He vist la llum, i no m'ha agradat gens ni mica (compte clos)

“Il·luminat: es diu dels adeptes a doctrines segons les quals s’arribava mitjançant l’oració a estat tan perfecte, que, lliurats a Déu, no necessitaven practicar els sagraments ni les bones obres, i se sentien lliures de pecat qualssevol que fossin els seus actes. Aquesta doctrina va sorgir a Espanya en el segle XVI”. Aquests il·luminats no han de ser confosos amb els també anomenats il·luminats, místics igualment però d’orientació protestant, que van néixer i es van estendre dos segles més tard en el que avui és Alemanya.

El diccionari es refereix a l’aparició d’aquesta peculiar doctrina però res no diu sobre la seva definitiva desaparició. Hauríem de deduir per tant que encara podría trobar-se algun il·luminat entre nosaltres? El sentit comú impedeix respondre al que sembla una pregunta retòrica. No és que hagin transcorregut alguns segles, no; és que, per mencionar res, han passat per damunt la Il·lustració, la Revolució francesa… Tot i que, pensant-ho bé a Espanya no havien notat el pas d’aquests i d’altres esdeveniments tot just fins abans d’ahir, com qui diu. Fet i fet, juraria que alguns encara no s’han posat al corrent del tot. Però, sigui com sigui i a pesar del que s’ha dit i se sap, el sentit comú insistirà a descartar qualsevol rastre d’aquesta doctrina a dia d’avui.

El sentit comú és realment curiós. Solem apel·lar al sentit comú gairebé sense adonar-nos, i ho fem perquè funciona malgrat les calamitats intel·lectuals que ens caracteritzen per naturalesa. Però també és veritat que no tothom recorre al sentit comú davant el desconcert, o davant el dubte. Hi ha gent molt bèstia i potser per això el vell acudit s’explica sol. Però, tant si fem ús corrent del sentit comú com si no, hi ha una qüestió de gran importància que se’ns passa per alt cada cop que en fem mà, i és que en contra del que la majoria de la gent creu aquest mecanisme està lluny de ser relativista. En realitat ve a ser justament el contrari i a l'hora dela veritat actua amb una marcada tendència a l’absolut. Però, no obstant això, tothom continua pensant tossudament que l'ús del sentit comú contribueix a relativitzar les coses. Davant un conflicte, per exemple. I no; no és així. El sentit comú és un motor lògic i costumista al mateix temps, i per aquesta raó necessita recórrer a categories mentals, a principis bàsics... i és clar, a l’experiència. L’explicació davant el que en aparença sembla una contradicció (res no és absolut i relatiu alhora) ha de buscar-se en l’experiència, o més ben dit, en l’aptitud de l’individu per fer els reajustaments necessaris de temperament i raciocini seguint els ensenyaments del seu itinerari vital (potser seríem més justos parlant d’ineptitud). Tot plegat explica que el sentit comú en ocasions no l’encerti davant determinats reptes. En l’experiència, en l’esforç per acumular experiències i sistematitzar-les i raonar-les, es troba la base d’un coneixement que es podria anomenar menor o no científic sobre el qual s’edifica allò que convencionalment anomenem sentit comú. En tot cas i davant qualsevol dubte sobre la possibilitat, per remota que sembli, de què puguin existir enllumenats en els nostres dies, el sentit comú no vacil·larà en indicar-nos que fa molt de temps que va desaparèixer l’últim il·luminat, i que potser la seva desaparició no fou tan èpica com la de l’últim mohicà. Ni tan romàntica, per descomptat.

Però, és el que refereixo; les coses resten lluny de ser el que aparenten. Fa ja uns mesos que coincideixo de tant en tant amb una il·luminada. I no albergo el mínim dubte sobre el que dic, parlo d’una il·luminada a carta cabal. He d’esclarir en honor a la veritat que els moments de coincidència no són gaires i no em pesen, però la cosa em té intrigat pel sorprenent del cas més que per la seva extraordinària raresa.

No es tracta d’una il·luminada ortodoxa ni de bon tros, encara que estigui provat que una de les característiques d’aquest moviment místic consistia precisament en no sotmetre’s a ortodòxies i confiar que la lectura de la Bíblia i l’experiència personal amb Déu conduïssin inexorablement a la salvació eterna. És per això que més que d’heterodòxia potser seria més just parlar de inexperiència, fins i tot de imperícia, a l’hora de referir qualsevol cosa sobre aquesta sorprenent dona. Però, la meva il·luminada és molt més que una noia iconoclasta i inexperta, també és inquieta, valenta i moderna, i per aquest motiu prefereix fugir de camps trillats per obrir-se camí per verals de mala petja que si bé solen resultar accidentats per pròpia definició, al capdavall deuen resultar-li força més profitosos. Penso jo que si fos d’una altra manera no s’explicaria tan inaudita actitud. Per altra banda i recuperant el fil dogmàtic, molt em temo que la Bíblia no formi part de les seves lectures, si és que llegeix, és clar; cosa que és una llàstima, tant si llegeix com si no. I què dir quant a la seva experiència personal amb Déu? Però no; no és això companys, no és això. Definitivament la cosa no va per aquí. Aquesta noia no és una beata i me’n alegro. La llum, o la inspiració si es vol, li ha arribat “per lo civil”. La nostra amiga professa una devoció laica i allunyada de qualsevol camanduleria, i no hi trobarem ni a Déu ni als seus representants de pel mig perquè la seva és una dèria de naturalesa absolutament mundana. Me la imagino animosa i part activa d’algun cenacle local. Tot i que jo descartaria que fos literari o d’índole similar. No sé, és un pressentiment però igual vaig errat. És més, estic per assegurar que en algun cercle restringit de morals i virtuosos troba l’aliment que necessita el seu sollevat i juvenil esperit. I així ha de ser perquè tot enllumenat necessita d’alguna connexió sota pena de quedar-se fos més tard o més d’hora. És una llei física. Els ploms són els ploms i això és el que tenen.

Instal·lada en la seva adolescent ingenuïtat, la nostra adorable il·luminada sembla que treballa moltíssim. Sempre la hi veiem a la vora del desbordament i, és clar, es queixa. Pobrissona; abans que ella ningú no sabia com era de dur i complicat, això de treballar. Segons sembla s’implica tant en la seva feina i és tanta la intensitat que hi posa que fins i tot als més veterans els ha tret els colors. Bé, als veterans i als que no ho són tant, perquè ella creu fermament en la igualtat i ni fa distincions ni repara en classes. Amb el seu exemple s’ha posat en evidència que fins que ella no va arribar ningú no sabia què era treballar de debò. Encara sort que hi arribà a temps d’enllumenar el camí. Per tot això la meva amiga és una plorinyosa amb causa, i no la culpo.

El plorinyós amb causa és l'antitesi del rebel sense causa. L’inoblidable James Dean (mai no he sabut ben bé perquè) ho va deixar meridianament clar en aquella memorable pel·lícula (tampoc no sé perquè): ell era un pasota depressiu i en va fer escola. Però en el nostre cas la rebel amb llums no és gens pasota sinó ben al contrari: és hiperactiva. La nostra és una plorinyosa hiperactiva, una plorinyosa hiperactiva amb causa per a més inri, la qual cosa m'ha recordat allò de... en la causa de la causa es troba la causa del mal causat, com deien (més o menys) els escolàstics.

La meva benemèrita amiga, malgrat tot, té un costum una mica lleig: li encanta assenyalar amb el dit, i convençuda com està de ser l’única font de llum allà per on passa no li fa fàstics repartir a tort i a dret. Mmm.., però, siguem positius, potser el món s’ho mereix. És més, n’estic segur que ella sofreix més en estomacar al món que el món mateix en rebre les seves carícies. I és que les admonicions són la seva especialitat, es veu de seguida que ha nascut per això. És com…, com una mare, i la seva és una manera com qualsevol altra d’amonestar la mainada, de protegir-la en definitiva. La meva il·luminada és una noia inexperta que a pesar de treballar només des de fa uns mesos ja n’ha tingut prou per acalar els elements del seu entorn i posar-los en el seu lloc. Un tres i no res i ha estat més que suficient per identificar els defectes dels sistema i conèixer les febleses de la gent que l’envolta, que en són força i de categoria (les debilitats, que no la gent). Ho puc dic amb coneixement de causa, perquè ja fa divuit anys que sóc a la bretxa (i onze més en altres bretxes) i malgrat tot no puc evitar ficar la pota de tant en tant, i de vegades fins al fons. Però ara rai, el món compta amb ella, projectant la seva fe i la seva esperança. Per a quan la seva caritat, em pregunto? Però tot hi arribarà, suposo. Jo no perdo la il·lusió, en podeu estar ben segurs, encara que, de moment, compadeixo als seus companys de feina. Bé, tal i com està el temps potser demà deixarà de ploure. La llum, que de vegades enlluerna.