10/29/09

El parèntesi (compte clos)


En Joan i en Narcís van néixer el mateix any: el primer va veure la llum només entrada la primavera i l'altre va arribar amb les calors estivals. Es van conèixer mentre feien cua davant del Centre de Mobilització i Reclutament de Barcelona en espera de rebre el farcell i la carta de viatge preceptius. Una setmana després tots dos iniciarien un lent pelegrinatge fins al Centre d'Instrucció a bord d'un llarg i atrotinat tren amb seients de fusta tan durs com a bruts; havien estat destinats a Cartagena, a la Infanteria de Marina, on haurien de passar dos llargs anys de les seves vides. Mai no van ser veritables amics tot i que van coincidir en moltes borratxeres i en un milió de guàrdies. Alguna tarda de dissabte, inclús, van arribar a suportar plegats el desdeny pels uniformes que des de sempre ha niat a la mirada de les noies d’aquella ciutat. I van compartir també el vi i el formatge d'altres infants de marina i amb ells, els porros propis. Pudor d'alcohol, fum i roba usada; mirades embriagades i innòcues sempre i de bon matí xiscles histèrics de patriotes inestables, perillosos, de a tres pobres galons per bocamàniga. Arribat el moment en Joan i en Narcís foren llicenciats i els seus camins mai més tornaren a creuar-se. Avui, 52 anys després, ja han desaparegut. La d’un, va ser una vida llarga i prolífica; la de l'altre no. Tots dos van morir un mateix dia i en el mateix instant van ser oblidats.