El jardí de l'Oca 8 (conte)

XIV

L’Anna atansà el cotxe al pou procurant situar-lo de manera que el maleter estigués el més prop possible de la boca, però, en obrir-lo, amb el primer intent va tenir prou per comprovar que ella sola no podria manipular el cadàver de Jordi. I encara menys treure'l del maleter i llançar-lo pou avall. No s’ho podia creure. Es va quedar mirant aquell embalum enfonsada, rumiant com havia pogut passar per alt una cosa tan lògica, tan evident al capdavall. Prop de noranta quilos d'humanitat traspassada embolicats en dues flassades que ara semblaven nou-cents. Massa per als seus modestos cinquanta-vuit. A més, aquell cos ja no mantenia la flexibilitat de feia unes hores. De braços plegats sobre el pit i embolicat de cap a peus amb cinta d'embalar era la borda paròdia d’un quatre. I per a acabar-ho d’adobar l'obertura del maleter és més aviat estreta i llevar-lo sense l’ajuda de tercers resulta una tasca gairebé impossible. Calia tornar al garatge i trobar una solució.

Asseguda en un banc de fusta i amb el plor de la desesperació a punt d'esclatar l’Anna clamava per la seva mala sort. Ho hauria d’haver previst, això, es lamentava amargament mentre alçava la cara. Aleshores va descobrir el vell riel de ferro que recorria el sostre del garatge d’un cantó a l’altre, amb les corrioles que el seu avi feia servir per aixecar grans pesos i manejar-los en el seu taller. Servant, ves per on, li oferia la solució. Sempre havia estat així. Només calia procurar-se la corda necessària i fer-la passar almenys per... «...dues corrioles. No; crec que caldran tres com a mínim». L'adolescent que s'aplica en física mai no es penedeix.

«Suposo que amb vint metres en faré prou. Algun de més, potser. La qüestió és, d'on trec vint metres de corda prou resistent?» L’Anna feia llambregades aquí i allà, impacient per trobar una corda entre el milió d'andròmines que penjaven de les parets, immòbils i polsoses després de tants anys. «On trobo jo... » Quina pregunta Anna, és que ja has oblidat que et trobes en el taller del teu avi? Doncs en aquell racó, dona, al costat d'aquella mànega enroscada, tot just a tocar de la bobina de fusta que recull la cadena. Què no els veus? són tres o quatre rotllos de corda de diferent grossor apilats l’un sobre l’altre. I de ben segur que n’hi ha més de vint metres de la que necessites. Tan sols cal que te’n surtis fent-la passar correctament pel joc de corrioles.

En localitzar les cordes li va venir al cap el record del seu avi, un home alt, fort i eixut, i llest com la fam. «Què faria ell en aquesta situació?» Però, no va tenir temps de respondre’s perquè en un tres i no res ja havia desenrotllat el cordatge i havia grimpat com una gata per una escala de mà per encaixar-la a les corrioles, dues en el sostre i la tercera acoblada en el born metàl·lic que Servant havia habilitat en el seu propi banc de treball, al costat d'un motor elèctric que, girant, transmet el moviment de rotació a un torn que tanmateix fa d'ancoratge al cap de corda i la sosté. Solament cabia acostar en la mesura del possible la boca del maleter al banc, lligar fermament la corda a la cintura d’en Jordi i estirar a mà o amb l'auxili del motor fins tenir-lo suspès. A partir d'aquí la resta vindria per afegiment i Jordi, per fi, podria descansar en el pou. Si Déu ho vol i el vell carretó de la llenya ho aguanta, naturalment.

XV

Extenuada per l’esforç l’Anna va mirar el seu rellotge per comprovar que era molt més d’hora del que imaginava. I és que s’havia fet nit tancada quan encara no eren ni dos quart de set, una cosa sorprenent perquè en aquesta època de l'any no enfosqueix fins gairebé les vuit. Començava a ploure amb força i l’Anna va tenir el temps just d'assegurar la planxa que cobreix el pou abans de tornar a casa a corre cuita. Feia estona que no deixava de pensar en aixafar-se en el sofà i descansar d’una punyetera vegada. Ara començava a prendre consciència de l'enorme esforç físic que havia hagut de realitzar al llarg de tota la jornada, ben bé des d’ahir. Fou arribar a cobert i fer dues voltes al forrellat de la porta. Sacsejanat-se l'aigua del cabell amb les mans se'n va anar a la cuina per prendre un got de llet calenta i reparadora, però, en obrir el frigorífic i trobar-lo totalment buit el seu malmès ànim va rebre una bufetada fulminant. Extremament dolguda, frustrada com a mai no s’havia sentit, va tancar secament la porta de la nevera i es va deixar caure en una cadira sanglotant com una nena, maleint per enèsima vegada la seva sort. Merda de dia! sospirava convulsivament. Instants després un tsunami de plor intens, amarg, desconsolat, inundava l’estança. Meeerda de dia! lamentava un cop i un altre observant les seves mans amb una tristesa que no havia experimentat abans. Mai no s'havia sentit tan sola. Ni tan miserable. Ni tan bruta. Les seves mans estaven tacades d'òxid vermellós i les ungles s’havien trencat o esquerdat gairebé totes. I estaven ennegrides. Però, el pitjor de tot era aquella desagradable sensació d'estar fumada...; li ballava el cap i la sargantana, una altra vegada la sargantana... La ment d’Anna era un batibull de sentiments en conflicte, d’emocions desbocades: ira, ràbia, por, dolor, i sobretot desconsol... I ara, a més, gana. En recordar que no havia menjat pràcticament res des d'ahir la plorera es va fer més dolorosa i vehement. Més demolidora. L'ànim s'esfondra amb més facilitat amb l'estómac buit, oi?. Quina angúnia, quina desolació, quina solitud tan fastigosa. Perquè era fàstic, sí; era fàstic el que sentia. Si Servant fos viu l'asseuria sobre els seus genolls i la consolaria, i l'acaronaria com només ell sabia fer. I Carli; si la Carli estigués amb ella i la pogués abraçar...

Passada una estona, un doll d'aigua freda per refrescar els ulls i alguns esbufecs van ser suficients per recobrar una mínima enteresa. Era té o res, quin desconsol. Merda de dia. Si pogués, vomitaria.

Camí del saló té en mà, l’Anna va recordar el seu últim incident amb les tasses de l'àvia i immediatament va descartar la idea del sofà per la més seductora d'un llit. I escala amunt, amb la ment posada en el seu llit es va dirigir al que havia estat el seu dormitori per trobar-se, després d'obrir la porta, amb una habitació desconeguda. Sí; eren els mateixos mobles de pi, els mateixos pòsters de David Bowie, ara groguencs, la seva vella Olivetti elèctrica, el cobertor de flors psicodèliques... Aquella era l'habitació d'una adolescent, l'habitació de la casa de l'avi per a les vacances d'estiu, però ni de bon tros era la seva habitació. Va esbossar un somriure i sense bri de nostàlgia feu un cop de porta i se’n va anar directament a l'habitació de la seva mare, tot just a l'altre costat del passadís. Una cop allà i gràcies al fil de consciència que encara li quedava, va encertar a encomanar la tassa de té a la tauleta de nit abans d’ensorrar-se sobre el llit i sucumbir instantàniament al cop brutal de la son.

XVI

La preocupació va posar a l’Anna a la vora de l'atac d'ansietat. I no podia fer res per frenar la impaciència, l’horrible sensació d’intranquil·litat que no cessava de créixer des que un sobresalt la va desvetllar, feia ja una bona estona. Eren passades les deu de la nit i convenia tornar immediatament. Calia afanyar-se perquè demà havia d'obrir la botiga a les vuit, com cada dia. Havia d'actuar de pressa. Per començar, posar una mica d'ordre a l'habitació on havia dormit i rentar les andròmines que havia utilitzat al llarg del dia. Després recollir precipitadament les seves coses i anar al garatge amb el temps just de llevar la corda de les corrioles i enrotllar-la de nou. La Carli seguia sense respondre a les seves trucades. No hi havia manera; havia deixat tres missatges diferents a la bústia de veu del telèfon de casa i no donava senyals de vida. I devia tenir el telèfon personal desconnectat o fora de cobertura perquè tampoc no contestava. L’Anna va repetir la trucada una i mil vegades abans d'agafar el cotxe per iniciar el viatge de retorn, sempre sense el resultat que esperava. I mil intents més al llarg del camí amb idèntica conseqüència. Maleït sia, on t’has ficat?

Ja és mitjanit a l'estació de servei. Regna el mateix buit d'aquest matí; també a la cafeteria, on la mateixa dona desganada roman rere la barra, ara amb l'atenció posada en una pantalla enorme i les seves cròniques marcianes. L’Anna està sopant; ha demanat un consomé i un plat combinat de peix i li han servit una tassa de brou de bric i dos trossos de lluç arrebossat acompanyada de xampinyons i amanida russa. Menja amb ansietat, amb els ulls clavats en el telèfon; l’ha deixat a la vista per respondre immediatament, si és que sona. «La Carli no contesta a les meves trucades ni tampoc no truca, i això no és normal. Potser li ha passat alguna cosa. Potser ha tornat a trobar-se malament i s’ha hagut d'anar a urgències. I és clar, deu ser això. Vaig ser estúpida en deixar-la tota sola; en el seu estat emocional mai no l’hauria d’haver deixat sola. He estat una estúpida de mena. Pobra Carli, s’ho ha passat molt malament, ha sofert massa. Mai va tenir la sort de cara; la seva vida no ha estat un camí de roses, precisament».

Són les dues de la matinada de dilluns i l’Anna ha arribat a casa després de més de tres llargues hores de trajecte. «Hòstia, el seu cotxe no hi és al garatge. I ella tampoc hi serà a casa, per descomptat». L’Anna no s'equivocava, Carli s'havia marxat. Tot just una hora després que ella mateixa partís cap a els Mastins amb Jordi en el maleter la Carli es va apressar a omplir una maleta amb quatre coses i se’n va anar. Al darrere va deixar els seus llibres, la seva roba, els seus xampús i el seu desordre. I el timbre de la porta. Et fa mal, el colze? És el joc de l'oca. Tira, Anna; et toca.