27/12/11

Marta

1
Mai més...
Aquestes foren les úniques paraules que la Marta fou capaç de pronunciar després d'escoltar el cop de porta que anunciava la marxa del seu ex-marit.
Mai més...!    

Hi ha qui sosté que no hi ha res pitjor que les emocions desbocades, sobretot quan es tracta de sentiments com ara la desesperació, l'odi, el ressentiment... I amb més raó si del que parlem és de sentiments que neixen de la impotència davant actes o situacions provocades per individus el propòsit dels quals no és cap altre que treure profit de la seva víctima, ignorant el perjudici causat o els mitjans utilitzats. En general es tracta d'emocions que solen escapar de qualsevol intent de control de qui les pateix, de vegades fins el punt de dur a comportar-se com a insensats persones abans caracteritzades pel seu bon judici.
Tanmateix, si el dany és infringit per algú amb l’única finalitat de fer mal, sense més ni més, la víctima experimenta, a més, un sentiment d'incomprensió i ràbia que multiplica els efectes del dany causat i desperta una ànsia irrefrenable de reparació, de rescabalament. Aquestes persones solen albergar dos anhels: alliberar-se del dolor, sens dubte el prioritari i, és clar, obtenir una justa compensació.
La qüestió és, com satisfer aquesta aspiració?

Tot i que fa més de tres anys que es va divorciar, la Marta resta molt lluny de poder donar per acabada la seva relació amb el que fou el seu marit, un individu violent i pertorbat que des de llavors irromp en la seva vida quan ella menys l'hi espera per acomplir les seves amenaces i fer de la seva existència un infern.
En un principi aquest individu es limitava a sorgir de l'anonimat en ple carrer per humiliar la Marta i avergonyir-la, però amb el temps els insults donaren pas a conats d'agressió que si no hi anaven a més era perquè la dona solia rebre protecció de la gent que presenciava el vergonyós espectacle de torn. Els Mossos mai pogueren fer res més que detenir-lo puntual i fugaçment, mentre les repetides denúncies al Jutjat de Guàrdia acabaven arxivades o en el millor dels casos en judicis de faltes que mai implicaren per al violent més conseqüència que la condemna al pagament d’alguna multa. Aquí i només aquí caldria buscar la causa del que vindria més tard.


La passada nit del dia de sant Valentí, en entrar al portal de l'edifici on té el seu apartament i abans que no pogués obrir la llum, la Marta fou assaltada per un home que la va acorralar contra la paret i sense dir ni ase ni bèstia li va ventar un fort cop de puny a la cara i alguns més a la boca de l’estomac. Fet això l'agressor va recollir del terra la bossa de la seva víctima i va desaparèixer tal com va sorgir de la foscor.
La cara amoratada, el nas ensangonat, a penes sense poder respirar, la dona va quedar recargolada davant l'ascensor fins que va aparèixer un veí que li va prestar l'ajuda que necessitava. El cert és que no va poder veure-li la cara al seu agressor però n’estava segura de que havia estat ell, el seu ex, i així ho va denunciar davant la policia després de ser atesa pel Servei d'Urgències de Sant Pau.
Tanmateix, la circumstància del robatori introduïa una ombra de dubte, prou en qualsevol cas per evitar que l’agressió no tingués més conseqüències per al seu presumible autor que una simple declaració en comissaria, on lògicament va negar els fets i va justificar la seva presència en un altre lloc en el moment dels fets gràcies a la lucrativa col·laboració d'un conegut.

Passaren alguns mesos i el que va haver de suportar la Marta no resisteix comparació amb cap fet precedent. Malgrat haver seguit els consells de la policia i adoptar algunes mesures de seguretat arran d'aquella primera agressió, la Marta no ha pogut evitar veure's sorpresa un altre cop pel seu malson, aquesta vegada en el replà, just abans d'entrar a casa seva.
El cabró l'esperava amagat a l'escala i va esperar que les portes de l'ascensor es tanquessin i que la Marta obrís la porta del seu apartament abans d'abalançar-se sobre ella i fer-la entrar d'una violenta empenta.
Un cop a dins i abans que la dona pogués reaccionar la va colpejar repetidament amb un puny metàl·lic fins que les cames no la pogueren sostenir; però ni això va evitar que la continués apallissant a cops de peu mentre l’escridassava i la maleïa sense descans.
Només quan es va avorrir d’estomacar-la, la hi va agafar d’un peu i la va arrossegar fins a la porta del dormitori, on la va deixar com abandona la seva presa un jove i inexpert lleó després del seu joc letal; inert, vençuda..., esperant la urpada definitiva. Llavors, a peu dret, en silenci, el fill de puta es va regalar contemplant la seva víctima durant alguns instants, assaborint la seva gesta. I llavors va experimentar una intensa sensació de plaer, de sàdica felicitat que va transformar la seva expressió de forma radical; primer una lluentor pertorbada en les pupil·les, després llàgrimes d’una felicitat excèntrica, a totes llums malalta. Somrient, visiblement complagut, va decidir vagar pel pis amb l’expectativa de trobar alguna beguda forta abans de dedicar-se a posar-ho de potes enlaire rastrejant objectes de valor.
Més tard, passada una estona, embriagat de plaer i sobretot d’alcohol, avorrit de destrossar tot el que va trobar al seu pas, el salvatge va tornar on estava la dona, la hi va agafar del terra com si fos un fardell i la va llançar de boca terrosa sobre el llit. De seguida la va maleir per enèsima vegada i d’una manotada li va aixecar el vestit deixant que cames i part de l’esquena quedessin al descobert. I allà, quiet, va mirar i remirar la Marta un altre cop, recolzades les espatlles contra la paret; li resultava especialment grat observar les seves dificultats per respirar; la seva boca, deforme, ensangonada; les parpelles inflades, impossibles d’obrir, blavenques, gairebé negres.
Però aquella calma ni de bon tros era el que semblava; de sobte, el salvatge es va abraonar sobre la seva víctima i amb una brutalitat esfereïdora li va introduir pel recte el coll d'una ampolla de conyac que havia tingut cura d'agafar sense cap altre propòsit que aquest.
L’intens dolor va espavilar la Marta, que es va regirar valenta contra el seu agressor. Però la seva resistència fou inútil en rebre a la cara el cop brutal de la mateixa ampolla de la qual pretenia escapolir-se. Amb el pòmul fracturat, inerme però conscient al capdavall, la dona no va poder evitar ser violada; i no abans de suportar primer com la hi tornava a penetrar amb l’ampolla i li buidava a dins el licor que encara contenia.
Mai més, repetia per a sí mateixa mentre suportava la humiliació...
Mai més...! va cridar amb ràbia en sentir el cop de porta.

2
De tot plegat ha passat ja algun temps. L’estiu es troba a les últimes i res no fa presagiar que aquella tediosa tarda de finals d’agost no acabi com sempre, això és, en una xafogosa nit d’insomni i mal humor. Un brutal cop de tramuntana seria l’encarregat de trencar amb la quietud habitual, quelcom sorprenent en plena canícula i que no seria més que el preludi del que s’acostava.

En no-res, mentre les fulles dels plàtans volaven a milers pels aires, el cel es va cobrir fins quedar completament tapat per una densa capa de núvols grisos, pràcticament negres, que evolucionaven a una velocitat sorprenent, gairebé alarmant. La temperatura va caure a plom i en un obrir i tancar d'ulls aquell lluminós i càlid dia estival es va tornar aspre, bronc, gairebé hivernal davant l’estupor de la multitud que atestava la Rambla.
Hi va haver un moment però, que tothom va creure que el mal temps passaria després de veure com les coses es calmaven una mica; l’udol de les copes dels arbres, els embats del vent i els remolins caòtics de pols, fullaraca, papers i resta de porqueries que la ventolera havia alliberat de les papereres...; tot va quedar en suspens mentre la gent guaitava el cel desconcertada a causa d'aquell estrany succés, doncs tan rara fou l’aparició de la ventada com l’assossegament que la va seguir.
Tanmateix l’apaivagament no passà de ser un miratge i en realitat allò no fou sinó la calma que precedeix la tempesta. De cop i volta i abans que ningú no pogués posar-se a cobert, el vendaval revifà més fort que mai i va arrencar a ploure amb una fúria que ni els més vells deien recordar. Ningú no es va poder estar d’arrencar a córrer com a gallines sense cap, buscant refugi de portal en portal, de botiga en botiga per escapar de l’impossible.

L'aiguat feu que un allau de gent precipitada i bulliciosa abarrotés la cafeteria de l'Hotel Regent i transformés completament la seva lànguida i decadent atmosfera. La calor, a dins, resultava sufocant i a partir d’aquell moment totes les converses, sense excepció, girarien al voltant del sobtat canvi de temps. Mohamed, l'únic cambrer de sala del torn de tarda no trigaria gaire en maleir la seva sort mentre hi anava d'un costat a l’altre com ànima que persegueix el diable, suós, malparlat.
Semblava comprensible que en mig d’aquell desgavell ningú no parés atenció a l’Appassionata que la veterana pianista interpretava amb aquella sobrietat mecànica que només l'experiència i l'avorriment són capaços de produir. Entretant, els escassos assidus anirian desertant l’un rere l'altre fastiguejats per la cridadissa, pel desordre...
En pocs minuts tot ha canviat en el Regent i res no recorda allò que sol ser; ni el temps, ni la gent, ni de bon tros els esdeveniments.
En aquells moments tot era el que semblava...

Al fons, en un dels reservats de la dreta, dues dones de mitjana edat acaben d'acomiadar-se de forma ritual donant per acabada una breu trobada durant la qual els silencis han estat més expressius que les pròpies paraules; la més alta d'elles surt discretament de la cafeteria i amb agilitat felina es perd de vista entre la gentada que ha tornat a omplir la Rambla, molt abans que la pluja cessi definitivament. Mentre això succeeix l'altra dona la hi anirà seguint amb la mirada fins veure-la engolida per la porta giratòria i després, amb serenitat, tornarà a seure deixant que els seus ulls es perdin a través del finestral que té a la seva dreta. El seu aspecte tranquil i indolent encobreix una profunda satisfacció després d'haver vist satisfet un propòsit pel qual sospirava des de feia molt de temps.
Al bell mig de la taula, dintre d'una estilitzada tulipa de ceràmica translúcida, tres diminuts clavells blancs han estat testimonis muts de la reunió. A tocar del petit gerro hi ha un cafè negre i amarg gairebé intacte i un got llarg amb un cul de Perrier, i al costat del got la inevitable ampolleta verda. Rere les begudes, a l'altra banda de la taula, s'alça una estreta caixa de fusta que si bé havia estat feta per a acollir una ampolla de Dom Perignon, en aquell moment contenia una cosa ben distinta: un flascó de cristall hermèticament tancat per una tapa d'alumini i cautxú, i dintre del flascó, en suspensió, bressolant-se apaciblement en una solució de formol al trenta-set per cent, els òrgans sexuals d'un home seccionats amb precisió quirúrgica i dessagnats a consciència. Sobre la superfície cristal·lina del recipient, una petita etiqueta blanca de paper adhesiu mostra dues gruixudes inicials escrites amb retolador negre: SR.

Alguns minuts més tard, no gaires, aquella dona deixaria deu euros al plateret del compte i després de ficar la caixa a la borsa de plàstic rígid en la qual va arribar a mans de l'altra dona, la hi prendria fortament per la nansa i se'n aniria de l'Hotel tan discretament com aquella.
L’espera de la Marta s’havia acabat.  
Per sempre.

20/08/11

El carnisser de Berga (conte)

Olena va venir a Barcelona sabent molt bé què volia. De tot plegat ja fa tres o quatre anys. La noia va arribar de la mà d'una xarxa de prostitució organitzada des de la mare Rússia amb una sola fixació entre cella i cella: treballar dur durant algun temps i retirar-se després amb prou diners per a tornar al seu país i muntar una boutique de moda a Dubna, la seva ciutat natal, molt a prop de Moscou. Des de llavors Olena no s’ha limitat a aprendre els costums del país i la seva carrera ha travessat episodis molt i molt diferents abans d'acabar en el cim com a improvisada auxiliar de sicari.

L’endemà mateix d'aterrar al Prat la van posar a fer l'autovia de Castelldefels, però aviat la van retirar de la carretera per a instal·lar-la en el Copacabana, on el seu fervor per la feina ben feta i el seu entusiasme en executar-la no va trigar gaire a cridar l'atenció.

Un dia de sant Valentí un acabalat industrial de la carn establert a Berga i assidu del club, es va encapritxar de la noia. El carnisser no s'ho va pensar gaire i després d’una eufòrica i fugaç negociació va aconseguir llogar-la als mafiosos per tot l'any a canvi de vint mil euros, més o menys la meitat dels quals serien per a ella. El seu propòsit, i així ho va pactar amb els russos, no era cap altre que fer ús privatiu de la puteta durant aquest temps en un pis que arrendaria a Manresa amb aquesta única finalitat.

Durant les dues o tres primeres setmanes en Serafí, que aquest era el nom de l'industrial, baixava de Berga a Manresa gairebé a diari, però aviat va prendre compte de l'excés i amb bon criteri va espaiar els seus viatges fins deixar-los en setmanals. L'alternativa resultava òbvia: o bé es decidia a visitar menys a Olena o no li quedaria cap més remei que demanar cita al cardiòleg amb tanta o més freqüència. Poc alè, el seu, per a tants quilos d'humanitat.

Tant de temps lliure féu que l'emprenedora Olena busqués alternatives per a no avorrir-se i després de valorar pros i contres i trucar en consulta al Copacabana, la noia va decidir obrir negoci propi durant vuit hores al dia, de dilluns a divendres, posant-se al servei de qualsevol que volgués pagar cinquanta euros per mitja hora d'alegria. Una ganga vista la cotització de la vedella russa, cosa que el Gordu, que així era com es coneixia popularment a Berga el bo d’en Serafí, sabia de molt bona tinta.

Les coses van anar bé durant uns mesos; l'amo ―al carnisser li encantava que la seva nineta li digués d'aquesta manera― es deixava caure pel pisitu dissabte o diumenge, de manera que els dies feiners Olena feia i desfeia al seu gust.

L'últim dia de Tots Sants però, dijous a més a més, l'amo va tenir el capritx de deixar-se caure per Manresa amb intenció de sorprendre la seva nineta russa i de passada regalar-se una petita festa. La seva idea era fer un quiqui ràpid i tornar després a Berga amb temps de fer l'obligada visita al cementiri en companyia de la seva venerable mamà. Arribat a Manresa però, el sorprès seria ell.

En entrar al pisitu va trobar el saló a rebentar de gent de tota mena, tothom esperant el seu torn ordenadament i alguns, fins i tot, amb els cinquanta euros a la mà. El Gordu, que de ben segur era una mica obtús però no fins el punt d'ignorar que la saturació del mercat fa baixar immediatament de preu de la carn, va prendre Olena de la mà tal com la hi va trobar i a empentes i rodolons la va ficar en el seient del darrere del seu Mercedes; i fet això va engegar la directa i la hi va dur al Copacabana amb intenció d'exigir que li fossin retornats els diners invertits sota la ingènua promesa d'exclusivitat.

Ja en el Club fou rebut per un individu enorme i maneres tranquil·les, que molt cortesament el feu passar a un despatx de sostre sorprenentment alt i el més xocant, sense finestres. El rus el va convidar a seure en una greixosa butaca negra situada tot just davant d'un bufet també negre, on Serafí a penes hi encaixava. I fet això, d'un calaix d'un peculiar moble cilíndric, alt i estret... ―i amb rodes!― l'amfitrió va treure un got blau de metacrilat i una ampolla, i amb generositat gens habitual el va servir un whisky de malta abans d'acomodar-se a l'altre costat de la taula per escoltar les seves queixes en respectuós silenci.

Poc més tard, després d'haver parat atenció a tot allò que el seu client va tenir a bé de dir-li, aquell paio es va quedar pensatiu durant breus instants i tot seguit, sense perdre el capteniment, el va mirar fixament als ulls i li va dir: ves-te'n d'aquí si no vols que et fiqui dos tirrus en la teva boca de pueirco...

Després de concedir-li uns instants, els necessaris per a què pogués refer-se del xoc, l'ós es va aixecar amb posat que no admetia dubtes i el Gordu va comprendre que millor sortir d’allà cames ajudeu-me que arriscar-se a oferir una rebaixa.

Mai més Serafí..., es repetia el cràpula a sí mateix, un cop i un altre, mentre s’aferrava amb ràbia al volant del seu cotxe ja camí de Berga. Maaaai, mai més... escopia el Gordu mentre des de la ràdio El Fari se’n encarregava de posar fons musical a les seves amargues lamentacions...

«...Crusé lo brazos pa no matal-la, serré losojo por no llorar...
Temí ser débil y perdonal-la y abrí laj puertas de parenpá...
Vete mujé mala, vete de mi vera..., rueda lo mismito que una maldisión...,
Que Dios permita que el gachó que quieras pague tus quereres...,
Tus quereres pague con mala traisión».

I des d'aquell dia es va perdre la pista del Gordu en el Copacabana, on Olena fou acollida de nou com una filla pròdiga.

17/08/11

Feu-me forat, que vinc...!

Avui, de bon matí, he estat involuntari testimoni d'un fet sorprenent. Un individu ha creuat el carrer de manera sobtada i ha estat a punt de ser atropellat. Tot plegat ha succeït al carrer Santa Eugènia i fins aquí res que malauradament no passi cada dia. El que ja se surt del normal és com ha passat; el paio ha aixecat una mà oberta en direcció a una furgoneta i, sense més, allà que s'ha llençat...! I tot això a no més de vint o trenta metres d'un pas de vianants regulat per semàfor. Com a excusa davant l'escàndol que li ha muntat el conductor de la furgoneta ―m'imagino i no és per a menys, que el seu cor déu haver estat a punt de fugir-li per la boca a causa del xoc―, l'inconscient cridava que ja li havia advertit prèviament. I és claaar; vet aquí que per això aixecava la mà...!

En descàrrec seu l'estúpid ventava a tort i dret que ell passava així i sempre li cedien el pas. Sí senyor; resulta que teníem davant tot un cavaller que atura el tràfic quan li ve de gust creuar el carrer! Talment; i a qui no l'agradi que no miri! I l'eixelebrat es vanagloriava del seu comportament com si hagués estat la cosa més natural del món. No érem més de tres o quatre els presents en aquell moment però, tots varem concloure que era un carallot de l'hòstia i un gilipolles, i no ens varem estar de dir-li. Però rai; perquè vista la seva reacció molt em temo que l'estúpid repetirà de nou.

Duc una estona pensant en aquest assumpte i francament, no encerto a imaginar què collons deuen tenir en el cervell aquesta classe d'individus... I és que essent l'estupidesa crònica un hàbit tan car ―perquè l'estúpid de mena sempre acaba pagant un alt preu per les seves fites―, no puc entendre que aquesta manera de ser hagi arrelat tan profundament entre determinada gent.

Com s'explica aquesta peculiar manera de ser...? I el que és més important, té remei?

Davant la primera pregunta no puc sinó remetre'm a les Lleis Fonamentals de l'Estupidesa Humana del professor Carlo Cipolla, on qualsevol interessat podrà trobar respostes esclaridores. En canvi l'experiència em diu que buscar remei a l'estupidesa ha de ser tasca gairebé impossible, i això malgrat saber-se que la idiotesa recalcitrant deixa sempre petjades tan profundes en l'infeliç de torn que acaba determinant el signe de la seva vida.

És cert que hi ha ficades de pota les conseqüències de les quals no solen resultar greus i que podrien ser fins i tot útils si es fes una lectura apropiada de les mateixes. Suposo que parlen d'això, quan diuen que s’ha d’aprendre de les pròpies equivocacions. Però tampoc no cal deixar-se enganyar, perquè els grans errors són en general nefasts i les seves seqüeles acaben essent irreparables. I amb més raó, és clar, si la causa està en la neciesa de qui els perpetra.

També és veritat que la majoria de les vegades els errors es podrien evitar si qui els comet estigués en condicions de sostreure's a les influències d'aquells que l'envolten doncs, segons diuen els entesos, l'entorn pot arribar a influir sobre la persona fins el punt de fer-li admetre com a vàlids patrons de comportament que en altres circumstàncies consideraria inadequats o fins i tot perversos. Seria aquest, el supòsit del toix d'aquest matí...? Així les coses, ens trobaríem davant una pobra víctima que viu, que xapoteja diguem-m'ho així, en un món de tabalots a la influència dels quals li és impossible sostreure's...? Sigui com sigui hauria de ser un món, aquest, on les visites als cementiris serien el pa de cada dia, suposo.

Potser i en descàrrec seu podríem recordar que al cap i a la fi tothom s'equivoca. I bé; en efecte, així és la vida... Però tanta veritat hi ha en l'acabat de dir com en afirmar que uns s'equivoquen molt més que altres, oi?

Algunes persones ―cada cop més― arriben a manejar-se en el seu constant destarotament amb una naturalitat aclaparadora, com si el malendreç formés part de la seva manera de ser. Com..., com si haguessin conquerit aquest hàbit en dura i onerosa contesa i es trobessin orgullosos de l'estupidesa autodestructiva que els duu a prendre decisions errònies, una rere l'altra. I tant és així que l'error arriba a ser un estat de consciència per aquesta mena d'individus i si en el món animal la tossuderia en l'erro es paga amb la vida, aquesta gent sol pagar-lo amb una vida esquitxada de fracassos, una cosa que segons com es miri acaba sent un càstig força més cruel... És només qüestió de temps.

08/06/10

Vida de gossos (conte)

Fermín Vélez era un home obtús com no n’hi ha gaires. Havia estat advertit en innombrables ocasions i malgrat tot va decidir joguinejar amb el gosset dels pebrots com si no-res. Fins que va passar l'inevitable i el gos va petar. El quisu es deia Tristán i tot ser més intel•ligent que el propi Fermín, mai no va saber que patia del cor; si l’hagués sabut, potser hauria entès perquè els seus amos s’encaparraven en mantenir-lo entre cotó fluix des que va arribar a casa essent un cadellet com a regal d’aniversari d’en Perico, el més petit de la família Desarrubies.

En Perico era un nen asmàtic i carismàtic, i no va saber què era l’autèntic afecte fins que no li van regalar Tristán, per aquells dies un projecte de bòxer de a penes dos mesos que, això sí, va tenir la virtut d'enamorar tiris i troians des del primer moment. El gos mai no arribaria a l’edat adulta i tot i que Fermín va tenir molt a veure en el desenllaç de tan espinós assumpte, a dir veritat allò era un final cantat. Encara no havien passat tres o quatre dies d’ençà que va arribar a can Desarrubies i Tristán ja va deixar a les clares que les coses no anaven gaire bé; l'animal quedava exhaust només de fer un parell de corredisses i Perico s’adonà a l'instant, quelcom normal ja que a ell li passava ben bé el mateix; a ulls d’en Perico la diferencia estava en que el quisu no tossia. Però Perico no va dir res a ningú; simplement va voler veure en Tristán un ànima bessona, algú especial i diferent, com ara ell mateix davant els altres nens.

Un matí de diumenge en Perico i el seu pare van sortir a fer un volt i de passada a comprar el pa i el periòdic, i van decidir que Tristán estava ja preparat per a acompanyar-los. De fet, calia començar com més aviat millor amb l'educació cívica del gos i encara que les seves potetes eren encara curtes i la panxota gairebé li tocava a terra, el cert és que Tristán es movia amb l'agilitat suficient per poder-los seguir al trotet sense massa problemes; i els fets els donaren la raó fins que no van arribar al parc i en Perico va decidir jugar amb ell, fent-li anar i venir, saltar i córrer... Llavors el cor de Tristán va dir prou i va decidir avisar, i el gos va acabar una carrera en tombarella i ja no es va aixecar. Brufolant i per sobre de tot perplex, Tristán es va quedar quiet, amb els ulls oberts, molt oberts, emetent un lleu, agut i intermitent esbufec que va sorprendre Perico i va espantar al seu pare.

L'animal va fer el camí de tornada a collibè d’en Perico i només arribar a casa va beure aigua i es va arraulir en el sofà. I allà s’hi va estar hores. No obstant això, a poc a poc i sense que ningú s'adonés Tristán la va tornar a ballar i va recuperar la seva trastejant rutina, pixadetes incloses per tot el passadís. Impossible, no hi havia manera de fer-li entendre que aquelles coses es feien al jardí; i per altra banda, cada vegada que se li renyia el malparit et mirava amb una expressió de mosqueta morta que feia molt difícil empipar-se amb ell.

Dilluns a la tarda, a la sortida d’escola, la mamà de Perico li estava esperant amb el sandvitx de tonyina que tant li agrada i amb Tristán en un cistell; anirien al veterinari; a la veterinària, per dir-lo amb propietat. La veterinària, una dona de gran simpatia que sabia connectar per igual amb bestioles i personal, va examinar Tristán mentre la mamà d’en Perico i ell mateix li anaven explicant el que havia passat només un dia abans. Després d’auscultar-li el pit la veterinària va corroborar el que sospitava des del principi: el cadell patia una arítmia de cor. Tot seguit i per assegurar el tret, li’n va fer dues radiografies que no només van confirmar el diagnòstic sinó que el va empitjorar: Tristán tenia el cor més gran del que hagués estat normal.

Des d'aquell moment i sense que ell tingués la més remota idea, Tristán era un gosset minusvàlid amb tots els ets i uts. Passejava poc i malament, menjava sense greix i prenia una medicació preventiva... Francament, allò era una broma de gos, però malgrat tot era un encant i si rebia les cures necessàries potser tindria una vida més o menys llarga; un parell o tres d'anys, a dir de la veterinària.

Fermín Vélez va llogar l'adossat del costat només uns mesos abans de l'acabat de relatar. La parella que l’havia comprat i que va viure-hi els primers tres anys es va trencar i cadascú se’n va anar pel seu costat; segons sembla no van poder vendre la casa pel preu que pretenien i al final van decidir arrendar-la tot esperant millors temps per al totxo.

Fermín estava ja ben entrat en la quarantena i oferia un aspecte força desmillorat; feia més de deu anys que s’havia divorciat i pertanyia a aquella classe d'homes que sense una dona al seu costat es deterioren ràpidament i sense remissió, talment com un edifici deshabitat. També cal dir que Fermín no enganyava a ningú i que si bé deixava aviat a les clares que no era molt espavilat, per contra resultava ser un home simpàtic i agradable, sobretot entre setmana, quan no hi bevia. A més, de cap de les maneres podria dir-se que fos un mal veí; mai no es ficava amb ningú i si tenia problemes se’ls ventilava tot sol, sense embullar ni enterbolir la convivència del veïnat. Tant era així que de vegades era convidat a una barbacoa aquí o allà, moguts els veïns per la seva contagiosa simpatia, per la seva solitud o ves a saber, potser per ambdues coses alhora.

Perico i Fermín eren amics de jardí, és a dir, només es relacionaven a través de la tanca que separava els jardins de les seves cases respectives, que en el fons eren la mateixa casa doncs, en propietat, no s’hauria de dir xalet adossat a allò que no passa de ser un terç d'un edifici allargat i desproveït de gràcia que alberga tres habitatges bessons. La tanca, en efecte, era punt de separació i de trobada, i en ser de canya, baixeta i escarransida, resultava ser més virtual que efectiva. I el millor de tot, quedava just a l’alçada d’en Perico, un xavalot que malgrat els seus escassos set anys ja feia ni més ni menys que un metre vint-i-quatre.

Les converses entre Fermín i Perico eren freqüents; tenien lloc abans del sopar i en general giraven al voltant de tres assumptes: el Barça, el Barça i... Tristán, per descomptat. De vegades també parlaven de la tos però no gaires, perquè a Perico no li agradava i se les hi arreglava sempre per tornar a Messi. Perico solia explicar les aventures del seu gos amb tanta passió i mena de detalls que més aviat semblaven les seves pròpies aventures que les del pobre quisu, el minusvàlid. I Fermín les hi escoltava atent i participatiu, donant peu a que el noi s'impliqués encara més intensament i explosiva en el seu propi relat. En Perico vivia les seves històries, gesticulava amb aparatositat i modulava la veu amb sorprenent mestratge mentre, per exemple, dirigia el combat aeri entre els bons, comandats per l'inefable Tristán, i les forces del mal a les ordres d’en Cràpula, el gos dels Cáñamo, o dels Caamaño, els veïns de davant, un pastor alemany busca-raons que tenia el costum de fer impossible la migdiada en aquell barri perquè a primera hora de la tarda es tornava literalment boig i li bordava fins i tot a la galleda de les escombraries. Havia veïns que van arribar a plantejar-se enverinar-lo a la vista de l'escàs interès dels germans Cáñamo, Caamaño, o com cony es diguin, en posar remei a l’assumpte. Aquests individus, dos homes de mitjana edat i una noia bastant més jove, eren tan mancats d'agudesa com en Fermín però, a diferència d'aquest, els parents eren estúpids de mena, una cosa que està lluny de ser el mateix. I a més, eren males persones... Uns cabrons, per dir-ho clar.

Fa unes setmanes, una nit clara i estrellada com a poques vegades es repeteix al llarg de l'any, Fermín va sortir al jardí amb intenció d’espatarrar-se a l’hamaca cervesa en mà i disposat a gaudir de la fresca, com antigament es deia als pobles amb puta, tot i que això no ho entendria el propi Fermín ni que l'hi dibuixessin.... Bé, allà que hi era el bo d’en Fermín, que aquí és on volem anar a parar.

Somien els gossos...? Doncs jo diria que sí; els gossos somien amb guardar la casa de l’amo ferament i amb lleialtat; somien amb fer corredisses rere els gats o les ovelles, encara que per això els feliciten i pel primerament dit no; somien amb afartar-se de pollastre fregit i de meló, i somien amb cardar intensament amb el primer panxell que cau a mà, tot i que també es conformen amb qualsevol cosa que es mogui.
Aquella nit, acabada la pel•lícula del Plus, Tristán estava de guàrdia en el seu cistellet, protegit i calentet sota el porxo, en un ensonyador endormiscament, quan alguna cosa va cridar la seva atenció a l'altre costat de la tanca... Intrusos?

El quisu va alçar les orelles, es va posar tibant i allà que se’n anà, arrossegant-se primer per la gespa del jardí i després entre els geranis fins arribar a la tanca de canyes, al seu forat favorit, per on solia ficar el musell per espiar el que caigués a mà i somiar, en el seu propi somni de guardià, que acorralava el que fos i se’l menjava i ho escopia... Per aquell forat secret el nostre gosset minusvàlid s'obria a un món sorprenent ple de formigues i escarabats, de negres i de verds, quedava meravellat amb els saltirons dels pardalets i dels estornells, i escoltava el zum-zum de les abelles, de vegades tan antipàtiques, voletejant dubitatives entre les flors. Fins i tot havia dies que aguaitava algun ratolinet de camp que potser, sí potser fos sempre el mateix...; i és clar, trobava a Fermín, el seu animalet preferit.

I és que havia coses que Tristán tenia molt clares. Per exemple: sabia molt bé que els seus amos eren els seus amos, i tenia perfectament assumit que en Perico era el cap, que Cràpula era el dimoni i que Fermín era dels seus. La resta, tothom, el món sencer... tots eren intrusos, tots, alguns d’amables i d’altres no tant, però intrusos a la fi. Per al noble Tristán, Fermín era especial i el veia i se sentia gairebé com un igual. Més gran sí, i sense orelles ni cua... I lleig com picar a la mare, però era com ell després de tot; un col•lega, algú de qui podia refiar-se.

En escoltar fressa a la tanca, Fermín va girar la cara sabent que el responsable només podia ser Tristán. S’ho va pensar un segon i finalment es va aixecar i va decidir anar a buscar-lo proveït d'una piloteta de goma, la favorita del gos. En arribar a la tanca va mirar per damunt i va veure al maldestre guardià arrecerat sota unes fulles de gerani, callat i confiat en no ser vist. Somrient, Fermín va allargar el braç, va agarrar Tristán com un conill i se’l va endur a l’hamaca... Què passa, compadre? Tu tampoc tens ganes de dormir, oi...? Mira que ets afortunat, malparit; tot el dia sense fer un pal a l’aigua... No sé per què dirà la gent que duu una vida de gossos quan vol dir que les passa magres, quan hauria de ser a l’inrevés. Menuda vida la teva...! A veure, petard... mira la piloteta... Mira-la...! Au ves, busca...! I dient això Fermín va llançar la piloteta botant pel jardí mentre Tristán saltava al darrere tot excitat i més content que un gínjol. Després, quan la pilota va deixar de botar, la va mossegar i la hi va dur al Fermín, que novament la hi va llançar. I així una vegada i una altra, més fort en cada ocasió, amb més impuls. Els bots i les cabrioles de Tristán, el petit bòxer cangur, eren cada vegada més espectaculars, més acrobàtics... Fins que succeí la tragèdia i enmig d'una cabriola inversemblant, salvatge, el seu cor va rebentar i va caure a terra de cap, com un pes mort, mai més ben dit; i en caure, va clavar el musell a la gespa i va quedar girat cap a enrere, panxa enlaire i amb les potetes obertes, ben bé com si fos de drap...

En veure el que havia passat Fermín es va quedar garratibat, mut. Foren instants de desconcert, de desesperació, aquells... El gos no es bellugava, és que potser...? Fermín s’hi va acostar i es va quedar plantat davant el cosset inert i trencat d’en Tristán, allà, a la gatzoneta, sense saber què carai fer-ne. I ara, què els diria als Desarrubies...? Com li explicaria a Perico que el seu gosset s'havia mort així, d'aquella manera tan horrible? A més, ja li havien advertit que Tristán no havia de fer esforços i malgrat tot, ell... Déu meu! Què podia fer...?

Ja ho tinc...! Només cal que el cadàver del gos desaparegui i s’ha acabat el bròquil! Els Desarrubies es preocuparan, és veritat; i el nen segur que plorarà, i força, però amb el pas del temps tot s'acabarà oblidant. El trobaran a faltar, però tard o d’hora se'n oblidaran del gos. Així és la vida, què vols fer-hi...

I sense rumiar-s’ho més Fermín va agafar Tristán per la cua, va fer una ullada arreu per assegurar-se que no havia mirades indiscretes i se’n anà a dins, a casa, on no pogués ser vist ni escoltat. Ja fora de perill, va deixar al gosset sobre la taula de centre del saló i es va asseure en el sofà, davant el cadàver, a meditar com desfer-se d'aquella incomoditat peluda. Va fer voltes i voltes a l'assumpte i primer de tot va pensar en ficar el gos en una borsa de plàstic i llençar-lo al contenidor d'escombraries... Però el camió havia passat feia només una estona i ja no hi tornaria fins passats tres dies, com era costum a la urbanització. No puc deixar-lo allà tant de temps; amb la calor que fot durant el dia la pudor el delataria i a més, seria estúpid de la meva part sabent com se les gasta el Cràpula dels collons amb els contenidors d'escombraries...; segur que el cabronàs el deixava tot de potes enlaire... M’hi jugo un pèsol...! Millor penso una altra cosa... L’enterraré en el jardí; això és, si senyor! M’esperaré una bona estona, fins que tothom dormi i en un no-res..., au, l’enterro! Fermín, més tranquil després de l'esforç intel•lectual que el va dur a trobar la solució, va decidir esperar un temps prudent, el que calgués. I per fer temps va engegar la tele... Humm, un clàssic, no hi ha res millor per a passar l'estona... Vegem què hi fan a Cinemateca... Déu del cel, Rintintín! A la merda la tele...! Rai home rai, deixa'l! Un conyac, res millor que un conyac i a esperar...

Passada l’estona Fermín va sortir al jardí d'amagatotis i en un racó discret, sota l'ametller, va fer un clot amb la seva pala de jardiner. Fou ben fàcil i ràpid; després, va entrar de nou a casa per embolicar Tristán en el periòdic del dia i per segona vegada va tornar al jardí, ara per enterrar-lo. Perfecte; tal dit tal fet; cinc minuts en total... Ni això...!

Més tard, ja en el llit, Fermín no podia dormir; la seva consciència no el deixava aclucar l’ull. Encara sort que per a aquests casos existeix el que diem, mala consciència. Va ser una lluita acarnissada que al final va guanyar la pitjor de les dues. I gairebé s'havia dormit quan els penetrants lladrucs del Cràpula el van fer tornar a la realitat. I ara? Però, Què cony li passa a aquest fill de puta? Per què no callarà d'una vegada? No serà que...? I si s’ensuma el que ha passat...? Maleït sigui el gos dels collons...! I dient això Fermín es va aixecar d'un bot i va baixar al jardí com un llamp, i amb les mans, va furgar com un posseït fins que va treure del clot el maltractat cadàver del gosset. Després, se’l va mirar amb aversió i el va agafar per la cua, i tot seguit es va girar de costat per voltejar-lo amb el braç en remolí, ben bé amb moviments d'autòmat embogit, i el va llançar cap amunt en direcció al jardí dels Cáñamo, els Caamaño, o com sigui que es diguin aquests desgraciats...

Tristán, emulant l’spútnik, va volar alt, ben alt, i va anar a caure sobre el cap del Cràpula, a pes... Catacroc! El cop, closca contra closca, va ser de por i en resposta la fera va udolar com un xacal i va sortir corrents, la cua entre les potes, per a refugiar-se entre matolls i desaparèixer fins l’endemà.

De bona hora, ja al matí, el primer a aparèixer va ser el més gran dels Cáñamo, Caamaño o com cony es diguin, que en descobrir el pastís no va tenir cap empatx de llençar-lo al contenidor abans d’anar-se’n a esmorzar com si no-res. Tristán, el gosset volador minusvàlid, va morir perseguint una pilota de goma, en el cim d'una tombarella sense igual, i fou enterrat i desenterrat, i a la manera del Cid va acabar per sempre més amb la feresa del Cràpula, que des de llavors no va tornar a bordar. I l'últim servei del valent Tristán va consistir en alimentar les rates de l'abocador, sempre tan afamades. Al bo del Tristán el trobarien a faltar dos o tres dies, els mateixos que passarien abans no arribés la Isolda, una preciosa gosseta setter amb una salut de ferro. I és que ja se sap, mort el gos... Visca la gosa!!!

27/11/09

El pes del paper

Article de JOAN BARRIL
"El Periódico" 27/11/2009


Quant pesa el paper? El paper en blanc pesa més aviat poc. Perquè realment el paper es converteixi en una mercaderia preciosa s’hi ha d’escriure alguna cosa. A vegades el més valuós és una xifra. A vegades n’hi ha prou amb una declaració política. Per als ciutadans més comuns, el paper més preat és el que acull el telèfon de la persona desitjada. I el paper imprès serveix per prendre seriosament les paraules que hi seran escrites i per recapacitar sobre les paraules que hi llegirem. Jo escric, tu em llegeixes. Tu em respons, jo hi estic en desacord. Jo et matiso, tu et mantens en les teves tesis. I demà ens prenem un cafè junts. Això és el paper i això és la llibertat de premsa.
Però hi ha una gent que no estima ni la lletra ni els arguments i que solament fa servir les paraules com a projectils per enfonsar el que suposen contrari. Uns i altres han arribat al camp civilitzat del pensament escrit. Però ara veiem que alguns comparteixen l’escriptura, però que abominen del pensament, perquè el pensament ha de tendir precisament a buscar la veritat. Però la veritat s’amaga en les idees preconcebudes. Això és el que està passant a Espanya. Es va voler fer una Espanya oberta i diferent i, en lloc d’acudir a les armes com ha estat costum, l’Espanya de sempre, la que no pot pensar perquè tants anys de poder l’han privat del fèrtil sentiment del dubte, ha recorregut a les paraules.
Els he de dir que, en el meu creixent escepticisme al voltant de la manera d’entendre la política catalana, feia temps que no em sentia tan orgullós de pertànyer a un ofici capaç de publicar de comú acord un editorial com el que ahir van publicar diaris que tenen com a comú denominador la catalanitat dels seus plantejaments. Entre aquests diaris hi havia publicacions que no amaguen el seu independentisme i altres diaris de caire liberal-conservador. Veurem què fan en els pròxims dies alguns dels diaris que reclamen ser de la globalitat o del progressisme espanyol. I altres, com sempre, van gastar ahir un dia de la seva vida per trobar algun element recargolat amb què enfrontar-se al que ells consideren «el pensament únic». El diari El Mundo va arribar a afirmar en primera que «és impossible dir més falsedats amb pitjor intenció en menys espai». Ho diu el diari que més espai i durant més temps ha mentit intencionadament sobre la realitat catalana.
Als que ens sentim realment interessats per Espanya, per la seva cultura i la seva gent, ens entristeix comprovar que Espanya només se sosté amb la invenció de l’enemic comú. Ens sap greu aquesta idea excloent d’entendre les llengües alienes no com una riquesa, sinó com un greuge. Ens preocupa que entre la veritat revelada d’una Espanya tancada es vagi tirant la llenya al foc d’una separació –si més no mental– que comença a ser inevitable. Que no es preocupin El Mundo i els seus creients: a vegades només cal el pes d’un full de paper imprès perquè provoqui el dolor d’aquesta malaltia opulenta que és la gota. Diguin el que diguin, no deixaré mai d’interessar-me per Espanya, on tants amics tinc i tindré. Però gràcies a El Mundo i els seus adlàters deixaré d’anar a Espanya com a ciutadà i em limitaré a gaudir d’Espanya com a turista. Això, és clar, mentre el Tribunal Constitucional i els seus pregoners no em deixin tirat a la frontera com un immigrant qualsevol. Una vegada més em pregunto: però, a aquests usurpadors d’Espanya, què cony els hem fet?

10/11/09

Aurora, sempre (conte)



Passen ja de dos quarts de deu de la nit i Aurora, totalment exhausta, abandona l'escola municipal on cada dia fa mitja jornada com a netejadora. Tot i que treballa en aquest centre des de fa quatre o cinc anys, Aurora no és empleada municipal; fa feines per una empresa de serveis subcontractada per una altra empresa de serveis que a la seva vegada havia estat subcontractada per la concessionària. Al matí fa algunes cases i a la tarda l'escola. En això i poca cosa més transcorre la seva vida i entre tot plegat a penes hi toca mil euros en acabar el mes.
Aurora és mig gitana i en ser filla de paia mai no li van fer gaire cas ni uns ni altres. Sempre ha estat devota de la Mare de Déu dels desemparats, però des que Mossèn Narcís se’n anà a les missions ja no acut a Missa tan sovint com abans. Aurora té una mirada dolça i juvenil que contrasta amb el seu aspecte abandonat i trist; el cert és que acaba de fer 46 anys però aparenta tenir-ne 10 de més. Aurora es troba sola des de fa una eternitat; el seu home la hi va deixar per una altra quan ni tan sols havia fet els 25. Amb la depressió que va seguir va perdre més de trenta quilos, però ni així va tornar el seu Ramon de l'ànima, de qui mai més no ha tornat a tenir la més remota notícia. Malgrat tot en el cor d'Aurora mai no hi va haver lloc per un altre ni pensament que no fos per ell. Ni en el seu llit... on cada nit ofega la solitud en llàgrimes fins acabar rendida al son de pur esgotament. Aurora, les fantasies més humils i les amargures més profundes et bressolen fins a l'alba sense que te’n adonis.
Aurora té un fill, un únic fill, Jonàs, Jonasito de les seves entranyes, que fa molt de temps que no l’hi para la més petita atenció; ja té 27 anys, el noi, i està com la majoria de nois de la seva colla: sense feina i sense expectatives. De fet Jonasito mai no va treballar més enllà de dos mesos seguits. És un noi particular, en Jonasito, sempre ho ha estat; l’hi costa, d’ adaptar-se, i no tolera romandre entre quatre parets: s'ofega. Ha intentat treballar com a manobre de la construcció..., ho ha intentat sí, però és tant dura la feina! I a més, la disciplina mai no va ser el seu fort; i menys encara la paciència. El noi no sol parar per casa sinó de tard en tard i a més, té per costum entrar i sortir a deshores de manera que a la seva mare no se li presenta l’ocasió de veure’l si no és perquè ell així ho vol i sempre, què l’hi farem, per a arreplegar alguns euros que Jonàs, bon noi, sol agrair amb un, "i què vols que faci jo, amb això?" Però no hi fa res perquè en Jonasito sap buscar-se la vida i no sembla que la penúria de la seva mare li afecti gaire. Pobre Jonàs, Aurora. Pobra Aurora.
Són gairebé a tres quarts de deu i Aurora torna a casa amb un caminar lent i pesat. Els seus peus, rebentats, no li caben a les sabates i té les cames inflades i adolorides, el pa de cada dia. I el cap, Aurora, el teu cap... sense idees, esborronat, absent... Al pas que vas, Aurora, cor vacant, ulls blaus, preciosos i sempre brillants, no hi arribaràs abans no passi mitja hora però, tant hi fa. Al capdavall ningú no t'espera... En posar peu a casa encendrà l'estufa de butà, després obrirà una llauna de tonyina o, ves a saber, potser aprofitarà les restes de la verdura d’ahir. I s'asseurà davant la tele: el ritual abans del got de llet i el llit.
Ja no falta gaire...; Aurora ha deixat endarrere la Devesa i inicia la travessia del pont de França, des d'on ja veu l'edifici de sis plantes del Patronat on viu des de fa més de quinze anys. Les nits d'hivern sempre bufa un aire fred i tallant sobre el riu i avui no és cap excepció. Els cotxes són escassos, fugissers, fantasmals... i la desolació es deixa notar aquí més que a qualsevol altre indret de la ciutat. Aurora camina a poc a poc, cada vegada més lentament fins aturar-se a meitat de recorregut sobre el pont. Estàs cansada, oi...? Però no, no està cansada sinó fastiguejada... i girarà la cara al vent... i notarà el glaç metàl•lic de la barana als avantbraços... i s'endurà les mans al front i després als ulls i... tot plegat el temps d'un lament profund i silenciós abans d'enfilar-se per la barana i precipitar-se pont avall. Però el cop no serà fatal; es trencarà el coll i inconscient i malferida acabarà ofegant-se de matinada en les raquítiques aigües del riu. Ningú, ni a la feina ni a casa la hi trobarà a faltar i semioculta entre aigua tèrbola i l’herbada el seu cos probablement no sigui descobert fins passats tres o quatre dies. Però tant se val... És el son etern, Aurora. Ara no badis.

02/11/09

Compte amb el cafè.



Dirigit per Stephanie Marguerite & Emile Tarascon
Música: Oldelaf et Mr. D