Mig món és idiota (conte)

Una quarta part de la població mundial és idiota. M’ho deia un veí de taula, avui, en el Rex, quan encara no eren ni quarts de nou del matí i jo esmorzava entretingut en examinar rutinàriament el diari. En escoltar-ho vaig pensar que es tractava d'algú que parlava amb algun acompanyant i no li vaig donar cap importància. Un instant més tard, però, aquell indivigu va tornar a la càrrega amb el mateix assumpte i llavors, picat per la curiositat, no vaig poder evitar girar la cara per a veure de què anava tot plegat. No hi havia ningú més en el bar, únicament aquell paio d'aspecte descurat, possiblement en la trentena que, si més no en aparença, fullejava la Vanguardia a la taula del costat. Ni tan sols estava la cambrera, que com cada matí a primera hora s’afanyava en ordenar les taules i les cadires de la terrassa. Gairebé mig món és idiota, l'hi asseguro, va insistir per tercera vegada somrient enigmàticament mentre assentia amb el cap. Vagi vostè a saber; és possible.., li vaig contestar evitant sostenir-li la mirada. Sí.., és possible, vaig repetir amb mig somriure i una evasiva sencera mentre tornava prudentment als meus assumptes. Ja li ho dic! Crégui'm, mig món! Escolti, perdoni, li vaig respondre passat el sobresalt, si us plau, no s'ho prengui malament però m'agradaria continuar amb la lectura del diari; miri, no tinc gaire temps i prefereixo llegir una estona, oi que em comprèn? Faltaria més, em va dir amb calculada serenitat, no es preocupi. I va callar.., durant trenta segons. Se'n adona? Què no ho veu? El què? Escolti, però.., què li passa? És que no pensa deixar-me llegir? Llegeixi, llegeixi; vostè a les seves coses.., però a les proves em remeto. Vaig trigar un moment en adonar-me que m'havia deixat per idiota però no vaig voler fer un problema d'una bagatel·la i vaig fingir que llegia.

En realitat la meva atenció estava tota en aquell individu que no havia tingut empatx en dir-me idiota amb tota la naturalitat del món. Vaig estar tens durant un parell de minuts però en comprovar que el meu veí de taula cessava per fi en la seva esbojarrada invitació a la tertúlia, em vaig relaxar i em vaig centrar el País. Ah!, però.., vostè és d’aquells que llegeixen el País? Déu meu, em vaig dir, problemes a la vista. A mi m'encanta el País, va continuar; el prefereixo a la Vanguardia. Jo ja llegia el País en el meu país, sap? Un gran periòdic, el País... Escolti, escolti, el vaig interrompre, a veure, què li passa? Què es troba bé? Perquè jo, tot això, no ho trobo gens normal. Li he tolerat que insinuï que sóc idiota a canvi de tenir la festa en pau. Que no en té prou amb això? És que està buscant raons? Per favor, no s'exciti, em va contestar aixecat una mica les palmes de les mans i obrint els ulls com a plats. No sé perquè s'ofèn perquè jo no li he faltat al respecte. I a més, no li he dit idiota; lamento que no m'hagi entès, perquè jo... Però buenu, vol parar i deixar-me tranquil? Només vull llegir una estona! I què li impedeix llegir? En aquest país estan tots molt estressats; tothom està sempre de mal humor. Jo sóc de Xile, sap? En el meu país la gent és més tranquil·la, més feliç. Semblen vostès francesos. Jo he viscut uns anys a França i allà tothom fa mala cara sempre. Doncs vostès fan igual; parlen diferent però són com els francesos. Si ha viatjat vostè a França sabrà perquè li ho dic...

No m'ho podia creure. Déu meu.., quina creu, vaig pensar, en què he pogut ofendre't avui i tan d’hora, perquè em castiguis amb aquest xilè que parla pels descosits i que no li fa res de dir-me idiota i estressat simplement perquè no em ve de gust seguir-li el corrent. Arribat aquest moment les meves reflexions anaven per un cantó i la xerrameca del xilè per un altre, perquè el meu improvisat veí de taula no callava ni a empentes. Què puc fer? em preguntava. És evident que aquest home no hi toca. M’hauria d’anar, perquè no callarà i m'obligarà a ventar-li alguna de mal gust. Tot i que, ben mirat, per què haig de renunciar al meu moment de tranquil·litat? Simplement perquè a aquest poca-solta li ha vingut de gust tocar-me els nassos? És que haig de tolerar que em fastiguegi el dia? Escolti, escolti'm bé! li vaig dir resoltament, sense contemplacions. Però ell ni cas. És com això dels robatoris... De què parlava ara, de robatoris? No sé com va arribar dels francesos estirats als robatoris, però aquell galifardeu es referia als robatoris que vénen produint-se últimament en alguns polígons industrials de per aquí a prop. Vostè es pensa, deia amb èmfasi, que la policia no està d'acord amb els lladres? Escolti, miri ja està bé de ximpleries, li vaig dir. A veure, com vol que li digui que vull que em deixi en pau? Vagi-se’n a donar la barrila a un altre lloc! I dit això no em vaig saber estar i vaig agafar la tassa amb el cul de cafè amb llet que em quedava i el periòdic, i em vaig anar tres taules més enrere. Per aleshores en el Rex ja havia tres o quatre persones més que ens observaven en silenci. Era evident que aquell tòtil i jo ens havíem convertit en el centre d'interès dels parroquians des de feia una estona. I no sé que em feia més mal, si haver de suportar la tabarra del meu loquaç veí de taula o saber que aquella gent s’ho passava pipa a costa meva i de mister simpatia. Joder, si arribo a adonar-me’n abans m’hauria pogut marxar a temps! Fou humiliant. Per acabar-ho d’adobar mentre es desenvolupava l'escena del desafecte sonava “When a man loves a woman” de Percy Sledge. No hi ha dret, pensava. I és que aquell fons musical feia que la meva sensació de ridícul fos encara més feridora.

Acomodat al fons del bar no vaig poder evitar fixar la meva atenció en aquell xilè feliç que acabava d'expulsar-me de la meva taula. Sí, ho vaig provar però, rai, no podia continuar llegint. Impossible; em trobava descentrat, fastiguejat. I a més, el cafè que em quedava s'havia refredat i això sí que em fot. Aquell tipus va continuar allà uns minuts més, impassible, ara en silenci, fullejant la Vanguardia amb parsimònia. I jo no podia treure-li els ulls de sobre. I ves per on, aquell paio odiava als francesos i duia posada una samarreta de l’Olympique Lyonnais amb el vuit a l’esquena. Qui duu el vuit a l’Olympique de Lió? Per sort no hagué de passar gaire estona abans que no s’hi aixequés, prengués del terra una cosa semblant a un vell sarró militar i se’n anés cap a la caixa. No el vaig veure sortir però era obvi que se’n anava.

La seva marxa va resultar terapèutica. A l'instant vaig recuperar la tranquil·litat suficient per a reprendre el repàs d'el País, i el vaig començar a fullejar mandrosament fins arribar a la pàgina cinc de la “revista del verano”. Fou allà que em vaig posar al corrent de la polèmica que ha despertat la publicació d’un relat de Tintin on aquest perd la virginitat. Hòstia! que en Tintin s'ha embullat amb algú? Però.., no era l’Hergé, aquell que es va morir ja fa uns quants anys? I a més, no contents amb això, segons sembla en el nou relat el pobre Milú s’ha mort. Qui ha pogut perpetrar una cosa tan monstruosa? em vaig preguntar. És com si m’expliquen que ha sortit un nou volum del Quixot on aquest es compra una Vespa. Em nego a acceptar-lo! De cap de les maneres! En Milú sempre fou una mica tocacollons, és cert, però era el meu tocacollons. El nostre tocacollons! Continuo llegint i m'assabento que es tracta d'un relat publicat solament a Espanya, una espècie d'homenatge a Hergé en el seu centenari. Homenatge? Colla de capsigranys! Així, quan mori el Quino no faltarà un homenatge on algú es tirarà a la Mafalda, i de pas es pelaran al Felipe, oi? Caldria afusellar-los a tots, a l'autor de la infàmia, a l'editor.., a tots! Encara sort que Moulinsart evitarà que es reediti la infàmia. No afluixis! Desperta ferro!

Carai, se'm fa tard. De retorn a la realitat, recuperat ja el sentit comú després d'haver-me submergit una estona en les meves fantasies tintineres, tornà al meu cap l'episodi xilè. Renoi, a penes no havia passat un quart d’hora i tenia la sensació de què tot quedava enrere, molt enrere en el temps. En veritat semblava increïble. Era com si tot plegat li hagués succeït a un altre i un tercer m'ho hagués explicat. Em trobava relaxat; això era evident. Ara només calia que toqués el dos el més discretament possible i tot quedaria en el record com una anècdota, fins i tot divertida. Em vaig aixecar sense fer soroll i vaig anar a la caixa: ei Sara, em cobraràs, si us plau? No, no cal, està pagat. Com? Sí, t'ha convidat el teu amic. No fotis! Que sí, home... Em vaig quedar de pedra picada. Va ser ben bé com.., com una bufetada.

Caminant capcot de retorn al meu despatx vaig voler veure alguna cosa positiva en tot allò però, no vaig encertar a trobar-la. Males sensacions; les pitjors. Per quins set sous m'haurà convidat aquell estúpid...? Hola Xavi, com va tot? Bon dia Joan. Bé, avui no n’hi ha gaire gent; aquí la tens, la llista. Humm; qui és el primer? Doncs no ho sé; sembla que ve per primer cop. Crec que vol un informe d'arrelament. Molt bé, dóna’m cinc minuts i digues-li que passi.

...Sí, era ell.