El desencant (fragment de "Rodez")

No n’hi ha res que sigui per sempre, no és això, el que diuen? I prou sabut és que no són gaires les coses veritablement extraordinàries que conserven indefinidament aquesta qualitat.

Tot..., fins i tot les sensacions i les emocions... Tot acaba esdevenint vulgar i rutinari després d'un temps i d'haver-se assajat un cop i un altre. I la rutina al capdavall no és més que el preludi de l'avorriment, del desencant. Després, vulguis o no, no pots alliberar-te de les servituds que has anat acceptant a mesura que mallaves el camí...

De vegades em pregunto si hi ha res pitjor que la rutina... Sí, suposo que sí, però..., millora això les coses...? Quan tens un mal de cap de l’hòstia, et trobes millor si saps que algú pateix un tumor cerebral...? Només un idiota trobaria consol en una cosa així.

Durant l'adolescència solia passar les vacances d'estiu en el meu poble i per aquella època tenia un bon amic —Agustín, es deia— que em va ensenyar una cosa molt important sobre la rutina en general i sobre l’avorriment, que és la seva conseqüència més òbvia tot i no ser l’única ni la més greu. Gairebé cada dia, quan havent dinat tothom descansava i el poble sencer quedava sumit en una quietud i un silenci com a mai no he conegut enlloc, em deixava caure per casa seva per a passar l'estona xerrant o..., què sé jo...! La qüestió era fer el que fos per tal d'entretenir-me i suportar millor l'abúlia que m'assaltava cada tarda fins ben entrades les vuit; que d'això es tractava al cap i a la fi.

Agustín tocava la guitarra i tot sovint me’l trobava assegut en un dels graons de la porta que obria casa seva al pati, aixoplugat sota la parra, assajant alguns acords o tocant alguna cançó dels Beatles. Recordo que amb prou feines fregava les cordes amb els dits per a no molestar a ningú, ja que qualsevol amb una gota de seny, cosa que no ens incloïa a nosaltres naturalment, no feia res en aquell moment que no fos la migdiada.

Després de recórrer sota un sol de justícia la distància que separava casa seva de la meva jo preferia entrar pel chambao, a través del qual també s’arribava al pati. Si era el cas i en efecte el sorprenia amb la guitarra a les mans, em limitava a agafar un petit tamboret de fusta i sense pronunciar a penes un mot em seia al seu davant. I el mirava, a l’Agustin..., perquè més que escoltar-lo el que jo feia de debò era observar-lo... els seus gestos, els seus moviments, les seves pauses… Només de vegades i sempre com a fons als meus pensaments, parava atenció a la música...

—Michelle, my belle,
—Sont des mots qui vont très bien ensemble,
—Très bien ensemble...Encara puc escoltar-lo si m'ho proposo.

Les meves tardes allà... podria dir-se la meva vida en realitat..., eren planes i tan simples com un abecedari de tres lletres. No cal dir que aquella era una vida lliure de complicacions que es desenvolupava pausadament, sense pressa; i dic això carregat d’enyorança, que hi consti. Arribat a aquest punt a ningú no sorprendrà que cada tarda i sense adonar-me’n em veiés sumit en... com ho diria? En.. en una mena de letargia sorda i aplatanada, en una espècie de... de nirvana per a idiotes. Mai no em vaig parar a calcular quant de temps arribava a romandre en aquell estat... En tot cas, penso ara, estic convençut que era força més del que qualsevol persona raonable hauria considerat prudent o normal.

Una d'aquelles plomisses tardes, no sé ben bé com, vaig aplegar prou esma per a preguntar-li a l’Agustín: però..., és que tu no t'avorreixes mai? I ell, amb tota la parsimònia de la qual era capaç, va acabar uns acords i sense aixecar la cara de la guitarra va sentenciar: «no».

L'escenari va continuar exactament igual després d'això; al cap i a la fi allà no hi havia passat res, de rellevant. De fet, mai no passava res, de rellevant. Ell, si més no en aparença, continuava concentrat en la guitarra mentre jo romania callat, com sempre, aquell dia embadocat amb una perdiu amoltonada que se’m feia enorme en estar tancada en una gàbia de fusta massa petita per al tamany de l'animal. Tanmateix, passada una bona estona i quan ja m'havia oblidat per complet de la pregunta, Agustín, sense mirar-me, hi va deixar anar: «no m'avorreixo mai perquè sempre sé el que haig de fer...»

¿...? Després de fer-li voltes i més voltes a la frase —ignoro si per la feblesa mental que em provocava l'asfixiant calor o simplement per ser una mica curt de gambals—, vaig poder desentranyar el que en un principi em va sonar a proverbi de ressonàncies confucianes..., i és que saber sempre el que has de fer no significa que sempre hagis de fer alguna cosa.

Era un bon paio, aquell Agustín; el vaig arribar a apreciar sincerament i potser la raó calgui cercar-la en què a més d'intel·ligent era home de poques paraules, una virtut no gaire comú. Ha passat ja molt de temps des d'aquells nostàlgics dies i la vida s'ha encarregat d'anar matisant les coses, d'aprimar alguns significats i engreixar altres, de descolorar algunes opinions o visions de les coses..., i sobretot de fer-nos més vells a tots. I potser mica més matussers, també... El temps, és clar...

Quan fas el mateix una vegada i una altra des de fa molt i molt de temps i saps que l’endemà tot seguirà més o menys igual, qui és el guapo que pot retreure't que et sentis aclaparat per l'avorriment i que amb el desencant subsegüent perdis tot interès en el que duus entre mans?

Maleïda rutina... qualsevol cosa, qualsevol satisfacció que pugui oferir la vida acaba d'aquesta manera per poc que li fiquis mà un xic més del compte...