IV
La variant de Caralta transcorre paral·lela a un rierol que parteix en dos una extensa arbreda de venerables pollancres. Es van haver de vèncer resistències força tossudes abans de poder construir-la. Fins i tot el Parlament Europeu es va pronunciar en favor de protegir el paratge per on passa, una illa verda envoltada per un buit ocre inacabable, etern. En un principi tothom semblava coincidir en el rebuig de la variant però la veritat és que quan la carretera s’acabà de construir les queixes s’evaporaren, ben bé com per art de màgia. Ara, curiosament, ningú no reconeix haver-se manifestat en contra de les obres. «Res; quatre gats, que sempre es posen en contra de tot. Els de sempre, ja se sap».
Des de la variant de Caralta s'enllaça amb la local que condueix a Santa Engràcia, una carretera que té poc a veure amb la N-128. Per començar és bastant més estreta i el ferm encara és més vell i rugós. Aquesta carretera serveix a la transició entre l'erm i la muntanya, i el seu primer terç transcorre entre corbes relativament còmodes que van ascendint suaument al viatger fins arribar al congost del riu Toldrà. A partir d'aquí segueix durant vuit o deu quilòmetres el sinuós curs del riu i després ascendeix bruscament per atènyer serpentejant al port del Varà, on encara funciona una atrotinada estació meteorològica. A escassos minuts d'allà, en ple descens, cal abandonar la carretera i endinsar-se per una pista de terra que travessa un bosc comunal fins arribar, per fi, a els Mastins.
Ningú no sap perquè aquest lloc és dit d’aquesta manera. Els Mastins no és més que un grapat de cases arruïnades que foren aixecant-se anàrquicament a les proximitats d'una primitiva ermita, Santa Àgreda, de la qual ja només en queda el testimoniatge d'uns metres del mur lateral dret de la seva única nau i gairebé tot el perímetre de l'absis. Amb el despertar del segle XX la façana -amb el seu pòrtic romànic tardà- i els frescos de l'interior foren malvenuts pel rector de Caralta a un especulador que deia actuar en nom d'una Fundació nord-americana. Avui, tot aquest patrimoni forma part d'una gran casa neocolonial de Massachussets propietat d'una família de feliços i adinerats taujans. Per la mateixa època les escasses famílies que encara vivien a els Mastins començaren a emigrar a Catalunya atretes per les colònies tèxtils del Llobregat, primer els homes joves i després, com un degoteig, la resta. En no gaire temps el poblat va quedar en el més absolut dels oblits perquè ningú no va voler regressar mai i desapareguda la gent perduts els records.
Amb la guerra civil els Mastins recuperaria un breu i tràgic protagonisme en convertir-se en improvisat escenari de l'enfrontament entre una companyia de milicians republicans i un batalló de Regulars. El combat va durar tota una nit i es va saldar amb la mort dels republicans i amb el posterior afusellament dels cadàvers per a major escarn. Coses d'un fanàtic capellà castrense, la influència del qual en el tinent coronel de les tropes marroquines no coneixia límits. Afusellats cristianament per un escamot format per gents de les rodalies de Tànger, els cossos malmesos dels milicians foren duts a Caralta en carros arrossegats per mules per ser exposats durant quatre llargs dies a la plaça de la República, la que més tard i gràcies a la liberación seria coneguda com a plaça de la Cruzada Nacional. La massacre, l'abandó, el silenci... El millor adob per a tota mena de llegendes.
Però l'últim habitant de els Mastins no fou cap altre que en Servant, un vell republicà que mai no va renunciar als seus ideals i que va preferir desaparèixer en vida a que el fessin desaparèixer de per vida. Molts dels seus camarades escoltaren els cants de sirena de la reconciliació un cop acabada la guerra i, per creure'ls, jeuen sepultats al fossar que es va improvisar a la cuneta que voreja la tàpia del cementiri de Caralta, contra la qual foren afusellats. Tot el poble era sabedor d'aquella vilesa i en vida de Franco cada Dia de Tots Sants eren molts els caraltenys que deixaven allà bona part de les flors que duien als seus difunts oficials, aquells que estaven enterrats com Déu mana. I no era rar que s'acumulessin més flors a la cuneta que en el propi cementiri. Ara això s'observaria com un gest compassiu, fins i tot romàntic, però, antigament, el sergent de la Guàrdia Civil s’afanyava en enviar un parell de números l'endemà per recollir les flors de la cuneta i dur-les al monument als caidos por Dios y por España que es va erigir al bell mig del cementiri, les úniques flors que mai l’adornaren. Flors robades per a un homenatge putatiu. Però el temps no passa en va i la casa cuartel de la Guàrdia Civil ja fa molts anys que roman buida. I tampoc no sobreviu aquell sinistre monòlit de marbre negre; el manolito, que així era anomenat pels caraltenys en honor d'aquell conspicu sergent cognomenat Manuel, i mai no mencionat.
V
L’Anna no arribaria a casa abans de les deu. Després de l'episodi del bitllet de cinquanta euros havia trucat a la seva companya per dir-li que es retardaria una mica per raons de feina. Entre la botiga i l'adossat que van llogar l'any passat hi ha més o menys un quart d'hora; vint minuts si el tràfic està complicat. A vegades una mica més i tot, però mai una hora. Però aquesta nit l'Anna ha volgut fer una llarga marrada amb intenció de tenir prou temps per pensar a soles. No vol preocupar a la Carli; prou dolguda estava ja a causa d’en Jordi, de les seves emprenyades cada cop més freqüents, de les seves intrusions en la vida de totes dues. I encara sort que avui només s'ha conformat amb seguir-la fins al cotxe i recollir els diners, perquè de vegades és pitjor: crida, es posa violent. L'agressió física s’acabarà produint tard o d'hora. Millor reaccionar a temps que deixar que les coses es descontrolin fins aquest punt.
-- Jordi?
--Anna? Ets tu? Espera, que ara a penes escolto res, deixa que surti fora. Ara força millor. Sabia que acabaries trucant-me. N’estava segur, de debò…
— Escolta; hem de parlar. No podem continuar així.
— Bueno; si vols, demà mateix. Coneixes el Cafetito, el de la plaça…?
— No. Ha de ser aquesta nit. Podries venir d’aquí a una estona? el que jo trigui en sopar. Sobre les dotze ja estaria bé. A casa meva.
— No sé on vius ara, Anna.
— Va home, ja està bé; em prens per idiota? M'has seguit cada cop que t’ha sortit dels nassos. Au, fins ara; sigues puntual, que no tinc tota la nit. I compte, perquè si fas el mínim escàndol i despertes als veïns no obro i crido a la policia, d’acord?
— Molt bé; fins ara.
No comments:
Post a Comment