La conjura dels idiotes que molen (compte clos)

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana un idiota és un individu vulgar, ignorant, un estúpid en segona accepció; ara bé, si a més aquest individu és algú pagat de si mateix, què és el que en resulta? Doncs encara que sigui difícil de creure algú així tindrà moltes possibilitats d'erigir-se en un idiota d'èxit, en un idiota que mola. Perquè l’idiotisme, aquest tipus de idiotisme, és clar, mola des de fa temps i no cessa de guanyar adeptes; de fet, crec no exagerar gens ni mica en aventurar una progressiva universalització de l’idiotisme com a conseqüència del fenomen globalitzador que tot ho trasbalsa i que tantes coses arrasa. La globalització farà que l’idiotisme deixi de ser una simple moda i acabi derivant en una pseudoreligió, pagana, per descomptat, i tan exigent com tòxica. Els idiotes molons ens envolten, hi són a tot arreu. Et desafio a que observis al teu al voltant i en descobreixis algun; no és difícil. Solen ser gent apanyadeta que es complau en somriure satisfeta des de l'imaginari púlpit de la seva mol·lície intel·lectual i que a poc que bades t'encaixen la mà amb un moviment estudiat, ni enèrgic ni moll. L'idiota apanyat no solament mola, és que fins i tot podria passar per encantador si no fos perquè una soca embolicada en paper couché no deixa de ser una soca. El perill està en deixar-se seduir pel paper couché, o per les bagatel·les com si fóssim indis precolombins, que no eren gens idiotes però pecaven força de precolombins.

Dit això, compte, perquè no cal alarmar-se; ara com ara no n’hi ha per a tant. Però, tampoc no podem adormir-nos. Cal conjurar a temps l’amenaça i reaccionar contra la idiotesa molona sigui organitzada o vagi per lliure, perquè sinó d’aquí a uns anys podria resultar massa tard. Exageracions? Convido a l'escèptic a posar-se a prova i regalar a alguna persona estimada una soca embolicada en paper de seda, i no un sol cop sinó tres vegades com a mínim, i consecutives. El resultat, a banda d'arriscar-te que a la tercera només de veure el paquet te’l llencin al cap, serà la pèrdua irremeiable de l'amistat, de la relació, de la fama o del que sigui. Ja pots donar la pèrdua per segura i la captrencada per probabilíssima. I és que si et dediques a regalar soques acabaràs sol, sense remei, encara que les emboliquis en paper de seda. I a més, infame, que ves a saber què és pitjor. Soques, això és tot el que poden oferir els idiotes molons una vegada i una altra: soques adornades, camuflades, embellides. Soques de Nadal. Soques al capdavall.

L'idiota moló sol ser un espaviladet en general afortunat perquè, vulguis o no, la carrera d'idiota moló se te'n va en orris quan et trenquen la cara un parell de vegades, oi? Però, calma, perquè donat el cas no tot està perdut. L'idiota moló frustrat (o caritrencat) té força possibilitats d’acabar convertint-se en un assabentat, que és una espècie de la inveterada família dels mentecaptes que tot i ser distinta de la primera comparteix nombrosos aspectes amb aquella; per il·lustrar-lo podríem dir que són carreres amb un primer cicle comú. La genètica de la ximpleria, suposo. L'assabentat és una figura tradicional del paisatge humà dels nostres pobles i ciutats que es trobava un xic alacaiguda i que s'ha vist gojosament beneficiada amb l'apogeu dels idiotes molons perquè les seves files es nodreixen amb els aspirants a idiota moló van quedant en el camí. Però dels assabentats ja parlarem un altre dia. O no; ja veurem.

Conec uns quants idiotes molons, però per fortuna encara són una minoria entre els meus coneguts. Solc trobar-me'ls sovint i pels indrets més insospitats. Coses de Girona, la petita, la que enamora. I n’hi ha d'ambdós sexes i variades condicions. Mira: ells, en comptes de sexe dirien gènere, que mola més; per a què sàpigues de que va això. Aquests idiotes pul·lulen on menys t'ho esperes i, zas! apareixen de cop i volta amb la seva soca embolicada en cel·lofana, disposats a encolomar el paquetet al primer que troben despentinat.

Precisament, fa unes setmanes vaig experimentar la sensació de carregar amb una soca encel·lofanada. Fou a l'hora de l’esmorzar, en el Rex. La meva (mitja) hora del desdejuni és sagrada. Són molts anys de rendez vous matiners amb mi mateix, amb un cafè amb llet i un croissant com a testimonis i El Pais com a tercer en adventícia i silenciosa discòrdia. Aquell dia, un lleu avalot a la meva esquena em va rescatar d'una lectura no gaire complaent: el senyor Vargas Llosa intentava alliçonar-nos sobre les bondats del neoliberalisme des de la tribuna que periòdicament li ofereix El Pais. Què era aquella agitació? Algú saludava efusivament algú i s'expressava com si es trobés enmig d'una multitud que li ofega la parla. Era la veu d’una dona que acabava d'entrar acompanyada per un home a qui a penes s'escoltava. En el Rex a aquesta hora solament s'escolta el soroll de la cafetera i una música que de vegades és excel·lent i d’altres espantosa perquè la benevolència musical depèn del cambrer que arriba abans al reproductor de CD; res a fer, no tenen terme mig, però ho compensen llargament amb els croissants, que són gairebé francesos. Doncs bé; allà estava ella, desimbolta en l’anonimat de la meva esquena i entretinguda en saludar als cambrers i a diversos clients a qui, presumeixo, devia conèixer. Uns minuts de bla, bla, bla fins que va arribar a l'alçada de la meva taula i per fi vaig poder saber qui era la xerrapetes. “Hola Joan, com estàs? Què? Què diu el diari? I la feina que tal, bé? Me’n alegro, me'n alegro”. La noia ho va llargar tot d’una tirada mentre jo, sorprès, observava mut l’actuació de la meva inesperada i eufòrica visitant, sense temps ni per parpellejar perquè quan vaig voler respondre amb algun convencionalisme la noia ja havia passat a la taula de davant amb la mateixa desimboltura alegre i xerraire per repetir sorollosament el mateix ritual. En un tres i no res i amb diligència digna de millor empresa la noia va acabar el seu periple i barbeta alçada en perfecta imitació de l'estil Mas, va retornar a la taula del seu acompanyant com qui torna victoriós d'una enutjosa contesa. Ni em va mirar en passar de nou al meu costat. En l'espai abastat pel meu camp visual la noia tan sols va deixar de saludar una senyora que observava impertèrrita l'insòlit espectacle que se li oferia. I és que, contant la meva foren tres les taules visitades, a les quals cabria sumar les taules saludades a les meves esquenes. Dues, tres taules més? La nostra bulliciosa visitant era una noia feliç, sens dubte, i no li feia cap nosa esbombar-ho a tort i a dret. I així, radiant de felicitat, va continuar durant l’estoneta que va estar en el Rex abans de no marxar-se tan sorollosament com va entrar. Ignoro si va tenir temps de prendre's un cafè perquè des de la meva posició no la podia veure, però del que si puc donar fe és que no va deixar de parlotejar ni per un instant. Va anar d’un pèl que no em quedés amb la soca.

No gaires dies més tard, però ara a la Llibreria, vaig poder assistir a la repetició de l'espectacle. No donava crèdit a la meva sort. En aquesta ocasió no vaig saber quan va entrar la noia; simplement la vaig localitzar a prop de la barra en ple procés saludatori. La Llibreria és molt més gran que el Rex i la meva taula estava situada en un racó, així que la vaig poder seguir amb la mirada fins que ella també em va veure; llavors vaig somriure i li vaig fer un lleu gest amb la mà. Ella va respondre amb un gest semblant i se’n va anar després d'entretenir-se uns minuts amb la propietària del bar i una cambrera. En aquesta ocasió no va gosar venir a preguntar-me com m'anava la feina; una pena. Però aquell dia jo no em trobava sol i un dels meus acompanyants es va interessar per la noia i per la raó del somriure poca solta que es dibuixava a la meva cara. I ho vaig explicar. I ho van escoltar. I hi va haver qui es va senyar perquè coneixia la noia tan bé com jo, i compte perquè parlo d'un ateu recalcitrant. I durant un instant tots vam fer cara de babau. Era la soca encel·lofanada. Ara si.