26/12/06

La conjura dels idiotes que molen (compte clos)

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana un idiota és un individu vulgar, ignorant, un estúpid en segona accepció; ara bé, si a més aquest individu és algú pagat de si mateix, què és el que en resulta? Doncs encara que sigui difícil de creure algú així tindrà moltes possibilitats d'erigir-se en un idiota d'èxit, en un idiota que mola. Perquè l’idiotisme, aquest tipus de idiotisme, és clar, mola des de fa temps i no cessa de guanyar adeptes; de fet, crec no exagerar gens ni mica en aventurar una progressiva universalització de l’idiotisme com a conseqüència del fenomen globalitzador que tot ho trasbalsa i que tantes coses arrasa. La globalització farà que l’idiotisme deixi de ser una simple moda i acabi derivant en una pseudoreligió, pagana, per descomptat, i tan exigent com tòxica. Els idiotes molons ens envolten, hi són a tot arreu. Et desafio a que observis al teu al voltant i en descobreixis algun; no és difícil. Solen ser gent apanyadeta que es complau en somriure satisfeta des de l'imaginari púlpit de la seva mol·lície intel·lectual i que a poc que bades t'encaixen la mà amb un moviment estudiat, ni enèrgic ni moll. L'idiota apanyat no solament mola, és que fins i tot podria passar per encantador si no fos perquè una soca embolicada en paper couché no deixa de ser una soca. El perill està en deixar-se seduir pel paper couché, o per les bagatel·les com si fóssim indis precolombins, que no eren gens idiotes però pecaven força de precolombins.

Dit això, compte, perquè no cal alarmar-se; ara com ara no n’hi ha per a tant. Però, tampoc no podem adormir-nos. Cal conjurar a temps l’amenaça i reaccionar contra la idiotesa molona sigui organitzada o vagi per lliure, perquè sinó d’aquí a uns anys podria resultar massa tard. Exageracions? Convido a l'escèptic a posar-se a prova i regalar a alguna persona estimada una soca embolicada en paper de seda, i no un sol cop sinó tres vegades com a mínim, i consecutives. El resultat, a banda d'arriscar-te que a la tercera només de veure el paquet te’l llencin al cap, serà la pèrdua irremeiable de l'amistat, de la relació, de la fama o del que sigui. Ja pots donar la pèrdua per segura i la captrencada per probabilíssima. I és que si et dediques a regalar soques acabaràs sol, sense remei, encara que les emboliquis en paper de seda. I a més, infame, que ves a saber què és pitjor. Soques, això és tot el que poden oferir els idiotes molons una vegada i una altra: soques adornades, camuflades, embellides. Soques de Nadal. Soques al capdavall.

L'idiota moló sol ser un espaviladet en general afortunat perquè, vulguis o no, la carrera d'idiota moló se te'n va en orris quan et trenquen la cara un parell de vegades, oi? Però, calma, perquè donat el cas no tot està perdut. L'idiota moló frustrat (o caritrencat) té força possibilitats d’acabar convertint-se en un assabentat, que és una espècie de la inveterada família dels mentecaptes que tot i ser distinta de la primera comparteix nombrosos aspectes amb aquella; per il·lustrar-lo podríem dir que són carreres amb un primer cicle comú. La genètica de la ximpleria, suposo. L'assabentat és una figura tradicional del paisatge humà dels nostres pobles i ciutats que es trobava un xic alacaiguda i que s'ha vist gojosament beneficiada amb l'apogeu dels idiotes molons perquè les seves files es nodreixen amb els aspirants a idiota moló van quedant en el camí. Però dels assabentats ja parlarem un altre dia. O no; ja veurem.

Conec uns quants idiotes molons, però per fortuna encara són una minoria entre els meus coneguts. Solc trobar-me'ls sovint i pels indrets més insospitats. Coses de Girona, la petita, la que enamora. I n’hi ha d'ambdós sexes i variades condicions. Mira: ells, en comptes de sexe dirien gènere, que mola més; per a què sàpigues de que va això. Aquests idiotes pul·lulen on menys t'ho esperes i, zas! apareixen de cop i volta amb la seva soca embolicada en cel·lofana, disposats a encolomar el paquetet al primer que troben despentinat.

Precisament, fa unes setmanes vaig experimentar la sensació de carregar amb una soca encel·lofanada. Fou a l'hora de l’esmorzar, en el Rex. La meva (mitja) hora del desdejuni és sagrada. Són molts anys de rendez vous matiners amb mi mateix, amb un cafè amb llet i un croissant com a testimonis i El Pais com a tercer en adventícia i silenciosa discòrdia. Aquell dia, un lleu avalot a la meva esquena em va rescatar d'una lectura no gaire complaent: el senyor Vargas Llosa intentava alliçonar-nos sobre les bondats del neoliberalisme des de la tribuna que periòdicament li ofereix El Pais. Què era aquella agitació? Algú saludava efusivament algú i s'expressava com si es trobés enmig d'una multitud que li ofega la parla. Era la veu d’una dona que acabava d'entrar acompanyada per un home a qui a penes s'escoltava. En el Rex a aquesta hora solament s'escolta el soroll de la cafetera i una música que de vegades és excel·lent i d’altres espantosa perquè la benevolència musical depèn del cambrer que arriba abans al reproductor de CD; res a fer, no tenen terme mig, però ho compensen llargament amb els croissants, que són gairebé francesos. Doncs bé; allà estava ella, desimbolta en l’anonimat de la meva esquena i entretinguda en saludar als cambrers i a diversos clients a qui, presumeixo, devia conèixer. Uns minuts de bla, bla, bla fins que va arribar a l'alçada de la meva taula i per fi vaig poder saber qui era la xerrapetes. “Hola Joan, com estàs? Què? Què diu el diari? I la feina que tal, bé? Me’n alegro, me'n alegro”. La noia ho va llargar tot d’una tirada mentre jo, sorprès, observava mut l’actuació de la meva inesperada i eufòrica visitant, sense temps ni per parpellejar perquè quan vaig voler respondre amb algun convencionalisme la noia ja havia passat a la taula de davant amb la mateixa desimboltura alegre i xerraire per repetir sorollosament el mateix ritual. En un tres i no res i amb diligència digna de millor empresa la noia va acabar el seu periple i barbeta alçada en perfecta imitació de l'estil Mas, va retornar a la taula del seu acompanyant com qui torna victoriós d'una enutjosa contesa. Ni em va mirar en passar de nou al meu costat. En l'espai abastat pel meu camp visual la noia tan sols va deixar de saludar una senyora que observava impertèrrita l'insòlit espectacle que se li oferia. I és que, contant la meva foren tres les taules visitades, a les quals cabria sumar les taules saludades a les meves esquenes. Dues, tres taules més? La nostra bulliciosa visitant era una noia feliç, sens dubte, i no li feia cap nosa esbombar-ho a tort i a dret. I així, radiant de felicitat, va continuar durant l’estoneta que va estar en el Rex abans de no marxar-se tan sorollosament com va entrar. Ignoro si va tenir temps de prendre's un cafè perquè des de la meva posició no la podia veure, però del que si puc donar fe és que no va deixar de parlotejar ni per un instant. Va anar d’un pèl que no em quedés amb la soca.

No gaires dies més tard, però ara a la Llibreria, vaig poder assistir a la repetició de l'espectacle. No donava crèdit a la meva sort. En aquesta ocasió no vaig saber quan va entrar la noia; simplement la vaig localitzar a prop de la barra en ple procés saludatori. La Llibreria és molt més gran que el Rex i la meva taula estava situada en un racó, així que la vaig poder seguir amb la mirada fins que ella també em va veure; llavors vaig somriure i li vaig fer un lleu gest amb la mà. Ella va respondre amb un gest semblant i se’n va anar després d'entretenir-se uns minuts amb la propietària del bar i una cambrera. En aquesta ocasió no va gosar venir a preguntar-me com m'anava la feina; una pena. Però aquell dia jo no em trobava sol i un dels meus acompanyants es va interessar per la noia i per la raó del somriure poca solta que es dibuixava a la meva cara. I ho vaig explicar. I ho van escoltar. I hi va haver qui es va senyar perquè coneixia la noia tan bé com jo, i compte perquè parlo d'un ateu recalcitrant. I durant un instant tots vam fer cara de babau. Era la soca encel·lofanada. Ara si.

1/12/06

Treballar és un plaer, de vegades (compte clos)

Només veure'l i he sabut que avui seria diferent. Conrad ha arribat amb el somriure posat i el seu caminar a lo House, el braç esquerre aparatosament embolicat en una gruixuda jaqueta de punt gris i la carpeta de sempre en el dret. Ha hagut d'esperar una estona perquè a l'hora que tenia concertada la cita encara no havia marxat la clienta que el precedia; gairebé mitja hora de retard que malgrat tot no ha aconseguit esborrar el somriure de la seva cara. Quan el vaig anar a rebre es trobava sol a la sala d'espera, assegut i amb les seves coses escampades sobre una taula, entretingut amb un artefacte que recordava un walkman. “Hola Conrad, lamento haver-te fet esperar però ha estat inevitable. M'acompanyes al despatx?”

Conrad viu sol, té al voltant de 37 ò 38 anys i des de fa un parell de mesos ve a xerrar una estona cada dimecres a les onze. La seva és una història commovedora, bella i terrible alhora; i és que Conrad és un individu notable per moltes raons. El primer dia, en aparèixer acompanyat del seu germà de seguida vaig veure que el meu nou client no era un desconegut, o no ho era del tot. Fa alguns anys solia trobar-me'l cada matí en el Boira més o menys a les vuit, acomodat al costat de l'única taula rodona del bar amb el seu cafè amb llet i El Punt entre les mans. Recordo que solia aixecar-se sovint per canviar de diari amb el seu caminar rar i el semblant seriós, entre concentrat i una mica esquerp. En aquell temps em semblava un individu curiós amb aparença de científic atribolat. També crec recordar un bastó, però no n'estic segur. Quan jo entrava al Boira ell ja hi era, i si encara no havia arribat apareixia pocs minuts més tard, sempre, sistemàticament. Passava mitja hora i ell continuava capficat fullejant el diari de torn mentre jo recollia i me’n anava a la feina; des de la distància que em dóna el temps l'imagino embullat amb les pàgines del periòdic. A voltes, tot just abans de pagar la meva consumició - la caixa i la seva taula eren veïnes -, creuava alguna mirada amb ell. Fugaç, per descomptat. Però jo, coses d'una cambrera tan incompetent com malcarada, vaig canviar el Boira per l'Arcada i vaig acabar oblidant-me del personatge. I així fou fins el passat mes de setembre, quan Conrad i el seu germà es presentaren en el meu despatx interessant-se en saber si el primer podria acollir-se a algun programa assistencial atesa la situació de precarietat en la qual viu instal·lat des de fa temps. Resulta que Conrad és pensionista d'invalidesa i la pensió amb prou feines li permet arribar a fi de mes, gairebé com la senyora Esperanza Aguirre, sigui dit això sense ànim de comparar doncs com és públic i notori els problemes de la senyora Aguirre per arribar a fi de mes són veritablement importants. Coses dels sostres alts, ja se sap.

Bé, però, qui és Conrad i què té d’especial? Conrad és, amb certesa, víctima de circumstàncies tan diverses com desventurades, però ni de bon tros és víctima de si mateix; ben al contrari. Conrad és un músic malaurat; un excel·lent músic frustrat per la irresponsabilitat homicida d'un automobilista ebri que una matinada va envestir el seu cotxe i va empentar el seu futur als llimbs i al propi Conrad a la UVI. Conrad és contrabaixista; en acabar els seus estudis a Catalunya se’n va anar a Suïssa per assolir el grau de virtuós amb el número dos de la seva promoció - l’equivalent al doctorat universitari en qualsevol altra àrea del coneixement- en un reconegut conservatori de Basilea. Va treballar a Alemanya i tenia unes excel·lents expectatives de creixement personal i professional fins que un fill de puta, aviat farà deu anys d’això, el va retirar com a músic i el va relegar a la perifèria de la societat, ben lluny, allà on cohabiten els modests amb els molests. Conrad salvà la vida miraculosament però les seqüeles l’han transformat en un home adolescent: la incapacitat és física i intel·lectual. El seu cos ha resistit malmès i el seu cervell sofreix el que ell anomena desconnexions, causades - m'explica - per coàguls que impedeixen un correcte rec sanguini. Avui, Conrad maneja com un artesà un instrument en el qual va arribar a ser un mestre i viu d'una modesta pensió no contributiva mentre el borratxo que va canviar el curs de la seva vida probablement ja ni se’n recordi de l'episodi.

Conrad i jo solem parlar d’allò que el preocupa, del seu estat anímic, de les seves expectatives..., però també parlem de política, de llibres, de cinema - no hi va gaire, prefereix el DVD. I de música, és clar; s'entusiasma de vegades i altres prefereix canviar d'assumpte. A tots dos ens agrada el Barroc; jo trec el tema i ell m'il·lustra. Un plaer observar-lo i escoltar-lo; s'apassiona. Conrad vol aprendre coses, moltes coses. Fa un curs d'introducció a la informàtica que li ha decebut una mica, també fa ioga i meditació, i llegeix a Alfred Tomatis. I per descomptat, vol treballar en alguna cosa. De conserge, d’acomodador en el teatre..., coses així diu ell, que no li exigeixin moltes hores i que li permetin parlar i relacionar-se amb la gent. I té problemes, és clar: econòmics, d'habitatge - aviat finalitzarà el seu contracte de lloguer i tem, no sense raó, que li proposin renovar amb una renda que no pugui pagar. I dubtes, inquietuds i pors, com gairebé tothom.

Però avui, quan l’he vist, he intuït que les coses no rodarien com cada dimecres. Només entrar en el despatx Conrad ha desvetllat el que ocultava sota la gruixuda jaqueta de punt: era una copa de cava. En veure-la pren nota mental i procedim com de costum. Ell, s'asseu a l'altre costat de la taula i espargeix ordenadament les seves coses: el pen drive on guarda els seus escrits i altres arxius, la carpeta de plàstic transparent amb papers diversos i algun fullet, el walkman, el seu telèfon d'última generació... i avui, també la seva copa de cava. Per la meva part, col·loco la pantalla de l'ordinador en situació visible per a tots dos - està molt interessat en internet i en ocasions busquem ressenyes de llibres, alguna traducció, recursos educatius o formatius... L'entrevista segueix els cànons establerts pel costum; una primera i breu conversa sobre assumptes banals ens duu al curs d'informàtica. Se sent decebut, però Conrad és un home acostumat a la disciplina i no falta a classe, cada dia, puntualment. I són tres, les hores. Mentre els altres assagen l’excel o el powerpoint sota la supervisió del professor ell s'evadeix i viatja mentalment; o matxuca el word, que és l'alternativa a la fugida mental. Conrad assisteix sempre a classe i s’asseu disciplinadament davant la pantalla les tres hores de rigor amb l'interval d'un quart. Però el cert és que va i ve i la seva ment entra i surt constantment. Aquesta experiència li està resultant extremadament profitosa. Em diu que aprèn per igual quan atén les indicacions del professor que quan no és així, és a dir quan vola; i ho explica amb detall i amb el sentit comú que només té algú molt intel·ligent. I jo estic d'acord amb ell. Aprèn coses distintes per descomptat, però aprèn.

Després de l'obligat entremès informàtic - Conrad necessita posar-me al corrent -
normalment li imprimeixo un gir a la conversa per enfocar-la en direcció a aspectes més prosaics de la seva vida quotidiana, però avui no era un dia corrent. "Escolta, Conrad, on vas amb la copa? Em tens força intrigat". I m'ho ha explicat.

Conrad està creant la seva pròpia targeta de felicitació nadalenca. M'indica quin arxiu del pen drive haig d'obrir, obro el document i la pantalla ens mostra una composició en tres parts: la primera és una icona nadalenca que representa el pessebre sota un cel estrellat, seguida del títol d'un conte; la segona és el propi conte, la coneguda historia de dues granotes debatent-se entre la nata (crec intuir la presència del xarlatà Bucay); i la tercera ha de ser una foto, la seva pròpia foto brindant pel Nadal o per l’any nou, o per qualsevol altra cosa perquè Conrad encara no ha pres una decisió al respecte. L'ha de ser; aquesta era la qüestió.

Conrad havia demanat una copa prestada en el Boira - en escoltar-lo penso, una mica avergonyit recordant la meva espantada, que ni l’Estultícia amb majúscula disfressada de cambrera podria mai amb ell - amb la intenció de fer-se una foto brindant i enganxar-la després a la seva targeta de felicitació. I arribats aquí és on jo entro en els seus plans. Conrad baixa una mica la veu i em pregunta si li puc fer una foto amb el seu telèfon mòbil. Després d’uns segons de perplexitat la cosa em va semblar genial, de manera que vam passar del despatx de les entrevistes al de treball, justament al costat, on tinc una làmpada halògena que per potència molt bé podria passar per un focus d'estudi. Però, teníem una copa buida. Ens faltava el cava i necessitàvem omplenar la copa per fer creïble el brindis; potser amb aigua i alguna cosa més, per la qüestió del color. Amb cocacola, si; la proporció justa fins aconseguir el to freixenet adequat. Perfecte. Ara si, ja teníem llum, càmara i cocacola amb aigua; n’hi havia prou.

I vet aquí que em vaig trobar fent-li un book al Conrad. Ara dempeus, somrient mentre aixecava la copa: foto de mig cos. Ara de mig perfil, una mica més seriós: perfecte. Ara assegut, amb el mateix somriure d'abans..., això és. Aixeca més la copa, home. No tant, no tant. Molt bé. I una més; i una altra... Ens ho vam passar francament bé. Conrad resulta força fotogènic, el bandit. Quina sort que té. Però jo també sóc afortunat. De vegades treballar és un plaer, i això en la meva professió és una cosa de la que no puc presumir cada dia. Que més en voldria jo.

17/11/06

La mala educació i el temps (compte clos)

Sembla que avui el temps començarà a millorar. Amenaça de ploure; ja era hora. Tant de bo que tot plegat no quedi en una simple amenaça i amb la pluja també baixin una mica les temperatures. En general m'escau malament la calor, i encara més la calor fora de context. I és que a tocar de desembre em deprimeix que ni tan sols faci fresc a les nits. Em llevo a quarts de set i, catorze, quinze graus. Això ni és normal ni augura res de bo. Crec que el fred és un excel·lent catalitzador de moltes coses; del sentit de l'humor molt en particular. Del que jo entenc per sentit de l'humor, és clar, que és una cosa força allunyada del que representen −i tampoc no estic gaire segur, malgrat tot− Chiquito de la Calzada o los Morancos, per exemple. El fred, quan pica una mica i ho fa amb una certa continuïtat en el temps, té una incidència en la conducta de la gent que es veu i es nota. Entre altres coses millora això que els sociòlegs anomenen harmonia social, és a dir, la relació qualitat-preu del producte resultant de la col·lisió entre dos models o sistemes relacionals: l’un basat en la pràctica generalitzada d'hàbits socials civilitzats i l’altre basat en el desconeixement o la relaxació a conveniència dels mateixos. Es diria que amb el fred la mala educació es contreu, s'arruga i s'abriga, contràriament al que succeeix amb la calor, que deslliga la llengua i anima als habituals de les males maneres. La mala educació és fredolica per naturalesa; ves per on, gairebé com el bon bon humor. Perquè, no ens enganyem, el mal bon humor és una cosa distinta. Bé; és possible que tot plegat no sigui més que una forma interessada d’interpretar les coses, però així és com ho veig i ho visc. I així és com m'agradaria que fos en realitat.

10/11/06

Societat anònima (compte clos)

Avui, de bon matí, he tingut ocasió de creuar unes paraules amb un vell conegut amb qui no parlava des de feia temps. Ha estat al bell mig del pont de Sant Agustí i la trobada a penes ha durat tres o quatre minuts que malgrat tot m'han emplenat d'una inesperada alegria. En veure'l de lluny, un a cada costat del pont, la meva primera intenció fou ignorar-lo pensant que ell faria exactament el mateix; passaríem l'un al costat de l'altre sense mirar-nos, tal i com havíem fet en ocasions precedents. Però avui ha estat diferent. D'aquí la meva alegria i sobretot la meva sorpresa.

Quan camines per una ciutat tan petita com Girona sempre veus la mateixa gent si és que la vols veure. Tothom circula pels mateixos carrers, va als mateixos llocs i ocupa els mateixos espais de manera que el factor temps és la variable que determina o condiciona qualsevol possible trobada. Uns matinen més que altres a l'hora de treballar, de comprar, de menjar, de divertir-se... i això és el que influeix veritablement en la regulació del tràfic d'encontres; i el que els acaba decidint, és clar. Quan formes part d'un engranatge com aquest desenvolupes un curiós mecanisme que permet veure o no veure les persones en funció de l'interès que et mou en aquell moment precís, fent d'aquesta pràctica, que és col·lectiva, una peculiar virtut que passa a formar part del teu caràcter, del caràcter de la gent, sobretot la que ha nascut i crescut a ciutats petites. En resum, que aquí solament veus qui vols veure i solament es veuen aquells que volen veure's. Fora d’això ningú no veu ningú ni que el tingui a un pam del nas. El meu problema és que jo vinc de Barcelona i veig tothom. No puc evitar-ho. O no sé evitar-ho, ves a saber. Després de divuit anys aquesta recalcitrant actitud continua pesant com un llast en la meva pràctica quotidiana. Però no em rendeixo; vull aprendre i millorar, perquè no puc passar-me la vida dissimulant i fent veure que no hi veig. Al capdavall algú se'n adonarà i s'incomodarà. Però, què hi fa, aquest, que em veu, quan jo a ell no el vull veure? Difícil papereta, certament. Què n’és de complicat, això de l'anonimat!

A les grans ciutats quan vas pel carrer el més corrent és no veure ningú ni encara que vulguis; l'anonimat és una qualitat que en aquests llocs ve instal·lada per defecte i això influeix en la forma de ser de la gent i en la manera de construir les relacions socials, en general més obertes i menys intenses. Superficials, moltes vegades, al millor estil americà. Mentre a Barcelona l'anonimat creix sol i forma part tant del paisatge com del “paisanatge” urbans, a Girona s’ha de conrear amb cura i amb tenacitat, i així i tot el resultat mai no acaba essent el pretès. Ho dic després d'observar l'obstinació que els gironins posen en l’empresa, potser una mica desproporcionada a la vista dels guanys. A Girona el desig d'anonimat mai no arriba a ser satisfet del tot i per això és anhelat apassionadament, a diferència de Barcelona, on no exigeix cap esforç i no es valora com mereix.


Ara et veig, però demà serà un altre dia. En això es resumeix la qüestió, i és clar, a primer cop d’ull és possible que aquesta pràctica social pugui semblar poc civilitzada al foraster; però, tanmateix faria malament en jutjar precipitadament perquè si observa l'assumpte amb deteniment, aviat descobrirà que es troba davant la sublimació d'un sistema on la dificultat per a salvaguardar l'anonimat fa que es confonguin irremeiablement les relacions socials amb els interessos socials. Al seu torn, això també explica l'entrada en concurs d'un altre element que sol modular, i en ocasions fins l'extrem de malmetre-les, allò que comunament es coneix com a bones maneres: em refereixo a la “conveniència”. Paradoxalment la conveniència sembla estar renyida amb l'aparença. Aquí almenys.


Si del meu cas parlem, les coses resulten encara més complicades. Sóc assistent social i la meva llarga carrera professional a Girona m'ha donat oportunitat de “conèixer” al voltant de dues mil persones amb les seves dues mil vicissituds. I estic convençut de fer una estimació bastant prudent. Això, en potència, ens situa davant un quadre on dos mil i un individus amb les seves dos mil i una vicissituds transiten pels mateixos llocs discriminats tan sols pel factor temps. Potser un problema entretingut des del punt de vista estadístic, però jo sóc de lletres i a més de Barcelona, i no gestiono bé la situació per la meva escassa destresa per manejar-me en el complex art de l'esgrima social que insinuava fa una estona. Tan difícil em resulta que han estat moltes les ocasions que emulant amb malaptesa els vells socràtics m’he vist qüestionant seriosament la meva pròpia capacitat per sortir-me’n amb la solvència que exigeix un entorn tan particular. I davant això, em pregunto, quina deu ser l’actitud més convenient en el meu cas? És més, on es troba el punt d'equilibri entre la necessitat de salvaguardar la intimitat mental i emocional dels dos mil un, òbviament vestida d'anonimat, i la necessitat, tan important com la primera, de relacionar-se educadament en el que podríem dir, un entorn de civilitat? I afegeixo més, poden ignorar-se mútuament dues persones un dia, saludar-se i xerrar com si no res a l'endemà i ignorar-se de nou un dia més tard, sense que aquesta pràctica posi en solfa els teus principis cívico-ètics? Si? Sense almenys un… bon dia, per als dies que toca ignorància?

La resposta, per sorprenent que pugui semblar, només pot ser afirmativa. I quant a l'explicació, aquesta sorgirà sola a poc que es dediquin uns minuts a pensar sobre l'assumpte
.

4/11/06

L'agressor de dones no tenia polla (compte clos)

Dijous passat vaig tenir l'ocasió d'assistir a un espectacle que no m'atreveixo a qualificar. Una dona de quaranta anys aproximadament, va enlletgir la conducta d'un cretí del volant. Mig minut més tard el pocavergonya va tallar el pas a la senyora i va baixar del cotxe amb intenció d'agredir-la, cosa que m’atreveixo a presumir sense por d'equivocar-me pel tenor dels cops de puny que propinava al vidre de la finestreta del cotxe de la seva víctima i per les puntades de peu que li fotia a la porta. Afortunadament l'agressió física directa no es va produir perquè la dona va tenir la precaució de tancar-se en el seu cotxe i per què diversos testimonis del fet, tots motoritzats, ens vam detenir també i vam començar a picar el clàxon i recordar-li al valent que ell també té família; tots, curiosament, vam coincidir en acordar-nos de la seva mare. La reacció del lletrat (un individu bru de trenta o trenta i pocs anys, més o menys d'un metre setanta i amb el cabell engominat i estirat cap amunt) va ser baixar-se els pantalons i convidar-nos a menjar-li un apèndix microscòpic que ell anomenava "nabo" i que presumiblement devia de ser la seva polla perquè insistia en assenyalar com un posseït el lloc on els homes tenim precisament això. La conya que es va produir va ser de categoria: el desgraciat tenia una “pollita” infantil. Alguns dels presents van aprofitar per treure partit de l'assumpte; “nabo? quin nabo? algú ha vist cap nabo?". El pobre “gilipollas” (i això encaixa perfectament en aquest context) no va ser veritablement conscient fins aquell moment del que havia fet en baixar-se els pantalons.

Mentre tot això passava altres vam optar per deixar el cotxe a un costat, baixar i posar fi al penós assumpte al temps que el valerós agressor de dones corria fins al seu cotxe a trompades, agafats els pantalons amb les dues mans, per sortir d'allà xiulant, literalment. Què va pensar el valent, que hi aniríem per ell? Llavors ens vam dirigir al cotxe de la dona agredida, la qual, en veure’ns al seu costat es va tranquil·litzar i va baixar tot espantada i plorosa com estava, per agrair l'ajut. I així i tot no hi va trigar gaire a sumar-se a l'avalot que s'havia organitzat per culpa del "nabo" invisible. Pocs minuts després tothom va continuar el seu camí.

Quan me'n anava no podia deixar de pensar en l'episodi kafkià que havia tingut ocasió de viure; sobretot recordava les paraules de la víctima. Ens va dir que mai no havia passat tant de por a la seva vida i que a punt havia estat de pixar-se a sobre. A aquesta dona ningú no li traurà l’ensurt ni el trauma sofert, i a més no li quedarà més remei que fer-se càrrec dels desperfectes causats pel cretí a la porta del seu vehicle. Em pregunto que hauria passat si ningú no s'hagués aturat per impedir que el boig actués a plaer. M'espanta pensar-lo; estic per creure que si aquest energumen hagués disposat d’una pistola a mà no hauria dubtat en disparar dos trets a una dona que al capdavall tan sols havia comès el terrible delicte d’enlletgir-li la seva agressivitat al volant. Tot això va passar a Girona quan encara no eren ni les cinc de la tarda, molt a prop del clos de Fires, just abans d'arribar al pont de la Barca en direcció al centre. La cosa no va durar més de cinc o sis minuts. Ningú, desgraciadament, no va prendre nota de la matrícula del Opel Astra negre que conduïa el fill de puta sense polla.

2/11/06

The battle of evermore (compte clos)



Són les 11 del matí i és dimecres, el dia del referèndum de l'Estatut; sóc a la terrassa, assegut tranquil·lament mentre navego i divago una mica, Led Zeppelin 4 a l’auricular, “The battle of evermore”, The Wall a l’espera i tots els Cohen en el cotxe, maleït sia. Tres tasses de te ja i de tant en tant alguna mirada en direcció a les portes de l’institut, avui que s’ha despertat vestit de col·legi electoral, a no més enllà de quaranta o cinquanta metres escassos d’on em trobo. De moment no és gaire la gent que s'ha acostat a votar; serà que és d’hora. Fa dos anys la meva filla encara estudiava aquí, genial “Stairway to Heaven ”, i des d’aleshores només hi entro en les cites electorals. Es tracta d’un grup d’edificis relativament nou i d’una sola planta, ben distribuïts en un espai prou obert. Des de la terrassa, la trista i desolada impressió que causa el recinte en res no recorda la que ofereix en dies de classe. Móns diferents. El blanc i el negre. Un cop has entrat al centre, sorprèn: reprodueix el model dels instituts de les pel·lícules nord-americanes, “Going to California”. Amples i llargs passadissos amb taquilles a cada costat; les parets verdes poma i les finestres enormes, i rètols: secretaria, laboratori, cafeteria... El te es refreda i la meva gata sembla que està com el temps, una mica "tonta"; no cessa de reclamar la meva atenció. La gata té 48 anys “gatuns” però ningú no ho diria, està feta una bona peça i és més intel·ligent que molta gent que conec. S’ha acabat el 4 de Led Zeppelin, però no vull passar a Pink Floyd sense escoltar de nou “The battle...”; m'ha recordat Supertramp i Supertramp m’agradava tant... Potser més tard m'animaré a buscar alguna cosa d’aquesta gent.



Ja fa temps que no em cal reflexionar gaire abans d’anar a votar. Temps enrere solia valorar entre les diverses opcions d’esquerres abans de no decidir-me per la proposta que em semblava més ambiciosa o més pràctica, més compromesa, més intel·ligent... què sé jo! Ara, però, ja no tinc necessitat de fer cabòries i tot és gràcies a l’esforçat senyor Aznar i la colla de reaccionaris que el van succeir amb el temps just de perdre les eleccions. Mal perdre, el d'aquesta gent. Ara voto pensant en fer la guitza el PP amb l’expectativa, i tant de bo fos realista, de què mai més no torni al poder. Si; ja se que a Catalunya el PP és ben poca cosa i a més forastera, però a canvi en gaudim dels paisans de CiU, que a l'hora de la veritat no es diferencien dels altres més que en les formes i en la pàtina regionalista que donen al seu discurs habitual (ells en diuen nacionalista, però després de 23 anys de govern només enganyen als incauts, que pel que es veu encara resulten ser legió). Abans votava amb el cor i això em conduïa sovint a opcions força minoritàries; de vegades el meu vot era purament testimonial, però ara ja no puc permetre’m aquest luxe. I el faig de menys. Ja fa estona que sona “The Wall” en el meu cap; i està bé. I sembla que la tramuntana demana permís per passar. Que passi, a mi m’agrada.

5/10/06

Pla d'estalvis (compte clos)

Darrerament no cesso de preguntar-me quin serà el preu que haurem de pagar per assistir muts, talment com a convidats de pedra, al circ que dia rere dia ens ofereixen determinades tribunes polítiques i mediàtiques. La impunitat amb la qual actuen aquells que sacsegen contínuament les banderes de la mentida, de la difamació, de l’odi al capdavall, m’indigna, em fereix. El creuament de sentiments resulta inevitable i la confusió i les ganes d’abandonar-se a l’impuls del més primari assalten fins i tot les ments més lúcides; el pensament, també el pensament acabarà desistint, esborronat, asfixiat sota el pes de la indignació.

De ben segur que tots aquells que ja hagin sobrepassat els quaranta reconeixeran d'immediat aquest trist i lamentable espectacle on per damunt de qualsevol altre valor preval la manca absoluta de reconeixement de l’altre, on s’ignora interessadament la noció de respecte mutu per adoptar com a únic principi d'actuació vàlid la destrucció de l’adversari, en un joc insensat, groller, que va força més enllà de la legítima confrontació d’interessos que permet l’escenari democràtic. Observant el que passa no puc evitar rememorar amb esglai la total absència d’escrúpols, la "mugre" política i cultural dels darrers anys del franquisme i de l’anomenada transició, aquella època de misèria moral en la qual sense cap mena de dubte s’han alletat personatges tan foscos com ara Zaplana, Jiménez Losantos, Alcaraz..., i tants altres.

No deixo de preguntar-me què ens costarà tot plegat; i em sap molt greu. Crec sincerament que si optem indefinidament pel silenci més valdrà que comencem a estalviar perquè el preu que acabarem pagant serà molt alt.

23/9/06

Cada dimecres, cafè (compte clos)

Què és una tradició i perquè costarà tant trencar-la? Ja fa temps que m’ho pregunto, amb massa freqüència i tot. De fet m’ho plantejo cada dimecres a les 8,30 de matí, més o menys mig hora abans de dirigir-me a la cafeteria per trobar-me amb uns companys de feina amb els quals compartiré un tallat mentre la fem petar durant una estona. La idea de conversar al voltant d’un cafè sempre m’ha resultat atraient; en el meu record puc trobar moments extraordinaris xalant irònicament, discutint amb passió, argumentant plàcidament....., sempre en companyia d'amics que sabien valorar aquesta pràctica i en gaudien tant com jo; un plaer que malauradament resulta cada cop menys freqüent perquè la gent, la majoria de la gent, ja s’està d’aquestes coses, si més no en aparença.

El problema està en què el cafè dels dimecres ja no me motiva, m’avorreix. El dimecres-cafè llangueix, trist, banal, innecessari a la fi. Voldria deixar d’anar-hi però, hi ha alguna cosa que m’ho impedeix i això comença a fer-me mal a l’estómac. Però, no sempre ha estat així. La rutina dels cafè-dimecres naixé fa cinc o sis anys entre un grup de companys de feina que necessitàvem un espai per compartir les calamitats pròpies d’una professió que ens obliga tot sovint a ficar les màns en les misèries alienes. La idea era trobar-se durant una estona i en la mesura del possible passar-s’ho bé. Parlàvem de cinema, de llibres, de vegades de música..., també de política algun cop, perquè de la feina només estava permès parlar si era per riure’ns a costa de la institució que ens paga, de la clientela o de les nostres pròpies malapteses en un exercici d’autocrítica tan necessari com reparador.

D’un temps ençà, no obstant, les coses s’han anat fent més prosaiques, qu’on dirait. Noves incorporacions sumades a les espantades d’altres membres amb solera han acabat per desnaturalitzar el dimecres-cafè i l’han deixat en una avorrida reunió desproveïda del mínim interès. La prova està en què darrerament el fil conductor de la trobada sol ser precisament la feina, i no en clau d’ironia malauradament. Quin horror. I han aparegut els silencis, que són sepultats a còpia de bajanades adolescents. Una llàstima; tot indica que l’esperit de la tertúlia ens ha deixat definitivament per anar a buscar un lloc més acollidor on sàpiguen apreciar-lo en el que val.

Cada dimecres arribades les 8,30 em faig la mateixa pregunta, però no hi falto. I en acabar la reunió em juro que ja no hi torno. Però no faig res més. La rutina.