Ahggg! Quan hi he pensat ja era massa tard.
Zas, ruumm, zas, ruumm... La maleïda fressa de les màquines, que es filtra per qualsevol esquerda i que tot ho inunda; i aquesta atmosfera opressora, grisenca, espessa... que a penes no em deixa respirar. Linotípia de merda.., negror fastigosa. I a més les bombetes, penjant del sostre per un fil.
Merda. Excuses i res més! Però, en què collons estaria jo pensant? Per què no he volgut adonar-me fins ara, quan ja no puc fer res? Si té algun sentit el que diuen alguns, això de què el cor alberga raons que la raó no entén, deu ser per explicar l'enrenou de contrasentits que bull en el meu cap. La Rosa se’n ha anat i jo no he estat capaç d'exigir-li una explicació. Allà va la primmirada, amb aquella carona de no haver trencat mai un plat. I segurament ja no hi tornarà fins dilluns vinent. Això com a mínim! Sembla mentida, gairebé quatre hores plegats, pencant colze a colze com si no res. I res! Això sí: bla, bla, bla... Estúpida. Per què no em pagues d'una vegada el que em deus, garrepa de merda?
- Ah? Hola, Rosa. Caram, no t'he vist entrar, des de quan estàs aquí?
- Rai, acabo d’entrar, però, què hi feies, mirant al sostre puny enlaire i gesticulant com un mimo enmig de la Rambla? Era divertit, però una mica rar, la veritat.
- Uf, no ho sé. De vegades m'agrada imaginar-me coses, saps? Em fico en el paper d'algú... És com un joc que m'entreté i que fa que les hores passin més ràpidament; és tot tan avorrit, aquí sota... Imagina't, deu hores ficat en aquest forat, repetint sempre el mateix, un dia rere un altre. Fins i tot el més lúcid dels homes perdria una mica el cap. Què hi dic: el perdria del tot! Encara sort que de tant en tant et deixes caure per aquí i em fas companyia. I la Susanna. I també la Llúcia. Si no fos per això ja ho hauria deixat, en pots estar ben segura. Però, que és el que volies? Te’n havies oblidat de res?
- Si. Recordes que dimecres passat em vas deixar cinc euros? Gairebé me’n vaig sense tornar-te'ls. Moltes gràcies. Encara sort que vaig poder contar amb tu que si no, menuda situació, no hagués tingut ni per a l'autobús. Ets un sant, Jordi. Mira, al meu retorn prenem un cafè i xerrem, d’acord? Au, fins aviat, que perdo el tren.
- Ei, Rosa, si us plau. Ja ho veus, ni recordava l’assumpte...
Però la porta ja s'havia tancat i Jordi es va quedar sol un cop més, mirant la paret del fons fixament, sense ni parpellejar. Mut. Fotut. Respirant lentament la seva pròpia neciesa, evaporada només traspassar els porus de la seva pell en forma de suor freda i àcida.
Zas, ruummm, zas ruummm... i els ullets d’una mísera bombeta, que no para. D’aquelles, de quaranta vats.
4/15/07
Temps d'absència
L’enrenou que semblava tenir lloc a la veïna plaça dels Escuts va fer que Penèlope s'aboqués a la balconada amb curiositat per saber què passava. Des del balcó, a dos-cents metres si fa no fa, va veure una gentada enardida per dos o tres capsigranys que baixava pel bulevard de la Primera República en direcció a la porta principal del Palau Senatorial, el vell i senzill edifici de tres plantes que albergava l’aparell administratiu i polític del Consell de la República des que fou abolida d’odiosa monarquia dels Carmins, aviat farà cinquanta anys. Tot i que no podia discernir-ho amb absoluta claredat, Penèlope va creure reconèixer al seu fill Elíades al front d’aquell galimaties. Aquell jove es manejava enmig del caos amb una seguretat sorprenent, acostumada com estava al caràcter tímid, gairebé espantadís, del seu fill menor. I es va preocupar. En veritat era Elíades? Penèlope intuïa la causa d’aquell avalot i intentava parar esment a les consignes que es corejaven i al discurs d’un individu que havia aconseguit encimbellar-se al damunt del bloc cisellat de granit que va suportar, fins que fou enderrocat, la pesada imatge en bronze de l’últim tirà, abandonada des de llavors en un solar dels afores annex al dipòsit comunal, de cap per amunt, rovellosa, coberta d’excrements de gallina i altres detritus orgànics i oblidada a la seva sort entre un milió d’andròmines inservibles. Però, en la distància, qualsevol possibilitat d’entendre res era ofegada per la creixent cridòria de una multitud cada cop més excitada. Aquella confusió, aquell desordre, no podien presagiar res de bo.
Elíades, a penes dinou anys, va sofrir un cop molt dur després de la sobtada desaparició del seu pare, just a l’endemà de la festa de l’Àstar, la data més assenyalada en el calendari dels adolescents itaquians perquè a partir de la cerimònia de l’investiment (antigament anomenada del noviciat), ascendeixen l’últim esglaó abans de ser considerats adults. Arribat aquest moment crucial qualsevol jove itaquià sap que comença el Trescenteri, un període de tres-cents dies naturals durant els quals els iniciats són tractats com a divinitats menors. Després de celebrar-ho en família els ungits passen a allotjar-se en el Domiteó sota la tutela de l’Ordre Sacerdotal, i allà fan expressió pública de castedat i silenci mentre dura el recolliment i dediquen el seu temps al treball, la meditació i l’estudi de l’Ètica i de les Sagrades Efemèrides. El Trescenteri suposa un punt d’inflexió en la vida de qualsevol noi o noia itaquians ja que una vegada instal·lats en les cel·les del noviciat comença l'aprenentatge de la fèrria disciplina que els haurà de convertir en adults lliures; tant és així que s’alimenten exclusivament de pa de mill que ells mateixos han de preparar i dels fruits secs i verdures que conreen en els horts dominals que l’Ordre posseeix extramurs. Solament superant amb èxit el Trescenteri s’arriba a l’estatus de ciutadà de ple dret de la República. I no es coneixen casos d’abandó; no n’hi ha precedents d’ençà que es va generalitzar aquesta pràctica després de la proclamació de la República.
El jove Elíades estava profundament dolgut. Essent l'endemà de la festa de l'Àstar l'únic dia amb que compten els joves per a acomiadar-se dels seus abans d’ingressar en el Domiteó, mai no va poder entendre que el seu pare hagués de partir aquella mateixa matinada quan ell encara dormia, com un vulgar lladre que fuig emparant-se en la foscor de la nit. Aquell acte incomprensible va suposar una humiliació que enterboliria la seva estada en el monestir. I, d’altra banda, era públic i notori que gestos d’aquesta índole solien tenir conseqüències ingrates en la progressió social de qualsevol jove amb aspiracions. El seu pare, a qui sempre havia venerat, el va abandonar en el pitjor moment, quan li era més necessari i això difícilment podria oblidar-lo mai. Ara, passats més de dos anys des que Jardiel va desaparèixer, Elíades observava amb indignació com els valors que havien fet d’Ítaca una societat exemplar es deterioraven progressivament sense que ningú en el Consell mogués un sol dit per impedir-ho, per denunciar-ho. Avergonyit i fastiguejat de veure com els mateixos integrants de l’òrgan suprem de la República semblaven ser els més interessats en sembrar el desconcert social i polític que alimentava la corrupció, que emmascarava l’enriquiment il·lícit dels més alts funcionaris i de l’elit econòmica i religiosa que enyorava els temps de l’absolutisme, havia arribat l’hora de dir prou.
Elíades, el segon fill de Jardiel, era un jove poc comunicatiu. Idealista, intel·ligent i observador, semblava molt diferent del seu germà Shaylo, dotze anys més gran que ell i conegut per la seva naturalesa noble i impulsiva, i una mica ingènua. Quan va regressar al domicili familiar després d’abandonar el monestir, Elíades va notar que se li encongia l’estómac; era una sensació de buit que mai no havia experimentat abans, quan la figura del seu pare ho emplenava tot. La casa, edificada al voltant d’un pati en la més pura tradició itaquiana, semblava encara més gran que quan se’n va anar, que quan s’anaren tots dos. En altres temps no s’hauria fixat en aquests detalls però, ara, no va passar per alt que la façana interior, la que envoltava l’espaiós pati enjardinat, necessitava ser emblanquinada. On s’havia ficat el bon Adorn, l’assistent? I Segolena, la seva dona i ajudant en les tasques domèstiques? El fantasma de l’absència no va tenir pietat amb la vella casa familiar. Havien estat en veritat tres-cents o tres mil, els dies transcorreguts? Elíades va comprendre que la unitat de mesura de l’absència no són els dies de vint-i-quatre hores.
Elíades, a penes dinou anys, va sofrir un cop molt dur després de la sobtada desaparició del seu pare, just a l’endemà de la festa de l’Àstar, la data més assenyalada en el calendari dels adolescents itaquians perquè a partir de la cerimònia de l’investiment (antigament anomenada del noviciat), ascendeixen l’últim esglaó abans de ser considerats adults. Arribat aquest moment crucial qualsevol jove itaquià sap que comença el Trescenteri, un període de tres-cents dies naturals durant els quals els iniciats són tractats com a divinitats menors. Després de celebrar-ho en família els ungits passen a allotjar-se en el Domiteó sota la tutela de l’Ordre Sacerdotal, i allà fan expressió pública de castedat i silenci mentre dura el recolliment i dediquen el seu temps al treball, la meditació i l’estudi de l’Ètica i de les Sagrades Efemèrides. El Trescenteri suposa un punt d’inflexió en la vida de qualsevol noi o noia itaquians ja que una vegada instal·lats en les cel·les del noviciat comença l'aprenentatge de la fèrria disciplina que els haurà de convertir en adults lliures; tant és així que s’alimenten exclusivament de pa de mill que ells mateixos han de preparar i dels fruits secs i verdures que conreen en els horts dominals que l’Ordre posseeix extramurs. Solament superant amb èxit el Trescenteri s’arriba a l’estatus de ciutadà de ple dret de la República. I no es coneixen casos d’abandó; no n’hi ha precedents d’ençà que es va generalitzar aquesta pràctica després de la proclamació de la República.
El jove Elíades estava profundament dolgut. Essent l'endemà de la festa de l'Àstar l'únic dia amb que compten els joves per a acomiadar-se dels seus abans d’ingressar en el Domiteó, mai no va poder entendre que el seu pare hagués de partir aquella mateixa matinada quan ell encara dormia, com un vulgar lladre que fuig emparant-se en la foscor de la nit. Aquell acte incomprensible va suposar una humiliació que enterboliria la seva estada en el monestir. I, d’altra banda, era públic i notori que gestos d’aquesta índole solien tenir conseqüències ingrates en la progressió social de qualsevol jove amb aspiracions. El seu pare, a qui sempre havia venerat, el va abandonar en el pitjor moment, quan li era més necessari i això difícilment podria oblidar-lo mai. Ara, passats més de dos anys des que Jardiel va desaparèixer, Elíades observava amb indignació com els valors que havien fet d’Ítaca una societat exemplar es deterioraven progressivament sense que ningú en el Consell mogués un sol dit per impedir-ho, per denunciar-ho. Avergonyit i fastiguejat de veure com els mateixos integrants de l’òrgan suprem de la República semblaven ser els més interessats en sembrar el desconcert social i polític que alimentava la corrupció, que emmascarava l’enriquiment il·lícit dels més alts funcionaris i de l’elit econòmica i religiosa que enyorava els temps de l’absolutisme, havia arribat l’hora de dir prou.
Elíades, el segon fill de Jardiel, era un jove poc comunicatiu. Idealista, intel·ligent i observador, semblava molt diferent del seu germà Shaylo, dotze anys més gran que ell i conegut per la seva naturalesa noble i impulsiva, i una mica ingènua. Quan va regressar al domicili familiar després d’abandonar el monestir, Elíades va notar que se li encongia l’estómac; era una sensació de buit que mai no havia experimentat abans, quan la figura del seu pare ho emplenava tot. La casa, edificada al voltant d’un pati en la més pura tradició itaquiana, semblava encara més gran que quan se’n va anar, que quan s’anaren tots dos. En altres temps no s’hauria fixat en aquests detalls però, ara, no va passar per alt que la façana interior, la que envoltava l’espaiós pati enjardinat, necessitava ser emblanquinada. On s’havia ficat el bon Adorn, l’assistent? I Segolena, la seva dona i ajudant en les tasques domèstiques? El fantasma de l’absència no va tenir pietat amb la vella casa familiar. Havien estat en veritat tres-cents o tres mil, els dies transcorreguts? Elíades va comprendre que la unitat de mesura de l’absència no són els dies de vint-i-quatre hores.
4/2/07
He vist la llum, i no m'ha agradat gens ni mica (compte clos)
“Il·luminat: es diu dels adeptes a doctrines segons les quals s’arribava mitjançant l’oració a estat tan perfecte, que, lliurats a Déu, no necessitaven practicar els sagraments ni les bones obres, i se sentien lliures de pecat qualssevol que fossin els seus actes. Aquesta doctrina va sorgir a Espanya en el segle XVI”. Aquests il·luminats no han de ser confosos amb els també anomenats il·luminats, místics igualment però d’orientació protestant, que van néixer i es van estendre dos segles més tard en el que avui és Alemanya.
El diccionari es refereix a l’aparició d’aquesta peculiar doctrina però res no diu sobre la seva definitiva desaparició. Hauríem de deduir per tant que encara podría trobar-se algun il·luminat entre nosaltres? El sentit comú impedeix respondre al que sembla una pregunta retòrica. No és que hagin transcorregut alguns segles, no; és que, per mencionar res, han passat per damunt la Il·lustració, la Revolució francesa… Tot i que, pensant-ho bé a Espanya no havien notat el pas d’aquests i d’altres esdeveniments tot just fins abans d’ahir, com qui diu. Fet i fet, juraria que alguns encara no s’han posat al corrent del tot. Però, sigui com sigui i a pesar del que s’ha dit i se sap, el sentit comú insistirà a descartar qualsevol rastre d’aquesta doctrina a dia d’avui.
El sentit comú és realment curiós. Solem apel·lar al sentit comú gairebé sense adonar-nos, i ho fem perquè funciona malgrat les calamitats intel·lectuals que ens caracteritzen per naturalesa. Però també és veritat que no tothom recorre al sentit comú davant el desconcert, o davant el dubte. Hi ha gent molt bèstia i potser per això el vell acudit s’explica sol. Però, tant si fem ús corrent del sentit comú com si no, hi ha una qüestió de gran importància que se’ns passa per alt cada cop que en fem mà, i és que en contra del que la majoria de la gent creu aquest mecanisme està lluny de ser relativista. En realitat ve a ser justament el contrari i a l'hora dela veritat actua amb una marcada tendència a l’absolut. Però, no obstant això, tothom continua pensant tossudament que l'ús del sentit comú contribueix a relativitzar les coses. Davant un conflicte, per exemple. I no; no és així. El sentit comú és un motor lògic i costumista al mateix temps, i per aquesta raó necessita recórrer a categories mentals, a principis bàsics... i és clar, a l’experiència. L’explicació davant el que en aparença sembla una contradicció (res no és absolut i relatiu alhora) ha de buscar-se en l’experiència, o més ben dit, en l’aptitud de l’individu per fer els reajustaments necessaris de temperament i raciocini seguint els ensenyaments del seu itinerari vital (potser seríem més justos parlant d’ineptitud). Tot plegat explica que el sentit comú en ocasions no l’encerti davant determinats reptes. En l’experiència, en l’esforç per acumular experiències i sistematitzar-les i raonar-les, es troba la base d’un coneixement que es podria anomenar menor o no científic sobre el qual s’edifica allò que convencionalment anomenem sentit comú. En tot cas i davant qualsevol dubte sobre la possibilitat, per remota que sembli, de què puguin existir enllumenats en els nostres dies, el sentit comú no vacil·larà en indicar-nos que fa molt de temps que va desaparèixer l’últim il·luminat, i que potser la seva desaparició no fou tan èpica com la de l’últim mohicà. Ni tan romàntica, per descomptat.
Però, és el que refereixo; les coses resten lluny de ser el que aparenten. Fa ja uns mesos que coincideixo de tant en tant amb una il·luminada. I no albergo el mínim dubte sobre el que dic, parlo d’una il·luminada a carta cabal. He d’esclarir en honor a la veritat que els moments de coincidència no són gaires i no em pesen, però la cosa em té intrigat pel sorprenent del cas més que per la seva extraordinària raresa.
No es tracta d’una il·luminada ortodoxa ni de bon tros, encara que estigui provat que una de les característiques d’aquest moviment místic consistia precisament en no sotmetre’s a ortodòxies i confiar que la lectura de la Bíblia i l’experiència personal amb Déu conduïssin inexorablement a la salvació eterna. És per això que més que d’heterodòxia potser seria més just parlar de inexperiència, fins i tot de imperícia, a l’hora de referir qualsevol cosa sobre aquesta sorprenent dona. Però, la meva il·luminada és molt més que una noia iconoclasta i inexperta, també és inquieta, valenta i moderna, i per aquest motiu prefereix fugir de camps trillats per obrir-se camí per verals de mala petja que si bé solen resultar accidentats per pròpia definició, al capdavall deuen resultar-li força més profitosos. Penso jo que si fos d’una altra manera no s’explicaria tan inaudita actitud. Per altra banda i recuperant el fil dogmàtic, molt em temo que la Bíblia no formi part de les seves lectures, si és que llegeix, és clar; cosa que és una llàstima, tant si llegeix com si no. I què dir quant a la seva experiència personal amb Déu? Però no; no és això companys, no és això. Definitivament la cosa no va per aquí. Aquesta noia no és una beata i me’n alegro. La llum, o la inspiració si es vol, li ha arribat “per lo civil”. La nostra amiga professa una devoció laica i allunyada de qualsevol camanduleria, i no hi trobarem ni a Déu ni als seus representants de pel mig perquè la seva és una dèria de naturalesa absolutament mundana. Me la imagino animosa i part activa d’algun cenacle local. Tot i que jo descartaria que fos literari o d’índole similar. No sé, és un pressentiment però igual vaig errat. És més, estic per assegurar que en algun cercle restringit de morals i virtuosos troba l’aliment que necessita el seu sollevat i juvenil esperit. I així ha de ser perquè tot enllumenat necessita d’alguna connexió sota pena de quedar-se fos més tard o més d’hora. És una llei física. Els ploms són els ploms i això és el que tenen.
Instal·lada en la seva adolescent ingenuïtat, la nostra adorable il·luminada sembla que treballa moltíssim. Sempre la hi veiem a la vora del desbordament i, és clar, es queixa. Pobrissona; abans que ella ningú no sabia com era de dur i complicat, això de treballar. Segons sembla s’implica tant en la seva feina i és tanta la intensitat que hi posa que fins i tot als més veterans els ha tret els colors. Bé, als veterans i als que no ho són tant, perquè ella creu fermament en la igualtat i ni fa distincions ni repara en classes. Amb el seu exemple s’ha posat en evidència que fins que ella no va arribar ningú no sabia què era treballar de debò. Encara sort que hi arribà a temps d’enllumenar el camí. Per tot això la meva amiga és una plorinyosa amb causa, i no la culpo.
El plorinyós amb causa és l'antitesi del rebel sense causa. L’inoblidable James Dean (mai no he sabut ben bé perquè) ho va deixar meridianament clar en aquella memorable pel·lícula (tampoc no sé perquè): ell era un pasota depressiu i en va fer escola. Però en el nostre cas la rebel amb llums no és gens pasota sinó ben al contrari: és hiperactiva. La nostra és una plorinyosa hiperactiva, una plorinyosa hiperactiva amb causa per a més inri, la qual cosa m'ha recordat allò de... en la causa de la causa es troba la causa del mal causat, com deien (més o menys) els escolàstics.
La meva benemèrita amiga, malgrat tot, té un costum una mica lleig: li encanta assenyalar amb el dit, i convençuda com està de ser l’única font de llum allà per on passa no li fa fàstics repartir a tort i a dret. Mmm.., però, siguem positius, potser el món s’ho mereix. És més, n’estic segur que ella sofreix més en estomacar al món que el món mateix en rebre les seves carícies. I és que les admonicions són la seva especialitat, es veu de seguida que ha nascut per això. És com…, com una mare, i la seva és una manera com qualsevol altra d’amonestar la mainada, de protegir-la en definitiva. La meva il·luminada és una noia inexperta que a pesar de treballar només des de fa uns mesos ja n’ha tingut prou per acalar els elements del seu entorn i posar-los en el seu lloc. Un tres i no res i ha estat més que suficient per identificar els defectes dels sistema i conèixer les febleses de la gent que l’envolta, que en són força i de categoria (les debilitats, que no la gent). Ho puc dic amb coneixement de causa, perquè ja fa divuit anys que sóc a la bretxa (i onze més en altres bretxes) i malgrat tot no puc evitar ficar la pota de tant en tant, i de vegades fins al fons. Però ara rai, el món compta amb ella, projectant la seva fe i la seva esperança. Per a quan la seva caritat, em pregunto? Però tot hi arribarà, suposo. Jo no perdo la il·lusió, en podeu estar ben segurs, encara que, de moment, compadeixo als seus companys de feina. Bé, tal i com està el temps potser demà deixarà de ploure. La llum, que de vegades enlluerna.
El diccionari es refereix a l’aparició d’aquesta peculiar doctrina però res no diu sobre la seva definitiva desaparició. Hauríem de deduir per tant que encara podría trobar-se algun il·luminat entre nosaltres? El sentit comú impedeix respondre al que sembla una pregunta retòrica. No és que hagin transcorregut alguns segles, no; és que, per mencionar res, han passat per damunt la Il·lustració, la Revolució francesa… Tot i que, pensant-ho bé a Espanya no havien notat el pas d’aquests i d’altres esdeveniments tot just fins abans d’ahir, com qui diu. Fet i fet, juraria que alguns encara no s’han posat al corrent del tot. Però, sigui com sigui i a pesar del que s’ha dit i se sap, el sentit comú insistirà a descartar qualsevol rastre d’aquesta doctrina a dia d’avui.
El sentit comú és realment curiós. Solem apel·lar al sentit comú gairebé sense adonar-nos, i ho fem perquè funciona malgrat les calamitats intel·lectuals que ens caracteritzen per naturalesa. Però també és veritat que no tothom recorre al sentit comú davant el desconcert, o davant el dubte. Hi ha gent molt bèstia i potser per això el vell acudit s’explica sol. Però, tant si fem ús corrent del sentit comú com si no, hi ha una qüestió de gran importància que se’ns passa per alt cada cop que en fem mà, i és que en contra del que la majoria de la gent creu aquest mecanisme està lluny de ser relativista. En realitat ve a ser justament el contrari i a l'hora dela veritat actua amb una marcada tendència a l’absolut. Però, no obstant això, tothom continua pensant tossudament que l'ús del sentit comú contribueix a relativitzar les coses. Davant un conflicte, per exemple. I no; no és així. El sentit comú és un motor lògic i costumista al mateix temps, i per aquesta raó necessita recórrer a categories mentals, a principis bàsics... i és clar, a l’experiència. L’explicació davant el que en aparença sembla una contradicció (res no és absolut i relatiu alhora) ha de buscar-se en l’experiència, o més ben dit, en l’aptitud de l’individu per fer els reajustaments necessaris de temperament i raciocini seguint els ensenyaments del seu itinerari vital (potser seríem més justos parlant d’ineptitud). Tot plegat explica que el sentit comú en ocasions no l’encerti davant determinats reptes. En l’experiència, en l’esforç per acumular experiències i sistematitzar-les i raonar-les, es troba la base d’un coneixement que es podria anomenar menor o no científic sobre el qual s’edifica allò que convencionalment anomenem sentit comú. En tot cas i davant qualsevol dubte sobre la possibilitat, per remota que sembli, de què puguin existir enllumenats en els nostres dies, el sentit comú no vacil·larà en indicar-nos que fa molt de temps que va desaparèixer l’últim il·luminat, i que potser la seva desaparició no fou tan èpica com la de l’últim mohicà. Ni tan romàntica, per descomptat.
Però, és el que refereixo; les coses resten lluny de ser el que aparenten. Fa ja uns mesos que coincideixo de tant en tant amb una il·luminada. I no albergo el mínim dubte sobre el que dic, parlo d’una il·luminada a carta cabal. He d’esclarir en honor a la veritat que els moments de coincidència no són gaires i no em pesen, però la cosa em té intrigat pel sorprenent del cas més que per la seva extraordinària raresa.
No es tracta d’una il·luminada ortodoxa ni de bon tros, encara que estigui provat que una de les característiques d’aquest moviment místic consistia precisament en no sotmetre’s a ortodòxies i confiar que la lectura de la Bíblia i l’experiència personal amb Déu conduïssin inexorablement a la salvació eterna. És per això que més que d’heterodòxia potser seria més just parlar de inexperiència, fins i tot de imperícia, a l’hora de referir qualsevol cosa sobre aquesta sorprenent dona. Però, la meva il·luminada és molt més que una noia iconoclasta i inexperta, també és inquieta, valenta i moderna, i per aquest motiu prefereix fugir de camps trillats per obrir-se camí per verals de mala petja que si bé solen resultar accidentats per pròpia definició, al capdavall deuen resultar-li força més profitosos. Penso jo que si fos d’una altra manera no s’explicaria tan inaudita actitud. Per altra banda i recuperant el fil dogmàtic, molt em temo que la Bíblia no formi part de les seves lectures, si és que llegeix, és clar; cosa que és una llàstima, tant si llegeix com si no. I què dir quant a la seva experiència personal amb Déu? Però no; no és això companys, no és això. Definitivament la cosa no va per aquí. Aquesta noia no és una beata i me’n alegro. La llum, o la inspiració si es vol, li ha arribat “per lo civil”. La nostra amiga professa una devoció laica i allunyada de qualsevol camanduleria, i no hi trobarem ni a Déu ni als seus representants de pel mig perquè la seva és una dèria de naturalesa absolutament mundana. Me la imagino animosa i part activa d’algun cenacle local. Tot i que jo descartaria que fos literari o d’índole similar. No sé, és un pressentiment però igual vaig errat. És més, estic per assegurar que en algun cercle restringit de morals i virtuosos troba l’aliment que necessita el seu sollevat i juvenil esperit. I així ha de ser perquè tot enllumenat necessita d’alguna connexió sota pena de quedar-se fos més tard o més d’hora. És una llei física. Els ploms són els ploms i això és el que tenen.
Instal·lada en la seva adolescent ingenuïtat, la nostra adorable il·luminada sembla que treballa moltíssim. Sempre la hi veiem a la vora del desbordament i, és clar, es queixa. Pobrissona; abans que ella ningú no sabia com era de dur i complicat, això de treballar. Segons sembla s’implica tant en la seva feina i és tanta la intensitat que hi posa que fins i tot als més veterans els ha tret els colors. Bé, als veterans i als que no ho són tant, perquè ella creu fermament en la igualtat i ni fa distincions ni repara en classes. Amb el seu exemple s’ha posat en evidència que fins que ella no va arribar ningú no sabia què era treballar de debò. Encara sort que hi arribà a temps d’enllumenar el camí. Per tot això la meva amiga és una plorinyosa amb causa, i no la culpo.
El plorinyós amb causa és l'antitesi del rebel sense causa. L’inoblidable James Dean (mai no he sabut ben bé perquè) ho va deixar meridianament clar en aquella memorable pel·lícula (tampoc no sé perquè): ell era un pasota depressiu i en va fer escola. Però en el nostre cas la rebel amb llums no és gens pasota sinó ben al contrari: és hiperactiva. La nostra és una plorinyosa hiperactiva, una plorinyosa hiperactiva amb causa per a més inri, la qual cosa m'ha recordat allò de... en la causa de la causa es troba la causa del mal causat, com deien (més o menys) els escolàstics.
La meva benemèrita amiga, malgrat tot, té un costum una mica lleig: li encanta assenyalar amb el dit, i convençuda com està de ser l’única font de llum allà per on passa no li fa fàstics repartir a tort i a dret. Mmm.., però, siguem positius, potser el món s’ho mereix. És més, n’estic segur que ella sofreix més en estomacar al món que el món mateix en rebre les seves carícies. I és que les admonicions són la seva especialitat, es veu de seguida que ha nascut per això. És com…, com una mare, i la seva és una manera com qualsevol altra d’amonestar la mainada, de protegir-la en definitiva. La meva il·luminada és una noia inexperta que a pesar de treballar només des de fa uns mesos ja n’ha tingut prou per acalar els elements del seu entorn i posar-los en el seu lloc. Un tres i no res i ha estat més que suficient per identificar els defectes dels sistema i conèixer les febleses de la gent que l’envolta, que en són força i de categoria (les debilitats, que no la gent). Ho puc dic amb coneixement de causa, perquè ja fa divuit anys que sóc a la bretxa (i onze més en altres bretxes) i malgrat tot no puc evitar ficar la pota de tant en tant, i de vegades fins al fons. Però ara rai, el món compta amb ella, projectant la seva fe i la seva esperança. Per a quan la seva caritat, em pregunto? Però tot hi arribarà, suposo. Jo no perdo la il·lusió, en podeu estar ben segurs, encara que, de moment, compadeixo als seus companys de feina. Bé, tal i com està el temps potser demà deixarà de ploure. La llum, que de vegades enlluerna.
Subscribe to:
Posts (Atom)