8/20/11

El carnisser de Berga (conte)

Olena va venir a Barcelona sabent molt bé què volia. De tot plegat ja fa tres o quatre anys. La noia va arribar de la mà d'una xarxa de prostitució organitzada des de la mare Rússia amb una sola fixació entre cella i cella: treballar dur durant algun temps i retirar-se després amb prou diners per a tornar al seu país i muntar una boutique de moda a Dubna, la seva ciutat natal, molt a prop de Moscou. Des de llavors Olena no s’ha limitat a aprendre els costums del país i la seva carrera ha travessat episodis molt i molt diferents abans d'acabar en el cim com a improvisada auxiliar de sicari.

L’endemà mateix d'aterrar al Prat la van posar a fer l'autovia de Castelldefels, però aviat la van retirar de la carretera per a instal·lar-la en el Copacabana, on el seu fervor per la feina ben feta i el seu entusiasme en executar-la no va trigar gaire a cridar l'atenció.

Un dia de sant Valentí un acabalat industrial de la carn establert a Berga i assidu del club, es va encapritxar de la noia. El carnisser no s'ho va pensar gaire i després d’una eufòrica i fugaç negociació va aconseguir llogar-la als mafiosos per tot l'any a canvi de vint mil euros, més o menys la meitat dels quals serien per a ella. El seu propòsit, i així ho va pactar amb els russos, no era cap altre que fer ús privatiu de la puteta durant aquest temps en un pis que arrendaria a Manresa amb aquesta única finalitat.

Durant les dues o tres primeres setmanes en Serafí, que aquest era el nom de l'industrial, baixava de Berga a Manresa gairebé a diari, però aviat va prendre compte de l'excés i amb bon criteri va espaiar els seus viatges fins deixar-los en setmanals. L'alternativa resultava òbvia: o bé es decidia a visitar menys a Olena o no li quedaria cap més remei que demanar cita al cardiòleg amb tanta o més freqüència. Poc alè, el seu, per a tants quilos d'humanitat.

Tant de temps lliure féu que l'emprenedora Olena busqués alternatives per a no avorrir-se i després de valorar pros i contres i trucar en consulta al Copacabana, la noia va decidir obrir negoci propi durant vuit hores al dia, de dilluns a divendres, posant-se al servei de qualsevol que volgués pagar cinquanta euros per mitja hora d'alegria. Una ganga vista la cotització de la vedella russa, cosa que el Gordu, que així era com es coneixia popularment a Berga el bo d’en Serafí, sabia de molt bona tinta.

Les coses van anar bé durant uns mesos; l'amo ―al carnisser li encantava que la seva nineta li digués d'aquesta manera― es deixava caure pel pisitu dissabte o diumenge, de manera que els dies feiners Olena feia i desfeia al seu gust.

L'últim dia de Tots Sants però, dijous a més a més, l'amo va tenir el capritx de deixar-se caure per Manresa amb intenció de sorprendre la seva nineta russa i de passada regalar-se una petita festa. La seva idea era fer un quiqui ràpid i tornar després a Berga amb temps de fer l'obligada visita al cementiri en companyia de la seva venerable mamà. Arribat a Manresa però, el sorprès seria ell.

En entrar al pisitu va trobar el saló a rebentar de gent de tota mena, tothom esperant el seu torn ordenadament i alguns, fins i tot, amb els cinquanta euros a la mà. El Gordu, que de ben segur era una mica obtús però no fins el punt d'ignorar que la saturació del mercat fa baixar immediatament de preu de la carn, va prendre Olena de la mà tal com la hi va trobar i a empentes i rodolons la va ficar en el seient del darrere del seu Mercedes; i fet això va engegar la directa i la hi va dur al Copacabana amb intenció d'exigir que li fossin retornats els diners invertits sota la ingènua promesa d'exclusivitat.

Ja en el Club fou rebut per un individu enorme i maneres tranquil·les, que molt cortesament el feu passar a un despatx de sostre sorprenentment alt i el més xocant, sense finestres. El rus el va convidar a seure en una greixosa butaca negra situada tot just davant d'un bufet també negre, on Serafí a penes hi encaixava. I fet això, d'un calaix d'un peculiar moble cilíndric, alt i estret... ―i amb rodes!― l'amfitrió va treure un got blau de metacrilat i una ampolla, i amb generositat gens habitual el va servir un whisky de malta abans d'acomodar-se a l'altre costat de la taula per escoltar les seves queixes en respectuós silenci.

Poc més tard, després d'haver parat atenció a tot allò que el seu client va tenir a bé de dir-li, aquell paio es va quedar pensatiu durant breus instants i tot seguit, sense perdre el capteniment, el va mirar fixament als ulls i li va dir: ves-te'n d'aquí si no vols que et fiqui dos tirrus en la teva boca de pueirco...

Després de concedir-li uns instants, els necessaris per a què pogués refer-se del xoc, l'ós es va aixecar amb posat que no admetia dubtes i el Gordu va comprendre que millor sortir d’allà cames ajudeu-me que arriscar-se a oferir una rebaixa.

Mai més Serafí..., es repetia el cràpula a sí mateix, un cop i un altre, mentre s’aferrava amb ràbia al volant del seu cotxe ja camí de Berga. Maaaai, mai més... escopia el Gordu mentre des de la ràdio El Fari se’n encarregava de posar fons musical a les seves amargues lamentacions...

«...Crusé lo brazos pa no matal-la, serré losojo por no llorar...
Temí ser débil y perdonal-la y abrí laj puertas de parenpá...
Vete mujé mala, vete de mi vera..., rueda lo mismito que una maldisión...,
Que Dios permita que el gachó que quieras pague tus quereres...,
Tus quereres pague con mala traisión».

I des d'aquell dia es va perdre la pista del Gordu en el Copacabana, on Olena fou acollida de nou com una filla pròdiga.

8/17/11

Feu-me forat, que vinc...!

Avui, de bon matí, he estat involuntari testimoni d'un fet sorprenent. Un individu ha creuat el carrer de manera sobtada i ha estat a punt de ser atropellat. Tot plegat ha succeït al carrer Santa Eugènia i fins aquí res que malauradament no passi cada dia. El que ja se surt del normal és com ha passat; el paio ha aixecat una mà oberta en direcció a una furgoneta i, sense més, allà que s'ha llençat...! I tot això a no més de vint o trenta metres d'un pas de vianants regulat per semàfor. Com a excusa davant l'escàndol que li ha muntat el conductor de la furgoneta ―m'imagino i no és per a menys, que el seu cor déu haver estat a punt de fugir-li per la boca a causa del xoc―, l'inconscient cridava que ja li havia advertit prèviament. I és claaar; vet aquí que per això aixecava la mà...!

En descàrrec seu l'estúpid ventava a tort i dret que ell passava així i sempre li cedien el pas. Sí senyor; resulta que teníem davant tot un cavaller que atura el tràfic quan li ve de gust creuar el carrer! Talment; i a qui no l'agradi que no miri! I l'eixelebrat es vanagloriava del seu comportament com si hagués estat la cosa més natural del món. No érem més de tres o quatre els presents en aquell moment però, tots varem concloure que era un carallot de l'hòstia i un gilipolles, i no ens varem estar de dir-li. Però rai; perquè vista la seva reacció molt em temo que l'estúpid repetirà de nou.

Duc una estona pensant en aquest assumpte i francament, no encerto a imaginar què collons deuen tenir en el cervell aquesta classe d'individus... I és que essent l'estupidesa crònica un hàbit tan car ―perquè l'estúpid de mena sempre acaba pagant un alt preu per les seves fites―, no puc entendre que aquesta manera de ser hagi arrelat tan profundament entre determinada gent.

Com s'explica aquesta peculiar manera de ser...? I el que és més important, té remei?

Davant la primera pregunta no puc sinó remetre'm a les Lleis Fonamentals de l'Estupidesa Humana del professor Carlo Cipolla, on qualsevol interessat podrà trobar respostes esclaridores. En canvi l'experiència em diu que buscar remei a l'estupidesa ha de ser tasca gairebé impossible, i això malgrat saber-se que la idiotesa recalcitrant deixa sempre petjades tan profundes en l'infeliç de torn que acaba determinant el signe de la seva vida.

És cert que hi ha ficades de pota les conseqüències de les quals no solen resultar greus i que podrien ser fins i tot útils si es fes una lectura apropiada de les mateixes. Suposo que parlen d'això, quan diuen que s’ha d’aprendre de les pròpies equivocacions. Però tampoc no cal deixar-se enganyar, perquè els grans errors són en general nefasts i les seves seqüeles acaben essent irreparables. I amb més raó, és clar, si la causa està en la neciesa de qui els perpetra.

També és veritat que la majoria de les vegades els errors es podrien evitar si qui els comet estigués en condicions de sostreure's a les influències d'aquells que l'envolten doncs, segons diuen els entesos, l'entorn pot arribar a influir sobre la persona fins el punt de fer-li admetre com a vàlids patrons de comportament que en altres circumstàncies consideraria inadequats o fins i tot perversos. Seria aquest, el supòsit del toix d'aquest matí...? Així les coses, ens trobaríem davant una pobra víctima que viu, que xapoteja diguem-m'ho així, en un món de tabalots a la influència dels quals li és impossible sostreure's...? Sigui com sigui hauria de ser un món, aquest, on les visites als cementiris serien el pa de cada dia, suposo.

Potser i en descàrrec seu podríem recordar que al cap i a la fi tothom s'equivoca. I bé; en efecte, així és la vida... Però tanta veritat hi ha en l'acabat de dir com en afirmar que uns s'equivoquen molt més que altres, oi?

Algunes persones ―cada cop més― arriben a manejar-se en el seu constant destarotament amb una naturalitat aclaparadora, com si el malendreç formés part de la seva manera de ser. Com..., com si haguessin conquerit aquest hàbit en dura i onerosa contesa i es trobessin orgullosos de l'estupidesa autodestructiva que els duu a prendre decisions errònies, una rere l'altra. I tant és així que l'error arriba a ser un estat de consciència per aquesta mena d'individus i si en el món animal la tossuderia en l'erro es paga amb la vida, aquesta gent sol pagar-lo amb una vida esquitxada de fracassos, una cosa que segons com es miri acaba sent un càstig força més cruel... És només qüestió de temps.