Avui, de bon matí, he tingut ocasió de creuar unes paraules amb un vell conegut amb qui no parlava des de feia temps. Ha estat al bell mig del pont de Sant Agustí i la trobada a penes ha durat tres o quatre minuts que malgrat tot m'han emplenat d'una inesperada alegria. En veure'l de lluny, un a cada costat del pont, la meva primera intenció fou ignorar-lo pensant que ell faria exactament el mateix; passaríem l'un al costat de l'altre sense mirar-nos, tal i com havíem fet en ocasions precedents. Però avui ha estat diferent. D'aquí la meva alegria i sobretot la meva sorpresa.
Quan camines per una ciutat tan petita com Girona sempre veus la mateixa gent si és que la vols veure. Tothom circula pels mateixos carrers, va als mateixos llocs i ocupa els mateixos espais de manera que el factor temps és la variable que determina o condiciona qualsevol possible trobada. Uns matinen més que altres a l'hora de treballar, de comprar, de menjar, de divertir-se... i això és el que influeix veritablement en la regulació del tràfic d'encontres; i el que els acaba decidint, és clar. Quan formes part d'un engranatge com aquest desenvolupes un curiós mecanisme que permet veure o no veure les persones en funció de l'interès que et mou en aquell moment precís, fent d'aquesta pràctica, que és col·lectiva, una peculiar virtut que passa a formar part del teu caràcter, del caràcter de la gent, sobretot la que ha nascut i crescut a ciutats petites. En resum, que aquí solament veus qui vols veure i solament es veuen aquells que volen veure's. Fora d’això ningú no veu ningú ni que el tingui a un pam del nas. El meu problema és que jo vinc de Barcelona i veig tothom. No puc evitar-ho. O no sé evitar-ho, ves a saber. Després de divuit anys aquesta recalcitrant actitud continua pesant com un llast en la meva pràctica quotidiana. Però no em rendeixo; vull aprendre i millorar, perquè no puc passar-me la vida dissimulant i fent veure que no hi veig. Al capdavall algú se'n adonarà i s'incomodarà. Però, què hi fa, aquest, que em veu, quan jo a ell no el vull veure? Difícil papereta, certament. Què n’és de complicat, això de l'anonimat!
A les grans ciutats quan vas pel carrer el més corrent és no veure ningú ni encara que vulguis; l'anonimat és una qualitat que en aquests llocs ve instal·lada per defecte i això influeix en la forma de ser de la gent i en la manera de construir les relacions socials, en general més obertes i menys intenses. Superficials, moltes vegades, al millor estil americà. Mentre a Barcelona l'anonimat creix sol i forma part tant del paisatge com del “paisanatge” urbans, a Girona s’ha de conrear amb cura i amb tenacitat, i així i tot el resultat mai no acaba essent el pretès. Ho dic després d'observar l'obstinació que els gironins posen en l’empresa, potser una mica desproporcionada a la vista dels guanys. A Girona el desig d'anonimat mai no arriba a ser satisfet del tot i per això és anhelat apassionadament, a diferència de Barcelona, on no exigeix cap esforç i no es valora com mereix.
Ara et veig, però demà serà un altre dia. En això es resumeix la qüestió, i és clar, a primer cop d’ull és possible que aquesta pràctica social pugui semblar poc civilitzada al foraster; però, tanmateix faria malament en jutjar precipitadament perquè si observa l'assumpte amb deteniment, aviat descobrirà que es troba davant la sublimació d'un sistema on la dificultat per a salvaguardar l'anonimat fa que es confonguin irremeiablement les relacions socials amb els interessos socials. Al seu torn, això també explica l'entrada en concurs d'un altre element que sol modular, i en ocasions fins l'extrem de malmetre-les, allò que comunament es coneix com a bones maneres: em refereixo a la “conveniència”. Paradoxalment la conveniència sembla estar renyida amb l'aparença. Aquí almenys.
Si del meu cas parlem, les coses resulten encara més complicades. Sóc assistent social i la meva llarga carrera professional a Girona m'ha donat oportunitat de “conèixer” al voltant de dues mil persones amb les seves dues mil vicissituds. I estic convençut de fer una estimació bastant prudent. Això, en potència, ens situa davant un quadre on dos mil i un individus amb les seves dos mil i una vicissituds transiten pels mateixos llocs discriminats tan sols pel factor temps. Potser un problema entretingut des del punt de vista estadístic, però jo sóc de lletres i a més de Barcelona, i no gestiono bé la situació per la meva escassa destresa per manejar-me en el complex art de l'esgrima social que insinuava fa una estona. Tan difícil em resulta que han estat moltes les ocasions que emulant amb malaptesa els vells socràtics m’he vist qüestionant seriosament la meva pròpia capacitat per sortir-me’n amb la solvència que exigeix un entorn tan particular. I davant això, em pregunto, quina deu ser l’actitud més convenient en el meu cas? És més, on es troba el punt d'equilibri entre la necessitat de salvaguardar la intimitat mental i emocional dels dos mil un, òbviament vestida d'anonimat, i la necessitat, tan important com la primera, de relacionar-se educadament en el que podríem dir, un entorn de civilitat? I afegeixo més, poden ignorar-se mútuament dues persones un dia, saludar-se i xerrar com si no res a l'endemà i ignorar-se de nou un dia més tard, sense que aquesta pràctica posi en solfa els teus principis cívico-ètics? Si? Sense almenys un… bon dia, per als dies que toca ignorància?
La resposta, per sorprenent que pugui semblar, només pot ser afirmativa. I quant a l'explicació, aquesta sorgirà sola a poc que es dediquin uns minuts a pensar sobre l'assumpte.
No comments:
Post a Comment