Quan Sherlock ja havia perdut qualsevol esperança després de gairebé tota una vida amb una única obsessió rosegant-li les entranyes, un cop de fortuna el conduí inesperadament fins la clau de l'arca. Déu del cel! Tan gran ha estat la nostra ofensa per merèixer la més terrible de les teves malediccions? Ara, feta miques la barrera que ens protegia i que fins a ahir mateix semblava inexpugnable, res no li impedirà furgar en la regió més valuosa de la memòria i accedir a les receptes màgiques dels grans mestres desapareguts per manipular-les al seu antull. El veig, amb horror, modulant afanyós el fum dels pensaments, congelant el vapor de les emocions amb el lleu i gens innocent esclafit dels seus dits, i no puc evitar els esgarrifalls. El simple frec d’aquesta idea pel meu cap i la meva consciència no es reconeix, es marceix i s’emmalalteix i perd tota capacitat per distingir la compassió de la iniquitat. Com admetre que allò que ni tan sols es pot tocar t'esfondri, sense més? Què fer quan els teus sentits es veuen assaltats amb total impunitat pel més abominable dels desassossecs? Com reaccionaràs quan el vell ordre aparegui sobtadament nu, després de perdre el seu misticisme i el seu poder taumatúrgic deixant a la vista el seu estómac buit i la seva negra expectativa? Qualsevol eventualitat mínimament raonable de que passi res s'esfumaria com aigua presa a cabassos si no fos pel llamp d'esperança que suposa la mera possibilitat d'un somni mozartià.
No badis, perquè la calor de Sherlock és falsa i et glaçarà a poc que t’acostis; i la seva veu, embriagadora malgrat tot, et conduirà a la més letal de les desesperances. No el miris, perquè et tornarà la mirada amb un somriure enganyós i la lluentor dels seus ulls t'hipnotitzarà deixant-te inert davant el seu joc groller i pervers. Sherlock t'allunya de la veritat, és enemic ferotge de la bellesa i amant aferrissat de la perfecció; i no coneix límits. Es va ensenyorir fa temps dels colors màgics que s'oculten rere l'arc de Sant Martí i des d’aleshores els administra amb avarícia pròpia de mister Scruch. Sherlock és el més intel·ligent i tenaç adversari de la intel·ligència, desconeix el desànim i no afluixarà mai en la seva obstinació demolidora fins que l'harmonia, la seguretat i la tranquil·litat d'esperit s'ofeguin i es perdin per a sempre més en un pou pestilent i nauseabund. En el seu món orfe de qualsevol il·lusió i d'afectes i fidelitats, una gegantina marea de fang desborda cada mur i cobreix cada fossa, i els cementiris d'idees creixen sense fi abandonada ja la quimera d'un cel infinit que ningú no tocarà mai. Mentre, les abelles ja s'han oblidat per sempre de fer mel i els xiprers jeuen abandonats en la immensitat d'un microcosmos perennement amenaçat per la seva bota. Sherlock, sense bri de compassió ni penediment pretendrà fer-nos experimentar per força la inassolible verticalitat de Nova York; amb un simple i insultant clic... De vegades, m'esforço en creure que si tot l'horror fos possible sempre ens quedaria París, però cada cop són menys les ocasions. No sé si anem bé, Sherlock. No ho sé.
No comments:
Post a Comment