Hi anava una mica nerviós, prou nerviós en realitat, i no sabia que fer amb la targeta de crèdit a les mans mentre la florista adornava el ram de roses i el condicionava per a regal. Quanta parsimònia la seva. Em vaig decidir per unes roses vermelles d’aspecte envellutat, colombianes segons la noia, precioses però sense el mínim rastre de perfum. Llàstima. No sé si dues dotzenes de roses seran una mica massa, però, tractant-se de flors millor que sobrin a que faltin, penso jo. Per què ningú no haurà pensat en inventar una essència que pogués vaporitzar-se sobre les flors just abans de ser lliurades al comprador? Narcisos, assutzenes, tulipes, orquídies..., roses naturalment. El perfum de les fors et fan notar que encara estan vives. Alguna cosa tindran aquests temps que ens han acostumat a conformar-nos amb ben poc, amb gairebé no res. La simple aparença de les coses i fem prou per jutjar la bondat o no del què volem. És bonic? Doncs m’hi val. N’hi ha prou que la cosa resulti agradable a la vista per donar-la per satisfactòria, i és una pena. Les flors, la fruita..., les persones, sobretot les persones.
- Apa, ja el tenim! Què li sembla el bouquet? Li he posat cintes daurades perquè lliguen molt bé amb els verds naturals i el tul lila. I amb el vermell intens de les roses, és clar. Vagi amb compte amb el fons de l’embalatge; és de cartró reciclat i tendeix a humitejar-se amb certa facilitat. Mantingui’l una mica inclinat. Així, molt bé. Seran 60 euros.
- Si; és bonic, però és més gros i pesa més del que imaginava. Serà millor que vostès mateixos s’encarreguin de fer-lo arribar a la seva destinatària. Què serveixen a domicili?
- I ara! Per descomptat que si, tot i que el preu s’incrementarà en sis euros.
- Ja em sembla bé. Deixi’m escriure l’adreça a la targeta; és molt a prop d’aquí.
Ja ha passat gairebé una hora. Qualsevol espera en un bar té el seu propi tempo. Em resulta difícil apartar la vista de la copa de cervesa, del ball capritxós de les bombolles. Resulta hipnotitzador, m’esbalaeix. I fa calor aquí dintre; hauria d’haver seguit el consell de la cambrera. Millor a la terrassa, sens dubte... Com estarà
Cancedo és el marit de
La relació de Cancedo i
Però ara
Un cabró, aquest Cancedo. Vaig haver de passar quatre llargs anys de silenci forçat, de submissió, de tortura. Fent bona cara pels passadissos de l’oficina; cara d’home civilitzat, metrosexual. Però la meva satisfacció es va desbordar tan aviat com vaig saber que
Déu del cel com m’hi vaig quedar, de tranquil. No foren més de quatre o cinc minuts que em deixaren un regust especial, inoblidable. I el desgraciat, què hi feia? Romania en silenci mentre jo li cantava les quaranta, reclinat a la seva còmoda butaca de pell i observant-me amb aquella cara de gos vell que tothom coneix, impertèrrit davant els meus crits. Però la processó devia anar per dintre; i tant que sí! Només quan ja m’havia esplaiat en Cancedo es va atrevir a obrir la boca. Encara em ressonen en el cap les seves paraules. “Jordi, sempre vaig saber que eres un pobre torracollons i per això t’he tractat amb benevolència al llarg d’aquests anys, però això ja és massa. Tu saps, i de sobres, que han estat moltes les vegades que t'he tret les castanyes de foc davant el Consell, i que he tingut problemes per això. I també saps que a pesar de la teva incompetència t’he mantingut a l’empresa únicament pel respecte que em mereix la memòria del teu pare. Però s’ha acabat, noi. No t’aguanto més; estàs acomiadat, fora d’aquí! Foooraa d’una puta vegada!”
Però què s’havia cregut aquest cabró de merda, si era jo qui se’n anava? En el fons em feia un favor assenyalant-me la porta, però la decisió era meva. Meva! Ara, alliberat per fi, hi podré treballar en el que de debò m’agrada. En sento lliure, i feliç i em sento així per primer cop en molts anys... Hòstia, penso en
- Hola Jordi.
- Teresa? Hola, com estàs? Com me’n alegro d’escoltar-te. Que les has rebut ja, les roses?
- Escolta Jordi..., sí; sí, molt boniques. Però, escolta, què tens? Et trobes bé? L’Andreu (Cancedo) em va explicar el que va passar fa dos dies. M’ha dit que va haver d’acomiadar-te; que t’havies tornat boig i no li vas deixar cap més alternativa. I ara, això de les flors... De debò et trobes bé?
- Mai no m’havia trobat millor, Teresa. Em pots ben creure. Feia molt de temps que desitjava fer el que vaig fer. No t’imagines quant! Solament necessitava una petita empenta i aquesta empenta va ser saber que per fi t’havies decidit a enviar-lo a la merda. Saps? Sempre vaig saber que acabaríeu així, però no tant per tu sinó per d’imbècil de Cancedo. Deu haver estat molt dur per tu, oi? Ara, imagino que et trobaràs una mica atordida. Aquesta mena de coses t’afecten vulguis o no; ja saps. És normal. Però no t’has de preocupar perquè pots contar amb mi incondicionalment, per al que necessitis...
- Escolta, escolta... Jordi! Escolta Jordi, però, què t’empatolles? Qui t’ha dit que l’Andreu i jo hem partit peres? D’on ho has tret, això?
- Doncs...,
- Jordi, vols parar, si us plau? Recordes que et vaig dir quan tu i jo ens vam separar? Te’n recordes, oi? Ets un cretí, Jordi; un cretí amb majúscules. El primer de la classe. Un moment Andreu, ja hi baixo; parlo amb una amiga, ara vinc! Escolta’m bé Jordi, l’Andreu i jo ens casarem el mes que ve. Ell i
- ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada