Indiferència glaçada (compte clos)

Ja fa un parell de dies que ha arribat el fred i a diferència d'altres anys la seva arribada no m’ha suposat res d’especial. En altres temps els primers freds m'emplenaven d'alegria, però, avui, a més de glaçar-me els ossos només he sentit indiferència. Gairebé decepció. Sóc d'aquestes persones (abans rares però ara cada cop més comuns) que abominen de la calor, per mínima que sigui. El fred m'alegra l'ànim, em dóna idees i amb elles les ganes de posar-les en pràctica. Diria que gairebé m'entusiasma si no fos perquè a la meva edat ja no n’hi ha gaires coses que m'entusiasmin realment. I a més, el fred desvetlla el meu sentit de l'humor.

La qüestió és que amb l'adveniment dels primers freds no se m'ha alegrat el dia. Tampoc no és que hagi patit l'efecte contrari, per a què enganyar-se, però és que jo sempre espero el fred amb certa expectació i m'ha sorprès comprovar que en aquesta ocasió no he notat el canvi com solia. Potser això pugui explicar-se perquè, en realitat, ja no feia calor i aquesta circumstància em produïa un benestar desacostumat. Una mena de benestar foraster. Calor en ple novembre, sí. Bueno, en el fons del que es tractava era de l'absència de fred. És que ja no se’n recorda ningú d'aquelles castanyades en cos de camisa? És que ja hem oblidat aquelles festes de Nadal amb l'abric al braç? Fa un parell d'anys per Bilbao i en plenes dates nadalenques podies passejar a qualsevol hora del dia amb un simple jersei, sense por d'un refredat. La majoria de la gent caminava contentíssima però jo, en canvi, anava més aviat picat. Merda de temps, pensava. I és que ni feia fred ni plovia. Resultava rar veure tothom passejant com si es tractés d’un dia qualsevol de setembre, per carrers il·luminats i esquitxats d'arbres carregats de boles de colors i papàs noel per tots costats, anant de botiga en botiga a qual més empolainada, de bar en bar... Era rar. I a Londres, l’any passat i per la mateixa època passava el mateix. Els abrics estaven de més; tant, que més que una ajuda eren una càrrega. Al capvespre les noies creuaven pels ponts sobre el Tàmesi mostrant els seus melics, talment com si fossin en ple estiu. I els nois en samarreta, és clar. A primera vista tot plegat feia basarda, però anava en total consonància amb la raresa d’aquell temps. En podeu estar ben segurs. Sobra insistir que tot allò era molt rar. Malgrat tot a Londres si que va ploure un xic, prou per donar una certa aparença de normalitat. Però, tampoc no gaire.

Doncs bé, precisament per l'estranyesa de la situació i per la seva persistència any rere any, jo acollia amb alegria el canvi. Però enguany, com he dit abans, el fred solament m'ha deixat glaçat. De cop i volta ha tornat la normalitat; s'ha atrevit a sortir del forat on s'amaga des de fa temps. Com si no res. S’ha presentat la sensatesa tardorenca i m’ha agafat amb el pis a la panxa. I res. Hauria d'estar més content que de costum, però res. Jo ho atribueixo a l'edat, a la meva edat, és clar. Bé, a l'edat i a que no plou, que aquesta és una altra, perquè la conjunció perfecta és el dia plujós i fred. Quan fou l'última vegada que vam tenir un dia fred i plujós? Ja ni me’n recordo. I segur que no fa tant, però, fixa't, penso en això i no puc evitar remuntar-me a la meva infància. Per descomptat que tot això és producte d’un mecanisme inconscient perquè, de ben segur que el passat hivern vam viure algun d'aquests dies. I l'anterior; i també l'altre. L'edat. Segur que és l'edat. No; no és que em senti vell. Són els meus records els que envelleixen i a mesura que ho fan es manifesten amb més nitidesa; com més allunyats en el temps més clars apareixen els seus perfils. Per contra, el passat recent es desdibuixa amagat rere una cortina de fum, fum, fum. Jo crec que el bo d’Einstein ens va embullar una mica. En realitat la teoria de la relativitat no és més que el somni d'un geni desmemoriat.