25/8/09

Men of Good Fortune (fragments de "Rodez")


«Marcel·lí, grandíssim fill de puta..., penso en tu i m’alegres el dia... Qui ho havia de dir després de tant de temps...? Quan ja només eres un malson que de tard en tard s’escapava de l’infern per a torturar alguna de les meves nits, el destí va voler que les nostres vides es tornessin a creuar camí de Rodez. Quantes probabilitats, hi havia, de què una cosa així pogués passar...?»

1. Diuen, alguns, que el destí no existeix, que això del destí són foteses pròpies de somiatruites i entabanadors de tota mena i condició... Què sabran, aquests ingenus? I és clar que hi existeix! Tant sí com no el destí forma part de la vida de tothom i no és qüestió de fer-li voltes a l’assumpte sinó de rendir-se a les evidències... Aquells que dubten no saben en realitat de què en parlen.
Tot plegat és d’allò més senzill; al cap i a la fi el destí és com un joc, l’únic que paga la pena de ser jugat i l’únic, ves per on, del que no hi pots escapar. Sí, i és clar que sí... és el vell i esquerp joc de la vida... o de la mort, com s’estimen més alguns..., el desenllaç del qual depèn de forces que incideixen sobre un pèndul que oscil·la a imatge i semblança del d’en Foucault. En tots dos casos realitat i aparença es confonen per a demostrar un principi inapel·lable: el principi de la inèrcia.
L’experiment foucaultià és en essència el següent: la inèrcia fa oscil·lar un pèndul suspès a determinada alçada; mentre això succeeix es pot observar com la seva trajectòria experimenta canvis progressius que són atribuïts a la rotació de la terra. Un engany dels sentits en realitat perquè tant per tant, és la terra la que es mou sota el pèndul l’oscil·lació del qual es manté inalterable.
En el nostre joc succeeix si fa no fa el mateix; aparença i realitat es confonen i permeten experimentar el miratge del lliure albir. Però els miratges, per captivadors que puguin ser, no poden fer-nos perdre de vista el principi de realitat perquè només hi ha un fet incontrovertible en tota existència humana, i no és cap altre que el de ser una tossuda trajectòria cap a la mort. La resta és pura amenitat.
En el primer alè de vida de cada individu el destí dóna la primera empenta al pèndul i a partir d’aquell moment se n’encarrega de mantenir-lo en moviment en una trajectòria tan invariable com fatalista. El que succeeix sota el pèndul resulta del tot irrellevant. Però això no és més que una part perquè en aquest joc tothom té assignat un paper de predador o de presa que és mantingut ocult en un sobre tancat i fora de l’abast; i això és, precisament, el que fa d’aquest joc quelcom especial, únic, ja que mai no se sap el rol que uns i altres representarem sobre l’immens escenari que és la vida fins que els fats, l'atzar o... digues-li com vulguis..., se'n encarreguen de revelar la teva naturalesa i posar-te cara a cara amb tu mateix, amb el teu destí... Llavors s’obrirà el sobre... perquè és llavors que el joc comença de veres.

2. «Marcel·lí... fotut Marcel·lí. Encara et veig creuant la carretera al trot per acostar-te al meu cotxe com un gos agraït; només et va faltar bleixar... Mai no oblidaré la cara que vas fer en veure’m després de gairebé sis anys. Tampoc no podré oblidar el patetisme de la situació i aquella imatge teva, esquinçada i estrambòtica, que en altres circumstàncies qui sap si m’hauria trencat el cor.. Recordo tots i cada uns dels detalls de la trobada, ben bé com si el temps hagués passat debades...
L’alegria de saber-te rescatat et va fer travessar la carretera com un bufó de feria, a bots i empentes, però fou descobrir qui t’oferia la mà i et vas aturar en sec fent la cara enrere amb brusquedat, talment com si haguessis rebut una bufetada. La teva reacció no em va sorprendre gens ni mica... Et vas quedar plantat a quatre passes de mi amb el cap lleument tort i la mandíbula despenjada, sens dubte preguntant-te, què hi fa, aquest, aquí, en el cul del món? Jo m'havia preguntat el mateix només mitja hora abans, en creuar-me per primera vegada amb el teu cotxe».
—Víctor Sis...te...lla..., ets tu...?
—Ja ho veus, Marcel·lí. Roda el món i torna al Born...

3. Un cop trencat el glaç tots dos vam tancar la boca durant una bona estona; ell, immòbil, al bell mig de la carretera tocat indirectament per la resplendor de l’enllumenat del meu cotxe i visiblement consternat... Fitant-me amb ulls de peix, incrèdul... El seu aspecte desolador, el posat... tot ell era una invitació al desfici; i els braços... aquells braços seus d’orangutan retuts completament a banda i banda d’un tors excessiu i no obstant això vençut per les seqüeles de l'accident, per la sobreabundància de quilos o per totes dues coses alhora, ves a saber... El que tenia davant no era més que una silueta difosa, torta i tremolosa, els genolls de la qual s’insinuaven sanguinolents pels esquinços dels pantalons... Amb tot, però, el més estremidor d’aquella espectral presència era la mirada... Encara la conservo gravada a la retina; acluco els ulls i la hi veig tot just davant meu... Hi havia un esquitx de demència en aquell esguard mig extraviat..., n’estic convençut...Tot plegat un grotesc espantall, una ruïna sota la intensa i blavenca llum dels fars.
Per fortuna la carretera romania deserta; altrament l'haurien atropellat sense que ningú no hagués mogut un dit per evitar-ho, encara que per raons ben diferents: ell estava paralitzat, com absent i jo... jo estava encantat, què collons!
Per aleshores el cel havia començat a obrir-se per Rodez però ja era massa tard i només va servir per deixar veure alguns retalls d'estrelles aquí i allà sobre un fons que amb prou feines mantenia el record del blau. Les escorrialles de pluja que encara suportàvem, d’aquella pluja torrencial, fantasmagòrica, que menys de mitja hora abans havia sorgit del mateix infern per a modular les meves intencions, va cessar tot d’una, sense advertir-ho; i despatxada la pluja el primer avís del mestral ens va ficar el fred al cos.
—Va, home, acosta't, no et quedis plantat com un estaquirot...
—Però, què hi fas, aquí...?
—Jo et podria fer la mateixa pregunta Marcel·lí però, au va, deixem-ho estar per ara.
Seguint el meu costum aquell dia havia previst fer parada a Chez Manu per a sopar, però en vista de les circumstàncies vaig decidir canviar de plans. Per res del món no m'hauria presentat a casa de Luc en companyia d'aquell desgraciat.
Un cop d’aire gelat com un caramell em va empènyer a entrar al cotxe a corre-cuita i això em va donar l’oportunitat de fixar-me bé en Marcel·lí, encara a la intempèrie i carregat de dubtes. El vaig poder observar llavors amb atenció i... veure’l allà, tot desemparat, em va provocar una intensa i inexplicable sensació de felicitat, de benestar..., d'un benestar rar que mai no havia experimentat abans. Tota una sorpresa, l'admeto; una meravellosa sorpresa... Reconec que vaig gaudir com un nan observant com feia la volta al cotxe amb aquella dolorosa parsimònia... recolzant-se sobre el capó, de vegades amb totes dues mans mentre arrossegava la cama dreta… lentament…, fins a assolir per fi la porta lateral davantera del mateix... Inoblidable. I una excitació... com la definiria...? perversa i dolça per igual, va sacsejar el meu estat d'ànim després de veure’l entrar en el cotxe, tremolós... vulnerable... I no m'havia recuperat encara i una fuetada confusament sexual va esclatar en el meu cap en ser testimoni privilegiat d'aquell sospir tremolós, gairebé entendridor que va deixar escapar en tancar la porta. Aaah... Mira’l...! Arrugat, derrotat...
Aquell instant va captivar els meus sentits i va desarmar per complet les escasses inhibicions que encara haurien pogut tenallar-me..., i va treure a la llum una faceta fins llavors desconeguda del meu caràcter, de mi mateix. No sé com però... em vaig emborratxar de gust, de plaer... Sí, de plaer... d'un plaer nou i embriagador del què ja no en podria prescindir en endavant.
El destí s’havia encarregat de posar a les meves mans al cabró que anys enrere em va fer la vida impossible, al fill de puta que va truncar unes expectatives professionals tan prometedores com legítimes i em servia en safata de plata l'oportunitat de fer tabola rasa. Després de tant de temps... de tant sofriment.

4. Tot plegat va passar a les acaballes d'octubre, aviat farà sis anys… Recordo que era un dia típic de tardor, d'aquells dies lletjos que tant m’agraden i que sovint enyoro. Ara ressol i tranquil, ara cobert i ventós..., fins que a quarts de sis, si fa no fa, un grop de núvols negres encapotaren definitivament el cel fent que el crepuscle fos encara més fugaç del que ja és habitual en aquella època de l'any.
Amb prou feines havia trànsit i la ràdio, ja de bon matí, havia pronosticat pluges indiscriminades per tot arreu que no hi trigarien a arribar. La gent aquí sopa aviat, massa aviat pel meu gust i tot feia pensar que jo devia ser l'única excepció a la bucòlica i destemprada quietud d'aquella tarda. Si més no això és el que vaig arribar a pensar… Però m'equivocava.
El vaig veure només encarar la recta que travessa la plana de Lagardère i tot indicava que esperava alguna cosa, o a algú... S’estava de peu dret a la cuneta, recolzant el cul sobre la porta del seu BMW, aquell cul enorme... i el vaig reconèixer de seguida malgrat el segle que havia passat des de l'última vegada que ens havíem vist i de que el temps no havia tingut clemència amb ell: el cabró estava encara més gras que en aquella època. Més tard m’explicaria que havia punxat una roda i no es va veure amb cor de substituir-la per la d’emergència... Pocatraça... I és que quan tens una merda per cervell ni que tinguis cent braços tots se’t giren esquerres. Hi haurà estadístiques sobre aquesta mena de coses…? N’hi hauria d’haver.

5. Hi he pensat tantes vegades, des d’aleshores...; ignoro què punyetes va passar pel meu cap però me’n alegro del que vaig fer; tornaria a repetir-ho un cop i un altre sense cap gènere de dubte i sense ombra de pesar. Simplement em vaig deixar endur per les circumstàncies; això és tot. Vaig sentir l'empenta d'una força sobtada, salvatge... com si un mar d'odi alliberés una gegantina onada de rancor i s’endugués per davant qualsevol mecanisme de contenció emocional per a donar via lliure a la barbàrie que porto dins... Que tots en portem a dins.
 
Sonava Hope en el reproductor... recordo que vaig apujar el volum al temps que trepitjava a fons l’accelerador. M’encanta recordar-ho... Amb la vista clavada en aquell desgraciat i l’alè contingut vaig buscar la ratlla lateral i m'hi vaig arrapar... Trrrrrac..., el sotragueig sec i accelerat dels pneumàtics en rodar a tota pastilla sobre les estries de seguretat complementava el ritme brutal dels violoncels i oferia a les meves intencions un marc sonor maquinal, ronc..., irresistible. I em vaig negar a afluixar fins no veure dibuixada la por a la seva cara amb tota netedat. Llavors... llavors... trrrrrac... un cop de volant i aah...! Vaig passar al seu costat com una exhalació, fregant-lo gairebé, mentre ell s’aculava contra el seu cotxe i manotejava com un nen terroritzat... I es cagava en els meus morts... Bé, això m’ho imagino perquè fins i tot les rates deuen conservar algun rastre de dignitat, suposo... Més tard vaig saber que no em va reconèixer.

«Fes-te fotre cabró, i tant de bo comenci a ploure a bots i barrals abans que no despertis la compassió d’alguna ànima caritativa i et reculli».

6. Exultant de satisfacció vaig continuar el meu camí durant quatre o cinc quilòmetres més, gaudint d'aquell buf de glòria amb el gest espaordit d'aquell calamitat imprès en el meu cap... Però res, no gaire temps més tard, quan ja començava a oblidar-me d’aquella estúpida criaturada i centrava la ment en els meus assumptes, aquell mig somriure, aquella fugaç complaença, van donar pas a una explosiva revelació que hauria de canviar el rumb de la meva vida. En aquell precís instant, encoratjat per seixanta embriagadors decibels de Kaamos, es va revelar davant meu quelcom més que una simple expectativa: era l'ocasió de tancar d'una vegada per totes una vella i dolorosa ferida.
Vaig notar que els meus ulls s'il·luminaven… que l'ànima em feia una batzegada... I des d'aquell dia la música d’Apocalyptica té un plus que no em sé explicar i que només d’escoltar-ho m'eriça el moixí de la nuca.
Per què no? em vaig preguntar una, diverses vegades. Sí, per què no? Ja feia una bona estona que tret d’en Marcel·lí, ningú, absolutament ningú s'havia creuat en el meu camí…La necessitat de reflexionar sense distraccions em va fer parar a la cuneta tot pensatiu, amb les mans sobre el volant i la mirada fixa en les primeres cases de Laissac, només a quatre passes davant meu.
Llavors, com a flaixos punyents, esclataren en el meu cervell algunes imatges d’aquell fill de puta fent-me la vida impossible i, ai las! l’acarnissament amb el qual s’emprava fins aconseguir el seu propòsit. Vaig rememorar un rere l’altre alguns dels pitjors moments que recordo i el cor se'm va encongir exactament igual que en aquella desafortunada època, quan jo m’havia de conformar amb ser la seva víctima... No se’n va sortir amb el seu propòsit i no em van despatxar del bufet, un dels més importants de Barcelona, però aleshores es va dedicar a boicotejar la meva feina, a menystenir-la fins a la nàusea... No perdia oportunitat per a difamar-me, el cabronàs, i no va deixar de posar-me pals a les rodes fins que no em va quedar més alternativa que marxar i espavilar pel meu compte. I no em penedeixo, però en marxar d’allà, tot fastiguejat, em vaig jurar que algun dia me les hi pagaria.
I mira..., ves per on! El destí l’acabava de posar en el meu camí justament allà i en aquell moment precís... No calia fer-se més mals de cap, vaig engegar el motor i tot seguit vaig fer mitja volta… És clar que hi vaig tornar!

7. Només girar cua va arrencar a ploure, quatre gotes al començament que gairebé vaig arribar a agrair. Però rai, perquè en menys d'un sospir allò va fer petit el diluvi. Redéu! La fotuda pluja va arribar a ser tan intensa que feu inservible la llum de carretera i amb prou feines tenia visibilitat amb la curta i els antiboira… Zero; era completament impossible distingir res que vingués de cara, i per l'esquena encara era pitjor a causa del núvol de pols d’aigua que aixecava el cotxe. Amb tot, les ganes de trobar-me amb ell per ajustar comptes em feien anar molt i molt de pressa, amb menyspreu absolut del risc que suposava… Tanmateix se me’n fotia, tot plegat. Me’l volia imaginar refugiat en el seu cotxe, espantat, repodrit; esperant una assistència mecànica que no hi arribava...
Poc després però, sense avisar i sense saber-ne com, vaig notar un frec sord a la meva dreta i en mirar instintivament pel retrovisor em va semblar que alguna cosa buscava refugi entre l’herbada de la cuneta. Tal vegada un gos, pel gemec; o potser un senglar… El cert és que vaig reduir la velocitat fins gairebé aturar-me per a poder mirar més acuradament, però la cortina d'aigua i la foscor sobrevinguda m'impedien veure més enllà de dos o tres metres. No-res al capdavall. Vaig continuar el meu camí i només un parell de quilòmetres més avall vaig localitzar per fi el BMW d’en Marcel·lí. El vaig deixar ràpidament enrere prement l’accelerador i no va ser fins arribar al final de la recta que no vaig decidir afluixar i tornar sobre els meus passos. Abans, però, vaig tenir la precaució d'apagar l'enllumenat durant uns segons; per si de cas.
En acostar-me, vaig fer un parell de ràfegues mentre frenava a poc a poc fins a situar-me uns metres darrere del seu cotxe, amb les llums de posició i els pilots d'emergència encesos. Llavors vaig cercar la llanterna en la guantera i em vaig quedar plantat com una soca a l’espera de que la pluja aplaqués la seva fúria... Beneit del cabàs! Un minut més tard, tocant ja de peus a terra i resignat davant l’impossible, em vaig armar de valor i amb el coll enfonsat entre les espatlles vaig saltar a la intempèrie com vaig poder. El primer impuls va ser anar a comprovar el costat dret del meu cotxe; però res, per sort no hi havia cap senyal de l'empenta a la fotuda bestiola. Després, més tranquil ja però també a corre-cuita, m’hi vaig acostar al seu... La sorpresa fou majúscula: estava tancat i barrat i dins no hi havia ningú...Vaig caminar una vintena de metres sota aquell diluvi guaitant aquí i allà, confús, desconcertat, però de seguida vaig fer enrere per envoltar el seu cotxe per segona vegada i escrutar novament per les finestretes. Maldava per trobar alguna pista, alguna cosa que em revelés el perquè d'aquella incògnita, però la falta de claredat i aquella maleïda pluja feien inútil qualsevol esforç.
Sorprès, una mica alarmat i sobretot calat fins al moll de l’os, vaig cercar refugi en el meu cotxe. Què hi havia passat, allà? Coneixia molt bé aquella carretera i no recordava res, a les rodalies, que pogués servir d'abric a ningú…
«On s'haurà ficat aquest dropo, amb la que està caient? És que no ho entenc perquè, en aquestes circumstàncies i si no tens on anar-hi, què millor que el teu propi cotxe …? El deu haver recollit algú, suposo... Però jo no he vist ningú d’ençà que ens vam creuar, ni de baixada ni de pujada… Llavors… hauria de suposar que algú que venia des de l'autopista l'ha recollit i… i se’n ha tornat...? Així, sense més ni més? Això és improbable, estúpid inclús perquè d’aquí a l’enllaç de Sévérac-le-Château no hi ha menys de vint quilòmetres i de camí només et trobes un parell o tres de llogarrets sense interès ni cap servei; arribats aquí el més lògic quan vens des de l’autopista és continuar fins a Rodez, que està molt més a la vora. I per a més inri l'assistència en carretera únicament pot venir d’allà, de Rodez, amb la qual cosa jo me n'hauria adonat... Amb aquesta mena de temps o et quedes en el cotxe o... Hòstia, hòstia... no hi fotis! I sí..., i si allò no era precisament un gos...?»

«...M’ho deuria haver imaginat des del primer moment...; segur que era ell! Amb aquell temps de merda, qui podria cometre una imprudència tan greu tret del talòs d’en Marcel·lí...?»

8. Dubtava; vaig pensar que si efectivament es tractava d’aquell imbècil, potser havia tingut temps de veure el meu cotxe... Però, amb prou feines havia llum natural i a més, sota aquella condemnada pluja això hauria estat poc menys que impossible. Fora doncs! Vaig descartar ràpidament la idea i després de rumiar-m’ho uns segons vaig decidir tornar a l'escenari de l'accident. Alguna cosa, no sé exactament què, m'impulsava a tornar per a comprovar què collons hi havia passat; era absolutament necessari, imperatiu. Havia atropellat en Marcel·lí?
Vaig iniciar la recerca circulant molt a poc a poc, extremant la cautela i amb els ulls ben oberts per a no badar i poder localitzar el punt on va tenir lloc la topada; per a no passar de llarg en definitiva. És clar... no podia anar-me’n com si no-res; devia verificar o descartar el que fins aquell moment era una simple sospita. Però hi anava a les palpentes, necessitava alguna referència, alguna cosa que em situés en mig d’aquell galimaties... Llavors vaig recordar que en frenar després de l'atropellament i mirar pel retrovisor, em va semblar veure un panell informatiu verd, però tampoc no estava prou segur… L'atropellament… Però si només el vaig fregar; amb prou feines això!
Per fortuna la carretera continuava deserta, i no havia cobert encara ni un quilòmetre de cerca quan la pluja —un altre cop la mà del destí— va cedir sobtadament en la seva fúria fins a quedar en un inofensiu xim-xim. I tot d’una, com si un mestre titellaire manegés el tempo de l’acció ocult rere les bambolines, un forta ventada de tramuntana va mudar el cel, que va passar del gris carbó al gris a seques. I si bé és veritat que la visibilitat no va millorar substancialment, el cert és que a partir d'aquell moment la situació fou ben diferent i les coses van resultar força més fàcils.
No entenc perquè vaig sospirar d'alleugeriment quan no gaires minuts més tard el vaig poder localitzar semiocult en la penombra, perquè trobar-lo i confirmar les meves sospites venia a ser el mateix.
...I allà hi era, a la fi, a no més d'un centenar de metres del panell informatiu que recordava...
No sé què cony esperava jo en realitat, però no vaig poder evitar que m'envaís una profunda decepció en veure’l. És que... potser l’hauria volgut mort...? Hi he pensat llargament en aquesta possibilitat i no, no es tractava d'això per què l'última ratio de la venjança està en ser un acte conscient de voluntat per una banda, i en ser font o causa directa d’infortuni a més, i no era el cas perquè fallava la primera premissa. De vegades he cregut que el desencís me’l va provocar descobrir que tot plegat seria massa fàcil per què la presa estava ja vençuda. Sí...; tot és possible.

9. La resplendor de les llums feu que Marcel·lí es girés tot excitat... Feia moviments nerviosos amb un braç i era obvi que se’n alegrava, però el tanoca no va tenir cap més ocurrència que demostrar-ho saltironant tan maldestrament que tot plegat resultava còmic i patètic alhora. Déu meu… semblava un espantaocells!
Vaig avançar suaument, sense treure-l’hi la vista de sobre fins aturar-me poc abans d'arribar a la seva alçada, a l'altre costat de la carretera; i amb les llums d'emergència engegades vaig sortir del cotxe amb la primera intenció de prestar-li ajuda, però m’hi vaig quedar plantat al costat de la porta sense saber perquè.
En aquell moment crucial de la meva vida encara ignorava que la venjança..., no l'anhel de venjança ni tampoc la causa que li serveix d'aliment sinó el fet venjatiu en sí..., pot arribar a ser el catalitzador d'un complex procés de transformació que es produeix només en comptades ocasions i que exigeix quelcom més que determinació en tot aquell que ho experimenta. Aquella pulsió va ser només el primer pas d'un camí difícil, recargolat, que no tothom està en situació de poder seguir fins al final. Tanmateix, en aquell instant i amb en Marcel·lí mut i capcot davant meu, encara estava lluny de sospitar fins on podria endur-me.I no fou una lluita fàcil, no. No oblido els dubtes, les objeccions morals, els temors que es van abraonar sobre mi com a bèsties salvatges amb l'únic propòsit d'apocar-me, de debilitar la meva ànsia de venjança, d’esborronar-la en definitiva... Però, al capdavall vaig vèncer als dimonis interiors, aquells, que es nodreixen amb el bo i millor de la teva dignitat i que no cessen de rosegar els fonaments del teu orgull fins aconseguir demolir-ho del tot. Era el meu dret, un dret natural, genuí...
Vaig descobrir que cal trencar amb tots i cada un dels estàndards morals perversos que com una pesada llosa, esclafen la llibertat dels individus; amb tots! Hom es pretén educar la massa per a suportar dòcilment les trepitjades dels poderosos, les seves escopinades; per a tolerar amb submissió els abusos i el mal que els infringeixen; per acceptar amb resignació les crueltats més salvatges, sigui en cap aliè o en costellam propi, que tant se val. La resignació... això que alguns interessats adjectiven de les més variades formes, què és en realitat, sinó el narcòtic de la consciència dels febles, el verí de la seva dignitat?
Des de la més tendra infància no deixen de rebregar-nos el cap sense misericòrdia, de pervertir-nos la raó fins que no aconsegueixen que parem sistemàticament l'altra galta. Cada vegada que ens la foten ben endins esperen que perdonem primer i oblidem després. És increïble!
Perdonar, sí senyor, aquesta és la paraula, la idea taumatúrgica, l'engany còsmic en veritat. Para l'altra galta noi..., et xiuxiuegen a cau d’orella un i mil cops les patums de l’ordre instituït, aquelles ànimes miserables en les mans de les quals confien la teva educació quan ets infant. I si no hi fas cas perquè la vida se’n ha encarregat de mostrar-te el camí i has aprés a córrer com un gos apallissat que fuig amb només veure la sabatilla, tampoc no hi fa res perquè el temps ho sana tot. El temps, és clar; el temps...
Quatre anys de tortura sota la bota d'aquell cabró i sis anys d'amarg ressentiment, de rancor, a vegades de bogeria... Massa temps. Massa amargura. Devia renunciar a aquella oportunitat, així, simplement a les bones…? Per a callar la consciència de qui? La meva...? I què és la meva consciència, sinó la meva conveniència?
La impunitat, sí; aquesta és la pedra angular sobre la qual es construeix qualsevol sistema de relacions socials en els nostres dies. De relacions verticals en realitat. La fortalesa i l'èxit social dels individus es mesura per la seva capacitat per a transgredir els codis i sortir impunes, airosos. Sempre triomfants! Els miserables, els anomenats pobres d'esperit, els mansos, els que ploren i els que tenen fam... aquella legió de benaurats per als quals el poca-solta d’en Mateu reclamava ni més ni menys que el regne dels cels, no tenen cap possibilitat de tirar endavant, i menys encara de viure amb dignitat, ni tan sols de conèixer el que això significa. Són meres peces sense valor, peons en el gran joc de la vida al servei de torres i alfils... i tots ells prescindibles a capritx de la reina. Això sí, tots bons cristians... per si de cas. I què dir del fill de puta que amarava el seient i les estores del meu Audi...? Doncs que no era sinó un trist cavall a les meves mans, un cavall negre desemparat quan allà i en aquell gloriós moment jo era la poderosa reina blanca. Un cavall... què hi dic? una mula calba amb un cul descomunal...

10. Era el meu dret; faria un ús legítim i en el meu petit univers les coses tornarien a lloc. El destí havia volgut que la inèrcia vital d’en Marcel·lí s'esvaís aquella mateixa nit i, ja ho dèiem al començament, les regles del joc són així i no hi ha cap raó per a fer-li més voltes a l'assumpte. I és que de vegades, que les obres més importants no quedin empantanegades depèn d'un minúscul resquill en la sabata del més insignificant dels jornalers. Amb més raó...