El jardí de l'Oca 5 (conte)

VIII

Dos cops secs i aspres de timbre van interrompre el perllongat silenci en el que estaven sumides des que van pujar del garatge. L’Anna mai no va entendre perquè la Carli preferia aquest bramul estrident al civilitzat din-dong d'un timbre de campana. Amb el sobresalt encara a la panxa van mirar simultàniament el rellotge que penjava de la paret de la cuina. Només eren dos quarts de dotze. Si era ell, s'havia avançat més del que cabria considerar com a raonable. I és que quan aquest home no s'excedia es quedava curt. Podria dir-se que Jordi era un individu de costums desencaixats, sens dubte. Ves a saber si el poca-solta havia arribat a creure que anar desajustat era un tret que realçava el seu encant perquè semblava conrear-lo a propòsit. Individu de poques llums, després de tot.
- Joder! Segur que és aquest cretí... Au, Carli, ves al pis de dalt. I tu no hi ets, d'acord? Estigues a l'aguaït i si veus que es passa crides a la policia. No, no; espera, deixa que sigui jo qui decideixi. No avisis ningú si jo no t'ho dic abans. Ho has entès?
- No siguis estúpida, Anna. No obris la porta. Engega'l a la merda i no obris...
- Puja d'una vegada Carli! I calla, no sigui que t’escolti. Espera en el dormitori, en silenci. I tranquil·la, dona, que no ha de passar res. Si cal que et mantinguis alerta per és simple precaució, perquè tot hi anirà bé. Vinga, amunt!

La Carli va pujar l'escala decebuda i en silenci mentre l’Anna anava cap a la porta d'entrada. Abans d'obrir però, va voler assegurar-se que era Jordi observant a través del vidre semitransparent de les estretes finestres situades a banda i banda de la porta. Era ell, en efecte, i no parava de bellugar-se.
- No creus que t'has avançat una mica? Va, no et quedis aquí tot esbalaït, entra.
- Hola Anna. No imagines el que significa per a mi que m'hagis convidat a casa teva... He de dir-te tantes coses...
- Vinga, passa al saló..., però, on creus que vas, amb aquesta ampolla? I pel que veig ja véns una mica carregat, oi?
- Només un parell de copes. No res. Des que em vas trucar he passat l'estona al Dublin, fent temps. És un pub del carrer...
- Si; ja sé on està el Dublin. Bueno. Seu, sis plau. Voldràs un cafè? crec que et vindria bé.
- No, no. No em ve de gust un cafè. M’estimo més obrir l'ampolla i prenem una copa plegats. Recordo que abans t'agradava el Chivas.
- Dóna'm això! No t'he fet venir per prendre una copa amb tu, cafre, sinó per parlar serenament i deixar clares algunes coses. Mira, ja no toleraré més que m'importunis o que fastiguegis a la Carli. Això s’ha acabat. S’han acabat les teves visites a la botiga, les teves trucades, els teus lamentables espectacles... T'he convidat a casa meva en un gest de confiança per això, per parlar d'aquest assumpte i resoldre'l definitivament. Has de comprendre que aquesta actitud no et duu enlloc; ens fa mal a tots. A tu el primer. Et denigra, no te’n adones? Tothom pensa que ets un pobre home. Ja fa massa temps que la teva vida és calamitosa; i no em diguis que no has pensat alguna vegada en això que et dic, en el mal que et fas? Des que Berta et va deixar...
- Ni la mencionis, a aquesta puta! S'ha aprofitat de mi. M’ha tret tot el que ha pogut i m’ha deixat entrampat, trencat. Li vaig comprar joies; totes les que hi va voler. Fins i tot li vaig regalar un apartament a Oropesa. Cinquanta metres quadrats a tercera línia de mar; una autèntica fortuna. Vaig haver d'hipotecar el meu pis per poder comprar el maleït apartament. Te’n recordes del meu pis, d’aquell que tenia des que era solter, des d'abans de casar-me amb tu? Doncs el vaig haver de malvendre per pagar deutes, perquè vaig demanar diners prestats, saps? Molts calers. I quan es van acabar la Berta se’n anà amb el mamón de l'Andreu, te’n recordes de l'Andreu, oi? el de la impremta. Res! Cancel·lar la hipoteca i pagar els creditors. Ja no em queda ni un duro. Filla de puta.
- No saps com ho sento, Jordi; de debò -li consolava l’Anna assentint suaument amb el cap- però no som aquí per tractar d'aquestes coses...

Però Jordi no l'escoltava. Continuava parlant gairebé com un autòmat, amb inesperats canvis en el to de veu, en la intensitat.
- Per això, quan vaig rebre la teva trucada el cor em va fer un salt. No sé per què dius que t'atabalo. Sí, és possible que de vegades perdi una mica la noció de les coses, però, és que continuo boig per tu, Anna. No ens hauríem d’haver separat. Fou un error; el pitjor de la meva vida. Mira que li he fet voltes des de llavors! Mai no he deixat d’estimar-te i crec que, en el fons, tu m’estimes encara, oi que sí? ...No; no em miris d’aquesta manera, dona. No cal que diguis res, però, pensa en el que et dic, per favor. Pensa-hi durant uns dies i després en parlem, d’acord? Sóc d'aquells que pensen que llevat la mort tot té solució en aquesta vida. Tot tornarà a anar bé entre nosaltres. Serà... serà com abans...
- Però, què t’empatolles? Per començar, no ens vam separar: vas ser tu, que em vas deixar per la que ara dius que és una filla de puta. Tens mala memòria, Jordi. I a més, no tinc la mínima intenció de tornar amb tu; és que t'has begut l’enteniment? Mira, deixa't de fantasies i baixa a la terra, tio. L'única cosa que vull és que em deixis en pau; que ens deixis en pau a la Carli i a mi. Escolta; ja fa temps que penso que necessites ajuda. Crec que hauries de confiar en algú i posar-te en tractament; et veig malament Jordi, força malament. De debò. Has de deixar de beure i recuperar una mica de dignitat, home. Jo conec algú que podria fer-te una mà; és una psiquiatra estupenda. Parlaré amb ella.
- Vés a pastar fang! Jo no sóc boig; i no necessito els teus favors. No te jode?
- Escolta, Jordi, sense faltar, eh? I fes el favor de no cridar; són les dotze tocades.
- Ho sento Anna. Perdona’m... Fa uns dies, recordes? et deia que tu i jo formàvem una parella perfecta. Te’n recordes, oi? Sí; sí; ho reconec. Em vaig equivocar de ple, vaig ser un estúpid. El més gran de tots. La Berta em va enganyar. Em vaig deixar endur com un adolescent, però m’has de perdonar. He madurat i ara tot anirà millor. Les coses seran diferents, totalment diferents. Només necessito una mica de temps per recuperar-me i tornar a ser el de sempre, i entre tots dos ho aconseguirem. Tornarem a ser feliços, en pots estar ben segura...
- Ja n'hi ha prou, de romanços! Jo mai vaig ser feliç amb tu. Ens vam equivocar tots dos; érem massa joves, massa ingenus. I tu; creus que vas ser feliç perquè confons la felicitat amb fer el que et vingui de gust i sortir-ne impune, talment com un nen malcriat. Ens vam equivocar i punt; no n’hi ha marxa enrere possible. Si t'he cridat és perquè vull que surtis de la meva vida d'una vegada. Vull que no em persegueixis, que no em truquis. Vull que m'oblidis, que te’n vagis, que t'esfumis... Què és el que no hi entens? ...A veure, Jordi, per favor, asserenem-nos una mica i parlem-ne, d'acord? Au, va; vaig a preparar un cafè; ara el necessitem tots dos. Ei, escolta, mira'm Jordi. Tu; mira'm!

Però Jordi ja feia uns minuts que no apartava la vista del terra. Romania callat, pensatiu, gairebé immòbil a l'extrem del sofà, acaronant-se un genoll amb la mà dreta mentre l'esquerra buscava a les palpentes l'ampolla de Chivas que l’Anna havia dipositat en la taula raconera que separava el sofà de la butaca on ella mateixa estava asseguda. Es va fer un silenci inquietant, no més d'un minut que l’Anna va viure com una eternitat. Jordi continuava amb la vista fixa en el parquet sense deixar d'acariciar lentament els seus genolls, ara amb totes dues mans doncs l’Anna havia apartat l'ampolla del seu abast. Si aquell no era el moment de preparar un cafè que vingui en Juan Valdés i s'ho faci mirar. L’Anna es va aixecar i sense deixar de mirar el seu convidat va agafar el Chivas i se’n va anar a la cuina.

Entretant, en el pis de dalt, la Carli havia anat experimentant un estat de creixent alarma segons avançava la conversa a la planta baixa. Continuava en la mateixa posició des que va pujar; asseguda en el llit amb les mans recolzades sobre les cuixes i amb l'esquena dreta com un pal, glaçada, esforçant-se per mantenir els ulls ben oberts, talment com si pretengués veure les paraules que sorgien del saló i pujaven escala amunt per esclatar en arribar a les seves orelles. Sofrint, cega malgrat tot, l'excitació d’una crisi que ella vivia amb tanta o més intensitat que els propis protagonistes. El disgust inicial per veure's obligada a pujar va donar pas a un malestar punyent que es convertiria en por intensa a mesura que el diàleg adquiria aires surrealismes. Una aprensió aguda li oprimia el pit fent-li difícil respirar. Es van remoure, despertaren, vells sentiments d'angoixa que ja suposava oblidats i enterrats per sempre. Escoltant els desvaris d’en Jordi esclataren a la seva ment flashes d’una època que per res de món hauria volgut memorar, records de quan ella no era més que una pobra nena aterrida. Va haver de reviure aquelles horribles discussions entre els seus pares que acabaven sempre amb la seva mare a urgències mentre el seu pare, esplaiat després de la borratxera de rigor, dormia el somni dels justs en el seu balancí favorit. La seva mare magolada, el seu pare borratxo i encès d'ira i ella tremolant sota el llit. Aquest era el seu pa de cada dia fins que als setze anys va reunir el valor suficient per escapar de l'infern. La seva vida des de llavors havia estat com viatjar en una muntanya russa; pujades difícils, de vegades tranquil·les, però només de vegades, i descensos sempre vertiginosos... I ara aquest infern que mai havia renunciat a perseguir-la l'havia trobat i la volia atrapar de nou, tot just quan ella se sentia més segura, més tranquil·la, quan semblava que acariciava la felicitat per primer cop a la seva vida. El joc de l'oca. Perquè serà, Jordi, que sempre et toca?