L'accident (conte)

Vaig conèixer un home a qui tothom creia afortunat per tenir quatre amants, quatre. Contràriament al que sol passar en aquests casos cadascuna de les seves dones era molt diferent de les altres. Molt. Per edat, aparença física, nivell cultural..., i també, posats a dir-ho, quant a habilitat i complexitats amatòries. Cada dona, a la fi, era un món obert per on el meu amic vagava a plaer descobrint sorprenents paisatges, degustant aromes…, fent, màgic entre els mags, que el temps es manifestés generós i dòcil seguint fidelment l'impuls de les emocions, dels desitjos. Fins i tot dels més subtils o imprecisos. No havia sensació que desconegués ni experiència que li fos aliena; el meu afortunat amic gaudia d'una catifa persa prodigiosa que el conduïa sense cap mena d’esforç pels millors barris de la vida, en una descoberta que semblava no tenir fi. El meu amic era un personatge providencial envejat pels homes i admirat per les dones. Fins que va arribar un dia, i després un altre, i un altre... i totes quatre el van abandonar, i la seva vida es va convertir en una successió de despropòsits. De cop i volta es va descobrir incapaç d'omplir una simple tassa amb el seu temps, de llegir la pàgina d'un llibre, d'inspirar un mínim sentiment que no fos de pietat o llàstima. I no es va agradar gens ni mica. Després d'uns mesos sense cap notícia d’ell, un amic comú em va explicar que en la seva desesperació va decaure tant la seva figura que al capdavall desaparegué engolit pel desguàs de la banyera. N’hi ha d’altres, però, que sostenen que se’l va menjar una gata. El cert és que ningú no ha tornat a tenir notícies d’ell des de fa més d’un any. Tal i com ara ho veig, la del meu amic no era vida sinó mer accident en la vida de quatre dones i, quan hi penso, no puc evitar que els meus pensaments quedin presoners en elles. Encara em pregunto què va passar, en realitat.

Crec que la més jove de les quatre es deia Desirée. Recordo perfectament el seu aspecte. Era tal la seva bellesa que resultava ofensiva i, el millor de tot, era un llibre per escriure. Del seu rostre cridava l'atenció la mirada clara, celeste, inquisidora, i de la seva boca, quart creixent esvaït, tan sols sortien preguntes les respostes de les quals, quan n’hi havia, generaven més i més preguntes. Incertesa insaciable la seva, mans de nacre òrfenes de destresa, cos de seda. Desirée podia despertar la lívid d'un mort tan sol amb la seva veu, però anava faltada de la mínima habilitat i el seu interès en aquest camp era del tot irrellevant. Hom es podia dir que era caolí en estat pur, la joguina preferida d’un nen amb prou imaginació, la cervesa glaçada en la barra mentre esperes qui no acaba d'arribar. Però amb el temps, Desirée se’n va anar. Va passar de l'admiració a l'avorriment com se salta de diumenge a dilluns perquè una nit blanca va descobrir que tot el que hi havia a les seves pàgines no eren més que gargots mancats de sentit i, després de tot, ella no necessitava ningú per plantejar el problema adequat a cada solució. La resta, fos el que fos, era superflu, innecessari. Va ser després d'un temps; Desirée es va perdre i mai més no es va trobar.

Quan penso en Edèn m'envaeix un sentiment confús, entre embadalit i desconcertat. De torbació, tal vegada. Per l'expressió dels seus ulls aquella dona podria passar per un ésser fantàstic, potser per una d'aquelles bruixes belles i seductores tan allunyades dels terribles personatges que nodreixen la iconografia infantil, Déu sabrà perquè. Edèn, cinquanta esplendoroses tardors si fa no fa, esvelta i tan pàl·lida com la lluna, amb el cabell vermellós, llarg i ondulat i curosament malgirbat, podria encisar qualsevol. O fetillar-lo i sumir-lo en la desesperació més absoluta si aquest fos el seu capritx. La mel a la seva mirada deia tantes coses que a penes necessitava dir res. I millor així, perquè quan en parlava et deixava sense paraules. Únicament podies mirar-la i, si no posaves remei a temps, acabaves semblant un pobre idiota balbotejant en la intimitat dels teus pensaments. Encara sort que ella ho sabia prou bé i acudia sempre al rescat. Bé; gairebé sempre. Recordo que per les maneres i la cadència dels seus moviments te’n adonaves a l'instant que estaves davant una dona excepcional, única. L'abella reina. Resultava veritablement difícil creure que Edèn pogués ser l'amant de ningú, fins i tot d'algú tocat pel dit de la providència, com ara el meu amic. I en realitat això semblava, almenys durant una temporada. En qualsevol cas, “si non è vero, è ben trovato”, que diuen els italians. Però una tarda plujosa Edèn va decidir ser desdeny girant simplement el cap. Llavors aquesta parcel·la de la vida del meu amic es va enfosquir per complert. Massa núvols. Per altra banda i en honor a la veritat, millor aclarir que Edèn no fou mai la seva amant. En realitat era el meu amic, l'amant d’aquella sorprenent dona. Cada cosa en el seu lloc.

Irene, la tercera, tenia trenta i pocs anys i semblava certament enamorada. Dona interessant, complexa, la Irene. El meu amic, gran coneixedor del món del vi i força inclinat a la metàfora fàcil, sovint la definia assemblant-la a un gran reserva: carnosa, envoltant, elegant, amb un fons balsàmic que li conferia frescor, i un final de boca llarg. Escoltant-lo era fàcil imaginar-se una Irene somrient, mirant-te nua des del fons d'una copa gran i delicada, cristal·lina, de llarg i afinat peu, d'aquestes que permeten gaudir del plaer d'un excel·lent vi. Però al segon despertaves; i és que el rastre d'un vi en copa sempre resultarà més perllongat que la fugacitat d'un somni, per embriagador que pugui ser. Però, és clar, Irene era alguna cosa més que la metàfora d'un bon vi, molt més que això. Era una dona casada. I turmentada. El meu amic es va fixar en ella un matí d'hivern en el Parc de l'Est. Irene llegia un llibre asseguda en un dels bancs individuals que hi ha al costat de la pèrgola; les cames creuades, el cabell castany clar recollit enrere i unes ulleres estretes de pasta dura que malgrat tot no podien ocultar uns lluminosos ulls verds. Era el que semblava. Ell passejava el gos i ella aprofitava un dia assolellat per prendre l'aire. Era el seu costum. El meu amic se’n ocupava de l’animal fes bo o diluviés. Era la seva. Aquell dia tots dos van coincidir i el gos es va encarregar de fer la resta. Gairebé nou mesos en el jardí de l’edèn. Fins que el fantasma de la culpa va guanyar la partida i va fer tornar les coses al seu lloc. Un part veritablement dolorós.

Però la més sorprenent de totes era Lola, sens dubte. En els quaranta, directora executiva de la Caixa, el cabell negre blavós i uns ulls castanys tan grans com penetrants. Cervell i corbes per igual, i encara que tothom sap que no resulta convenient deixar-se dur per les aparences el cert és que l’exuberància curvilínia de la Lola saltava a la vista força abans que el primer, i això era cosa que solia induir a confusió als individus més inclinats a l'acció que a la reflexió. Pobres desgraciats! Tot un caràcter, la Lola. De fet, es podia dir que no mantenia una relació amb el meu amic: la gestionava. Què hi dic, l'explotava a la recerca del màxim benefici. Aquesta dona sabia manejar les coses amb una seguretat aclaparadora: en el despatx, a taula..., en el llit. Una experta en qualsevol matèria: la cap. Menjava i bevia el que li venia de gust i malgrat tot la seva anatomia no es veia afectada ni en el més insignificant. Ni tampoc el seu privilegiat intel·lecte. Si allò no es devia a un pacte amb el diable, a quins diables es devia? Van ser tantes les coses que el meu amic va aprendre al seu costat que millor serà que mai ho admeti sota pena d’acabar pagant pels serveis prestats. I és que aquesta dona no malbarata la mínima oportunitat de treure una pasta. Després d'un temps i un cop espremut, la Lola va veure l’oportunitat d’invertir en valors emergents i el meu amic va deixar de cotitzar en borsa. Causa esfereïment recordar com el pobre va fer mutis amb el somriure en els llavis a pesar d'haver esmerçat més de la meitat de la seva renda en ella mentre va durar l’aventura. El diable, evidentment. Si; després de tot estic per creure que al meu amic se’l va menjar una gata. Maula, és clar.