És dilluns i com cada dia l’Andreu serà el primer en arribar a l'oficina municipal de recaptació. No han tocat encara les vuit i ell ja fa estona que ha passat la seva targeta magnètica per la ranura de l’enginy electrònic que controla la jornada dels empleats. El senyor Malet, el veterà cap de departament, l’observa discretament des de fa mesos. N’està molt satisfet de l’Andreu i el té per un jove prometedor a qui no convé perdre de vista. Polit i eficient. Puntual, per descomptat. Moderat... Els ulls sempre atents a tot el que passa al seu voltant. I callat, sempre callat. Aquest és l’Andreu, vint-i-vuit acabats de fer, tot just un any i mig d'antiguitat i a dir del senyor Malet, un brillant futur pel davant.
Ben bé com cada dilluns i cada dia de l'any, la Meritxell irromp a corre-cuita a l'oficina. Passa eixelebradament pel davant de la taula de l’Andreu xerrant amb si mateixa mentre busca afanosament la seva targeta a la bossa. Durant dos o tres minuts queda plantada davant del rellotge marcador jurant que havia deixat la targeta justament en aquella butxaca lateral, com sempre. I com sempre, la targeta no apareix mai on ella pensa sinó a les profunditats abissals d'una bossa que de tan grossa, desbordant i desordenada, s'assembla més al sarró d’un quincallaire que al complement de mà d'una brillant economista. Finalment la hi troba. Un somriure per a l’Andreu i au, guillant cap el seu despatx, a l'altre costat del passadís. Onze minuts sobre l'hora que haurà de recuperar a la sortida. El ritual es repeteix cada matí; la puntualitat extrema d'un, la caòtica arribada de l'altra i entre tots dos la resta d’empleats de l'oficina municipal de recaptació. Setze en total. L’Andreu duu un any i mig essent testimoni d’aquest cerimonial. Un any i mig de matinades per a ser espectador privilegiat de l'atropellada arribada de la Meritxell. Divuit mesos d'àvida espera quotidiana per gaudir de dos efímers minuts d'íntima satisfacció.
És bonica, la punyetera Meritxell. L’Andreu no perd detall dels seus moviments, dels seus gestos, fins i tot dels més insignificants. L'adora en silenci des del primer dia, des que hi va arribar. Sí, és clar que hi ha més noies maques a l’oficina, però la Meritxell no és com les altres ni de bon tros. L’Andreu va quedar enlluernat per la seva alegria, pel seu esperit i per sobre de tot pel seu somriure. I la veu… Aquell to de veu, tan.... Però, el que més l’agrada és observar-la d'esquena plantada davant el rellotge, gesticulant lleugerament encorbada i emmaleint-se per ser tan desordenada. I el dia que canvia els pantalons per una faldilla o un vestit..., aquell dia festa major! I mai no falla: dilluns i dimarts els cabells solts. Castanys clars, brillants, ondats… Com aquella actriu del Hollywood dels cinquanta filla d'asturians... Com es deia…? Margarita. Això és, Margarita Cansino. Uns cabells preciosos, veritablement enlluernadors. Però, és clar, això queda reservat per a dilluns i dimarts, perquè cada dimecres s’escenifica un misteri que el pobre Andreu no encerta a comprendre. Ell li diu el dilema dels dimecres. La cosa és, per què alguns dimecres la Meritxell apareix amb els cabells solts i d’altres no? I per quins set sous aquesta incertesa mai no s'anticipa als dimarts? O es posposa als dijous? Perquè, això sí, a partir de dijous els cabells sempre recollits. Una cua, de vegades alta, ben bé com la d'un poltre, i en altres ocasions desmaiada tot deixant reposar els cabells sobre l'esquena. Mai un moixell, encara sort. Li recordaria a la seva mare i tiraria per terra tot l'encant.
L'Andreu se sent cohibit per la Meritxell; aclaparat en realitat. Potser per aquella màgia mai-surt i avassalladora que la segueix allà on hi va. O potser per la marcada personalitat de la noia... Per tot probablement i per no-res en particular. El senyor Malet és tolerant amb els seus retards perquè fins que ella no va arribar per a fer-se càrrec de la secció, aquesta mai no havia estat tan productiva. A més, com a cap de secció la Meritxell no admet parangó. Meritxell és metòdica i rigorosa treballant, cosa que fa encara més incomprensible el cerimonial poca-solta de cada matí. Però el senyor Malet interpreta aquesta actitud com una excentricitat innòcua, fins i tot divertida, i n’està convençut que davant la seva ja propera jubilació no n’hi haurà cap altre de millor per substituir-lo al capdavant del departament. En més d'una ocasió ja ha parlat de l'assumpte amb la cap d'àrea. Serà la primera candidata a pesar de la seva joventut: només trenta-un anys.
Hi ha nits que l’Andreu no es pot treure la Meritxell del pensament. No hi para de fer voltes i més voltes al llit pensant en ella. S’hi imagina que surten plegats, que van a la platja, que la presenta als seus amics…, a la seva mare. I els somnis humits, cada cop més freqüents! I mira que hi fa tot el que pot per expulsar-la del seu cap cada vegada que la temptació es fa irresistible! L’Andreu, d'una manera o d'una altra es dorm amb la Meritxell al cap i quan desperta després d'un son en general lleuger i gens reparador, allà que hi continua plantada, arrelada com un roure en la seva torturada ment. Aquesta fixació ha començat a provocar-li un sentiment ambivalent perquè, si bé és veritat que pensar en la Meritxell li produeix una felicitat tan embriagadora com babaua, també és veritat que passar les nits en blanc comença a passar-li factura.
En un principi poc importava però darrerament les vigílies són constants i la salut de l’Andreu comença a ressentir-se. El primer símptoma fou aquella irritant acidesa d'estómac, sovint acompanyada de sequedat de boca i una lleu halitosi. Després van venir les ulleres i la mala cara en general. I els canvis d'humor... I ara i per acabar-ho d’adobar, els gasos. Els maleïts gasos! Això, amb diferència, és el més empipador. Aquests darrers dies els concerts matinals s'han convertit en una constant insuportable i humiliant. Van començar com una cosa puntual i passatgera pròpia de l'hora més primerenca del dia, però a hores d’ara, ben bé des de dilluns passat, la persistència d'aquesta molèstia al llarg de gairebé tot el matí l'ha convertit en una tortura insofrible. Des de llavors l’Andreu no coneix treva ni descans. Vagi per on vagi els sorolls del seu inflat i turmentat abdomen es fan notar a poc que es pari l'orella, i això resulta angoixant per al sobri de l’Andreu que, desesperat, es veu constantment forçat a buscar llocs solitaris on poder afluixar la pressió del seu malaparellat ventre. I a l’oficina les coses encara empitjoren. Les conseqüències del sobrevingut atac de meteorisme ―de terrorisme, que diu ell― l’obliguen a afrontar els moments més difícils que recorda. Des que el mal es va fer crònic no hi té més remei que visitar una vegada i una altra el servei davant la sorneguera mirada dels seus companys i companyes de feina. L’exaspera no tenir control sobre el seu propi cos; encara sort que tot es limita a sorolls i gasos inofensius.
Aconsellat per la seva mare l’Andreu es va decidir a demanar cita al seu metge de capçalera. L'Andreu sempre ha estat un noi extremament saludable i fins a ara mai no ha tingut necessitat d'acudir a la seva consulta. Ni tan sols sap si es trobarà amb un home o una dona. Per fortuna va resultar ser doctor i no doctora, perquè si s’hagués topat amb una dona no hauria tingut valor per dir-li que estava allà per primera vegada encalçat pels..., gasos. Després d'escoltar-lo atentament i sotmetre’l a una breu exploració, el metge li va dir que probablement no dormia acuitat per l'estrès. La falta de son havia desencadenat la successió de conseqüències ingrates que ja coneixia, ben fàcils de controlar, per altra banda. Els fàrmacs que li va receptar l’ajudarien a dormir millor i recuperar cert benestar físic, però ell havia d'identificar i afrontar les causes de l'aclaparadora tensió que pertorbava el seu estat d'ànim fins al punt de trencar la seva salut. Només així podria superar definitivament la seva malaltia.
L’Andreu va sortir gratament impressionat de la consulta del doctor. I força alleujat també. El metge havia estat tan comprensiu amb el seu problema com explícit per apuntar la solució. Amb els ànims renovats va decidir comentar el seu problema amb el Jordi, l'amic de la infància amb qui no tenia secrets. Bé, amb qui a penes no tenia secrets. Es veurien aquella mateixa tarda; sobre les sis. Prendrien un cafè i l’Andreu li explicaria el seu problema i li demanaria consell. En Jordi no s’assemblava en res a l’Andreu. Independent, extravertit, atrevit. Des de nens se'ls coneixia com l'estranya parella, de tan inseparables i desiguals que resultaven ser. Laurel & Hardy, Yogui & Bubu... La novetat per al Jordi foren els gasos del seu amic, perquè ell ja coneixia, i prou bé, la debilitat de l’Andreu per la seva companya de feina. N’havien parlat en moltes ocasions i sempre acabava per aconsellar-li el mateix: convida-la a sortir, home; comença per acompanyar-la a fer un cafè a mig matí. Però l’Andreu era incapaç de dirigir la paraula a la Meritxell. Ni tan sols podia sostenir-li la mirada més enllà de dos segons. Només de pensar en parlar amb ella i se li feia un nus en l'estómac. I a més, què l’hi diria? En Jordi va haver de posar-se ferm amb el seu amic. Però és que no te'n adones, idiota? Estàs totalment boig per ella. No pots continuar d’aquesta manera, home. O l’hi dius alguna cosa d'una punyetera vegada o rebentes, Andreu. I quan rebentis et cagaràs de potes avall. T’ho ben asseguro. I serà vergonyós. I aleshores no tornaré a dirigir-te la paraula mai més. Jordi parlava de rebentar en sentit figurat, per descomptat, però l’Andreu va entendre perfectament la metàfora. Sí, havia d’aplegar prou valor per afrontar les seves pors i abordar la Meritxell. Devia intentar-ho si més no. Era una qüestió de dignitat personal. I a la vista està que també l’hi anava la salut.
Un cop iniciat el tractament el resultat no es feu esperar. En un tres i no res la salut de l’Andreu va millorar notablement. I el seu estat anímic també. Va començar a dormir d'una tirada i l'acidesa va desaparèixer talment com va arribar. I els gasos? S’evaporaren. Per art de màgia. Tot indicava que hi tornava a ser el d'abans. La prova es que va recuperar el somriure, l’esbós de somriure, que el caracteritzava. Fou a partir d’aquest moment que l’Andreu va començar a barrinar la manera d’abordar la Meritxell. Sortiria al seu pas quan hi arribés. Dilluns, serà dilluns que ve. Es faria el trobadís i ensopegaria amb ella tot aprofitant-se de la seva atabalada manera d'entrar. Després, la resta vindria per sí sol. Però..., i què era la resta? No; de cap manera, així no pot ser. Millor li demano al Martínez que em deixi dur-li la proposta de planing setmanal. Entraré en el seu despatx, li diré que en Martínez s’ha indisposat i després... Què faré després de lliurar-li la carpeta? La miraré fixament i li diré que la trobo maquíssima. Sí senyor! Però..., què m’empatollo? No li puc dir una cosa així quan mai no hem intercanviat un mot si no és per coses de feina! Pensaria que sóc un retardat. No; millor me les arreglo per anar a fer el cafè coincidint amb ella. Ja m’ho deia el Jordi. Bona idea. Normalment se’n hi va tota sola i, a més, he notat que abans de tancar la porta sempre es gira i em diu: «bé, surto un moment a fer un cafè». Hi aniré a l’aguait i abans que no digui res ja estaré preparat per a dir-li: «t'importa que avui t'acompanyi? Es que sinó surto ara no podré fer-ho més endavant. No t’imagines la feina que tinc!». Mmm, sona força bé. Perfecte! L’Andreu va repetir la frase vuit o deu vegades en el seu cap: «t'importa que t’acompanyi...», fins que la va memoritzar. Estava clar. Havia trobat l'oportunitat que buscava. I si tot anava bé, dilluns vinent seria el gran dia.
És dissabte i l’Andreu ha quedat amb en Jordi per a fer un volt i explicar-li el seu pla. Magnífic, el va animar el seu amic. Molt ben pensat; és una idea excel•lent. Han pres unes cerveses i s'han acomiadat d’hora; Jordi ha de dur a la seva xicota al cinema. De tornada a casa l’Andreu comença a imaginar-se els esdeveniments. T'importa que avui t'acompanyi...? es repeteix sense parar, primer xiuxiuejant i després de forma cada cop més audible. T'importa que...? és que vaig tan malament de temps que... En arribar a casa, però, succeeix l'inesperat: nota una forta punxada a l'estómac. No pot amb el sopar que la mama li ha preparat. En fa prou amb un parell de peces de fruita. T'importa que...? És que si no surto ja més endavant hi aniré fatal... I ho haig de fer ara perquè després em faltarà temps... La seva mare el va mirar preocupada. L’Andreu fa mala cara. Un altre cop. Com abans, talment com fa unes setmanes. Li fa mal el cap. No; és un malestar general. Després d'un breu estira i arronsa amb la seva mare l’Andreu opta per anar al llit. Encara és aviat però és el millor que pot fer. Un cop al llit l’Andreu no para de bellugar-se d'un costat a l’altre. La Meritxell en el cap. L’estomac a la boca. Dilluns l'hi diré. Dilluns...
Un intens mal de panxa el desperta sobresaltat. És diumenge, a un quart i cinc de nou. L’Andreu salta del llit i s'abraona cap a la cambra de bany com un toro embravit. Rebenta tot just en asseure's i la sacsejada l’acaba de desvetllar. En veure’s plenament conscient de la seva penosa realitat el cor se li trenca i l’ànim li cau a plom, miserable. La mare copeja la porta amb els nus. Què et trobes bé? Si mama...; res important.
T'importa si avui...? Ja és migdia, el mal d'estómac no afluixa i l’Andreu no menjarà res. Hi ha estones que també li fa mal el cap i el que és pitjor: ara té flat. Se li infla el ventre, ben bé com abans. S'ha estirat en el sofà i allà, arraulit com un cuc, s'allibera de la pressió interna tot aprofitant que es troba sol a casa. La seva mare ja fa estona que se’n anà de passeig amb les seves amigues, com cada diumenge. Ell mira la tele com un zombi, rumiant. De debò no t'importa que avui t'acompanyi? És que vaig fatal de temps i si m’espero, més tard no podré ho fer... No; no és així. Com era? Passen les hores i l’Andreu es troba cada cop pitjor. Es va prendre la pastilla dels gasos i ja comença a notar la millora però l'ansietat va en augment. S'ha obsessionat amb el cafè de dilluns. Amb el cafè de demà. T'importa si t'acompanyo...? Dos ansiolítics; a veure què hi passa. Quarts de deu. La seva mare acaba d'arribar i el troba una mica suós però tranquil. Tampoc no hi soparà. Se’n va al llit, però abans pren cura d’endur-se la caixa de valium de la seva mare, la que amaga a la tauleta de nit. Es prendrà una píndola. No, s’empassarà dues.
En despertar l’Andreu es nota agitat, accelerat. Quarts de set de dilluns, hora de llevar-se. Ha dormit d'una tirada però es troba espès i una mica marejat. Una dutxa i com a nou. No obstant això l'estómac continua regular. Millor que ahir, això és veritat, però encara es nota espelleringat. Una camamilla potser l’acabarà d'arreglar. I sí, la infusió calenta el reconforta. Millor, força millor ara. Mama, me’n vaig que no vull fer tard.
L’Andreu és el primer a arribar, com cada dilluns. Passa la seva targeta pel lector del rellotge i cerca acomodament en la seva taula, justament situada de cara a l’ormeig. La rutina de cada dia fa les primeres passes. Arriben els companys. Hola Andreu, Hola Pitu. Bon dia Andreu. Què tal, Carme? Hola... Hola. Com sempre la Meritxell serà l'última, Justament a l’hora que sol arribar, l’Andreu nota un cargolament a la seva desgraciada panxa. Rorrruuummm. Déu meu! I surt cames ajudeu-me cap al servei. Per prevenció, més que res. Per fortuna només són gasos. Glogloloom, gleglú, glogló. Alliberat de la compressió l’Andreu regressa atribolat al seu lloc de treball per a no perdre's l'entrada de la Meritxell. Massa tard. Ella entra en aquest precís moment. Cecs i accelerats no es veuen i tots dos xoquen de cara. Uf, perdona Meritxell! Com ho sento... La Meritxell cau pel cop i s'aixeca ajudada per l’Andreu, queixant-se d’un fort cop de cap al front. No és res, Andreu. La culpa és meva, que sempre vaig atabalada. Buenu, ja està. Ho veus? No ha passat res... Doncs, crec que això d’aquí és un bony... No-res home, res. No et preocupis. La Meritxell fitxa i se’n va al despatx dirigint-li un somriure a l’Andreu que, a pesar de l'accident i dels seus temors, queda gratament sorprès per l'afable reacció de la seva companya. Un bon símptoma. El millor de tots.
El cap de l’Andreu bull d'inquietud, d'expectació, però el seu cos no l’acompanya. El seu abdomen s'infla cada vegada més. Els sorolls comencen a ser audibles per als seus companys i els torçons es manifesten cada vegada més dolorosos. Les visites al lavabo es repeteixen. Maleïts gasos. Maleïts sorolls. Ai, i ara, a més, necessita usar l’ambientador. Els gasos resulten fètids. Això és nou. Seran les pastilles.
L’ambientador d'aromes del bosc no troba descans. L’Andreu és un actiu pelegrí entre la seva taula i el servei. Va i ve. Ve i va. Gairebé les onze. La Meritxell està a punt d'aparèixer. T'importa que avui... És que sinó, després no... No..., com era...? Si no surto ara tampoc no ho podré fer més endavant. És que avui hi anem tan malament de temps que... Això és. Així sí... La panxa de l’Andreu és un carnaval: música, ball i alegria sense control. Una festa. Apareixerà en qualsevol moment, la Meritxell, i l’Andreu aguanta el els recargolaments com un home. Però hi ha coses que ni l’home més ferm pot aguantar indefinidament. Acuitat per un còlic tan innoble com traïdor no li queda més sortida que arrencar volant cap al servei descordant-se el cinturó pel camí. Però ai, el troba ocupat. Per fortuna el vàter de les dones està lliure. L’Andreu irromp encegat per la necessitat i s'asseu. Uf, just a temps. La descàrrega és brutal. Escandalosa. I pudent, molt pudent. El propi Andreu queda ofuscat per tan extraordinària i pestilent reacció escatològica. La Meritxell entra sobtadament a mig petejament, obre els ulls, crida, arrufa el nas i tanca d'un sonor cop de porta, tot en un segon. Ho seeento, perdona Andreu! la sent cridar des de fora. Amb la pressa l’Andreu no va tancar amb pestell.
L’Andreu gemega i es tira les mans a la cara tot horroritzat. La seva imatge, assegut a la tassa del vàter amb els pantalons pels turmells enmig d'aquella pestilència, és desoladora. Es vol morir. De fet gairebé es mor d'un atac d'ansietat i el cor li amenaça repetidament amb fugir per la boca. Triga més de mitja hora en sortir i quan ho fa, suós i pàl•lid com la lluna, es dirigeix a la seva taula a tota pressa, capcot, sense gosar mirar a ningú. Recull sorollosament les seves coses i se’n va com si el dimoni el perseguís. L'endemà, la seva mare va trucar per telèfon tot avisant que Andreu estava molt malalt; i tres dies més tard va ser el propi Andreu qui va trucar al senyor Malet per comunicar-li que deixava la feina per a no tornar mai més. A pesar dels seus precs el senyor Malet no va rebre cap explicació sobre tan insòlita conducta. I la Meritxell ja no va tenir cap motiu per arribar tard.
