1/23/08

Temps moderns (compte clos)

El llenguatge és realment sorprenent, i és que el que hauria de ser instrument de comunicació sovint serveix per a tot el contrari. I el fet de què aquesta pràctica sigui tan comuna no la fa menys paradoxal. Fa tants anys que escolto i utilitzo un llenguatge babau que gairebé m'hi he acostumat. Parlo de la meva feina, és clar. Quan vaig començar a treballar em va semblar fantàstic formar part d'un club els membres del qual apel·laven a les coses importants utilitzant les paraules adequades, com ha de ser. I així, vaig ingressar en un selecte cercle que, ves per on, s’havia oblidat de dir pobres als pobres i cecs als cecs. De sobte, aquells que vivien acuitats per la pobresa deixaren de ser pobres per a convertir-se en exclosos i els que patien ceguesa s'oblidaren de ser cecs per a transformar-se en invidents. Així de senzill, com per art de màgia. Categories distintes, segons sembla; millorades, naturalment. Assumptes seriosos, pensava jo tot embadocat. I d'aquesta manera i per aquella raó, vaig tenir ocasió de participar, oh meravella, en el miracle de la transformació. Sí; vaig veure com els prejudicis sexistes o masclistes s'esfumaven tant bon punt va aparèixer la discriminació per raó de gènere. De gènere? rumiava jo, carregat d’estranyesa. Doncs sí; vaig descobrir, esfereït, que les persones guanyaven en gènere tot el que perdien en sexe. Al més pur estil anglosaxó. Purità, de tan pur. Però, au, deixem-ho estar i no perdem ni un segon en preguntar-nos quin gènere de guany és aquest. No paga la pena.

Ha passat el temps i de tant abusar de la bajanada com accepció culta o tècnica per a referir-me a coses o assumptes que sempre han tingut el seu propi nom, m'estic convertint en idiota. Ves per on, vint anys després i no sóc més que un pobre ximple pretesament il·lustrat. I molt em temo que això no pot ser bo, gens de bo: igual ja no té cura.

Suposo que tot aquest circ va començar quan alguna ànima caritativa va pensar que resultava lleig anomenar coix a qui coixeja; imagino que per alguna forma retorçada de sentiment de culpa. Coix: mmm..., quin horror, que malament que sona això! Evoca temps en blanc i negre feliçment superats per la modernitat que ens embarga. Candorosa bajanada, penso ara, i a color de 32 bits. L'últim coix del que vaig tenir notícia va ser el Cojo Manteca, aquell desgraciat que fa deu o quinze anys va assolir una efímera fama destrossant mobiliari urbà armat únicament de seva crossa. Des d’aleshores només queden minusvàlids. I ja cada cop menys perquè els discapacitats estan acabant amb ells. Al temps, el temps dels necis. Ja ho deia el savi.

1/10/08

Accident laboral (conte)

La data acordada havia passat amb escreix i malgrat tot continuava sense tenir la menor notícia sobre l’assumpte. Però no importava; ell devia actuar. Aquesta era la norma. És el que s’espera en aquests casos. Ara, lamentava no haver pactat prendre mesures menys dràstiques. Alguna cosa que pogués exigir-se per la raó o per la força de qui creu tenir raó. O simplement per la força, a pesar de què el recurs a la força li repugnava. Però no sempre pot evitar-se; de fet, es veia obligat a utilitzar aquests arguments amb més freqüència de la que voldria perquè mai no li deixaven alternativa. Gairebé mai. Va recolzar les mans en el lavabo i acostant la cara al mirall es va quedar observant fixament els seus ulls. S’hi va estar més d'un minut, el temps que van trigar dues o tres gotes d'aigua freda en serpentejar lentament per la seva esquena. Després va acabar d'afaitar-se i es va vestir, i abans de sortir de l'habitació de l'hotel es va assegurar de tenir-ho tot en ordre: la cartera, les claus.., el ganivet de caça. Adorava el mes de febrer. El fred tallant la cara, l'aiguaneu. Però, sobretot, adorava aquell vell abric de llana gris. La seva mirada vaga i extraviada no feia el mínim esforç per escrutar més enllà de les brutes finestretes del taxi. I una cosa semblant al pensament semblava posat en mil coses alhora i en no-res, evanescent, batut... Els ulls, cansats de vagabundejar sense mirar es van detenir accidentalment en la calba del taxista i de sobte es van aclarir. Era una calba irregular, anàrquica, secular. No s'hi assemblava en res a aquelles calbes eclesiàstiques que llueixen els secretaris dels bisbes, tan nítides i blanques. Calbes immaculades, ovalades, envoltades de cabell negre i atapeït curosament tallat a navalla. Pulcres, perfectes. La calba del taxista era una merda. Ben bé com el taxi. Com el propi taxista. "Au, som-hi; que ja està verd", pensava. "Millor m’espero a la portalada de l'edifici i tot just aboqui la cara l'empenyo portes endins, com faig sempre". El taxi, per descomptat, el va deixar a quatre o cinc carrers de la seva destinació. Però encara era d’hora i va decidir fer temps en una Starbucks que a primer cop d'ull no ho semblava; les tasses eren les habituals, però el plàstic brillava per la seva absència. Es va prendre la cura d'acomodar-se a la barra confós entre un grapat de paios vulgars, calcats l’un de l’altre. De ben segur que treballaven en el banc del costat. Vestits blavencs o marrons. Corbates top manta. Els va observar durant uns instants, gens sorprès de les bajanades que escoltava. Se'ls veia feliços balbucejant llocs comuns. "Cretins de mena!" Es va abstreure i mentre apurava el cafè va començar a repassar el seu pla per enèsima vegada. Era senzill. Empentaria la seva víctima contra la paret i amb la mà esquerra el graparia pel coll amb la força necessària per a què no pogués cridar ni respirar mentre li ventava un cop sec al fetge amb la dreta. El miraria als ulls per assegurar-se que el reconeixia. No li diria res. Esperaria que la por i el dolor desfiguressin la seva cara i llavors, solament llavors, l’aixecaria a pes en el buit per trencar-li el coll. Sense pressa, perquè a aquelles alçades ja seria gairebé un pes mort. El sacsejaria amb totes dues mans rebregant-li el ganyot, palpant el clatell fins que notés el crac. Era fàcil. Sempre ho havia estat, de fàcil. Va sortir de la cafeteria amb temps de sobres. Massa. «Des d'aquí a casa d'aquest cabró no hi ha més de sis o set minuts i encara resta gairebé mitja hora abans que no surti. No puc esperar tant de temps a la portalada sense despertar l'interès d'algú i és clar, tampoc no puc rondejar pels voltants. M’hauria d’haver estat una mica més a la cafeteria. Buf; ara no tinc cap més remei que fer un volt. Per sort ja és l'hora punta i la gentada i el tràfic comencen a inundar-ho tot...». Embardissat en els seus pensaments i amb la mirada baixa no va reparar que el semàfor encara estava en vermell. La gent va cridar però ell ni tan sols va tenir temps de veure l'autobús que se li tirava al damunt i l'esclafava com una nou.