El Joc de l'Oca és un vell joc de taula on contenen dos o més jugadors. Cada jugador, per torn, llança els daus i avança la seva fitxa per un tauler en forma d'espiral dividit en 63 caselles esquitxades aquí i allà de càstigs i premis, de manera que segons la casella tocada en sort el jugador serà penalitzat o recompensat. Guanya el jugador que aconsegueix arribar el primer al Jardí de l'Oca, l'última casella.
I
«Les set tocades. Hauria d'anar pensant en descansar una mica; conduir amb el sol de cara és força empipador. I encara més si el sol està tan baix perquè això m'obliga a anar rígida i amb el cap excessivament alçat, forçada. L'esquena se'm farà miques si no m’aturo aviat i a més, em vindria molt bé un cafè. Sí; el necessito, aquest cafè».
...Cent deu.
«Ja fa una bona estona que el vinc notant. Resulta difícil de creure. Com pot sorprendre'm encara aquesta sensació a pesar del temps transcorregut i d'haver-la experimentat tantes i tantes vegades? Em faig creus. Després de tants anys sense tornar-hi confiava en què les meves velles obsessions haurien caigut en l'oblit però, a la vista està que hi ha coses que no canvien. Què hi farem? si més no ara ja no em preocupa. Ara em diverteix... De totes maneres mai no m'acostumaré a aquest paratge desèrtic i a la carretera, tan recta i llarga. Tan avorrida. Sí; crec que és això. L'aire extremament sec.., l'excés de llum.., i sobretot aquest paisatge tan... Com definir-lo..., aixafat...?».
...Cent vint.
«Sempre vaig pensar que un viatge al no-res devia ser una cosa semblant a aquesta, i encara ho crec. Potser en el seu moment hauria d’haver comentat aquest assumpte amb algú; ben mirat no passa de ser una ximpleria pròpia d'adolescents. Però, ara, a qui podria confiar aquestes bajanades? al psiquiatra? I tampoc no l'hi he comentat mai res a la Carli. Com explicar que cada vegada que faig aquest camí tinc la sensació d'estar fumada? No té cap sentit. És absurd, estúpid».
«Recordo que la mare i jo travessàvem aquesta regió almenys tres o quatre vegades a l’any i ja, per aquella època, advertia la mateixa sensació amb total claredat. No és que tot continuï exactament com en aquells dies, és clar, però.., si fa no fa. També és veritat que aleshores la carretera era bastant més estreta i estava ruixada de bonys i calbes de sorra però, deixant això de banda tot segueix més o menys igual. I també és possible que jo no hagi canviat tant com hauria volgut. Salvàvem aquests paratges, i mai més ben dit, en aquell vell Fiesta daurat carregat a rebentar d'embalums i maletes; sobretot quan fèiem el viatge d'anada. I a l'estiu a sofrir la gota grossa, perquè fer aquest trajecte a l'estiu era terrible. Com podien cabre tantes coses en un cotxe tan petit? Si pogués obrir una finestra en el temps em moriria de riure en veure'm; en veure'ns. Jo m’estimava més viatjar per Setmana Santa perquè quan el fred no ho impedia podia abocar el cap per la finestreta i imaginar que volava asseguda sobre un estel màgic. Aclucava els ulls i somiava desperta. Em veia tallant l'aire veloçment, travessant un país meravellós, fresc i transparent sense res en comú amb aquest inhòspit secany. Volava entre el verdor de camps sorprenents, idíl·lics, i el blau net del cel, sempre en direcció a unes muntanyes blanques a les quals mai no aconseguia arribar tot i que semblaven estar a tocar dels dits. Les pel·lícules de Disney tenien la culpa, o almenys això pensava la meva mare. Recordo com em renyava i m’estirava de l'orella fins que tornava a asseure'm correctament en el cotxe. Ho recordo com si fos ahir. Fantasies infantils; com us enyoro. De vegades la realitat no és més que una basta caricatura sense ànima dels més bells i ingenus somnis infantils. I tant que sí! I sinó, a la prova em remeto: quina desolació tan depriment!».
...Cent trenta.
«Per què haurà estat tan cruel la natura amb aquest racó de món? És clar que, pot ser cruel la natura? Sí.., suposo que si. Ho veus? és tanta la misèria que m'envolta que puc contar els arbres a voluntat: un, dos, tres.., set, no hi veig més de set. Set arbres raquítics en quilòmetres i quilòmetres a la rodona, sobrevivint miserablement entre milions de pedres i arbustos esteparis. Mmm.., ser un arbre. No estaria pas malament ser-ne un. Ésser, sentir-se com un arbre... Però no qualsevol arbre, no. Un roure. Una alzina en el pitjor dels casos. No, no, què carai: una olivera... és clar; una olivera.... dioooos!».
L’Anna va trepitjar el fre amb fermesa, sense apartar l'ull del retrovisor. Passats els instants de tensió i ja amb el cotxe sota control va poder observar amb deteniment el que havia passat. Era una dona de mitjana edat que caminava despreocupada pel costat dret de la carretera, a un centenar de metres; probablement més. Havia estat a punt d'atropellar-la i solament un ràpid i hàbil cop de volant va evitar el desastre. No obstant això, semblava que ella ni s'havia assabentat perquè aixecava la mà saludant i.., somreia? Desconcertada, l’Anna fou accelerant de mica en mica sense poder apartar la vista d'aquella dona solitària, observant-la pel mirall mentre s'anava fent petita i més petita; un puntet que no va deixar de saludar amb la mà fins que la cinta d'asfalt acabà per engolir-lo. Tot va succeir en un minut; en menys segurament.
«Roures, oliveres... Joder, gairebé atropello a aquesta pobra dona! Em tremolen les mans, els genolls… No puc controlar-me. M’haig d’aturar, tinc basques».
El Mazda 6 es va detenir en el voral embolicat en un núvol de pols. Tot i que va aturar el motor, l'Anna es va mantenir al volant durant uns minuts amb la ment en blanc i els genolls encara tremolosos. Quan per fi es va decidir a sortir del cotxe va rebre una alenada d'aire fresc a la cara i en sentir-se una mica alleujada feu un estirament i deixà anar un crit de ràbia continguda. Ja no tenia ganes de vomitar però les coses no anaven gens bé a l'estómac: se sentia com si s'hagués empassat una sargantana viva. Uns moments de reflexió mentre respirava en profunditat. Dubtes. Després es va acostar al maleter i el va obrir. Olorava rar, però, tot semblava en ordre. Va tancar amb un cop sec i girant en rodó es va allunyar una vintena de passos carretera avall intentant localitzar aquella dona que caminava per on no devia. Res. Ni un ànima. Tampoc no s'escoltava res; ni el vol d'un ocell, ni el murmuri del vent. Res. Un minut més tard va regressar al cotxe i el va sobrepassar per observar el morro. Tots els mosquits del món s'havien posat d'acord aquest matí per estavellar-se contra la calandra i els fars. I a més, desprenia una calor abrasadora, tanta que va preferir avançar-se uns metres abans d’ajupir-se per tocar l'asfalt amb les palmes de les mans. Estava fred. Va seguir un impuls i es va asseure, i un instant després estava tombada a la carretera amb els genolls flexionats, els braços oberts i la mirada ancorada en un cel que passava del blau al blanc segons el sol anava guanyant altura. El cansament va aparèixer sense avisar i l’Anna no va poder evitar aclucar els ulls. L’hi coïen i sobretot l’hi pesaven. I així va romandre durant alguns minuts, agusant l'oïda per si de cas, però solament podia escoltar la seva pròpia respiració cada cop més assossegada. Feixuga i més feixuga per moments. Un instant de tranquil·litat després de tot. Un llampec de benestar. Com estarà la Carli? Però no; continuar així era insensat. Calia fer camí.
«Les set i vint-i-dos, ja. Em moro per prendre un cafè calent i menjar alguna cosa. No entenc com he pogut despistar-me fins aquest extrem. No m'ho explico. Resulta increïble, com no he pogut veure-la, aquesta dona? Merda de recta, sembla que mai no s'acabarà».
Però totes les rectes s'acaben torçant tard o d'hora i a les set i trenta-cinc l’Anna entra en una estació de servei després d’haver sortejat algunes corbes, ves per on. El cotxe anava mancat de gasoli però es va estimar més aparcar al costat de la cafeteria; ja emplenaria el dipòsit més tard. Ningú o gairebé ningú a dins. Tan sols una noia grassa que escombrava amb desgana entre les taules i una dona que podria ser la seva mare darrere la barra, indolent, recolzada de braços mentre escoltava la SER. L’Anna va fer una ullada a la vitrina de la rebosteria, es va acostar a una de les taules situades al costat del finestral que donava a l'aparcament i abans de seure es va dirigir a la dona de la barra. Tot i que a l'aparcament no havia absolutament ningú no volia perdre de vista el cotxe.
- Bon dia.
- Bon dia tingui. Què va a ser?
- Un cafè ben carregat, sis plau. I les pastes, són d'avui?
- I és clar que sí; me les acaben de dur fa un moment.
- Molt bé. Posi'm una napolitana també. Es pot fumar?
- No; si vol fumar haurà de sortir fora. Aquí no està permès.
- Bé, gràcies. El cafè ben calent, per favor.
No comments:
Post a Comment