El jardí de l'Oca 7 (conte)

XI

El garatge de els Mastins no era un simple lloc destinat a guardar el cotxe, era una estança diàfana de més de 200 metres quadrats amb dues grans portes i quatre finestres enreixades que s'obren a l'esplanada, i abans que garatge va ser taller, llenyer i amagatall per al dispositiu de la calefacció, el dipòsit de gas-oil i els quadres elèctrics... El seu avi treballava aquí i tot contínua tal com ell ho va deixar abans de morir. També hi ha un gran banc de fuster, tres bicicletes i dos enormes congeladors d’arca, ara buits i fora de servei, que en temps servien per acumular i conservar els queviures que en Servant comprava a l’engròs.

Servant es va instal·lar a els Mastins quan va tenir l’absoluta seguretat de poder deixar el seu amagatall sense por a represàlies. Els Beatles ja havien visitat la Monumental i l'aire que es respirava semblava un altre. En baixar del bosc es va instal·lar a l'única casa que encara mantenia la teulada en condicions. No va voler tornar a Caralta. Ni tan sols s’ho va plantejar. Hauria estat molt dur perquè la seva dona, els seus fills i tots els seus amics descansaven des de feia temps sota una làpida. O a la funesta cuneta del cementiri. Només havia sobreviscut la seva filla, la Llibertat, la més petita de tots, que amb no gaire més de dos anys d'edat va saber adaptar-se i sobreviure a l'hospici per als fills dels rojos, on va estar internada fins que va fer els 14 anys. Els seus germans grans no van tenir tanta sort: menyspreu, fam i tisi a parts iguals els van consumir. Aquesta nena seria la mare de l’Anna.

Amb el pas dels anys Servant va anar restaurant la casa i fins i tot el vell trull va tornar a funcionar com en els seus millors temps. Algú li havia dit que passats trenta anys de possessió interrompuda de la casa i els seus annexes podia reclamar legítimament la propietat i registrar-la. I això és el que va fer, arribat el moment. Però un matí de gener en Servant no es va despertar. L’Antònia, la dona que cada divendres venia des de Caralta amb la seva furgoneta per recollir els seus formatges artesans, se’l va trobar al llit, talment com si s'hi acabés de ficar. Els formatges d’en Servant eren força celebrats en els mercats de dissabte, però aquesta no va ser la raó per la qual els caraltenys li van retre un emotiu homenatge. Avui, en Servant jeu enterrat en un panteó sufragat per l’Ajuntament, erigit, precisament, al bell mig del cementiri de Caralta. I no es troba sol; la seva dona i la resta d’homes i dones massacrats quaranta-vuit anys abans li fan companyia. I aquí trobareu sempre flors fresques a pesar de què ningú no ha rebut l’encàrrec de mantenir-lo així.

XII

De retorn a casa després de la improvisada i sorprenent mostra de facultats físiques, ni l’Anna ni la seva acovardida amiga sabien a quina carta quedar-se. Que devien entrar era indubtable, però, un cop a casa, què? La Carli va preferir quedar-se a la polleguera de la porta del jardí en espera de què la seva companya s'avancés i comprovés com estava la situació. No tenia prou valor per entrar. L’Anna, quin remei, va passar de puntetes, atenta a qualsevol soroll o moviment camí de la cuina. Un cop allà i després de no poques vacil·lacions abocà temorosament el cap per la porta: Jordi estava totalment immòbil, tombat de cap per amunt. En veure’l inerme es va tranquil·litzar una mica i va reunir la força necessària per entrar i observar atentament la situació. El globus ocular desencaixat estava ara totalment desprès de la seva òrbita i penjava un parell de centímetres per la templa. Tret d’això el rictus monstruós que poc abans les havia espantat havia desaparegut i ara el seu rostre semblava una mica més relaxat i menys grotesc. El cap descansava sobre els ossos trencats de l’occípit, envoltada per un toll rodó de sang fosca que evocava un aura de sinistra santedat. La safata i els preparatius cafeters jeien escampats per terra; les tasses fetes miques però, els plats i sobretot la cafetera de ceràmica cartujana, continuaven miraculosament intactes gràcies a què havien anat a parar a l’aigüera i el fons de goma havia esmorteït el cop. I la llengua al fons, al costat d'una cullereta d’alpaca. En entrar, l’Anna va tenir cura de no trepitjar el toll i les esquitxades sang, i es va acostar al Jordi per poder observar-lo de més a prop. No respirava. Estava mort. Estranyament tranquil·la es va aixecar per anar a buscar la Carli, que encara no s'atrevia a entrar. -Crec que està mort. Au vine, entra sense por.

La Carli no havia deixat de plorar en silenci mentre esperava la seva companya. De retorn de la seva descoberta l’Anna la va abraçar i besar en el front i la va prendre dolçament de la mà per conduir-la lentament, sense cap pressa, primer al menjador i d’allí a la cuina. Arribades a la porta es van aturar per observar la catàstrofe durant uns minuts, abraçades. Ara ploraven totes dues, i van continuar així durant una estona, fins que la Carli va callar de sobte i va estrènyer amb força els seus braços entorn la cintura de l’Anna. S'havia mogut? -Crec que aquest cabró s'ha mogut, Anna-, no pot ser, està mort, va replicar l’Anna girant-se per mirar-lo. -Ho he vist, t'ho juro. S'ha mogut!

L’Anna es va avançar decidida i agenollant-se al costat del Jordi va acostar l'oïda al seu pit. -Creu-me, està... Déu del cel..., encara és viu!-, xisclà, al temps que feia un bot cap enrere per aixecar-se tot seguit com si l’haguessin aplicat una descàrrega elèctrica al sacre. El pànic es va apoderar de la Carli, que es va esfondrar allà mateix, al bell mig del passadís, faltada d'aire, cobrint-se la cara amb les mans. L’Anna tampoc no va poder evitar l'esglai però a diferència de la seva companya va saber mantenir el control i es va quedar mirant aquell cos a una prudent distància, dempeus, sobre els degoteigs de sang, de cafè o del que fos, que esquitxaven el terra de l'entrada de la cuina. Sí, semblava que el Jordi continuava viu però en aquest estat no representava cap amenaça i veient com estava la Carli va optar per ocupar-se d’ella. Més tard ja pensaria què fer.

XIII

L’Anna va acompanyar la seva amiga fins al menjador i la va fer estirar sobre la catifa amb les cames recolzades sobre una butaca, i no es va moure del seu costat fins que la noia va mostrar els primers símptomes clars de recuperació. Aleshores, gairebé a les tres de la matinada, l’Anna es va posar de mans a l’obra. Mentre curava de la seva companya havia tingut prou temps per pensar. La millor solució seria desfer-se del cos i oblidar per sempre l'assumpte, però, com? Jordi estava sol i això era un avantatge, i a més era un individu problemàtic que no resultava simpàtic a ningú. Tampoc no tenia feina i feia temps que vivia d'un subsidi d'atur. Al capdavall, Jordi no era més que un borratxo solitari que malviu en una pensió del centre.

Resolta a trobar una solució, l’Anna va tornar a la cuina. Calia recollir-ho tot, la safata, les culleretes, els sobres de sucre i la resta del servei de cafè que havia sobreviscut a la caiguda. Després va fer el mateix amb les bocins de les tasses i quan no quedava res a terra que pogués entorpir, va fregar i assecar les esquitxades perifèriques de sang i cafè fins deixar neta la cuina al voltant de’n Jordi. Fet això, va empènyer el seu cos fins girar-lo sobre el costat esquerre i amb una gran esponja de bany eixugà la sang que havia sota. I va tornar a netejar i assecar el terra un altre cop. En acabar va anar a buscar una flassada i la va doblegar longitudinalment per la meitat per estendre-la a l'esquena de Jordi, de cap a peus, i va empènyer de nou el seu cos per girar-lo, ara d'esquerra a dreta, i fer-lo reposar de costat sobre la flassada. I volta a eixugar i netejar el que quedava. Jordi romania totalment immòbil, inerme. Si encara no s’havia mort no trigaria gaire a fer-ho.

Cansada de treballar a corre-cuita l’Anna es va seure un instant per descansar. Llavors, en reparar en el que tenia davant va sentir un estrany vertigen, una barreja de por i fàstic que li provocà nàusees. Tot el valor, tota la sang freda emprada fins a aquell moment semblava que s’evaporaven. I a més, no podia suportar veure aquella cara. Després de cavil·lar un minut girada d’esquenes, va resoldre anar al garatge a buscar unes borses de plàstic i un tros de corda de cànem que recordava haver guardat unes setmanes enrere, i va tornar amb dues bosses d’escombriaires grises i un rotllo de cinta adhesiva d’embalar. Volia saber si Jordi encara respirava i es va agenollar al seu costat, però no va encertar a manejar-se. Però, si Jordi estava mort o no, poc importava ara. Millor anar per feina; li va aixecar el cap agafant-lo pels cabells i amb més dificultats de les previstes va aconseguir introduir-la en una de les bosses. Després va assegurar la boca de la bossa al voltant del coll amb diverses embolcallades de cinta adhesiva i es va aixecar per mirar el resultat. Bé; ara ja no fa por; només calia treure'l de casa i fer-lo desaparèixer, i no podia dir-se que això fos cosa de res, precisament. L’Anna va decidir prendre’s un altre moment de respir per pensar i recordant que tenia mitja ampolla de cabernet a la nevera va anar al saló a buscar una copa. En escoltar-la, des del terra, la Carli va girar el cap i va esbossar un somriure; semblava gairebé recuperada. De nou a la cuina es va servir dos dits de vi i se’l va beure d’un glop abans de resoldre dur el cos al garatge. Au, vinga! agafant fortament les puntes de la flassada a l'alçada dels peus va girar en rodó per sortir de la cuina i, a empentes i rodolons va anar arrossegant el cos pel passadís fins arribar a la porta que conduïa a la cotxera. Mentrestant, la Carli semblava haver-se recuperat i en escoltar el soroll que feia l'Anna pel passadís la va cridar.
- Què, com et trobes? Millor?
- Millor, força millor. Què hi farem, ara?
- No ho sé Carli, no ho sé. Estic feta un bon embolic. He netejat la cuina i he deixat el cos al costat de la porta del garatge. Està mort, en pots estar ben segura.
- Déu.., no saps com ho sento Anna! Cal avisar a la policia, ha estat un accident.
- No siguis estúpida. Com justificaries el que ha passat? Com explicaràs els tres cops que li has fotut amb l'ampolla? No un cop, ni dos... Tres!
- Però ha estat un accident...
- Si algú va pel carrer i li cau una tele a sobre és un accident, Carli, però si et posen a caldo amb una ampolla de Chivas la cosa canvia una mica. Ho entens, oi? Veus la diferència?
- Sí, però, tu has vist tot el que ha passat...
- Jordi no feia res que no fos habitual en ell. Sempre ha estat un bocamoll i jo no em sentia amenaçada en absolut. Què li diràs al jutge, que el vas matar perquè cridava? Veurà, senyor jutge, li vaig fer miques el cap perquè em va dir puta lesbiana... No et vaig advertir que et mantinguessis a dalt? Què cony se t’havia perdut en el passadís? Maleït sia, Carli, l'has cagat! L'hem cagat! I ara què?
- Però, tu has escoltat com m'amenaçava... i és clar que si! I ens acorralava..., ja no te’n recordes?
- Per l'amor de Déu! He vist al Jordi agenollat, maleint-nos, sí, però només després de què ja l’havies etzibat el primer cop. Això és el que he vist! Però, què t'ha passat, què t'has tornat boja? ...Bé, bé, deixem-ho córrer ara. Tranquil·litzem-nos, no perdem la calma. Ara cal mantenir fred el cap; ara més que mai.