The battle of evermore (compte clos)

Són les 11 del matí i és dimecres, el dia del referèndum de l'Estatut; sóc a la terrassa, assegut tranquil·lament mentre navego i divago una mica, Led Zeppelin 4 a l’auricular, “The battle of evermore”, The Wall a l’espera i tots els Cohen en el cotxe, maleït sia. Tres tasses de te ja i de tant en tant alguna mirada en direcció a les portes de l’institut, avui que s’ha despertat vestit de col·legi electoral, a no més enllà de quaranta o cinquanta metres escassos d’on em trobo. De moment no és gaire la gent que s'ha acostat a votar; serà que és d’hora. Fa dos anys la meva filla encara estudiava aquí, genial “Stairway to Heaven ”, i des d’aleshores només hi entro en les cites electorals. Es tracta d’un grup d’edificis relativament nou i d’una sola planta, ben distribuïts en un espai prou obert. Des de la terrassa, la trista i desolada impressió que causa el recinte en res no recorda la que ofereix en dies de classe. Móns diferents. El blanc i el negre. Un cop has entrat al centre, sorprèn: reprodueix el model dels instituts de les pel·lícules nord-americanes, “Going to California”. Amples i llargs passadissos amb taquilles a cada costat; les parets verdes poma i les finestres enormes, i rètols: secretaria, laboratori, cafeteria... El te es refreda i la meva gata sembla que està com el temps, una mica "tonta"; no cessa de reclamar la meva atenció. La gata té 48 anys “gatuns” però ningú no ho diria, està feta una bona peça i és més intel·ligent que molta gent que conec. S’ha acabat el 4 de Led Zeppelin, però no vull passar a Pink Floyd sense escoltar de nou “The battle...”; m'ha recordat Supertramp i Supertramp m’agradava tant... Potser més tard m'animaré a buscar alguna cosa d’aquesta gent.



Ja fa temps que no em cal reflexionar gaire abans d’anar a votar. Temps enrere solia valorar entre les diverses opcions d’esquerres abans de no decidir-me per la proposta que em semblava més ambiciosa o més pràctica, més compromesa, més intel·ligent... què sé jo! Ara, però, ja no tinc necessitat de fer cabòries i tot és gràcies a l’esforçat senyor Aznar i la colla de reaccionaris que el van succeir amb el temps just de perdre les eleccions. Mal perdre, el d'aquesta gent. Ara voto pensant en fer la guitza el PP amb l’expectativa, i tant de bo fos realista, de què mai més no torni al poder. Si; ja se que a Catalunya el PP és ben poca cosa i a més forastera, però a canvi en gaudim dels paisans de CiU, que a l'hora de la veritat no es diferencien dels altres més que en les formes i en la pàtina regionalista que donen al seu discurs habitual (ells en diuen nacionalista, però després de 23 anys de govern només enganyen als incauts, que pel que es veu encara resulten ser legió). Abans votava amb el cor i això em conduïa sovint a opcions força minoritàries; de vegades el meu vot era purament testimonial, però ara ja no puc permetre’m aquest luxe. I el faig de menys. Ja fa estona que sona “The Wall” en el meu cap; i està bé. I sembla que la tramuntana demana permís per passar. Que passi, a mi m’agrada.