El jardí de l'Oca 6 (conte)

IX

Enfeinada a la cuina amb els preparatius del cafè, l’Anna procurava no perdre de vista el seu invitat per més de dos o tres minuts; i respirava tranquil·la cada cop que feia una ullada al saló i comprovava que Jordi continuava entotsolat en el seu món, esfondrat en qualsevol dels sentits possibles. Ja havia enllestit la cafetera sobre el foc i ara prenia dues boniques tasses de la Cartuja de l'aparador, les culleretes corresponents... I la llet en un petit gerro també de la Cartuja, dintre del microones, d'on primerament va haver de treure els fetutxinis i ventilar-lo una mica ventant l’aire amb un drap de cuina perque feia olor de bolonyesa de pot. I per acabar, el sucre. Va triar un sucrer de plata que va comprar al Marroc, i no per bonic sino perquè era l'únic que va trobar ple a vessar dels embolcalls petits i allargats que la Carli anava recol·lectant per les cafeteries. I és que la Carli prenia el cafè amarg i pensant en l’Anna solia guardar-se les paperines a la bossa.

Entretant, Jordi, que s'havia aixecat del sofà feixuc com un somnàmbul, semblava que perdia el temps a la vora de la llar de foc mirant sense veure-les realment, quatre o cinc andròmines que l’Anna havia anat col·leccionant de resultes dels seus viatges. Des d'allà es va acostar a la prestatgeria que hi ha a la dreta: desbordava de llibres i va fullejar un, a l'atzar, mentre li feia voltes a les darreres paraules de l’Anna. Per què insistirà tant en què la deixi en pau? Al cap i a la fi l'única cosa que ell pretén és captar de nou la seva atenció, que l’escolti. Com pot sentir-se molesta per una cosa tan innocent? A més, està completament segur de què si l’escoltés sabria entendre perquè va trencar amb ella i el perdonaria. Per què no vol escoltar-lo, doncs? De què tindrà por? Ell se l’estima i mai no li faria mal, per què el tem? La culpa, és clar, la té aquella tortillera de merda, aquella filla de puta de qui no recorda el nom. Si no hagués irromput en la vida de l'Anna, en la vida de tots dos, l’Anna tornaria amb ell. N’estava totalment convençut. Era això; i és clar que sí! La culpable de què l’Anna no vulgui res d'ell és la puta lesbiana. «Qualsevol dia d’aquests hauré de parlar molt seriosament amb ella», rumiava en silenci, «...igual demà mateix ho faig. Si; demà parlaré amb la puteta».

Xino-xano, embardissat en els seus pensaments, Jordi havia arribat a la porta de la cuina tot just quan l’Anna abocava el cap en el seu intent de controlar-lo. Les seves cares van estar a punt de tocar-se i tant l’un com l’altra es van sobresaltar. L’Anna, que va rebre de ple l'alenada del seu invitat, es va retirar amb un moviment brusc, repel·lida. Feia una pudor que empestava.
- Hòstia, Jordi, que encara no he acabat. Au ves-te’n; torna al saló que vinc de seguida. Mira, t'he preparat una mica de llet calenta. Si no recordo malament és així com t'agrada, oi? Per cert, des de quan no et rentes les dents? Hauries de tenir més cura d’aquestes coses...
- Les dents? Però, tu de què vas, tia? És que no deixaràs de tocar-me els ous durant tota la nit? Des que he arribat, que no em permets ni respirar, joder. Que em deixis en pau, que te’n vagis, que t'esfumis... No has volgut escoltar res del que t'he dit. Absolutament res. Et veig malament Jordi, crec necessites un psiquiatre. Però, què cony et passa? És que m'has convidat a casa teva per insultar-me? Qui és el boig, aquí? Saps una cosa? Fes-te fotre! És aquesta puta que viu amb tu, que t’enverina el cap i et té absolutament enconyada. Què hi veus en aquesta desgraciada de metre i mig? Digues! Si per no tenir, no té ni tetas! I no em vinguis ara amb això de què ja no et van les pollas perquè quan jo te la ficava no tenies cap queix...

Jordi no va poder acabar la frase. Bam! La Carli havia baixat d'amagatotis i després d'agafar amb les dues mans l'ampolla de Chivas que l’Anna havia deixat a la taula de la cuina li va fotre un cop brutal per l'esquena, ben bé a les cervicals. Ug! El Jordi va caure com un sac, de genolls. En escoltar el cop l’Anna, que tot just acabava d'agafar la safata amb el cafè, la llet i la resta, es va girar en rodó per assistir horroritzada i sorpresa al quadre que tenia davant. Muda. Paralitzada.

El temps semblava haver-se congelat. Jordi, sempre agenollat, deixava escapar un grunyit sord, llarg i amenaçador. Amb una mà s'agafava el clatell i amb l'altra manotejava en el seu intent de recolzar-se en una cadira per aixecar-se. Va estar així durant quatre, cinc segons, trontollant, mirant d’alçar maldestrament un genoll. Tot en va. Les dones l'observaven espantades, amb els ulls oberts com a finestres, sense gosar dir ni pio. La primera sostenint tremolosament una fireta que no deixava de tintinabular al ritme dels seus nervis; l'altra completament fora de mida, esgrimint, mans en enlaire, la fotuda botella de Chivas.

Filles de la gran putaaa! Bramà Jordi de sobte i amb una violència aterridora, extrema. Com us agafi... Crac! Un segon impacte en el cap, justament al darrere, l’esberlà l'occidental i l’empentà bruscament cap endavant, però el brutal xoc del front amb el fil del marbre de l’encimera va fer que rebotés i quedés exactament com abans; agenollat, amb el tors sorprenentment alçat. La cara del Jordi després dels cops d’anada i tornada oferia una imatge ben distinta de l'habitual. El front, extremament blanc, apareixia dividit transversalment en dos per un solc finíssim, un plegament sanguinolent pel damunt de les celles que anunciava una greu lesió de l'os frontal, segurament una fractura. L'ull esquerre s'havia desencaixat de la seva òrbita i semblava a punt de despenjar-se galta avall mentre el dret romania fermament tancat, ensorrat entre mil arrugues formades per les parpelles. I per la boca, descomunalment oberta, penjava flàccida la llengua, evocant un vedell acabat de degollar. Jordi, sempre de genolls, es va balancejar mansament endavant i endarrere abans de no deixar-se caure en vertical i asseure el cul sobre els talons. En caure, del fons de la gola s’escapà un soroll ronc i agònic, semblant al que produeix un tuberculós, i a l'instant, per l’esquerdill de l'occípit brollà un raig de sang primet i discontinu, pef, pef, a la manera del dispositiu de rec automàtic que tenien al jardí. I per si no n’hi havia prou semblava que la cara -aquella cara- es posava blavenca. Les dones es van mirar incrèdules i horroritzades, preguntant-se, i ara què?

Però, què dimonis mantenia alçat aquell cabró, tot estant, i això era d’allò més evident, en tan calamitosa situació? Per què no s’ensulsiava d’una puta vegada? Mai no se sabrà si l’home hauria pogut continuar així per molt de temps, perquè la Carli, amb una tercera batzacada, ara en plena orella dreta, el va esfondrar sense pal·liatius. En rebre-la Jordi va caure com un fardell, mig de costat, i en desplomar-se la seva barbeta xocà contra el lateral del respatller de la cadira que instants abans havia llençat a terra en el seu intent d'aixecar-se. Nyac! La boca es va tancar com un cep seccionant un penjant de llengua que impulsada per l’ímpetu del cop va sortir acomiadat i de bot en bot, com una piloteta de goma, va arribar als confins d’aquella espaiosa cuina. En resposta, Jordi va obrir per sorpresa l'ull que encara li quedava sa, si més no en aparença, i va començar a claquetejar de forma convulsiva amb el seu peu esquerre.

Davant d’aquell espectacle les dones van fugir de la cuina com si les perseguís el mateix diable. Espaordides, a trompades i gesticulant com a posseïdes, van travessar a gambades la casa de banda a banda i escopetejades van sortir al jardí comunitari. Des d'allà, cames ajudeu-me, saltaren la tanca del recinte de la piscina com a dues gaseles i la hi van vorejar sense deixar de córrer ni tan sols quan van escoltar tancant-se al seu darrere el tlac de la porta metàl·lica que separava el jardí del carrer. I tot, sense deixar anar ni un sol crit, encara sort. Però, un cop fora, ben bé al costat d'un plàtan enorme que s'alçava a no més de vuit o deu metres de l'entrada al jardí comunitari, o de la sortida com era el cas, van haver de frenar en sec perquè gairebé atropellen a don Antonio, el seu amable veí ja jubilat, que passejava els seus caniches. Afortunadament ni el van tocar. Però, què punyetes feia don Antonio traient a pixar els seus fastigosos caniches a hores tan intempestives de la matinada? Sortosament el vell va continuar xerrant paternalment amb els seus gossets com si no res; el pobre era sord com una tàpia. Per fortuna els animals, normalment uns histèrics insuportables, van decidir ignorar-les capficats com estaven en ensumar amb ànsia obsessiva una tifa de considerable grandària que poc abans s'havia encarregat de descarregar algun dels seus socis. Déu, quina xamba! Les noies no digueren un mot i mirant-se bocabadades van girar cua i tornaren a casa tan silenciosament com van poder.

X

«Merda de dia!» L’Anna es despertà a terra, sobresaltada després de caure del sofà i trencada com si hagués rodat escales avall. El colze dret li feia mal; era un dolor agut i penetrant que li arribava al muscle. I no deixava de maleir la seva sort mentre comprovava amb desolació com el té ho esquitxava tot, la catifa, el terra... I per si això no fos prou, la tassa havia fet un bot i després de volar un parell de metres s'havia estavellat contra el terra rebentant en minúsculs bocins que s'escampaven arreu. Merda de dia, sí. Per sort el plat i la tetera continuaven miraculosament intactes gràcies a que la catifa havia esmorteït la caiguda. Ja quedaven únicament tres de les dotze tasses que n’hi havia en principi. Eren força velles, gairebé antigues i segurament de gran valor. Havien estat de la seva àvia, i abans de la mare d’aquesta, que les havia rebut com a regal de noces. Amb aquest desbaratament l’Anna ja sumava en el seu haver almenys set catàstrofes tasseres. I és que l’Anna va començar de ben jove en això de trencar les tasses de l'àvia. Fins i tot en Servant va arribar a creure que la seva néta actuava moguda per una mà oculta, perquè no era normal que la nena aparegués sempre enmig del terrabastall que precedia, invariablement, al sacrifici d'una tassa. I qui sap; igual en tenia raó, el seu avi. Alguna cosa devia haver, perquè la relació de l'Anna amb les tasses, especialment amb les tasses de l’àvia, estava lluny de ser normal. Però la tarda es tirava a sobre. Ja era migdia, l’Anna havia dormit més de tres hores i probablement encara continuaria dormint sinó fos per aquella caiguda accidental (?) del sofà.

El temps havia canviat bruscament. El matí fresc i lluminós s'havia transformat en una tarda freda i grisa que amenaçava amb ennegrir-se més i més en un tres i no res. I per acabar-ho d'adobar s'anunciava pluja i això, en els Mastins, mai no es quedava en simple bravata. Urgia buscar les aspirines i fer més te. I calia tornar al garatge i actuar de pressa, no havia vingut fins a aquí tan precipitadament per passar uns dies de vacances. Després ja trucaria a la Carli; la inquietud que sentia per ella anava en augment, però la necessitat d'afrontar l'assumpte del maleter fou el millor remei per aparcar la preocupació per la seva companya. I també per oblidar el mal del braç. Un quart d'hora més tard només persistia un rampell sord i persistent que solament resultava molest si li parava atenció. I a més, se suposa que tard o d'hora el te i la aspirina haurien de dir la seva. En qualsevol cas, l’Anna sabia que a mida que la tarda avancés, ja amb el fred més accentuat, el dolor segurament tornaria. Mentre mastegava dues pastilles va omplir mitja tassa de te i se’l va beure d'un sol glop pensant en la millor manera de resoldre el problema que l'esperava en el garatge.