Què és una tradició i perquè costarà tant trencar-la? Ja fa temps que m’ho pregunto, amb massa freqüència i tot. De fet m’ho plantejo cada dimecres a les 8,30 de matí, més o menys mig hora abans de dirigir-me a la cafeteria per trobar-me amb uns companys de feina amb els quals compartiré un tallat mentre la fem petar durant una estona. La idea de conversar al voltant d’un cafè sempre m’ha resultat atraient; en el meu record puc trobar moments extraordinaris xalant irònicament, discutint amb passió, argumentant plàcidament....., sempre en companyia d'amics que sabien valorar aquesta pràctica i en gaudien tant com jo; un plaer que malauradament resulta cada cop menys freqüent perquè la gent, la majoria de la gent, ja s’està d’aquestes coses, si més no en aparença.
El problema està en què el cafè dels dimecres ja no me motiva, m’avorreix. El dimecres-cafè llangueix, trist, banal, innecessari a la fi. Voldria deixar d’anar-hi però, hi ha alguna cosa que m’ho impedeix i això comença a fer-me mal a l’estómac. Però, no sempre ha estat així. La rutina dels cafè-dimecres naixé fa cinc o sis anys entre un grup de companys de feina que necessitàvem un espai per compartir les calamitats pròpies d’una professió que ens obliga tot sovint a ficar les màns en les misèries alienes. La idea era trobar-se durant una estona i en la mesura del possible passar-s’ho bé. Parlàvem de cinema, de llibres, de vegades de música..., també de política algun cop, perquè de la feina només estava permès parlar si era per riure’ns a costa de la institució que ens paga, de la clientela o de les nostres pròpies malapteses en un exercici d’autocrítica tan necessari com reparador.
D’un temps ençà, no obstant, les coses s’han anat fent més prosaiques, qu’on dirait. Noves incorporacions sumades a les espantades d’altres membres amb solera han acabat per desnaturalitzar el dimecres-cafè i l’han deixat en una avorrida reunió desproveïda del mínim interès. La prova està en què darrerament el fil conductor de la trobada sol ser precisament la feina, i no en clau d’ironia malauradament. Quin horror. I han aparegut els silencis, que són sepultats a còpia de bajanades adolescents. Una llàstima; tot indica que l’esperit de la tertúlia ens ha deixat definitivament per anar a buscar un lloc més acollidor on sàpiguen apreciar-lo en el que val.
Cada dimecres arribades les 8,30 em faig la mateixa pregunta, però no hi falto. I en acabar la reunió em juro que ja no hi torno. Però no faig res més. La rutina.
