Ets un sant, Jordi (conte)

Ahggg! Quan hi he pensat ja era massa tard.
Zas, ruumm, zas, ruumm... La maleïda fressa de les màquines, que es filtra per qualsevol esquerda i que tot ho inunda; i aquesta atmosfera opressora, grisenca, espessa... que a penes no em deixa respirar. Linotípia de merda.., negror fastigosa. I a més les bombetes, penjant del sostre per un fil.
Merda. Excuses i res més! Però, en què collons estaria jo pensant? Per què no he volgut adonar-me fins ara, quan ja no puc fer res? Si té algun sentit el que diuen alguns, això de què el cor alberga raons que la raó no entén, deu ser per explicar l'enrenou de contrasentits que bull en el meu cap. La Rosa se’n ha anat i jo no he estat capaç d'exigir-li una explicació. Allà va la primmirada, amb aquella carona de no haver trencat mai un plat. I segurament ja no hi tornarà fins dilluns vinent. Això com a mínim! Sembla mentida, gairebé quatre hores plegats, pencant colze a colze com si no res. I res! Això sí: bla, bla, bla... Estúpida. Per què no em pagues d'una vegada el que em deus, garrepa de merda?
- Ah? Hola, Rosa. Caram, no t'he vist entrar, des de quan estàs aquí?
- Rai, acabo d’entrar, però, què hi feies, mirant al sostre puny enlaire i gesticulant com un mimo enmig de la Rambla? Era divertit, però una mica rar, la veritat.
- Uf, no ho sé. De vegades m'agrada imaginar-me coses, saps? Em fico en el paper d'algú... És com un joc que m'entreté i que fa que les hores passin més ràpidament; és tot tan avorrit, aquí sota... Imagina't, deu hores ficat en aquest forat, repetint sempre el mateix, un dia rere un altre. Fins i tot el més lúcid dels homes perdria una mica el cap. Què hi dic: el perdria del tot! Encara sort que de tant en tant et deixes caure per aquí i em fas companyia. I la Susanna. I també la Llúcia. Si no fos per això ja ho hauria deixat, en pots estar ben segura. Però, que és el que volies? Te’n havies oblidat de res?
- Si. Recordes que dimecres passat em vas deixar cinc euros? Gairebé me’n vaig sense tornar-te'ls. Moltes gràcies. Encara sort que vaig poder contar amb tu que si no, menuda situació, no hagués tingut ni per a l'autobús. Ets un sant, Jordi. Mira, al meu retorn prenem un cafè i xerrem, d’acord? Au, fins aviat, que perdo el tren.
- Ei, Rosa, si us plau. Ja ho veus, ni recordava l’assumpte...
Però la porta ja s'havia tancat i Jordi es va quedar sol un cop més, mirant la paret del fons fixament, sense ni parpellejar. Mut. Fotut. Respirant lentament la seva pròpia neciesa, evaporada només traspassar els porus de la seva pell en forma de suor freda i àcida.
Zas, ruummm, zas ruummm... i els ullets d’una mísera bombeta, que no para. D’aquelles, de quaranta vats.