18/11/08

Darreres paraules (conte)

El seu discurs és esperat per tothom amb expectació, fins i tot amb impaciència. Abans, però, seré jo qui faci una breu al·locució. Que les meves últimes paraules hagin de ser necessariament buides i insubstancials no deixa de ser un mal símptoma dels temps... Però no puc queixar-me; a aquestes alçades ja no em queda ni el dret a apel·lar a Santa Bàrbara. I a més és el costum. Les coses del protocol, del maleït protocol... Bah, tant hi fa, improvisaré unes paraules corteses on naturalment no faltaran els meus millors desitjos per al futur. Mil vegades he fet mil coses similars i no és cosa que em tregui la son; pura rutina. No obstant això se’m fa difícil d'entendre el perquè d'aquesta perplexitat i la raó per la qual s'accentua més i més a mesura que s'acosta el moment. Això és el què en veritat em fot perquè al llarg de la meva carrera he passat per infinitat de situacions força més delicades amb calma, amb total tranquil·litat. Només espero que la veu no em tremoli; em sentiria tan avergonyit… Una hora pel davant, encara. Massa temps.

Trobaré a faltar aquesta vista; sobretot a l'hivern. Des que hi vaig arribar sempre he sentit una debilitat difícil d'explicar per la naturalesa gris i desolada d'aquest parc. Han estat tants, els moments de reflexió davant d’aquesta finestra, guaitant allà, de lluny, l’incessant torrent de cotxes i el seu inútil enderiament per arribar al seu destí abans no toquin les vuit. Observant la gent amunt i avall cada matí, amb aquella pressa aplicada i ordenada que només tenen les formigues. Faré de menys moltes coses si, però ni de bon tros seran les que la gent s'imagina. Enyoraré les coses simples... Aquest despatx sense anar més lluny. Crec que amb els anys ens hem anat fent l'un a l'altre. Mai no oblidaré aquelles primeres setmanes de bojos i com em va costar, d'adaptar-m'hi. No em podia concentrar i l'assumpte es va convertir en un autèntic maldecap. I això malgrat les reformes que es van fer per acomodar l'espai als meus gustos i necessitats… Bajanades, perquè tothom sabia que el problema no era el despatx sinó jo, però és clar, aquestes coses no es poden dir si no és quan ja pertanys a la categoria d’expresidents. Aviat algú se’n recordarà; hi posaria la mà en el foc... Són moltes, les hores que he passat entre aquestes parets… I és curiós, fins avui mai no ho havia vist sota aquest punt de vista.

Qualsevol canvi suposa obrir una porta a la por i a la incertesa... Sempre. Ja m’ho deia el meu pare, primer com advertiment i després a mena de premissa educativa: no hi donis mai l’esquena a un problema, mai, recordo que solia acabar. El que no em va dir es que tot sovint també significa haver d'afrontar una pèrdua…, i poc importa que en el meu cas es tracti d'una pèrdua a termini fix, perquè no per esperada resultarà menys dolorosa. Els meus ulls no podran enganyar a ningú; ho pressento. Gairebé ho desitjo en realitat. És veritat que mai no he estat un d'aquells poca-soltes de llàgrima fàcil, però els meus ulls seran el mirall del meu estat d'ànim; n'estic convençut. I també es nova la confusió, l'encreuament de sentiments contraposats que experimento... Em sorprèn sentir una cosa així després de tants anys, de tantes guerres. Em feia vacunat i ves per on. En certa manera em resulta grat descobrir-ho; després de tot, potser no sóc l'insensible fill de puta que alguns gusten de dir.

El temps... Crec que el pas del temps no m'ha fet més savi sinó més llest. Només una mica més llest, un xic només. I molt em temo que ho acabaré pagant perquè aquesta mena de guanys s’acaben perdent si no es reinverteixen. De fet crec que vaig començar a pagar-ho fa temps. I no, no cal anar-se'n gaire lluny per a comprovar-ho. Aquest últim any, per exemple: ha estat un autèntic infern, sobretot els darrers tres o quatre mesos. Se m'ha faltat al respecte d'una manera gairebé obscena i ningú no ha mogut un miserable dit en el meu favor. I és que últimament no he estat més que un vulgar convidat de pedra en el meu propi festí; i a la vista de tothom, per a esvair qualsevol dubte. No sé com ho he fet; no ho sé. No m'explico com he pogut permetre veure'm envoltat per aquesta colla de hipòcrites insolents, amb els seus somriures tan reverencials com falsos. Tot plegat és odiós i no li ho desitjo a ningú.

Però ara no sento rancor. Ja no. Només penso en anar-me'n ràpida i discretament i desaparèixer almenys durant uns mesos... Allunyar-me de tot i de tothom i recuperar la soledat. Tornar a saber què significa estar sol. Parlo d'un tipus de solitud sana, radicalment distinta a la que he viscut tancat en aquesta torre de marfil on han estat massa les ocasions en què m’he sentit isolat, abandonat per aquells que primer m’empenten a prendre decisions controvertides i després se’n obliden quan venen mal dades. La que jo voldria és una soledat expansiva, comprensiva…, pròpia. Meva. Elegida per mi entre el munt de possibilitats que ofereix aquest món tan complex i tan buit alhora… Però no; no deuria enganyar-me. Més val deixar-ho estar. No paga la pena dedicar ni un segon a la quimera, al somni que mai no podrà ser realitat. Alguna vegada m’he preguntat si la solitud que enyoro és la dels meus anys de joventut. Aquella, de feliç ignorància, d'irresponsabilitat… Moltes vegades... Però no, i és clar que no! La que jo anhelo no és aquesta classe de solitud sinó la de l'observador distant, la del lector relatiu, intemporal… La d'aquell la presència del qual resulta imperceptible perquè el seu hàbitat es troba a la perifèria dels desitjos, de les enveges, en el punt més remot i al marge de qualsevol assumpte mundà… Una solitud blanca i sorda, és la que jo voldria...

Lliure sí, em sento alliberat, sense tensió, però també m'envaeix la melancolia. No puc evitar-ho. I no és abatiment, és… crec que és cansament. Estic molt cansat. I fart, força fart a més. L'exercici del poder produeix una atracció magnètica, gairebé irracional i abandonar-lo per a deixar els ressorts en mans d'un altre em produeix una sensació d'alliberament i de tristesa alhora. I de ràbia continguda també, no ens enganyem. És cosa que mai no m’hauria imaginat quan hi vaig arribar, ara fa vuit anys. Quan fas les primeres passes per aquest camí mai no penses que hauràs d’aturar-te algun dia per a cedir el pas a un altre. Quan comences ho saps i és clar que sí, però ho perceps lluny, molt lluny i ho ignores despreocupadament. Interessadament, diria. Però ja ho deia el poeta, el temps passa inexorable i tot acaba arribant. Qualsevol sap que abandonar a algú que estimes o saber-se abandonat suposa morir una mica. Sentir-se abandonat pel poder no admet parangó perquè suposa morir del tot, completament. És la mort social, civil; la pitjor de les morts.

Ara, el meu únic rastre per aquestes dependències serà el meu retrat. Un retrat vulgar i anodí confós entre desenes de retrats vulgars i anodins, oblidats fins i tot pel temps. Un retrat exposat per a no ser vist. Penjat en algun lloc invisible, com la resta. Inert... Encartonat... El meu únic consol és que a aquest fill de puta li passarà exactament el mateix d’aquí a uns anys…

Un quadre; ni tan sols l'eco d'un fantasma…

Bé, em fa l’efecte ja ha arribat l'hora.