Dies de cervesa i roses (conte)

Hi anava una mica nerviós, prou nerviós en realitat, i no sabia que fer amb la targeta de crèdit a les mans mentre la florista adornava el ram de roses i el condicionava per a regal. Quanta parsimònia la seva. Em vaig decidir per unes roses vermelles d’aspecte envellutat, colombianes segons la noia, precioses però sense el mínim rastre de perfum. Llàstima. No sé si dues dotzenes de roses seran una mica massa, però, tractant-se de flors millor que sobrin a que faltin, penso jo. Per què ningú no haurà pensat en inventar una essència que pogués vaporitzar-se sobre les flors just abans de ser lliurades al comprador? Narcisos, assutzenes, tulipes, orquídies..., roses naturalment. El perfum de les fors et fan notar que encara estan vives. Alguna cosa tindran aquests temps que ens han acostumat a conformar-nos amb ben poc, amb gairebé no res. La simple aparença de les coses i fem prou per jutjar la bondat o no del què volem. És bonic? Doncs m’hi val. N’hi ha prou que la cosa resulti agradable a la vista per donar-la per satisfactòria, i és una pena. Les flors, la fruita..., les persones, sobretot les persones.

- Apa, ja el tenim! Què li sembla el bouquet? Li he posat cintes daurades perquè lliguen molt bé amb els verds naturals i el tul lila. I amb el vermell intens de les roses, és clar. Vagi amb compte amb el fons de l’embalatge; és de cartró reciclat i tendeix a humitejar-se amb certa facilitat. Mantingui’l una mica inclinat. Així, molt bé. Seran 60 euros.

- Si; és bonic, però és més gros i pesa més del que imaginava. Serà millor que vostès mateixos s’encarreguin de fer-lo arribar a la seva destinatària. Què serveixen a domicili?

- I ara! Per descomptat que si, tot i que el preu s’incrementarà en sis euros.

- Ja em sembla bé. Deixi’m escriure l’adreça a la targeta; és molt a prop d’aquí.

Ja ha passat gairebé una hora. Qualsevol espera en un bar té el seu propi tempo. Em resulta difícil apartar la vista de la copa de cervesa, del ball capritxós de les bombolles. Resulta hipnotitzador, m’esbalaeix. I fa calor aquí dintre; hauria d’haver seguit el consell de la cambrera. Millor a la terrassa, sens dubte... Com estarà la Teresa? Fa tant de temps que no la veig. Espero que les roses siguin del seu gust... No puc evitar que passin pel meu cap imatges inconnexes de l’ultima topada amb Cancedo, tan desagradable i tan necessària alhora. No; és més que això, és com un seguit desordenat de flashback dels darrers dos o tres dies. Em venen ganes de vomitar. I no sé que em provoca més ansietat, si la manera de presentar-se els flaixos o el fet d’haver-los de suportar sense poder fer-hi res. Per sort aconsegueixo esbandir-les amb certa facilitat però les putes imatges sorgeixen de nou com a esclats irritants. “Escolta, posa’m altra canya quan puguis, si us plau. Em trobaràs a la terrassa”.

Cancedo és el marit de la Teresa. Més ben dit, la seva parella. No, no: la seva ex-parella. I també el director-gerent i màxim accionista de Mamunia SA, el negoci que va fundar el meu pare en els anys seixanta. El cop fou enorme. Tot just quan a penes li faltaven tres o quatre ans per a la jubilació va perdre tota capacitat de decisió en els assumptes de l’empresa. El pas de societat de responsabilitat limitada a societat anònima en va tenir la culpa. Ell però, culpava a dos socis traïdors que van vendre a qui no devien. Hi va deixar la vida i al capdavall foren altres mans les beneficiades. Cancedo, d'empleat de confiança va passar a accionista majoritari al temps que jo feia el camí invers i d’hereu in pectore, descendia a la simple condició d’empleat. Així, d’un dia per l’altre. Vint-i-sis anys tenia llavors i tot just en feia dos que la Teresa i jo ens havíem casat. Sí; vam estar casats tres anys més, fins que la Teresa va sol·licitar el divorci per regularitzar la seva situació amb Cancedo, amb qui ja feia dos anys, si fa no fa, que hi convivia. Una regularització que d’altra banda mai no va arribar a produir-se perquè Cancedo tot i que l'hi havia promès un milió de vegades, mai no es va divorciar de la Júlia, una cosina llunyana de la Teresa que per aquells dies també hi treballava per a Mamunia. I un divorci i mig no fan equació de la qual en pugui resultar un nou matrimoni, oi?

La relació de Cancedo i la Teresa ha durat massa. Un cretí de mena, aquest Cancedo. Quatre anys li han calgut a la Teresa per adonar-se’n. Sí; potser una mica massa. Quan la Teresa em va deixar per a anar-se’n a viure amb ell em va dir: “Jordi, ets un cretí”. No Teresa, no t’equivoquis, el cretí és ell, l’hi vaig respondre. Però em va ignorar. “Jordi, ets un cretí d’aquells que fan època”, va insistir de nou trencant el silenci sepulcral que tot ho cobria, abans de no tancar la porta i marxar-se per sempre.
Però ara la Teresa sap que jo tenia raó. Tot just abans d’ahir, quan vaig saber que ella l’havia deixat no vaig perdre ni un segon en trucar-la. Em sentia rar, excitat. No sabia si felicitar-la o consolar-la. Encara sort que no hi va agafar el telèfon perquè no hagués sabut què dir-li. Però m’hauria conformat amb escoltar la seva veu. M’hagués agradat.

Un cabró, aquest Cancedo. Vaig haver de passar quatre llargs anys de silenci forçat, de submissió, de tortura. Fent bona cara pels passadissos de l’oficina; cara d’home civilitzat, metrosexual. Però la meva satisfacció es va desbordar tan aviat com vaig saber que la Teresa l’havia abandonat. No vaig poder contenir-me més i vaig anar per totes. Dos dobles de conyac també hi van ajudar una mica, però. Li vaig etzibar una patacada a la porta del despatx, vaig entrar com un toro i l’hi vaig deixar anar de cop, a boca de canó tot el que pensava sobre ell, sense reserves, allà en el seu propi despatx. Bé, en el despatx del meu pare. El que era del meu pare, més ben dit. “Ets un cabró Cancedo, i t’ho mereixes. Ja era hora, hòstia. No saps com me’n alegro de què la Teresa t’hagi donat per fi la puntada. I què, on te l’ha fotut, en els ous? Què, hi fa mal, oi? Ara ja saps com em vaig sentir quan me la hi vas robar, fill de puta. És que no vas tenir prou amb robar-me l’empresa? Amb robar-se-la al meu pare?...”

Déu del cel com m’hi vaig quedar, de tranquil. No foren més de quatre o cinc minuts que em deixaren un regust especial, inoblidable. I el desgraciat, què hi feia? Romania en silenci mentre jo li cantava les quaranta, reclinat a la seva còmoda butaca de pell i observant-me amb aquella cara de gos vell que tothom coneix, impertèrrit davant els meus crits. Però la processó devia anar per dintre; i tant que sí! Només quan ja m’havia esplaiat en Cancedo es va atrevir a obrir la boca. Encara em ressonen en el cap les seves paraules. “Jordi, sempre vaig saber que eres un pobre torracollons i per això t’he tractat amb benevolència al llarg d’aquests anys, però això ja és massa. Tu saps, i de sobres, que han estat moltes les vegades que t'he tret les castanyes de foc davant el Consell, i que he tingut problemes per això. I també saps que a pesar de la teva incompetència t’he mantingut a l’empresa únicament pel respecte que em mereix la memòria del teu pare. Però s’ha acabat, noi. No t’aguanto més; estàs acomiadat, fora d’aquí! Foooraa d’una puta vegada!”

Però què s’havia cregut aquest cabró de merda, si era jo qui se’n anava? En el fons em feia un favor assenyalant-me la porta, però la decisió era meva. Meva! Ara, alliberat per fi, hi podré treballar en el que de debò m’agrada. En sento lliure, i feliç i em sento així per primer cop en molts anys... Hòstia, penso en la Teresa i el meu cor s’accelera. Haurà rebut ja les flors? “Ei, noia, posa’m altra, si us plau. Gràcies”. Au, però si és el meu telèfon! Tots sonen igual, joder. Sí, hola?

- Hola Jordi.

- Teresa? Hola, com estàs? Com me’n alegro d’escoltar-te. Que les has rebut ja, les roses?

- Escolta Jordi..., sí; sí, molt boniques. Però, escolta, què tens? Et trobes bé? L’Andreu (Cancedo) em va explicar el que va passar fa dos dies. M’ha dit que va haver d’acomiadar-te; que t’havies tornat boig i no li vas deixar cap més alternativa. I ara, això de les flors... De debò et trobes bé?

- Mai no m’havia trobat millor, Teresa. Em pots ben creure. Feia molt de temps que desitjava fer el que vaig fer. No t’imagines quant! Solament necessitava una petita empenta i aquesta empenta va ser saber que per fi t’havies decidit a enviar-lo a la merda. Saps? Sempre vaig saber que acabaríeu així, però no tant per tu sinó per d’imbècil de Cancedo. Deu haver estat molt dur per tu, oi? Ara, imagino que et trobaràs una mica atordida. Aquesta mena de coses t’afecten vulguis o no; ja saps. És normal. Però no t’has de preocupar perquè pots contar amb mi incondicionalment, per al que necessitis...

- Escolta, escolta... Jordi! Escolta Jordi, però, què t’empatolles? Qui t’ha dit que l’Andreu i jo hem partit peres? D’on ho has tret, això?

- Doncs..., la Júlia. Fou la Júlia, sí. Dimarts passat em va trucar al despatx per donar-me personalment un pressupost que dies abans havia sol·licitat en una de les seves botigues. Una sorpresa, que ella se’n encarregués personalment del meu assumpte, d’una cosa tan banal com el tapissat d’un sofà. Però així és com va anar. És clar, vam aprofitar l’ocasió per recordar els vells temps i així, gairebé per casualitat, em va dir que havies deixat a Cancedo unes setmanes abans. Hòstia; no pots imaginar-te el que va passar en aquell moment pel meu cap...

- Jordi, vols parar, si us plau? Recordes que et vaig dir quan tu i jo ens vam separar? Te’n recordes, oi? Ets un cretí, Jordi; un cretí amb majúscules. El primer de la classe. Un moment Andreu, ja hi baixo; parlo amb una amiga, ara vinc! Escolta’m bé Jordi, l’Andreu i jo ens casarem el mes que ve. Ell i la Júlia es van divorciar fa més de sis mesos. Per cert, vols que li enviï les teves roses a la Júlia? Penso que se les hi ha guanyat, i amb escreix, no trobes?

- ...