L’enrenou que semblava tenir lloc a la veïna plaça dels Escuts va fer que Penèlope s'aboqués a la balconada amb curiositat per saber què passava. Des del balcó, a dos-cents metres si fa no fa, va veure una gentada enardida per dos o tres capsigranys que baixava pel bulevard de la Primera República en direcció a la porta principal del Palau Senatorial, el vell i senzill edifici de tres plantes que albergava l’aparell administratiu i polític del Consell de la República des que fou abolida d’odiosa monarquia dels Carmins, aviat farà cinquanta anys. Tot i que no podia discernir-ho amb absoluta claredat, Penèlope va creure reconèixer al seu fill Elíades al front d’aquell galimaties. Aquell jove es manejava enmig del caos amb una seguretat sorprenent, acostumada com estava al caràcter tímid, gairebé espantadís, del seu fill menor. I es va preocupar. En veritat era Elíades? Penèlope intuïa la causa d’aquell avalot i intentava parar esment a les consignes que es corejaven i al discurs d’un individu que havia aconseguit encimbellar-se al damunt del bloc cisellat de granit que va suportar, fins que fou enderrocat, la pesada imatge en bronze de l’últim tirà, abandonada des de llavors en un solar dels afores annex al dipòsit comunal, de cap per amunt, rovellosa, coberta d’excrements de gallina i altres detritus orgànics i oblidada a la seva sort entre un milió d’andròmines inservibles. Però, en la distància, qualsevol possibilitat d’entendre res era ofegada per la creixent cridòria de una multitud cada cop més excitada. Aquella confusió, aquell desordre, no podien presagiar res de bo.
Elíades, a penes dinou anys, va sofrir un cop molt dur després de la sobtada desaparició del seu pare, just a l’endemà de la festa de l’Àstar, la data més assenyalada en el calendari dels adolescents itaquians perquè a partir de la cerimònia de l’investiment (antigament anomenada del noviciat), ascendeixen l’últim esglaó abans de ser considerats adults. Arribat aquest moment crucial qualsevol jove itaquià sap que comença el Trescenteri, un període de tres-cents dies naturals durant els quals els iniciats són tractats com a divinitats menors. Després de celebrar-ho en família els ungits passen a allotjar-se en el Domiteó sota la tutela de l’Ordre Sacerdotal, i allà fan expressió pública de castedat i silenci mentre dura el recolliment i dediquen el seu temps al treball, la meditació i l’estudi de l’Ètica i de les Sagrades Efemèrides. El Trescenteri suposa un punt d’inflexió en la vida de qualsevol noi o noia itaquians ja que una vegada instal·lats en les cel·les del noviciat comença l'aprenentatge de la fèrria disciplina que els haurà de convertir en adults lliures; tant és així que s’alimenten exclusivament de pa de mill que ells mateixos han de preparar i dels fruits secs i verdures que conreen en els horts dominals que l’Ordre posseeix extramurs. Solament superant amb èxit el Trescenteri s’arriba a l’estatus de ciutadà de ple dret de la República. I no es coneixen casos d’abandó; no n’hi ha precedents d’ençà que es va generalitzar aquesta pràctica després de la proclamació de la República.
El jove Elíades estava profundament dolgut. Essent l'endemà de la festa de l'Àstar l'únic dia amb que compten els joves per a acomiadar-se dels seus abans d’ingressar en el Domiteó, mai no va poder entendre que el seu pare hagués de partir aquella mateixa matinada quan ell encara dormia, com un vulgar lladre que fuig emparant-se en la foscor de la nit. Aquell acte incomprensible va suposar una humiliació que enterboliria la seva estada en el monestir. I, d’altra banda, era públic i notori que gestos d’aquesta índole solien tenir conseqüències ingrates en la progressió social de qualsevol jove amb aspiracions. El seu pare, a qui sempre havia venerat, el va abandonar en el pitjor moment, quan li era més necessari i això difícilment podria oblidar-lo mai. Ara, passats més de dos anys des que Jardiel va desaparèixer, Elíades observava amb indignació com els valors que havien fet d’Ítaca una societat exemplar es deterioraven progressivament sense que ningú en el Consell mogués un sol dit per impedir-ho, per denunciar-ho. Avergonyit i fastiguejat de veure com els mateixos integrants de l’òrgan suprem de la República semblaven ser els més interessats en sembrar el desconcert social i polític que alimentava la corrupció, que emmascarava l’enriquiment il·lícit dels més alts funcionaris i de l’elit econòmica i religiosa que enyorava els temps de l’absolutisme, havia arribat l’hora de dir prou.
Elíades, el segon fill de Jardiel, era un jove poc comunicatiu. Idealista, intel·ligent i observador, semblava molt diferent del seu germà Shaylo, dotze anys més gran que ell i conegut per la seva naturalesa noble i impulsiva, i una mica ingènua. Quan va regressar al domicili familiar després d’abandonar el monestir, Elíades va notar que se li encongia l’estómac; era una sensació de buit que mai no havia experimentat abans, quan la figura del seu pare ho emplenava tot. La casa, edificada al voltant d’un pati en la més pura tradició itaquiana, semblava encara més gran que quan se’n va anar, que quan s’anaren tots dos. En altres temps no s’hauria fixat en aquests detalls però, ara, no va passar per alt que la façana interior, la que envoltava l’espaiós pati enjardinat, necessitava ser emblanquinada. On s’havia ficat el bon Adorn, l’assistent? I Segolena, la seva dona i ajudant en les tasques domèstiques? El fantasma de l’absència no va tenir pietat amb la vella casa familiar. Havien estat en veritat tres-cents o tres mil, els dies transcorreguts? Elíades va comprendre que la unitat de mesura de l’absència no són els dies de vint-i-quatre hores.
No comments:
Post a Comment