1.
Jordi Bagueta duu una existència normal, gairebé anodina; hom diria que respon fil per randa al prototip d'home corrent en qualsevol aspecte d'això que s’ha convingut a dir, un estil de vida burgès, si no fos perquè algunes peculiaritats del seu caràcter li confereixen... Com explicar-ho... Sí, li confereixen certa singularitat. Per a mostra, cinc cèntims: Jordi acaba de fer els quaranta-quatre i tot i que resulti difícil de creure es disposa a pujar a un avió per primer cop a la seva vida. El nostre home pateix una fòbia irrefrenable a volar però aquesta vegada no ha pogut fer res per evitar-ho i no tindrà més remei que anar a Rabat per a entrevistar-se amb un alt funcionari del Ministeri de Comerç, a fi d'aplanar el camí a la introducció en el mercat marroquí de tota una línia de productes de la seva empresa. Bagueta ocupa un lloc mitjà a l’staff de la mateixa; és sotsdirector comercial i això l’obliga a viatjar amb relativa freqüència, encara que mai, fins ara, s'havia vist en una situació tan compromesa. Com a responsable del mercat interior Jordi acaba sempre els seus viatges en algun punt de la península, de manera que en funció de la distància opta per desplaçar-se en tren o en el seu propi cotxe. Mai en avió. No obstant això, ara, amb el director comercial indisposat, no li queda més sortida que fer-se fort de cor i afrontar aquest viatge a la capital marroquina.
Fou saber que hauria de substituir al seu cap i Jordi va descobrir el que significa que et caigui el món al damunt. De tot plegat ja fa un parell de dies i a dir veritat no l’hi van deixar cap més alternativa. Impossible negar-se; com arriscar-se, en una situació de crisi com l'actual? A l'empresa no ho entendrien i, ves a saber, igual aprofiten l’avinentesa per començar a pensar en un altre de més jove per a reemplaçar-lo. Jordi és conscient que a la seva edat no pot permetre’s assumir cap risc que suposi una amenaça per a la seva carrera professional.
Aixecacamises de merda! Dropo malgirbat! Quan cal anar a Brussel·les, a Londres o a Ginebra sempre tens la maleta a punt. Però és clar, ara cal anar a Rabat i ves per on, «el senyor director comercial es troba delicat de salut». Quina casualitat! Rabat no té glamur, suposo. I tu saps perfectament que jo odio volar; que mai no ho faig... Grandíssim fill de puta; ja ho sabia jo, que un dia o un altre me la hi jugaries... Mai no he estat sant de la teva devoció, oi? L'any passat ja vas tenir el bonic detallet de comentar-li al director general el meu assumpte amb aquella noia de comptabilitat. Què hi volies? Sóc solter, jo. I a més, encara que no ho fos, què collons t’importa a tu el que jo faci de la meva vida privada, sicofanta malparit...?
...Tots aquests mamaciris de l’Opus són iguals. I aquest és dels pitjors; només s'allunya del tuf de les sotanes per a remenar-se-la a soles o per anar-se de putes. I el cap de virolla pensa que la gent és idiota. Hi deu creure que ens xuclem el dit. Com no deixi de fer-me la guitza un d'aquests dies truco anònimament a la seva dona i l'hi explico de quin peu calça el seu homenet. Ara, el cabronàs estarà gaudint de la situació; hi posaria la mà en el foc.
Jordi se sent terroritzat. Des que sap que ha d'anar a Rabat l’home no pot aclucar l’ull i després de tanta infusió relaxant ja fa dos dies que té l’estómac regirat. No passen encara ni cinc minuts sobre les vuit i l'espera en el hall de l'aeroport se li està fent interminable. Se l’hi fa coll amunt entendre que si el vol està programat per a quarts de deu calgui estar a l'aeroport amb tres hores d’anticipació. Jordi, la gavardina curosament doblegada sobre el seu avantbraç esquerre i el portafolio a la mà dreta, està a punt d’entrar als lavabos per tercer cop... Serà possible? Per què caldrà matinar tant? És ridícul, estúpid, totalment innecessari. Casumlolla, hi arribes, factures la maleteta i apa! Fes-te fotre a la sala d'espera durant més de dues hores... I ara no puc passar de les infusions relaxants al cafè; després d'una nit en blanc i tanta til·la només em caldria una repremuda enmig d'un atac de nervis. I si no m’erro aquesta és la tercera vegada que pixo en... en menys d'una hora.
Després d’assegurar-se que no n'hi ha ningú Jordi deixa reposar el maletí sobre el primer rentamans que troba sec i, sense perdre'l de vista, es disposa a alleujar-se a l'urinari més proper alçant i tirant cap enrere el braç que sosté la gavardina per a evitar qualsevol accident. Maneja amb una sola mà, com un torero, mentre repeteix maniobra per tercera vegada amb el gest airós i fins i tot elegant que correspon a la soltesa adquirida.
Jordi no entén per què li fa por volar. És quelcom irracional que l’oprimeix des que en té ús de raó. No s’ho explica. Els seus germans volen, volaven el seu pare i la seva mare —que al cel hi siguin—, volen els seus companys de feina, els seus veïns, els seus amics... I ell…, ell es caga de potes avall només de pensar-ho. I es tortura perquè sap que volar és segur i que no passa absolutament res. Res de res! Tanmateix, han estat tantes, les vegades que s'ha interrogat sobre aquest assumpte, intentant fixar la idea en el seu cap a còpia de sentit comú que a hores d'ara troba absurd i una pèrdua de temps tornar-hi. Prendrà el fotut avió i afrontarà i superarà qualsevol resistència. Ho farà i punt; peti qui peti. I a la merda la resta! Devia d’haver adoptat aquesta actitud fa molt de temps. L’amargura no li impedeix recordar com va arribar a posar-se en mans d'un especialista; set o vuit anys, n’hi deuen haver passat ja. No oblida que arribat el moment de dur a la pràctica el que havia après sobre el paper, s’ho va deixar estar, acovardit. Ara es penedeix i es maleeix per això.
Quan va tenir noticia que devia anar a Rabat a Jordi li va faltar temps per anar a veure al seu metge. El doctor, un vell amic cansat de parar orella a les seves manies, el va escoltar rutinàriament i va acabar per receptar-li unes pastilles que a dir dels millors especialistes en la matèria obren autèntics miracles, li va assegurar. De portes endins però, el metge pensa que tot plegat és foc d’encenalls. El que de debò necessita Jordi és relaxar-se, centrar-se en pensaments positius i deixar-se de galindaines; i no se va estar de dir-l’hi abans que no marxés; el consell d’un amic més que d’un metge.
Anit, abans d’anar-se’n al llit, Jordi es va prendre la primera píndola i aquest matí, a l'alba, la segona. El doctor va insistir en què calia deixar un interval de tres hores com a mínim entre una presa i la següent, així que s'empassarà un altre tranquil·litzant just abans d'embarcar. I una mica màgiques sí que semblen, les pastilles, perquè es troba tan relaxat que té la sensació de moure's i fer-ho tot al ralentí. Qui ho hauria dit; Jordi se sent bé, sorprenentment bé per a estar a punt d’abordar el primer avió de la seva vida. Però en aquest món ningú no regala res i cada cosa té el seu preu, fins i tot la més insignificant. Què dir llavors si del que es tracta és d’un pessic de felicitat, de benestar? La calma mecànica dels seus moviments i la insipidesa del seu rostre conviden a pensar que el nostre home és idiota de mena a primer cop d’ull. Altrament i per acabar-ho d’arrodonir, la simplicitat dels seus pensaments ―joder, tinc la boca seca; vaja, sembla que torno a tenir ganes de pixar― no faria sinó confirmar aquesta idea. Però Jordi no es deixa enganyar i es manté alerta malgrat tot; sap que la por continua ben instal·lada en el seu cap i no està disposat a deixar-se agafar pels picarols a la primera campanada.
2
Les nou tocades. Després de vagar per la terminal avorrit com un mussol fa estona que Jordi, recordant el seu amic, s’esforça per trobar alguna cosa positiva en què concentrar-se malament acomodat en una de les cadires que, agrupades en rígides fileres, ocupen la part central de l'espaiosa i mig buida sala d'espera… Debades, però. A veure, es pregunta i amb raó, com podria trobar res de positiu en què pensar, algú que té pànic a volar i es troba assegut al bell mig d'un aeroport? És com si vas passejant a la vora del mar i veient que algú s'ofega li aconsellessis que aguanti la respiració. Menuda bajanada.
Capficat completament en les seves cavil·lacions sobre el pitjor consell que havia rebut en la seva vida, Jordi triga un parell de minuts a reparar en la dona jove i atractiva que acaba d’asseure’s tres o quatre fileres de seients més enllà, just al davant. Es tracta d'una dona més alta de l'habitual, de no més de trenta anys. El seu aspecte és d’allò més exòtic i suggeridor: llueix un to de pell sorprenentment daurat, vesteix amb evident bon gust i duu el cabell desmanegat a l'última; ros de pot, per descomptat. Després d’obsequiar-la amb un descarat repàs general els seus ulls s’aturen uns instants en els llavis d’aquella la dona i, de mica en mica, van caient fins a clavar-se en un escot prodigiós, esplèndid. Beneïda exuberància, pensa Jordi, tot meravellat. Ho veus? rondina per a sí mateix… Això sí que és positiu! Quan…, quan va ser l'última vegada que vaig tenir ocasió de veure res de semblant...? La jove, acostumada a impressionar per igual a homes, dones i criatures de tota mena i condició, l’observa amb discreció i tot seguit es decideix a creuar amb ell una mirada d'ambigu significat. Instants més tard s'aixeca mandrosament i arrossegant el seu roller s'encamina a la llibreria per a perdre's de vista immediatament després. Jordi ha quedat colpit per aquesta dona, tant que durant la mitja hora següent es mantindrà completament abstret del seu problema i de què, en breu, haurà de pujar a un avió i posar a prova la seva enteresa.
3
La megafonia deixa anar el primer avís d’embarcament per al vol AM 804 amb destinació a Rabat, el seu, i Jordi surt del seu embadaliment com si hagués rebut un got d'aigua freda en plena cara. Porta vint-i-dues, sembla que han dit. Li falta temps per a mirar el seu rellotge; encara queden quaranta-cinc minuts abans que no s'obri el control però, tanmateix prefereix posar-se a la cua. De fet, la va a encapçalar. Per fortuna continua en estat de gràcia i les cames el duen fins a la porta d'embarcament sense que el seu espantat estat d’ànim oposi la mínima objecció. Bon símptoma. Però es nota rar perquè tot plegat està lluny de ser normal. Francament, és com si ment i cos s'haguessin desdoblat i caminessin per vies distintes, paral·leles però distintes. L'efecte de la pastilla sens dubte; altrament, què hi podria ser? Les maneres de Jordi s'assemblen a les d'un autòmat; la por no el paralitza i els seus gestos estan lluny de delatar la processó que duu a dintre. Ningú no diria que Jordi no és el veterà col·leccionista de milles que aparenta ser. A més, una continguda alegria, extravagant i postissa a la vegada, tapona qualsevol escletxa a les emocions tot evitant que les seves aprensions es desbordin i arruïnin el seu important viatge de negocis.
La cua va creixent a mesura que s'aproxima el moment fatídic de l'embarcament i Jordi se sent cada cop més incòmode. Els membres de la tripulació; ells i només ells, tenen la culpa. Són set i conforme arribaven s'anaven concentrant davant la porta d'accés al finger, a tan sols un parell de metres de Jordi, formant primer un i després dos grupets que des del primer moment no han deixat de xerrar i riure animadament davant els seus nassos. I això és intolerable perquè tal i com ell veu les coses no n’hi ha res, absolutament res, que pugui justificar l’exhibició pública d’alegria d’aquells babaus. Quina impudicícia! L’estómac se li regira d’aprehensió i la vergonya aliena l’aixafa l’ànim, el cor. En el seu imaginari la tripulació d'un avió sempre havia estat gent responsable, seriosa, aguerrida, valenta... I què és el que es troba en el dia de la seva estrena? Déu del cel, la meva vida en mans d'un grapat de capsigranys; això no pot acabar bé, gens bé, se li escoltarà xiuxiuejar repetidament, mirant-se capcot els cordons de les sabates. Negant amb el cap una vegada i una altra.
Conscient que la seva incomoditat creix i creix per moments, Jordi decideix girar-se d'esquena als tripulants amb la gens dissimulada intenció d'ignorar-los. A canvi, tant hi fa, quedarà exposat al grup de desconeguts que l’hauran d'acompanyar en aquesta desgraciada aventura; potser observant-los pugui trobar raons que ara no hi té per a no cedir a la irracionalitat, pensa amb bon criteri. Llavors, Jordi descobreix una formació de mig centenar de persones, potser més, entre les quals identifica bastants homes de negocis amb aspecte avorrit, com ell mateix, tots uniformats. Barrejades entre ells troba vuit o deu parelles, gairebé totes de mitjana edat i alguna amb fills adolescents, i desdibuixant la cua i fent més aldarull del que seria raonable pot veure també un nombre indeterminat de joves que viatgin plegats o no, és pràcticament segur que baixen al moro. Però el més bo de tot és que allà, al fons, rematant la cua, localitzarà la massissa. Sí, és ella, inalterable, envoltada per tres o quatre aspirants que somriuen mentre exhibeixen orgullosos tota l'estupidesa que és capaç d'atresorar un mascle sense cervell.
Jordi va recordar l’enigmàtica mirada de la sala d'espera i s’ho va rumiar un moment abans de decidir-se a mirar-la de fit a fit, passant per alt les més elementals normes de cortesia. No gaire més tard i sense treure-l’hi la vista de sobre, es va ficar la mà a la butxaca de l’americana per a prendre el pot dels tranquil·litzants. Tot seguit, amb un sotil gest mil vegades fet abans, estirà gràcilment els braços, prou per a fer que els punys de la camisa sobresurtin una mica sota les mànigues de la jaqueta, i va començar a jugar amb el potet llançant-lo amunt i avall amb la mà esquerra ―tres, quatre cops potser― abans de sacsejar-lo suaument a la manera d’un sonall i desenroscar-lo amb estil. Mentre sosté el tap, pres pels seus dits menut i anular contra el palmell de la mà dreta, amb l’índex i el cor sostreu la pastilla de les nou i, amb estudiada parsimònia, se l’enduu al damunt de la llengua. Jordi, cara de pòquer mentre assaboreix una profunda sensació d'autocomplaença, esperarà a que la píndola estigui prou humida abans de mastegar-la. Error. Un esclat d’intensa amargura li deixarà la llengua tumefacta durant més d’un quart d’hora però, què importa? Un mal trago el té qualsevol a la vida i, en tot cas, tampoc no se li presentarà ocasió de dir res durant una bona estona.
4
L'hora de la veritat. Una amable i somrient auxiliar s’acosta a Jordi i el convida a passar per un estret passadís articulat, però ell no respon; en aquest moment Jordi no és més que un pobre pocatraça adornat per un estúpid somriure. A la vista del desconcert d’aquell home l'hostessa va decidir arrencar-li de la mà el passaport i la targeta d'embarcament per a fer les comprovacions de rigor. Després, amb experimentada diligència, la empleada li va introduir els documents a la butxaca de l’americana abans d’empentar-lo suaument cap endavant per a deixar-lo sol davant les seves pors.
El que havia succeït era del tot previsible. En l'escoltar l’hostessa, Jordi, de sobte, va sofrir un xoc que el va trasbalsar de dalt a baix, una transformació radical que el va deixar sumit en una espècie de trànsit cap el no-res; es va sentir envaït per una intensa sensació d’aprehensió, de temor recelós davant el que va intuir com el principi d'una catàstrofe, i va percebre amb espantosa claredat com el seu cap s'enterbolia primer i es bloquejava després sense poder fer res per evitar-ho. Lligat metafòricament de mans, la seva capacitat de reacció era nul·la i com si hagués estat fet gràcies a les males arts, el sentit de l’oïda gairebé desaparegué i la vista s’ennuvolà per complert. Els escassos pensaments que era capaç d’embastar, les poques emocions que encara subsistien..., tot semblava petrificar-se.
Com a resultat de tot plegat Jordi es va espantar com a mai no ho havia estat en la seva vida, però malgrat tot, la sorpresa, l’autèntica sorpresa després d’aquells primers instants de paràlisi mental, titubeigs i pors, fou descobrir tot meravellat com les seves cames i braços començaven a respondre amb admirable diligència a quantes instruccions hi anava rebent. Fou una cosa extraordinària, insòlita entre l'insòlit. Jordi, mancat d’autèntica consciència del que succeïa al seu voltant, es va trobar travessant aquell passadís plegable engalvanit ben bé com un zombi fins arribar a la porta de l'avió, i tot amb una serenitat i una temprança dignes d'encomi; prestades, deixem-ho clar, però no per això menys encomiables. Una vivència realment sorprenent i sens dubte mereixedora de ser documentada pels experts.
Tot just posat el peu a l'avió i pres encara d’un atordiment més que notable, Jordi es va veure assaltat per un jove engominat que li va sortir al pas des del no-res exhibint unes maneres recarregades, gairebé noucentistes. Aquell jove va insistir en acompanyar-lo fins al seu seient i un cop allà li va prendre la gavardina i el maletí per a col·locar-ho tot en el compartiment per a equipatges de mà. I no content amb això, abans d'anar-se'n va insistir en què prengués una andròmina que recordava un coixí de fireta i el fes servir per a posar-se còmode.
Bé; ja hi som. A primer cop d’ull l'aspecte de la cabina li fa venir al cap el tren de gran velocitat. Jordi viatja en primera classe i per a començar no se sent tan estret com havia escoltat dir. Els seients són amplis i còmodes i estan col·locats de dos en dos, amb prou espai per a les cames, per a moure’s amb certa facilitat en resumits comptes; a ell li ha tocat finestreta, a la sisena fila, a un parell de metres del panell que divideix la cabina de passatge de l'avió en dues classes. Tots els passatgers de primera seran acomodats de manera similar i a continuació es donarà pas als de classe turista que, com sempre, entraran a patolls. Per a quan això succeeix Jordi és ja un pobre entabanat, quietet a la seva butaca, la vista fixa en el seient davanter i les mans plegades sobre la falda. El seu cap és una peixera sense peixos i sense aigua i la seva ment una làmina en blanc.
5
Hola...! Amb més aclaparament que sorpresa Jordi gira instintivament el cap i es troba amb ella. Hola, respon amb veu baixa i entretallada però gratament impressionat. Déu del cel, quina vergonya, pensa a l'instant, fixant novament els seus ulls en el no-res del seient davanter. Mecagüenlostia, es lamenta desconsolat. Per a desgràcia seva ara experimenta la sensació inversa a soferta fa una estona, quan el seu cos responia amb diligència als seus interessos desconnectat de qualsevol albirament sentimental. Els seus músculs, en aquests moments més que entumits quallats, es neguen a respondre als seus ordres i tampoc no pot impedir que les seves emocions s’escapin atropelladament del congelador i es posin a ballar febrilment. Merda de pastilla, insisteix en lamentar-se, callat i fotut. Què farà, que una dona com aquesta hagi d'anar a Rabat? es pregunta tot intrigat. Fotuda pastilla... Però no tindrà temps per a res més; el discurs enllaunat del comandant interromp per igual càbales i malediccions i capta momentàniament la seva atenció. Anuncia l'imminent enlairament entre altres dades rutinàries i recorda l'obligatorietat de cordar-se el cinturó. Tot esperant el pitjor Jordi busca lentament la finestreta amb el cap i observa, amb horror, com l'avió inicia la lenta carrera que el durà a la pista d'enlairament. Comença el calvari, l'ànima se li fa miques i es troba tan afectat que ni tan sols és capaç d'empassar saliva. La reacció és inconscient i sense reparar en res ni en ningú Jordi s'aferra als braços de la butaca i amaga el coll entre els muscles, com una tortuga; després posa els ulls en blanc, doblega lleument el tors, ajunta els genolls i comença a cantussejar perceptiblement. Acaba de néixer el tropisme aeri.
L'extravagant conducta de Jordi deixarà perplexa a la seva veïna de seient. I ara! Què hi fa, aquest? pensa en veure’l tot arraulit, reparant immediatament en el costat còmic de la mateixa. Aquest paio està cagat de por, conclou. I la dona no va gens desencaminada en el seu diagnòstic perquè el menys feridor que pot dir-se del nostre amic en aquests moments és que sembla un nen espantat. Hola; holaaa. Després de dubtar per uns instants la curiositat el fa cedir i Jordi acaba entreobrint l'ull esquerre per a trobar-se una mirada amigable a dos pams de la cara. Hola; tot va bé? Em dic Laura; sóc brasilera, saps? Et veig una mica apurat, puc ajudar-te d'alguna manera…? No, no cal, em trobo bé. Una mica tens, és veritat, però bé... Doncs en veure’t ningú no ho diria... Reparant en la ridiculesa de la seva actitud Jordi relaxa una mica les espatlles i es decideix a estirar el coll a poc a poc. I no trigarà gaire en redreçar l'esquena i separar els genolls..., però no soltarà els braços de la seva butaca; continuarà engrapat com si d'això depengués la seva vida. L'avió accelera, ja en plena carrera d'enlairament, i encara que el soroll i la vibració se li fan insuportables Jordi resisteix la temptació d'encongir-se. No obstant això la seva resistència no passarà de testimonial perquè quan l'avió aixequi el morro tornarà a arrugar-se com un cuc i recorrerà de nou als cantussols.
Però, què hi fa? Per què s’agafa les tetes? Des de la seva forçada postura Jordi no ha trigat gaire en girar lleument el cap, just el que cal per a poder observar la seva veïna de reüll, i el que ha vist l’ha deixat astorat. Dreta com un pal en el seient i el cap lleument inclinat cap enrere, Laura se sosté fermament els pits amb les mans, amb naturalitat però, talment com si això fos la cosa més corrent del món. La colpidora imatge de la brasilera engrapada al seu pitram resulta d’allò més pertorbadora, d’allò més desassossegant. És que vol evitar que el tracaleig...? Els instants de perplexitat que van seguir van multiplicar per mil l’interès de Jordi per la seva inquietant companya de viatge. El primer que l’hi va passar pel cap fou pensar que potser totes les dones que viatjaven en avió feien el mateix; al cap i a la fi ell no tenia cap experiència en aquesta mena d’assumptes… El tracaleig... Però, quina idea tan absurda! pensa immediatament. Quina raó justificaria una conducta tan ridícula...? Laura no és aliena, ni de bon tros, a la fixació de Jordi per aquella part de la seva anatomia i després de concedir-li uns instants de gràcia, finalment es decideix a agitar varies vegades la mà oberta davant els seus ulls amb l’expectativa de què reaccioni i guardi les formes. Però no hi ha cas, ell continua embadalit. Al capdavall l’hi diu alguna cosa que Jordi, en el seu embadocament, no encerta a escoltar a la primera… Perdó; em sap greu però, què em deies…? s'atreveix a dir per fi, alçant la mirada de l’escot. Que me les acabo d'operar... Com? El què…? Les tetes, home; me les acabo d'operar.
Jordi quedarà atrapat en la seva estupefacció i no dirà ni ase ni bèstia; es limitarà a somriure tímidament i apartar la vista de la magnètica pitrera de la seva veïna. I quan es giri cap a la finestreta descobrirà meravellat que l'avió sura sobre un mar de núvols. Després de tot, avui ha tingut ocasió de constatar dues coses: la primera és que pot volar sense morir-se de por. És fantàstic i tot l'hi ho deu a la brasilera; a les seves boniques i operades tetes molt en particular. I la segona és que..., sí, la primera idea fou la bona: era el tracaleig.
6
M’hauràs de perdonar; no he volgut ser groller, abans. Em dic Jordi i ho creguis o no aquest és el meu primer viatge en avió. Es nota, oi…? Home; el que es nota és que vas una mica espantat. Laura respon somrient a la salutació que li ofereix el seu veí de seient i l’encaixa la mà. I com és això…? El què…? Que sigui aquesta la teva primera vegada... Ah! És clar. És que tinc fòbia a volar i fins avui ni ho havia intentat... Carai; això deu ser fotut i em sap greu, perquè t’ha de limitar molt, oi…? Sí, és veritat que m'impedeix viatjar lluny, però ja fa temps que m’he fet a la idea... I com és que ara estàs aquí…? Qüestió de feina; no he pogut evitar-ho. Substitueixo al que en realitat s'encarrega d'aquests assumptes. Està malalt, o almenys això és el que hi diu... I en què treballes…? Me n’ocupo de la distribució comercial a la meva empresa, de l'obertura i consolidació de nous mercats a escala domèstica. En realitat no surto gairebé mai d'Espanya... Doncs ara ho fas d’allò més bé... Com...? Volar, sembla que ja estàs bé... Buf! No t’ho creguis, això; n’estic fet un manoll de nervis. Tinc l'estómac en els peus i tremolo com un flam. Si no fos per tu, crec que m'hauria mort d'un atac de pànic... De debò? Ho dius per les meves tetes…? No, no..., em refereixo a la teva companyia... Però, si vols que et sigui sincer la veritat és que les teves tetes han ajudat, i força... Laura esclata en una riallada i diu, mira, si et serveix d'alguna cosa, potser jo puc ajudar-te a superar les teves pors... Estaria bé i no saps com t'ho agrairia. Ets metgessa, potser…? Nooo, i ara; sóc model, jo. I actriu quan es presenta l'ocasió, tot i que de moment només he fet publicitat i alguna que altra aparició en televisió. És una vida difícil, la competència és salvatge i haig de fer el que es presenta. Dit això Laura busca dins la seva bossa i l’hi allarga una elegant targeta: “First Class International Escort; Barcelona-Paris-London”. Jordi mira la cartolina sense entendre exactament el que ofereix la Laura. És..., és la teva agència? pregunta. Sí; això és, si més no, ho és ara com ara, respon la noia. Si mai necessites companyia, truca i demana per mi. Arribats aquí, les coses semblen força més clares. Seguirà un llarg silenci.
La sobtada aparició d’una hostessa feu que Jordi sortís de la consternació en la qual s’havia sumit des de feia una bona estona. Cafè...? pregunta rutinàriament la tripulant. Camamilla! Pot ser una camamilla? va respondre Jordi amb impaciència. Una què...? torna a preguntar la jove marroquina. Camamiiilla, dona…, l’hi torna, amb evident alteració de veu. Com...? Camomille, corregirà Laura. Ah! Bien sur, madame, va agrair l'hostessa mirant Jordi com els fesols abans de girar cua.
Gràcies... De res, home; estàs una mica nerviós, això és tot, però, per què prens aquesta porqueria…? Perquè el meu estómac no admetria res més; molt em temo que d'aquesta no en sortiré pas. L'auxiliar va tornar sostenint una safata amb una tetera daurada i una petita tassa de porcellana, acompanyades d'un assortiment de pastes semblants a les de te i sucre de diverses classes; privilegi de viatjar en primera. Laura aprofitarà el moment i demanarà un simple expresso. Tots dos restaran en silenci fins que l'hostessa no torni de nou, ara amb el cafè, i continuaran de la mateixa manera mentre apuren les begudes, intercanviant mirades inexpressives. Laura pensa que el seu veí pot esfondrar-se en qualsevol moment. Està pàl·lid com la lluna i cada vegada que vol deixar descansar la tassa sobre el plateret es produeix un tritlleig delator que no augura res de bo.
Puc fer-te una pregunta? s'atreveix a dir Jordi, trencant el silenci entre tots dos amb un agut fil de veu que fins i tot a ell deixa sorprès. I és clar que sí… Tu també viatges a Rabat per feina…? No, i ara; només vull descansar uns dies. Tinc una amiga a Casablanca i penso passar una setmana amb ella mentre em recupero. Ja t'he dit que acabo d'operar-me… Sí, sí; ja m'ho havies dit… Com pots imaginar no puc treballar així… Sí, sí, i és clar que sí... És una part molt important del meu instrumental de feina. Comprens, oi...? Passats uns segons tots dos esclataran en una relaxant riallada.
Amb tot, la tranquil·litat de Jordi no es perllongarà més enllà d'un quart d'hora abans de començar a remoure's novament en el seient, inquiet i sobretot espantat. Sua a ulls vista i mostra clars símptomes d'ofec. Laura l’ajudarà a afluixar-se el nus de la corbata i descordar-se el botó del coll de la camisa. Una mica millor, ara. També l’hi dirigirà el doll d'aire fresc del condicionador i això contribuirà a millorar encara més les coses. Jordi sembla que recupera l’alè, per fi. Vols que cridi l'hostessa…? No, deixa'l, només són nervis; no vull que ningú faci res, em trobo bé. De debò, que em trobo bé, contesta abatent el seient i aclucant els ulls. Malgrat tot caldrà que passin uns minuts abans que l'atac d'ansietat no vagi remetent i sigui suportable... Aleshores Jordi respirarà més acompassadament i recordarà el consell del seu metge.
7
Déu meu...! És el que m’imagino...? Després del sobresalt inicial Jordi acuita els sentits i es posa tens. No s'atreveix a obrir els ulls. Laura, només pot ser la Laura, li està acariciant la cuixa? Però, què hi fa? rumia acceleradament, tot desconcertat. I jo, què faig, ara? I ella, què espera que faci, jo…? Massa interrogants i cap resposta lògica. Ofuscat completament, Jordi opta per no fer res. No farà res perquè al cap i a la fi tampoc no n’hi ha res a fer llevat dir-li a la Laura que pari, i no és això el que ell desitja precisament. A més, menuda papereta. Ella pensaria que és idiota de mena, un ingrat o una cosa encara pitjor: un estret. La hi deixaria fer. Continuaria amb els ulls tancats i gaudiria del moment surti el sol pel Tibidabo.
El que s’esdevé a continuació és… Com explicar-ho…? Bastant agradable... No, no, força més que això; és sensacional. Què hi dic? Apassionant, és apassionant. Iniciat en el camí del nirvana de forma tan inopinada, Jordi es va oblidar completament del seu problema i fins i tot d’on estava. La Laura, Déu beneeixi al Brasil, passava lentament la seva mà de dalt a baix, recorrent la seva cama esquerra en tot el que li abastava el braç sense forçar el gest. La pujava per l'interior de la cuixa fins a l'engonal, alternant amb rara habilitat el frec de les seves ungles amb una lleu pressió de la punta dels dits; després, baixava la mà de la mateixa manera, ara per sobre de la cama fins arribar al genoll i tornava a començar. El resultat és relaxant i suggestiu per igual… El temps ja no existeix i Jordi, on millor que entre els núvols, ha començat a creure en els miracles. A la merda les pastilles! pensa eufòric. Quan li ho expliqui al seu metge no el creurà. Però compte, que del relaxament inicial ara sembla galopar cap a un estat d'excitació cada cop més eloqüent. Pensaments positius; ja! Jo diria que això és força millor que un pensament positiu! La conseqüència no es feu esperar; per moments, Jordi li va deixant a Laura menys cuixa on acariciar a canvi d'oferir-li una creixent alternativa. La brasilera però, lluny d'immutar-se no té el menor problema en acceptar l'oferiment i prosseguirà com si no-res amb la seva voluntària i caritativa obra. Les carícies continuaran amb algunes variants fins endur el feliç beneficiari a la vora de l'èxtasi, just a la vora i ni un mil·límetre més enllà perquè quan l'explosió de plaer sembla imminent Laura s’atura de sobte, pren una revista de la borsa del seu seient davanter i es posa a fullejar-la amb indolent parsimònia.
Desconcertat, Jordi esperarà uns instants sense saber què fer-ne. I ara? Ja s’ha acabat el bròquil? es pregunta impacient i recelós alhora. Quanta incertesa! Mai, fins aquest moment, se l’hi havia fet el temps tan elàstic. He d'obrir ja els ulls? I és clar, hauré de dir-li alguna cosa, no? Merda, per què haurà parat? S'haurà molestat...? Però..., si ha estat ella, la que ha començat...! Si fa una estona Jordi se sentia com un nen espantat a hores d’ara és un nen frustrat, i no està prou segur de quina de les dues coses és pitjor. Després de rumiar mil sentiments de culpa es decideix per la sortida més fàcil; fingeix estar endormiscat i es tanca en els seus pensaments durant una bona estona. I aquesta vegada no semblen gaire positius.
8
Uuug! Jordi deixa escapar un esbufec greu i ronc mentre s'inclina bruscament cap endavant amb els ulls desorbitats i els braços creuats sota l’abdomen. L’home, pres d’un atac de pànic, bleixa ben bé com una partera. Aaag..., crec que m'ofego..., arriba a mussitar amb evident dificultat. Au vinga, que això no és res; tranquil, respon Laura intentant asserenar-lo. La recent frustració sumada a les seves pors ancestrals l’havien submergit fins el coll en un pou d'ansietat i misèria moral sense parangó. Jordi pensa que es morirà; n’està convençut. Per fortuna Laura es va sentir commoguda i decantant-se lleument cap al seu costat li va fer uns copets a l'esquena amb suavitat, gairebé amb tendresa; després, per sorpresa, no va tenir cap inconvenient en tornar a ficar-li la mà a l’entrecuixa mentre li murmurava a cau d’orella: au, vinga, reiet, que no passa res. Relaxa’t... Mira..., afegeix després d’una estoneta, quan la seva feina començava a donar fruits i Jordi mostrava els primers símptomes d’assossegament, ...deixa que et faci una pregunta: digue’m, tot plegat, que no t’agrada això i que no et faig sentir bé? Dit això Laura li va fer una palmadeta a la cuixa i va retirar la mà tan de sobte com la hi va posar.
Al pobre Jordi no li calien paraules per a contestar perquè els seus gestos eren prou eloqüents. I tant, que el relaxava! Més que això. Força més. Visiblement satisfeta amb la resposta obtinguda, Laura va somriure com una nena entremaliada i acostant novament la boca a la seva orella l'hi va dir: si et ve de gust, em puc encarregar de què facis un viatge d’allò més relaxat i agradable. Em caus bé, saps? i em fas una mica de pena. Pensa-t’ho i em dius alguna cosa, d’acord? No havia acabat encara la noia de parlar i una lleu taquicàrdia va venir a completar el llarg catàleg de símptomes angoixants patits pel Jordi. Què hi volia dir, amb això? va pensar immediatament, tot aparcant de nou les seves misèries. A veure, significa això que s'ofereix a acariciar-me la cama mentre duri el viatge…? Durant tot el viatge? Menuda idea, hòstia! Com vol que una cosa així no m’agradi? Però..., és absurd… M'acabaré cansant i a més, l’enxamparan en plena feina. Tard o d'hora alguna de les hostesses se n'adonarà i em sentiré avergonyit. Bueno, alguna de les hostesses o qualsevol d’aquells imbècils del seu costat, que no deixen de mirar-la. Només de pensar que la sorprenen tocant-me el paquet i… Però no; no pot ser, home. De cap manera… Vinga ja! Seré imbécil? Com he pogut pensar una cosa tan ridícula? Em fa l’efecte que encara vaig una mica embravit i desvario. Segur que es referia a una altra cosa…
Jordi va continuar entretingut en el seu monòleg interior per alguns minuts, completament absent; valorant, considerant, especulant... Bé, què hi dius...? Què…? Que què hi dius? Et sembla bé...? Em sap greu Laura, però és que no he acabat d’entendre el que m'has dit; a què et referies...? Doncs és ben senzill; hi anem plegats al servei i te la xuclo durant una bona estona. Et deixaré tan relaxat que t’oblidaràs completament de les teves preocupacions per volar. I només per dos-cents... I si cal hi anem un parell de cops; el que calgui. Dos-cents euros cada vegada… Faràs el millor viatge de la teva vida, t’ho garanteixo... Au maco, rumia-t’ho.
Més clar, l'aigua. El nostre amic es va quedar mirant el sostre de l'avió, meditabund, excitat per la mera proposició. Mmm, Jordi s’imagina dins del lavabo amb la brasilera..., per començar la idea li resulta d'allò més excitant. Però, alto, perquè també és veritat que ell mai no s'ha vist en la necessitat de pagar per aquesta mena de serveis. Jordi no sap el que és això i no li fa cap gràcia; qüestió de principis, no hi té res contra les meuques, però no respecta als homes que sol·liciten els seus favors. Sempre va creure que tot plegat era denigrant. En qualsevol cas, pensa ara, també és possible que calgui relativitzar una mica les coses atesa l'excepcional situació en què es troba. En vista de les circumstàncies, conclou, millor anar a pams i sospesar curosament els pros i contres de tan insòlita com suggeridora proposició, abans de no prendre una decisió. Deixa que m’ho pensi una estoneta, l’hi va contestar després d’un curt silenci. Cap problema, pren-te el teu temps..., va dir la noia mentre s'ajustava els auriculars del seu ipod.
Vegem, va començar a cavil·lar Jordi, molt a la seva manera. Aquesta brasilera està boníssima; això és una evidència empírica. Només un imbècil negaria una veritat curvilínia quasi-absoluta com ara aquesta, capaç de despertar la passió d'un mort només amb un gest. I no ens enganyem perquè un monument així, ruminava completament abstret, no et fa cada dia un oferiment com aquest. I poc importa que sigui per diners perquè dubto molt que aquesta dona tingui cap necessitat dels dos-cents euros que demana, va concloure mentre observava com la Laura mastegava xiclet amb la boca una mica entreoberta, distreta en seguir amb el cap la per a ell inaudible música que provenia de l’andròmina rosa que sostenien les seves mans. Es va fixar en elles; fines, dits llargs i prims culminats per unes estilitzades ungles blaves, quasi negres. Ceràmica? Jordi va clavar la vista en aquelles mans perfectes i gairebé a l'instant es va excitar rememorant els recents moments de plaer i la dolorosa frustració subsegüent. Però..., millor canviar de tema. Fent bona la fama dels catalans, Jordi va decidir creuar la cama esquerra sobre la dreta davant el que podia haver estat una mostra tan gratuïta com innecessària d'alegria i va prosseguir amb les seves cavil·lacions... I si, com penso, aquesta noia no necessita els diners, per quins set sous m'haurà demanat els dos-cents...? I no és que cregui que dos-cents euros siguin una minúcia però…, m'apostaria el sou d'un any a què aquesta dona no es ven si no és per molt més que això, per moltíssim més… Llavors, per què ara es conforma amb tan poc? Qualsevol d'aquells desgraciats del costat, fins i tot el vell d'aquí davant soltaria gustosament cinc-cents per una simple refregada amb aquest auto-homenatge de la naturalesa… Sí, n’estic convençut...Però bueenu, què m’empatollo? Què collons sé jo, d'aquestes coses? Segurament s’ha vist forçada a posar preu per prurigen professional. Per a seguir fidelment un principi econòmic elemental, vaja. I com és lògic el preu ha d’estar en consonància amb el que m'ha dit: l’hi sóc simpàtic i em vol ajudar. I és clar que sí, home; aquí està l'explicació! Es tracta d'un preu polític, o dit d'una altra manera, de posar en pràctica una política ajustada de preus perquè com tothom sap, mai, i això significa mai, s’ha de regalar el producte sota pena de menystenir-lo per complet i perdre així producte i mercat. Política de preus, sí senyor. D'això es tracta home; és gairebé segur que ens trobem davant un preu de cost. Perquè, deixem-ho clar, es pot renunciar temporalment al valor afegit però mai al valor net del producte, al cost de producció que diríem. Aaara; ara ho veig amb claredat. Ella, i la veritat és que em fa vergonya haver-ho de reconèixer, renunciaria al valor afegit per raons humanitàries, per solidaritat amb un pobre paio al qual l’hi fa por volar... I això és perfectament compatible amb l’aspiració de cobrir la seva inversió, el cost financer... No es que sigui legítim, que ho és; és que és de justícia perquè mantenir unes tetes com les seves no deu ser cap bagatel·la. I tant que sí! M’hi jugo un pèsol a què l'operació no ha estat barata, precisament. Eeep! I no ens quedem en les tetes, que un cos de deessa com el seu exigeix un manteniment apropiat, una inversió constant: alimentació adequada, gimnàs, productes de bellesa… I què dir del vestuari? no ens oblidem del vestuari…! I després estan els complements. Un no acabar… En fi, posades així les coses dos-cents euros per una mamada és gairebé un regal i jo sempre he sostingut que cal saber quan una oferta no es pot rebutjar.
9
Escolta Laura, va dir Jordi tocant-li lleugerament l’espatlla, vull que em diguis una cosa..., Com..., com ho faríem? Laura va girar el cap mentre es treia els auriculars de les orelles i fent la impressió de no haver-lo escoltat. Què com ho faríem? va repetir Jordi. El què…? va respondre innocentment la brasilera. Doncs què ha de ser, dona…? No t'entenc, Jordi, què vols dir…? Em refereixo al que em deies abans. Això d’anar al lavabo, ja saps… Ah perdona, de seguida m'aixeco… Eeei… Espera un moment dona, no corris tant que abans de tot voldria aclarir tres o quatre coses… Però, que no volies anar al lavabo…? Sí, sí, però abans discutim una mica l'assumpte, que jo encara tinc alguns dubtes… Laura va tornar a asseure's tot aparentant no entendre res de res i es va quedar mirant-lo amb mig somriure, com si es preguntés, i bé? Jordi, per la seva part, responia a la mirada de la Laura de la mateixa manera, tot esperant mostres d'una complicitat que no acabava d'arribar… A veure, va dir per fi, com ho farem? Tu, i t’ho dic sense segones, tens més experiència que jo en aquesta classe de negocis. En realitat jo ni tan sols sé com són els lavabos d'un avió; s’hi assemblen als del tren? Als lavabos del tren de gran velocitat, en concret?
Absort completament en els seus assumptes, Jordi no va advertir la presència de l'hostessa marroquina, la de la camamilla, tot just al darrere de la Laura. Estava allà per assistir a una senyora obesa que ocupava el seient immediatament posterior al de la brasilera. El temps suficient, però, per adonar-se’n de l'inusitat interès de Jordi pels lavabos de l'avió. Tants dubtes, pensava l'hostessa, semblaven estúpids en algú que deia tenir ganes de pixar, o del que fos. Per què no hi anava d’una punyetera vegada i ho esbrinava, així, sense més ni més? Quina mena de preguntes eren aquestes? Ja l’havia semblat abans que aquest paio era un pèl rar. Tenia un no sé què, que no l’hi acabava d'agradar.
Doncs, què vols que et digui, va dir Laura responent a l'última pregunta de Jordi. Sí, s’hi assemblen una mica als del TGV, però t'adverteixo que aquests són bastant més petits. L'espai aquí és mínim; molt just… Llavors, digues-me, com hauré de posar-me…? Doncs, home, posa't com vulguis, com et trobis més còmode, que aquestes coses cadascun les fa com bonament pot, penso jo. És clar que les dones no tenim tants problemes: ens asseiem i au. Millor vas i ho comproves tu mateix, no…? Sí, sí, però imagina que jo em quedo dempeus, i tu? Tu, llavors, que hi fas…? Ja t'ho he dit home, jo m'assec sempre… I digues-me, me la hi trec simplement o millor m’abaixo els pantalons…? Bueno, això és cosa teva… I una altra cosa, qui hi anirà primer…? Home, el més lògic seria que tu fossis immediatament, ja que sembles el més acuitat… I tu? Quan hi aniràs, tu…? Ei, deixa ja de fer preguntes. Quan arribi el moment ja veuré el que faig…
Perdoni senyor, què té cap problema, vostè? L’està molestant aquest home, senyora? L'hostessa es va veure obligada a intervenir davant la que considerava grollera i intolerable actitud de Jordi envers la seva companya de seient. I vostè, si realment té tanta necessitat d'anar al servei, vagi d'una vegada i deixi's de tanta història. Ha de saber que el seu morbós interès per una cosa que tothom fa en privat i que vostè no té el menor reparo en airejar als quatre vents, és una indecència i un insult, especialment per a les dones, va tallar secament l'hostessa.
Tot seguit es va imposar un silenci sepulcral a primera classe. El passatge en ple i molt especialment les dones, acabava de prendre nota de la presència d'un pervertit a bord, un d'aquests desgraciats que creuen tenir dret a vacil·lar a tota dona que passa pel que ells entenen que és el seu territori de caça. Un pocavergonya, en suma.
Mut i paralitzat pel xoc, Jordi no encerta a comprendre com ha pogut ficar-se en un embolic tan ignominiós. No hi entén res del què ha passat i l'ambigua actitud de Laura no ajuda gens ni mica precisament. I si abans de la intervenció de l'hostessa el nostre amic no es trobava ja prou desconcertat, només faltava aquesta estirada ficant el nas on no devia per acabar-ho de rematar. Però, què és el que s'ha cregut aquesta estúpida? Mai no m'havia sentit tan humiliat, tan ofès! va pensar mentre feia una discreta ullada al seu voltant per assegurar-se que els altres passatgers tornaven cadascú als seus assumptes. Presentaré una queixa a la companyia... I ara! Exigiré una explicació. Serà arribar a Rabat trucaré al meu advocat, i tant que sí! Mai m’havien insultat fins aquest punt... I a tot això i mentrestant, què fa, la Laura? La brasilera s’havia tornat a tancar en la seva música i llegia despreocupadament la revista de sempre, com si res no hagués passat.
Però, buenu, què collons està passant aquí? Què significa tota aquesta merda? pensa acaloradament Jordi mentre la seva indignació s’enfila per moments. Significa això, que del que s'havia dit, res de res? Nerviós, gairebé colèric, clava la seva mirada en Laura tot esperant que ella se n'adoni i reaccioni d'alguna manera. Confiant en rebre alguna explicació; el que fos. Qualsevol cosa, és igual... Però la brasilera no sembla estar per la labor. O bé se li escapa el seu cabreig o senzillament l’està ignorant a propòsit. Laura... Lauraaa! remugà finalment Jordi mentre li treia l'auricular de l'orella dreta. La dona, sense immutar-se, es va girar cap a ell somrient angelicalment. Sí, què hi ha...? Com que què hi ha? És que no tens res a dir-me...? Després d'un curt silenci que Jordi va viure amb una incomoditat palesa, Laura va lliscar la mà fins a la seva cama i va dir; significa això que ja t'has decidit...? Les seves paraules van deixar Jordi perplex, descol·locat per complet. Ell havia pensat que...; per un moment havia arribat a creure...
Casumlolla! L'estúpida de l’hostessa m’ha fet perdre l’oremus; és evident que he confós les coses i m’he passat. Encara sort! Per fortuna les aigües tornaven a llera i Jordi va poder respirar més assossegat. Sí, ja m'he decidit; era el que pretenia dir-te quan aquella cretina es va ficar on no la criden per a deixar-me públicament com un degenerat. Intentava aclarir la manera de dur a terme el nostre acord... Ah, ja hi veig, el va tranquil·litzar Laura. Bueeeno; a veure, deixa'm pensar, va prosseguir la brasilera, ara com ara serà millor deixar que les coses es refredin una mica per a no cridar l'atenció; l'ambient està una mica enrarit, no hi trobes? Dintre d'una estona, quan acabin de servir el menjar i totes les auxiliars estiguin reunides a l’office, allà, a la cua de l'avió, ens aixequem discretament l’un darrere l'altre i hi anem als serveis de davant; aquells..., els veus, oi? Sí, estan darrere de la cortina. Jo aniré en primer lloc mentre tu romans atent per a veure on hi entro. T’esperes dos o tres minuts i després vas tu. Tancaré la porta però no passaré el pestell. Fàcil, oi...? Sí, sí, és clar...
10
Fa més de vint minuts que Jordi i Laura van ultimar els detalls de la seva excursió als lavabos. El grupet d'hostesses xerra animadament a l’office des de fa una estona però la brasilera ni es mou ni sembla tenir el menor interès en fer-ho. Jordi està cada vegada més nerviós i inquiet. La impaciència se’l menja; es remou disgustat en el seu seient, estirant el coll de tant en tant per a observar aquí i allà i comprovar que tothom està en les seves coses, aliè completament als demés. Resulta desesperant, ara és el moment propici i no comprèn perquè Laura segueix impertorbable al seu costat, com si la cosa no fos amb ella. La seva passivitat l’exaspera, l’està duent a la vora de l'atac de nervis. O és ara o mai, cony! Per què no es mou la jodida? Per què haig de ser jo qui estigui pendent de la qüestió, qui se n’ocupi…? Al cap i a la fi ha estat idea d'ella... Ella m'ho ha proposat i ella ho ha planificat; no entenc perquè ara es fa l’orni…
Però la preocupació de Jordi no té fonament perquè Laura s'aixeca per fi i es dirigeix tranquil·lament cap als serveis per a desaparèixer darrere la rígida cortina que els separa de primera classe. Jordi, visiblement més serè després de comprovar per segon cop com els seus temors resultaven infundats, l'ha seguit amb la mirada atenta. No obstant això i a pesar que ha fet el possible per a no perdre-la de vista, no ha arribat a distingir en quina de les dues cabines ha entrat la punyetera. Maleïda cortina. Però tant hi fa perquè si no és en una serà a l'altra. D'aquí a un minutet o potser dos, en tindrà ocasió de saber-ho. Només serà un moment…
Des que Laura va desaparèixer darrere la cortina Jordi no ha deixat d’atiar amb impaciència el seconder del seu rellotge tot esperant el moment de reunir-se amb ella. Quant la noia va deixar el seu seient per anar al servei al nostre home li va faltar temps per instal·lar-s’hi; no volia malbaratar ni un segon més del necessari per a cobrir les aparences.
L’ansiejat moment arriba per fi i Jordi fa el posat de sortir al corredor però, hòstia! No hi té més remei que recular en topar-se amb algú que, venint des del darrere, l'hi impedeix el pas. Es tracta d’un home gran i corpulent que es mou amb evident dificultat en les estretors del passadís de l'avió. Jordi sospira frustrat perquè no té més opció que esperar que aquest home passi abans d'incorporar-se al seu torn. Arribat el moment s'aixeca i observa amb disgust com el vell camina molt a poc a poc, basculant d'un costat a l’altre buscant recolzament en la capçalera de cada butaca que troba al seu pas. La seva malaptesa molesta a alguns passatgers, però aquests canvien immediatament la seva severa reacció inicial per un gest de solidaritat en constatar que es tracta d'un invàlid. Tots els ocupants dels seients de passadís, tots sense excepció s’aixequen i presten ajuda al vell. Jordi, en canvi, més ben situat que ningú a l’esquena d’aquest home, ofereix més aviat la impressió contrària. No, no és que l’empenyi exactament, però la impaciència i les ganes d’estar amb la Laura el fan caminar tan pròxim, tan enganxat al vell que es diria que el va empaitant. A més, el cert és que només amb la cara ja paga, cosa que no ajuda en absolut a arribar a cap altra conclusió que no sigui la dita. I és que per dintre Jordi s'està cagant en el vell, en la seva incompetència i en les inoportunes ganes de pixar que l’han dut fins allà en el pitjor dels moments possibles. Amb tot però, Jordi s’aguanta. Què l’hi haurem de fer, paciència, es diu a si mateix; pam a pam, que en aquesta vida tot hi arriba.
Embardissat completament per la seva excitant expectativa, Jordi només té ulls per a escrutar, ansiós, les ombres que percep darrere la desitjada i al mateix temps odiosa cortina, sense reparar que la punta de la seva sabata acaba de fregar molt lleument el taló del vell, prou però per a entrebancar-lo i fer-li perdre l'equilibri. El discapacitat, sabedor de la impaciència de qui el succeeix i extremament nerviós per aquesta raó, jura per la seva mare davant el que ell entén com a una envestida i fa dues o tres atropellades gambades abans de girar instintivament el tors i desplomar-se com un fardell sobre dues venerables senyores marroquines que ocupen la segona fila de seients. La maniobra, sorprenentment acrobàtica per a un home carregat de xacres, resulta calamitosa, desastrosa. Les dones atropellades xisclen a l’uníson i s'estrenyen l’una contra l'altra i les dues contra la finestreta de l'avió. Tothom s'aixeca immediatament atret per l’avalot i en un tres i no res el passadís de l’avió acaba esdevenint el camarot dels germans Marx. El vell, encaixonat de cap per avall entre les emmitjonades cames de les senyores i els ferros dels seients davanters, no deixa de bramar entre dolorosos laments: socors! cabróoo! ajuuuda! detinguin al terroristaaa! L'escàndol és majúscul i el què és pitjor: algú ha pronunciat la paraula maleïda. Que hi ha un terrorista a bord? El pànic s’obre pas a batzegades entre els porucs i els despistats. La cridòria de l'accidentat, de les atropellades i de la resta de passatgers de primera classe i els escarafalls dels més ben dotats per a l'art dramàtic desfermen l'alarma entre la tripulació que, sense saber-ne exactament què punyetes està passant, surt en ple del seu refugi de popa i a corre-cuita es dirigeix cap al tumult de proa. És un motí? es pregunta el sobreexcitat sobrecàrrec, aquell jovenet engominat i embafador que va rebre Jordi i el va acompanyar fins al seu seient. Amb tanta gent pel passadís els tripulants a penes podran acostar-se al compartiment de primera classe. Ja us ho vaig advertir jo, que no servíssiu aquella llet! retreia el sobrecàrrec a les hostesses que el seguien mentre es fotia de manotades amb tot aquell que trobava pel camí. Un immens tap de gent amuntegada a la part davantera de la cabina de passatgers amenaça amb desestabilitzar la nau davant els nassos del sobrecàrrec que, sabedor del perill, perd els nervis i xiscla com una damisel·la. Seieu, collons, seieu! És el caos. Tothom crida a tothom; tots pretenen que els altres callin i seguin, però ningú en dóna exemple. L’anarquia i la por campen a plaer i s’estén per tot arreu fins arribar als passatgers de cua, que se sumen a la histèria general sense tenir ni idea del què succeeix. Precisament allà, a la part del darrere de l’avió, alguns forcen el receptacle de les mascaretes d’aire i se les enduen a la cara aspirant com a bojos mentre s’arrauleixen en els seus seients amb les mans a la nuca, tancant els ulls i serrant les dents; també n’hi ha qui rescata a tota pressa l’armilla salvavides de sota la butaca i malda contra els seus veïns per a sortir al passadís amb intenció a col·locar-se-la. La gent s’empenta, es trepitja, s’esgarrapa..., s’insulta. Les mamàs protegeixen els seus fills entre els braços i molts, molts preguen en veu alta demanant clemència a Déu, nostre Senyor. Resulta inevitable rememorar la imatge tòpica de les pel·lícules de catàstrofes aèries, aquell caos generalitzat que anticipa la caiguda en barrina de l’avió.
Asfixiat pel desordre regnant Jordi no triga gaire a perdre els papers. L'ansietat el sobrepassa, s'ha marejat, té arquejades i a penes no pot moure's comprimit per la munió desenfrenada de gent que tapona la primera classe. Algú, algun malvat protegit per l'anonimat del vociferant tumult, l’ha ventat una traïdora puntada en el genoll esquerre que gairebé el fa caure a terra. I ara una altra, aquesta vegada una mica més amunt, en plena cuixa. Si arriba la tercera segur que no hi falla atesa la progressió de l'agressor després de dos intents fallits. Serà la gorda, l'agressora; la que s'asseu darrere la Laura? No, malament rai perquè la gorda, que a més és molt baixeta, s'ha endropit ben bé al damunt de Jordi i a voltes li penja del coll i a voltes no, ofegant-lo sempre amb les seves grassonetes mans entre histèrics i aguts xiscles clavats just a cau d’orella. A Jordi només li deixen el recurs de cridar i bé que ho aprofita, les meves pastilles, que algú porti les meves pastilleees! vocifera mentre és sacsat, escanyat i patacat com un putxinel·li de dos rals.
11
L'eco de l'escàndol fa estona que arriba fins a la cabina de comandament d'avió. Dintre, el comandant, un belga cinquantenari amb cos cerveser i poques ganes de broma, i el copilot, un afectat català tot just en la trentena, es pregunten alarmats per què triga tant en aparèixer alguna auxiliar que en doni una explicació. Quin xivarri. Què estarà passant? Ni al pilot ni al seu ajudant se li ha escapat que la paraula “terrorista” ha etat pronunciada vàries vegades amb total claredat. En el pitjor dels casos imaginables, és possible que tot es degui al fet que algú, tripulació o passatgers, mantenen un forcejament amb el terrorista, o amb els terroristes. Almenys això és el que dóna a entendre el rebombori que prové del compartiment de passatge. Passen els minuts i la incertesa creix en absència de notícies sobre l’estat de coses.
Doncs bé; arribats aquí el protocol és meridianament clar davant d’aquesta mena de situacions i indica que, arribat el cas de risc imminent o amenaça que posi en perill la nau, els tripulants o el passatge, incloent-t’hi per descomptat la intenció de segrest o qualsevol classe d’acció terrorista, la tripulació ha de comunicar immediatament amb terra i en tant que sigui possible, aïllar el compartiment de pilotatge.
Mentre el copilot segueix fidelment el protocol de comunicacions i emet un senyal codificat d'auxili, el comandant es fa amb l'arma curta de petit calibre i l’atordidor per descàrrega que la nau duu com a dotació de seguretat i autodefensa arran dels últims acords internacionals en matèria de terrorisme aeri. Tots dos es troben excitats; l'adrenalina flueix a borbollons pels seus organismes predisposant-los a l’acarament del suposat perill i apaivagant a la vegada altres impulsos més tendents a la reflexió o la cautela. Comandant i copilot es troben dispostos a respondre, hipertensos, a una amenaça indeterminada que jutgen imminent.
Després de rebre instruccions del Comandament Aeri militar, el pilot inicia una subtil i molt oberta maniobra de gir a fi i efecte que no sigui apreciada a la cabina de passatge abans de posar rumb a la base aèria de Morón, d'on acaben de partir dos avions de caça F18 de la Força Aèria que interceptaran primer i després donaran escorta a l'avió fins a la seva destinació d'urgència. Dues companyies del Grup Especial Antiterrorista de la Guàrdia Civil amb destinació a Sevilla han estat mobilitzades i seran desplegades estratègicament per la base, disposades a prendre l'avió per la força si fos necessari. Per altra banda, Protecció Civil, el cos de Bombers i els hospitals més propers han estat posats en estat d'alerta en previsió d'una catàstrofe aèria que s'intueix molt probable. Ningú no ha dit res sobre aquest assumpte però, considerant la ruta i la nacionalitat de la companyia aèria, tothom sospita que es tracta d'una acció organitzada per islamistes fanàtics.
En la petita cabina de comandament de l'avió la situació es viu amb extrema tensió. Malgrat tot el sentit comú s'imposa i prèviament a emprendre qualsevol acció que pugui suposar un risc per al passatge o la nau, els nerviosos tripulants saben que cal fer el possible per conèixer l'estat real de la situació; per aproximar-se, si més no. Cal establir contacte amb la resta de la tripulació o en el pitjor dels casos amb els assaltants, però ningú, en el box de tripulants, respon a les insistents crides del comandant. L’intercomunicador només transmet la remor de l’escàndol provinent de la cabina de passatgers, refermant les pitjors sospites. Tot plegat resulta angoixant, desesperant. En dos minuts s'aproximaran els F18 i si en aquest curt període de temps ningú no fa per entrar en el compartiment serà el propi comandant qui se n’encarregui de sortir per a esbrinar què caram ocorre en el seu avió. Però no caldrà; el sobrecàrrec arribarà sobtadament abans que el pilot decideixi abandonar la cabina de comandament, i copejarà la porta amb desesperació en trobar-la infranquejable. El cap, alleujat en escoltar una veu coneguda a l’altre costat, respon amb impaciència per l’intercomunicador i després d'assegurar-se que no es tracta d’una amenaça terrorista obre pas al seu subordinat.
12
Què collons està passant a la cabina de passatge? És un motí, una baralla? pregunta el comandant al sobrecàrrec. No, no; res de tot això. Bé; una mica sí... Explica’t, cony; què passa? És difícil de resumir; és millor que vinguis tu mateix i ens ajudis a posar ordre en la cabina. Vine, vine. Afanya’t... I dient això el sobrecàrrec escampa la boira sense esperar resposta del pilot. Però, què collons fa aquest paio...? El pilot, sorprès tant per la parquedat del sobrecàrrec com per la seva reacció, s’aixeca pesadament i decideix seguir-lo prenent cura d’agafar l’atordidor per descàrrega. El subordinat l’esperava en la foscor del replà dels lavabos i en sortir tots dos i mostrar-se davant els passatgers són rebuts per una cridòria ensordidora. Què diables està passant? pregunta el pilot amb cara de pomes agres. Silenci si us plau, silenci, reclama el sobrecàrrec anticipant-se al comandant i acompanyant-se amb les mans. Les hostesses també contribueixen a asserenar els ànims comptant amb la valuosa col·laboració d'alguns passatgers. Per favor, per favor tranquil·litzin-se, calma. Tot està sota control, assegura el pilot forçant el somriure i sense tenir ni idea del que té davant. Per fortuna, en pocs minuts s'arriba a una calma relativa i el comandant pot, per fi, fer una ullada al seu al voltant.
La cabina està de potes enlaire; la majoria dels compartiments per a l’equipatge de mà es mostren oberts de bat a bat i són moltes les peces de roba que pengen desmanegades de qualsevol manera. Petites maletes i bosses de mà romanen pel passadís i entre els seients, algunes obertes i regirades amb poca traça; diaris esparracats, plàstics i papers de tota mena, sabates orfes, un maletí per a violins buit i esfondrat, set o vuit telèfons mòbils escampats aquí i allà, una crossa, una catifa, la tetera... Armilles salvavides inflades i abandonades, les mascaretes d’oxigen penjades i oscil·lant d’un costat a l’altre. I la imatge dels passatgers és patètica, malament acomodats allà on bonament han pogut ficar-se, despentinats, crebantats en la seva majoria, espantats encara però més tranquils i, sobretot, més silenciosos.
Des de la seva posició a l'alçada dels primers seients de primera classe, a la seva esquerra, el comandant observa tres persones que semblen ferides o contusionades, instal·lades a les primeres butaques sota la cura d'una auxiliar. Tots tres es lamenten visiblement, sobretot un senyor d’edat avançada que té la cara envermellida i la boca inflada, morada i tremolosa. A la dreta, en un racó, magolat i amb el cap cot ficat entre els genolls i protegit amb les mans, descobreix un individu a la gatzoneta, custodiat a curta distància per un passatger d'una corpulència més que notable. Pot vostè explicar-me el que succeeix? li diu el comandant al sobrecàrrec després d’alenar vàries vegades de forma manifestament contrariada.
Veurà; no sé exactament com va passar, però tot indica que aquest individu del racó va agredir a aquest altre d'aquí, el senyor gran que es queixa, donant pas a un tumult de considerables proporcions en el qual va intervenir gran part del passatge amb ànim de protegir l'agredit. A més, a dir d'algunes passatgeres i prèviament a l'altercat, el mateix individu s'havia dedicat a acorralar a les senyores amb proposicions escabroses. Hem hagut de reduir-lo per la força, perquè la seva conducta era histèrica i agressiva en extrem. A mi m'ha vomitat al damunt; fixi's. I el senyor que el custodia és un policia marroquí que retorna al seu país després d'uns dies de vacances, i que amablement s'ha ofert a col·laborar, conclou el sobrecarrego la seva explicació mentre somriu a l'al·ludit en agraïment als seus serveis.
Després d'uns instants de reflexió entre el silenci de tothom, el comandant es dirigeix al custodiat amb veu serena però enèrgica: a veure, vostè, aixequi's! Jordi alça el cap i s'aixeca a poc a poc, adolorit en cos i ànima. Es troba confús i atordit i la seva cara és el mirall de la seva desesperació. En la bogeria desfermada fa uns minuts va ser atropellat salvatgement per una enardida multitud aerotransportada que el va moldre literalment a bastonades. Pot identificar-se vostè...? Sí, vostè, pot identificar-se? repeteix el comandant davant la mirada extraviada de l'interpel·lat.
Per resposta, molt lànguidament, Jordi fa mà a la butxaca interior de la seva americana i comprova, sorprès només a mitges, que ja no la duia posada. On està l'americana d'aquest senyor? va preguntar el sobrecàrrec, comprenent el que havia succeït. Algú va localitzar una peça tota arrugada a terra, entre els seients pròxims als ferits, i la va oferir al sobrecàrrec. En efecte, era l'americana de Jordi i en el seu interior es va trobar la cartera, el passaport i el resguard de la carta d'embarcament, que van ser examinats pel comandant.
A veure, senyor..., senyor Bareta, li exigeixo una explicació. El comandant es va quedar esperant davant el silenci de Jordi. Senyor Bareta..., va insistir, estic esperant una explicació... Bagueta, cony; Bagueeeta! va respondre Jordi amb un crit. Sóc Jordi Bagueta, jo, va repetir i inspirant profundament aire, va continuar bramant: i els penso ficar un puro de caldiós... Criminals! Assessiiins. Aquest avió és una meeerda; tot plegat és una autèntica merda. I em cago en la puta mare d'aquest moro d'aquí, el que m’ha estomacat, i d’aquell... I del vell dels collooons... I no hi va poder continuar; el comandant el va propinar una esfereïdora descàrrega en el pit amb l’atordidor que el va fer xisclar i agitar-se com un posseït. Però sorprenentment no hi va caure, en vista de la qual cosa Jordi es va guanyar una segona descàrrega que, ara sí, el va fulminar a l'instant.
13
El comandant es va dirigir a la cabina de pilotatge i després de reflexionar durant una estona va a comunicar a la base de Morón el què havia succeït a bord. Per fortuna no havia amenaça de segrest ni de cap altre tipus, però la presència d’un agitador a bord havia fet necessari l’ús de la força per a reduir-lo, amb el resultat de diversos ferits que necessiten atenció mèdica. L'alarma terrorista fou desactivada per a satisfacció i tranquil·litat de tothom i l'avió va ser escortat fins a la base, on l’esperaven diverses ambulàncies i un furgó de la Policia Nacional per a fer-se càrrec del detingut. Això no obstant i a la vista del lamentable estat en què es trobava Jordi, es va decidir traslladar-lo en ambulància fins un centre hospitalari.
Vint-i-quatre hores més tard, Jordi despertarà en la seva habitació de l’hospital i amb la ment encara nuvolosa, les seves primeres i trèmules paraules seran: jo només volia que la brasilera em fes una mamadetaaa... No cal dir que amb això es va guanyar l’antipatia i el menyspreu unànime de l'equip mèdic que l’atenia, però això i el que més tard va esdevenir és una altra història.
I així fou com el bo d’en Jordi Bagueta va fer el seu primer i últim viatge en avió: espantat primer, excitat més tard, humiliat i salvatgement apallissat després i finalment abandonat a mig camí en mans d'un equip mèdic de sàdics fills de puta abans de passar a disposició dels tribunals i acabar amb els seus ossos a presó preventiva. Al capdavall és possible que això de les dites populars no vagi mancat de fonament; i és que ―a la prova em remeto― més val bona fam que bon recapte.
