II
Ahir, res no feia presagiar que l’Anna hagués d'afrontar aquest viatge; la seva vida transcorria rutinària i previsible a parts iguals. Com a cada dissabte arribades les vuit, manà a l'encarregada que tanqués les portes de la botiga i posà les dependentes a ordenar les peces a les prestatgeries. Després tancaria caixa i si tot estava en ordre les acomiadaria fins dilluns següent. Quan les noies ja feia una estona que havien escampat la boira va fer una última ullada a la boutique des de la porta principal i apagà les llums abans d’activar l'alarma i baixar la persiana de seguretat, però, encara no s’havia aixecat després d'haver assegurat la persiana a l'ancoratge del terra quan va aparèixer Jordi, vociferant un estrident «hola, tia buena!» que la va sobresaltar fins el punt de fer-li perdre l'equilibri. No el va veure acostar-se entre la gentada que passejava amunt i avall pel carrer de vianants.
- Ets un imbècil Jordi. I tornes a anar borratxo. Però això no és cap novetat, oi? Què vols, ara? Faig tard.
- Bé que ho saps, Anna. Has pensat en el que et vaig dir dimarts passat?
- No. És més, ni me’n recordo. I deixa'm en pau, joder! Em tens tipa amb les teves estupideses. Què passa, que ja no t'aguanta la teva dona? Ah, perdona, oblidava que amb l'any nou et va fer fora de casa. Per bo, és clar. Au; fot el camp d'una punyetera vegada i no m'obliguis a cridar a la policia.
Ignorant la companyia, l’Anna va tancar la botiga i a pas ràpid es va dirigir cap a l'aparcament, uns carrers més enllà. Jordi la seguia a dues passes, ensopegant-se de tant en tant i murmurant coses inintel·ligibles entre “per favors” llastimosos. En arribar al cotxe l’Anna es va girar per observar què feia el seu indesitjable acompanyant i en veure'l aparentment tranquil es va ficar dintre, va activar el tancament centralitzat de portes i va regirar la seva bossa. Després va abaixar dos dits el vidre de la finestreta i va llançar un bitllet de cinquanta euros que Jordi es va maldar a recollir. Ni l’un ni l’altra digueren res més; no calia. Jordi va desdoblegar fatigosament el bitllet per mirar-lo i quan va aixecar el cap el cotxe de l'Anna anava ja carrer avall.
L’Anna i el Jordi s'havien divorciat quatre anys abans després d'un curt i accidentat matrimoni. Una relació inversemblant. Un cop separats cadascú va tirar pel seu cantó però, Jordi, tot just un any més tard, va començar a importunar-la trucant per telèfon o presentant-se a la botiga de cop i volta, en el moment més inesperat. Al començament les trucades eren esporàdiques i les visites comptades, però en els darrers mesos aquelles molèsties s'estaven convertint en assetjament, pur i simple. Ara s'atrevia a organitzar escenes en ple carrer; espectacles que causarien vergonya aliena a qualsevol, i que sempre acabaven amb un Jordi sanglotant, pregant perdó. Suplicant-lo. Però l’Anna no tenia res a perdonar. Almenys fins que Jordi no va començar a mortificar-la amb el seu assetjament.
Entre tots dos mai no va haver res que pagués veritablement la pena; la seva història en comú va ser tan curta com intranscendent. I és que poc després de casar-se amb l’Anna, Jordi es va retrobar amb la Berta, un vell amor adolescent. La noia havia començat a fer de caixera al Caprabo de la cantonada i des de llavors Jordi es va aficionar a fer la compra: cada dia faltava alguna cosa, i n’hi havia dies que més d'una. Amb el temps -no gaire- de fer la compra va passar a citar-se amb la Berta, i d'aquí a deixar a l’Anna per anar-se’n a viure amb ella n’hi va haver només un pas. Jordi s’ufanejava de fer-ho tot promptament. S'enorgullia d'això. Dos anys de separació i el divorci. Ràpid, sense complicacions, al gust d’en Jordi.
Per a sorpresa de la pròpia Anna, amb la marxa del Jordi es va trobar millor del que mai no s'hauria imaginat. Ara, no entenia què punyetes va veure en aquest tipus per casar-se amb ell. Sí, era maco i divertit, i tenia alguna cosa que el feia diferent, però... de qui? Des del primer moment va pensar que ella tenia la culpa de què les coses no rutllessin, talment com la majoria de les dones. I és clar, s'esmerçava. I es desesperava. Per aquella època era incapaç de veure el neci que tenia davant. Jordi es dutxava cada cop menys, bevia cada dia més i va oblidar què era això de llegir. Ell, que abans de casar-se presumia de recitar a Rimbaud millor que ningú. Perquè llegir el Marca no s’hi val, oi que no? I pensant-ho bé, potser tampoc no era tan maco. Encara sort que Jordi va fer el que tothom esperava -menys l’Anna, per descomptat- perquè sinó la noia encara estaria torturant-se, intentant descobrir què hi feia malament. Però, renoi quin descans quan la va deixar. Què bé, sospirava l’Anna en recordar-ho: quin alleujament. I és que l’Anna es va casar enganyada per un miratge i una vegada desenganyada es descasà gràcies a un nou engany. Però, així és el joc de l'Oca. Tira Jordi, sempre et toca.
III
Segons el calendari del pagès els matins de març acostumen a ser frescos; el d'avui és un matí d'allò més corrent. L’Anna passava l'estona observant a través del finestral de la cafeteria, parant esment a l’aridesa que l’envoltava, pensativa, amb la mirada perduda. Inexpressiva. «El cartell Shell s’acabarà caient si no hi posen remei aviat i els sortidors de gasolina continuen tan deserts com la pròpia carretera. Resulta inquietant que la carretera no registri el mínim moviment. Sí, és veritat que avui és diumenge i que encara és d’hora, però deu fer almenys vint minuts que sóc aquí i no he vist passar ni un sol vehicle. Encara que, si ho penso, tampoc no m'he creuat amb ningú des que vaig deixar l'autopista per agafar la N-128, i d'això deu fer gairebé una hora. Bé; amb l'excepció de la boja que vaig estar a punt d'atropellar. On pararà? I què cony farà tota sola, enmig del no-res? Però és millor així. Ja m’està bé».
Les vuit acabades de tocar, el dipòsit ple, la finestreta oberta i Suzanne Vega en el reproductor de cd’s. L'aire fresc i Gipsy semblen fets l'u per a l'altre. Més centrada després del respir i del cafè, la Carli ocupava ara tot el seu pensament. S’assemblava molt a la Suzanne; la mateixa mirada blava... Anit la va deixar a casa netejant a fons. L'enyorava. «Ja deu fer una bona estona que estarà descansant. La trucaré més tard; l'he vist tan nerviosa... En menys de mitja hora arribaré a Caralta i des d'allà a els Mastins només hi ha quaranta minuts més. Gràcies a la nova variant no cal entrar en el poble i això és un avantatge».
Carli era cosina llunyana de l'Àngela Daró, una vella amiga de l'Anna i advocada per demés -la mateixa que li va dur el divorci. També era militant activa de la Plataforma per a la igualtat de drets de gais i lesbianes. Una tarda es van trobar assegudes cara a cara a la mínima sala d'espera del bufet de l’Àngela, l’Anna pendent del seu assumpte i Carli esperant un amic que sofria l'assetjament dels seus companys de treball després d'haver-se sabut la seva condició d'homosexual. L'amic de la Carli no arribava i l’Àngela continuava en el seu despatx, molt enfeinada amb dos individus l'aspecte dels quals recordava al Travolta de Saturday Nigth Fever. La conversa semblava ineludible, estaven soles i tot feia pensar que continuarien així per una bona estona. Després d'intercanviar mirades i algun somriure tan cortès com ritual, la Carli es va aixecar de sobte i va entrar al despatx de l’Àngela, d'on va sortir gairebé a l’instant. ―Tot sembla indicar que l’Àngela tindrà per a més de mitja hora i, saps, aquest lloc tan petit m'atabala una mica i em ve de gust un cafè; t'hi apuntes? Passada la sorpresa inicial i alguns segons d’incertesa l’Anna va acceptar i es van dirigir a la cafeteria de la planta baixa, un lloc agradable i un cafè veritablement bo. A penes quatre mesos més tard totes dues dones compartien un apartament del centre, a quatre passes del negoci de l'Anna.
No comments:
Post a Comment