11/17/06

La mala educació i el temps (compte clos)

Sembla que avui el temps començarà a millorar. Amenaça de ploure; ja era hora. Tant de bo que tot plegat no quedi en una simple amenaça i amb la pluja també baixin una mica les temperatures. En general m'escau malament la calor, i encara més la calor fora de context. I és que a tocar de desembre em deprimeix que ni tan sols faci fresc a les nits. Em llevo a quarts de set i, catorze, quinze graus. Això ni és normal ni augura res de bo. Crec que el fred és un excel·lent catalitzador de moltes coses; del sentit de l'humor molt en particular. Del que jo entenc per sentit de l'humor, és clar, que és una cosa força allunyada del que representen −i tampoc no estic gaire segur, malgrat tot− Chiquito de la Calzada o los Morancos, per exemple. El fred, quan pica una mica i ho fa amb una certa continuïtat en el temps, té una incidència en la conducta de la gent que es veu i es nota. Entre altres coses millora això que els sociòlegs anomenen harmonia social, és a dir, la relació qualitat-preu del producte resultant de la col·lisió entre dos models o sistemes relacionals: l’un basat en la pràctica generalitzada d'hàbits socials civilitzats i l’altre basat en el desconeixement o la relaxació a conveniència dels mateixos. Es diria que amb el fred la mala educació es contreu, s'arruga i s'abriga, contràriament al que succeeix amb la calor, que deslliga la llengua i anima als habituals de les males maneres. La mala educació és fredolica per naturalesa; ves per on, gairebé com el bon bon humor. Perquè, no ens enganyem, el mal bon humor és una cosa distinta. Bé; és possible que tot plegat no sigui més que una forma interessada d’interpretar les coses, però així és com ho veig i ho visc. I així és com m'agradaria que fos en realitat.

11/10/06

Societat anònima (compte clos)

Avui, de bon matí, he tingut ocasió de creuar unes paraules amb un vell conegut amb qui no parlava des de feia temps. Ha estat al bell mig del pont de Sant Agustí i la trobada a penes ha durat tres o quatre minuts que malgrat tot m'han emplenat d'una inesperada alegria. En veure'l de lluny, un a cada costat del pont, la meva primera intenció fou ignorar-lo pensant que ell faria exactament el mateix; passaríem l'un al costat de l'altre sense mirar-nos, tal i com havíem fet en ocasions precedents. Però avui ha estat diferent. D'aquí la meva alegria i sobretot la meva sorpresa.

Quan camines per una ciutat tan petita com Girona sempre veus la mateixa gent si és que la vols veure. Tothom circula pels mateixos carrers, va als mateixos llocs i ocupa els mateixos espais de manera que el factor temps és la variable que determina o condiciona qualsevol possible trobada. Uns matinen més que altres a l'hora de treballar, de comprar, de menjar, de divertir-se... i això és el que influeix veritablement en la regulació del tràfic d'encontres; i el que els acaba decidint, és clar. Quan formes part d'un engranatge com aquest desenvolupes un curiós mecanisme que permet veure o no veure les persones en funció de l'interès que et mou en aquell moment precís, fent d'aquesta pràctica, que és col·lectiva, una peculiar virtut que passa a formar part del teu caràcter, del caràcter de la gent, sobretot la que ha nascut i crescut a ciutats petites. En resum, que aquí solament veus qui vols veure i solament es veuen aquells que volen veure's. Fora d’això ningú no veu ningú ni que el tingui a un pam del nas. El meu problema és que jo vinc de Barcelona i veig tothom. No puc evitar-ho. O no sé evitar-ho, ves a saber. Després de divuit anys aquesta recalcitrant actitud continua pesant com un llast en la meva pràctica quotidiana. Però no em rendeixo; vull aprendre i millorar, perquè no puc passar-me la vida dissimulant i fent veure que no hi veig. Al capdavall algú se'n adonarà i s'incomodarà. Però, què hi fa, aquest, que em veu, quan jo a ell no el vull veure? Difícil papereta, certament. Què n’és de complicat, això de l'anonimat!

A les grans ciutats quan vas pel carrer el més corrent és no veure ningú ni encara que vulguis; l'anonimat és una qualitat que en aquests llocs ve instal·lada per defecte i això influeix en la forma de ser de la gent i en la manera de construir les relacions socials, en general més obertes i menys intenses. Superficials, moltes vegades, al millor estil americà. Mentre a Barcelona l'anonimat creix sol i forma part tant del paisatge com del “paisanatge” urbans, a Girona s’ha de conrear amb cura i amb tenacitat, i així i tot el resultat mai no acaba essent el pretès. Ho dic després d'observar l'obstinació que els gironins posen en l’empresa, potser una mica desproporcionada a la vista dels guanys. A Girona el desig d'anonimat mai no arriba a ser satisfet del tot i per això és anhelat apassionadament, a diferència de Barcelona, on no exigeix cap esforç i no es valora com mereix.


Ara et veig, però demà serà un altre dia. En això es resumeix la qüestió, i és clar, a primer cop d’ull és possible que aquesta pràctica social pugui semblar poc civilitzada al foraster; però, tanmateix faria malament en jutjar precipitadament perquè si observa l'assumpte amb deteniment, aviat descobrirà que es troba davant la sublimació d'un sistema on la dificultat per a salvaguardar l'anonimat fa que es confonguin irremeiablement les relacions socials amb els interessos socials. Al seu torn, això també explica l'entrada en concurs d'un altre element que sol modular, i en ocasions fins l'extrem de malmetre-les, allò que comunament es coneix com a bones maneres: em refereixo a la “conveniència”. Paradoxalment la conveniència sembla estar renyida amb l'aparença. Aquí almenys.


Si del meu cas parlem, les coses resulten encara més complicades. Sóc assistent social i la meva llarga carrera professional a Girona m'ha donat oportunitat de “conèixer” al voltant de dues mil persones amb les seves dues mil vicissituds. I estic convençut de fer una estimació bastant prudent. Això, en potència, ens situa davant un quadre on dos mil i un individus amb les seves dos mil i una vicissituds transiten pels mateixos llocs discriminats tan sols pel factor temps. Potser un problema entretingut des del punt de vista estadístic, però jo sóc de lletres i a més de Barcelona, i no gestiono bé la situació per la meva escassa destresa per manejar-me en el complex art de l'esgrima social que insinuava fa una estona. Tan difícil em resulta que han estat moltes les ocasions que emulant amb malaptesa els vells socràtics m’he vist qüestionant seriosament la meva pròpia capacitat per sortir-me’n amb la solvència que exigeix un entorn tan particular. I davant això, em pregunto, quina deu ser l’actitud més convenient en el meu cas? És més, on es troba el punt d'equilibri entre la necessitat de salvaguardar la intimitat mental i emocional dels dos mil un, òbviament vestida d'anonimat, i la necessitat, tan important com la primera, de relacionar-se educadament en el que podríem dir, un entorn de civilitat? I afegeixo més, poden ignorar-se mútuament dues persones un dia, saludar-se i xerrar com si no res a l'endemà i ignorar-se de nou un dia més tard, sense que aquesta pràctica posi en solfa els teus principis cívico-ètics? Si? Sense almenys un… bon dia, per als dies que toca ignorància?

La resposta, per sorprenent que pugui semblar, només pot ser afirmativa. I quant a l'explicació, aquesta sorgirà sola a poc que es dediquin uns minuts a pensar sobre l'assumpte
.

11/4/06

L'agressor de dones no tenia polla (compte clos)

Dijous passat vaig tenir l'ocasió d'assistir a un espectacle que no m'atreveixo a qualificar. Una dona de quaranta anys aproximadament, va enlletgir la conducta d'un cretí del volant. Mig minut més tard el pocavergonya va tallar el pas a la senyora i va baixar del cotxe amb intenció d'agredir-la, cosa que m’atreveixo a presumir sense por d'equivocar-me pel tenor dels cops de puny que propinava al vidre de la finestreta del cotxe de la seva víctima i per les puntades de peu que li fotia a la porta. Afortunadament l'agressió física directa no es va produir perquè la dona va tenir la precaució de tancar-se en el seu cotxe i per què diversos testimonis del fet, tots motoritzats, ens vam detenir també i vam començar a picar el clàxon i recordar-li al valent que ell també té família; tots, curiosament, vam coincidir en acordar-nos de la seva mare. La reacció del lletrat (un individu bru de trenta o trenta i pocs anys, més o menys d'un metre setanta i amb el cabell engominat i estirat cap amunt) va ser baixar-se els pantalons i convidar-nos a menjar-li un apèndix microscòpic que ell anomenava "nabo" i que presumiblement devia de ser la seva polla perquè insistia en assenyalar com un posseït el lloc on els homes tenim precisament això. La conya que es va produir va ser de categoria: el desgraciat tenia una “pollita” infantil. Alguns dels presents van aprofitar per treure partit de l'assumpte; “nabo? quin nabo? algú ha vist cap nabo?". El pobre “gilipollas” (i això encaixa perfectament en aquest context) no va ser veritablement conscient fins aquell moment del que havia fet en baixar-se els pantalons.

Mentre tot això passava altres vam optar per deixar el cotxe a un costat, baixar i posar fi al penós assumpte al temps que el valerós agressor de dones corria fins al seu cotxe a trompades, agafats els pantalons amb les dues mans, per sortir d'allà xiulant, literalment. Què va pensar el valent, que hi aniríem per ell? Llavors ens vam dirigir al cotxe de la dona agredida, la qual, en veure’ns al seu costat es va tranquil·litzar i va baixar tot espantada i plorosa com estava, per agrair l'ajut. I així i tot no hi va trigar gaire a sumar-se a l'avalot que s'havia organitzat per culpa del "nabo" invisible. Pocs minuts després tothom va continuar el seu camí.

Quan me'n anava no podia deixar de pensar en l'episodi kafkià que havia tingut ocasió de viure; sobretot recordava les paraules de la víctima. Ens va dir que mai no havia passat tant de por a la seva vida i que a punt havia estat de pixar-se a sobre. A aquesta dona ningú no li traurà l’ensurt ni el trauma sofert, i a més no li quedarà més remei que fer-se càrrec dels desperfectes causats pel cretí a la porta del seu vehicle. Em pregunto que hauria passat si ningú no s'hagués aturat per impedir que el boig actués a plaer. M'espanta pensar-lo; estic per creure que si aquest energumen hagués disposat d’una pistola a mà no hauria dubtat en disparar dos trets a una dona que al capdavall tan sols havia comès el terrible delicte d’enlletgir-li la seva agressivitat al volant. Tot això va passar a Girona quan encara no eren ni les cinc de la tarda, molt a prop del clos de Fires, just abans d'arribar al pont de la Barca en direcció al centre. La cosa no va durar més de cinc o sis minuts. Ningú, desgraciadament, no va prendre nota de la matrícula del Opel Astra negre que conduïa el fill de puta sense polla.

11/2/06

The battle of evermore (compte clos)



Són les 11 del matí i és dimecres, el dia del referèndum de l'Estatut; sóc a la terrassa, assegut tranquil·lament mentre navego i divago una mica, Led Zeppelin 4 a l’auricular, “The battle of evermore”, The Wall a l’espera i tots els Cohen en el cotxe, maleït sia. Tres tasses de te ja i de tant en tant alguna mirada en direcció a les portes de l’institut, avui que s’ha despertat vestit de col·legi electoral, a no més enllà de quaranta o cinquanta metres escassos d’on em trobo. De moment no és gaire la gent que s'ha acostat a votar; serà que és d’hora. Fa dos anys la meva filla encara estudiava aquí, genial “Stairway to Heaven ”, i des d’aleshores només hi entro en les cites electorals. Es tracta d’un grup d’edificis relativament nou i d’una sola planta, ben distribuïts en un espai prou obert. Des de la terrassa, la trista i desolada impressió que causa el recinte en res no recorda la que ofereix en dies de classe. Móns diferents. El blanc i el negre. Un cop has entrat al centre, sorprèn: reprodueix el model dels instituts de les pel·lícules nord-americanes, “Going to California”. Amples i llargs passadissos amb taquilles a cada costat; les parets verdes poma i les finestres enormes, i rètols: secretaria, laboratori, cafeteria... El te es refreda i la meva gata sembla que està com el temps, una mica "tonta"; no cessa de reclamar la meva atenció. La gata té 48 anys “gatuns” però ningú no ho diria, està feta una bona peça i és més intel·ligent que molta gent que conec. S’ha acabat el 4 de Led Zeppelin, però no vull passar a Pink Floyd sense escoltar de nou “The battle...”; m'ha recordat Supertramp i Supertramp m’agradava tant... Potser més tard m'animaré a buscar alguna cosa d’aquesta gent.



Ja fa temps que no em cal reflexionar gaire abans d’anar a votar. Temps enrere solia valorar entre les diverses opcions d’esquerres abans de no decidir-me per la proposta que em semblava més ambiciosa o més pràctica, més compromesa, més intel·ligent... què sé jo! Ara, però, ja no tinc necessitat de fer cabòries i tot és gràcies a l’esforçat senyor Aznar i la colla de reaccionaris que el van succeir amb el temps just de perdre les eleccions. Mal perdre, el d'aquesta gent. Ara voto pensant en fer la guitza el PP amb l’expectativa, i tant de bo fos realista, de què mai més no torni al poder. Si; ja se que a Catalunya el PP és ben poca cosa i a més forastera, però a canvi en gaudim dels paisans de CiU, que a l'hora de la veritat no es diferencien dels altres més que en les formes i en la pàtina regionalista que donen al seu discurs habitual (ells en diuen nacionalista, però després de 23 anys de govern només enganyen als incauts, que pel que es veu encara resulten ser legió). Abans votava amb el cor i això em conduïa sovint a opcions força minoritàries; de vegades el meu vot era purament testimonial, però ara ja no puc permetre’m aquest luxe. I el faig de menys. Ja fa estona que sona “The Wall” en el meu cap; i està bé. I sembla que la tramuntana demana permís per passar. Que passi, a mi m’agrada.