19/6/08

Imaginació (compte clos)

L'ull de l'hipnotitzador no fa madurar els raïms. Qualsevol que tingui un gram d'imaginació ho sap perfectament però, la imaginació, i aquí rau l'inexplicable, és un bé escàs entre la gent adulta a pesar del seu insignificant cost. Com s'explica, això? És veritat que la imaginació i els somnis estan estretament relacionats, però no són el mateix ni de bon tros. Potser és aquí on cal buscar la causa de què la imaginació no gaudeixi de bona fama, perquè ens hem habituat a confondre-la amb el somieig i als ensomniadors se'ls relega al limbe dels estúpids. Així de senzill; amb el trivial i insofrible somriure que insinuen els més acerats defensors de la correcció, de l'adequat. Sobretot si els pobres ensomniadors ja tenen edat per treballar i, en conseqüència, per a deixar-se d'estupideses. Ells, no els pobres somiatruites sinó els altres, acostumen a dir: deixa't de pallassades, que aquí es fan les coses com déu mana! Que ve a ser el mateix que dir que les coses s’han de fer com ells volen. I és clar, una mica de raó ja en tenen, ja. Perquè no es pot anar per la vida somiant truites i pretendre que et cedeixin el seient en el tramvia.

Ahir, un bon amic em va preguntar si sabia res de la psicologia de la imaginació. Com...? Sí, hi ha tota una teoria sobre l'assumpte, em va dir tot entusiasmat. Em vaig disposar a escoltar, sorprès i desconfiat alhora. Doncs, no en tinc ni idea, vaig respondre davant el seu interès per conèixer la meva opinió quan ja m’havia donat unes primeres explicacions que jo no vaig encertar a comprendre del tot. Fent ulls clucs davant el meu evident desinterès, el meu amic va continuar fent-li voltes a la cosa durant una bona estona i, entre pregunta i pregunta sobre el meu parer, no deixava d'insistir en l'interessant que li resultava tan curiosa i sobretot imaginativa dogmàtica. Perquè així és com cabria anomenar-la, doncs, sabut és que tota teoria alberga un dogma o conjunt de principis sobre els quals pretén fonamentar-se, i això a pesar de què jo no encertés a veure enlloc el fonament de tot plegat. No ho sé; de debò. És el millor que vaig saber respondre-li en cada ocasió. El cert és que després d'escoltar-lo durant tres o quatre minuts la meva ment va volar i es va instal·lar en un altre lloc fins que el meu amic va decidir donar per acabada la seva avorrida dissertació. Vam oblidar ràpidament el tema i aleshores tot va ser força més entretingut.

Gairebé una hora més tard ja en el cotxe i de tornada a casa, vaig recuperar aquell desgavellat assumpte. Quanta imaginació, la de l'autor. Perquè es tractava de posar imaginació i de res més. Quin misteriós impuls -em vaig dir- es trobarà darrere d'aquest tipus de coses? Què farà que algú, òbviament intel·ligent, inverteixi el seu temps en construir un discurs insubstancial i absolutament irrellevant? Després vaig pensar que aquesta classe de coses són força més corrents del que la gent pensa. I encara més en el sovint acerat món universitari. Vaig recordar llavors unes paraules del que fou el meu professor de filosofia del dret. Ferrer, es deia. Es diu, corregeixo. Sostenia que la psicologia -i la psicoanàlisi, molt en particular- no era més que fum. Fum de colors si vostès volen, comentava, però fum al capdavall. Fum magnètic, segurament perfumat, em deia jo mentalment. Potser vaig entendre malament les seves paraules però sostenia que salvant distàncies merament formals la psicologia no era gaire diferent de l’astrologia o la quiromància. Mogut per un irreductible esperit polemista el bo d'en Ferrer segurament exagerava, però, quan escolto algunes coses no puc evitar recordar les seves paraules i haver-li de donar la raó. El professor Ferrer no era un savi -potser algun dia hi arribarà a ser-ho- però era un paio llarg i avesat. Guardo d'ell un vague i malgrat tot bon record. En qualsevol cas, si el propi Einstein pensava que la imaginació era la matriu del futur devia de ser per alguna raó. Einstein era cosa seria. No obstant això és possible no arribés a ser tan llarg com ho és en Ferrer. I per altra banda, què és la imaginació d'un adult comparada amb la del nen que pretén fer un ferrocarril amb espàrrecs? Sí; més val que ho deixem aquí o arribarem a Cajamarca. A més, em ve de gust escoltar a Paolo Conte. Max, era Max.., più tranquillo che mai.., la sua lucidità...