Darrerament no cesso de preguntar-me quin serà el preu que haurem de pagar per assistir muts, talment com a convidats de pedra, al circ que dia rere dia ens ofereixen determinades tribunes polítiques i mediàtiques. La impunitat amb la qual actuen aquells que sacsegen contínuament les banderes de la mentida, de la difamació, de l’odi al capdavall, m’indigna, em fereix. El creuament de sentiments resulta inevitable i la confusió i les ganes d’abandonar-se a l’impuls del més primari assalten fins i tot les ments més lúcides; el pensament, també el pensament acabarà desistint, esborronat, asfixiat sota el pes de la indignació.
De ben segur que tots aquells que ja hagin sobrepassat els quaranta reconeixeran d'immediat aquest trist i lamentable espectacle on per damunt de qualsevol altre valor preval la manca absoluta de reconeixement de l’altre, on s’ignora interessadament la noció de respecte mutu per adoptar com a únic principi d'actuació vàlid la destrucció de l’adversari, en un joc insensat, groller, que va força més enllà de la legítima confrontació d’interessos que permet l’escenari democràtic. Observant el que passa no puc evitar rememorar amb esglai la total absència d’escrúpols, la "mugre" política i cultural dels darrers anys del franquisme i de l’anomenada transició, aquella època de misèria moral en la qual sense cap mena de dubte s’han alletat personatges tan foscos com ara Zaplana, Jiménez Losantos, Alcaraz..., i tants altres.
No deixo de preguntar-me què ens costarà tot plegat; i em sap molt greu. Crec sincerament que si optem indefinidament pel silenci més valdrà que comencem a estalviar perquè el preu que acabarem pagant serà molt alt.
