la seva dona, els seus fills i tots els seus amics descansaven des de feia temps sota una làpida. O a la funesta cuneta del cementiri. Només havia sobreviscut la seva filla, la Llibertat, la més petita de tots, que amb no gaire més de dos anys d'edat va saber adaptar-se i sobreviure a l'hospici per als fills dels rojos, on va estar internada fins que va fer els 14 anys. Els seus germans grans no van tenir tanta sort: menyspreu, fam i tisi a parts iguals els van consumir. Aquesta nena seria la mare de l’Anna.

Amb el pas dels anys Servant va anar restaurant la casa i fins i tot el vell trull va tornar a funcionar com en els seus millors temps. Algú li havia dit que passats trenta anys de possessió interrompuda de la casa i els seus annexes podia reclamar legítimament la propietat i registrar-la. I això és el que va fer, arribat el moment. Però un matí de gener en Servant no es va despertar. L’Antònia, la dona que cada divendres venia des de Caralta amb la seva furgoneta per recollir els seus formatges artesans, se’l va trobar al llit, talment com si s'hi acabés de ficar. Els formatges d’en Servant eren força celebrats en els mercats de dissabte, però aquesta no va ser la raó per la qual els caraltenys li van retre un emotiu homenatge. Avui, en Servant jeu enterrat en un panteó sufragat per l’Ajuntament, erigit, precisament, al bell mig del cementiri de Caralta. I no es troba sol; la seva dona i la resta d’homes i dones massacrats quaranta-vuit anys abans li fan companyia. I aquí trobareu sempre flors fresques a pesar de què ningú no ha rebut l’encàrrec de mantenir-lo així.

XII

De retorn a casa després de la improvisada i sorprenent mostra de facultats físiques, ni l’Anna ni la seva acovardida amiga sabien a quina carta quedar-se. Que devien entrar era indubtable, però, un cop a casa, què? La Carli va preferir quedar-se a la polleguera de la porta del jardí en espera de què la seva companya s'avancés i comprovés com estava la situació. No tenia prou valor per entrar. L’Anna, quin remei, va passar de puntetes, atenta a qualsevol soroll o moviment camí de la cuina. Un cop allà i després de no poques vacil·lacions abocà temorosament el cap per la porta: Jordi estava totalment immòbil, tombat de cap per amunt. En veure’l inerme es va tranquil·litzar una mica i va reunir la força necessària per entrar i observar atentament la situació. El globus ocular desencaixat estava ara totalment desprès de la seva òrbita i penjava un parell de centímetres per la templa. Tret d’això el rictus monstruós que poc abans les havia espantat havia desaparegut i ara el seu rostre semblava una mica més relaxat i menys grotesc. El cap descansava sobre els ossos trencats de l’occípit, envoltada per un toll rodó de sang fosca que evocava un aura de sinistra santedat. La safata i els preparatius cafeters jeien escampats per terra; les tasses fetes miques però, els plats i sobretot la cafetera de ceràmica cartujana, continuaven miraculosament intactes gràcies a què havien anat a parar a l’aigüera i el fons de goma havia esmorteït el cop. I la llengua al fons, al costat d'una cullereta d’alpaca. En entrar, l’Anna va tenir cura de no trepitjar el toll i les esquitxades sang, i es va acostar al Jordi per poder observar-lo de més a prop. No respirava. Estava mort. Estranyament tranquil·la es va aixecar per anar a buscar la Carli, que encara no s'atrevia a entrar. -Crec que està mort. Au vine, entra sense por.

La Carli no havia deixat de plorar en silenci mentre esperava la seva companya. De retorn de la seva descoberta l’Anna la va abraçar i besar en el front i la va prendre dolçament de la mà per conduir-la lentament, sense cap pressa, primer al menjador i d’allí a la cuina. Arribades a la porta es van aturar per observar la catàstrofe durant uns minuts, abraçades. Ara ploraven totes dues, i van continuar així durant una estona, fins que la Carli va callar de sobte i va estrènyer amb força els seus braços entorn la cintura de l’Anna. S'havia mogut? -Crec que aquest cabró s'ha mogut, Anna-, no pot ser, està mort, va replicar l’Anna girant-se per mirar-lo. -Ho he vist, t'ho juro. S'ha mogut!

L’Anna es va avançar decidida i agenollant-se al costat del Jordi va acostar l'oïda al seu pit. -Creu-me, està... Déu del cel..., encara és viu!-, xisclà, al temps que feia un bot cap enrere per aixecar-se tot seguit com si l’haguessin aplicat una descàrrega elèctrica al sacre. El pànic es va apoderar de la Carli, que es va esfondrar allà mateix, al bell mig del passadís, faltada d'aire, cobrint-se la cara amb les mans. L’Anna tampoc no va poder evitar l'esglai però a diferència de la seva companya va saber mantenir el control i es va quedar mirant aquell cos a una prudent distància, dempeus, sobre els degoteigs de sang, de cafè o del que fos, que esquitxaven el terra de l'entrada de la cuina. Sí, semblava que el Jordi continuava viu però en aquest estat no representava cap amenaça i veient com estava la Carli va optar per ocupar-se d’ella. Més tard ja pensaria què fer.

XIII

L’Anna va acompanyar la seva amiga fins al menjador i la va fer estirar sobre la catifa amb les cames recolzades sobre una butaca, i no es va moure del seu costat fins que la noia va mostrar els primers símptomes clars de recuperació. Aleshores, gairebé a les tres de la matinada, l’Anna es va posar de mans a l’obra. Mentre curava de la seva companya havia tingut prou temps per pensar. La millor solució seria desfer-se del cos i oblidar per sempre l'assumpte, però, com? Jordi estava sol i això era un avantatge, i a més era un individu problemàtic que no resultava simpàtic a ningú. Tampoc no tenia feina i feia temps que vivia d'un subsidi d'atur. Al capdavall, Jordi no era més que un borratxo solitari que malviu en una pensió del centre.

Resolta a trobar una solució, l’Anna va tornar a la cuina. Calia recollir-ho tot, la safata, les culleretes, els sobres de sucre i la resta del servei de cafè que havia sobreviscut a la caiguda. Després va fer el mateix amb les bocins de les tasses i quan no quedava res a terra que pogués entorpir, va fregar i assecar les esquitxades perifèriques de sang i cafè fins deixar neta la cuina al voltant de’n Jordi. Fet això, va empènyer el seu cos fins girar-lo sobre el costat esquerre i amb una gran esponja de bany eixugà la sang que havia sota. I va tornar a netejar i assecar el terra un altre cop. En acabar va anar a buscar una flassada i la va doblegar longitudinalment per la meitat per estendre-la a l'esquena de Jordi, de cap a peus, i va empènyer de nou el seu cos per girar-lo, ara d'esquerra a dreta, i fer-lo reposar de costat sobre la flassada. I volta a eixugar i netejar el que quedava. Jordi romania totalment immòbil, inerme. Si encara no s’havia mort no trigaria gaire a fer-ho.

Cansada de treballar a corre-cuita l’Anna es va seure un instant per descansar. Llavors, en reparar en el que tenia davant va sentir un estrany vertigen, una barreja de por i fàstic que li provocà nàusees. Tot el valor, tota la sang freda emprada fins a aquell moment semblava que s’evaporaven. I a més, no podia suportar veure aquella cara. Després de cavil·lar un minut girada d’esquenes, va resoldre anar al garatge a buscar unes borses de plàstic i un tros de corda de cànem que recordava haver guardat unes setmanes enrere, i va tornar amb dues bosses d’escombriaires grises i un rotllo de cinta adhesiva d’embalar. Volia saber si Jordi encara respirava i es va agenollar al seu costat, però no va encertar a manejar-se. Però, si Jordi estava mort o no, poc importava ara. Millor anar per feina; li va aixecar el cap agafant-lo pels cabells i amb més dificultats de les previstes va aconseguir introduir-la en una de les bosses. Després va assegurar la boca de la bossa al voltant del coll amb diverses embolcallades de cinta adhesiva i es va aixecar per mirar el resultat. Bé; ara ja no fa por; només calia treure'l de casa i fer-lo desaparèixer, i no podia dir-se que això fos cosa de res, precisament. L’Anna va decidir prendre’s un altre moment de respir per pensar i recordant que tenia mitja ampolla de cabernet a la nevera va anar al saló a buscar una copa. En escoltar-la, des del terra, la Carli va girar el cap i va esbossar un somriure; semblava gairebé recuperada. De nou a la cuina es va servir dos dits de vi i se’l va beure d’un glop abans de resoldre dur el cos al garatge. Au, vinga! agafant fortament les puntes de la flassada a l'alçada dels peus va girar en rodó per sortir de la cuina i, a empentes i rodolons va anar arrossegant el cos pel passadís fins arribar a la porta que conduïa a la cotxera. Mentrestant, la Carli semblava haver-se recuperat i en escoltar el soroll que feia l'Anna pel passadís la va cridar.
- Què, com et trobes? Millor?
- Millor, força millor. Què hi farem, ara?
- No ho sé Carli, no ho sé. Estic feta un bon embolic. He netejat la cuina i he deixat el cos al costat de la porta del garatge. Està mort, en pots estar ben segura.
- Déu.., no saps com ho sento Anna! Cal avisar a la policia, ha estat un accident.
- No siguis estúpida. Com justificaries el que ha passat? Com explicaràs els tres cops que li has fotut amb l'ampolla? No un cop, ni dos... Tres!
- Però ha estat un accident...
- Si algú va pel carrer i li cau una tele a sobre és un accident, Carli, però si et posen a caldo amb una ampolla de Chivas la cosa canvia una mica. Ho entens, oi? Veus la diferència?
- Sí, però, tu has vist tot el que ha passat...
- Jordi no feia res que no fos habitual en ell. Sempre ha estat un bocamoll i jo no em sentia amenaçada en absolut. Què li diràs al jutge, que el vas matar perquè cridava? Veurà, senyor jutge, li vaig fer miques el cap perquè em va dir puta lesbiana... No et vaig advertir que et mantinguessis a dalt? Què cony se t’havia perdut en el passadís? Maleït sia, Carli, l'has cagat! L'hem cagat! I ara què?
- Però, tu has escoltat com m'amenaçava... i és clar que si! I ens acorralava..., ja no te’n recordes?
- Per l'amor de Déu! He vist al Jordi agenollat, maleint-nos, sí, però només després de què ja l’havies etzibat el primer cop. Això és el que he vist! Però, què t'ha passat, què t'has tornat boja? ...Bé, bé, deixem-ho córrer ara. Tranquil·litzem-nos, no perdem la calma. Ara cal mantenir fred el cap; ara més que mai.

El jardí de l'Oca 8 (conte)

XIV

L’Anna atansà el cotxe al pou procurant situar-lo de manera que el maleter estigués el més prop possible de la boca, però, en obrir-lo, amb el primer intent va tenir prou per comprovar que ella sola no podria manipular el cadàver de Jordi. I encara menys treure'l del maleter i llançar-lo pou avall. No s’ho podia creure. Es va quedar mirant aquell embalum enfonsada, rumiant com havia pogut passar per alt una cosa tan lògica, tan evident al capdavall. Prop de noranta quilos d'humanitat traspassada embolicats en dues flassades que ara semblaven nou-cents. Massa per als seus modestos cinquanta-vuit. A més, aquell cos ja no mantenia la flexibilitat de feia unes hores. De braços plegats sobre el pit i embolicat de cap a peus amb cinta d'embalar era la borda paròdia d’un quatre. I per a acabar-ho d’adobar l'obertura del maleter és més aviat estreta i llevar-lo sense l’ajuda de tercers resulta una tasca gairebé impossible. Calia tornar al garatge i trobar una solució.

Asseguda en un banc de fusta i amb el plor de la desesperació a punt d'esclatar l’Anna clamava per la seva mala sort. Ho hauria d’haver previst, això, es lamentava amargament mentre alçava la cara. Aleshores va descobrir el vell riel de ferro que recorria el sostre del garatge d’un cantó a l’altre, amb les corrioles que el seu avi feia servir per aixecar grans pesos i manejar-los en el seu taller. Servant, ves per on, li oferia la solució. Sempre havia estat així. Només calia procurar-se la corda necessària i fer-la passar almenys per... «...dues corrioles. No; crec que caldran tres com a mínim». L'adolescent que s'aplica en física mai no es penedeix.

«Suposo que amb vint metres en faré prou. Algun de més, potser. La qüestió és, d'on trec vint metres de corda prou resistent?» L’Anna feia llambregades aquí i allà, impacient per trobar una corda entre el milió d'andròmines que penjaven de les parets, immòbils i polsoses després de tants anys. «On trobo jo... » Quina pregunta Anna, és que ja has oblidat que et trobes en el taller del teu avi? Doncs en aquell racó, dona, al costat d'aquella mànega enroscada, tot just a tocar de la bobina de fusta que recull la cadena. Què no els veus? són tres o quatre rotllos de corda de diferent grossor apilats l’un sobre l’altre. I de ben segur que n’hi ha més de vint metres de la que necessites. Tan sols cal que te’n surtis fent-la passar correctament pel joc de corrioles.

En localitzar les cordes li va venir al cap el record del seu avi, un home alt, fort i eixut, i llest com la fam. «Què faria ell en aquesta situació?» Però, no va tenir temps de respondre’s perquè en un tres i no res ja havia desenrotllat el cordatge i havia grimpat com una gata per una escala de mà per encaixar-la a les corrioles, dues en el sostre i la tercera acoblada en el born metàl·lic que Servant havia habilitat en el seu propi banc de treball, al costat d'un motor elèctric que, girant, transmet el moviment de rotació a un torn que tanmateix fa d'ancoratge al cap de corda i la sosté. Solament cabia acostar en la mesura del possible la boca del maleter al banc, lligar fermament la corda a la cintura d’en Jordi i estirar a mà o amb l'auxili del motor fins tenir-lo suspès. A partir d'aquí la resta vindria per afegiment i Jordi, per fi, podria descansar en el pou. Si Déu ho vol i el vell carretó de la llenya ho aguanta, naturalment.

XV

Extenuada per l’esforç l’Anna va mirar el seu rellotge per comprovar que era molt més d’hora del que imaginava. I és que s’havia fet nit tancada quan encara no eren ni dos quart de set, una cosa sorprenent perquè en aquesta època de l'any no enfosqueix fins gairebé les vuit. Començava a ploure amb força i l’Anna va tenir el temps just d'assegurar la planxa que cobreix el pou abans de tornar a casa a corre cuita. Feia estona que no deixava de pensar en aixafar-se en el sofà i descansar d’una punyetera vegada. Ara començava a prendre consciència de l'enorme esforç físic que havia hagut de realitzar al llarg de tota la jornada, ben bé des d’ahir. Fou arribar a cobert i fer dues voltes al forrellat de la porta. Sacsejanat-se l'aigua del cabell amb les mans se'n va anar a la cuina per prendre un got de llet calenta i reparadora, però, en obrir el frigorífic i trobar-lo totalment buit el seu malmès ànim va rebre una bufetada fulminant. Extremament dolguda, frustrada com a mai no s’havia sentit, va tancar secament la porta de la nevera i es va deixar caure en una cadira sanglotant com una nena, maleint per enèsima vegada la seva sort. Merda de dia! sospirava convulsivament. Instants després un tsunami de plor intens, amarg, desconsolat, inundava l’estança. Meeerda de dia! lamentava un cop i un altre observant les seves mans amb una tristesa que no havia experimentat abans. Mai no s'havia sentit tan sola. Ni tan miserable. Ni tan bruta. Les seves mans estaven tacades d'òxid vermellós i les ungles s’havien trencat o esquerdat gairebé totes. I estaven ennegrides. Però, el pitjor de tot era aquella desagradable sensació d'estar fumada...; li ballava el cap i la sargantana, una altra vegada la sargantana... La ment d’Anna era un batibull de sentiments en conflicte, d’emocions desbocades: ira, ràbia, por, dolor, i sobretot desconsol... I ara, a més, gana. En recordar que no havia menjat pràcticament res des d'ahir la plorera es va fer més dolorosa i vehement. Més demolidora. L'ànim s'esfondra amb més facilitat amb l'estómac buit, oi?. Quina angúnia, quina desolació, quina solitud tan fastigosa. Perquè era fàstic, sí; era fàstic el que sentia. Si Servant fos viu l'asseuria sobre els seus genolls i la consolaria, i l'acaronaria com només ell sabia fer. I Carli; si la Carli estigués amb ella i la pogués abraçar...

Passada una estona, un doll d'aigua freda per refrescar els ulls i alguns esbufecs van ser suficients per recobrar una mínima enteresa. Era té o res, quin desconsol. Merda de dia. Si pogués, vomitaria.

Camí del saló té en mà, l’Anna va recordar el seu últim incident amb les tasses de l'àvia i immediatament va descartar la idea del sofà per la més seductora d'un llit. I escala amunt, amb la ment posada en el seu llit es va dirigir al que havia estat el seu dormitori per trobar-se, després d'obrir la porta, amb una habitació desconeguda. Sí; eren els mateixos mobles de pi, els mateixos pòsters de David Bowie, ara groguencs, la seva vella Olivetti elèctrica, el cobertor de flors psicodèliques... Aquella era l'habitació d'una adolescent, l'habitació de la casa de l'avi per a les vacances d'estiu, però ni de bon tros era la seva habitació. Va esbossar un somriure i sense bri de nostàlgia feu un cop de porta i se’n va anar directament a l'habitació de la seva mare, tot just a l'altre costat del passadís. Una cop allà i gràcies al fil de consciència que encara li quedava, va encertar a encomanar la tassa de té a la tauleta de nit abans d’ensorrar-se sobre el llit i sucumbir instantàniament al cop brutal de la son.

XVI

La preocupació va posar a l’Anna a la vora de l'atac d'ansietat. I no podia fer res per frenar la impaciència, l’horrible sensació d’intranquil·litat que no cessava de créixer des que un sobresalt la va desvetllar, feia ja una bona estona. Eren passades les deu de la nit i convenia tornar immediatament. Calia afanyar-se perquè demà havia d'obrir la botiga a les vuit, com cada dia. Havia d'actuar de pressa. Per començar, posar una mica d'ordre a l'habitació on havia dormit i rentar les andròmines que havia utilitzat al llarg del dia. Després recollir precipitadament les seves coses i anar al garatge amb el temps just de llevar la corda de les corrioles i enrotllar-la de nou. La Carli seguia sense respondre a les seves trucades. No hi havia manera; havia deixat tres missatges diferents a la bústia de veu del telèfon de casa i no donava senyals de vida. I devia tenir el telèfon personal desconnectat o fora de cobertura perquè tampoc no contestava. L’Anna va repetir la trucada una i mil vegades abans d'agafar el cotxe per iniciar el viatge de retorn, sempre sense el resultat que esperava. I mil intents més al llarg del camí amb idèntica conseqüència. Maleït sia, on t’has ficat?

Ja és mitjanit a l'estació de servei. Regna el mateix buit d'aquest matí; també a la cafeteria, on la mateixa dona desganada roman rere la barra, ara amb l'atenció posada en una pantalla enorme i les seves cròniques marcianes. L’Anna està sopant; ha demanat un consomé i un plat combinat de peix i li han servit una tassa de brou de bric i dos trossos de lluç arrebossat acompanyada de xampinyons i amanida russa. Menja amb ansietat, amb els ulls clavats en el telèfon; l’ha deixat a la vista per respondre immediatament, si és que sona. «La Carli no contesta a les meves trucades ni tampoc no truca, i això no és normal. Potser li ha passat alguna cosa. Potser ha tornat a trobar-se malament i s’ha hagut d'anar a urgències. I és clar, deu ser això. Vaig ser estúpida en deixar-la tota sola; en el seu estat emocional mai no l’hauria d’haver deixat sola. He estat una estúpida de mena. Pobra Carli, s’ho ha passat molt malament, ha sofert massa. Mai va tenir la sort de cara; la seva vida no ha estat un camí de roses, precisament».

Són les dues de la matinada de dilluns i l’Anna ha arribat a casa després de més de tres llargues hores de trajecte. «Hòstia, el seu cotxe no hi és al garatge. I ella tampoc hi serà a casa, per descomptat». L’Anna no s'equivocava, Carli s'havia marxat. Tot just una hora després que ella mateixa partís cap a els Mastins amb Jordi en el maleter la Carli es va apressar a omplir una maleta amb quatre coses i se’n va anar. Al darrere va deixar els seus llibres, la seva roba, els seus xampús i el seu desordre. I el timbre de la porta. Et fa mal, el colze? És el joc de l'oca. Tira, Anna; et toca.

Dies de cervesa i roses (conte)

Hi anava una mica nerviós, prou nerviós en realitat, i no sabia que fer amb la targeta de crèdit a les mans mentre la florista adornava el ram de roses i el condicionava per a regal. Quanta parsimònia la seva. Em vaig decidir per unes roses vermelles d’aspecte envellutat, colombianes segons la noia, precioses però sense el mínim rastre de perfum. Llàstima. No sé si dues dotzenes de roses seran una mica massa, però, tractant-se de flors millor que sobrin a que faltin, penso jo. Per què ningú no haurà pensat en inventar una essència que pogués vaporitzar-se sobre les flors just abans de ser lliurades al comprador? Narcisos, assutzenes, tulipes, orquídies..., roses naturalment. El perfum de les fors et fan notar que encara estan vives. Alguna cosa tindran aquests temps que ens han acostumat a conformar-nos amb ben poc, amb gairebé no res. La simple aparença de les coses i fem prou per jutjar la bondat o no del què volem. És bonic? Doncs m’hi val. N’hi ha prou que la cosa resulti agradable a la vista per donar-la per satisfactòria, i és una pena. Les flors, la fruita..., les persones, sobretot les persones.

- Apa, ja el tenim! Què li sembla el bouquet? Li he posat cintes daurades perquè lliguen molt bé amb els verds naturals i el tul lila. I amb el vermell intens de les roses, és clar. Vagi amb compte amb el fons de l’embalatge; és de cartró reciclat i tendeix a humitejar-se amb certa facilitat. Mantingui’l una mica inclinat. Així, molt bé. Seran 60 euros.

- Si; és bonic, però és més gros i pesa més del que imaginava. Serà millor que vostès mateixos s’encarreguin de fer-lo arribar a la seva destinatària. Què serveixen a domicili?

- I ara! Per descomptat que si, tot i que el preu s’incrementarà en sis euros.

- Ja em sembla bé. Deixi’m escriure l’adreça a la targeta; és molt a prop d’aquí.

Ja ha passat gairebé una hora. Qualsevol espera en un bar té el seu propi tempo. Em resulta difícil apartar la vista de la copa de cervesa, del ball capritxós de les bombolles. Resulta hipnotitzador, m’esbalaeix. I fa calor aquí dintre; hauria d’haver seguit el consell de la cambrera. Millor a la terrassa, sens dubte... Com estarà la Teresa? Fa tant de temps que no la veig. Espero que les roses siguin del seu gust... No puc evitar que passin pel meu cap imatges inconnexes de l’ultima topada amb Cancedo, tan desagradable i tan necessària alhora. No; és més que això, és com un seguit desordenat de flashback dels darrers dos o tres dies. Em venen ganes de vomitar. I no sé que em provoca més ansietat, si la manera de presentar-se els flaixos o el fet d’haver-los de suportar sense poder fer-hi res. Per sort aconsegueixo esbandir-les amb certa facilitat però les putes imatges sorgeixen de nou com a esclats irritants. “Escolta, posa’m altra canya quan puguis, si us plau. Em trobaràs a la terrassa”.

Cancedo és el marit de la Teresa. Més ben dit, la seva parella. No, no: la seva ex-parella. I també el director-gerent i màxim accionista de Mamunia SA, el negoci que va fundar el meu pare en els anys seixanta. El cop fou enorme. Tot just quan a penes li faltaven tres o quatre ans per a la jubilació va perdre tota capacitat de decisió en els assumptes de l’empresa. El pas de societat de responsabilitat limitada a societat anònima en va tenir la culpa. Ell però, culpava a dos socis traïdors que van vendre a qui no devien. Hi va deixar la vida i al capdavall foren altres mans les beneficiades. Cancedo, d'empleat de confiança va passar a accionista majoritari al temps que jo feia el camí invers i d’hereu in pectore, descendia a la simple condició d’empleat. Així, d’un dia per l’altre. Vint-i-sis anys tenia llavors i tot just en feia dos que la Teresa i jo ens havíem casat. Sí; vam estar casats tres anys més, fins que la Teresa va sol·licitar el divorci per regularitzar la seva situació amb Cancedo, amb qui ja feia dos anys, si fa no fa, que hi convivia. Una regularització que d’altra banda mai no va arribar a produir-se perquè Cancedo tot i que l'hi havia promès un milió de vegades, mai no es va divorciar de la Júlia, una cosina llunyana de la Teresa que per aquells dies també hi treballava per a Mamunia. I un divorci i mig no fan equació de la qual en pugui resultar un nou matrimoni, oi?

La relació de Cancedo i la Teresa ha durat massa. Un cretí de mena, aquest Cancedo. Quatre anys li han calgut a la Teresa per adonar-se’n. Sí; potser una mica massa. Quan la Teresa em va deixar per a anar-se’n a viure amb ell em va dir: “Jordi, ets un cretí”. No Teresa, no t’equivoquis, el cretí és ell, l’hi vaig respondre. Però em va ignorar. “Jordi, ets un cretí d’aquells que fan època”, va insistir de nou trencant el silenci sepulcral que tot ho cobria, abans de no tancar la porta i marxar-se per sempre.
Però ara la Teresa sap que jo tenia raó. Tot just abans d’ahir, quan vaig saber que ella l’havia deixat no vaig perdre ni un segon en trucar-la. Em sentia rar, excitat. No sabia si felicitar-la o consolar-la. Encara sort que no hi va agafar el telèfon perquè no hagués sabut què dir-li. Però m’hauria conformat amb escoltar la seva veu. M’hagués agradat.

Un cabró, aquest Cancedo. Vaig haver de passar quatre llargs anys de silenci forçat, de submissió, de tortura. Fent bona cara pels passadissos de l’oficina; cara d’home civilitzat, metrosexual. Però la meva satisfacció es va desbordar tan aviat com vaig saber que la Teresa l’havia abandonat. No vaig poder contenir-me més i vaig anar per totes. Dos dobles de conyac també hi van ajudar una mica, però. Li vaig etzibar una patacada a la porta del despatx, vaig entrar com un toro i l’hi vaig deixar anar de cop, a boca de canó tot el que pensava sobre ell, sense reserves, allà en el seu propi despatx. Bé, en el despatx del meu pare. El que era del meu pare, més ben dit. “Ets un cabró Cancedo, i t’ho mereixes. Ja era hora, hòstia. No saps com me’n alegro de què la Teresa t’hagi donat per fi la puntada. I què, on te l’ha fotut, en els ous? Què, hi fa mal, oi? Ara ja saps com em vaig sentir quan me la hi vas robar, fill de puta. És que no vas tenir prou amb robar-me l’empresa? Amb robar-se-la al meu pare?...”

Déu del cel com m’hi vaig quedar, de tranquil. No foren més de quatre o cinc minuts que em deixaren un regust especial, inoblidable. I el desgraciat, què hi feia? Romania en silenci mentre jo li cantava les quaranta, reclinat a la seva còmoda butaca de pell i observant-me amb aquella cara de gos vell que tothom coneix, impertèrrit davant els meus crits. Però la processó devia anar per dintre; i tant que sí! Només quan ja m’havia esplaiat en Cancedo es va atrevir a obrir la boca. Encara em ressonen en el cap les seves paraules. “Jordi, sempre vaig saber que eres un pobre torracollons i per això t’he tractat amb benevolència al llarg d’aquests anys, però això ja és massa. Tu saps, i de sobres, que han estat moltes les vegades que t'he tret les castanyes de foc davant el Consell, i que he tingut problemes per això. I també saps que a pesar de la teva incompetència t’he mantingut a l’empresa únicament pel respecte que em mereix la memòria del teu pare. Però s’ha acabat, noi. No t’aguanto més; estàs acomiadat, fora d’aquí! Foooraa d’una puta vegada!”

Però què s’havia cregut aquest cabró de merda, si era jo qui se’n anava? En el fons em feia un favor assenyalant-me la porta, però la decisió era meva. Meva! Ara, alliberat per fi, hi podré treballar en el que de debò m’agrada. En sento lliure, i feliç i em sento així per primer cop en molts anys... Hòstia, penso en la Teresa i el meu cor s’accelera. Haurà rebut ja les flors? “Ei, noia, posa’m altra, si us plau. Gràcies”. Au, però si és el meu telèfon! Tots sonen igual, joder. Sí, hola?

- Hola Jordi.

- Teresa? Hola, com estàs? Com me’n alegro d’escoltar-te. Que les has rebut ja, les roses?

- Escolta Jordi..., sí; sí, molt boniques. Però, escolta, què tens? Et trobes bé? L’Andreu (Cancedo) em va explicar el que va passar fa dos dies. M’ha dit que va haver d’acomiadar-te; que t’havies tornat boig i no li vas deixar cap més alternativa. I ara, això de les flors... De debò et trobes bé?

- Mai no m’havia trobat millor, Teresa. Em pots ben creure. Feia molt de temps que desitjava fer el que vaig fer. No t’imagines quant! Solament necessitava una petita empenta i aquesta empenta va ser saber que per fi t’havies decidit a enviar-lo a la merda. Saps? Sempre vaig saber que acabaríeu així, però no tant per tu sinó per d’imbècil de Cancedo. Deu haver estat molt dur per tu, oi? Ara, imagino que et trobaràs una mica atordida. Aquesta mena de coses t’afecten vulguis o no; ja saps. És normal. Però no t’has de preocupar perquè pots contar amb mi incondicionalment, per al que necessitis...

- Escolta, escolta... Jordi! Escolta Jordi, però, què t’empatolles? Qui t’ha dit que l’Andreu i jo hem partit peres? D’on ho has tret, això?

- Doncs..., la Júlia. Fou la Júlia, sí. Dimarts passat em va trucar al despatx per donar-me personalment un pressupost que dies abans havia sol·licitat en una de les seves botigues. Una sorpresa, que ella se’n encarregués personalment del meu assumpte, d’una cosa tan banal com el tapissat d’un sofà. Però així és com va anar. És clar, vam aprofitar l’ocasió per recordar els vells temps i així, gairebé per casualitat, em va dir que havies deixat a Cancedo unes setmanes abans. Hòstia; no pots imaginar-te el que va passar en aquell moment pel meu cap...

- Jordi, vols parar, si us plau? Recordes que et vaig dir quan tu i jo ens vam separar? Te’n recordes, oi? Ets un cretí, Jordi; un cretí amb majúscules. El primer de la classe. Un moment Andreu, ja hi baixo; parlo amb una amiga, ara vinc! Escolta’m bé Jordi, l’Andreu i jo ens casarem el mes que ve. Ell i la Júlia es van divorciar fa més de sis mesos. Per cert, vols que li enviï les teves roses a la Júlia? Penso que se les hi ha guanyat, i amb escreix, no trobes?

- ...