Article de JOAN BARRIL
"El Periódico" 27/11/2009
Quant pesa el paper? El paper en blanc pesa més aviat poc. Perquè realment el paper es converteixi en una mercaderia preciosa s’hi ha d’escriure alguna cosa. A vegades el més valuós és una xifra. A vegades n’hi ha prou amb una declaració política. Per als ciutadans més comuns, el paper més preat és el que acull el telèfon de la persona desitjada. I el paper imprès serveix per prendre seriosament les paraules que hi seran escrites i per recapacitar sobre les paraules que hi llegirem. Jo escric, tu em llegeixes. Tu em respons, jo hi estic en desacord. Jo et matiso, tu et mantens en les teves tesis. I demà ens prenem un cafè junts. Això és el paper i això és la llibertat de premsa.
Però hi ha una gent que no estima ni la lletra ni els arguments i que solament fa servir les paraules com a projectils per enfonsar el que suposen contrari. Uns i altres han arribat al camp civilitzat del pensament escrit. Però ara veiem que alguns comparteixen l’escriptura, però que abominen del pensament, perquè el pensament ha de tendir precisament a buscar la veritat. Però la veritat s’amaga en les idees preconcebudes. Això és el que està passant a Espanya. Es va voler fer una Espanya oberta i diferent i, en lloc d’acudir a les armes com ha estat costum, l’Espanya de sempre, la que no pot pensar perquè tants anys de poder l’han privat del fèrtil sentiment del dubte, ha recorregut a les paraules.
Els he de dir que, en el meu creixent escepticisme al voltant de la manera d’entendre la política catalana, feia temps que no em sentia tan orgullós de pertànyer a un ofici capaç de publicar de comú acord un editorial com el que ahir van publicar diaris que tenen com a comú denominador la catalanitat dels seus plantejaments. Entre aquests diaris hi havia publicacions que no amaguen el seu independentisme i altres diaris de caire liberal-conservador. Veurem què fan en els pròxims dies alguns dels diaris que reclamen ser de la globalitat o del progressisme espanyol. I altres, com sempre, van gastar ahir un dia de la seva vida per trobar algun element recargolat amb què enfrontar-se al que ells consideren «el pensament únic». El diari El Mundo va arribar a afirmar en primera que «és impossible dir més falsedats amb pitjor intenció en menys espai». Ho diu el diari que més espai i durant més temps ha mentit intencionadament sobre la realitat catalana.
Als que ens sentim realment interessats per Espanya, per la seva cultura i la seva gent, ens entristeix comprovar que Espanya només se sosté amb la invenció de l’enemic comú. Ens sap greu aquesta idea excloent d’entendre les llengües alienes no com una riquesa, sinó com un greuge. Ens preocupa que entre la veritat revelada d’una Espanya tancada es vagi tirant la llenya al foc d’una separació –si més no mental– que comença a ser inevitable. Que no es preocupin El Mundo i els seus creients: a vegades només cal el pes d’un full de paper imprès perquè provoqui el dolor d’aquesta malaltia opulenta que és la gota. Diguin el que diguin, no deixaré mai d’interessar-me per Espanya, on tants amics tinc i tindré. Però gràcies a El Mundo i els seus adlàters deixaré d’anar a Espanya com a ciutadà i em limitaré a gaudir d’Espanya com a turista. Això, és clar, mentre el Tribunal Constitucional i els seus pregoners no em deixin tirat a la frontera com un immigrant qualsevol. Una vegada més em pregunto: però, a aquests usurpadors d’Espanya, què cony els hem fet?
