En Jardiel s'ha perdut

Transcorren desesperadament les hores i a mesura que passen es malbaraten les últimes oportunitats d'aturar l'imminent. Observant ara la realitat ni el més pessimista hauria augurat conseqüències tan desastroses a la inexplicable decisió de Jardiel. La seva inesperada i sorprenent desaparició quan la primavera ni tan sols s’insinuava, a penes encengué una tènue llum d'alerta en el cor dels més prudents; això i no gaire cosa més. És cert que la seva partida no deixà indiferents als patricis, però també és veritat que ningú no va perdre ni un minut del seu temps en preguntar-se què havia passat i, sobretot, què podria succeir en endavant. Recordo els dies que segueren a la seva marxa, quan alguns senadors prengueren la paraula a l’àgora per manifestar la seva incredulitat primer i la seva enyorança tot seguit per la gran habilitat de Jardiel per enaltir en plena batalla fins i tot els més propensos a l'abatiment.

Però, les hores se'n van ràpidament també a Ítaca, on només alguns escollits sabien que Jardiel jugava en realitat un paper d’extraordinària importància en els assumptes de la república i que, tard o d'hora, la seva absència hauria de resultar fatal per a tothom. Però, perquè se’n va anar Jardiel? Què el va impulsar a abandonar Ítaca a la seva sort? Inclús a Sherlock li faltaven les paraules. De fet, el desconcert ennuvolava per complet el seu enteniment i es veia a si mateix incapaç de reaccionar davant la creixent inquietud del Consell en ple. Li calia temps per reflexionar, posar en ordre els seus pensaments i poder embastar una estratègia mínimament tranquil·litzadora, però tot es jutjava precipitat i fins i tot els consellers més vells i respectats amenaçaven amb perdre la calma. Necessitava abstreure's, recollir-se i meditar en silenci. Anhelava un temps que no tenia.

El pas de les hores no cessa i des de la talaia de la seva finestra Sherlock observa amb fingida absència l'afable transcurs de la vida a Ítaca amb la mirada fixa en un punt qualsevol del moll, a hores d’ara gairebé desert, advertint amb desoladora claredat la calma que anticipa la tempesta. De matinada, quan els vaixells de pesca retornin, qui sap si reconeixeran el port que fins ahir els donava acolliment i els protegia dels temporals de llevant. On estàs Jardiel? Tan gran és el teu cansament i tan escassa ta paciència? És que no has après res al meu costat? Potser la llum del far no arribarà a extingir-se mai, però la seva lluentor ja no és la de sempre; agonitza lentament, amb la intermitència rítmica d'un girar i girar sense fi que adverteix als iniciats i els crida amb desesperació perquè continuïn el seu vagar per l'horitzó a l'espera de temps més propicis. No retorneu a Ítaca, arrieu les veles i fugiu amb promptitud! Busqueu a Jardiel i digueu-li que la desgràcia campa a plaer i la malenconia s'ensenyoreix de mica en mica dels esperits més forts; digueu-li també que la foscor li ha perdut la por al sol i s'engrandeix, ufana, amenaçant amb embolicar cada membre i cada òrgan d'aquesta república amb el seu negre mantell. La foscor és lenta, pesada, i encara la podem combatre amb el fulgor de les nostres idees i fins i tot amb el foc que nia a la mirada dels nostres guerrers més ferotges, però no serà per molt temps perquè les idees més lúcides i afermades també moren aixafades sota el pes de la barbàrie, i fins i tot el foc de l'infern necessita alè que li doni vida. Déu del cel, trobeu a Jardiel i pregueu-li que torni!

Mentrestant les hores corren, infaustes, i arribat l'ocàs el sol desapareixerà en la llunyania deixant rere seu el subtil rastre d'una última certesa que, sense el concurs de Jardiel, ningú no sabrà trobar. Ítaca comença a semblar-se al món.