Darreres paraules (conte)

El seu discurs és esperat per tothom amb expectació, fins i tot amb impaciència. Abans, però, seré jo qui faci una breu al·locució. Que les meves últimes paraules hagin de ser necessariament buides i insubstancials no deixa de ser un mal símptoma dels temps... Però no puc queixar-me; a aquestes alçades ja no em queda ni el dret a apel·lar a Santa Bàrbara. I a més és el costum. Les coses del protocol, del maleït protocol... Bah, tant hi fa, improvisaré unes paraules corteses on naturalment no faltaran els meus millors desitjos per al futur. Mil vegades he fet mil coses similars i no és cosa que em tregui la son; pura rutina. No obstant això se’m fa difícil d'entendre el perquè d'aquesta perplexitat i la raó per la qual s'accentua més i més a mesura que s'acosta el moment. Això és el què en veritat em fot perquè al llarg de la meva carrera he passat per infinitat de situacions força més delicades amb calma, amb total tranquil·litat. Només espero que la veu no em tremoli; em sentiria tan avergonyit… Una hora pel davant, encara. Massa temps.

Trobaré a faltar aquesta vista; sobretot a l'hivern. Des que hi vaig arribar sempre he sentit una debilitat difícil d'explicar per la naturalesa gris i desolada d'aquest parc. Han estat tants, els moments de reflexió davant d’aquesta finestra, guaitant allà, de lluny, l’incessant torrent de cotxes i el seu inútil enderiament per arribar al seu destí abans no toquin les vuit. Observant la gent amunt i avall cada matí, amb aquella pressa aplicada i ordenada que només tenen les formigues. Faré de menys moltes coses si, però ni de bon tros seran les que la gent s'imagina. Enyoraré les coses simples... Aquest despatx sense anar més lluny. Crec que amb els anys ens hem anat fent l'un a l'altre. Mai no oblidaré aquelles primeres setmanes de bojos i com em va costar, d'adaptar-m'hi. No em podia concentrar i l'assumpte es va convertir en un autèntic maldecap. I això malgrat les reformes que es van fer per acomodar l'espai als meus gustos i necessitats… Bajanades, perquè tothom sabia que el problema no era el despatx sinó jo, però és clar, aquestes coses no es poden dir si no és quan ja pertanys a la categoria d’expresidents. Aviat algú se’n recordarà; hi posaria la mà en el foc... Són moltes, les hores que he passat entre aquestes parets… I és curiós, fins avui mai no ho havia vist sota aquest punt de vista.

Qualsevol canvi suposa obrir una porta a la por i a la incertesa... Sempre. Ja m’ho deia el meu pare, primer com advertiment i després a mena de premissa educativa: no hi donis mai l’esquena a un problema, mai, recordo que solia acabar. El que no em va dir es que tot sovint també significa haver d'afrontar una pèrdua…, i poc importa que en el meu cas es tracti d'una pèrdua a termini fix, perquè no per esperada resultarà menys dolorosa. Els meus ulls no podran enganyar a ningú; ho pressento. Gairebé ho desitjo en realitat. És veritat que mai no he estat un d'aquells poca-soltes de llàgrima fàcil, però els meus ulls seran el mirall del meu estat d'ànim; n'estic convençut. I també es nova la confusió, l'encreuament de sentiments contraposats que experimento... Em sorprèn sentir una cosa així després de tants anys, de tantes guerres. Em feia vacunat i ves per on. En certa manera em resulta grat descobrir-ho; després de tot, potser no sóc l'insensible fill de puta que alguns gusten de dir.

El temps... Crec que el pas del temps no m'ha fet més savi sinó més llest. Només una mica més llest, un xic només. I molt em temo que ho acabaré pagant perquè aquesta mena de guanys s’acaben perdent si no es reinverteixen. De fet crec que vaig començar a pagar-ho fa temps. I no, no cal anar-se'n gaire lluny per a comprovar-ho. Aquest últim any, per exemple: ha estat un autèntic infern, sobretot els darrers tres o quatre mesos. Se m'ha faltat al respecte d'una manera gairebé obscena i ningú no ha mogut un miserable dit en el meu favor. I és que últimament no he estat més que un vulgar convidat de pedra en el meu propi festí; i a la vista de tothom, per a esvair qualsevol dubte. No sé com ho he fet; no ho sé. No m'explico com he pogut permetre veure'm envoltat per aquesta colla de hipòcrites insolents, amb els seus somriures tan reverencials com falsos. Tot plegat és odiós i no li ho desitjo a ningú.

Però ara no sento rancor. Ja no. Només penso en anar-me'n ràpida i discretament i desaparèixer almenys durant uns mesos... Allunyar-me de tot i de tothom i recuperar la soledat. Tornar a saber què significa estar sol. Parlo d'un tipus de solitud sana, radicalment distinta a la que he viscut tancat en aquesta torre de marfil on han estat massa les ocasions en què m’he sentit isolat, abandonat per aquells que primer m’empenten a prendre decisions controvertides i després se’n obliden quan venen mal dades. La que jo voldria és una soledat expansiva, comprensiva…, pròpia. Meva. Elegida per mi entre el munt de possibilitats que ofereix aquest món tan complex i tan buit alhora… Però no; no deuria enganyar-me. Més val deixar-ho estar. No paga la pena dedicar ni un segon a la quimera, al somni que mai no podrà ser realitat. Alguna vegada m’he preguntat si la solitud que enyoro és la dels meus anys de joventut. Aquella, de feliç ignorància, d'irresponsabilitat… Moltes vegades... Però no, i és clar que no! La que jo anhelo no és aquesta classe de solitud sinó la de l'observador distant, la del lector relatiu, intemporal… La d'aquell la presència del qual resulta imperceptible perquè el seu hàbitat es troba a la perifèria dels desitjos, de les enveges, en el punt més remot i al marge de qualsevol assumpte mundà… Una solitud blanca i sorda, és la que jo voldria...

Lliure sí, em sento alliberat, sense tensió, però també m'envaeix la melancolia. No puc evitar-ho. I no és abatiment, és… crec que és cansament. Estic molt cansat. I fart, força fart a més. L'exercici del poder produeix una atracció magnètica, gairebé irracional i abandonar-lo per a deixar els ressorts en mans d'un altre em produeix una sensació d'alliberament i de tristesa alhora. I de ràbia continguda també, no ens enganyem. És cosa que mai no m’hauria imaginat quan hi vaig arribar, ara fa vuit anys. Quan fas les primeres passes per aquest camí mai no penses que hauràs d’aturar-te algun dia per a cedir el pas a un altre. Quan comences ho saps i és clar que sí, però ho perceps lluny, molt lluny i ho ignores despreocupadament. Interessadament, diria. Però ja ho deia el poeta, el temps passa inexorable i tot acaba arribant. Qualsevol sap que abandonar a algú que estimes o saber-se abandonat suposa morir una mica. Sentir-se abandonat pel poder no admet parangó perquè suposa morir del tot, completament. És la mort social, civil; la pitjor de les morts.

Ara, el meu únic rastre per aquestes dependències serà el meu retrat. Un retrat vulgar i anodí confós entre desenes de retrats vulgars i anodins, oblidats fins i tot pel temps. Un retrat exposat per a no ser vist. Penjat en algun lloc invisible, com la resta. Inert... Encartonat... El meu únic consol és que a aquest fill de puta li passarà exactament el mateix d’aquí a uns anys…

Un quadre; ni tan sols l'eco d'un fantasma…

Bé, em fa l’efecte ja ha arribat l'hora.

La fortuna odia als estúpids (conte)

És dilluns i com cada dia l’Andreu serà el primer en arribar a l'oficina municipal de recaptació. No han tocat encara les vuit i ell ja fa estona que ha passat la seva targeta magnètica per la ranura de l’enginy electrònic que controla la jornada dels empleats. El senyor Malet, el veterà cap de departament, l’observa discretament des de fa mesos. N’està molt satisfet de l’Andreu i el té per un jove prometedor a qui no convé perdre de vista. Polit i eficient. Puntual, per descomptat. Moderat... Els ulls sempre atents a tot el que passa al seu voltant. I callat, sempre callat. Aquest és l’Andreu, vint-i-vuit acabats de fer, tot just un any i mig d'antiguitat i a dir del senyor Malet, un brillant futur pel davant.

Ben bé com cada dilluns i cada dia de l'any, la Meritxell irromp a corre-cuita a l'oficina. Passa eixelebradament pel davant de la taula de l’Andreu xerrant amb si mateixa mentre busca afanosament la seva targeta a la bossa. Durant dos o tres minuts queda plantada davant del rellotge marcador jurant que havia deixat la targeta justament en aquella butxaca lateral, com sempre. I com sempre, la targeta no apareix mai on ella pensa sinó a les profunditats abissals d'una bossa que de tan grossa, desbordant i desordenada, s'assembla més al sarró d’un quincallaire que al complement de mà d'una brillant economista. Finalment la hi troba. Un somriure per a l’Andreu i au, guillant cap el seu despatx, a l'altre costat del passadís. Onze minuts sobre l'hora que haurà de recuperar a la sortida. El ritual es repeteix cada matí; la puntualitat extrema d'un, la caòtica arribada de l'altra i entre tots dos la resta d’empleats de l'oficina municipal de recaptació. Setze en total. L’Andreu duu un any i mig essent testimoni d’aquest cerimonial. Un any i mig de matinades per a ser espectador privilegiat de l'atropellada arribada de la Meritxell. Divuit mesos d'àvida espera quotidiana per gaudir de dos efímers minuts d'íntima satisfacció.

És bonica, la punyetera Meritxell. L’Andreu no perd detall dels seus moviments, dels seus gestos, fins i tot dels més insignificants. L'adora en silenci des del primer dia, des que hi va arribar. Sí, és clar que hi ha més noies maques a l’oficina, però la Meritxell no és com les altres ni de bon tros. L’Andreu va quedar enlluernat per la seva alegria, pel seu esperit i per sobre de tot pel seu somriure. I la veu… Aquell to de veu, tan.... Però, el que més l’agrada és observar-la d'esquena plantada davant el rellotge, gesticulant lleugerament encorbada i emmaleint-se per ser tan desordenada. I el dia que canvia els pantalons per una faldilla o un vestit..., aquell dia festa major! I mai no falla: dilluns i dimarts els cabells solts. Castanys clars, brillants, ondats… Com aquella actriu del Hollywood dels cinquanta filla d'asturians... Com es deia…? Margarita. Això és, Margarita Cansino. Uns cabells preciosos, veritablement enlluernadors. Però, és clar, això queda reservat per a dilluns i dimarts, perquè cada dimecres s’escenifica un misteri que el pobre Andreu no encerta a comprendre. Ell li diu el dilema dels dimecres. La cosa és, per què alguns dimecres la Meritxell apareix amb els cabells solts i d’altres no? I per quins set sous aquesta incertesa mai no s'anticipa als dimarts? O es posposa als dijous? Perquè, això sí, a partir de dijous els cabells sempre recollits. Una cua, de vegades alta, ben bé com la d'un poltre, i en altres ocasions desmaiada tot deixant reposar els cabells sobre l'esquena. Mai un moixell, encara sort. Li recordaria a la seva mare i tiraria per terra tot l'encant.

L'Andreu se sent cohibit per la Meritxell; aclaparat en realitat. Potser per aquella màgia mai-surt i avassalladora que la segueix allà on hi va. O potser per la marcada personalitat de la noia... Per tot probablement i per no-res en particular. El senyor Malet és tolerant amb els seus retards perquè fins que ella no va arribar per a fer-se càrrec de la secció, aquesta mai no havia estat tan productiva. A més, com a cap de secció la Meritxell no admet parangó. Meritxell és metòdica i rigorosa treballant, cosa que fa encara més incomprensible el cerimonial poca-solta de cada matí. Però el senyor Malet interpreta aquesta actitud com una excentricitat innòcua, fins i tot divertida, i n’està convençut que davant la seva ja propera jubilació no n’hi haurà cap altre de millor per substituir-lo al capdavant del departament. En més d'una ocasió ja ha parlat de l'assumpte amb la cap d'àrea. Serà la primera candidata a pesar de la seva joventut: només trenta-un anys.

Hi ha nits que l’Andreu no es pot treure la Meritxell del pensament. No hi para de fer voltes i més voltes al llit pensant en ella. S’hi imagina que surten plegats, que van a la platja, que la presenta als seus amics…, a la seva mare. I els somnis humits, cada cop més freqüents! I mira que hi fa tot el que pot per expulsar-la del seu cap cada vegada que la temptació es fa irresistible! L’Andreu, d'una manera o d'una altra es dorm amb la Meritxell al cap i quan desperta després d'un son en general lleuger i gens reparador, allà que hi continua plantada, arrelada com un roure en la seva torturada ment. Aquesta fixació ha començat a provocar-li un sentiment ambivalent perquè, si bé és veritat que pensar en la Meritxell li produeix una felicitat tan embriagadora com babaua, també és veritat que passar les nits en blanc comença a passar-li factura.

En un principi poc importava però darrerament les vigílies són constants i la salut de l’Andreu comença a ressentir-se. El primer símptoma fou aquella irritant acidesa d'estómac, sovint acompanyada de sequedat de boca i una lleu halitosi. Després van venir les ulleres i la mala cara en general. I els canvis d'humor... I ara i per acabar-ho d’adobar, els gasos. Els maleïts gasos! Això, amb diferència, és el més empipador. Aquests darrers dies els concerts matinals s'han convertit en una constant insuportable i humiliant. Van començar com una cosa puntual i passatgera pròpia de l'hora més primerenca del dia, però a hores d’ara, ben bé des de dilluns passat, la persistència d'aquesta molèstia al llarg de gairebé tot el matí l'ha convertit en una tortura insofrible. Des de llavors l’Andreu no coneix treva ni descans. Vagi per on vagi els sorolls del seu inflat i turmentat abdomen es fan notar a poc que es pari l'orella, i això resulta angoixant per al sobri de l’Andreu que, desesperat, es veu constantment forçat a buscar llocs solitaris on poder afluixar la pressió del seu malaparellat ventre. I a l’oficina les coses encara empitjoren. Les conseqüències del sobrevingut atac de meteorisme ―de terrorisme, que diu ell― l’obliguen a afrontar els moments més difícils que recorda. Des que el mal es va fer crònic no hi té més remei que visitar una vegada i una altra el servei davant la sorneguera mirada dels seus companys i companyes de feina. L’exaspera no tenir control sobre el seu propi cos; encara sort que tot es limita a sorolls i gasos inofensius.

Aconsellat per la seva mare l’Andreu es va decidir a demanar cita al seu metge de capçalera. L'Andreu sempre ha estat un noi extremament saludable i fins a ara mai no ha tingut necessitat d'acudir a la seva consulta. Ni tan sols sap si es trobarà amb un home o una dona. Per fortuna va resultar ser doctor i no doctora, perquè si s’hagués topat amb una dona no hauria tingut valor per dir-li que estava allà per primera vegada encalçat pels..., gasos. Després d'escoltar-lo atentament i sotmetre’l a una breu exploració, el metge li va dir que probablement no dormia acuitat per l'estrès. La falta de son havia desencadenat la successió de conseqüències ingrates que ja coneixia, ben fàcils de controlar, per altra banda. Els fàrmacs que li va receptar l’ajudarien a dormir millor i recuperar cert benestar físic, però ell havia d'identificar i afrontar les causes de l'aclaparadora tensió que pertorbava el seu estat d'ànim fins al punt de trencar la seva salut. Només així podria superar definitivament la seva malaltia.

L’Andreu va sortir gratament impressionat de la consulta del doctor. I força alleujat també. El metge havia estat tan comprensiu amb el seu problema com explícit per apuntar la solució. Amb els ànims renovats va decidir comentar el seu problema amb el Jordi, l'amic de la infància amb qui no tenia secrets. Bé, amb qui a penes no tenia secrets. Es veurien aquella mateixa tarda; sobre les sis. Prendrien un cafè i l’Andreu li explicaria el seu problema i li demanaria consell. En Jordi no s’assemblava en res a l’Andreu. Independent, extravertit, atrevit. Des de nens se'ls coneixia com l'estranya parella, de tan inseparables i desiguals que resultaven ser. Laurel & Hardy, Yogui & Bubu... La novetat per al Jordi foren els gasos del seu amic, perquè ell ja coneixia, i prou bé, la debilitat de l’Andreu per la seva companya de feina. N’havien parlat en moltes ocasions i sempre acabava per aconsellar-li el mateix: convida-la a sortir, home; comença per acompanyar-la a fer un cafè a mig matí. Però l’Andreu era incapaç de dirigir la paraula a la Meritxell. Ni tan sols podia sostenir-li la mirada més enllà de dos segons. Només de pensar en parlar amb ella i se li feia un nus en l'estómac. I a més, què l’hi diria? En Jordi va haver de posar-se ferm amb el seu amic. Però és que no te'n adones, idiota? Estàs totalment boig per ella. No pots continuar d’aquesta manera, home. O l’hi dius alguna cosa d'una punyetera vegada o rebentes, Andreu. I quan rebentis et cagaràs de potes avall. T’ho ben asseguro. I serà vergonyós. I aleshores no tornaré a dirigir-te la paraula mai més. Jordi parlava de rebentar en sentit figurat, per descomptat, però l’Andreu va entendre perfectament la metàfora. Sí, havia d’aplegar prou valor per afrontar les seves pors i abordar la Meritxell. Devia intentar-ho si més no. Era una qüestió de dignitat personal. I a la vista està que també l’hi anava la salut.

Un cop iniciat el tractament el resultat no es feu esperar. En un tres i no res la salut de l’Andreu va millorar notablement. I el seu estat anímic també. Va començar a dormir d'una tirada i l'acidesa va desaparèixer talment com va arribar. I els gasos? S’evaporaren. Per art de màgia. Tot indicava que hi tornava a ser el d'abans. La prova es que va recuperar el somriure, l’esbós de somriure, que el caracteritzava. Fou a partir d’aquest moment que l’Andreu va començar a barrinar la manera d’abordar la Meritxell. Sortiria al seu pas quan hi arribés. Dilluns, serà dilluns que ve. Es faria el trobadís i ensopegaria amb ella tot aprofitant-se de la seva atabalada manera d'entrar. Després, la resta vindria per sí sol. Però..., i què era la resta? No; de cap manera, així no pot ser. Millor li demano al Martínez que em deixi dur-li la proposta de planing setmanal. Entraré en el seu despatx, li diré que en Martínez s’ha indisposat i després... Què faré després de lliurar-li la carpeta? La miraré fixament i li diré que la trobo maquíssima. Sí senyor! Però..., què m’empatollo? No li puc dir una cosa així quan mai no hem intercanviat un mot si no és per coses de feina! Pensaria que sóc un retardat. No; millor me les arreglo per anar a fer el cafè coincidint amb ella. Ja m’ho deia el Jordi. Bona idea. Normalment se’n hi va tota sola i, a més, he notat que abans de tancar la porta sempre es gira i em diu: «bé, surto un moment a fer un cafè». Hi aniré a l’aguait i abans que no digui res ja estaré preparat per a dir-li: «t'importa que avui t'acompanyi? Es que sinó surto ara no podré fer-ho més endavant. No t’imagines la feina que tinc!». Mmm, sona força bé. Perfecte! L’Andreu va repetir la frase vuit o deu vegades en el seu cap: «t'importa que t’acompanyi...», fins que la va memoritzar. Estava clar. Havia trobat l'oportunitat que buscava. I si tot anava bé, dilluns vinent seria el gran dia.

És dissabte i l’Andreu ha quedat amb en Jordi per a fer un volt i explicar-li el seu pla. Magnífic, el va animar el seu amic. Molt ben pensat; és una idea excel•lent. Han pres unes cerveses i s'han acomiadat d’hora; Jordi ha de dur a la seva xicota al cinema. De tornada a casa l’Andreu comença a imaginar-se els esdeveniments. T'importa que avui t'acompanyi...? es repeteix sense parar, primer xiuxiuejant i després de forma cada cop més audible. T'importa que...? és que vaig tan malament de temps que... En arribar a casa, però, succeeix l'inesperat: nota una forta punxada a l'estómac. No pot amb el sopar que la mama li ha preparat. En fa prou amb un parell de peces de fruita. T'importa que...? És que si no surto ja més endavant hi aniré fatal... I ho haig de fer ara perquè després em faltarà temps... La seva mare el va mirar preocupada. L’Andreu fa mala cara. Un altre cop. Com abans, talment com fa unes setmanes. Li fa mal el cap. No; és un malestar general. Després d'un breu estira i arronsa amb la seva mare l’Andreu opta per anar al llit. Encara és aviat però és el millor que pot fer. Un cop al llit l’Andreu no para de bellugar-se d'un costat a l’altre. La Meritxell en el cap. L’estomac a la boca. Dilluns l'hi diré. Dilluns...

Un intens mal de panxa el desperta sobresaltat. És diumenge, a un quart i cinc de nou. L’Andreu salta del llit i s'abraona cap a la cambra de bany com un toro embravit. Rebenta tot just en asseure's i la sacsejada l’acaba de desvetllar. En veure’s plenament conscient de la seva penosa realitat el cor se li trenca i l’ànim li cau a plom, miserable. La mare copeja la porta amb els nus. Què et trobes bé? Si mama...; res important.

T'importa si avui...? Ja és migdia, el mal d'estómac no afluixa i l’Andreu no menjarà res. Hi ha estones que també li fa mal el cap i el que és pitjor: ara té flat. Se li infla el ventre, ben bé com abans. S'ha estirat en el sofà i allà, arraulit com un cuc, s'allibera de la pressió interna tot aprofitant que es troba sol a casa. La seva mare ja fa estona que se’n anà de passeig amb les seves amigues, com cada diumenge. Ell mira la tele com un zombi, rumiant. De debò no t'importa que avui t'acompanyi? És que vaig fatal de temps i si m’espero, més tard no podré ho fer... No; no és així. Com era? Passen les hores i l’Andreu es troba cada cop pitjor. Es va prendre la pastilla dels gasos i ja comença a notar la millora però l'ansietat va en augment. S'ha obsessionat amb el cafè de dilluns. Amb el cafè de demà. T'importa si t'acompanyo...? Dos ansiolítics; a veure què hi passa. Quarts de deu. La seva mare acaba d'arribar i el troba una mica suós però tranquil. Tampoc no hi soparà. Se’n va al llit, però abans pren cura d’endur-se la caixa de valium de la seva mare, la que amaga a la tauleta de nit. Es prendrà una píndola. No, s’empassarà dues.

En despertar l’Andreu es nota agitat, accelerat. Quarts de set de dilluns, hora de llevar-se. Ha dormit d'una tirada però es troba espès i una mica marejat. Una dutxa i com a nou. No obstant això l'estómac continua regular. Millor que ahir, això és veritat, però encara es nota espelleringat. Una camamilla potser l’acabarà d'arreglar. I sí, la infusió calenta el reconforta. Millor, força millor ara. Mama, me’n vaig que no vull fer tard.

L’Andreu és el primer a arribar, com cada dilluns. Passa la seva targeta pel lector del rellotge i cerca acomodament en la seva taula, justament situada de cara a l’ormeig. La rutina de cada dia fa les primeres passes. Arriben els companys. Hola Andreu, Hola Pitu. Bon dia Andreu. Què tal, Carme? Hola... Hola. Com sempre la Meritxell serà l'última, Justament a l’hora que sol arribar, l’Andreu nota un cargolament a la seva desgraciada panxa. Rorrruuummm. Déu meu! I surt cames ajudeu-me cap al servei. Per prevenció, més que res. Per fortuna només són gasos. Glogloloom, gleglú, glogló. Alliberat de la compressió l’Andreu regressa atribolat al seu lloc de treball per a no perdre's l'entrada de la Meritxell. Massa tard. Ella entra en aquest precís moment. Cecs i accelerats no es veuen i tots dos xoquen de cara. Uf, perdona Meritxell! Com ho sento... La Meritxell cau pel cop i s'aixeca ajudada per l’Andreu, queixant-se d’un fort cop de cap al front. No és res, Andreu. La culpa és meva, que sempre vaig atabalada. Buenu, ja està. Ho veus? No ha passat res... Doncs, crec que això d’aquí és un bony... No-res home, res. No et preocupis. La Meritxell fitxa i se’n va al despatx dirigint-li un somriure a l’Andreu que, a pesar de l'accident i dels seus temors, queda gratament sorprès per l'afable reacció de la seva companya. Un bon símptoma. El millor de tots.

El cap de l’Andreu bull d'inquietud, d'expectació, però el seu cos no l’acompanya. El seu abdomen s'infla cada vegada més. Els sorolls comencen a ser audibles per als seus companys i els torçons es manifesten cada vegada més dolorosos. Les visites al lavabo es repeteixen. Maleïts gasos. Maleïts sorolls. Ai, i ara, a més, necessita usar l’ambientador. Els gasos resulten fètids. Això és nou. Seran les pastilles.

L’ambientador d'aromes del bosc no troba descans. L’Andreu és un actiu pelegrí entre la seva taula i el servei. Va i ve. Ve i va. Gairebé les onze. La Meritxell està a punt d'aparèixer. T'importa que avui... És que sinó, després no... No..., com era...? Si no surto ara tampoc no ho podré fer més endavant. És que avui hi anem tan malament de temps que... Això és. Així sí... La panxa de l’Andreu és un carnaval: música, ball i alegria sense control. Una festa. Apareixerà en qualsevol moment, la Meritxell, i l’Andreu aguanta el els recargolaments com un home. Però hi ha coses que ni l’home més ferm pot aguantar indefinidament. Acuitat per un còlic tan innoble com traïdor no li queda més sortida que arrencar volant cap al servei descordant-se el cinturó pel camí. Però ai, el troba ocupat. Per fortuna el vàter de les dones està lliure. L’Andreu irromp encegat per la necessitat i s'asseu. Uf, just a temps. La descàrrega és brutal. Escandalosa. I pudent, molt pudent. El propi Andreu queda ofuscat per tan extraordinària i pestilent reacció escatològica. La Meritxell entra sobtadament a mig petejament, obre els ulls, crida, arrufa el nas i tanca d'un sonor cop de porta, tot en un segon. Ho seeento, perdona Andreu! la sent cridar des de fora. Amb la pressa l’Andreu no va tancar amb pestell.

L’Andreu gemega i es tira les mans a la cara tot horroritzat. La seva imatge, assegut a la tassa del vàter amb els pantalons pels turmells enmig d'aquella pestilència, és desoladora. Es vol morir. De fet gairebé es mor d'un atac d'ansietat i el cor li amenaça repetidament amb fugir per la boca. Triga més de mitja hora en sortir i quan ho fa, suós i pàl•lid com la lluna, es dirigeix a la seva taula a tota pressa, capcot, sense gosar mirar a ningú. Recull sorollosament les seves coses i se’n va com si el dimoni el perseguís. L'endemà, la seva mare va trucar per telèfon tot avisant que Andreu estava molt malalt; i tres dies més tard va ser el propi Andreu qui va trucar al senyor Malet per comunicar-li que deixava la feina per a no tornar mai més. A pesar dels seus precs el senyor Malet no va rebre cap explicació sobre tan insòlita conducta. I la Meritxell ja no va tenir cap motiu per arribar tard.

L'ànima dels xiprers (conte)

Els arbres.., ja no encerto a veure’ls. Ja no puc distingir-los. Fins.., - era ahir, quan...? - les coses eren ben diferents; hom es diria, inclús, que l'esquerda del mur semblava força més ampla. La llum entrava a dolls, amb netedat, envaint-lo tot. Era una llum freda i blanca que inundava fins l'últim racó de la meva cambra, que em tocava... Sí, em tocava. En un principi, m'estremeixo només de recordar-ho, el seu tacte em resultava repulsiu, em glaçava el cor. Les parpelles no em protegien prou i les meves pupil·les es contreien l’impossible fins condensar-se en un punt minúscul massa hores al dia. I quant de temps va haver de passar abans de no poder habituar-me al turment? Deu dies? Cent? No ho sé. Força; massa en qualsevol cas... M’hi estava acostumant, però. I ara la foscor i amb ella de nou la incertesa. No em se estar. L’enyorança del que temo em resulta insuportable. La nostàlgia del dolor és irracional, absurda, però hi és i m’espanta.

Els llibres, els meus llibres mai no aconseguiren apartar del meu pensament l'ànsia de penombra, de silenci i recolliment. Solitud.., i fred reparador. Huumm, l’inconfusible frescor de l'aroma del buit, el vertigen irresistible del no-res. No puc, no vull deixar-me vèncer a pesar dels moments en què el monestir sencer sembla més acuitat que mai per l'abandó. Lànguida decadència la seva, decebedora i bella al mateix temps. Un dia, els xiprers del claustre semblen observar muts i amenaçadors el declinar lent i terrible de la vida al voltant, i a l'endemà tot canvia amb el retorn de la claredat i amb dos simples cops de cap, elegants i parsimoniosos, foragiten la malenconia i recomposen l'harmonia perduda. I jo em sento alleujat i ho agraeixo. M'emociona observar el cel des del peu d'aquests gegants presos a terra. Em sento privilegiat per poder seguir mentalment els textos que escriuen les seves afilades agulles sobre el blau i el blanc. Sóc afortunat en poder-los escoltar; prou bé que ho se. Perquè els xiprers no deixen de xiuxiuejar-nos històries fantàstiques a cau d’orella. Amb orgull, sí, però també amb el ressentiment de l'àngel caigut, aquestes criatures no cessen de recordar-nos un temps remot, quan, ai las, eren els amos del món. Una època gloriosa que ja ningú no recorda, de lluites ciclòpies entre els seus exèrcits silenciosos i les forces de l’Al·lendra en una guerra que de cap manera podien guanyar. Aquelles llegendes, cisellades en gegantesques lloses d’ònix per monjos kwalans, no pogueren resistir el pas del temps i de mica en mica s’esmicolaren amb les àgates que les materialitzaven. Avui, només cal ser prou sensible per veure-ho, qualsevol gemma penjada del coll d'una dona atresora minúscules busques de l'ànima d'aquells éssers extraordinaris. La mateixa ànima que impulsa als xiprers a reescriure les seves gestes en les altures per a tot aquell que sigui capaç de llegir-les, i de commoure’s. Esperits irredents, els seus, es resisteixen a ser oblidats. Els meus llibres...

Sí, és clar que me’n alegro de què per fi aquella llum encegadora se’n oblidi de tornar a pesar del preu que hauré de pagar, sens dubte massa alt. I em penediré, perquè els he perdut de vista, els arbres... Tant de bo no s'hagin anat per sempre més. I tampoc no percebo la subtil melodia de l'aire de la tarda acariciant submisament les seves fulles. Amb el silenci sobrevingut perdo la por i recupero la calma però m'envaeix una profunda tristesa. Inexplicablement. Els porus de la meva pell no descansen; alenen, s'esforcen per respirar en un mitjà desagradablement humit i esquiu. Mans alienes, que no sento, malden per aferrar-se a l’eco de veus desconegudes, llunyanes, que desitjo oblidar. Els castanyers... Ara.., ara torno a veure’ls!
...

- Res, aquest tampoc no respira.., no té pols. I la dona també està morta. Mentre jo examino els ocupants de l'altre cotxe emporteu-vos els del darrere; estan inconscients però les seves ferides no són massa greus. I pregunteu-li a algun dels Mossos si hi ha més ambulàncies en camí. Crec que en caldran dues més, com a mínim.

- Molt bé, doctora.

Mig món és idiota (conte)

Una quarta part de la població mundial és idiota. M’ho deia un veí de taula, avui, en el Rex, quan encara no eren ni quarts de nou del matí i jo esmorzava entretingut en examinar rutinàriament el diari. En escoltar-ho vaig pensar que es tractava d'algú que parlava amb algun acompanyant i no li vaig donar cap importància. Un instant més tard, però, aquell indivigu va tornar a la càrrega amb el mateix assumpte i llavors, picat per la curiositat, no vaig poder evitar girar la cara per a veure de què anava tot plegat. No hi havia ningú més en el bar, únicament aquell paio d'aspecte descurat, possiblement en la trentena que, si més no en aparença, fullejava la Vanguardia a la taula del costat. Ni tan sols estava la cambrera, que com cada matí a primera hora s’afanyava en ordenar les taules i les cadires de la terrassa. Gairebé mig món és idiota, l'hi asseguro, va insistir per tercera vegada somrient enigmàticament mentre assentia amb el cap. Vagi vostè a saber; és possible.., li vaig contestar evitant sostenir-li la mirada. Sí.., és possible, vaig repetir amb mig somriure i una evasiva sencera mentre tornava prudentment als meus assumptes. Ja li ho dic! Crégui'm, mig món! Escolti, perdoni, li vaig respondre passat el sobresalt, si us plau, no s'ho prengui malament però m'agradaria continuar amb la lectura del diari; miri, no tinc gaire temps i prefereixo llegir una estona, oi que em comprèn? Faltaria més, em va dir amb calculada serenitat, no es preocupi. I va callar.., durant trenta segons. Se'n adona? Què no ho veu? El què? Escolti, però.., què li passa? És que no pensa deixar-me llegir? Llegeixi, llegeixi; vostè a les seves coses.., però a les proves em remeto. Vaig trigar un moment en adonar-me que m'havia deixat per idiota però no vaig voler fer un problema d'una bagatel·la i vaig fingir que llegia.

En realitat la meva atenció estava tota en aquell individu que no havia tingut empatx en dir-me idiota amb tota la naturalitat del món. Vaig estar tens durant un parell de minuts però en comprovar que el meu veí de taula cessava per fi en la seva esbojarrada invitació a la tertúlia, em vaig relaxar i em vaig centrar el País. Ah!, però.., vostè és d’aquells que llegeixen el País? Déu meu, em vaig dir, problemes a la vista. A mi m'encanta el País, va continuar; el prefereixo a la Vanguardia. Jo ja llegia el País en el meu país, sap? Un gran periòdic, el País... Escolti, escolti, el vaig interrompre, a veure, què li passa? Què es troba bé? Perquè jo, tot això, no ho trobo gens normal. Li he tolerat que insinuï que sóc idiota a canvi de tenir la festa en pau. Que no en té prou amb això? És que està buscant raons? Per favor, no s'exciti, em va contestar aixecat una mica les palmes de les mans i obrint els ulls com a plats. No sé perquè s'ofèn perquè jo no li he faltat al respecte. I a més, no li he dit idiota; lamento que no m'hagi entès, perquè jo... Però buenu, vol parar i deixar-me tranquil? Només vull llegir una estona! I què li impedeix llegir? En aquest país estan tots molt estressats; tothom està sempre de mal humor. Jo sóc de Xile, sap? En el meu país la gent és més tranquil·la, més feliç. Semblen vostès francesos. Jo he viscut uns anys a França i allà tothom fa mala cara sempre. Doncs vostès fan igual; parlen diferent però són com els francesos. Si ha viatjat vostè a França sabrà perquè li ho dic...

No m'ho podia creure. Déu meu.., quina creu, vaig pensar, en què he pogut ofendre't avui i tan d’hora, perquè em castiguis amb aquest xilè que parla pels descosits i que no li fa res de dir-me idiota i estressat simplement perquè no em ve de gust seguir-li el corrent. Arribat aquest moment les meves reflexions anaven per un cantó i la xerrameca del xilè per un altre, perquè el meu improvisat veí de taula no callava ni a empentes. Què puc fer? em preguntava. És evident que aquest home no hi toca. M’hauria d’anar, perquè no callarà i m'obligarà a ventar-li alguna de mal gust. Tot i que, ben mirat, per què haig de renunciar al meu moment de tranquil·litat? Simplement perquè a aquest poca-solta li ha vingut de gust tocar-me els nassos? És que haig de tolerar que em fastiguegi el dia? Escolti, escolti'm bé! li vaig dir resoltament, sense contemplacions. Però ell ni cas. És com això dels robatoris... De què parlava ara, de robatoris? No sé com va arribar dels francesos estirats als robatoris, però aquell galifardeu es referia als robatoris que vénen produint-se últimament en alguns polígons industrials de per aquí a prop. Vostè es pensa, deia amb èmfasi, que la policia no està d'acord amb els lladres? Escolti, miri ja està bé de ximpleries, li vaig dir. A veure, com vol que li digui que vull que em deixi en pau? Vagi-se’n a donar la barrila a un altre lloc! I dit això no em vaig saber estar i vaig agafar la tassa amb el cul de cafè amb llet que em quedava i el periòdic, i em vaig anar tres taules més enrere. Per aleshores en el Rex ja havia tres o quatre persones més que ens observaven en silenci. Era evident que aquell tòtil i jo ens havíem convertit en el centre d'interès dels parroquians des de feia una estona. I no sé que em feia més mal, si haver de suportar la tabarra del meu loquaç veí de taula o saber que aquella gent s’ho passava pipa a costa meva i de mister simpatia. Joder, si arribo a adonar-me’n abans m’hauria pogut marxar a temps! Fou humiliant. Per acabar-ho d’adobar mentre es desenvolupava l'escena del desafecte sonava “When a man loves a woman” de Percy Sledge. No hi ha dret, pensava. I és que aquell fons musical feia que la meva sensació de ridícul fos encara més feridora.

Acomodat al fons del bar no vaig poder evitar fixar la meva atenció en aquell xilè feliç que acabava d'expulsar-me de la meva taula. Sí, ho vaig provar però, rai, no podia continuar llegint. Impossible; em trobava descentrat, fastiguejat. I a més, el cafè que em quedava s'havia refredat i això sí que em fot. Aquell tipus va continuar allà uns minuts més, impassible, ara en silenci, fullejant la Vanguardia amb parsimònia. I jo no podia treure-li els ulls de sobre. I ves per on, aquell paio odiava als francesos i duia posada una samarreta de l’Olympique Lyonnais amb el vuit a l’esquena. Qui duu el vuit a l’Olympique de Lió? Per sort no hagué de passar gaire estona abans que no s’hi aixequés, prengués del terra una cosa semblant a un vell sarró militar i se’n anés cap a la caixa. No el vaig veure sortir però era obvi que se’n anava.

La seva marxa va resultar terapèutica. A l'instant vaig recuperar la tranquil·litat suficient per a reprendre el repàs d'el País, i el vaig començar a fullejar mandrosament fins arribar a la pàgina cinc de la “revista del verano”. Fou allà que em vaig posar al corrent de la polèmica que ha despertat la publicació d’un relat de Tintin on aquest perd la virginitat. Hòstia! que en Tintin s'ha embullat amb algú? Però.., no era l’Hergé, aquell que es va morir ja fa uns quants anys? I a més, no contents amb això, segons sembla en el nou relat el pobre Milú s’ha mort. Qui ha pogut perpetrar una cosa tan monstruosa? em vaig preguntar. És com si m’expliquen que ha sortit un nou volum del Quixot on aquest es compra una Vespa. Em nego a acceptar-lo! De cap de les maneres! En Milú sempre fou una mica tocacollons, és cert, però era el meu tocacollons. El nostre tocacollons! Continuo llegint i m'assabento que es tracta d'un relat publicat solament a Espanya, una espècie d'homenatge a Hergé en el seu centenari. Homenatge? Colla de capsigranys! Així, quan mori el Quino no faltarà un homenatge on algú es tirarà a la Mafalda, i de pas es pelaran al Felipe, oi? Caldria afusellar-los a tots, a l'autor de la infàmia, a l'editor.., a tots! Encara sort que Moulinsart evitarà que es reediti la infàmia. No afluixis! Desperta ferro!

Carai, se'm fa tard. De retorn a la realitat, recuperat ja el sentit comú després d'haver-me submergit una estona en les meves fantasies tintineres, tornà al meu cap l'episodi xilè. Renoi, a penes no havia passat un quart d’hora i tenia la sensació de què tot quedava enrere, molt enrere en el temps. En veritat semblava increïble. Era com si tot plegat li hagués succeït a un altre i un tercer m'ho hagués explicat. Em trobava relaxat; això era evident. Ara només calia que toqués el dos el més discretament possible i tot quedaria en el record com una anècdota, fins i tot divertida. Em vaig aixecar sense fer soroll i vaig anar a la caixa: ei Sara, em cobraràs, si us plau? No, no cal, està pagat. Com? Sí, t'ha convidat el teu amic. No fotis! Que sí, home... Em vaig quedar de pedra picada. Va ser ben bé com.., com una bufetada.

Caminant capcot de retorn al meu despatx vaig voler veure alguna cosa positiva en tot allò però, no vaig encertar a trobar-la. Males sensacions; les pitjors. Per quins set sous m'haurà convidat aquell estúpid...? Hola Xavi, com va tot? Bon dia Joan. Bé, avui no n’hi ha gaire gent; aquí la tens, la llista. Humm; qui és el primer? Doncs no ho sé; sembla que ve per primer cop. Crec que vol un informe d'arrelament. Molt bé, dóna’m cinc minuts i digues-li que passi.

...Sí, era ell.

Imaginació (compte clos)

L'ull de l'hipnotitzador no fa madurar els raïms. Qualsevol que tingui un gram d'imaginació ho sap perfectament però, la imaginació, i aquí rau l'inexplicable, és un bé escàs entre la gent adulta a pesar del seu insignificant cost. Com s'explica, això? És veritat que la imaginació i els somnis estan estretament relacionats, però no són el mateix ni de bon tros. Potser és aquí on cal buscar la causa de què la imaginació no gaudeixi de bona fama, perquè ens hem habituat a confondre-la amb el somieig i als ensomniadors se'ls relega al limbe dels estúpids. Així de senzill; amb el trivial i insofrible somriure que insinuen els més acerats defensors de la correcció, de l'adequat. Sobretot si els pobres ensomniadors ja tenen edat per treballar i, en conseqüència, per a deixar-se d'estupideses. Ells, no els pobres somiatruites sinó els altres, acostumen a dir: deixa't de pallassades, que aquí es fan les coses com déu mana! Que ve a ser el mateix que dir que les coses s’han de fer com ells volen. I és clar, una mica de raó ja en tenen, ja. Perquè no es pot anar per la vida somiant truites i pretendre que et cedeixin el seient en el tramvia.

Ahir, un bon amic em va preguntar si sabia res de la psicologia de la imaginació. Com...? Sí, hi ha tota una teoria sobre l'assumpte, em va dir tot entusiasmat. Em vaig disposar a escoltar, sorprès i desconfiat alhora. Doncs, no en tinc ni idea, vaig respondre davant el seu interès per conèixer la meva opinió quan ja m’havia donat unes primeres explicacions que jo no vaig encertar a comprendre del tot. Fent ulls clucs davant el meu evident desinterès, el meu amic va continuar fent-li voltes a la cosa durant una bona estona i, entre pregunta i pregunta sobre el meu parer, no deixava d'insistir en l'interessant que li resultava tan curiosa i sobretot imaginativa dogmàtica. Perquè així és com cabria anomenar-la, doncs, sabut és que tota teoria alberga un dogma o conjunt de principis sobre els quals pretén fonamentar-se, i això a pesar de què jo no encertés a veure enlloc el fonament de tot plegat. No ho sé; de debò. És el millor que vaig saber respondre-li en cada ocasió. El cert és que després d'escoltar-lo durant tres o quatre minuts la meva ment va volar i es va instal·lar en un altre lloc fins que el meu amic va decidir donar per acabada la seva avorrida dissertació. Vam oblidar ràpidament el tema i aleshores tot va ser força més entretingut.

Gairebé una hora més tard ja en el cotxe i de tornada a casa, vaig recuperar aquell desgavellat assumpte. Quanta imaginació, la de l'autor. Perquè es tractava de posar imaginació i de res més. Quin misteriós impuls -em vaig dir- es trobarà darrere d'aquest tipus de coses? Què farà que algú, òbviament intel·ligent, inverteixi el seu temps en construir un discurs insubstancial i absolutament irrellevant? Després vaig pensar que aquesta classe de coses són força més corrents del que la gent pensa. I encara més en el sovint acerat món universitari. Vaig recordar llavors unes paraules del que fou el meu professor de filosofia del dret. Ferrer, es deia. Es diu, corregeixo. Sostenia que la psicologia -i la psicoanàlisi, molt en particular- no era més que fum. Fum de colors si vostès volen, comentava, però fum al capdavall. Fum magnètic, segurament perfumat, em deia jo mentalment. Potser vaig entendre malament les seves paraules però sostenia que salvant distàncies merament formals la psicologia no era gaire diferent de l’astrologia o la quiromància. Mogut per un irreductible esperit polemista el bo d'en Ferrer segurament exagerava, però, quan escolto algunes coses no puc evitar recordar les seves paraules i haver-li de donar la raó. El professor Ferrer no era un savi -potser algun dia hi arribarà a ser-ho- però era un paio llarg i avesat. Guardo d'ell un vague i malgrat tot bon record. En qualsevol cas, si el propi Einstein pensava que la imaginació era la matriu del futur devia de ser per alguna raó. Einstein era cosa seria. No obstant això és possible no arribés a ser tan llarg com ho és en Ferrer. I per altra banda, què és la imaginació d'un adult comparada amb la del nen que pretén fer un ferrocarril amb espàrrecs? Sí; més val que ho deixem aquí o arribarem a Cajamarca. A més, em ve de gust escoltar a Paolo Conte. Max, era Max.., più tranquillo che mai.., la sua lucidità...

De vegades, els ocells fan cagarades (conte)

Aquest és el relat d’una calamitat anunciada. Succeí fa un grapat d’anys a la Marca de Capdella, un poble del pirineu lleidatà, i tot va començar quan va morir Mateu, l’enterrador. Poc s’imaginaven, alguns, que aquest luctuós succés acabaria esdevenint font inacabable de disgustos.

El bo d’en Mateu duia més de vint anys exercint discretament i eficient el seu ofici, i la seva mort deixà als seus veïns orfes d’un servei que no trigarien gaire a fer de menys. Era dissabte, a primera hora del matí d’un dia resplendent; tant, que ni el més optimista hauria dit que el mes de novembre es trobava a les últimes. Mateu va traspassar sol, tan sol com va viure al llarg de tota la seva vida. No se’l vetllaria. Tampoc no es vessaria una sola llàgrima per ell, però gairebé tothom lamentaria la seva pèrdua. Aquell dia don Maties, que així es deia l’alcalde, va veure frustrat un tranquil matí d’esbargiment quan la Maria, que era veïna del difunt, va arribar panteixant a la porta de casa seva per a donar notícia de l’inesperat incident. I ara què? Passats els primers segons amb la ment en blanc aquest fou l'únic pensament de l’atribolat edil: qui enterrarà l’enterrador...?

Mossèn Tomàs, el rector, va acudir sol·lícit en ajuda de l’alcalde quan aquest el va cridar tot alarmat no tant per la notícia com per la seva conseqüència pràctica. Van acordar trobar-se en el casino del poble i allà, discretament arraconats en una taula, s’assegueren a considerar qualsevol opció plausible mentre apuraven un cafè negre i espès com el quitrà. Com és natural, el capellà es faria càrrec dels exèquies i tant l’un com l’altre donaven per fet que la Maria, amb l’ajuda d’alguna altra voluntària, assumiria la ingrata tasca de preparar i amortallar el cadàver de Mateu. El taüt tampoc no deuria ser cap inconvenient. Jesús, el fuster, sempre disposava d’alguns en el seu magatzem per a cobrir els decessos que s’anaven produint al llarg de l’any. A més, el Consell municipal assumiria la despesa, que don Maties ja se’n ocuparia. La complicació era d’altra mena. Què en farien quan un cop acabada la Missa de difunts, arribés l’hora de traslladar les despulles mortals al cementiri? Fins ahir mateix, era el propi Mateu l’encarregat d’amortallar i d’obrir la fossa i enterrar el mort de torn en el lloc adequat del cementiri; amén, és clar, d’ocupar-se del manteniment del recinte i tenir al dia el llibre de registre de parcel·les. Ara, tota vegada que Mateu ja no hi era caldria improvisar. L’alcalde, tot d'un plegat, es va trobar entre les mans amb un assumpte que exigia una resposta ràpida i discreta, i ell no era de la classe d’homes que saben treballar apressats. Qui enterraria a Mateu? Enutjosa qüestió.

Convençuts que la brigada municipal d’obres podria resoldre el problema amb la urgència i netedat requerides, la primera pensada de l’alcalde i del mossèn anà en aquesta direcció. A primer cop d’ull semblava el més lògic. Santiago, el cap de la brigada, va acudir a la crida de l’alcalde intrigat per la novetat. Què feia don Maties en el casino, quan encara no eren ni dos quarts de deu del matí? I per què el citava en lloc tan inusual i no a l’Ajuntament, com era costum? Quan Santiago va arribar al casino i va veure plegats i pensatius a don Maties i a mossèn Tomàs, la seva estranyesa es va transformar en inquietud, però de seguida va respirar tranquil en comprovar que el primer el convidava a seure’s amb una amabilitat desacostumada. Don Maties va explicar el problema a Santiago i aquest va replicar a l’instant que la solució de cap manera podia passar per la intervenció de la brigada. En efecte, l’alcalde havia passat per alt que no podien comptar ni amb el Pere ni amb l’Andreu, els únics membres de la pomposament anomenada brigada municipal d’obres, a banda, és clar, del propi encarregat. El primer duia gairebé tres setmanes de baixa a causa d’un accident laboral que no el deixava moure’s si no era ajudat per dues aparatoses crosses. I pel que fa a l’altre, l’Andreu, es trobava de vacances. Se’n va anar de viatge amb la seva dona per celebrar el seu cinquè aniversari de noces; s’estaven a Mallorca i no regressarien fins passats tres dies. I per descomptat, el propi Santiago no es trobava en condicions de cavar una fossa d’un metre d’ample per dos i mig de llarg i dos de fons. Cinc metres cúbics de terra eren una mica massa per als seus seixanta-dos anys i la seva hèrnia discal.

Després d’escoltar Santiago l’alcalde i el mossèn es van sumir en un profund silenci mentre la preocupació aflorava per primer cop en els seus rostres. Necessitaven trobar a algú que s’encarregués de l’assumpte, i de pressa perquè l’endemà cabia donar cristiana sepultura a Mateu; l’inoportú, ja ho veuen. Hòstia, Mateu; ja podies haver insinuat que et mories, home! No sé... una malaltia.., algun detall que ens hagués posat a l’aguait... El rector va interrompre l’alcalde en els seus maldecaps a mitja veu i va plantejar la possibilitat d’acudir a l’enterrador del poble del costat. Al cap i a la fi només estaven a trenta-nou quilòmetres. Potser ell... Debades, impossible, tallà en sec l’alcalde. La idea no era bona perquè feia alguns anys que en aquell poble acudien a una empresa de la capital per aquests menesters. Precisament des que va morir el seu enterrador sense que ningú volgués ocupar la vacant. A més, hi havia un problema afegit: la virulenta enemistat entre tots dos alcaldes feia impossible qualsevol insinuació de col·laboració institucional. Res, una quimera. Calia pensar en una altra cosa. Encarregarien l’assumpte a algú provisionalment i més endavant ja se les apanyaria l’alcalde per cobrir definitivament el lloc d’en Mateu, el destarotat.

El silenci i el desconcert enfosquiren la reunió. El clic-clic gèlid d’una cullereta remenant la tassa de cafè del mossèn, i més silenci ara trencat pels copets rítmics i nerviosos que feia don Maties en picar de dits sobre la taula... Fins que a Santiago se li va revelar la imatge d’en Felip, el fill gran de la Roser, la de l’estanc. Aquest noi es trobava gairebé sempre en atur i tirava endavant gràcies a les feinetes que se li anaven presentant. Però, no era Felip un dels que se’n anaren la setmana passada a Barcelona per treballar a les obres del Fòrum? va replicar l’alcalde. Ara pla..! Me’n havia oblidat. Però, rai, també li ho podríem encarregar al Bartolo. No és que sigui gaire espavilat aquest xaval, però, pel que caldrà fer... No sé què dir-te, Santiago; jo al Bartolo el veig una mica.., no m’acaba de... No perdrem res amb intentar-ho, va dir el capellà com si en parlés des del púlpit. Maleït sia, Mateu; ens has ben fotut! xiuxiuejava don Maties per a sí mateix. D’acord, Santiago, mira de trobar-lo i digues-li que vingui, si us plau.

Bartolo era un jove curt de gambals i ni tan sols se li va passar pel cap preguntar a Santiago què se li oferia a l’alcalde; senzillament se’n va anar amb ell fins el casino per presentar-se dòcil davant l’autoritat, els ulls clavats al terra i la gorra de l’Espanyol entre les mans. Escolta’m Bartolo, va dir l’alcalde sense preàmbuls, vull que em facis un favor, un gran favor que et serà molt ben pagat. Mira, Mateu s’ha mort i demà caldrà donar-li sepultura. Hauries d’anar aquesta tarda al cementiri i preparar les coses. Quines coses? Doncs què ha de ser, home? Penso jo que caldria enterrar-lo, oi? Però, no està Mateu per això? És que en Mateu és el mort, tros d’ase! Bueenu, no perdem la calma, es va dir l’alcalde inspirant l’aire molt a poc a poc. A veure noi, que no te’n assabentes. Escolta, para’m molta atenció. Vull que de-mà, després de la Mis-sa, enterris en Ma-teu, entesos? Les últimes paraules de l’alcalde van tenir la virtut de rescatar Bartolo del seu estat habitual d’atordiment, però només per a deixar-lo de pedra. Bé.., què hi dius? Però Bartolo no va dir res; va sortir cames ajudeu-me del casino i tot esvalotat es va perdre carrer Gran avall, ben bé com un poltre desbocat. Què! L’heu vist? Ja m’ho sospitava, jo! Sempre he pensat que aquest paio és encara més idiota que el seu pare, que al cel hi sigui. Cagüendeu, Mateu, havies de fer les coses a la teva manera i morir-te sense avisar! Maleït sia, Mateu!... Au, vinga don Maties, tranquil·litzi’s sis plau, va intervenir mossèn Tomàs, visiblement molest pel llenguatge de l’alcalde. Ja ho veurà, com trobem un altre. No es desesperi, home. Faci el favor.

Si vostès m’ho permeten ­-Santiago, per sort, tenia més idees- podríem parlar amb l’Amat. Crec que té emparaulats a sis o set que li recullen les taronges... I també està el fill del forner... Aquell borratxo? Aquell toxicòman? va saltar l’alcalde. Home, Santiago, és que t’has begut l’enteniment? Tu el voldries, al fill del forner, per a la brigada? I és clar que no don Maties, però penso que per sortir d’aquest atolladal amb el Judes ja en faríem prou. El capellà, un cop més, aprovava la proposta de Santiago. El que de debò importava era sortir de la cuita com fos, que després, amb més tranquil·litat, ja tindrien temps de trobar solució a la falta d’enterrador. I que se sap d’aquest? L’he vist abans a la plaça, quan hi anava a buscar al Bartolo. Doncs au, ves a veure si encara hi és i li dius que s’acosti, si us plau. A veure què podrà fer aquest galifardeu.

Judes tenia mala fama. Li agradava beure més del compte i presumia de no haver donat mai un pal a l’aigua. La seva especialitat era ficar-se en embolics i només els diners del seu pare li estalviaven les calamitats que sens dubte mereixia. Hola Judes; què, com estàs? Pssée, anant-hi anant. Buenu, què passa, què és el que vostès volen? Escolta, aquest matí han trobat mort en Mateu i... Eeeei! Aaalto aquí... Un moment, vale? Però, què és el que vostès s’han pensat? A mi no me'l carreguen pas, aquest mort! Cagüenlòstia, aquí es queda prenyada la burra i tothom es recorda del Judes! ...Tanca la boca d’una vegada, cretí, que estàs alarmant als parroquians! tronà l’alcalde. El que volem és fer-te un encàrrec, collons! va acabar de rematar. Vostè perdoni, és que jo... A veure; calla i escolta el que et vinc a dir. Necessitem algú que s’encarregui de l’enterrament; d’obrir la fossa i enterrar-lo, ja saps... I ves per on hem pensat en tu, què et sembla? Uf, és que així, de cop... Podràs fer-ho o no? Doncs, no ho sé, potser amb l’ajuda d’algú... Molt bé, busca’t algú que t’ajudi; per nosaltres no hi ha problema. És que no sé sí.... Miri senyor alcalde, millor jo m’ho deixo estar, que aquestes coses a mi no m’agraden gens ni mica, sap? Però.., casumlolla! Au; fuig d’aquí! Fora, gandul! Ja sabíem nosaltres que tu no servies per a res important. Home, senyor alcalde, tampoc no cal posar-se d’aquesta manera... Vinga, fora, desapareix d’aquí! Hala, hala, fent via nano! El Judes va sortir del casino tocat en el seu orgull. Al cap i a la fi, pensava, tampoc no deu ser tan complicat això d’obrir un forat on càpiga una caixa de morts. Total, la fiques a dins, tanques el forat i assumpte resolt. Miraré de comentar l’assumpte amb els col·legues, a veure si trobo algú que em faci una mà... Ja veuran aquestes mòmies del que sóc capaç, ja. I així, rumiant i capcot, va emprendre el Judes el camí de la Zelota, l’antre dels afores on es trobava la penya.

Saben què? tornà a la càrrega Santiago, la solució serà parlar amb l’Amat. L’Amat, en efecte, era un home seriós i respectat per tothom i si ell mateix no podia ocupar-se d’aquest afer de ben segur que en trobaria una sortida. Tinc el seu telèfon apuntat a la meva agenda i el puc telefonar si vostès volen. Doncs, és clar que sí, home. Crida’l. Crida’l ara mateix, a veure si en sortim d’aquesta malifeta d’una punyetera vegada. Hola Amat... Santiago? Sí, jo mateix; mira, sóc al casino en companyia de l’alcalde i de mossèn Tomàs. Resulta que tenim un greu problema que voldríem consultar amb tu. Perquè no t’acostes un moment i en parlem? És important. ...Bé, ara hi vinc. Doneu-me deu minuts. Aquest home va començar com a fruiter però sempre havia estat un àliga pels negocis i ja, per aquella època, era l’amo del principal supermercat del poble i del videoclub. A més, en els darrers anys havia anat comprant terres i això el convertia en un dels més assenyalats propietaris de la comarca, raó per la qual sempre solia tenir una quadrilla de temporers treballant per ell. Com era d’esperar l’Amat va trigar exactament deu minuts a aparèixer pel casino. Bon dia senyors. Bé, ja diran vostès què se’ls ofereix. Don Maties no va perdre un segon i li va exposar l’assumpte amb tota mena de detalls. Mentre, el cap municipal d’obres i el capellà mostraven el seu semblant més greu i, de tant en tant, assentien suaument amb el cap a tot el que l’alcalde explicava. I això és tot? va dir l’Amat, acostumat com estava a ventilar complicacions que sí eren mereixedores d’aquest nom. Em volen dir vostès que tot el problema consisteix en obrir una tomba per en Mateu, i enterrar-lo demà? Miri, don Maties, deixi vostè l’assumpte a les meves mans i no se’n parli més de la qüestió. És més, si m’ho permeten també em faré càrrec de les despeses del sepeli, que el bo d’en Mateu s’ho té ben merescut. Aquesta tarda li diré al capatàs que triï dos de la quadrilla i se’n vagi al cementiri a solucionar el problema. I assumpte resolt, cavallers!

En acabar d’escoltar a l’Amat, l’alcalde, exultant d’alegria, s'aixecà d'un bot per abraçar a l’home providencial. El problema s’encarrilava i això fou suficient per a què a tothom li canviés la cara. Relaxats a la fi i més contents que un gínjol es van acostar tots a la barra, l’Amat abrigallat pel grup, rebent felicitacions a dojo i copets a l’esquena; assaborint el seu moment de triomf. Quatre conyacs, si us plau! No, no; per a mi un aniset, va replicar el mossèn a don Maties. Molt bé: tres conyacs i un aniset! Les dotze del migdia eren a punt de ser tocades quan l’engrescada tropa es decidia a abandonar el casino, cadascú a casa seva o a les seves obligacions. L’alcalde, sens dubte el més alleujat, va fer marrada per a passar per l’Ajuntament abans de no tornar a casa; tenia pendent algun assumpte menor i el més important, havia de telefonar a la Maria a veure si podia encarregar-se de preparar a Mateu per al seu últim viatge. Bé; dat i beneït. Tot resolt. Demà, ell mateix s’ocuparia de dur el fèretre des de casa de Mateu a l’Església i des d’allà al cementiri en la seva imponent pick-up Toyota recent estrenada, nova de trinca. Ningú no podria dir mai que Maties no era un bon alcalde i un bon veí, sí senyor. Poques vegades s’havia sentit Maties tan orgullós de sí mateix. Era la satisfacció del deure complert.

Quan Judes va entrar a la Zelota es va sentir profundament despitat. Avorrits d’esperar-lo el Xinès i el Pelos s’havien anat a la ciutat sense ell. I ja no tornarien fins l’endemà. Mecagüenlà...! Visiblement aclaparat, Judes no va tenir més remei que recolzar-se a la barra tot sol. Al seu costat, el bàrman, un armari de cent cinquanta quilos els braços del qual penjaven dels seus muscles com arcbotants, l’observava amb incredulitat. I és que no estava acostumat a veure’l afligit. De fet, hom es diria que semblava pensatiu i tot, i això sí que era rar perquè el Judes era un paio dur, petri, d’aquells que ni s’afligeixen ni pensen, per descomptat. Escolta, si tant fotut estàs, agafa la moto i guilla. Potser encara els podràs enxampar abans que no hi arribin a Lleida. No; no és això. És que aquesta tarda necessito algú que m’ajudi a enllestir una feina, i contava amb el Xinès. Ei! Al Xinès no me’l fiquis en embolics, que encara s’ha de presentar cada matí en el cuartelillo. No home; la cosa no va per aquí. És per a treballar de debò. M’han fet un encàrrec i necessito ajuda. I què n’has de fer? S’ha mort l’enterrador i cal donar-li sepultura; aquesta tarda hauria d’anar al cementiri per obrir el forat i demà, després del funeral, l’hauria d’enterrar. Hòstia, tio! No em diràs ara que tu ets el nou enterramorts? No.., encara no.., però no estaria pas malament, oi? Total, quanta gent l’espitxa en aquest poble al llarg de l‘any? La cosa és que avui necessito algú que m’ajudi a cavar, que demà ja me les arreglaré tot sol per enterrar al difunt. I per què no et duus al Bartolo? Ja fa una bona estona que s’està allà, en aquell racó... (?) Ei, Bartolo, vine un moment... Per què no em fas un favor? Mira, col·lega; he d’anar al cementiri aquesta tarda a cavar una tomba i.... I un be negre! Però, què collons passa avui en el poble que tothom vol enterrar tothom? Com? Però què dius, Bartolo... Que us hi aneu a prendre pel cul! Això és el que dic! I Bartolo no va afegir res més; feu un cop de porta i s’allunyà murmurant coses impossibles de reproduir. Però, tio, què li has donat al Bartolo? Res, t’ho juro. Ha demanat una canya i mira, ni tan sols la hi ha acabat. Però no hi fa res, Judes. Tinc un soci que podria ajudar-te; sempre va a dues veles i si li fots trenta euros no t’obrirà una sinó tres sepultures. Em va dir que aquesta tarda passaria a veure’m sobre les sis. Si vols, vine i te’l presento. D’acord, fins aleshores.

L’Amat va arribar a casa seva visiblement satisfet. D’una sola tirada s’havia ficat l’alcalde i el rector a la butxaca, i tot a canvi de res o gairebé no-res. Va dinar a soles, mirant la televisió, i després d’una curta migdiada va agafar el cotxe i va anar veure què feien els jornalers a les seves terres. Ja feia tres anys que va contractar al Pep Cendra com a capatàs, un jove honest i treballador com no n’hi havia gaires, i des d’aleshores ha anat delegant en ell gran part de les seves responsabilitats. Aquest noi valia de llarg el sou que cobrava. Bona tarda don Amat. Hola Pep; què, com va la jornada? Força bé, s’ha recollit gairebé tota la taronja. Només resten aquelles dues fileres del fons, les del costat de la sèquia. Dilluns, més o menys cap el migdia, ja les haurem acabat del tot i podrem començar amb una altra cosa. Molt bé noi, et felicito; hi dueu dos dies de guany. Molt bé, Pep, molt bé. Però, mira; més que res he vingut per a demanar-te un favor... El que vostè mani don Amat, com sempre. Ja deus saber que avui, de bon matí, s'ha mort Mateu, l’enterrador? Doncs sí, ja m'ho havien dit; quina desgràcia, oi...? Sí, sobretot perquè d’ahir per avui ens hem quedat sense fosser en el poble. És per això que m’he compromès amb l’alcalde a encarregar-me de l’enterrament. A més, com Mateu no té família... És que té vostè un cor enorme, don Amat... I és clar, enterrar-lo vol dir enterrar-lo, Pep. Això cau per sí sol, don Amat.., però no acabo de veure jo en què el puc ajudar. T’ho dic ara mateix: m’agradaria que agafessis dos nois de la colla i anéssiu plegats al cementiri per obrir el forat on enterrar al difunt. I demà a primera hora de la tarda m’acompanyes i l’enterrem. Com deus imaginar sereu ben compensats: a tu et donaré cent euros i per als nois n’hi haurà cinquanta per cap. Ho he vingut rumiant i crec que a tot estirar aquest assumpte no demana més d’una hora de feina. I bé.., com ho veus? Doncs, no sé jo com s’ho prendran els nois perquè tots tenen ganes de plegar aviat; és dissabte i ja són gairebé les cinc... D’acord, digues llavors que pagaré seixanta a cadascun. Cony, que en parlem d’una hora de feina! Seixanta euros per una fotuda hora! Entesos, ja me’n encarregaré; no s’amoïni vostè don Amat que avui estarà fet el forat.

Deu minuts abans d’acabar la jornada Pep va reunir la colla i va demanar dos voluntaris per acompanyar-lo al cementiri. Va explicar amb pèls i senyals de què es tractava però la seva crida no va obtenir la resposta que esperava. Ningú no estava per la labor de fer més hores, i això comptant que tots eren solters. O potser precisament per això. La quadrilla estava formada per quatre romanesos, un albanès i dos marroquins, i llevat d’aquests darrers la resta es va esmunyir abans que en Pep no pogués insistir de nou sobre l’assumpte. I el cert és que els marroquins no van seguir els passos dels seus companys perquè no entenien molt bé l’idioma i anaven una mica desconcertats. I encara i així va anar de ben poc. Au, patró, que nosaltres ja ens anàvem... Un moment Mohamed, un moment. Si veniu amb mi i m’ajudeu, us pagaré cent euros a cadascú. Pep va pensar que si ell no afegia diners de la seva butxaca es quedaria més sol que la una per a fer el forat. Mira, Mohamed, és que cal enterrar a un paisà i necessito que m’ajudeu a obrir la fosa... Els jornalers es van mirar amb els ulls oberts de bat a bat, sense entendre ben bé què se’ls demanava. El teu paisà està mort? va preguntar Mohamed amb falsa ingenuïtat. Vatua, Mohamed! És que en el teu país els enterreu vius, als morts? Ei, que en el meu país als morts els enterra l'enterrador, saps? És que tu t’has pensat que estem bojos, al Marroc? El Marroc és civilitzat! Vosaltres sempre penseu que el Marroc... Que sí, home, que sí; però no és això, Mohamed. Només vull que em feu una mà, home. És que he d’enterrar a l’enterrador, ves per on... I per què vols enterrar-lo? Mecagüen.., perquè s’ha mort, Mohamed... I deixa ja de fer-hi voltes, hòstia! I ja ho sap, la policia...? Però.., tu ets idiota o què? Està tot en ordre. Mateu s’ha mort sol, tot sol. Tot està bé, home. Tot és legal. És l’alcalde, qui ho mana, ho entens? Mohamed es va girar cap al seu company i després d’uns instants de xiuxiueig, tots dos van assentir amb el cap. A Mohamed l’acompanyava l’Abdul, un noi d’uns vint-i-dos o vint-i-tres anys que a penes entenia res del que passava al seu voltant. Aquests nois eren treballadors i disciplinats, però tot allò els va deixar una mica mosques. Farien d’enterramorts; ves per on. La vida de l’emigrant està subjecta a eventualitats de vegades cruels i altres vegades curioses; això era una cosa que Mohamed i el seu company sabien prou bé. Conformes a la fi amb la proposta de l’encarregat, els marroquins van decidir seguir-lo en silenci. Primer de tot mudar-se novament de roba. Després anar al magatzem per prendre un picot i dues pales. Per acabar, tots tres a la furgoneta i au: xiulant cap al cementiri, que es fa tard.

Eren tres quarts de sis en punt quan l’escamot d’improvisats fossers arribava al cementiri, una hora en què la llum natural començava a ser tan dèbil que no sembla natural anomenar-la així. La qüestió és: havien agafat llanternes? Doncs no. Merda, d’aquí a no-res no veurem un pebrot, va dir Pep als seus companys quan ja havia estacionat la furgoneta al costat de la porta d’entrada al cementiri. No hi fa res, va afegir l’encarregat, us indico on cal començar a cavar i m’atanso un moment a buscar un parell de llànties de gas. La comitiva va traspassar en fila índia el portal que dóna pas al recinte mortuori i va tombar a la dreta. Allà, a només quaranta o cinquanta metres esperava el lloc on Mateu descansaria en pau. Ell mateix ho havia disposat així en el llibre de registre de parcel·les. Pensar que quan Mateu va prendre la decisió no s’imaginava que seria ell l’inquilí, resulta irònic i tràgic alhora. En arribar al punt indicat Pep va fer un solc a terra amb la sola de la bota, d’uns dos metres de llarg aproximadament, i va indicar als nois que comencessin a cavar sobre la marca, que ell aniria a buscar les llanternes i estaria de tornada en un tres i no res. Aquell cementiri sempre havia estat molt malament il·luminat. El propi Mateu s’havia queixat més d’un cop pel que ell interpretava com a deixadesa municipal. I la falta de claror es notava sobretot en el cantó on els marroquins havien de treballar; en aquell racó no havia més llum que la de la creixent lunar que ara començava a dominar el cel. En Pep va pensar que tot havia quedat prou clar i se’n anava a buscar les llanternes, però quan a punt estava ja d’abandonar el cementiri va haver de girar-se en rodó alarmat per la cridòria d’en Mohamed. ... Eii, patróoo, per on està Roma? Què? Que on està Roma? Roma? Síii. Però.., per a què punyetes vols saber-ho, això? Pel caaap. El cap? quin cap? El cap del mort, jefe; bé que caldrà posar-ho mirant a Roma, hooome! Mare de Deu santíssima, la mare que el va parir, aquest borinot! va pensar en Pep mentre responia ...Que això a nosaltres ens és ben iguaaal. Vols deixar d’enredar? Feu el favor de començar a cavar on us he dit, cony! És que no m’ho puc creure; renoi amb els moros, rumiava, mentre arrencava la furgoneta. A Mohamed no el va convèncer del tot tanta irreverència. Buf, com vulgui, va pensar; si a aquests infidels els era igual que els enterressin amb el cap desorientat, tant els faria que el forat estigués una mica més enllà, on la llum del fanal faria les coses més fàcils. I tal dit tal fet; Mohamed va arrossegar al seu company de fatigues alguns metres més enllà del lloc marcat, més a prop de la porta del cementiri que no estaven ara. Home; ni punt de comparació! I començaren a cavar...

Amb la foscor a punt caure-l’hi a sobre i el pensament posat en Mohamed i en Roma, Pep conduïa tranquil·lament cap al poble. En arribar a la corba de l’albereda però, un potent feix de llum pel seu carril se’l va tirar a sobre i el va obligar a maniobrar amb extrema brusquedat. La furgoneta es va sortir de la carretera i es va endinsar una vintena de metres entre els pollancres fins xocar, quan a punt estava ja d’aturar-se, amb l’arbre més gros d’aquella boscúria. És veritat que els danys van ser mínims però la por i la commoció deixarien al Pep fora de circulació durant una bona estona. El responsable de l’atropellament, en el sentit més ampli de la paraula, només podia ser Judes. Poc abans de les sis en punt, Judes s’havia presentat en la Zelota exhibint una musculosa Kawasaki. L’armari i el seu col·lega ja l’esperaven. Es tractava d’un tipus gairebé tan gros com el bàrman, però bastant més castigat per la vida. Per la mala vida, sens dubte. L’acord va ser immediat: hi anirien al cementiri, obririen la fossa i acabada la feina Judes es deixaria caure per casa de l’alcalde per donar-li la notícia i de passada sanejar el seu malferit orgull. I pel mateix preu feia mèrits i presentava la seva candidatura al puesto d’enterrador. No era un mal pla; llàstima que fos del Judes. Uns gintònics per entrar en calor i l’Herodes i ell -sí, a l’amic de l’armari li deien Herodes pel seu inexplicable costum de rentar-se les mans deu o quinze cops al dia- marxarien al cementiri, previ pas per l’obra de les noves escoles per a prendre prestades les eines necessàries. I tan contents hi anaven en la moto que ni es van assabentar quan van causar l‘accident en la corba de l’albereda. En acostar-se al cementiri i veure dos individus atrafegats a prop de l’entrada van decidir vorejar la tàpia i entrar pel darrere, lluny de les mirades d’aquells dos. Saltarien la tanca i esperarien discretament que se’n anessin abans de no començar amb l’assumpte. Cap problema: per això s’havien endut un parell d’ampolles de Larios, que segurament ajudarien. Mentre això succeïa, els marroquins s’empraven de valent en un clot que després de més d’una hora de dura obstinació superava amb escreix l’encàrrec rebut. No calia ser un linx per veure que aquell forat no era exactament la rasa rectangular tan a l’ús per a la classe de menesters a la qual anava destinada, però, tant se val; ja faria servei, ja. Oblidant-se d’en Pep, els nois van cavar i cavar sense descans i sense reparar que en aquella foradada cabrien almenys dos taüts, l’un al costat de l’altre. Els bèsties no van abaixar els braços fins que tots dos es van sentir completament aixafats. Només llavors van sortir del forat i van poder observar la seva obra en plenitud. Magnífic! En Pep estaria content. Però.., per cert.., on carai s’havia ficat aquest? Per què no havia retornat amb les llanternes, com havia promès? Quina cabronada, ja els havia tornat a embullar! Segur, que ho tenia tot ben planejat. Per què abusarà tothom dels marroquins? es planyia Mohamed braços enlaire, oferint al cel les seves lamentacions. Racistes de merda! Ja està bé per avui, Abdul. Au, som-hi, que dilluns ja parlarem amb l’encarregat. M’escoltarà, aquest abusananos. Ja ho crec, que m’escoltarà. Cent euros cadascun; ni un de menys! Amb l'orgull de la feina ben feta i encesos pel sentiment d'injustícia que els embargava, els marroquins deixaren les eines clavades en la terra amuntegada que envoltava el forat i enfilaren la carretera que en tres quilòmetres els duria fins al poble.

Aquella nit fresca i nítida convidava a caminar i a somiar. Era la nit perfecta per a que Mohamed notés el pessic de l’enyorança a la boca de l’estómac. El noi va deixar volar la imaginació i es va veure ajagut sota una de les figueres de l’hort d’en Alekema, el seu avi, als afores del seu poble a les muntanyes del Rif, indolent, relaxat, parant l’orella al rítmic cri-cric dels grills mentre comptava mentalment les estrelles. Fa tres anys, només tres, somiava amb viatjar a Barcelona i guanyar els diners que li permetrien casar-se amb la Karima, la seva cosina. Farien una gran boda, la millor i més espectacular de totes les bodes. Seria una festa inoblidable i tot el poble estaria convidat. I abans de no tornar a Barcelona amb la seva bonica i jove esposa, viatjaria per tota la regió amb el seu Mercedes per a compartir amb tothom la seva felicitat i la seva fortuna... Encara no havien passat ni deu minuts de silenciosa i ensonyadora caminada quan Mohamed va caure sobtadament de la figuera sobresaltat per l’estanya remor que provenia del més fosc del bosc. Era algú, que remugava i intentava arrencar un cotxe enmig dels pollancres. Sí, això semblava. Però.., no era aquella la furgoneta d’en Pep? Sí, era ell, emmaleint-se per haver acceptat l’encàrrec de l’amo. Ell, que a aquestes alçades hauria d’estar amb els seus amics fent unes canyes, escalfant motors abans d’anar al ball, a lligar. A intentar-ho, si més no. I mira, mira on es trobava ara! Magolat, fotut; la furgoneta amb el far trencat, abonyegada. I encara pitjor, no arrenca. De ben segur que té una avaria important. I la tenia assegurada a tercers! Maleït sigui el mamarratxo de la moto. Si sabés qui conduïa el capava sense misericòrdia. Et caparé, fill de putaaa...! va esclatar d’ira l’encarregat tot just en el moment que un somrient Abdul abocava el cap per la finestreta del conductor amb la millor de les intencions. L’Abdul va xisclar d’espant i d’una arrencada es va perdre entre els pollancres. Quin aliret, noi! Com descriure’l: agut, molt agut, i llarg, molt llarg i penetrant. Ni el contralt més experimentat estaria en condicions de repetir-lo. Per la seva banda en Pep va creure que es moria amb l’aparició; aquella cara pàl·lida i rodona, aquelles dents enormes i per sobre de tot aquell esgarip terrorífic... La impressió el va arrossegar a l’infern per un instant. Perdut absolutament l’oremus i espantat com a mai ho havia estat, en Pep s’engrapà amb feresa al volant bramant com un salvatge mentre se li escapava una potent tirallonga de pets que en l’estretor de la cabina ressonaren com a trons. Per fortuna, Mohamed va saber mantenir la sang freda necessària per a rescatar d’aquell negre galimaties als seus companys de fatigues. Voleu fer el favor de callar! va escridassar-los enmig d’aquell embogit avalot. Que així no puc pensaaar! ...Escoltat això es va fer un instant de silenci i els ànims s’apaivagaren prou per a què tothom s’interrogués, en què culleres ha de pensar Mohamed? Ell mateix inclòs. El cert és que quan el trio calavera recuperà la calma, només calgueren cinc minuts per engegar la furgoneta i posar-la de nou en carretera. Unes gotes de sentit comú i la força bruta dels marroquins fou més que suficient per a redreçar les coses. Camí de tornada al poble sans i estalvis, Mohamed va explicar a l’encarregat que l’assumpte de la fossa estava resolt. El capatàs, força més tranquil després de comprovar que la furgoneta havia sortit pràcticament intacta de d’incident, es va acabar de relaxar un cop sabut que els seus companys havien dut a terme fidelment l’encàrrec. La pau envaí l’esperit dels viatgers de la furgoneta. Pep s’havia assegurat que el forat estava fet, la qual cosa deixava estalvi el seu compromís amb don Amat. Els marroquins, per la seva banda, comprovaren amb satisfacció que no havien estat víctimes d’una maniobra racista del seu encarregat. Tot es devia a un simple i desgraciat accident. Després de tot les coses no havien sortit tan malament. Ningú no havia pres mal i això era el més important. Encara no eren les nou quan hi arribaven a la Marca de Capdella. En Pep va deixar als seus companys a la plaça del poble i no va perdre un segon en anar a veure a don Amat per informar-li que havia complert amb l’acordat. Faria una dutxa ràpida i potser encara hi arribaria a temps de fer la última cervesa amb els seus amics abans que no se’n vagin al ball. Per la seva banda don Amat tampoc no va perdre el temps i se’n va anar immediatament a cal senyor alcalde amb intenció de fer el mateix. La casualitat feu que es trobaren pel carrer i, cofois, decidiren fer una cerveseta plegats. L’esperit de Mateu podria descansar tranquil; al capdavall seria enterrat en temps i hora, com cal. Com Déu mana.

La sortida dels marroquins del cementiri va ser el senyal que Judes i el seu camarada esperaven per actuar. Ja feia una bona estona que bevien en silenci, esparracats de mala manera sobre l’estret parterre que envolta el panteó de la família Marro. Amb la primera botella de ginebra entre el pit i l’esquena i a punt ja d’enllestir la segona, Judes es va aixecar d’un salt i llançant l’ampolla cap a enrere va dir a l’Herodes: mira, començarem a cavar allà on caigui l’ampolla. Però l’ampolla va caure en tou, a certa distància d’on s’estaven i no es va trencar, de manera que ni van escoltar on queia ni la van saber localitzar en la negror. Però, també és veritat que l’Herodes no va fer res per buscar-la. El noi no estava per a subtileses i encara menys per perdre el temps, així que va començar a cavar tot just on estava plantat. I només arrencar ja va fer mostra d’un caràcter indòmit. L’Herodes era implacable amb la pala a la mà. Pim, pam, pim pam; renoi, una autèntica màquina. Judes, incapaç de mantenir-se dempeus, assistia a l’espectacle a la gatzoneta, atònit, admirat per aquella exhibició de facultats físiques. Pim, pam... En un no-res l’Herodes ja treballava enfonsat fins a la cintura. Per fortuna la terra estava més solta de l’esperat i això facilitava molt les coses. I ja no se li veia ni el cap quan va cridar: Hòstia, aquí hi ha alguna cosa rara; passa’m el picot! Judes li va atansar l’eina i l’Herodes, d’un cop brutal, la va clavar fins a la cabota. Va ser com un bussó de mitja tona llançat contra la porta d’un armari rober; la mateixa fressa; el mateix resultat. Què ha passat? No en tinc ni idea, el picot s’ha embarrat amb no sé què. Doncs fot l’hi canya, home. Jo diria que això d’aquí és un bagul. Un bagul? Treu-lo, hòstia; treu-lo! L’Herodes va agafar de nou el mànec del picot i va estirar amb totes les seves forces. Va provar vàries vegades però, res; no hi havia manera. Hòsties, tio; baixa i fes-me una mà! Judes va saltar a la fossa. Deixa’m a mi, que més val manya que força, i dient això va fer una forta trepitjada sobre l’esquerda per on s’enfonsava el picot. I després una altra, i una altra més, fins que la tossuda fusta es va fer esberles. Aleshores, d’una estrebada, Judes va poder treure l’eina. Però el picot no va tornar sol. Amb la inèrcia de l’impuls el picot va quedar alçat a dues mans sobre el cap del Judes amb alguna cosa semblant a una carabasseta enforquillada a la punta. I és que el punxó de l’eina s’havia introduït per la conca d’un ull del que sense ser encara una calavera anava ben encaminat a ser-ho, i l’havia desencaixat de la resta de l’esquelet. Era el cap esborronat i mig podrit de l’àvia d’en Perutxo, morta encara no feia ni dues setmanes, que s’alçava fent clac-clac sota la incrèdula mirada d’aquells improvisats rebentadors de tombes. Sí; el cap de l’àvia d’en Perutxo en una pica! L’àvia d’en Perutxo! Aquella entranyable velleta de no gaire més d’un metre d’alçada, que a penes no arribava als trenta quilos...! Quan el seu net s’assabenti d’aquest tropell correrà la sang. Aquell noi era superlatiu en tots els aspectes menys en un: agudesa intel·lectual.
Absents de qualsevol prejudici moral, Judes i l’Herodes es van dedicar a jugar amb el seu trofeu fins avorrir-se. Mira, mira.., la toco com el Maradona! I quan es van cansar el propi Judes es va encarregar de llançar-lo ben lluny d’una experta sabatada. Amb la trompada, la mandíbula desdentada i les penjarelles de pell i cabells que encara resistien van guimbar metres amunt per caure escampades arreu, una mica aquí, una mica allà... La resta de la calavera va rodolar cementiri avall emetent una rara xerinola semblant a la d’un sonall, i es va perdre de vista a tota pressa. L’Herodes, ben bé com una criatura, s’ho passava pipa regirant entre els ossaments. Judes, en canvi, es va estimar més deixar-ho córrer i en un buf de sensatesa va començar a escodrinyar pels voltants del forat buscant alguna pista que li aclarís a qui carai havien desenterrat. I és clar! Això explicava perquè havia estat tan fàcil obrir el forat. Però, per què no tenia làpida, aquesta tomba de merda? Judes ignorava que les làpides s’encarreguen a la ciutat i que no les porten abans d’un mes. I tampoc no sabia que mentre la làpida no arribava, Mateu tenia per costum escriure el nom del mort en un lleny que clavava vertical sobre la capçalera de la tomba. Judes buscava una raó i la seva tossuderia va tenir premi en topar finalment amb la fusta. La foscor i la brutícia no ajudaven gaire però, no obstant això va poder llegir: Encarnació Eduarda Cortès Facundo. Cortès Facundo... (?) Mmm, em sona, em resulta fami... La hòstia, però si és l’àvia del burro d’en Perutxo! Hem desenterrat l’àvia del Perutxo, tio! Judes no podia presentar-se davant l’alcalde i dir-li que enterraria a Mateu en un forat on poc abans havia fet desallotjat l’àvia del Perutxo. I no és que no li rondés la idea pel cap però, ves a saber, igual el net no entenia la broma. El més prudent seria deixar les coses com estaven, que en Perutxo era molt rar. I molt bèstia també. Escolta, Herodes, deixa de jugar amb això d’una vegada i puja, que hem de tancar el forat. Tancar-lo? Però, si està de puta mare! No siguis ruc, home. Cal tancar-lo i obrir-ne un altre una mica més enllà; en aquell espai buit. I una merda! Jo no foto una palada més per trenta putos euros. A més, me’n vaig, que he de rentar-me les mans. Mira com les tinc! Estàs de conya, tio? Vine cap aquí, cabró.., va dir Judes al temps que posava la mà a l’espatlla del seu col·lega. En resposta, l’Herodes, tot enrabiat, es va girar en sec i li va ventar un cop de puny en el nas que el va enviar a fer companyia a l’àvia d’en Perutxo. I sense més, l’Herodes va escampar la boira en silenci. Hom es diria que per a rentar-se les mans. Van haver de passar almenys cinc minuts abans que Judes no pogués asseure’s en el fons del forat, encara atordit per la garrotada. El seu nas era un tomàquet rebentat, sagnant i adolorit, talment com la seva jactància, i el seu cap semblava estar a punt d’explotar. Judes va passar una bona estona en el fons d’aquella tomba reciclada abans de trobar-se en condicions de poder sortir. Un cop fora, amb prou feines però, vacil·lant, estrenyent-se fortament el cap per les temples amb totes dues mans, va marxar del cementiri i, de mica en mica, va anar vorejant la tàpia fins que va ensopegar amb la seva moto. I allà es va quedar, arraulit i llastimós, com un gos apallissat. Mitja hora més tard Judes agafava la carretera embogit encara pel cop i la ginebra, decidit a no tornar a aquell poble merdós per molt, molt de temps.

El diumenge es va despertar nuvolós i més fred del que es habitual en aquesta època de l’any. Feliu, un pastor de cabres retirat a qui tothom reconeixia un do especial, ja havia aventurat pluja pel capvespre i aquest home no solia equivocar-se en els seus pronòstics. Don Maties, l’Amat i el rector s’havien citat a les dotze en el casino per fer l’aperitiu i acabar de lligar caps en relació al dispositiu fúnebre de Mateu. Per començar, la Missa de difunts. Millor no demorar-se gaire i començar-la aviat, no sigui que la tarda se’ns tiri al damunt i amb ella l’aigua. En això tothom semblava estar d’acord: la Missa doncs, a les cinc. No, no; millor a les quatre, i la cerimònia més aviat concisa, que després de tot i a falta de parentela no n’hi haurà més presència que la nostra. Què vol dir vostè, amb això de concisa? preguntà mossèn Tomàs a l’alcalde. Breu, curteta, va respondre. I no content amb això don Maties va afegir: el que vull dir és que no perdem el temps en gaires floritures. Fioritures? Floritures, mossèn, he dit flo. Flo-ri-tu-res. Ve a ser el mateix senyor alcalde, però, què vol dir amb això? insistia el capellà, cada cop més picat. Doncs, ni menys ni més que ens deixem estar de romanços i anem per feina. En veure que la cosa derivaria en conflicte, l’Amat va intervenir per apaivagar els ànims. Res, cap problema senyors, que sobre aquest punt tots estem d’acord. La Missa no serà gaire llarga, oi que no, mossèn Tomàs? No cal insistir més, don Maties; segurament don Tomàs ja hi comptava, oi mossèn? Oi, que tinc raó? Sí, Amat; vas bé, ja hi comptava: la Missa serà a les quatre. Mossèn Tomàs es va sentir una mica decebut doncs pretenia aprofitar la Missa ordinària de les cinc per acomiadar Mateu amb una mica de calor humana, en presència dels parroquians de costum. Però amb una condició, va afegir el capellà a última hora. La cerimònia fúnebre començarà puntualment a les quatre i serà concisa si a canvi sóc eximit d’oferir el tradicional respons en el mateix cementiri, tot just abans de l’enterrament pròpiament dit. Pensin que també hauré de dir Missa a les cinc. Molt bé, d’acord; eximit sia Mossèn Tomàs. Mitja hora abans de començar amb la cerimònia don Maties hauria de traslladat el taüt a l’església. N’hi haurà prou amb deixar-lo en el pòrtic, va dir l’alcalde. Usarem els cavallets sobre els quals muntem el Pessebre, així serà més fàcil i ràpida la tornada a la camioneta un cop celebrada la Missa. Ah! Això sí que no; aixòoo sí que no! Va replicar el mossèn, encara dolgut pels anteriors comentaris de l’alcalde. La Missa com Déu mana; sinó, ja poden dir-la vostès, la Missa. Home, don Tomàs.., és que dur-lo davant l’altar serà força enutjós; pensi que només serem tres i que abans caldrà apartar els bancs del centre per poder passar amb la caixa. Què no! Em nego a dir Missa en el pòrtic, com si féssim el tret de sortida a l’enterrament de la sardina. I a més, en Mateu es mereix un tracte més respectuós. Bueno, don Tomàs; com vostè vulgui, digué l’alcalde en un to reparador que el mossèn va agrair. A la poca estona, als tres que van iniciar l’aperitiu es van sumar tres més, d’un en un, fins completar un sextet: en Pep perquè s’havia obligat amb el seu cap i no li podia fallar; en Santiago, perquè havia de fer honor a la seva condició de tècnic municipal, i finalment el meteoròleg aficionat que, per ser un bon amic d’en Mateu i un cop assabentat del que es preparava, també va voler aportar el seu òbol. Bé; comptat i debatut. En primer lloc dur el taüt a l’església -a quarts de quatre ja estarà allà-, després una breu cerimònia religiosa i tot seguit el taüt que vola de nou a la camioneta per arribar al cementiri sobre quarts de cinc. Mitja hora per enterrar-lo i au, de tornada al poble més o menys a les cinc. I tots cap a casa, que estarà a punt de ploure a bots i barrals, va afegir el Feliu. Perfecte. Cues i caps lligats, la colla va passar del contingent al veritablement important: la champions league.

Tres quarts de quatre i ja feia estona que primer mossèn Tomàs i més tard també l’Amat, s’esperaven nerviosos a la porta del temple parroquial. No havien acordat que a dos quarts don Maties ja hauria traslladat al difunt a l’església per a poder començar la cerimònia sobre les quatre? La tensió començava a prendre forma. Per sort tot va quedar en simple preocupació perquè no gaires minuts més tard, gairebé vint sobre l’hora acordada, aparegué per fi la furgoneta. Però, en veure-la el mossèn i l’industrial de la fruita quedaren garratibats, de pasta de moniato. Observada de cara, la Toyota semblava tenir orelles perquè transportava el taüt travessat a la palangana, perpendicular en sentit de la marxa, malament amarrat darrere la cabina. Don Maties conduïa, Santiago l’acompanyava a la cabina i al darrere Pep i Feliu viatjaven dempeus curant que el taüt no fos d’un costat a l’altre amb els vaivens del trasllat.
Per l’amor de Déu! Aquestes no són maneres de dur aquestes coses, don Maties, li va dir un apesarat mossèn Tomàs a l’alcalde. I a més, quina classe de taüt és aquest? Però, si.., si sembla una caixa d’aquelles d’embalar la fruita? És el taüt més baratet; està fet de fusta de pi don Tomàs. Tranquil·litzi’s. No s’ha de preocupar vostè perquè aquest taüt és tan resistent com el que més. I tan digne, es va disculpar don Maties amb certa desgana. Jo, aquest matí, ja el vaig advertir, a l’alcalde, va apuntar l’Amat amb timidesa; ja li vaig dir que a mi m’era igual pagar-ne un de més car... Quina vergonya, va concloure el ministre de l’església, si almenys l’haguessin pintat de fosc..; i ara que m’hi fixo, però si és un taüt laic, aquest! És escandalós; ni tan sols han tingut la decència de posar-li una creu sobre la tapa! Bueno, anem per feina, s’apressava don Maties mentre treia un guix de la butxaca i dibuixava precipitadament una creu sobre el fèretre. Que entre una cosa i l’altra ens donaran les tantes i Mateu sense enterrar.., va rematar. I a més, tant valdrà si la caixa és de pi o de caoba, penso jo. Estarà vostè d’acord en què el que importa de debò és que Mateu trobi el descans que tant es mereix i la pau eterna, oi don Tomàs? Tinc o no tinc raó, pare? Impiu; demà el vull aquí per a rebre’l en confessió. A les sis l’estaré esperant. D’acord, pare; d’acord. Però ara posem fil a l’agulla.

Mossèn Tomàs es va afanyar en preparar una cerimònia especialment commovedora; volia compensar la falta d’una comitiva més compromesa i respectuosa amb el difunt amb un entorn amable, lluminós i càlid. Es va prendre molta cura en què l’aspecte de l’església fos el de les grans ocasions: flors del seu mateix hort, llums i un acompanyament musical sorprenentment encertat. I com a prova de responsabilitat solidària, ell ja se’n havia encarregat de modificar la situació dels bancs per facilitar el pas de la comitiva fins l’altar. En les seves paraules, mossèn Tomàs va evocar Mateu com un home bo i senzill que un bon dia va arribar al poble ningú no sap d’on, i es va quedar per sempre. El va recordar com un home amb qui es podia contar en qualsevol moment, dialogant, generós, disposat sempre a sacrificar-se pels seus veïns. Ningú no va entendre mai perquè Mateu, una persona tan prudent i cultivada, va optar per viure en aquest oblidat racó del món; i encara menys perquè va acceptar fer d’enterrador. La Missa de difunts va ser emocionant i breu: vint-i-cinc minuts exactes. Vint-i-cinc minuts que van fer que don Tomàs se sentís més orgullós que mai de ser el que era, un humil rector de poble.

Acabada la cerimònia, don Maties va assumir de nou el comandament del seguici mortuori. Hi anaven una mica retardats. Tot just faltava un quart d’hora per a la Missa de les cinc i a mossèn Tomàs no li quedava temps per recompondre l’ordre natural de les coses dintre de l’església. Però avui no importava; n’hi hauria prou amb aparellar novament la bancada. Avui, la Missa de les cinc se celebrarà en un ambient més adornat i càlid que de costum. A través dels altaveus del temple encara sonava el Réquiem de Fauré -In paradisum- quan el temut moment va arribar. Feliu, Pep, Santiago i el propi don Maties es van tirar el taüt a becoll i enfilaren cap a la sortida amb tanta pressa com malaptesa. Don Maties, sensiblement més baix que els seus partenaires, havia de sostenir la caixa més d’un pam per sobre de la seva espatlla, a pes, aixecant els seus tremolosos i curts braços en un esforç que ni per edat ni per destresa estava en condicions de suportar més enllà d’un parell de minuts. Aquesta circumstància i la falta de pràctica feia que el desigual i ziczaguejant pas de la comitiva fúnebre per l’església resultés temerari i grotesc a parts iguals. Per fortuna, des de l’altar fins a la camioneta no havia més de cent cinquanta metres perquè, d’haver-ne hagut algun de més, don Maties hauria rebentat i la conseqüència hauria estat tràgica. Com tothom imaginava, don Tomàs no va tolerar que el fèretre fos col·locat transversalment a la camioneta, de manera que no va haver més remei que dipositar-lo en sentit longitudinal sobre el calaix del vehicle. El resultat va ser que el taüt sobresortia gairebé un metre pel darrere, amb el risc que això comportava. En vista d’això Don Maties va insistir en col·locar-lo novament tal i com va venir, però no hi va haver cas. Mossèn Tomàs va sostenir amb tota la vehemència de la qual era capaç, que transportar el taüt transversalment com si fos una vulgar càrrega de fusta, no solament era immoral sinó també un insult per en Mateu i per ell mateix. Arribades les coses a aquest extrem a ningú sorprendrà que, davant el dubte, els acòlits optessin per donar la raó a l’autoritat de més pes: això és, al capellà. Apa, don Maties, que si vostè condueix a poc a poc tot anirà perfectament, deia l’Amat sempre conciliador. A més, podríem fer una cosa, va afegir mentre es girava cap als altres amb mig somriure fals, en Pep i en Feliu poden encamellar-se sobre el taüt i fer de contrapès... Encamellar-se sobre el fèretre? va sospirar mossèn Tomàs, incrèdul. Vol dir, com si cavalquessin? Però.., ja sap vostè el que diu, Amat? Déu meu; em faig creus... Però, què tenen vostès? Se’n adonen de la gravetat del que pretenen? Això és una infàmia! Déu els perdoni perquè a mi em costarà moltíssim, em poden ben creure. Adéu, prefereixo no saber-ne res més. Pregaré a Déu per les seves ànimes, descastats! I dient això mossèn Tomàs va entrar a l’església visiblement irat.

L’actitud decidida i digna del rector feu reflexionar tothom, és cert; però, què hi podien fer? Dur les despulles de Mateu transversalment estava malament, i fer-ho en sentit longitudinal tampoc millorava gaire les coses. En qualsevol cas no tenien alternativa. En bona hora ens acordem del cotxe mortuori que per aquestes ocasions es contracta a la capital. I al cap i a la fi, l’única cosa que pretenia don Maties era resoldre el problema de la millor manera possible. Ja se sap.., era dissabte i contractar l’enterrament a través de la funerària resultava caríssim. I Mateu no tenia ningú; vivia de lloguer, no pagava assegurança, tampoc no tenia béns... A qui podia importar que l’enterrament fos una tasca de tots? Es diria, fins i tot, que d’aquesta manera resultava molt més entranyable... Déu meu! Quarts de sis! A aquestes hores Mateu ja hauria d’haver rebut sepultura. Au, va, deixeu-lo com està, va dir l’alcalde. Pep; tu i el Feliu a la caixa del cotxe! La resta a la cabina, que se’ns farà la fosca com no ens afanyem. Amb la pressa la camioneta va arrencar bruscament i no es va poder evitar que el taüt es desequilibrés i amb la inèrcia rellisqués cap a enrere i pengés del vehicle. Als crits d’en Feliu va reaccionar don Maties amb una frenada seca que per fortuna va evitar que el fèretre caigués totalment a terra. La capçalera del taüt va copejar violentament sobre l’asfalt mentre l’altre extrem se sostenia precàriament sobre la vora posterior del portaló de la palangana de la Toyota. Quanta malaptesa! Havien carregat el taüt pels peus, deixant que la part que acollia el cap i el tòrax de Mateu pengés en el buit. A més, ni Pep ni Feliu van gosar asseure’s a cavall, a sobre. Per vergonya, més que res. El desastre s’explicava per sí sol. Afortunadament el taüt estava ben fet i no es va obrir; tan sols es va esquerdar pels cantons que van haver de suportar el cop. Quina calamitat, maleït sia! Als xiscles, primer d’en Feliu i després de l’alcalde, van respondre en primer lloc els que arribaven tard a Missa. Què passa, què passa? Després es va sumar la clientela alarmada del bar els Coloms, que estava gairebé enfront d’on succeí la desgràcia. I la gent que sortia de casa seva atreta per la cridòria del carrer... Un escàndol; don Maties, enrogit d’ira i ràbia, gesticulava com un boig. Santiago, al seu costat, el volia tranquil·litzar, i l’Amat, a una prudent distància, desitjant desaparèixer. Tal era el panorama. Faríeu bé d’amarrar el taüt abans de no tornar-lo a col·locar a la camioneta, cridà una veu anònima; no sigui que en aixecar-lo s’estripi i us veieu obligats a enterrar Mateu embolicat en una catifa. Ja està bé de facècies, que això és molt seriós, s’indignava Feliu. Hi ha algú, que tingui una corda a mà? va preguntar malgrat tot. Al voltant de la furgoneta la gent s’arremolinava i no parava. Ara sortien fins i tot de la pròpia església, una cosa insòlita. I temerària, sabent com les hi gasta mossèn Tomàs. Què hi ha? Què passa? Sembla que han llençat un mort. Que han llançat un mort? No home; no l’han llençat, és que se’ls hi ha caigut. D’on ha caigut el mort? Què hi diuen, que algú ha caigut mort? Qui, diuen que ha caigut mort? Quina desgràcia; primer en Mateu i ara aquest! No somos nadie. Ningú no està estalvi de res en aquesta vida. I és que quan t’arriba l’hora, és que t’hi arriba! Una ànima de càntir, menys caritativa que delatora, no es va poder estar un segon i a corre cuita va entrar a l’església per murmurar-li a mossèn Tomàs, mentre celebrava, que algú s’acabava de morir sobtadament en el carrer, així, de cop, al bell mig de la plaça. Déu meu, va gemegar el sacerdot, que va interrompre l’ofici i sense més contemplacions s’abocà precipitadament cap a la porta. En veure córrer d’aquesta manera al seu director espiritual, molts dels feligresos van decidir seguir-lo entre el temor i la curiositat. Via fora, via fora; deixeu pas a mossèn Tomàs, cridaven alguns mentre el rector s’obria camí entre la gentada que tot ho emplenava. Au Maria puríssima! Va cridar mossèn Tomàs quan la palmària i cruel realitat es va desvetllar a la fi davant dels seus ulls. Au Maria santíssima, repetia sense parar, senyant-se compulsivament un cop i un altre. Miserables, què heu fet! És que no teniu entranyes? Pobre Mateu, que al cel hi sigui. Miseraaables! Si us plau don Tomàs, tranquil·litzi’s; ha estat un accident. Ho resoldrem de seguida, no s’amoïni, s’esforçava l’Amat visiblement avergonyit. Mentrestant Santiago i sobretot l’alcalde, vociferaven com a possessos per a què la gent escampés la boira i els deixés recompondre les coses; empenyien, amenaçaven, insultaven.., tot en va. El caos era l’amo de la situació.

Les sis; un allau de grops negres i densos va enfosquir completament el cel tot impedint que la somorta llum natural de la tarda arribés als carrers de la Marca de Capdella. Alhora, una ventada tallant i freda va començar a recórrer els carrers del poble augurant un dur hivern. El mal temps i la sobtada foscor sobrevinguda van aconseguir fer amb total eficàcia la feina que fins aleshores consumia en la impotència al rector i a don Maties: dispersar la multitud. En un no-res la plaça del poble va quedar deserta gairebé per complet. Llavors Santiago va poder assegurar la capçalera del taüt amb una basta corda de cànem que algú, no se sap qui, havia llençat sobre el taüt. En Pep i el seu patró s’ho miraven a prudent distància. Feliu va aprofitar el moment per entrat al bar del costat i prendre un tallat a corre cuita. Mossèn Tomàs observava l’evolució de la penosa comitiva fúnebre des de la porta de l’església, mut de ràbia, preguntant-se, on s’haurà ficat el cretí de don Maties? L’alcalde va haver d’absentar-se per avisar a l’algutzir, que era l’encarregat d’encebar l’enllumenat públic; avui l’hauria d’engegar gairebé una hora abans del que era l’habitual. Quan don Maties va regressar el taüt ja havia estat carregat de nou a la camioneta, aquesta vegada amb la capçalera dintre de la palangana per prevenir qualsevol nova desgràcia. Fins i tot un cec podia veure que les cares dels presents eren en veritat el mirall de les seves misèries. El rector, en silenci, amb els llavis serrats, aixecava amenaçadorament el dit índex de la seva mà dreta i el sacsejava amunt i avall mentre assenyalava l’alcalde. Aquest, recelós, li retornava una mirada altiva mentre envoltava la camioneta i pujava a bord. Tots a punt. L’alcalde, l’Amat i Santiago en la comoditat de la cabina; Pep i Feliu al darrere, a la intempèrie, encamellats, ara sí, sobre el modest taüt de pi; agafant-se amb totes dues mans a les barres cromades que a banda i banda culminaven els panells laterals de la caixa del vehicle. L’estampa oferta pel conjunt estava lluny de ser edificant, és cert, però, si més no d’aquesta manera donaven una certa sensació de seguretat. Finalment, la comitiva va poder iniciar el seu lent i ridícul pelegrinatge pels carrers del poble fins que es va perdre per la carretera que els duria al cementiri, un quart d’hora més tard.

El cementiri de la Marca de Capdella era notable en molts aspectes. Primer de tot per la seva bellesa, en gran part deguda a les mans del propi Mateu, però també per la seva antiguitat i valor històric. Això no obstant, si aquest cementiri s’havia guanyat justa fama d’excepcional és perquè era l’únic de la província on tots els difunts rebien sepultura en fosses obertes directament a terra. Dit d’una altra manera: allà no s’admetien nínxols. I és que a la Marca de Capdella ningú no volia ser enterrat en una minúscula cel·la entre quatre estretes parets, com en un vesper. Aquesta peculiaritat li donava a aquest lloc un aire senyorial del que estaven mancats els altres cementiris, de mica en mica proletaritzats per la construcció d’adossats mortuoris. I una altra curiositat eren els arbres. No faltaven els xiprers, per descomptat; també havia freixes i bedolls, i fins i tot creixien ginebres aquí i allà, una cosa que a dir d’alguns estava una mica fora de lloc. Però, per sobre de tots destacaven els roures. Arbres venerables, immensos, autèntiques catedrals vegetals que ombrejaven gairebé per complet el recinte i li aportaven un aire diferent, allunyat de la imatge tradicional d’aquesta classe d’indrets. A més, aquell cementiri albergava sis antics i bells panteons familiars que s’escampaven estratègicament de llarg a llarg de la necròpolis. Aquelles velles i descurades joies arquitectòniques pertanyien a les més ràncies estirps del poble; gents que per venir a menys les unes, o a més les altres, amb el temps havien anat traslladant la seva residència a la ciutat, perdent els arrels amb el canvi i deixant que els seus mausoleus anessin caient en l’oblit. Però tota regla té la seva excepció: havia un nínxol. Sí; un de sol. Per fortuna passava totalment desapercebut, però el nínxol estava allí i responia a una gens dissimulada intenció de trencar l’harmonia regnant. Devia la seva existència a una voluntat insana de transgredir. No cal dir que aquella sepultura tenia una història truculenta al darrere. Acollia les despulles de Sebastiana Aguilera Ramonet, una dona solitària i excèntrica fins el paroxisme que per dur la contrària als seus veïns va ser capaç de pledejar fins aconseguir que li fos reconegut el dret a no ser sepultada en terra, arribada l’hora de la seva mort. I la incineració? Ni tan sols va ser contemplada com a possibilitat. Per aconseguir el seu propòsit, Sebastiana va remoure cel i terra i finalment es va acollir a un rar precedent d’objecció ètico-religiosa que va sorprendre en la seva època. I poc o gens li va importar que per obligar a fer la seva santa voluntat ella s’hagués de convertir al bahaisme. Tot va succeir a les acaballes dels anys setanta, i a l’ajuntament, el jutge no li va reservar més dret que el de triar el lloc del cementiri on s’hauria de construir el controvertit nínxol de la senyora Aguilera, un cop aquesta morís, naturalment. I en arribar l’infaust moment el Consistori va decidir que el nínxol fos edificat a l’angle nord-oest del cementiri, el lloc més esquerp del recinte, justament darrere del panteó dels Ayarza, mig ocult entre la seva mola neogòtica i un vell roure de dos troncs, on mai no hauria cap més tomba que aquesta. I a més, es va voler que el nínxol no fos adossat a cap paret o edifici. Seria una sort de taüt de totxo sense arrebossar aixecat a un metre d’alçada sobre quatre pilars de vulgars maons, encarat al racó que formaven les dues tàpies més altes del cementiri. I al seu voltant seria plantada una filera de bardisses, d’aquelles més marronoses que verdes, de les que mai no floreixen i que amb el temps el cobririen per complet. Anys més tard, quan Sebastiana Aguilera va morir d’una sufocació en plena Expo de Sevilla, les seves despulles hagueren d’esperar vuit mesos en el dipòsit de la Facultat de Medicina d’aquella ciutat fins que el seu anhelat nínxol fou construït; solament llavors van ser dutes anònimament al seu poble natal per a ser inhumades en aquell racó invisible del paradís, i oblidades per sempre més. Bé; oblidades, el que es diu oblidades del tot... I és que, des d’aleshores, quan a la comarca es parla d’alguna cosa que hi és però no es veu, apel·len al nínxol de la Sebastiana, la qual cosa deixa ben a les clares que facis el que facis mai no seràs recordat pels teus actes sinó pels actes que t’atribueixin els altres i que, sempre i en qualsevol cas, val més encomanar-se a la providència que a una bona sentència.

Veure la Toyota de don Maties circulant a vint per hora entre els plàtans que tanquen el tram de recta que aboca al cementiri, resultava tant sorprenent com inquietant. Els fars del vehicle il·luminaven no solament al llarg de la carretera sinó també a l’ample, aconseguint un efecte lluminós de volta tancada per l’espessor arbori que meravellava i aclaparava per igual. L’efecte era gairebé hipnotitzant. Recordava els encontres a la tercera fase. Per la seva banda, Pep i el seu acompanyant oferien un quadre indescriptible, cavalcant capcots, l’un enfront de l’altre sobre el controvertit taüt d’en Mateu, forçant amb el cul cada cop que la camioneta feia un petit bot per alguna irregularitat de l’asfalt. Però bé, deixem-ho estar; la comitiva havia arribat al cementiri i això era el que veritablement importava. Don Maties es va aturar just a tocar del portal del recinte i va abocar el cap per la finestreta per a preguntar al Pep on estava la fossa que devia d’acollir les despulles de Mateu. Cal que giri a la dreta només passada la porta, don Maties. De seguida la veurà vostè. La trobarà a uns quaranta o cinquanta metres de l’entrada. Au doncs; anem-hi. Don Maties va arrencar la camioneta i sobrepassat l’arc d’entrada premé l’accelerador mentre girava el volant a l’esquerra tal i com se li havia dit. Però el mecanisme d’assistència de la direcció no va tenir temps de retornar les rodes a la seva posició natural; l’eix davanter va remuntar un repetjó de gairebé un metre i la camioneta va caure sobre la seva panxa amb un estrèpit ensordidor. Envaït pel pànic, don Maties va frenar just abans que el cotxe es desplomés en una enorme foradada, però així i tot no va poder evitar que el passatge de la palangana en ple, el viu i el mort, rebotés per sobre de la cabina i volés per la negror fins aterrar set o vuit metres pel davant de la Toyota, en algun lloc ara com ara invisible, com el nínxol de la Sebastiana. Déu meu! Quina calamitat! Els ocupants de la cabina foren impel·lits salvatgement contra el parabrises, tots tres a l’uníson. La topada dels caps contra la làmina de vidre fou brutal. Don Maties, però, es va endur la pitjor part perquè de retorn al seient després de la feroç carbassotada, va tenir la desgràcia de travar-se per la boca amb la part superior del volant, i allà es va quedar per uns instants que li semblaren una eternitat, clavat com un gos en el seu os, manotejant, bavejant i balbucejant com una criatura davant la mirada atònita i babaua dels seus atordits acompanyants. Fins que va poder desprendre’s, encara sort. El vehicle s’havia calat i durant uns segons en la cabina ningú no es va preocupar de res més que no fos recuperar l’alè. Fora, no s’escoltava res ni es veia absolutament res, doncs els fars de la camioneta enfocaven massa baix, descobrint el que semblava un.., un cràter? Mare de Déu senyor! Havia caigut un meteorit en el cementiri?

D’aquells dos que cavalcaven junts, en Pep va ser el primer a recompondre’s. Assegut de cul a terra, pràcticament a les fosques i visiblement commocionat encara, el pobre parlava tot sol mentre es palpava el cos com un autòmat: el cap, l’esquena.., es dolia tot ell; i per si això no fos prou, experimentava una rancúnia desagradable, amarga, difícil d’explicar. Què havia passat? On estava? A escassos metres pel seu costat dret, algú gemegava llastimerament: aaay. Era el Feliu, que amb prou feines podia moure’s. Havia estat menys afortunat que en Pep en la caiguda i es queixava d’un trau sagnant en el cap; i pitjor encara: semblava tenir desencaixada una clavícula i no podia moure el braç sense xisclar com una partera. Bleixant encara, però ja una mica recuperat, en Pep va dreçar les orelles al que succeïa al seu al voltant. Gairebé a les palpentes es va acostar al seu queixós company, el va consolar i el va ajudar a incorporar-se, i plegats, a empentes i rodolons, es van acostar a la camioneta xano-xano. El retrobament entre tots cinc va estar carregat d’una emotivitat estranya, xocant. Va ser com si la colla es reunís en ple després d’haver sobreviscut a una guerra. No eren plenament conscients encara de què en cap moment s’havien separat més enllà de tres o quatre metres els uns dels altres, i que tot havia succeït en pocs segons. El sentiment de commoció col·lectiva persistia a pesar de què els accidentats havien anat recuperant a poc a poc la noció de la realitat; si més no, una certa noció de la realitat. Això explica que en els primers instants actuessin tots amb esperit gregari i que ningú no s’atrevís a apartar-se del vehicle embarrancat més enllà de dos pams. I com ara don Maties era incapaç de dir ni mu a causa del tràgic episodi bucal, va ser Santiago qui va assumir el lideratge de la dolent i maltractada comitiva fúnebre. L’Amat observava, com sempre, encara que en aquesta ocasió la seva mirada espantava una mica. Gràcies a déu que tothom està sencer! Gràcies a déu! sospirava Santiago. Tothom no, que en Feliu està fet una coca, l’hi va recordar el Pep. Don Maties no va perdre les dents però tot feia indicar que la seva coneguda hiperactivitat s’havia quedat clavada en el volant. Malgrat tot va tenir l’enteresa suficient per fer mà de la completa farmaciola d’emergència que portava de sèrie la seva Toyota, i amb més bona intenció que resultat es va afanyar en les primeres cures del ferit. Després, entre tots el van apartar uns metres i el van deixar recolzat en un repetjó de terra. Ara calia centrar-se en el problema que els havia dut a tan kafkiana situació. A veure, com estan les coses, en veritat? Hi ha cap altre ferit? insistia Santiago tot esperant que ningú no respongués. Sap algú, què collons ens ha passat? va afegir tremolosament l’alcalde amb les escorrialles de veu que encara li quedaven. No hi va haver més que silenci per resposta.

Sobreviscudes les primeres calamitats l’esperit d’aquells enterradors afeccionats es va veure envaït per una estranya quietud. Estranya, si; extravagant, més aviat. Però, va ser una sensació fugaç perquè.., i el mort? On estava el mort? Ningú no havia tingut encara la lucidesa suficient com per a fixar-se, però el mort sempre havia estat a la vista de tothom, allà, en el fons del cràter, perfectament il·luminat a més pels fars de la camioneta. Els quatre que podien sostenir-se dempeus van mirar cap avall i van descobrir el taüt, que estava fet xixines. Més ben dit, amb la batzegada, la caixa s’havia desarmat fusta per fusta, ben bé com si hagués estat comprada a Ikea, i allà, entre els taulons i el fang, treien el cap les despulles d’en Mateu, llençades de qualsevol manera. Pitjor encara: llençades de la més abominable de les maneres. En efecte, el cos del difunt es va revelar als seus incrèduls observadors nu de cap a peus, en un postura obscena, grotesca, impossible per a un cos humà, il·luminat com un ninot de fira pels fars d’una camioneta que amenaçava amb caure-li damunt i esventrar-lo. Déu meu..! Pep es tirava les mans a la cara i se la cobria. La mare que em va parir, va ploriquejar Feliu apartant la vista. Esglaiats i paralitzats davant aquella nauseabunda visió, els que encara miraven van ser incapaços de pronunciar ni un mot.

Després de rentar-lo i haver encegat els orificis corporals mitjançant cotons, la Maria i la seva ajudant no es van prendre la molèstia de vestir novament el cadàver de Mateu; simplement el van embolicar en un llençol que ni tan sols era blanc. I per a què més? Un sudari a quadres, i a la caixa. A qui podria importar aquest particular? No podien desaparellar un joc de llit per una nimietat. De cap de les maneres! I és que algunes dones valoren molt aquests detalls. Per fortuna les primeres gotes de pluja en la cara van sacsejar en ànim i esperit als nostres paralitzats enterradors, que en un sospir van passar del vertigen a la més impotent de les desesperacions. Ja ho deia jo, més val que maldem i fem via perquè no trigarà gaire en diluviar. Hòstia, Feliu, no siguis malastruc. Però, per si de cas, afanyem-nos; que ara com ara no és moment de lamentacions, va dir Santiago en un intent de ser positiu. Primer de tot rescatar el cadàver del forat i cobrir-lo amb el llençol; després desembarrancar la camioneta i finalment veure com donem sepultura a Mateu; per aquest ordre, va indicar l’Amat, obrint els llavis per primera vegada des que va succeir l’accident. Però aclarim una cosa, va afegir; a veure, Pep, on havies dit que vas obrir la fossa? Bueno, veurà vostè, don Amat.., no vaig ser jo, exactament, qui va cavar la tomba d’en Mateu; van ser el Mohamed i aquell amic seu, els que van complir l’encàrrec... Jo anava de tornada al poble a buscar unes llànties de gas i vaig tenir un accident. Però, tranquils, perquè els nois van fer la feina. Ha d’estar una mica més enllà; ja ho veuran... I dient això, en Pep va prendre la llanterna de la mateixa mà de l’alcalde i es va avançar uns metres confiant en trobar la fossa allí on havia indicat als marroquins. Però lluny de trobar la fossa l’única cosa que va trobar va ser el solc que els va fer amb el peu, que ara servia d’improvisat reguer a l’aigua de pluja. Pep va desitjar que la terra s’obrís i se l’empassés. És clar! Ara encaixava tot... Aquells inútils eren els responsables de la foradada de l’entrada! Ells, tenien la culpa de l’accident; eren els culpables de què en el dia del seu enterrament el bo d’en Mateu hagi acabat tirat de potes enlaire i trencat com un vulgar ninot de drap. Però.., què els haurà impulsat a fer una cosa tan.., tan incomprensible? Fills de... Bueno Pep, què passa? la trobes o no, aquesta fotuda sepultura? va preguntar el seu cap. Sí senyor, va respondre Pep tornant al costat dels seus companys de fatigues, la tenen vostès davant. Què hi dius..? Això? No voldràs que enterrem Mateu en aquest cràter? És que no n’hi ha cap altre lloc, don Amat; pel que es veu els nois es van excedir una mica, i això és el què hi ha.

Fem cinc cèntims: la camioneta embarrancada, l’infortunat Feliu ferit i incapacitat, el cadàver de Mateu nu i eixancarrat entre el fang, i el taüt inservible; despellissat, més ben dit; inexistent en realitat. I ara, per acabar-ho d’adobar, tampoc no tenien tomba on donar-li sepultura. Quina desgràcia. Ni fet a propòsit haurien sortit pitjor les coses. ...Bé; ja en parlarem demà, de tot això. Ja en parlarem, Pep. Au, vinga, tots a treballar perquè sembla que arrenca a ploure de valent. Dit això l’Amat es va tirar al fons del forat en dos àgils salts. Va, no us quedeu mirant bocabadats i feu-me una mà, collons! En escoltar l’Amat, Pep i Santiago baixaren amb ell i entre tots tres van embolicar el cos de Mateu amb el llençol i el van aixecar fins que don Maties el va poder agafar pels canells. Una tasca veritablement complicada ja que els cops havien trencat la columna i les articulacions d’un dels muscles del cadàver; i els colzes, i el genoll esquerre.., tot estava desllorigat. La rigidesa muscular, allà on el cadàver encara podia mantenir-se rígid, no podia evitar que aquell cos inert reaccionés com un macabre putxinel·li a mans dels seus soferts enterradors. Sense perdre ni un segon en Pep es va arrossegar terraplè amunt fins on estava don Maties, que ja començava a flaquejar, i entre tots dos van treure el cadàver d’aquella enclotada fora de mida. Després, arrossegant-lo, el van col·locar al costat de la camioneta en la postura més decent possible. Mentrestant, Santiago i Amat havien anat llançant fora de la fossa la romanalla del taüt per esbargir el fons, que ja començava a enfangar-se. Després de tot el taüt faria servei. Amb molt bon criteri, l’Amat va pensar en utilitzar les fustes per apalancar les rodes de l’eix davanter de la camioneta i desembarrancar-la. Un cop fora del fangar, l’Amat va continuar donant ordres: au, don Maties, posi’s al volant i engrani la marxa enrere. Premi el pedal suaument mentre nosaltres empenyem. Vinga, som-hi. Tots alhora! El ruixat era ja diluvi i l’espessa cortina d’aigua posava les coses especialment difícils a l’hora de treballar. Però se’n van sortir. Amb penes i treballs aconseguiren fer recular la camioneta i aleshores, a la llum dels seus fars, van poder contemplar el clot en tota la seva grandària. Aquella foradada no era un cràter circular, ni de bon tros. El fet que el morro de la camioneta envaís una bona part del mateix els havia fet creure que el sot era més o menys arrodonit, però no era exactament així. Es tractava d’un forat més aviat ovalat, d’uns quatre metres de llarg per gairebé tres d’ample, i d’una profunditat aproximada de dos metres, o dos metres i mig. I la terra desallotjada s’apilava al voltant en munts irregulars. Això era, precisament, el que li donava aquell aire de cràter i el feia semblar més profund del que era en realitat. Bueno, això i les parets del forat, que lluny de ser verticals queien en terraplè des de la vora fins al fons. Del que no hi havia cap dubte és que aquell enorme trauc podria donar cabuda a més d’un fèretre. D’això, en podeu estar segurs.

Posat una mica d’ordre en el desconcert inicial, havia arribat el moment valorar si portaven el cos de Mateu a la foradada per donar-li sepultura, o bé el carregaven de nou en la palangana de la camioneta i se’l enduien de tornada a la Marca de Capdella. Tots es van aplegar al voltant d’en Feliu, que ara s’estava ajagut a la camioneta. Calia deliberar. El ferit era ferm partidari d’endur-se’l però els altres, en major o menor mesura, albergaven seriosos dubtes sobre aquesta eventualitat, sobretot don Maties. L’alcalde sostenia i no sense fonament, que si mossèn Tomàs tingués coneixement del que havia passat i observés el lamentable estat en què retornaven el cadàver de Mateu, els denunciaria sense pensar-s’ho ni un segon. I a més, si no ho feien ara, quan l’enterrarien? I, on? I com explicar l’aparició d’aquell trau enorme, ben bé a l’entrada del cementiri? Massa preguntes sense una resposta mínimament convincent. Don Maties estava segur que si tornaven amb les despulles d’en Mateu i la gent del poble arribava a tenir notícia de la interminable successió de peripècies que havien conduït al seu frustrat enterrament, els correrien a tots a cops de bastó. I ell ja podia acomiadar-se de repetir com alcalde, per descomptat, perquè, com a molt obtindria dos vots; el de la seva mare i el seu. I encara i així tampoc estava segur del tot de què la seva mare el volgués votar en tan controvertides circumstàncies. El millor seria enterrar-lo ara i de la millor manera possible. A més, sembla que la pluja amaina i això ajudarà. Les explicacions de don Maties van sumir als seus companys en una perllongada reflexió. Sí; el que deia l’alcalde semblava força assenyat. Mossèn Tomàs es negaria a entrar en raons. Segur que ni tan sols voldria escoltar-los. I la gent del poble.., mai no se sap... Feliu no es rendia i va proposar inventar-se alguna història i tornar al poble amb el cos del seu amic. Podríem explicar, va suggerir, que la pluja ha esfondrat les parets de la fossa i l’ha enfangat. Molt bo, Feliu, va contestar l’Amat, i quan et preguntin pel taüt dius que la pluja era tan intensa que es va fondre. I què diràs de les teves ferides i de les nostres contusions? Pensaran que ens hem barallat, o alguna cosa pitjor. Fixa’t bé, home; mira, mira l’aspecte tan penós que tenim. Estem fotuts, malmenats. Ben mirat és com si ens haguéssim llençat per un barranc l’un darrere l’altre. Observa a don Maties. Fixa’t, ni tan sols pot tancar la boca, d’embotornades que te les genives. Mira, se li esmuny la llengua per la comissura de la boca, ben bé com un perdiguer. I guaita’l, fixa’t en el seu front, hi té un bony de la grandària d’una mandarina! Penses tu que si don Maties expliqués que ve d’un enterrament, algú el creuria? Més valdrà que ho deixem córrer. Millor no arriscar-se. Més val resoldre l’assumpte aquí i ara i tancar la boca per sempre. Al capdavall tots van estar d’acord amb les paraules de l’Amat, fins i tot Feliu, el més reticent en principi. La feina devia acabar-se de la forma més digna possible. La determinació era total i unànimement compartida per tothom. Alea jacta est.

La pluja, en aquest moment, era suportable. Semblava que el pitjor ja havia passat i ara com ara tocava centrar-se en l’enterrament de Mateu, dit amb propietat. I el forat? S’havia preocupat algú de comprovar com estava el forat? Perquè estava fatal, aquell forat! La pluja torrencial havia precipitat a dins bona part de la terra amuntegada al voltant, i les parets havien esdevingut perilloses pendents esmunyedisses que no suportarien el descens de ningú sense fer-lo relliscar clot endins amb les conseqüències imaginables. Calia enginyar-se-les d’alguna manera per a traslladar al fons el cos d’en Mateu sense posar en risc la integritat de ningú. I llevat d’aquell tros de cànem no disposaven ni d’una trista corda. Cap suggeriment? Perquè sinó no tindrien més sortida que llançar el cadàver des de fora i confiar que caigui de la millor manera possible. En Pep es va oferir a baixar. La seva intenció, un cop avall, era prendre el cadàver de mans dels seus companys i col·locar-lo dignament a terra, amb la cara coberta i els braços creuats o a banda i banda del cos. I es va oferir sabedor de les dificultats que trobaria per pujar un cop acabat el seu comès. En una primera pensada, els seus companys no volien assumir el risc de no poder rescatar en Pep i veure’s obligats a tornar al poble per una corda, però, quina alternativa tenien? O el Pep es llença a la fossa, o llencen directament Mateu des d’alt, una eventualitat que ni Feliu ni el propi Pep estaven disposats a consentir. Com era d’esperar, quan el Pep va clavar el peu en lloc pretesament segur del terraplè per iniciar el descens, es va venir tot avall rodant com un fardell per aterrar de cap en el fons del clot i enfonsar-se dos pams a l’aigua fangosa. Renoi, havia clavat la closca en el llot i no es bellugava! Esglaiats, sense gosar acostar-se gaire per por de caure, els seus companys cridaven fora de control, Pep, Peeep! No fou fins passat gairebé mig minut que el Pep va emergir bruscament amb el cap cobert per una gruixuda capa de fang, agitant espasmòdicament braços i cames. Xisclant terroritzat. Déu meu, encara sort que estava viu! Tots van creure que s’havia matat, de tan espectacular i salvatge que va ser el desplom, però sobretot per la quietud que va seguir al brutal aterratge. Pep, et trobes bé? Aaah..! Pep, per la teva mare, contesta..! Aaahg... aaah! Peeep! Però el pobre Pep no tenia orelles per ningú. Havia clavat el meló en el fang fins als muscles i es trobava totalment commocionat, descol·locat, incapaç d’embastar el pensament més simple. El fang li tapava orelles i ulls i l’emplenava completament la boca. Evocava la imatge inquietant d’aquella vella mòmia que ens va espantar a tots de nens, emergint amenaçadorament del pantà. Què passa, què està passant? Cridava Feliu en la distància, alarmat i incapaç de veure el que ocorria dintre del forat.

Després de desencastar el cap del llot el Pep s’havia assegut en el fons del clot, cobert d’una massa fangosa fins la cintura, sacsejant cap i mans per a desprendre’s del fang... I llavors... Llavors va rebentar a ploure de nou. De cop i volta, sense previ avís. Però, també s’ha de dir que aquest nou xàfec li va venir de meravella al Pep. El noi, quant va recuperar la vista i va poder assegurar-se de què tenia mans i peus, va anar recuperant de mica en mica l’esma i el sentit de la realitat. Ah, la providència. Res, no-res; fora de l’esglai, al Pep no li va passar res que no pogués arreglar-se amb un conyac i roba seca. Quin alleugeriment per als seus companys, els quals, des de la vora del forat, havien anat seguint amb impotència tràgica les evolucions del seu company en aquell fastigós pou de merda. Tots menys Feliu, que recollit a la cabina de la camioneta i aliè al que passava al seu voltant, continuava preguntant a crits pel que estava succeint. En veure que el Pep s’aixecava i se sacsejava les robes tots es van sentir alleujats i a poc a poc van recuperar la serenitat. La pluja torrencial havia renovat Pep en cos i ànima i ara, era ell el qui animava els seus companys a acabar d’una vegada amb la feina pendent. Au, vinga! Som-hi! Santiago i Amat van arrossegar el cos inert de Mateu fins a la vora del cràter i un cop allà van preguntar al Pep com el volia rebre. Després de pensar-s’ho durant un moment, Pep els va dir que el deixessin relliscar lentament pel terraplè, de cap per avall, que ell el prendria pels muscles i el dipositaria en el lloc més adequat d’aquell fanguer. I així és com ho van fer. I el resultat hauria estat el previst si no fos per un detall: i és que en el fons del forat l’aigua de pluja s’havia acumulat amb extraordinària rapidesa, tanta que quan el Pep va deixar caure el cadàver va veure esfereït com s’enfonsava a pes i quedava totalment cobert per un pam llarg d’aigua fangosa i negra. I el llençol de quadres surant, naturalment. Al capdavall no va ser necessari cobrir-li la cara ni col·locar-li els braços de cap manera. Observant el pobre resultat dels seus esforços Pep es va quedar meditabund, dempeus al costat del cadàver invisible de Mateu, mirant com el toll creixia i creixia. Pensant en Roma. I en la Sebastiana, també en la Sebastiana.

Au, va, ajudeu-me a pujar, collons! En escoltar en Pep, Santiago es va tombar cara avall sobre el fangar en què s’havia convertit la vora del forat i mentre l’Amat i don Maties el subjectaven pels peus, ell va allargar les mans terraplè avall per a agafar les d’en Pep. Després, tots els defora estiraren amb ímpetu cap amunt. Sortir del forat va ser prou més fàcil del que en principi havien pensat. Ara només faltava emplenar de terra el forat per acabar d’una punyetera vegada i per sempre més amb aquell malson. Pep i Amat no van perdre ni un segon a agafar les dues pales i van començar a llençar fang al fons. Però la pluja redoblava en intensitat. Semblava impossible que encara pogués ploure amb més força. Més terra fangosa a dins; i més, i més. Aquell clot era immens i tot indicava que no s’ompliria mai. I aquella maleïda pluja que no deixava veure més de mig metre davant els nassos... Santiago i l’alcalde s’havien refugiat a la cabina de la camioneta, al costat d’en Feliu, i la cortina d’aigua no els deixava veure absolutament res del que passava pels voltants. Ningú havia estat mai testimoni d’un fenomen d’aquesta naturalesa. Mai a la vida, i això comptant que tots tres superaven ja els seixanta. L’aigua queia a doll i baixava desbocada allà on el terreny li ho permetia, formant torrents que arruïnaven tombes i arrossegaven pedres, branques, làpides... Ho arrossegaven tot, absolutament tot el que trobaven al seu pas. Quan encara no havien tirat ni una cinquantena de palades al clot, els enterradors no van poder suportar-ho més i van arrencar a córrer precipitadament fins a la cabina de la camioneta per arrupir-se al costat dels que ja estaven a dins. A més, no paraven de caure rebles dintre del clot, i restes d’altres tombes i... La brega salvatge de l’aigua es va endur d’una volada la terra amb la que devien enterrar al difunt, i amb ella les pales. Mentre plogués d’aquesta forma no havia res a fer. El Pep i el seu amo van fer la única cosa que podien fer: córrer i refugiar-se. I van passar quinze minuts. I vint. Però lluny de minorar el temporal redoblava en intensitat. Allò era un càstig, una plaga bíblica. Deu minuts més i pleguem, va dir l'Amat amb sequedat. No n’hi ha qui ho aguanti, això, i com no afluixi en deu minuts fotem el camp, va insistir amb energia. Ningú no va tenir el valor de dir res. Ben al contrari, tothom va mirar el seu rellotge: dos quarts de deu. Mare de deu, com passen les hores! Va murmurar l’Amat. Deu minuts, va insistir en veu alta sense obtenir resposta de ningú. El silenci dins la cabina es podia palpar. La mala baba també. L’alcalde llanguia amb mirada perduda i les mans inquietes sobre el volant, i Feliu es dolia calladament. Santiago no se sabia ben bé el que feia, però l'Amat ho tenia meridianament clar: mataria a l’acte a qualsevol que li fes el mínim retret, el mínim comentari. I en Pep? Passats deu minuts justos va sortir com un llamp de la camioneta per a verificar que continuava plovent sense compassió i que les seves cames s’enfonsaven fins al panxell en l’improvisat riu en què s’havia convertit aquell vial del cementiri on estava la camioneta. Allò era una inundació amb tots els ets i uts i calia fer alguna cosa perquè l’aigua no trigaria gaire a entrar a la camioneta. Abans de tornar a la cabina va voler acostar-se a la tomba de Mateu, però el corrent d’aigua ho negava absolutament tot i li va ser impossible distingir on estava el maleït clot. Anem-nos d’aquí o acabarem tots ofegats, va dir amargament de retorn a la cabina. Don Maties va obeir sense dir ni ase ni bèstia i va arrencar la seva enfangada Toyota per a posar rumb al poble. ...I aquest i no altre va ser el catastròfic final de Mateu, l’enterrador il·lustrat, que fou sepultat pels seus amics a l’entrada del cementiri sota dos metres de rebles, aigua i fang, una negra i desafortunada nit de diumenge. Molt, molt desafortunada.

El temps borrascós va durar tres llargs dies més durant els quals ningú no va gosar sortir de casa. Encara menys acostar-se al cementiri. El quart dia, però, es despertà com si res no hagués passat. Ni un sol núvol enteranyinava el cel i el sol escalfava de valent en una època de l’any en la que el més normal és que sigui gasiu de mena. Santiago aprofità la tarda per anar a comprovar com estaven les coses i de pas confirmar la seva temença. El cementiri era gairebé un pedreguer. Estava com si hagués passat un huracà: tombes arrasades, làpides trencades escampades arreu i mig sepultades pel fang ja gairebé sec, jardins desapareguts... I el forat de l’entrada estava ple a vessar de brossa, de branques esquitxades dels arbres, de còdols de riera i altres deixalles, tot barrejat amb fang, assecant-se al sol. No van passar ni vint-i-quatre hores i una colla d’obrers contractada per l’ajuntament treballava en el cementiri a les ordres de Santiago amb un d’aquells bulldozer en miniatura, obrint els carrers del recinte, refent les tombes, recol·locant les tanques.., tapant amb sorra i grava i aplanant el que quedava del sot de l’entrada del cementiri. I en el primer Ple municipal que s’escaigué l’alcalde va proposar renovar l’enllumenat del cementiri, empedrar els seus carrers i contractar una empresa especialitzada de la capital per a què s’encarregués del seu manteniment. I tothom ho va celebrar. I és que a cadascú el que sia seu, i l’encens, per Déu.