Avui, de bon matí, he estat involuntari testimoni d'un fet sorprenent. Un individu ha creuat el carrer de manera sobtada i ha estat a punt de ser atropellat. Tot plegat ha succeït al carrer Santa Eugènia i fins aquí res que malauradament no passi cada dia. El que ja se surt del normal és com ha passat; el paio ha aixecat una mà oberta en direcció a una furgoneta i, sense més, allà que s'ha llençat...! I tot això a no més de vint o trenta metres d'un pas de vianants regulat per semàfor. Com a excusa davant l'escàndol que li ha muntat el conductor de la furgoneta ―m'imagino i no és per a menys, que el seu cor déu haver estat a punt de fugir-li per la boca a causa del xoc―, l'inconscient cridava que ja li havia advertit prèviament. I és claaar; vet aquí que per això aixecava la mà...!
En descàrrec seu l'estúpid ventava a tort i dret que ell passava així i sempre li cedien el pas. Sí senyor; resulta que teníem davant tot un cavaller que atura el tràfic quan li ve de gust creuar el carrer! Talment; i a qui no l'agradi que no miri! I l'eixelebrat es vanagloriava del seu comportament com si hagués estat la cosa més natural del món. No érem més de tres o quatre els presents en aquell moment però, tots varem concloure que era un carallot de l'hòstia i un gilipolles, i no ens varem estar de dir-li. Però rai; perquè vista la seva reacció molt em temo que l'estúpid repetirà de nou.
Duc una estona pensant en aquest assumpte i francament, no encerto a imaginar què collons deuen tenir en el cervell aquesta classe d'individus... I és que essent l'estupidesa crònica un hàbit tan car ―perquè l'estúpid de mena sempre acaba pagant un alt preu per les seves fites―, no puc entendre que aquesta manera de ser hagi arrelat tan profundament entre determinada gent.
Com s'explica aquesta peculiar manera de ser...? I el que és més important, té remei?
Davant la primera pregunta no puc sinó remetre'm a les Lleis Fonamentals de l'Estupidesa Humana del professor Carlo Cipolla, on qualsevol interessat podrà trobar respostes esclaridores. En canvi l'experiència em diu que buscar remei a l'estupidesa ha de ser tasca gairebé impossible, i això malgrat saber-se que la idiotesa recalcitrant deixa sempre petjades tan profundes en l'infeliç de torn que acaba determinant el signe de la seva vida.
És cert que hi ha ficades de pota les conseqüències de les quals no solen resultar greus i que podrien ser fins i tot útils si es fes una lectura apropiada de les mateixes. Suposo que parlen d'això, quan diuen que s’ha d’aprendre de les pròpies equivocacions. Però tampoc no cal deixar-se enganyar, perquè els grans errors són en general nefasts i les seves seqüeles acaben essent irreparables. I amb més raó, és clar, si la causa està en la neciesa de qui els perpetra.
També és veritat que la majoria de les vegades els errors es podrien evitar si qui els comet estigués en condicions de sostreure's a les influències d'aquells que l'envolten doncs, segons diuen els entesos, l'entorn pot arribar a influir sobre la persona fins el punt de fer-li admetre com a vàlids patrons de comportament que en altres circumstàncies consideraria inadequats o fins i tot perversos. Seria aquest, el supòsit del toix d'aquest matí...? Així les coses, ens trobaríem davant una pobra víctima que viu, que xapoteja diguem-m'ho així, en un món de tabalots a la influència dels quals li és impossible sostreure's...? Sigui com sigui hauria de ser un món, aquest, on les visites als cementiris serien el pa de cada dia, suposo.
Potser i en descàrrec seu podríem recordar que al cap i a la fi tothom s'equivoca. I bé; en efecte, així és la vida... Però tanta veritat hi ha en l'acabat de dir com en afirmar que uns s'equivoquen molt més que altres, oi?
Algunes persones ―cada cop més― arriben a manejar-se en el seu constant destarotament amb una naturalitat aclaparadora, com si el malendreç formés part de la seva manera de ser. Com..., com si haguessin conquerit aquest hàbit en dura i onerosa contesa i es trobessin orgullosos de l'estupidesa autodestructiva que els duu a prendre decisions errònies, una rere l'altra. I tant és així que l'error arriba a ser un estat de consciència per aquesta mena d'individus i si en el món animal la tossuderia en l'erro es paga amb la vida, aquesta gent sol pagar-lo amb una vida esquitxada de fracassos, una cosa que segons com es miri acaba sent un càstig força més cruel... És només qüestió de temps.
