Un somni de rebaixes (compte clos)

Amb el caixer automàtic fora de servei no em va quedar més sortida que fer cua durant uns minuts per obtenir un reintegrament. Tres persones al davant, un home a qui servien en aquell precís instant i dues dones més que xerren animosament mentre esperen; sembla que van juntes. Són joves i maques, d’uns vint i vuit o trenta anys, i una d’elles vigila un nen petit que va amunt i avall per l’oficina de la Caixa. El tema de la conversa gira al voltant de les inevitables rebaixes, i és que les rebaixes són un dels fenòmens socials del nostre temps. Resulta vertaderament admirable; encara no hem recuperat l’esma per la fal·lera consumista nadalenca i ja s’engalanen les botigues per fer -i guanyar- la nova batalla escurabutxaques. I s’apresten. No n’hi ha treva per a una mínima reconstrucció de les economies domèstiques, però això no sembla tenir la menor importància i de ben segur que no s’escatimaran mitjans per arrasar definitivament amb les escorrialles. Són les rebaixes! És el progrés. I és la guerra, quina meravella! Recordes aquell top verd tan mono que vam veure a "Mortificación García"? Doncs ara només 89,9 €. Gairebé trenta euros menys, tia! La felicitat, sens dubte; si més no per aquestes dones.

Mentre escoltava la conversa (només allunyant-me deu passos podria haver-ho evitat, i no era el cas) jo procurava fer cara de majordom anglès prenent especial cura de no ser traït per cap gest o mirada que pogués incomodar-les. Al capdavall cadascú és com és, i punt. Però no podia treure’m del cap els trenta euros, la veritat. I és que sents això i et venen ganes de sortir corrents ca la Mortificación no sigui que s’acabin els tops de la teva talla i perdis l’oportunitat d’estalviar-te una pessigadeta. Perquè trenta euros són trenta euros, i de trenta en trenta es pot acabar fent un bon feix. Li feia voltes al quid de l’assumpte i la meva imaginació volava: si aquesta dona és prou intel·ligent comprarà un mínim de deu tops i així, com qui no fa res, s’estalviarà 300 euros a raó de trenta euros d’estalvi per top. No és fantàstic, tia? Tres cents euros que el mes de febrer podràs gastar en el que vulguis! En més tops, per exemple, que el mes de febrer venen les segones rebaixes i amb elles una nova oportunitat d'estalviar trecents euros més. Podries ser la reina de tops, com ara la reina de piques, o de cors... O la reina de l'estalvi, és clar. La felicitat, segur que ara si.

No és una pena que les rebaixes durin tan poc? Si en tinguéssim cada mes tothom podria estalviar tres cents euros mensuals i, si bé és veritat que es perdria una mica d’espontaneïtat en el vestir (tots en top), no és menys cert que el canvi pagaria sobrerament la pena. L’única que perdria seria la Mortificación, però considerant el benefici que tot plegat representaria per a la comunitat la pèrdua podria ser considerada com un dany col·lateral; és més, ja posats i per acabar-ho d'arrodonir m’atreviria a suggerir la possibilitat de socialitzar pèrdues nacionalitzant la Mortificación. Si, ja se que en aquests temps que corren, tan neoliberals, parlar de nacionalitzacions sona a anatema, però, pensin en l’interès general, si us plau. En aquesta qüestió la Mortificación podria ser considerada com el futbol, se’n recorden? En el seu moment el senyor Álvarez Cascos va resoldre el problema a plena satisfacció de tothom; i tots tan feliços... Ep, tio, desperta que et toca a tu. Era un jove impacient que volia diners per anar de rebaixes, segur. Si, si, perdona. Ja vinc, ja.