Temps moderns (compte clos)

El llenguatge és realment sorprenent, i és que el que hauria de ser instrument de comunicació sovint serveix per a tot el contrari. I el fet de què aquesta pràctica sigui tan comuna no la fa menys paradoxal. Fa tants anys que escolto i utilitzo un llenguatge babau que gairebé m'hi he acostumat. Parlo de la meva feina, és clar. Quan vaig començar a treballar em va semblar fantàstic formar part d'un club els membres del qual apel·laven a les coses importants utilitzant les paraules adequades, com ha de ser. I així, vaig ingressar en un selecte cercle que, ves per on, s’havia oblidat de dir pobres als pobres i cecs als cecs. De sobte, aquells que vivien acuitats per la pobresa deixaren de ser pobres per a convertir-se en exclosos i els que patien ceguesa s'oblidaren de ser cecs per a transformar-se en invidents. Així de senzill, com per art de màgia. Categories distintes, segons sembla; millorades, naturalment. Assumptes seriosos, pensava jo tot embadocat. I d'aquesta manera i per aquella raó, vaig tenir ocasió de participar, oh meravella, en el miracle de la transformació. Sí; vaig veure com els prejudicis sexistes o masclistes s'esfumaven tant bon punt va aparèixer la discriminació per raó de gènere. De gènere? rumiava jo, carregat d’estranyesa. Doncs sí; vaig descobrir, esfereït, que les persones guanyaven en gènere tot el que perdien en sexe. Al més pur estil anglosaxó. Purità, de tan pur. Però, au, deixem-ho estar i no perdem ni un segon en preguntar-nos quin gènere de guany és aquest. No paga la pena.

Ha passat el temps i de tant abusar de la bajanada com accepció culta o tècnica per a referir-me a coses o assumptes que sempre han tingut el seu propi nom, m'estic convertint en idiota. Ves per on, vint anys després i no sóc més que un pobre ximple pretesament il·lustrat. I molt em temo que això no pot ser bo, gens de bo: igual ja no té cura.

Suposo que tot aquest circ va començar quan alguna ànima caritativa va pensar que resultava lleig anomenar coix a qui coixeja; imagino que per alguna forma retorçada de sentiment de culpa. Coix: mmm..., quin horror, que malament que sona això! Evoca temps en blanc i negre feliçment superats per la modernitat que ens embarga. Candorosa bajanada, penso ara, i a color de 32 bits. L'últim coix del que vaig tenir notícia va ser el Cojo Manteca, aquell desgraciat que fa deu o quinze anys va assolir una efímera fama destrossant mobiliari urbà armat únicament de seva crossa. Des d’aleshores només queden minusvàlids. I ja cada cop menys perquè els discapacitats estan acabant amb ells. Al temps, el temps dels necis. Ja ho deia el savi.