1. Aquell matí, Timoleó
Marquès, àlies Timu, saltava del llit acuitat i mig ensopit encara, després
d'haver clapat tota la nit d'una tirada. Eren les vuit tocades i per a no
perdre el costum va engegar la ràdio d'un cop de mà abans d'encaminar-se al
bany per a descarregar una llarga i apressant pixada.
Dret davant la
tassa, vacil·lant encara i alleujat en la mateixa mida que afluixava el riu, va
recolzar la mà esquerra a la paret metre respirava a fons; després va acabar
d’aclucar els ulls i es va deixar caure lentament cap endavant, fins que el
front l’hi tocà el dors. I es va quedar quiet una bona estona, escoltant la
seva pròpia respiració, talment com si volgués esbandir la seva ment d’una
boira densa i pastosa...; tot plegat no més de dos o tres minuts que per a sort
seva se li feren eterns, gratificants fins l'última gota...
La primera
lucidesa arribà eixugada la bufeta. Timu va fer dues passes, les justes per a
situar-se davant el mirall. Després, una breu pausa abans d’allargar lentament
el braç i fer mà de la pasta dentífrica.
Amb el tub de Colgate a les mans qui més qui menys
hauria pensat que Timu sortia per fi de la seva letargia vist l'interès i la minuciositat
emprats en examinar-se la llengua i les genives. Però rai, la veritat és que el
seu cap, a mig gas encara, estava ocupat en altres coses.
Pensava en el
passat sopar, en la implacable frugalitat dels sopars d'aquests darrers dies;
una frugalitat autoimposada, sigui dit de pas, apressat per les ganes d’atacar
una panxa que sense arribar a ser preocupant duia camí de convertir-se en quelcom
més que una evident insinuació. I tot indicava que les coses anaven vent en
popa. Tenia raons per sentir-se satisfet; no solament s’havia tret alguns
quilos de sobre, és que fins i tot semblava més jove; ningú no diria en veure’l
que anava camí dels trenta-set.
2. Content per la
palpable millora del seu aspecte i orgullós de sí mateix ―però
sobretot, desbordat per un atac de vanitat en certa manera comprensible―,
Timu es va deixar anar i va decidir lluir-se davant el mirall... I ja posat, no
hi va pensar en res millor que apujar-se bé els calçotets i començar a contornejar-se
inflant i desinflant compulsivament la panxa, en una improvisada i esbojarrada coreografia
que de ben segur faria empal·lidir de vergonya qualsevol que tingués dues gotes
de seny. I per si això no fos ja prou ridícul, es bellugava emetent una espècie
de sons guturals raríssims que vagament, molt vagament, recordaven als coloms.
Per començar, joc
de panxa amb els braços en gerres...; un, dos, un, dos... Després, braços ben amunt,
flexionant-los a la manera dels culturistes mentre la panxa continua manxant
aire compulsivament...; ara un braç, seguidament l'altre... I sant tornem-hi...!
Finalment tots dos braços alhora i en acabar..., tornar a començar...
Inflar
repetidament la panxa d'aire per a buidar-la tot just després i d'un sol cop,
era cosa que el tenia meravellat; Timu estava convençut que era un exercici de
propietats poc menys que miraculoses inventat en la nit dels temps per algun mestre
zen, i creia ardorosament en el suposat poder taumatúrgic d'aquesta ximpleria.
El cert és que a Timu
li anava força bé aquesta pràctica, o si més no això era el que en pensava. Si
notava algun benestar l’hi ho atribuïa cegament, però si el resultat era mal de
panxa o flatulència sempre mirava cap un altre costat mentre afluixava els
gasos com si la cosa no fos amb ell. Una qüestió de fe, òbviament.
Cofoi i cada vegada
més entusiasmat amb sí mateix, Timu no perd detall del que veu en el mirall. Sí...,
potser l‘hi caldria fer abdominals durant un temps, per acabar-ho
d’arrodonir... Llàstima de cul; en això havia sortit al seu pare, que era
culiplà i no hi havia manera de que els pantalons li escaiguessin com déu mana.
Tanmateix, Timu
se’n oblida ràpidament del cul i reactiva el seu joc de panxa, la seva font de
benestar, fins i tot d’inspiració. Guaita-la...! Ara contreta com la d'un
esquàlid faquir mentre conté la respiració fins el límit; després inspirant
l'aire sorollosament i inflant la panxa com un bombo… Timu és feliç i somriu
com un nen... Ara de perfil tot imitant l’Elvis… Apa, un saltironet i novament
de cara, brandant el maluc endavant i endarrere amb més estil que el propi
Rei... I tot, pressa d’una excitació babaua, sense deixar d’esbufegar...
Inexplicable.
En acabar de raspallar-se
les dents, Timu busca res amb el que esbandir-se la boca i els ulls se li van
de la panxa al front, previ pas pel got d'aigua, per a trobar-se, ai, amb el
seu malson: l'inexorable, el cruel progrés de les entrades, de les seves ma-le-i-des
entrades...
Les hi devia al
seu pare, talment com el cul; i també la promesa d'una calvície més que certa,
un prominent nas aguilenc i un piset hipotecat. Això fou tot el que l’hi va
deixar a la seva mort, aviat farà un any del desgraciat accident...
Putes
entrades...!
Però rai...! Si
hem arribat fins aquí no serà per a plorar llàstimes... I és que aquell dia,
precisament aquell dia, no hi hauria esborrall ni mala llet possibles, capaces
d'impedir que Timu comencés la jornada amb bon peu.
Bé..., el normal
des que va conèixer a aquella noia!
No sé si serà una
mica prematur assegurar-ho però, tot semblava apuntar a que el nostre home
estava enamorat. I potser eren només imaginacions seves però..., fa no-res, pel
cap alt un parell de dies, en Timu va creure percebre en ella certs senyals que
potser, només potser, hi anessin en la mateixa direcció. En fi, fos com fos el
que no podia negar-se és que des que la va conèixer la vida no deixava de
somriure i fins i tot els designis del destí, sempre tan esquius amb ell,
semblaven haver-se conjurat per a deixar-li franc el camí a la fortuna. Aquest
dissabte, sens dubte, seria un dia fantàstic, ho pressentia, n’estava segur.
Seria el seu millor dia des que...
Des de feia molt
temps en qualsevol cas.
3. Durant
l’estona que Timu necessitarà per a empolainar-se, el seu estat d'ànim passarà
de la lleu ansietat provocada per l'ombrívola amenaça d'una calvície en portes,
a la il·lusió infundada, segurament absurda, d'haver trobat per fi la dona dels
seus somnis tan sols vuit dies després d'haver-la conegut; i d'aquí i sense
solució de continuïtat, de tornada a les seves pors, aquesta vegada a
perdre-la. Tot plegat un cercle viciós.
I és que en Timu,
en el seu caràcter, predomina una tendència pendular innata en la qual, per
regla general, sol pesar més la seva inclinació a l'autocommiseració que el
contrari. N’hi ha prou que li dediquis una mica d'atenció i de seguida veus com
li costa trobar un punt d'equilibri en el seu maldestre i petit món emocional.
És insegur, temorós i quan sembla que per fi troba certa tranquil·litat, hi torna
a caure en l'abatiment quan no en el temor més irracional esperonat per la
primera fotesa que apareix en el seu camí. Així han estat sempre les coses i no
sembla que això pugui canviar de la nit al dia.
Ara, mentre es
botona rutinàriament la camisa davant la lluna de l'armari, passen pel seu cap,
d'un en un, com episodis fugaços d'una vida aliena, els comptats moments que
han passat plegats des que es van conèixer, farà poc més d'una setmana. Si, és
veritat que els seus ulls s’il·luminen només de pensar en ella; el problema
però, és que recordar el passat suposa sempre una activitat de risc per a la
gent com ell i, és clar, tard o d’hora el seu estat d'ànim acaba sofrint una
commoció.
I justament això és
el que li ha passat mentre s’enllustrava les sabates; per sort aquesta vegada ha
estat una commoció lleugera, una espècie de sobresalt entre agradable i amarg
que l’ha paralitzat durant un instant i l’ha fet torçar lleugerament el gest.
Per un costat, li
semblava mentida que la miserable quotidianitat que caracteritzava la seva
existència fins que no la va conèixer, se li fes ara tan llunyana en el temps
quan en realitat només havia de tirar la vista enrere per a trobar-la a la
vora, molt a la vora; i per altra banda no podia desfer-se d'una por terrible a
perdre-la i veure’s atrapat de nou per aquell passat recent, del que hi abominava.
Era una sensació que va aparèixer per primer cop l'endemà de conèixer-la,
d’improvís, veladament..., una espècie de espantall fàctic que des de llavors li
provocava calfreds i en el qual procurava no pensar-hi.
Però..., tant hi fa...!
Tothom sap que la
indiferència és filla del temps i en Timu només ha de mirar cap endavant, ser
optimista i oblidar les seves penúries; té motius més que de sobre per això i
és que per alguna raó insondable i meravellosa l'atzar ha volgut que els dies
grisos i tediosos desapareguin del seu horitzó, sense més ni més, i que aquella
olor a ranci que impregnava cada racó del seu petit i mesquí univers es dissipi
per fi com per art de màgia.
Aquell dissabte
seria un gran dia a pesar de la calor i de la fotuda humitat, enganxosa i
desagradable fins a límits insofribles tot i ser tan d’hora.
El nostre home
acabaria d'engalanar-se sense pressa abans d'encaminar-se cap al centre, fins
al Continental, on es regalaria l’esmorzar d’un paixà, i després, en vista del
temps que encara tenia per davant, faria una passejada tranquil·la. I és que
quan no tens res més valuós que el temps no hi ha major plaer que malbaratar-lo
sense tenir-ho en compte, a mans plenes si és el capritx.
Relaxat, al tran-tran, vagabundejarà durant una bona
estona pel passeig de Gracia fent paradetes aquí i allà abans de prendre cap a la Rambla de Catalunya i
remuntar-la fins l'encreuament amb la Diagonal , el seu lloc de cita. Allà, en una de
les cantonades de Can Serra, es trobaria amb la dona que en les seves fantasies
gustava d'imaginar com la seva xicota, tot i que el seu fur intern sospitava
que mai no seria així.
Si tot hi anava
com estava previst, ella arribaria pel lateral de la Diagonal conduint un Golf
blanc. En Timu, Timoleó Marquès com el seu pare i el seu avi, només havia de
romandre alerta. Era qüestió de temps; tan senzill com això.
