El jardí de l'Oca 4 (conte)

VI

Per descendir el port del Varà cal parar molta atenció si no vols deixar-te enrere el sender que condueix a els Mastins. L’Anna recorda perfectament aquest detall i va a l’aguait. A quarts de deu el camí rural que travessa la vella selva de roures i castanys que s’estén per tot el vessant nord de la serra Carosa sembla anunciar la seva fi. De mica en mica s’ha anat dissipant l'espessorall deixant a la vista una plana pelada, estreta i ondada, esquitxada aquí i allà de ruïnes de tova, pedra i fusta podrida. A partir d’aquest punt, perduda ja la protecció del bosc, el camí s’esvaeix i avançar resulta una tasca d’allò més penosa per a un turisme; fa anys que aquests paratges no reben la visita de cap vehicle i els durs hiverns i el mal temps han canviat les roderes per rocs i matolls. La perspectiva de quedar embussada li fa un nus a la gola, però l'Anna no pot fer-se enrera i no té cap més sortida que posar el seu cotxe a prova. A empentes i rodolons, talment com una tortuga marejada, el Mazda aconsegueix progressar per aquell terreny fins arribar a una tapiada que li barra el pas, llavors gira a esquerra i durant un centenar de metres voreja la tanca abans de trobar la portalada de els Mastins, tancada i barrada. Alleugerida, l’Anna s’està un minut davant la porta i, sense aturar el motor del cotxe, baixa i obre el gros cadenat que la manté afermada.

La porta franqueja el pas a una esplanada polsosa protegida per un mur de dos metres i mig d'altura envaït en part per una massa verdosa que recorda l'heura. Dintre del recinte, ocupant la pràctica totalitat del quadrant superior dret quan és observada des del portal d'entrada, s'aixeca la casa, un cos central de dues plantes amb dues estructures annexes, una a cada costat i d'una sola planta, gairebé bessones. La primera acull un vellíssim trull i l'altra, que ara és el garatge, d'inici fou destinada a servir de quadra i magatzem. Tot el conjunt es troba perfectament conservat gràcies a Servant dedicara l'últim terç de la seva vida a donar vida a un lloc que des de temps immemorial havia arrossegat fama de maleït, i que sempre ha estat font de llegendes que encara avui serveixen per espantar als nens entremaliats de la regió. També hi ha un pou profund i sec la boca del qual roman coberta amb dues robustes planxes metàl·liques que allunyen la possibilitat de qualsevol accident. Ningú no recorda que aquest pou servís mai per apaivagar la set d'un cristià i, no obstant això, allà hi continua. Els veïns més pietosos de Caralta conten que aquest negre forat empara les ànimes torturades dels milicians massacrats en el trenta-vuit, tots ateus, tots anarquistes. Tots condemnats. També hi diuen que les nits més fredes d'hivern els seus espectres es concentren a l'esplanada per fer foc i escalfar-se. Però les consciències pies de Caralta s'equivoquen almenys en un punt, i és que el foc a els Mastins es remunta a temps tan remots com oblidats. Ben abans de què els milicians fredolics fossin ajusticiats després de morts, mitja confraria de frares fredolics acabà penjada per illuminati pels altres frares, no menys il·luminats que ells. I això no és tot per què, encara abans, per haver, n’hi van haver fins i tot bruixes fredoliques ajusticiades gràcies a la impagable intercessió del Sant Ofici. I amb les bruixes no s'acaben els fredolics ni de bon tros. A els Mastins sempre ha fet molt de fred.

El cotxe va creuar pesadament l'esplanada i es va aturar davant l'emparrat que precedeix la porta principal de la casa. Ja fa algunes temporades que ni l’Anna ni la seva mare passen uns dies aquí, però ningú no ho diria gràcies a que l’Antònia ve cada dimarts des de Caralta per ventilar i procurar que tot estigui en ordre. I el cert és que un cop ventilada la casa i recollits els llenços blancs que normalment cobreixen els mobles principals, solament la fina capa de pols acumulada sobre l'escàs mobiliari que queda sense protecció podria delatar que la casa roman normalment deshabitada.

El primer impuls de l'Anna fou obrir de bat a bat les finestres del saló i retirar totes les teles que va anar trobant al seu pas de camí a la cuina; després posaria aigua a escalfar en un vell cassó d’alumini. Fet això es va afanyar a sortir de nou per tancar la portalada del recinte i ficar el cotxe en el garatge, i va tornar a la cuina amb el temps just d’abocar l'aigua bullent a la tetera. A penes feia un quart d’hora que havia arribat i l'Anna ja es trobava tombada en el vell divan del seu avi, descansant, intentant gaudir d’aquell silenci mentre la tassa de te es refredava. S'esforçava per deixar la ment en blanc observant el capritxós ballet de cortines blaves que penjaven de les finestres, i tot amb l’esperança d'allunyar l'espantall dels seus temors, però fou irremeiable. Res no podia fer. Encara no havien transcorregut més de tres o quatre minuts quan fou envaïda per una profunda i assossegada tristesa. L’ansietat guanyava la partida. Exhaurida tota capacitat de resistència els records sorgien del no res i anaven i venien atropelladament. Vells records de vacances adolescents en pugna amb altres ben recents i força més ingrats. La sargantana de l’estómac que es despertava un altre cop i el te, que es refreda. L’Anna no podia lluitar contra el cansament i per sort s'acabà adormint malgrat el creixent i profund malestar que l’assaltava. Merda de nit! Aquest fou l'últim pensament coherent que li passà pel cap.

VII

En saber que la seva companya es retardaria Carli va sopar sola; a més, tenia pressa perquè aquesta nit devia assistir a una reunió del comitè de la Plataforma i l'esperaven a quarts d’onze. Però l’atzar va voler que totes dues dones es trobessin a la porta del garatge de casa, entrant una i sortint l'altra. L’Anna hagué de recular uns metres per permetre que el Micra de la seva amiga pogués passar, però la Carli no volia acomiadar-se amb un simple gest i en arribar a l’alçada del Mazda va aturar el seu cotxe i va sortir per saludar la seva amiga.
- Hola carinyo. T'he preparat una amanida per sopar, i en el frigo encara queden fetutxinis; només cal afegir més salsa. Jo he sopat només fruita. I què, com t'ha anat? A què s'ha degut el retard?
- Bé, tot anava força bé fins que es va presentar el Jordi. Fou tot just a l'hora de tancar.
- Un altre cop? I què, et va molestar gaire?
- Res; més o menys el de sempre. Aquesta vegada li he donat cinquanta i s’ha conformat.

L’Anna va resumir a la seva companya tot el que havia succeït en tancar la botiga. També li va dir que havia reflexionat llargament sobre l’actitud del seu ex, i que havia resolt parlar amb ell. L’havia convidat a venir aquesta mateixa nit per deixar les coses clares, d'una vegada per sempre. Calia afrontar el problema ja, immediatament. Com més aviat millor.
- Però... Com has pogut convidar-lo a casa? Estàs boja? I encara se’m fa més difícil d’entendre el teu gest després del que m'acabes d'explicar. De debò, penso que t’has begut l’enteniment, Anna. Què hi trames?
- Escolta, tampoc no puc quedar-me de braços plegats a l’espera d’esdeveniments. Em nego a continuar com fins ara. Penso parlar amb ell molt seriosament; crec que podem arribar a un acord. L'hi oferiré diners si cal.
- Diners? Però, què hi tens al cap? Aquest tio és un cabró que només viu per fotre't. Denuncia'l i oblida't de la resta, i fes-ho ara, ja. T'acorrala, no te’n adones? Cada cop que li permets una li’n dones ànims per muntar-te una altra, i de més grossa.
- Crec que me'n sortiré. Ens podrem entendre, no t’amoïnis; abans era un home raonable...
- Però, què hi dius ara! En Jordi no és més que un borratxo sense remei. I abans tampoc no era gens raonable, Anna. És que ja ho has oblidat? Quan vivies amb ell eres una desgraciada. Jordi sempre ha estat un merda, un maltractador. Et farà mal; encara més, no ho dubtis.

La Carli sabia molt bé de què en parlava; ella també havia hagut de suportar l’assetjament del Jordi. Un mal dia es va presentar begut a l'escola primària on treballa com administrativa i al bell mig del distribuïdor que dóna pas a les aules i davant un nodrit grup de nens i nenes, no va tenir cap escrúpol en intimidar-la, en escridassar-la com un boig dient-li bollera i altres vexacions mentre la sacsejava com un ninot. I per si no fos prou, també va intentar agredir al bidell i a un company de la noia que alarmats per la cridòria van acudir en el seu auxili, i solament va accedir a marxar del centre quan la directora el va amenaçar amb trucar a la policia. Aquests fets donaren lloc a un acalorat debat entre la direcció i el claustre i, comptat i debatut, es va optar per no presentar denúncia en el convenciment de què llavors l'escàndol públic seria inevitable.
- No puc deixar-te sola amb aquest bèstia. No vull. Em quedo i punt.
- Jo m’estimo més que te’n vagis, Carli. Au, no temis, no passarà res en absolut, res que t’hagi d’inquietar. Ves-te’n, marxa tranquil·la, t'esperen i faràs tard.

Però la Carli no va respondre. Va tornar al seu cotxe i fent marxa enrere el va deixar tot just on l’havia agafat pocs minuts abans. Resignada, l’Anna va entrar a continuació i va aparcar el seu. Després, entre totes dues van baixar la porta de garatge i sense creuar ni un mot desfilaren l’una rere l’altra per l'estreta escala d'accés a la planta baixa de la casa per dirigir-se directament a la cuina. Mentre l’Anna treia els fetutxinis del frigo i els ficava en el microones la Carli s'excusava per telèfon a una companya de la Plataforma. En un tres i no res totes dues s’estaven assegudes a taula, sense mirar-se. Dues cokes ligth les observaven mentre la pasta esperava torn en el microones. Les onze tocades i no tenien res a dir-se.