El pes del paper

Article de JOAN BARRIL

"El Periódico" 27/11/2009

Quant pesa el paper? El paper en blanc pesa més aviat poc. Perquè realment el paper es converteixi en una mercaderia preciosa s’hi ha d’escriure alguna cosa. A vegades el més valuós és una xifra. A vegades n’hi ha prou amb una declaració política. Per als ciutadans més comuns, el paper més preat és el que acull el telèfon de la persona desitjada. I el paper imprès serveix per prendre seriosament les paraules que hi seran escrites i per recapacitar sobre les paraules que hi llegirem. Jo escric, tu em llegeixes. Tu em respons, jo hi estic en desacord. Jo et matiso, tu et mantens en les teves tesis. I demà ens prenem un cafè junts. Això és el paper i això és la llibertat de premsa.
Però hi ha una gent que no estima ni la lletra ni els arguments i que solament fa servir les paraules com a projectils per enfonsar el que suposen contrari. Uns i altres han arribat al camp civilitzat del pensament escrit. Però ara veiem que alguns comparteixen l’escriptura, però que abominen del pensament, perquè el pensament ha de tendir precisament a buscar la veritat. Però la veritat s’amaga en les idees preconcebudes. Això és el que està passant a Espanya. Es va voler fer una Espanya oberta i diferent i, en lloc d’acudir a les armes com ha estat costum, l’Espanya de sempre, la que no pot pensar perquè tants anys de poder l’han privat del fèrtil sentiment del dubte, ha recorregut a les paraules.
Els he de dir que, en el meu creixent escepticisme al voltant de la manera d’entendre la política catalana, feia temps que no em sentia tan orgullós de pertànyer a un ofici capaç de publicar de comú acord un editorial com el que ahir van publicar diaris que tenen com a comú denominador la catalanitat dels seus plantejaments. Entre aquests diaris hi havia publicacions que no amaguen el seu independentisme i altres diaris de caire liberal-conservador. Veurem què fan en els pròxims dies alguns dels diaris que reclamen ser de la globalitat o del progressisme espanyol. I altres, com sempre, van gastar ahir un dia de la seva vida per trobar algun element recargolat amb què enfrontar-se al que ells consideren «el pensament únic». El diari El Mundo va arribar a afirmar en primera que «és impossible dir més falsedats amb pitjor intenció en menys espai». Ho diu el diari que més espai i durant més temps ha mentit intencionadament sobre la realitat catalana.
Als que ens sentim realment interessats per Espanya, per la seva cultura i la seva gent, ens entristeix comprovar que Espanya només se sosté amb la invenció de l’enemic comú. Ens sap greu aquesta idea excloent d’entendre les llengües alienes no com una riquesa, sinó com un greuge. Ens preocupa que entre la veritat revelada d’una Espanya tancada es vagi tirant la llenya al foc d’una separació –si més no mental– que comença a ser inevitable. Que no es preocupin El Mundo i els seus creients: a vegades només cal el pes d’un full de paper imprès perquè provoqui el dolor d’aquesta malaltia opulenta que és la gota. Diguin el que diguin, no deixaré mai d’interessar-me per Espanya, on tants amics tinc i tindré. Però gràcies a El Mundo i els seus adlàters deixaré d’anar a Espanya com a ciutadà i em limitaré a gaudir d’Espanya com a turista. Això, és clar, mentre el Tribunal Constitucional i els seus pregoners no em deixin tirat a la frontera com un immigrant qualsevol. Una vegada més em pregunto: però, a aquests usurpadors d’Espanya, què cony els hem fet?

Aurora, sempre (conte)

Passen ja de dos quarts de deu de la nit i Aurora, totalment exhausta, abandona l'escola municipal on cada dia fa mitja jornada com a netejadora. Tot i que treballa en aquest centre des de fa quatre o cinc anys, Aurora no és empleada municipal; fa feines per una empresa de serveis subcontractada per una altra empresa de serveis que a la seva vegada havia estat subcontractada per la concessionària. Al matí fa algunes cases i a la tarda l'escola. En això i poca cosa més transcorre la seva vida i entre tot plegat a penes hi toca mil euros en acabar el mes.
Aurora és mig gitana i en ser filla de paia mai no li van fer gaire cas ni uns ni altres. Sempre ha estat devota de la Mare de Déu dels desemparats, però des que Mossèn Narcís se’n anà a les missions ja no acut a Missa tan sovint com abans. Aurora té una mirada dolça i juvenil que contrasta amb el seu aspecte abandonat i trist; el cert és que acaba de fer 46 anys però aparenta tenir-ne 10 de més. Aurora es troba sola des de fa una eternitat; el seu home la hi va deixar per una altra quan ni tan sols havia fet els 25. Amb la depressió que va seguir va perdre més de trenta quilos, però ni així va tornar el seu Ramon de l'ànima, de qui mai més no ha tornat a tenir la més remota notícia. Malgrat tot en el cor d'Aurora mai no hi va haver lloc per un altre ni pensament que no fos per ell. Ni en el seu llit... on cada nit ofega la solitud en llàgrimes fins acabar rendida al son de pur esgotament. Aurora, les fantasies més humils i les amargures més profundes et bressolen fins a l'alba sense que te’n adonis.
Aurora té un fill, un únic fill, Jonàs, Jonasito de les seves entranyes, que fa molt de temps que no l’hi para la més petita atenció; ja té 27 anys, el noi, i està com la majoria de nois de la seva colla: sense feina i sense expectatives. De fet Jonasito mai no va treballar més enllà de dos mesos seguits. És un noi particular, en Jonasito, sempre ho ha estat; l’hi costa, d’ adaptar-se, i no tolera romandre entre quatre parets: s'ofega. Ha intentat treballar com a manobre de la construcció..., ho ha intentat sí, però és tant dura la feina! I a més, la disciplina mai no va ser el seu fort; i menys encara la paciència. El noi no sol parar per casa sinó de tard en tard i a més, té per costum entrar i sortir a deshores de manera que a la seva mare no se li presenta l’ocasió de veure’l si no és perquè ell així ho vol i sempre, què l’hi farem, per a arreplegar alguns euros que Jonàs, bon noi, sol agrair amb un, "i què vols que faci jo, amb això?" Però no hi fa res perquè en Jonasito sap buscar-se la vida i no sembla que la penúria de la seva mare li afecti gaire. Pobre Jonàs, Aurora. Pobra Aurora.
Són gairebé a tres quarts de deu i Aurora torna a casa amb un caminar lent i pesat. Els seus peus, rebentats, no li caben a les sabates i té les cames inflades i adolorides, el pa de cada dia. I el cap, Aurora, el teu cap... sense idees, esborronat, absent... Al pas que vas, Aurora, cor vacant, ulls blaus, preciosos i sempre brillants, no hi arribaràs abans no passi mitja hora però, tant hi fa. Al capdavall ningú no t'espera... En posar peu a casa encendrà l'estufa de butà, després obrirà una llauna de tonyina o, ves a saber, potser aprofitarà les restes de la verdura d’ahir. I s'asseurà davant la tele: el ritual abans del got de llet i el llit.
Ja no falta gaire...; Aurora ha deixat endarrere la Devesa i inicia la travessia del pont de França, des d'on ja veu l'edifici de sis plantes del Patronat on viu des de fa més de quinze anys. Les nits d'hivern sempre bufa un aire fred i tallant sobre el riu i avui no és cap excepció. Els cotxes són escassos, fugissers, fantasmals... i la desolació es deixa notar aquí més que a qualsevol altre indret de la ciutat. Aurora camina a poc a poc, cada vegada més lentament fins aturar-se a meitat de recorregut sobre el pont. Estàs cansada, oi...? Però no, no està cansada sinó fastiguejada... i girarà la cara al vent... i notarà el glaç metàl•lic de la barana als avantbraços... i s'endurà les mans al front i després als ulls i... tot plegat el temps d'un lament profund i silenciós abans d'enfilar-se per la barana i precipitar-se pont avall. Però el cop no serà fatal; es trencarà el coll i inconscient i malferida acabarà ofegant-se de matinada en les raquítiques aigües del riu. Ningú, ni a la feina ni a casa la hi trobarà a faltar i semioculta entre aigua tèrbola i l’herbada el seu cos probablement no sigui descobert fins passats tres o quatre dies. Però tant se val... És el son etern, Aurora. Ara no badis.

Compte amb el cafè.

Dirigit per Stephanie Marguerite & Emile Tarascon

Música: Oldelaf et Mr. D