2/17/07

Viatge a l'Arcàdia

Després d’una setmana de solitària i atzarosa navegació Jardiel entreveu a l’horitzó la petita escletxa per on l’Arcàdia treu el cap al mar. És ben entrada la tarda, el vent empenta suaument la vella balandra i la boirina que ha sigut companya fidel durant les dues últimes jornades sembla que vulgui esvair-se del tot. El que en principi no passa de ser un desdibuixat grapat de punts blancs i ocres abocats al mar, aviat comença a fer-se més i més nítid; és Port Arcàdia, despuntant net i plàcid en viu contrast amb el fons de serrals grisosos i ombrius que li serveixen de marc i el turquesa, on s’emmiralla el seu afilat reflex, amb prou feines visible encara. La brisa no ha cessat d’empènyer per popa ni tan sols un instant, però la mar roman estranyament adormida des de l’alba; només l’onatge gosa pertorbar, a capritx, la monotonia regnant des que arribat al cap de Bona Esperança Jardiel va rendir la balandra una bordada per obrir-se pas al Mar de la Tranquil·litat. Amb Port Arcàdia a la vista, dues, tres milles potser, ha trincat fortament el timó després d'encarar la proa en la bona direcció, confiant poder descansar una estona abans d'afrontar les maniobres d’entrada al moll i atraqui. Pensa que un quart d’hora ajagut a la bancada serà suficient per recuperar algunes forces i desvetllar l’ànim abans de la trobada amb els seus amfitrions. I per asserenar les idees.

Port Arcàdia és un llogaret remot i quasi desconegut. Únicament tenen notícia de la seva existència alguns vells pescadors de la regió, i ni tan sols el coneixen pel seu veritable nom. Per a ells no és més que Tal·lus, un petit abric entre les escarpades costes de l’Alta Euria, la regió més pobra i despoblada del Regne dels Tres Sols. L’Alta Euria és una terra erma i les seves escasses gents són universalment conegudes per la seva tossuda obstinació en mantenir formes de vida tan arcaiques com danyoses per a la salut. Els alteurs són maldestres i ignorants fins l’extrem de no haver estat mai capaços de governar-se a si mateixos. Potser en aquesta circumstància, més que en el seu primitivisme, es trobi la raó per la qual han sigut històricament menystinguts pels altres pobles del continent. Es diu, de l’Alta Euria, que el Regne dels Tres Sols només va acceptar exercir el seu domini sobre aquest immens i quasi despoblat ermàs com a contrapartida a l’ocupació de la rica Vall del Mury, legitimada després de llargs anys d'enverinats conflictes internacionals arran l'Acord de Santafé. Gràcies a aquest pacte es van establir les bases per a què les grans potències consensuaren la seva autoritat sobre aquesta part del món.


Tal·lus és un minúscul port en una regió apartada de qualsevol ruta comercial; i ni tan sols té valor estratègic. A penes mig centenar de casetes blanques bolcades sobre una estreta badia natural que empara dues dotzenes de barques de pesca, i una estranya torre pentagonal coronada per una teulada de resplendent ceràmica verda que sobresurt del conjunt indicant el lloc on els pocs habitants de l’assentament poden acudir al culte cada matí. I més al sud, separat del nucli per uns centenars de metres, el far, una esvelta torre circular construïda amb grans carreus de pedra rosàcia erigida sobre una abrupta i gegantina roca negra que s’endinsa al mar, desafiadora, orgullosa. Res no n’hi ha a Tal·lus que pugui atraure ningú, i ningú no té el mínim interès en desplaçar-se a Tal·lus si no és per necessitat, com a vegades ocorre amb algun pescador de les riques illes Dede, el territori civilitzat més pròxim i, tanmateix, a unes quantes jornades de navegació a través del sempre inquietant Mar de la Tranquil·litat. Tal·lus, però, és només una imatge, una icona habitada per poc més d’un centenar d’individus descendents dels primitius arcadis que un dia deixaren els seus ramats per iniciar l’aventura del mar. Els arcadis guarden tant de respecte i veneració per aquestes gents com ells mateixos li professen a Sanaa.

A Jardiel l’espera una petita comitiva des de fa alguns dies amb la missió de conduir-lo a Ambroz, la capital de l'Arcàdia, on confia a ser rebut pel venerable Borges, aquell que fóra el seu mestre fa una eternitat i que avui presideix el Consell Senatorial. Des de Port Arcàdia s’arriba a l’Arcàdia per un estret corredor encaixat entre altes muntanyes que, després de quatre o cinc dies de penosa marxa, desemboca en una extensa i ondulada plana farcida de pròsperes ciutats moderadament poblades, i unides entre si per una complexa xarxa de vies per on circulen incessantment llargs i silenciosos trens a gran velocitat. La plana, anomenada Baixa Arcàdia, acaba abruptament davant la serralada Transversal, un sistema muntanyós de tipus mitjà que travessa el país d’est a oest dividint-lo en dos, l'esmentada Baixa Arcàdia i l'Altiplà, una elevació del terreny tan extensa com la plana baixa. A l'Altiplà es localitzen les tres ciutats més importants i poblades de l’Arcàdia entre les que curiosament no figura Ambroz. La capital es troba enclavada als peus del més alt contrafort de la serralada, justament a l’extrem oriental del país i molt a prop d’un ample pas natural entre les dues regions del mateix. Ambroz és una ciutat de a penes cinquanta mil habitants recentment construïda per albergar l’aparell polític i administratiu de l’estat, mentre els poders econòmic i científic es mantenen equilibradament distribuïts entre els principals nuclis demogràfics del país.

L’Arcàdia era un país de pastors fins que l’arribada dels primers laveganis va comportar un canvi substancial en les seves formes de vida. Els laveganis procedien dels llocs més insospitats, però eren originaris de Làvega, un enclavament de l'Occident Extrem avui anomenat Musuràbia la població del qual descendeix dels curts, un antic i bel·licós poble nòmada que amb el despertar del passat mil·lenni va envair Làvega i va massacrar a tot aquell que no va tenir la fortuna de fugir a temps del seu propi país. El dels laveganis va ser el primer genocidi històricament documentat, però no ha estat l’últim ni de bon tros. La diàspora va portar als pocs supervivents a estendre’s per tots els racons del món fins que van ser expulsats dels Països Baixos primer i de la resta dels països civilitzats després; conten que per raons religioses i d’interès públic. I és que els laveganis sempre s’han resistit a l'influx de qualsevol creença i destaquen entre els altres pobles perquè guien els seus actes i les seves institucions pel sentit comú i pel que anomenen coneixement científic, quelcom extremadament subversiu que invariablement els convertia en pàries sospitosos allà on es trobaren. I així va ser fins que accidentalment van arribar a l’Arcàdia, on foren ben rebuts pels primigenis habitants del país. Després del primer contacte van arribar uns quants milers, però amb els anys quasi tots els laveganis del món van anar instal·lant-se a l’Arcàdia fonent-se harmoniosament amb la població autòctona, la llengua i organització social de la qual han adoptat. El resultat és una societat equilibrada, justa i pacífica, però no per això totalment exempta de conflictes.