Cafè amb esplín

Marta

2011-12-27T22:30:00.000+01:00

Mai més...

Aquestes foren les úniques paraules que la Marta fou capaç depronunciar després d'escoltar el cop de porta que anunciava la marxa del seu ex-marit.

Mai més...!

Hi ha qui sosté que no hi ha res pitjor que lesemocions desbocades, sobretot quan es tracta de sentiments com ara la desesperació,l'odi, el ressentiment... I amb més raó si del que parlem és de sentiments queneixen de la impotència davant actes o situacions provocades per individus elpropòsit dels quals no és cap altre que treure profit de la seva víctima, ignorantel perjudici causat o els mitjans utilitzats. En general es tracta d'emocionsque solen escapar de qualsevol intent de control de qui les pateix, de vegadesfins el punt de dur a comportar-se com a insensats persones abanscaracteritzades pel seu bon judici.

Tanmateix, si el dany és infringit per algú amb l’únicafinalitat de fer mal, sense més ni més, la víctima experimenta, a més, unsentiment d'incomprensió i ràbia que multiplica els efectes del dany causat i despertauna ànsia irrefrenable de reparació, de rescabalament. Aquestes persones solenalbergar dos anhels: alliberar-se del dolor, sens dubte el prioritari i, ésclar, obtenir una justa compensació.

La qüestió és, com satisfer aquesta aspiració?

Tot i que fa més de tres anys que es va divorciar, la Marta resta molt lluny depoder donar per acabada la seva relació amb el que fou el seu marit, unindividu violent i pertorbat que des de llavors irromp en la seva vida quanella menys l'hi espera per acomplir les seves amenaces i fer de la sevaexistència un infern.

En un principi aquest individu es limitava a sorgirde l'anonimat en ple carrer per humiliar la Marta i avergonyir-la, però amb el temps elsinsults donaren pas a conats d'agressió que si no hi anaven a més era perquè ladona solia rebre protecció de la gent que presenciava el vergonyós espectaclede torn. Els Mossos maipogueren fer res més que detenir-lo puntual i fugaçment, mentre les repetidesdenúncies al Jutjat de Guàrdia acabaven arxivades o en el millor dels casos enjudicis de faltes que mai implicaren per al violent més conseqüència que lacondemna al pagament d’alguna multa. Aquí i només aquí caldria buscar la causadel que vindria més tard.

La passada nit del dia de sant Valentí, en entraral portal de l'edifici on té el seu apartament i abans que no pogués obrir lallum, la Marta fouassaltada per un home que la va acorralar contra la paret i sense dir ni ase nibèstia li va ventar un fort cop de puny a la cara i alguns més a la boca de l’estomac.Fet això l'agressor va recollir del terra la bossa de la seva víctima i vadesaparèixer tal com va sorgir de la foscor.

La cara amoratada, el nas ensangonat, a penes sensepoder respirar, la dona va quedar recargolada davant l'ascensor fins que vaaparèixer un veí que li va prestar l'ajuda que necessitava. El cert és que nova poder veure-li la cara al seu agressor però n’estava segura de que havia estatell, el seu ex, i així ho va denunciar davant la policia després de ser atesa pelServei d'Urgències de Sant Pau.

Tanmateix, la circumstància del robatori introduïauna ombra de dubte, prou en qualsevol cas per evitar que l’agressió no tinguésmés conseqüències per al seu presumible autor que una simple declaració encomissaria, on lògicament va negar els fets i va justificar la seva presènciaen un altre lloc en el moment dels fets gràcies a la lucrativa col·laboraciód'un conegut.

Passaren alguns mesos i el que va haver de suportarla Marta no resisteixcomparació amb cap fet precedent. Malgrat haver seguit els consells de lapolicia i adoptar algunes mesures de seguretat arran d'aquella primera agressió,la Marta no hapogut evitar veure's sorpresa un altre cop pel seu malson, aquesta vegada en elreplà, just abans d'entrar a casa seva.

El cabró l'esperava amagat a l'escala i va esperarque les portes de l'ascensor es tanquessin i que la Marta obrís la porta del seuapartament abans d'abalançar-se sobre ella i fer-la entrar d'una violentaempenta.

Un cop a dins i abans que la dona pogués reaccionarla va colpejar repetidament amb un puny metàl·lic fins que les cames no lapogueren sostenir; però ni això va evitar que la continués apallissant a copsde peu mentre l’escridassava i la maleïa sense descans.

Només quan es va avorrir d’estomacar-la, la hi vaagafar d’un peu i la va arrossegar fins a la porta del dormitori, on la vadeixar com abandona la seva presa un jove i inexpert lleó després del seu jocletal; inert, vençuda..., esperant la urpada definitiva. Llavors, a peu dret, ensilenci, el fill de puta es va regalar contemplant la seva víctima durantalguns instants, assaborint la seva gesta. I llavors va experimentar unaintensa sensació de plaer, de sàdica felicitat que va transformar la sevaexpressió de forma radical; primer una lluentor pertorbada en les pupil·les,després llàgrimes d’una felicitat excèntrica, a totes llums malalta. Somrient,visiblement complagut, va decidir vagar pel pis amb l’expectativa de trobaralguna beguda forta abans de dedicar-se a posar-ho de potes enlaire rastrejantobjectes de valor.

Més tard, passada una estona, embriagat de plaer isobretot d’alcohol, avorrit de destrossar tot el que va trobar al seu pas, elsalvatge va tornar on estava la dona, la hi va agafar del terra com si fos unfardell i la va llançar de boca terrosa sobre el llit. De seguida la va maleirper enèsima vegada i d’una manotada li va aixecar el vestit deixant que cames ipart de l’esquena quedessin al descobert. I allà, quiet, va mirar i remirar la Marta un altre cop, recolzadesles espatlles contra la paret; li resultava especialment grat observar lesseves dificultats per respirar; la seva boca,deforme, ensangonada; les parpelles inflades, impossibles d’obrir, blavenques,gairebé negres.

Però aquella calma ni de bon tros era el quesemblava; de sobte, el salvatge es va abraonar sobre la seva víctima i amb una brutalitatesfereïdora li va introduir pel recte el coll d'una ampolla de conyac que haviatingut cura d'agafar sense cap altre propòsit que aquest.

L’intens dolor va espavilar la Marta, que es va regirarvalenta contra el seu agressor. Però la seva resistència fou inútil en rebre ala cara el cop brutal de la mateixa ampolla de la qual pretenia escapolir-se.Amb el pòmul fracturat, inerme però conscient al capdavall, la dona no va poderevitar ser violada; i no abans de suportar primer com la hi tornava a penetraramb l’ampolla i li buidava a dins el licor que encara contenia.

Mai més, repetia per a sí mateixa mentre suportavala humiliació...

Mai més...! va cridar amb ràbia en sentir el cop deporta.

De tot plegat ha passat ja algun temps. L’estiues troba a les últimes i res no fa presagiar que aquella tediosa tarda definals d’agost no acabi com sempre, això és, en una xafogosa nit d’insomni imal humor. Un brutal cop de tramuntana seria l’encarregat de trencar amb laquietud habitual, quelcom sorprenent en plena canícula i que no seria més queel preludi del que s’acostava.

En no-res, mentre les fulles dels plàtans volaven amilers pels aires, el cel es va cobrir fins quedar completament tapat per unadensa capa de núvols grisos, pràcticament negres, que evolucionaven a unavelocitat sorprenent, gairebé alarmant. La temperatura va caure a plom i en unobrir i tancar d'ulls aquell lluminós i càlid dia estival es va tornar aspre,bronc, gairebé hivernal davant l’estupor de la multitud que atestava la Rambla.

Hi va haver un moment però, que tothom va creureque el mal temps passaria després de veure com les coses es calmaven una mica;l’udol de les copes dels arbres, els embats del vent i els remolins caòtics depols, fullaraca, papers i resta de porqueries que la ventolera havia alliberatde les papereres...; tot va quedar en suspens mentre la gent guaitava el celdesconcertada a causa d'aquell estrany succés, doncs tan rara fou l’aparició dela ventada com l’assossegament que la va seguir.

Tanmateix l’apaivagament no passà de ser un miratgei en realitat allò no fou sinó la calma que precedeix la tempesta. De cop ivolta i abans que ningú no pogués posar-se a cobert, el vendaval revifà mésfort que mai i va arrencar a ploure amb una fúria que ni els més vells deienrecordar. Ningú no es va poder estar d’arrencar a córrer com a gallines sensecap, buscant refugi de portal en portal, de botiga en botiga per escapar del’impossible.

L'aiguat feu que un allau de gent precipitada ibulliciosa abarrotés la cafeteria de l'Hotel Regent i transformés completamentla seva lànguida i decadent atmosfera. La calor, a dins, resultava sufocant i apartir d’aquell moment totes les converses, sense excepció, girarien al voltantdel sobtat canvi de temps. Mohamed, l'únic cambrer de sala del torn de tarda notrigaria gaire en maleir la seva sort mentre hi anava d'un costat a l’altre comànima que persegueix el diable, suós, malparlat.

Semblava comprensible que en mig d’aquell desgavellningú no parés atenció a l’Appassionataque la veterana pianista interpretava amb aquella sobrietat mecànica que nomésl'experiència i l'avorriment són capaços de produir. Entretant, els escassosassidus anirian desertant l’un rere l'altre fastiguejats per la cridadissa, peldesordre...

En pocs minuts tot ha canviat en el Regent i res norecorda allò que sol ser; ni el temps, ni la gent, ni de bon tros elsesdeveniments.

En aquells moments tot era el que semblava...

Al fons, en un dels reservats de la dreta, dues dones de mitjana edat acabend'acomiadar-se de forma ritual donant per acabada una breu trobada durant laqual els silencis han estat més expressius que les pròpies paraules; la mésalta d'elles surt discretament de la cafeteria i amb agilitat felina es perd devista entre la gentada que ha tornat a omplir la Rambla, molt abans que lapluja cessi definitivament. Mentre això succeeix l'altra dona la hi aniràseguint amb la mirada fins veure-la engolida per la porta giratòria i després,amb serenitat, tornarà a seure deixant que els seus ulls es perdin a través delfinestral que té a la seva dreta. El seu aspecte tranquil i indolent encobreixuna profunda satisfacció després d'haver vist satisfet un propòsit pel qualsospirava des de feia molt de temps.

Al bell mig de la taula, dintre d'una estilitzadatulipa de ceràmica translúcida, tres diminuts clavells blancs han estattestimonis muts de la reunió. A tocar del petit gerro hi ha un cafè negre iamarg gairebé intacte i un got llarg amb un cul de Perrier, i al costat del got la inevitable ampolleta verda. Rereles begudes, a l'altra banda de la taula, s'alça una estreta caixa de fusta quesi bé havia estat feta per a acollir una ampolla de Dom Perignon, en aquell moment contenia una cosa ben distinta: unflascó de cristall hermèticament tancat per una tapa d'alumini i cautxú, idintre del flascó, en suspensió, bressolant-se apaciblement en una solució deformol al trenta-set per cent, els òrgans sexuals d'un home seccionats ambprecisió quirúrgica i dessagnats a consciència. Sobre la superfíciecristal·lina del recipient, una petita etiqueta blanca de paper adhesiu mostradues gruixudes inicials escrites amb retolador negre: SR.

Alguns minuts més tard, no gaires, aquella donadeixaria deu euros al plateret del compte i després de ficar la caixa a laborsa de plàstic rígid en la qual va arribar a mans de l'altra dona, la hiprendria fortament per la nansa i se'n aniria de l'Hotel tan discretament comaquella.

L’espera de la Marta s’havia acabat.

Per sempre.

El carnisser de Berga (conte)

2011-08-20T11:38:00.007+02:00

Olena va venir a Barcelona sabent molt bé què volia. De tot plegat ja fa tres o quatre anys. La noia va arribar de la mà d'una xarxa de prostitució organitzada des de la mare Rússia amb una sola fixació entre cella i cella: treballar dur durant algun temps i retirar-se després amb prou diners per a tornar al seu país i muntar una boutique de moda a Dubna, la seva ciutat natal, molt a prop de Moscou. Des de llavors Olena no s’ha limitat a aprendre els costums del país i la seva carrera ha travessat episodis molt i molt diferents abans d'acabar en el cim com a improvisada auxiliar de sicari.

L’endemà mateix d'aterrar al Prat la van posar a fer l'autovia de Castelldefels, però aviat la van retirar de la carretera per a instal·lar-la en el Copacabana, on el seu fervor per la feina ben feta i el seu entusiasme en executar-la no va trigar gaire a cridar l'atenció.

Un dia de sant Valentí un acabalat industrial de la carn establert a Berga i assidu del club, es va encapritxar de la noia. El carnisser no s'ho va pensar gaire i després d’una eufòrica i fugaç negociació va aconseguir llogar-la als mafiosos per tot l'any a canvi de vint mil euros, més o menys la meitat dels quals serien per a ella. El seu propòsit, i així ho va pactar amb els russos, no era cap altre que fer ús privatiu de la puteta durant aquest temps en un pis que arrendaria a Manresa amb aquesta única finalitat.

Durant les dues o tres primeres setmanes en Serafí, que aquest era el nom de l'industrial, baixava de Berga a Manresa gairebé a diari, però aviat va prendre compte de l'excés i amb bon criteri va espaiar els seus viatges fins deixar-los en setmanals. L'alternativa resultava òbvia: o bé es decidia a visitar menys a Olena o no li quedaria cap més remei que demanar cita al cardiòleg amb tanta o més freqüència. Poc alè, el seu, per a tants quilos d'humanitat.

Tant de temps lliure féu que l'emprenedora Olena busqués alternatives per a no avorrir-se i després de valorar pros i contres i trucar en consulta al Copacabana, la noia va decidir obrir negoci propi durant vuit hores al dia, de dilluns a divendres, posant-se al servei de qualsevol que volgués pagar cinquanta euros per mitja hora d'alegria. Una ganga vista la cotització de la vedella russa, cosa que el Gordu, que així era com es coneixia popularment a Berga el bo d’en Serafí, sabia de molt bona tinta.

Les coses van anar bé durant uns mesos; l'amo ―al carnisser li encantava que la seva nineta li digués d'aquesta manera― es deixava caure pel pisitu dissabte o diumenge, de manera que els dies feiners Olena feia i desfeia al seu gust.

L'últim dia de Tots Sants però, dijous a més a més, l'amo va tenir el capritx de deixar-se caure per Manresa amb intenció de sorprendre la seva nineta russa i de passada regalar-se una petita festa. La seva idea era fer un quiqui ràpid i tornar després a Berga amb temps de fer l'obligada visita al cementiri en companyia de la seva venerable mamà. Arribat a Manresa però, el sorprès seria ell.

En entrar al pisitu va trobar el saló a rebentar de gent de tota mena, tothom esperant el seu torn ordenadament i alguns, fins i tot, amb els cinquanta euros a la mà. El Gordu, que de ben segur era una mica obtús però no fins el punt d'ignorar que la saturació del mercat fa baixar immediatament de preu de la carn, va prendre Olena de la mà tal com la hi va trobar i a empentes i rodolons la va ficar en el seient del darrere del seu Mercedes; i fet això va engegar la directa i la hi va dur al Copacabana amb intenció d'exigir que li fossin retornats els diners invertits sota la ingènua promesa d'exclusivitat.

Ja en el Club fou rebut per un individu enorme i maneres tranquil·les, que molt cortesament el feu passar a un despatx de sostre sorprenentment alt i el més xocant, sense finestres. El rus el va convidar a seure en una greixosa butaca negra situada tot just davant d'un bufet també negre, on Serafí a penes hi encaixava. I fet això, d'un calaix d'un peculiar moble cilíndric, alt i estret... ―i amb rodes!― l'amfitrió va treure un got blau de metacrilat i una ampolla, i amb generositat gens habitual el va servir un whisky de malta abans d'acomodar-se a l'altre costat de la taula per escoltar les seves queixes en respectuós silenci.

Poc més tard, després d'haver parat atenció a tot allò que el seu client va tenir a bé de dir-li, aquell paio es va quedar pensatiu durant breus instants i tot seguit, sense perdre el capteniment, el va mirar fixament als ulls i li va dir: ves-te'n d'aquí si no vols que et fiqui dos tirrus en la teva boca de pueirco...

Després de concedir-li uns instants, els necessaris per a què pogués refer-se del xoc, l'ós es va aixecar amb posat que no admetia dubtes i el Gordu va comprendre que millor sortir d’allà cames ajudeu-me que arriscar-se a oferir una rebaixa.

Mai més Serafí..., es repetia el cràpula a sí mateix, un cop i un altre, mentre s’aferrava amb ràbia al volant del seu cotxe ja camí de Berga. Maaaai, mai més... escopia el Gordu mentre des de la ràdio El Fari se’n encarregava de posar fons musical a les seves amargues lamentacions...

«...Crusé lo brazos pa no matal-la, serré losojo por no llorar...

Temí ser débil y perdonal-la y abrí laj puertas de parenpá...

Vete mujé mala, vete de mi vera..., rueda lo mismito que una maldisión...,

Que Dios permita que el gachó que quieras pague tus quereres...,

Tus quereres pague con mala traisión».

I des d'aquell dia es va perdre la pista del Gordu en el Copacabana, on Olena fou acollida de nou com una filla pròdiga.

Feu-me forat, que vinc...!

2011-08-17T20:56:00.002+02:00

Avui, de bon matí, he estat involuntari testimoni d'un fet sorprenent. Un individu ha creuat el carrer de manera sobtada i ha estat a punt de ser atropellat. Tot plegat ha succeït al carrer Santa Eugènia i fins aquí res que malauradament no passi cada dia. El que ja se surt del normal és com ha passat; el paio ha aixecat una mà oberta en direcció a una furgoneta i, sense més, allà que s'ha llençat...! I tot això a no més de vint o trenta metres d'un pas de vianants regulat per semàfor. Com a excusa davant l'escàndol que li ha muntat el conductor de la furgoneta ―m'imagino i no és per a menys, que el seu cor déu haver estat a punt de fugir-li per la boca a causa del xoc―, l'inconscient cridava que ja li havia advertit prèviament. I és claaar; vet aquí que per això aixecava la mà...!

En descàrrec seu l'estúpid ventava a tort i dret que ell passava així i sempre li cedien el pas. Sí senyor; resulta que teníem davant tot un cavaller que atura el tràfic quan li ve de gust creuar el carrer! Talment; i a qui no l'agradi que no miri! I l'eixelebrat es vanagloriava del seu comportament com si hagués estat la cosa més natural del món. No érem més de tres o quatre els presents en aquell moment però, tots varem concloure que era un carallot de l'hòstia i un gilipolles, i no ens varem estar de dir-li. Però rai; perquè vista la seva reacció molt em temo que l'estúpid repetirà de nou.

Duc una estona pensant en aquest assumpte i francament, no encerto a imaginar què collons deuen tenir en el cervell aquesta classe d'individus... I és que essent l'estupidesa crònica un hàbit tan car ―perquè l'estúpid de mena sempre acaba pagant un alt preu per les seves fites―, no puc entendre que aquesta manera de ser hagi arrelat tan profundament entre determinada gent.

Com s'explica aquesta peculiar manera de ser...? I el que és més important, té remei?

Davant la primera pregunta no puc sinó remetre'm a les Lleis Fonamentals de l'Estupidesa Humana del professor Carlo Cipolla, on qualsevol interessat podrà trobar respostes esclaridores. En canvi l'experiència em diu que buscar remei a l'estupidesa ha de ser tasca gairebé impossible, i això malgrat saber-se que la idiotesa recalcitrant deixa sempre petjades tan profundes en l'infeliç de torn que acaba determinant el signe de la seva vida.

És cert que hi ha ficades de pota les conseqüències de les quals no solen resultar greus i que podrien ser fins i tot útils si es fes una lectura apropiada de les mateixes. Suposo que parlen d'això, quan diuen que s’ha d’aprendre de les pròpies equivocacions. Però tampoc no cal deixar-se enganyar, perquè els grans errors són en general nefasts i les seves seqüeles acaben essent irreparables. I amb més raó, és clar, si la causa està en la neciesa de qui els perpetra.

També és veritat que la majoria de les vegades els errors es podrien evitar si qui els comet estigués en condicions de sostreure's a les influències d'aquells que l'envolten doncs, segons diuen els entesos, l'entorn pot arribar a influir sobre la persona fins el punt de fer-li admetre com a vàlids patrons de comportament que en altres circumstàncies consideraria inadequats o fins i tot perversos. Seria aquest, el supòsit del toix d'aquest matí...? Així les coses, ens trobaríem davant una pobra víctima que viu, que xapoteja diguem-m'ho així, en un món de tabalots a la influència dels quals li és impossible sostreure's...? Sigui com sigui hauria de ser un món, aquest, on les visites als cementiris serien el pa de cada dia, suposo.

Potser i en descàrrec seu podríem recordar que al cap i a la fi tothom s'equivoca. I bé; en efecte, així és la vida... Però tanta veritat hi ha en l'acabat de dir com en afirmar que uns s'equivoquen molt més que altres, oi?

Algunes persones ―cada cop més― arriben a manejar-se en el seu constant destarotament amb una naturalitat aclaparadora, com si el malendreç formés part de la seva manera de ser. Com..., com si haguessin conquerit aquest hàbit en dura i onerosa contesa i es trobessin orgullosos de l'estupidesa autodestructiva que els duu a prendre decisions errònies, una rere l'altra. I tant és així que l'error arriba a ser un estat de consciència per aquesta mena d'individus i si en el món animal la tossuderia en l'erro es paga amb la vida, aquesta gent sol pagar-lo amb una vida esquitxada de fracassos, una cosa que segons com es miri acaba sent un càstig força més cruel... És només qüestió de temps.

Vida de gossos (conte)

2010-06-08T23:35:00.004+02:00

Fermín Vélez era un home obtús com no n’hi ha gaires. Havia estat advertit en innombrables ocasions i malgrat tot va decidir joguinejar amb el gosset dels pebrots com si no-res. Fins que va passar l'inevitable i el gos va petar. El quisu es deia Tristán i tot ser més intel•ligent que el propi Fermín, mai no va saber que patia del cor; si l’hagués sabut, potser hauria entès perquè els seus amos s’encaparraven en mantenir-lo entre cotó fluix des que va arribar a casa essent un cadellet com a regal d’aniversari d’en Perico, el més petit de la família Desarrubies.

En Perico era un nen asmàtic i carismàtic, i no va saber què era l’autèntic afecte fins que no li van regalar Tristán, per aquells dies un projecte de bòxer de a penes dos mesos que, això sí, va tenir la virtut d'enamorar tiris i troians des del primer moment. El gos mai no arribaria a l’edat adulta i tot i que Fermín va tenir molt a veure en el desenllaç de tan espinós assumpte, a dir veritat allò era un final cantat. Encara no havien passat tres o quatre dies d’ençà que va arribar a can Desarrubies i Tristán ja va deixar a les clares que les coses no anaven gaire bé; l'animal quedava exhaust només de fer un parell de corredisses i Perico s’adonà a l'instant, quelcom normal ja que a ell li passava ben bé el mateix; a ulls d’en Perico la diferencia estava en que el quisu no tossia. Però Perico no va dir res a ningú; simplement va voler veure en Tristán un ànima bessona, algú especial i diferent, com ara ell mateix davant els altres nens.

Un matí de diumenge en Perico i el seu pare van sortir a fer un volt i de passada a comprar el pa i el periòdic, i van decidir que Tristán estava ja preparat per a acompanyar-los. De fet, calia començar com més aviat millor amb l'educació cívica del gos i encara que les seves potetes eren encara curtes i la panxota gairebé li tocava a terra, el cert és que Tristán es movia amb l'agilitat suficient per poder-los seguir al trotet sense massa problemes; i els fets els donaren la raó fins que no van arribar al parc i en Perico va decidir jugar amb ell, fent-li anar i venir, saltar i córrer... Llavors el cor de Tristán va dir prou i va decidir avisar, i el gos va acabar una carrera en tombarella i ja no es va aixecar. Brufolant i per sobre de tot perplex, Tristán es va quedar quiet, amb els ulls oberts, molt oberts, emetent un lleu, agut i intermitent esbufec que va sorprendre Perico i va espantar al seu pare.

L'animal va fer el camí de tornada a collibè d’en Perico i només arribar a casa va beure aigua i es va arraulir en el sofà. I allà s’hi va estar hores. No obstant això, a poc a poc i sense que ningú s'adonés Tristán la va tornar a ballar i va recuperar la seva trastejant rutina, pixadetes incloses per tot el passadís. Impossible, no hi havia manera de fer-li entendre que aquelles coses es feien al jardí; i per altra banda, cada vegada que se li renyia el malparit et mirava amb una expressió de mosqueta morta que feia molt difícil empipar-se amb ell.

Dilluns a la tarda, a la sortida d’escola, la mamà de Perico li estava esperant amb el sandvitx de tonyina que tant li agrada i amb Tristán en un cistell; anirien al veterinari; a la veterinària, per dir-lo amb propietat. La veterinària, una dona de gran simpatia que sabia connectar per igual amb bestioles i personal, va examinar Tristán mentre la mamà d’en Perico i ell mateix li anaven explicant el que havia passat només un dia abans. Després d’auscultar-li el pit la veterinària va corroborar el que sospitava des del principi: el cadell patia una arítmia de cor. Tot seguit i per assegurar el tret, li’n va fer dues radiografies que no només van confirmar el diagnòstic sinó que el va empitjorar: Tristán tenia el cor més gran del que hagués estat normal.

Des d'aquell moment i sense que ell tingués la més remota idea, Tristán era un gosset minusvàlid amb tots els ets i uts. Passejava poc i malament, menjava sense greix i prenia una medicació preventiva... Francament, allò era una broma de gos, però malgrat tot era un encant i si rebia les cures necessàries potser tindria una vida més o menys llarga; un parell o tres d'anys, a dir de la veterinària.

Fermín Vélez va llogar l'adossat del costat només uns mesos abans de l'acabat de relatar. La parella que l’havia comprat i que va viure-hi els primers tres anys es va trencar i cadascú se’n va anar pel seu costat; segons sembla no van poder vendre la casa pel preu que pretenien i al final van decidir arrendar-la tot esperant millors temps per al totxo.

Fermín estava ja ben entrat en la quarantena i oferia un aspecte força desmillorat; feia més de deu anys que s’havia divorciat i pertanyia a aquella classe d'homes que sense una dona al seu costat es deterioren ràpidament i sense remissió, talment com un edifici deshabitat. També cal dir que Fermín no enganyava a ningú i que si bé deixava aviat a les clares que no era molt espavilat, per contra resultava ser un home simpàtic i agradable, sobretot entre setmana, quan no hi bevia. A més, de cap de les maneres podria dir-se que fos un mal veí; mai no es ficava amb ningú i si tenia problemes se’ls ventilava tot sol, sense embullar ni enterbolir la convivència del veïnat. Tant era així que de vegades era convidat a una barbacoa aquí o allà, moguts els veïns per la seva contagiosa simpatia, per la seva solitud o ves a saber, potser per ambdues coses alhora.

Perico i Fermín eren amics de jardí, és a dir, només es relacionaven a través de la tanca que separava els jardins de les seves cases respectives, que en el fons eren la mateixa casa doncs, en propietat, no s’hauria de dir xalet adossat a allò que no passa de ser un terç d'un edifici allargat i desproveït de gràcia que alberga tres habitatges bessons. La tanca, en efecte, era punt de separació i de trobada, i en ser de canya, baixeta i escarransida, resultava ser més virtual que efectiva. I el millor de tot, quedava just a l’alçada d’en Perico, un xavalot que malgrat els seus escassos set anys ja feia ni més ni menys que un metre vint-i-quatre.

Les converses entre Fermín i Perico eren freqüents; tenien lloc abans del sopar i en general giraven al voltant de tres assumptes: el Barça, el Barça i... Tristán, per descomptat. De vegades també parlaven de la tos però no gaires, perquè a Perico no li agradava i se les hi arreglava sempre per tornar a Messi. Perico solia explicar les aventures del seu gos amb tanta passió i mena de detalls que més aviat semblaven les seves pròpies aventures que les del pobre quisu, el minusvàlid. I Fermín les hi escoltava atent i participatiu, donant peu a que el noi s'impliqués encara més intensament i explosiva en el seu propi relat. En Perico vivia les seves històries, gesticulava amb aparatositat i modulava la veu amb sorprenent mestratge mentre, per exemple, dirigia el combat aeri entre els bons, comandats per l'inefable Tristán, i les forces del mal a les ordres d’en Cràpula, el gos dels Cáñamo, o dels Caamaño, els veïns de davant, un pastor alemany busca-raons que tenia el costum de fer impossible la migdiada en aquell barri perquè a primera hora de la tarda es tornava literalment boig i li bordava fins i tot a la galleda de les escombraries. Havia veïns que van arribar a plantejar-se enverinar-lo a la vista de l'escàs interès dels germans Cáñamo, Caamaño, o com cony es diguin, en posar remei a l’assumpte. Aquests individus, dos homes de mitjana edat i una noia bastant més jove, eren tan mancats d'agudesa com en Fermín però, a diferència d'aquest, els parents eren estúpids de mena, una cosa que està lluny de ser el mateix. I a més, eren males persones... Uns cabrons, per dir-ho clar.

Fa unes setmanes, una nit clara i estrellada com a poques vegades es repeteix al llarg de l'any, Fermín va sortir al jardí amb intenció d’espatarrar-se a l’hamaca cervesa en mà i disposat a gaudir de la fresca, com antigament es deia als pobles amb puta, tot i que això no ho entendria el propi Fermín ni que l'hi dibuixessin.... Bé, allà que hi era el bo d’en Fermín, que aquí és on volem anar a parar.

Somien els gossos...? Doncs jo diria que sí; els gossos somien amb guardar la casa de l’amo ferament i amb lleialtat; somien amb fer corredisses rere els gats o les ovelles, encara que per això els feliciten i pel primerament dit no; somien amb afartar-se de pollastre fregit i de meló, i somien amb cardar intensament amb el primer panxell que cau a mà, tot i que també es conformen amb qualsevol cosa que es mogui.
Aquella nit, acabada la pel•lícula del Plus, Tristán estava de guàrdia en el seu cistellet, protegit i calentet sota el porxo, en un ensonyador endormiscament, quan alguna cosa va cridar la seva atenció a l'altre costat de la tanca... Intrusos?

El quisu va alçar les orelles, es va posar tibant i allà que se’n anà, arrossegant-se primer per la gespa del jardí i després entre els geranis fins arribar a la tanca de canyes, al seu forat favorit, per on solia ficar el musell per espiar el que caigués a mà i somiar, en el seu propi somni de guardià, que acorralava el que fos i se’l menjava i ho escopia... Per aquell forat secret el nostre gosset minusvàlid s'obria a un món sorprenent ple de formigues i escarabats, de negres i de verds, quedava meravellat amb els saltirons dels pardalets i dels estornells, i escoltava el zum-zum de les abelles, de vegades tan antipàtiques, voletejant dubitatives entre les flors. Fins i tot havia dies que aguaitava algun ratolinet de camp que potser, sí potser fos sempre el mateix...; i és clar, trobava a Fermín, el seu animalet preferit.

I és que havia coses que Tristán tenia molt clares. Per exemple: sabia molt bé que els seus amos eren els seus amos, i tenia perfectament assumit que en Perico era el cap, que Cràpula era el dimoni i que Fermín era dels seus. La resta, tothom, el món sencer... tots eren intrusos, tots, alguns d’amables i d’altres no tant, però intrusos a la fi. Per al noble Tristán, Fermín era especial i el veia i se sentia gairebé com un igual. Més gran sí, i sense orelles ni cua... I lleig com picar a la mare, però era com ell després de tot; un col•lega, algú de qui podia refiar-se.

En escoltar fressa a la tanca, Fermín va girar la cara sabent que el responsable només podia ser Tristán. S’ho va pensar un segon i finalment es va aixecar i va decidir anar a buscar-lo proveït d'una piloteta de goma, la favorita del gos. En arribar a la tanca va mirar per damunt i va veure al maldestre guardià arrecerat sota unes fulles de gerani, callat i confiat en no ser vist. Somrient, Fermín va allargar el braç, va agarrar Tristán com un conill i se’l va endur a l’hamaca... Què passa, compadre? Tu tampoc tens ganes de dormir, oi...? Mira que ets afortunat, malparit; tot el dia sense fer un pal a l’aigua... No sé per què dirà la gent que duu una vida de gossos quan vol dir que les passa magres, quan hauria de ser a l’inrevés. Menuda vida la teva...! A veure, petard... mira la piloteta... Mira-la...! Au ves, busca...! I dient això Fermín va llançar la piloteta botant pel jardí mentre Tristán saltava al darrere tot excitat i més content que un gínjol. Després, quan la pilota va deixar de botar, la va mossegar i la hi va dur al Fermín, que novament la hi va llançar. I així una vegada i una altra, més fort en cada ocasió, amb més impuls. Els bots i les cabrioles de Tristán, el petit bòxer cangur, eren cada vegada més espectaculars, més acrobàtics... Fins que succeí la tragèdia i enmig d'una cabriola inversemblant, salvatge, el seu cor va rebentar i va caure a terra de cap, com un pes mort, mai més ben dit; i en caure, va clavar el musell a la gespa i va quedar girat cap a enrere, panxa enlaire i amb les potetes obertes, ben bé com si fos de drap...

En veure el que havia passat Fermín es va quedar garratibat, mut. Foren instants de desconcert, de desesperació, aquells... El gos no es bellugava, és que potser...? Fermín s’hi va acostar i es va quedar plantat davant el cosset inert i trencat d’en Tristán, allà, a la gatzoneta, sense saber què carai fer-ne. I ara, què els diria als Desarrubies...? Com li explicaria a Perico que el seu gosset s'havia mort així, d'aquella manera tan horrible? A més, ja li havien advertit que Tristán no havia de fer esforços i malgrat tot, ell... Déu meu! Què podia fer...?

Ja ho tinc...! Només cal que el cadàver del gos desaparegui i s’ha acabat el bròquil! Els Desarrubies es preocuparan, és veritat; i el nen segur que plorarà, i força, però amb el pas del temps tot s'acabarà oblidant. El trobaran a faltar, però tard o d’hora se'n oblidaran del gos. Així és la vida, què vols fer-hi...

I sense rumiar-s’ho més Fermín va agafar Tristán per la cua, va fer una ullada arreu per assegurar-se que no havia mirades indiscretes i se’n anà a dins, a casa, on no pogués ser vist ni escoltat. Ja fora de perill, va deixar al gosset sobre la taula de centre del saló i es va asseure en el sofà, davant el cadàver, a meditar com desfer-se d'aquella incomoditat peluda. Va fer voltes i voltes a l'assumpte i primer de tot va pensar en ficar el gos en una borsa de plàstic i llençar-lo al contenidor d'escombraries... Però el camió havia passat feia només una estona i ja no hi tornaria fins passats tres dies, com era costum a la urbanització. No puc deixar-lo allà tant de temps; amb la calor que fot durant el dia la pudor el delataria i a més, seria estúpid de la meva part sabent com se les gasta el Cràpula dels collons amb els contenidors d'escombraries...; segur que el cabronàs el deixava tot de potes enlaire... M’hi jugo un pèsol...! Millor penso una altra cosa... L’enterraré en el jardí; això és, si senyor! M’esperaré una bona estona, fins que tothom dormi i en un no-res..., au, l’enterro! Fermín, més tranquil després de l'esforç intel•lectual que el va dur a trobar la solució, va decidir esperar un temps prudent, el que calgués. I per fer temps va engegar la tele... Humm, un clàssic, no hi ha res millor per a passar l'estona... Vegem què hi fan a Cinemateca... Déu del cel, Rintintín! A la merda la tele...! Rai home rai, deixa'l! Un conyac, res millor que un conyac i a esperar...

Passada l’estona Fermín va sortir al jardí d'amagatotis i en un racó discret, sota l'ametller, va fer un clot amb la seva pala de jardiner. Fou ben fàcil i ràpid; després, va entrar de nou a casa per embolicar Tristán en el periòdic del dia i per segona vegada va tornar al jardí, ara per enterrar-lo. Perfecte; tal dit tal fet; cinc minuts en total... Ni això...!

Més tard, ja en el llit, Fermín no podia dormir; la seva consciència no el deixava aclucar l’ull. Encara sort que per a aquests casos existeix el que diem, mala consciència. Va ser una lluita acarnissada que al final va guanyar la pitjor de les dues. I gairebé s'havia dormit quan els penetrants lladrucs del Cràpula el van fer tornar a la realitat. I ara? Però, Què cony li passa a aquest fill de puta? Per què no callarà d'una vegada? No serà que...? I si s’ensuma el que ha passat...? Maleït sigui el gos dels collons...! I dient això Fermín es va aixecar d'un bot i va baixar al jardí com un llamp, i amb les mans, va furgar com un posseït fins que va treure del clot el maltractat cadàver del gosset. Després, se’l va mirar amb aversió i el va agafar per la cua, i tot seguit es va girar de costat per voltejar-lo amb el braç en remolí, ben bé amb moviments d'autòmat embogit, i el va llançar cap amunt en direcció al jardí dels Cáñamo, els Caamaño, o com sigui que es diguin aquests desgraciats...

Tristán, emulant l’spútnik, va volar alt, ben alt, i va anar a caure sobre el cap del Cràpula, a pes... Catacroc! El cop, closca contra closca, va ser de por i en resposta la fera va udolar com un xacal i va sortir corrents, la cua entre les potes, per a refugiar-se entre matolls i desaparèixer fins l’endemà.

De bona hora, ja al matí, el primer a aparèixer va ser el més gran dels Cáñamo, Caamaño o com cony es diguin, que en descobrir el pastís no va tenir cap empatx de llençar-lo al contenidor abans d’anar-se’n a esmorzar com si no-res. Tristán, el gosset volador minusvàlid, va morir perseguint una pilota de goma, en el cim d'una tombarella sense igual, i fou enterrat i desenterrat, i a la manera del Cid va acabar per sempre més amb la feresa del Cràpula, que des de llavors no va tornar a bordar. I l'últim servei del valent Tristán va consistir en alimentar les rates de l'abocador, sempre tan afamades. Al bo del Tristán el trobarien a faltar dos o tres dies, els mateixos que passarien abans no arribés la Isolda, una preciosa gosseta setter amb una salut de ferro. I és que ja se sap, mort el gos... Visca la gosa!!!

El pes del paper

2009-11-27T13:33:00.004+01:00

Article de JOAN BARRIL

"El Periódico" 27/11/2009

Quant pesa el paper? El paper en blanc pesa més aviat poc. Perquè realment el paper es converteixi en una mercaderia preciosa s’hi ha d’escriure alguna cosa. A vegades el més valuós és una xifra. A vegades n’hi ha prou amb una declaració política. Per als ciutadans més comuns, el paper més preat és el que acull el telèfon de la persona desitjada. I el paper imprès serveix per prendre seriosament les paraules que hi seran escrites i per recapacitar sobre les paraules que hi llegirem. Jo escric, tu em llegeixes. Tu em respons, jo hi estic en desacord. Jo et matiso, tu et mantens en les teves tesis. I demà ens prenem un cafè junts. Això és el paper i això és la llibertat de premsa.
Però hi ha una gent que no estima ni la lletra ni els arguments i que solament fa servir les paraules com a projectils per enfonsar el que suposen contrari. Uns i altres han arribat al camp civilitzat del pensament escrit. Però ara veiem que alguns comparteixen l’escriptura, però que abominen del pensament, perquè el pensament ha de tendir precisament a buscar la veritat. Però la veritat s’amaga en les idees preconcebudes. Això és el que està passant a Espanya. Es va voler fer una Espanya oberta i diferent i, en lloc d’acudir a les armes com ha estat costum, l’Espanya de sempre, la que no pot pensar perquè tants anys de poder l’han privat del fèrtil sentiment del dubte, ha recorregut a les paraules.
Els he de dir que, en el meu creixent escepticisme al voltant de la manera d’entendre la política catalana, feia temps que no em sentia tan orgullós de pertànyer a un ofici capaç de publicar de comú acord un editorial com el que ahir van publicar diaris que tenen com a comú denominador la catalanitat dels seus plantejaments. Entre aquests diaris hi havia publicacions que no amaguen el seu independentisme i altres diaris de caire liberal-conservador. Veurem què fan en els pròxims dies alguns dels diaris que reclamen ser de la globalitat o del progressisme espanyol. I altres, com sempre, van gastar ahir un dia de la seva vida per trobar algun element recargolat amb què enfrontar-se al que ells consideren «el pensament únic». El diari El Mundo va arribar a afirmar en primera que «és impossible dir més falsedats amb pitjor intenció en menys espai». Ho diu el diari que més espai i durant més temps ha mentit intencionadament sobre la realitat catalana.
Als que ens sentim realment interessats per Espanya, per la seva cultura i la seva gent, ens entristeix comprovar que Espanya només se sosté amb la invenció de l’enemic comú. Ens sap greu aquesta idea excloent d’entendre les llengües alienes no com una riquesa, sinó com un greuge. Ens preocupa que entre la veritat revelada d’una Espanya tancada es vagi tirant la llenya al foc d’una separació –si més no mental– que comença a ser inevitable. Que no es preocupin El Mundo i els seus creients: a vegades només cal el pes d’un full de paper imprès perquè provoqui el dolor d’aquesta malaltia opulenta que és la gota. Diguin el que diguin, no deixaré mai d’interessar-me per Espanya, on tants amics tinc i tindré. Però gràcies a El Mundo i els seus adlàters deixaré d’anar a Espanya com a ciutadà i em limitaré a gaudir d’Espanya com a turista. Això, és clar, mentre el Tribunal Constitucional i els seus pregoners no em deixin tirat a la frontera com un immigrant qualsevol. Una vegada més em pregunto: però, a aquests usurpadors d’Espanya, què cony els hem fet?

Aurora, sempre (conte)

2009-11-10T18:23:00.016+01:00

Passen ja de dos quarts de deu de la nit i Aurora, totalment exhausta, abandona l'escola municipal on cada dia fa mitja jornada com a netejadora. Tot i que treballa en aquest centre des de fa quatre o cinc anys, Aurora no és empleada municipal; fa feines per una empresa de serveis subcontractada per una altra empresa de serveis que a la seva vegada havia estat subcontractada per la concessionària. Al matí fa algunes cases i a la tarda l'escola. En això i poca cosa més transcorre la seva vida i entre tot plegat a penes hi toca mil euros en acabar el mes.
Aurora és mig gitana i en ser filla de paia mai no li van fer gaire cas ni uns ni altres. Sempre ha estat devota de la Mare de Déu dels desemparats, però des que Mossèn Narcís se’n anà a les missions ja no acut a Missa tan sovint com abans. Aurora té una mirada dolça i juvenil que contrasta amb el seu aspecte abandonat i trist; el cert és que acaba de fer 46 anys però aparenta tenir-ne 10 de més. Aurora es troba sola des de fa una eternitat; el seu home la hi va deixar per una altra quan ni tan sols havia fet els 25. Amb la depressió que va seguir va perdre més de trenta quilos, però ni així va tornar el seu Ramon de l'ànima, de qui mai més no ha tornat a tenir la més remota notícia. Malgrat tot en el cor d'Aurora mai no hi va haver lloc per un altre ni pensament que no fos per ell. Ni en el seu llit... on cada nit ofega la solitud en llàgrimes fins acabar rendida al son de pur esgotament. Aurora, les fantasies més humils i les amargures més profundes et bressolen fins a l'alba sense que te’n adonis.
Aurora té un fill, un únic fill, Jonàs, Jonasito de les seves entranyes, que fa molt de temps que no l’hi para la més petita atenció; ja té 27 anys, el noi, i està com la majoria de nois de la seva colla: sense feina i sense expectatives. De fet Jonasito mai no va treballar més enllà de dos mesos seguits. És un noi particular, en Jonasito, sempre ho ha estat; l’hi costa, d’ adaptar-se, i no tolera romandre entre quatre parets: s'ofega. Ha intentat treballar com a manobre de la construcció..., ho ha intentat sí, però és tant dura la feina! I a més, la disciplina mai no va ser el seu fort; i menys encara la paciència. El noi no sol parar per casa sinó de tard en tard i a més, té per costum entrar i sortir a deshores de manera que a la seva mare no se li presenta l’ocasió de veure’l si no és perquè ell així ho vol i sempre, què l’hi farem, per a arreplegar alguns euros que Jonàs, bon noi, sol agrair amb un, "i què vols que faci jo, amb això?" Però no hi fa res perquè en Jonasito sap buscar-se la vida i no sembla que la penúria de la seva mare li afecti gaire. Pobre Jonàs, Aurora. Pobra Aurora.
Són gairebé a tres quarts de deu i Aurora torna a casa amb un caminar lent i pesat. Els seus peus, rebentats, no li caben a les sabates i té les cames inflades i adolorides, el pa de cada dia. I el cap, Aurora, el teu cap... sense idees, esborronat, absent... Al pas que vas, Aurora, cor vacant, ulls blaus, preciosos i sempre brillants, no hi arribaràs abans no passi mitja hora però, tant hi fa. Al capdavall ningú no t'espera... En posar peu a casa encendrà l'estufa de butà, després obrirà una llauna de tonyina o, ves a saber, potser aprofitarà les restes de la verdura d’ahir. I s'asseurà davant la tele: el ritual abans del got de llet i el llit.
Ja no falta gaire...; Aurora ha deixat endarrere la Devesa i inicia la travessia del pont de França, des d'on ja veu l'edifici de sis plantes del Patronat on viu des de fa més de quinze anys. Les nits d'hivern sempre bufa un aire fred i tallant sobre el riu i avui no és cap excepció. Els cotxes són escassos, fugissers, fantasmals... i la desolació es deixa notar aquí més que a qualsevol altre indret de la ciutat. Aurora camina a poc a poc, cada vegada més lentament fins aturar-se a meitat de recorregut sobre el pont. Estàs cansada, oi...? Però no, no està cansada sinó fastiguejada... i girarà la cara al vent... i notarà el glaç metàl•lic de la barana als avantbraços... i s'endurà les mans al front i després als ulls i... tot plegat el temps d'un lament profund i silenciós abans d'enfilar-se per la barana i precipitar-se pont avall. Però el cop no serà fatal; es trencarà el coll i inconscient i malferida acabarà ofegant-se de matinada en les raquítiques aigües del riu. Ningú, ni a la feina ni a casa la hi trobarà a faltar i semioculta entre aigua tèrbola i l’herbada el seu cos probablement no sigui descobert fins passats tres o quatre dies. Però tant se val... És el son etern, Aurora. Ara no badis.

Compte amb el cafè.

2009-11-02T23:24:00.003+01:00

Dirigit per Stephanie Marguerite & Emile Tarascon

Música: Oldelaf et Mr. D

El parèntesi (compte clos)

2009-10-29T14:47:00.012+01:00

En Joan i en Narcís van néixer el mateix any: el primer va veure la llum només entrada la primavera i l'altre va arribar amb les calors estivals. Es van conèixer mentre feien cua davant del Centre de Mobilització i Reclutament de Barcelona en espera de rebre el farcell i la carta de viatge preceptius. Una setmana després tots dos iniciarien un lent pelegrinatge fins al Centre d'Instrucció a bord d'un llarg i atrotinat tren amb seients de fusta tan durs com a bruts; havien estat destinats a Cartagena, a la Infanteria de Marina, on haurien de passar dos llargs anys de les seves vides. Mai no van ser veritables amics tot i que van coincidir en moltes borratxeres i en un milió de guàrdies. Alguna tarda de dissabte, inclús, van arribar a suportar plegats el desdeny pels uniformes que des de sempre ha niat a la mirada de les noies d’aquella ciutat. I van compartir també el vi i el formatge d'altres infants de marina i amb ells, els porros propis. Pudor d'alcohol, fum i roba usada; mirades embriagades i innòcues sempre i de bon matí xiscles histèrics de patriotes inestables, perillosos, de a tres pobres galons per bocamàniga. Arribat el moment en Joan i en Narcís foren llicenciats i els seus camins mai més tornaren a creuar-se. Avui, 52 anys després, ja han desaparegut. La d’un, va ser una vida llarga i prolífica; la de l'altre no. Tots dos van morir un mateix dia i en el mateix instant van ser oblidats.

El desencant (fragment de "Rodez")

2009-09-29T22:37:00.025+02:00

No n’hi ha res que sigui per sempre, no és això, el que diuen? I prou sabut és que no són gaires les coses veritablement extraordinàries que conserven indefinidament aquesta qualitat.

Tot..., fins i tot les sensacions i les emocions... Tot acaba esdevenint vulgar i rutinari després d'un temps i d'haver-se assajat un cop i un altre. I la rutina al capdavall no és més que el preludi de l'avorriment, del desencant. Després, vulguis o no, no pots alliberar-te de les servituds que has anat acceptant a mesura que mallaves el camí...

De vegades em pregunto si hi ha res pitjor que la rutina... Sí, suposo que sí, però..., millora això les coses...? Quan tens un mal de cap de l’hòstia, et trobes millor si saps que algú pateix un tumor cerebral...? Només un idiota trobaria consol en una cosa així.

Durant l'adolescència solia passar les vacances d'estiu en el meu poble i per aquella època tenia un bon amic —Agustín, es deia— que em va ensenyar una cosa molt important sobre la rutina en general i sobre l’avorriment, que és la seva conseqüència més òbvia tot i no ser l’única ni la més greu. Gairebé cada dia, quan havent dinat tothom descansava i el poble sencer quedava sumit en una quietud i un silenci com a mai no he conegut enlloc, em deixava caure per casa seva per a passar l'estona xerrant o..., què sé jo...! La qüestió era fer el que fos per tal d'entretenir-me i suportar millor l'abúlia que m'assaltava cada tarda fins ben entrades les vuit; que d'això es tractava al cap i a la fi.

Agustín tocava la guitarra i tot sovint me’l trobava assegut en un dels graons de la porta que obria casa seva al pati, aixoplugat sota la parra, assajant alguns acords o tocant alguna cançó dels Beatles. Recordo que amb prou feines fregava les cordes amb els dits per a no molestar a ningú, ja que qualsevol amb una gota de seny, cosa que no ens incloïa a nosaltres naturalment, no feia res en aquell moment que no fos la migdiada.

Després de recórrer sota un sol de justícia la distància que separava casa seva de la meva jo preferia entrar pel chambao, a través del qual també s’arribava al pati. Si era el cas i en efecte el sorprenia amb la guitarra a les mans, em limitava a agafar un petit tamboret de fusta i sense pronunciar a penes un mot em seia al seu davant. I el mirava, a l’Agustin..., perquè més que escoltar-lo el que jo feia de debò era observar-lo... els seus gestos, els seus moviments, les seves pauses… Només de vegades i sempre com a fons als meus pensaments, parava atenció a la música...

—Michelle, my belle,
—Sont des mots qui vont très bien ensemble,
—Très bien ensemble...Encara puc escoltar-lo si m'ho proposo.

Les meves tardes allà... podria dir-se la meva vida en realitat..., eren planes i tan simples com un abecedari de tres lletres. No cal dir que aquella era una vida lliure de complicacions que es desenvolupava pausadament, sense pressa; i dic això carregat d’enyorança, que hi consti. Arribat a aquest punt a ningú no sorprendrà que cada tarda i sense adonar-me’n em veiés sumit en... com ho diria? En.. en una mena de letargia sorda i aplatanada, en una espècie de... de nirvana per a idiotes. Mai no em vaig parar a calcular quant de temps arribava a romandre en aquell estat... En tot cas, penso ara, estic convençut que era força més del que qualsevol persona raonable hauria considerat prudent o normal.

Una d'aquelles plomisses tardes, no sé ben bé com, vaig aplegar prou esma per a preguntar-li a l’Agustín: però..., és que tu no t'avorreixes mai? I ell, amb tota la parsimònia de la qual era capaç, va acabar uns acords i sense aixecar la cara de la guitarra va sentenciar: «no».

L'escenari va continuar exactament igual després d'això; al cap i a la fi allà no hi havia passat res, de rellevant. De fet, mai no passava res, de rellevant. Ell, si més no en aparença, continuava concentrat en la guitarra mentre jo romania callat, com sempre, aquell dia embadocat amb una perdiu amoltonada que se’m feia enorme en estar tancada en una gàbia de fusta massa petita per al tamany de l'animal. Tanmateix, passada una bona estona i quan ja m'havia oblidat per complet de la pregunta, Agustín, sense mirar-me, hi va deixar anar: «no m'avorreixo mai perquè sempre sé el que haig de fer...»

¿...? Després de fer-li voltes i més voltes a la frase —ignoro si per la feblesa mental que em provocava l'asfixiant calor o simplement per ser una mica curt de gambals—, vaig poder desentranyar el que en un principi em va sonar a proverbi de ressonàncies confucianes..., i és que saber sempre el que has de fer no significa que sempre hagis de fer alguna cosa.

Era un bon paio, aquell Agustín; el vaig arribar a apreciar sincerament i potser la raó calgui cercar-la en què a més d'intel·ligent era home de poques paraules, una virtut no gaire comú. Ha passat ja molt de temps des d'aquells nostàlgics dies i la vida s'ha encarregat d'anar matisant les coses, d'aprimar alguns significats i engreixar altres, de descolorar algunes opinions o visions de les coses..., i sobretot de fer-nos més vells a tots. I potser mica més matussers, també... El temps, és clar...

Quan fas el mateix una vegada i una altra des de fa molt i molt de temps i saps que l’endemà tot seguirà més o menys igual, qui és el guapo que pot retreure't que et sentis aclaparat per l'avorriment i que amb el desencant subsegüent perdis tot interès en el que duus entre mans?

Maleïda rutina... qualsevol cosa, qualsevol satisfacció que pugui oferir la vida acaba d'aquesta manera per poc que li fiquis mà un xic més del compte...

Men of Good Fortune (fragments de "Rodez")

2009-08-25T23:18:00.026+02:00

«Marcel·lí, grandíssim fill de puta..., penso en tu i m’alegres el dia... Qui ho havia de dir després de tant de temps...? Quan ja només eres un malson que de tard en tard s’escapava de l’infern per a torturar alguna de les meves nits, el destí va voler que les nostres vides es tornessin a creuar camí de Rodez. Quantes probabilitats, hi havia, de què una cosa així pogués passar...?»

1. Diuen, alguns, que el destí no existeix, que això del destí són foteses pròpies de somiatruites i entabanadors de tota mena i condició... Què sabran, aquests ingenus? I és clar que hi existeix! Tant sí com no el destí forma part de la vida de tothom i no és qüestió de fer-li voltes a l’assumpte sinó de rendir-se a les evidències... Aquells que dubten no saben en realitat de què en parlen.
Tot plegat és d’allò més senzill; al cap i a la fi el destí és com un joc, l’únic que paga la pena de ser jugat i l’únic, ves per on, del que no hi pots escapar. Sí, i és clar que sí... és el vell i esquerp joc de la vida... o de la mort, com s’estimen més alguns..., el desenllaç del qual depèn de forces que incideixen sobre un pèndul que oscil·la a imatge i semblança del d’en Foucault. En tots dos casos realitat i aparença es confonen per a demostrar un principi inapel·lable: el principi de la inèrcia.
L’experiment foucaultià és en essència el següent: la inèrcia fa oscil·lar un pèndul suspès a determinada alçada; mentre això succeeix es pot observar com la seva trajectòria experimenta canvis progressius que són atribuïts a la rotació de la terra. Un engany dels sentits en realitat perquè tant per tant, és la terra la que es mou sota el pèndul l’oscil·lació del qual es manté inalterable.
En el nostre joc succeeix si fa no fa el mateix; aparença i realitat es confonen i permeten experimentar el miratge del lliure albir. Però els miratges, per captivadors que puguin ser, no poden fer-nos perdre de vista el principi de realitat perquè només hi ha un fet incontrovertible en tota existència humana, i no és cap altre que el de ser una tossuda trajectòria cap a la mort. La resta és pura amenitat.
En el primer alè de vida de cada individu el destí dóna la primera empenta al pèndul i a partir d’aquell moment se n’encarrega de mantenir-lo en moviment en una trajectòria tan invariable com fatalista. El que succeeix sota el pèndul resulta del tot irrellevant. Però això no és més que una part perquè en aquest joc tothom té assignat un paper de predador o de presa que és mantingut ocult en un sobre tancat i fora de l’abast; i això és, precisament, el que fa d’aquest joc quelcom especial, únic, ja que mai no se sap el rol que uns i altres representarem sobre l’immens escenari que és la vida fins que els fats, l'atzar o... digues-li com vulguis..., se'n encarreguen de revelar la teva naturalesa i posar-te cara a cara amb tu mateix, amb el teu destí... Llavors s’obrirà el sobre... perquè és llavors que el joc comença de veres.

2. «Marcel·lí... fotut Marcel·lí. Encara et veig creuant la carretera al trot per acostar-te al meu cotxe com un gos agraït; només et va faltar bleixar... Mai no oblidaré la cara que vas fer en veure’m després de gairebé sis anys. Tampoc no podré oblidar el patetisme de la situació i aquella imatge teva, esquinçada i estrambòtica, que en altres circumstàncies qui sap si m’hauria trencat el cor.. Recordo tots i cada uns dels detalls de la trobada, ben bé com si el temps hagués passat debades...
L’alegria de saber-te rescatat et va fer travessar la carretera com un bufó de feria, a bots i empentes, però fou descobrir qui t’oferia la mà i et vas aturar en sec fent la cara enrere amb brusquedat, talment com si haguessis rebut una bufetada. La teva reacció no em va sorprendre gens ni mica... Et vas quedar plantat a quatre passes de mi amb el cap lleument tort i la mandíbula despenjada, sens dubte preguntant-te, què hi fa, aquest, aquí, en el cul del món? Jo m'havia preguntat el mateix només mitja hora abans, en creuar-me per primera vegada amb el teu cotxe».
—Víctor Sis...te...lla..., ets tu...?
—Ja ho veus, Marcel·lí. Roda el món i torna al Born...

3. Un cop trencat el glaç tots dos vam tancar la boca durant una bona estona; ell, immòbil, al bell mig de la carretera tocat indirectament per la resplendor de l’enllumenat del meu cotxe i visiblement consternat... Fitant-me amb ulls de peix, incrèdul... El seu aspecte desolador, el posat... tot ell era una invitació al desfici; i els braços... aquells braços seus d’orangutan retuts completament a banda i banda d’un tors excessiu i no obstant això vençut per les seqüeles de l'accident, per la sobreabundància de quilos o per totes dues coses alhora, ves a saber... El que tenia davant no era més que una silueta difosa, torta i tremolosa, els genolls de la qual s’insinuaven sanguinolents pels esquinços dels pantalons... Amb tot, però, el més estremidor d’aquella espectral presència era la mirada... Encara la conservo gravada a la retina; acluco els ulls i la hi veig tot just davant meu... Hi havia un esquitx de demència en aquell esguard mig extraviat..., n’estic convençut...Tot plegat un grotesc espantall, una ruïna sota la intensa i blavenca llum dels fars.
Per fortuna la carretera romania deserta; altrament l'haurien atropellat sense que ningú no hagués mogut un dit per evitar-ho, encara que per raons ben diferents: ell estava paralitzat, com absent i jo... jo estava encantat, què collons!
Per aleshores el cel havia començat a obrir-se per Rodez però ja era massa tard i només va servir per deixar veure alguns retalls d'estrelles aquí i allà sobre un fons que amb prou feines mantenia el record del blau. Les escorrialles de pluja que encara suportàvem, d’aquella pluja torrencial, fantasmagòrica, que menys de mitja hora abans havia sorgit del mateix infern per a modular les meves intencions, va cessar tot d’una, sense advertir-ho; i despatxada la pluja el primer avís del mestral ens va ficar el fred al cos.
—Va, home, acosta't, no et quedis plantat com un estaquirot...
—Però, què hi fas, aquí...?
—Jo et podria fer la mateixa pregunta Marcel·lí però, au va, deixem-ho estar per ara.
Seguint el meu costum aquell dia havia previst fer parada a Chez Manu per a sopar, però en vista de les circumstàncies vaig decidir canviar de plans. Per res del món no m'hauria presentat a casa de Luc en companyia d'aquell desgraciat.
Un cop d’aire gelat com un caramell em va empènyer a entrar al cotxe a corre-cuita i això em va donar l’oportunitat de fixar-me bé en Marcel·lí, encara a la intempèrie i carregat de dubtes. El vaig poder observar llavors amb atenció i... veure’l allà, tot desemparat, em va provocar una intensa i inexplicable sensació de felicitat, de benestar..., d'un benestar rar que mai no havia experimentat abans. Tota una sorpresa, l'admeto; una meravellosa sorpresa... Reconec que vaig gaudir com un nan observant com feia la volta al cotxe amb aquella dolorosa parsimònia... recolzant-se sobre el capó, de vegades amb totes dues mans mentre arrossegava la cama dreta… lentament…, fins a assolir per fi la porta lateral davantera del mateix... Inoblidable. I una excitació... com la definiria...? perversa i dolça per igual, va sacsejar el meu estat d'ànim després de veure’l entrar en el cotxe, tremolós... vulnerable... I no m'havia recuperat encara i una fuetada confusament sexual va esclatar en el meu cap en ser testimoni privilegiat d'aquell sospir tremolós, gairebé entendridor que va deixar escapar en tancar la porta. Aaah... Mira’l...! Arrugat, derrotat...
Aquell instant va captivar els meus sentits i va desarmar per complet les escasses inhibicions que encara haurien pogut tenallar-me..., i va treure a la llum una faceta fins llavors desconeguda del meu caràcter, de mi mateix. No sé com però... em vaig emborratxar de gust, de plaer... Sí, de plaer... d'un plaer nou i embriagador del què ja no en podria prescindir en endavant.
El destí s’havia encarregat de posar a les meves mans al cabró que anys enrere em va fer la vida impossible, al fill de puta que va truncar unes expectatives professionals tan prometedores com legítimes i em servia en safata de plata l'oportunitat de fer tabola rasa. Després de tant de temps... de tant sofriment.

4. Tot plegat va passar a les acaballes d'octubre, aviat farà sis anys… Recordo que era un dia típic de tardor, d'aquells dies lletjos que tant m’agraden i que sovint enyoro. Ara ressol i tranquil, ara cobert i ventós..., fins que a quarts de sis, si fa no fa, un grop de núvols negres encapotaren definitivament el cel fent que el crepuscle fos encara més fugaç del que ja és habitual en aquella època de l'any.
Amb prou feines havia trànsit i la ràdio, ja de bon matí, havia pronosticat pluges indiscriminades per tot arreu que no hi trigarien a arribar. La gent aquí sopa aviat, massa aviat pel meu gust i tot feia pensar que jo devia ser l'única excepció a la bucòlica i destemprada quietud d'aquella tarda. Si més no això és el que vaig arribar a pensar… Però m'equivocava.

El vaig veure només encarar la recta que travessa la plana de Lagardère i tot indicava que esperava alguna cosa, o a algú... S’estava de peu dret a la cuneta, recolzant el cul sobre la porta del seu BMW, aquell cul enorme... i el vaig reconèixer de seguida malgrat el segle que havia passat des de l'última vegada que ens havíem vist i de que el temps no havia tingut clemència amb ell: el cabró estava encara més gras que en aquella època. Més tard m’explicaria que havia punxat una roda i no es va veure amb cor de substituir-la per la d’emergència... Pocatraça... I és que quan tens una merda per cervell ni que tinguis cent braços tots se’t giren esquerres. Hi haurà estadístiques sobre aquesta mena de coses…? N’hi hauria d’haver.

5. Hi he pensat tantes vegades, des d’aleshores...; ignoro què punyetes va passar pel meu cap però me’n alegro del que vaig fer; tornaria a repetir-ho un cop i un altre sense cap gènere de dubte i sense ombra de pesar. Simplement em vaig deixar endur per les circumstàncies; això és tot. Vaig sentir l'empenta d'una força sobtada, salvatge... com si un mar d'odi alliberés una gegantina onada de rancor i s’endugués per davant qualsevol mecanisme de contenció emocional per a donar via lliure a la barbàrie que porto dins... Que tots en portem a dins.

Sonava Hope en el reproductor... recordo que vaig apujar el volum al temps que trepitjava a fons l’accelerador. M’encanta recordar-ho... Amb la vista clavada en aquell desgraciat i l’alè contingut vaig buscar la ratlla lateral i m'hi vaig arrapar... Trrrrrac..., el sotragueig sec i accelerat dels pneumàtics en rodar a tota pastilla sobre les estries de seguretat complementava el ritme brutal dels violoncels i oferia a les meves intencions un marc sonor maquinal, ronc..., irresistible. I em vaig negar a afluixar fins no veure dibuixada la por a la seva cara amb tota netedat. Llavors... llavors... trrrrrac... un cop de volant i aah...! Vaig passar al seu costat com una exhalació, fregant-lo gairebé, mentre ell s’aculava contra el seu cotxe i manotejava com un nen terroritzat... I es cagava en els meus morts... Bé, això m’ho imagino perquè fins i tot les rates deuen conservar algun rastre de dignitat, suposo... Més tard vaig saber que no em va reconèixer.

«Fes-te fotre cabró, i tant de bo comenci a ploure a bots i barrals abans que no despertis la compassió d’alguna ànima caritativa i et reculli».

6. Exultant de satisfacció vaig continuar el meu camí durant quatre o cinc quilòmetres més, gaudint d'aquell buf de glòria amb el gest espaordit d'aquell calamitat imprès en el meu cap... Però res, no gaire temps més tard, quan ja començava a oblidar-me d’aquella estúpida criaturada i centrava la ment en els meus assumptes, aquell mig somriure, aquella fugaç complaença, van donar pas a una explosiva revelació que hauria de canviar el rumb de la meva vida. En aquell precís instant, encoratjat per seixanta embriagadors decibels de Kaamos, es va revelar davant meu quelcom més que una simple expectativa: era l'ocasió de tancar d'una vegada per totes una vella i dolorosa ferida.
Vaig notar que els meus ulls s'il·luminaven… que l'ànima em feia una batzegada... I des d'aquell dia la música d’Apocalyptica té un plus que no em sé explicar i que només d’escoltar-ho m'eriça el moixí de la nuca.
Per què no? em vaig preguntar una, diverses vegades. Sí, per què no? Ja feia una bona estona que tret d’en Marcel·lí, ningú, absolutament ningú s'havia creuat en el meu camí…La necessitat de reflexionar sense distraccions em va fer parar a la cuneta tot pensatiu, amb les mans sobre el volant i la mirada fixa en les primeres cases de Laissac, només a quatre passes davant meu.
Llavors, com a flaixos punyents, esclataren en el meu cervell algunes imatges d’aquell fill de puta fent-me la vida impossible i, ai las! l’acarnissament amb el qual s’emprava fins aconseguir el seu propòsit. Vaig rememorar un rere l’altre alguns dels pitjors moments que recordo i el cor se'm va encongir exactament igual que en aquella desafortunada època, quan jo m’havia de conformar amb ser la seva víctima... No se’n va sortir amb el seu propòsit i no em van despatxar del bufet, un dels més importants de Barcelona, però aleshores es va dedicar a boicotejar la meva feina, a menystenir-la fins a la nàusea... No perdia oportunitat per a difamar-me, el cabronàs, i no va deixar de posar-me pals a les rodes fins que no em va quedar més alternativa que marxar i espavilar pel meu compte. I no em penedeixo, però en marxar d’allà, tot fastiguejat, em vaig jurar que algun dia me les hi pagaria.
I mira..., ves per on! El destí l’acabava de posar en el meu camí justament allà i en aquell moment precís... No calia fer-se més mals de cap, vaig engegar el motor i tot seguit vaig fer mitja volta… És clar que hi vaig tornar!

7. Només girar cua va arrencar a ploure, quatre gotes al començament que gairebé vaig arribar a agrair. Però rai, perquè en menys d'un sospir allò va fer petit el diluvi. Redéu! La fotuda pluja va arribar a ser tan intensa que feu inservible la llum de carretera i amb prou feines tenia visibilitat amb la curta i els antiboira… Zero; era completament impossible distingir res que vingués de cara, i per l'esquena encara era pitjor a causa del núvol de pols d’aigua que aixecava el cotxe. Amb tot, les ganes de trobar-me amb ell per ajustar comptes em feien anar molt i molt de pressa, amb menyspreu absolut del risc que suposava… Tanmateix se me’n fotia, tot plegat. Me’l volia imaginar refugiat en el seu cotxe, espantat, repodrit; esperant una assistència mecànica que no hi arribava...
Poc després però, sense avisar i sense saber-ne com, vaig notar un frec sord a la meva dreta i en mirar instintivament pel retrovisor em va semblar que alguna cosa buscava refugi entre l’herbada de la cuneta. Tal vegada un gos, pel gemec; o potser un senglar… El cert és que vaig reduir la velocitat fins gairebé aturar-me per a poder mirar més acuradament, però la cortina d'aigua i la foscor sobrevinguda m'impedien veure més enllà de dos o tres metres. No-res al capdavall. Vaig continuar el meu camí i només un parell de quilòmetres més avall vaig localitzar per fi el BMW d’en Marcel·lí. El vaig deixar ràpidament enrere prement l’accelerador i no va ser fins arribar al final de la recta que no vaig decidir afluixar i tornar sobre els meus passos. Abans, però, vaig tenir la precaució d'apagar l'enllumenat durant uns segons; per si de cas.
En acostar-me, vaig fer un parell de ràfegues mentre frenava a poc a poc fins a situar-me uns metres darrere del seu cotxe, amb les llums de posició i els pilots d'emergència encesos. Llavors vaig cercar la llanterna en la guantera i em vaig quedar plantat com una soca a l’espera de que la pluja aplaqués la seva fúria... Beneit del cabàs! Un minut més tard, tocant ja de peus a terra i resignat davant l’impossible, em vaig armar de valor i amb el coll enfonsat entre les espatlles vaig saltar a la intempèrie com vaig poder. El primer impuls va ser anar a comprovar el costat dret del meu cotxe; però res, per sort no hi havia cap senyal de l'empenta a la fotuda bestiola. Després, més tranquil ja però també a corre-cuita, m’hi vaig acostar al seu... La sorpresa fou majúscula: estava tancat i barrat i dins no hi havia ningú...Vaig caminar una vintena de metres sota aquell diluvi guaitant aquí i allà, confús, desconcertat, però de seguida vaig fer enrere per envoltar el seu cotxe per segona vegada i escrutar novament per les finestretes. Maldava per trobar alguna pista, alguna cosa que em revelés el perquè d'aquella incògnita, però la falta de claredat i aquella maleïda pluja feien inútil qualsevol esforç.
Sorprès, una mica alarmat i sobretot calat fins al moll de l’os, vaig cercar refugi en el meu cotxe. Què hi havia passat, allà? Coneixia molt bé aquella carretera i no recordava res, a les rodalies, que pogués servir d'abric a ningú…
«On s'haurà ficat aquest dropo, amb la que està caient? És que no ho entenc perquè, en aquestes circumstàncies i si no tens on anar-hi, què millor que el teu propi cotxe …? El deu haver recollit algú, suposo... Però jo no he vist ningú d’ençà que ens vam creuar, ni de baixada ni de pujada… Llavors… hauria de suposar que algú que venia des de l'autopista l'ha recollit i… i se’n ha tornat...? Així, sense més ni més? Això és improbable, estúpid inclús perquè d’aquí a l’enllaç de Sévérac-le-Château no hi ha menys de vint quilòmetres i de camí només et trobes un parell o tres de llogarrets sense interès ni cap servei; arribats aquí el més lògic quan vens des de l’autopista és continuar fins a Rodez, que està molt més a la vora. I per a més inri l'assistència en carretera únicament pot venir d’allà, de Rodez, amb la qual cosa jo me n'hauria adonat... Amb aquesta mena de temps o et quedes en el cotxe o... Hòstia, hòstia... no hi fotis! I sí..., i si allò no era precisament un gos...?»

«...M’ho deuria haver imaginat des del primer moment...; segur que era ell! Amb aquell temps de merda, qui podria cometre una imprudència tan greu tret del talòs d’en Marcel·lí...?»

8. Dubtava; vaig pensar que si efectivament es tractava d’aquell imbècil, potser havia tingut temps de veure el meu cotxe... Però, amb prou feines havia llum natural i a més, sota aquella condemnada pluja això hauria estat poc menys que impossible. Fora doncs! Vaig descartar ràpidament la idea i després de rumiar-m’ho uns segons vaig decidir tornar a l'escenari de l'accident. Alguna cosa, no sé exactament què, m'impulsava a tornar per a comprovar què collons hi havia passat; era absolutament necessari, imperatiu. Havia atropellat en Marcel·lí?
Vaig iniciar la recerca circulant molt a poc a poc, extremant la cautela i amb els ulls ben oberts per a no badar i poder localitzar el punt on va tenir lloc la topada; per a no passar de llarg en definitiva. És clar... no podia anar-me’n com si no-res; devia verificar o descartar el que fins aquell moment era una simple sospita. Però hi anava a les palpentes, necessitava alguna referència, alguna cosa que em situés en mig d’aquell galimaties... Llavors vaig recordar que en frenar després de l'atropellament i mirar pel retrovisor, em va semblar veure un panell informatiu verd, però tampoc no estava prou segur… L'atropellament… Però si només el vaig fregar; amb prou feines això!
Per fortuna la carretera continuava deserta, i no havia cobert encara ni un quilòmetre de cerca quan la pluja —un altre cop la mà del destí— va cedir sobtadament en la seva fúria fins a quedar en un inofensiu xim-xim. I tot d’una, com si un mestre titellaire manegés el tempo de l’acció ocult rere les bambolines, un forta ventada de tramuntana va mudar el cel, que va passar del gris carbó al gris a seques. I si bé és veritat que la visibilitat no va millorar substancialment, el cert és que a partir d'aquell moment la situació fou ben diferent i les coses van resultar força més fàcils.
No entenc perquè vaig sospirar d'alleugeriment quan no gaires minuts més tard el vaig poder localitzar semiocult en la penombra, perquè trobar-lo i confirmar les meves sospites venia a ser el mateix.
...I allà hi era, a la fi, a no més d'un centenar de metres del panell informatiu que recordava...
No sé què cony esperava jo en realitat, però no vaig poder evitar que m'envaís una profunda decepció en veure’l. És que... potser l’hauria volgut mort...? Hi he pensat llargament en aquesta possibilitat i no, no es tractava d'això per què l'última ratio de la venjança està en ser un acte conscient de voluntat per una banda, i en ser font o causa directa d’infortuni a més, i no era el cas perquè fallava la primera premissa. De vegades he cregut que el desencís me’l va provocar descobrir que tot plegat seria massa fàcil per què la presa estava ja vençuda. Sí...; tot és possible.

9. La resplendor de les llums feu que Marcel·lí es girés tot excitat... Feia moviments nerviosos amb un braç i era obvi que se’n alegrava, però el tanoca no va tenir cap més ocurrència que demostrar-ho saltironant tan maldestrament que tot plegat resultava còmic i patètic alhora. Déu meu… semblava un espantaocells!
Vaig avançar suaument, sense treure-l’hi la vista de sobre fins aturar-me poc abans d'arribar a la seva alçada, a l'altre costat de la carretera; i amb les llums d'emergència engegades vaig sortir del cotxe amb la primera intenció de prestar-li ajuda, però m’hi vaig quedar plantat al costat de la porta sense saber perquè.
En aquell moment crucial de la meva vida encara ignorava que la venjança..., no l'anhel de venjança ni tampoc la causa que li serveix d'aliment sinó el fet venjatiu en sí..., pot arribar a ser el catalitzador d'un complex procés de transformació que es produeix només en comptades ocasions i que exigeix quelcom més que determinació en tot aquell que ho experimenta. Aquella pulsió va ser només el primer pas d'un camí difícil, recargolat, que no tothom està en situació de poder seguir fins al final. Tanmateix, en aquell instant i amb en Marcel·lí mut i capcot davant meu, encara estava lluny de sospitar fins on podria endur-me.I no fou una lluita fàcil, no. No oblido els dubtes, les objeccions morals, els temors que es van abraonar sobre mi com a bèsties salvatges amb l'únic propòsit d'apocar-me, de debilitar la meva ànsia de venjança, d’esborronar-la en definitiva... Però, al capdavall vaig vèncer als dimonis interiors, aquells, que es nodreixen amb el bo i millor de la teva dignitat i que no cessen de rosegar els fonaments del teu orgull fins aconseguir demolir-ho del tot. Era el meu dret, un dret natural, genuí...
Vaig descobrir que cal trencar amb tots i cada un dels estàndards morals perversos que com una pesada llosa, esclafen la llibertat dels individus; amb tots! Hom es pretén educar la massa per a suportar dòcilment les trepitjades dels poderosos, les seves escopinades; per a tolerar amb submissió els abusos i el mal que els infringeixen; per acceptar amb resignació les crueltats més salvatges, sigui en cap aliè o en costellam propi, que tant se val. La resignació... això que alguns interessats adjectiven de les més variades formes, què és en realitat, sinó el narcòtic de la consciència dels febles, el verí de la seva dignitat?
Des de la més tendra infància no deixen de rebregar-nos el cap sense misericòrdia, de pervertir-nos la raó fins que no aconsegueixen que parem sistemàticament l'altra galta. Cada vegada que ens la foten ben endins esperen que perdonem primer i oblidem després. És increïble!
Perdonar, sí senyor, aquesta és la paraula, la idea taumatúrgica, l'engany còsmic en veritat. Para l'altra galta noi..., et xiuxiuegen a cau d’orella un i mil cops les patums de l’ordre instituït, aquelles ànimes miserables en les mans de les quals confien la teva educació quan ets infant. I si no hi fas cas perquè la vida se’n ha encarregat de mostrar-te el camí i has aprés a córrer com un gos apallissat que fuig amb només veure la sabatilla, tampoc no hi fa res perquè el temps ho sana tot. El temps, és clar; el temps...
Quatre anys de tortura sota la bota d'aquell cabró i sis anys d'amarg ressentiment, de rancor, a vegades de bogeria... Massa temps. Massa amargura. Devia renunciar a aquella oportunitat, així, simplement a les bones…? Per a callar la consciència de qui? La meva...? I què és la meva consciència, sinó la meva conveniència?
La impunitat, sí; aquesta és la pedra angular sobre la qual es construeix qualsevol sistema de relacions socials en els nostres dies. De relacions verticals en realitat. La fortalesa i l'èxit social dels individus es mesura per la seva capacitat per a transgredir els codis i sortir impunes, airosos. Sempre triomfants! Els miserables, els anomenats pobres d'esperit, els mansos, els que ploren i els que tenen fam... aquella legió de benaurats per als quals el poca-solta d’en Mateu reclamava ni més ni menys que el regne dels cels, no tenen cap possibilitat de tirar endavant, i menys encara de viure amb dignitat, ni tan sols de conèixer el que això significa. Són meres peces sense valor, peons en el gran joc de la vida al servei de torres i alfils... i tots ells prescindibles a capritx de la reina. Això sí, tots bons cristians... per si de cas. I què dir del fill de puta que amarava el seient i les estores del meu Audi...? Doncs que no era sinó un trist cavall a les meves mans, un cavall negre desemparat quan allà i en aquell gloriós moment jo era la poderosa reina blanca. Un cavall... què hi dic? una mula calba amb un cul descomunal...

10. Era el meu dret; faria un ús legítim i en el meu petit univers les coses tornarien a lloc. El destí havia volgut que la inèrcia vital d’en Marcel·lí s'esvaís aquella mateixa nit i, ja ho dèiem al començament, les regles del joc són així i no hi ha cap raó per a fer-li més voltes a l'assumpte. I és que de vegades, que les obres més importants no quedin empantanegades depèn d'un minúscul resquill en la sabata del més insignificant dels jornalers. Amb més raó...

Més val bona fam que bon recapte (conte)

2009-04-26T21:47:00.041+02:00

1.

Jordi Bagueta duu una existència normal, gairebé anodina; hom diria que respon fil per randa al prototip d'home corrent en qualsevol aspecte d'això que s’ha convingut a dir, un estil de vida burgès, si no fos perquè algunes peculiaritats del seu caràcter li confereixen... Com explicar-ho... Sí, li confereixen certa singularitat. Per a mostra, cinc cèntims: Jordi acaba de fer els quaranta-quatre i tot i que resulti difícil de creure es disposa a pujar a un avió per primer cop a la seva vida. El nostre home pateix una fòbia irrefrenable a volar però aquesta vegada no ha pogut fer res per evitar-ho i no tindrà més remei que anar a Rabat per a entrevistar-se amb un alt funcionari del Ministeri de Comerç, a fi d'aplanar el camí a la introducció en el mercat marroquí de tota una línia de productes de la seva empresa. Bagueta ocupa un lloc mitjà a l’staff de la mateixa; és sotsdirector comercial i això l’obliga a viatjar amb relativa freqüència, encara que mai, fins ara, s'havia vist en una situació tan compromesa. Com a responsable del mercat interior Jordi acaba sempre els seus viatges en algun punt de la península, de manera que en funció de la distància opta per desplaçar-se en tren o en el seu propi cotxe. Mai en avió. No obstant això, ara, amb el director comercial indisposat, no li queda més sortida que fer-se fort de cor i afrontar aquest viatge a la capital marroquina.

Fou saber que hauria de substituir al seu cap i Jordi va descobrir el que significa que et caigui el món al damunt. De tot plegat ja fa un parell de dies i a dir veritat no l’hi van deixar cap més alternativa. Impossible negar-se; com arriscar-se, en una situació de crisi com l'actual? A l'empresa no ho entendrien i, ves a saber, igual aprofiten l’avinentesa per començar a pensar en un altre de més jove per a reemplaçar-lo. Jordi és conscient que a la seva edat no pot permetre’s assumir cap risc que suposi una amenaça per a la seva carrera professional.
Aixecacamises de merda! Dropo malgirbat! Quan cal anar a Brussel·les, a Londres o a Ginebra sempre tens la maleta a punt. Però és clar, ara cal anar a Rabat i ves per on, «el senyor director comercial es troba delicat de salut». Quina casualitat! Rabat no té glamur, suposo. I tu saps perfectament que jo odio volar; que mai no ho faig... Grandíssim fill de puta; ja ho sabia jo, que un dia o un altre me la hi jugaries... Mai no he estat sant de la teva devoció, oi? L'any passat ja vas tenir el bonic detallet de comentar-li al director general el meu assumpte amb aquella noia de comptabilitat. Què hi volies? Sóc solter, jo. I a més, encara que no ho fos, què collons t’importa a tu el que jo faci de la meva vida privada, sicofanta malparit...?

...Tots aquests mamaciris de l’Opus són iguals. I aquest és dels pitjors; només s'allunya del tuf de les sotanes per a remenar-se-la a soles o per anar-se de putes. I el cap de virolla pensa que la gent és idiota. Hi deu creure que ens xuclem el dit. Com no deixi de fer-me la guitza un d'aquests dies truco anònimament a la seva dona i l'hi explico de quin peu calça el seu homenet. Ara, el cabronàs estarà gaudint de la situació; hi posaria la mà en el foc.
Jordi se sent terroritzat. Des que sap que ha d'anar a Rabat l’home no pot aclucar l’ull i després de tanta infusió relaxant ja fa dos dies que té l’estómac regirat. No passen encara ni cinc minuts sobre les vuit i l'espera en el hall de l'aeroport se li està fent interminable. Se l’hi fa coll amunt entendre que si el vol està programat per a quarts de deu calgui estar a l'aeroport amb tres hores d’anticipació. Jordi, la gavardina curosament doblegada sobre el seu avantbraç esquerre i el portafolio a la mà dreta, està a punt d’entrar als lavabos per tercer cop... Serà possible? Per què caldrà matinar tant? És ridícul, estúpid, totalment innecessari. Casumlolla, hi arribes, factures la maleteta i apa! Fes-te fotre a la sala d'espera durant més de dues hores... I ara no puc passar de les infusions relaxants al cafè; després d'una nit en blanc i tanta til·la només em caldria una repremuda enmig d'un atac de nervis. I si no m’erro aquesta és la tercera vegada que pixo en... en menys d'una hora.
Després d’assegurar-se que no n'hi ha ningú Jordi deixa reposar el maletí sobre el primer rentamans que troba sec i, sense perdre'l de vista, es disposa a alleujar-se a l'urinari més proper alçant i tirant cap enrere el braç que sosté la gavardina per a evitar qualsevol accident. Maneja amb una sola mà, com un torero, mentre repeteix maniobra per tercera vegada amb el gest airós i fins i tot elegant que correspon a la soltesa adquirida.

Jordi no entén per què li fa por volar. És quelcom irracional que l’oprimeix des que en té ús de raó. No s’ho explica. Els seus germans volen, volaven el seu pare i la seva mare —que al cel hi siguin—, volen els seus companys de feina, els seus veïns, els seus amics... I ell…, ell es caga de potes avall només de pensar-ho. I es tortura perquè sap que volar és segur i que no passa absolutament res. Res de res! Tanmateix, han estat tantes, les vegades que s'ha interrogat sobre aquest assumpte, intentant fixar la idea en el seu cap a còpia de sentit comú que a hores d'ara troba absurd i una pèrdua de temps tornar-hi. Prendrà el fotut avió i afrontarà i superarà qualsevol resistència. Ho farà i punt; peti qui peti. I a la merda la resta! Devia d’haver adoptat aquesta actitud fa molt de temps. L’amargura no li impedeix recordar com va arribar a posar-se en mans d'un especialista; set o vuit anys, n’hi deuen haver passat ja. No oblida que arribat el moment de dur a la pràctica el que havia après sobre el paper, s’ho va deixar estar, acovardit. Ara es penedeix i es maleeix per això.

Quan va tenir noticia que devia anar a Rabat a Jordi li va faltar temps per anar a veure al seu metge. El doctor, un vell amic cansat de parar orella a les seves manies, el va escoltar rutinàriament i va acabar per receptar-li unes pastilles que a dir dels millors especialistes en la matèria obren autèntics miracles, li va assegurar. De portes endins però, el metge pensa que tot plegat és foc d’encenalls. El que de debò necessita Jordi és relaxar-se, centrar-se en pensaments positius i deixar-se de galindaines; i no se va estar de dir-l’hi abans que no marxés; el consell d’un amic més que d’un metge.

Anit, abans d’anar-se’n al llit, Jordi es va prendre la primera píndola i aquest matí, a l'alba, la segona. El doctor va insistir en què calia deixar un interval de tres hores com a mínim entre una presa i la següent, així que s'empassarà un altre tranquil·litzant just abans d'embarcar. I una mica màgiques sí que semblen, les pastilles, perquè es troba tan relaxat que té la sensació de moure's i fer-ho tot al ralentí. Qui ho hauria dit; Jordi se sent bé, sorprenentment bé per a estar a punt d’abordar el primer avió de la seva vida. Però en aquest món ningú no regala res i cada cosa té el seu preu, fins i tot la més insignificant. Què dir llavors si del que es tracta és d’un pessic de felicitat, de benestar? La calma mecànica dels seus moviments i la insipidesa del seu rostre conviden a pensar que el nostre home és idiota de mena a primer cop d’ull. Altrament i per acabar-ho d’arrodonir, la simplicitat dels seus pensaments ―joder, tinc la boca seca; vaja, sembla que torno a tenir ganes de pixar― no faria sinó confirmar aquesta idea. Però Jordi no es deixa enganyar i es manté alerta malgrat tot; sap que la por continua ben instal·lada en el seu cap i no està disposat a deixar-se agafar pels picarols a la primera campanada.

2

Les nou tocades. Després de vagar per la terminal avorrit com un mussol fa estona que Jordi, recordant el seu amic, s’esforça per trobar alguna cosa positiva en què concentrar-se malament acomodat en una de les cadires que, agrupades en rígides fileres, ocupen la part central de l'espaiosa i mig buida sala d'espera… Debades, però. A veure, es pregunta i amb raó, com podria trobar res de positiu en què pensar, algú que té pànic a volar i es troba assegut al bell mig d'un aeroport? És com si vas passejant a la vora del mar i veient que algú s'ofega li aconsellessis que aguanti la respiració. Menuda bajanada.
Capficat completament en les seves cavil·lacions sobre el pitjor consell que havia rebut en la seva vida, Jordi triga un parell de minuts a reparar en la dona jove i atractiva que acaba d’asseure’s tres o quatre fileres de seients més enllà, just al davant. Es tracta d'una dona més alta de l'habitual, de no més de trenta anys. El seu aspecte és d’allò més exòtic i suggeridor: llueix un to de pell sorprenentment daurat, vesteix amb evident bon gust i duu el cabell desmanegat a l'última; ros de pot, per descomptat. Després d’obsequiar-la amb un descarat repàs general els seus ulls s’aturen uns instants en els llavis d’aquella la dona i, de mica en mica, van caient fins a clavar-se en un escot prodigiós, esplèndid. Beneïda exuberància, pensa Jordi, tot meravellat. Ho veus? rondina per a sí mateix… Això sí que és positiu! Quan…, quan va ser l'última vegada que vaig tenir ocasió de veure res de semblant...? La jove, acostumada a impressionar per igual a homes, dones i criatures de tota mena i condició, l’observa amb discreció i tot seguit es decideix a creuar amb ell una mirada d'ambigu significat. Instants més tard s'aixeca mandrosament i arrossegant el seu roller s'encamina a la llibreria per a perdre's de vista immediatament després. Jordi ha quedat colpit per aquesta dona, tant que durant la mitja hora següent es mantindrà completament abstret del seu problema i de què, en breu, haurà de pujar a un avió i posar a prova la seva enteresa.

3

La megafonia deixa anar el primer avís d’embarcament per al vol AM 804 amb destinació a Rabat, el seu, i Jordi surt del seu embadaliment com si hagués rebut un got d'aigua freda en plena cara. Porta vint-i-dues, sembla que han dit. Li falta temps per a mirar el seu rellotge; encara queden quaranta-cinc minuts abans que no s'obri el control però, tanmateix prefereix posar-se a la cua. De fet, la va a encapçalar. Per fortuna continua en estat de gràcia i les cames el duen fins a la porta d'embarcament sense que el seu espantat estat d’ànim oposi la mínima objecció. Bon símptoma. Però es nota rar perquè tot plegat està lluny de ser normal. Francament, és com si ment i cos s'haguessin desdoblat i caminessin per vies distintes, paral·leles però distintes. L'efecte de la pastilla sens dubte; altrament, què hi podria ser? Les maneres de Jordi s'assemblen a les d'un autòmat; la por no el paralitza i els seus gestos estan lluny de delatar la processó que duu a dintre. Ningú no diria que Jordi no és el veterà col·leccionista de milles que aparenta ser. A més, una continguda alegria, extravagant i postissa a la vegada, tapona qualsevol escletxa a les emocions tot evitant que les seves aprensions es desbordin i arruïnin el seu important viatge de negocis.

La cua va creixent a mesura que s'aproxima el moment fatídic de l'embarcament i Jordi se sent cada cop més incòmode. Els membres de la tripulació; ells i només ells, tenen la culpa. Són set i conforme arribaven s'anaven concentrant davant la porta d'accés al finger, a tan sols un parell de metres de Jordi, formant primer un i després dos grupets que des del primer moment no han deixat de xerrar i riure animadament davant els seus nassos. I això és intolerable perquè tal i com ell veu les coses no n’hi ha res, absolutament res, que pugui justificar l’exhibició pública d’alegria d’aquells babaus. Quina impudicícia! L’estómac se li regira d’aprehensió i la vergonya aliena l’aixafa l’ànim, el cor. En el seu imaginari la tripulació d'un avió sempre havia estat gent responsable, seriosa, aguerrida, valenta... I què és el que es troba en el dia de la seva estrena? Déu del cel, la meva vida en mans d'un grapat de capsigranys; això no pot acabar bé, gens bé, se li escoltarà xiuxiuejar repetidament, mirant-se capcot els cordons de les sabates. Negant amb el cap una vegada i una altra.

Conscient que la seva incomoditat creix i creix per moments, Jordi decideix girar-se d'esquena als tripulants amb la gens dissimulada intenció d'ignorar-los. A canvi, tant hi fa, quedarà exposat al grup de desconeguts que l’hauran d'acompanyar en aquesta desgraciada aventura; potser observant-los pugui trobar raons que ara no hi té per a no cedir a la irracionalitat, pensa amb bon criteri. Llavors, Jordi descobreix una formació de mig centenar de persones, potser més, entre les quals identifica bastants homes de negocis amb aspecte avorrit, com ell mateix, tots uniformats. Barrejades entre ells troba vuit o deu parelles, gairebé totes de mitjana edat i alguna amb fills adolescents, i desdibuixant la cua i fent més aldarull del que seria raonable pot veure també un nombre indeterminat de joves que viatgin plegats o no, és pràcticament segur que baixen al moro. Però el més bo de tot és que allà, al fons, rematant la cua, localitzarà la massissa. Sí, és ella, inalterable, envoltada per tres o quatre aspirants que somriuen mentre exhibeixen orgullosos tota l'estupidesa que és capaç d'atresorar un mascle sense cervell.

Jordi va recordar l’enigmàtica mirada de la sala d'espera i s’ho va rumiar un moment abans de decidir-se a mirar-la de fit a fit, passant per alt les més elementals normes de cortesia. No gaire més tard i sense treure-l’hi la vista de sobre, es va ficar la mà a la butxaca de l’americana per a prendre el pot dels tranquil·litzants. Tot seguit, amb un sotil gest mil vegades fet abans, estirà gràcilment els braços, prou per a fer que els punys de la camisa sobresurtin una mica sota les mànigues de la jaqueta, i va començar a jugar amb el potet llançant-lo amunt i avall amb la mà esquerra ―tres, quatre cops potser― abans de sacsejar-lo suaument a la manera d’un sonall i desenroscar-lo amb estil. Mentre sosté el tap, pres pels seus dits menut i anular contra el palmell de la mà dreta, amb l’índex i el cor sostreu la pastilla de les nou i, amb estudiada parsimònia, se l’enduu al damunt de la llengua. Jordi, cara de pòquer mentre assaboreix una profunda sensació d'autocomplaença, esperarà a que la píndola estigui prou humida abans de mastegar-la. Error. Un esclat d’intensa amargura li deixarà la llengua tumefacta durant més d’un quart d’hora però, què importa? Un mal trago el té qualsevol a la vida i, en tot cas, tampoc no se li presentarà ocasió de dir res durant una bona estona.

4

L'hora de la veritat. Una amable i somrient auxiliar s’acosta a Jordi i el convida a passar per un estret passadís articulat, però ell no respon; en aquest moment Jordi no és més que un pobre pocatraça adornat per un estúpid somriure. A la vista del desconcert d’aquell home l'hostessa va decidir arrencar-li de la mà el passaport i la targeta d'embarcament per a fer les comprovacions de rigor. Després, amb experimentada diligència, la empleada li va introduir els documents a la butxaca de l’americana abans d’empentar-lo suaument cap endavant per a deixar-lo sol davant les seves pors.

El que havia succeït era del tot previsible. En l'escoltar l’hostessa, Jordi, de sobte, va sofrir un xoc que el va trasbalsar de dalt a baix, una transformació radical que el va deixar sumit en una espècie de trànsit cap el no-res; es va sentir envaït per una intensa sensació d’aprehensió, de temor recelós davant el que va intuir com el principi d'una catàstrofe, i va percebre amb espantosa claredat com el seu cap s'enterbolia primer i es bloquejava després sense poder fer res per evitar-ho. Lligat metafòricament de mans, la seva capacitat de reacció era nul·la i com si hagués estat fet gràcies a les males arts, el sentit de l’oïda gairebé desaparegué i la vista s’ennuvolà per complert. Els escassos pensaments que era capaç d’embastar, les poques emocions que encara subsistien..., tot semblava petrificar-se.

Com a resultat de tot plegat Jordi es va espantar com a mai no ho havia estat en la seva vida, però malgrat tot, la sorpresa, l’autèntica sorpresa després d’aquells primers instants de paràlisi mental, titubeigs i pors, fou descobrir tot meravellat com les seves cames i braços començaven a respondre amb admirable diligència a quantes instruccions hi anava rebent. Fou una cosa extraordinària, insòlita entre l'insòlit. Jordi, mancat d’autèntica consciència del que succeïa al seu voltant, es va trobar travessant aquell passadís plegable engalvanit ben bé com un zombi fins arribar a la porta de l'avió, i tot amb una serenitat i una temprança dignes d'encomi; prestades, deixem-ho clar, però no per això menys encomiables. Una vivència realment sorprenent i sens dubte mereixedora de ser documentada pels experts.

Tot just posat el peu a l'avió i pres encara d’un atordiment més que notable, Jordi es va veure assaltat per un jove engominat que li va sortir al pas des del no-res exhibint unes maneres recarregades, gairebé noucentistes. Aquell jove va insistir en acompanyar-lo fins al seu seient i un cop allà li va prendre la gavardina i el maletí per a col·locar-ho tot en el compartiment per a equipatges de mà. I no content amb això, abans d'anar-se'n va insistir en què prengués una andròmina que recordava un coixí de fireta i el fes servir per a posar-se còmode.

Bé; ja hi som. A primer cop d’ull l'aspecte de la cabina li fa venir al cap el tren de gran velocitat. Jordi viatja en primera classe i per a començar no se sent tan estret com havia escoltat dir. Els seients són amplis i còmodes i estan col·locats de dos en dos, amb prou espai per a les cames, per a moure’s amb certa facilitat en resumits comptes; a ell li ha tocat finestreta, a la sisena fila, a un parell de metres del panell que divideix la cabina de passatge de l'avió en dues classes. Tots els passatgers de primera seran acomodats de manera similar i a continuació es donarà pas als de classe turista que, com sempre, entraran a patolls. Per a quan això succeeix Jordi és ja un pobre entabanat, quietet a la seva butaca, la vista fixa en el seient davanter i les mans plegades sobre la falda. El seu cap és una peixera sense peixos i sense aigua i la seva ment una làmina en blanc.

5

Hola...! Amb més aclaparament que sorpresa Jordi gira instintivament el cap i es troba amb ella. Hola, respon amb veu baixa i entretallada però gratament impressionat. Déu del cel, quina vergonya, pensa a l'instant, fixant novament els seus ulls en el no-res del seient davanter. Mecagüenlostia, es lamenta desconsolat. Per a desgràcia seva ara experimenta la sensació inversa a soferta fa una estona, quan el seu cos responia amb diligència als seus interessos desconnectat de qualsevol albirament sentimental. Els seus músculs, en aquests moments més que entumits quallats, es neguen a respondre als seus ordres i tampoc no pot impedir que les seves emocions s’escapin atropelladament del congelador i es posin a ballar febrilment. Merda de pastilla, insisteix en lamentar-se, callat i fotut. Què farà, que una dona com aquesta hagi d'anar a Rabat? es pregunta tot intrigat. Fotuda pastilla... Però no tindrà temps per a res més; el discurs enllaunat del comandant interromp per igual càbales i malediccions i capta momentàniament la seva atenció. Anuncia l'imminent enlairament entre altres dades rutinàries i recorda l'obligatorietat de cordar-se el cinturó. Tot esperant el pitjor Jordi busca lentament la finestreta amb el cap i observa, amb horror, com l'avió inicia la lenta carrera que el durà a la pista d'enlairament. Comença el calvari, l'ànima se li fa miques i es troba tan afectat que ni tan sols és capaç d'empassar saliva. La reacció és inconscient i sense reparar en res ni en ningú Jordi s'aferra als braços de la butaca i amaga el coll entre els muscles, com una tortuga; després posa els ulls en blanc, doblega lleument el tors, ajunta els genolls i comença a cantussejar perceptiblement. Acaba de néixer el tropisme aeri.

L'extravagant conducta de Jordi deixarà perplexa a la seva veïna de seient. I ara! Què hi fa, aquest? pensa en veure’l tot arraulit, reparant immediatament en el costat còmic de la mateixa. Aquest paio està cagat de por, conclou. I la dona no va gens desencaminada en el seu diagnòstic perquè el menys feridor que pot dir-se del nostre amic en aquests moments és que sembla un nen espantat. Hola; holaaa. Després de dubtar per uns instants la curiositat el fa cedir i Jordi acaba entreobrint l'ull esquerre per a trobar-se una mirada amigable a dos pams de la cara. Hola; tot va bé? Em dic Laura; sóc brasilera, saps? Et veig una mica apurat, puc ajudar-te d'alguna manera…? No, no cal, em trobo bé. Una mica tens, és veritat, però bé... Doncs en veure’t ningú no ho diria... Reparant en la ridiculesa de la seva actitud Jordi relaxa una mica les espatlles i es decideix a estirar el coll a poc a poc. I no trigarà gaire en redreçar l'esquena i separar els genolls..., però no soltarà els braços de la seva butaca; continuarà engrapat com si d'això depengués la seva vida. L'avió accelera, ja en plena carrera d'enlairament, i encara que el soroll i la vibració se li fan insuportables Jordi resisteix la temptació d'encongir-se. No obstant això la seva resistència no passarà de testimonial perquè quan l'avió aixequi el morro tornarà a arrugar-se com un cuc i recorrerà de nou als cantussols.

Però, què hi fa? Per què s’agafa les tetes? Des de la seva forçada postura Jordi no ha trigat gaire en girar lleument el cap, just el que cal per a poder observar la seva veïna de reüll, i el que ha vist l’ha deixat astorat. Dreta com un pal en el seient i el cap lleument inclinat cap enrere, Laura se sosté fermament els pits amb les mans, amb naturalitat però, talment com si això fos la cosa més corrent del món. La colpidora imatge de la brasilera engrapada al seu pitram resulta d’allò més pertorbadora, d’allò més desassossegant. És que vol evitar que el tracaleig...? Els instants de perplexitat que van seguir van multiplicar per mil l’interès de Jordi per la seva inquietant companya de viatge. El primer que l’hi va passar pel cap fou pensar que potser totes les dones que viatjaven en avió feien el mateix; al cap i a la fi ell no tenia cap experiència en aquesta mena d’assumptes… El tracaleig... Però, quina idea tan absurda! pensa immediatament. Quina raó justificaria una conducta tan ridícula...? Laura no és aliena, ni de bon tros, a la fixació de Jordi per aquella part de la seva anatomia i després de concedir-li uns instants de gràcia, finalment es decideix a agitar varies vegades la mà oberta davant els seus ulls amb l’expectativa de què reaccioni i guardi les formes. Però no hi ha cas, ell continua embadalit. Al capdavall l’hi diu alguna cosa que Jordi, en el seu embadocament, no encerta a escoltar a la primera… Perdó; em sap greu però, què em deies…? s'atreveix a dir per fi, alçant la mirada de l’escot. Que me les acabo d'operar... Com? El què…? Les tetes, home; me les acabo d'operar.
Jordi quedarà atrapat en la seva estupefacció i no dirà ni ase ni bèstia; es limitarà a somriure tímidament i apartar la vista de la magnètica pitrera de la seva veïna. I quan es giri cap a la finestreta descobrirà meravellat que l'avió sura sobre un mar de núvols. Després de tot, avui ha tingut ocasió de constatar dues coses: la primera és que pot volar sense morir-se de por. És fantàstic i tot l'hi ho deu a la brasilera; a les seves boniques i operades tetes molt en particular. I la segona és que..., sí, la primera idea fou la bona: era el tracaleig.

6

M’hauràs de perdonar; no he volgut ser groller, abans. Em dic Jordi i ho creguis o no aquest és el meu primer viatge en avió. Es nota, oi…? Home; el que es nota és que vas una mica espantat. Laura respon somrient a la salutació que li ofereix el seu veí de seient i l’encaixa la mà. I com és això…? El què…? Que sigui aquesta la teva primera vegada... Ah! És clar. És que tinc fòbia a volar i fins avui ni ho havia intentat... Carai; això deu ser fotut i em sap greu, perquè t’ha de limitar molt, oi…? Sí, és veritat que m'impedeix viatjar lluny, però ja fa temps que m’he fet a la idea... I com és que ara estàs aquí…? Qüestió de feina; no he pogut evitar-ho. Substitueixo al que en realitat s'encarrega d'aquests assumptes. Està malalt, o almenys això és el que hi diu... I en què treballes…? Me n’ocupo de la distribució comercial a la meva empresa, de l'obertura i consolidació de nous mercats a escala domèstica. En realitat no surto gairebé mai d'Espanya... Doncs ara ho fas d’allò més bé... Com...? Volar, sembla que ja estàs bé... Buf! No t’ho creguis, això; n’estic fet un manoll de nervis. Tinc l'estómac en els peus i tremolo com un flam. Si no fos per tu, crec que m'hauria mort d'un atac de pànic... De debò? Ho dius per les meves tetes…? No, no..., em refereixo a la teva companyia... Però, si vols que et sigui sincer la veritat és que les teves tetes han ajudat, i força... Laura esclata en una riallada i diu, mira, si et serveix d'alguna cosa, potser jo puc ajudar-te a superar les teves pors... Estaria bé i no saps com t'ho agrairia. Ets metgessa, potser…? Nooo, i ara; sóc model, jo. I actriu quan es presenta l'ocasió, tot i que de moment només he fet publicitat i alguna que altra aparició en televisió. És una vida difícil, la competència és salvatge i haig de fer el que es presenta. Dit això Laura busca dins la seva bossa i l’hi allarga una elegant targeta: “First Class International Escort; Barcelona-Paris-London”. Jordi mira la cartolina sense entendre exactament el que ofereix la Laura. És..., és la teva agència? pregunta. Sí; això és, si més no, ho és ara com ara, respon la noia. Si mai necessites companyia, truca i demana per mi. Arribats aquí, les coses semblen força més clares. Seguirà un llarg silenci.

La sobtada aparició d’una hostessa feu que Jordi sortís de la consternació en la qual s’havia sumit des de feia una bona estona. Cafè...? pregunta rutinàriament la tripulant. Camamilla! Pot ser una camamilla? va respondre Jordi amb impaciència. Una què...? torna a preguntar la jove marroquina. Camamiiilla, dona…, l’hi torna, amb evident alteració de veu. Com...? Camomille, corregirà Laura. Ah! Bien sur, madame, va agrair l'hostessa mirant Jordi com els fesols abans de girar cua.

Gràcies... De res, home; estàs una mica nerviós, això és tot, però, per què prens aquesta porqueria…? Perquè el meu estómac no admetria res més; molt em temo que d'aquesta no en sortiré pas. L'auxiliar va tornar sostenint una safata amb una tetera daurada i una petita tassa de porcellana, acompanyades d'un assortiment de pastes semblants a les de te i sucre de diverses classes; privilegi de viatjar en primera. Laura aprofitarà el moment i demanarà un simple expresso. Tots dos restaran en silenci fins que l'hostessa no torni de nou, ara amb el cafè, i continuaran de la mateixa manera mentre apuren les begudes, intercanviant mirades inexpressives. Laura pensa que el seu veí pot esfondrar-se en qualsevol moment. Està pàl·lid com la lluna i cada vegada que vol deixar descansar la tassa sobre el plateret es produeix un tritlleig delator que no augura res de bo.

Puc fer-te una pregunta? s'atreveix a dir Jordi, trencant el silenci entre tots dos amb un agut fil de veu que fins i tot a ell deixa sorprès. I és clar que sí… Tu també viatges a Rabat per feina…? No, i ara; només vull descansar uns dies. Tinc una amiga a Casablanca i penso passar una setmana amb ella mentre em recupero. Ja t'he dit que acabo d'operar-me… Sí, sí; ja m'ho havies dit… Com pots imaginar no puc treballar així… Sí, sí, i és clar que sí... És una part molt important del meu instrumental de feina. Comprens, oi...? Passats uns segons tots dos esclataran en una relaxant riallada.

Amb tot, la tranquil·litat de Jordi no es perllongarà més enllà d'un quart d'hora abans de començar a remoure's novament en el seient, inquiet i sobretot espantat. Sua a ulls vista i mostra clars símptomes d'ofec. Laura l’ajudarà a afluixar-se el nus de la corbata i descordar-se el botó del coll de la camisa. Una mica millor, ara. També l’hi dirigirà el doll d'aire fresc del condicionador i això contribuirà a millorar encara més les coses. Jordi sembla que recupera l’alè, per fi. Vols que cridi l'hostessa…? No, deixa'l, només són nervis; no vull que ningú faci res, em trobo bé. De debò, que em trobo bé, contesta abatent el seient i aclucant els ulls. Malgrat tot caldrà que passin uns minuts abans que l'atac d'ansietat no vagi remetent i sigui suportable... Aleshores Jordi respirarà més acompassadament i recordarà el consell del seu metge.

7

Déu meu...! És el que m’imagino...? Després del sobresalt inicial Jordi acuita els sentits i es posa tens. No s'atreveix a obrir els ulls. Laura, només pot ser la Laura, li està acariciant la cuixa? Però, què hi fa? rumia acceleradament, tot desconcertat. I jo, què faig, ara? I ella, què espera que faci, jo…? Massa interrogants i cap resposta lògica. Ofuscat completament, Jordi opta per no fer res. No farà res perquè al cap i a la fi tampoc no n’hi ha res a fer llevat dir-li a la Laura que pari, i no és això el que ell desitja precisament. A més, menuda papereta. Ella pensaria que és idiota de mena, un ingrat o una cosa encara pitjor: un estret. La hi deixaria fer. Continuaria amb els ulls tancats i gaudiria del moment surti el sol pel Tibidabo.

El que s’esdevé a continuació és… Com explicar-ho…? Bastant agradable... No, no, força més que això; és sensacional. Què hi dic? Apassionant, és apassionant. Iniciat en el camí del nirvana de forma tan inopinada, Jordi es va oblidar completament del seu problema i fins i tot d’on estava. La Laura, Déu beneeixi al Brasil, passava lentament la seva mà de dalt a baix, recorrent la seva cama esquerra en tot el que li abastava el braç sense forçar el gest. La pujava per l'interior de la cuixa fins a l'engonal, alternant amb rara habilitat el frec de les seves ungles amb una lleu pressió de la punta dels dits; després, baixava la mà de la mateixa manera, ara per sobre de la cama fins arribar al genoll i tornava a començar. El resultat és relaxant i suggestiu per igual… El temps ja no existeix i Jordi, on millor que entre els núvols, ha començat a creure en els miracles. A la merda les pastilles! pensa eufòric. Quan li ho expliqui al seu metge no el creurà. Però compte, que del relaxament inicial ara sembla galopar cap a un estat d'excitació cada cop més eloqüent. Pensaments positius; ja! Jo diria que això és força millor que un pensament positiu! La conseqüència no es feu esperar; per moments, Jordi li va deixant a Laura menys cuixa on acariciar a canvi d'oferir-li una creixent alternativa. La brasilera però, lluny d'immutar-se no té el menor problema en acceptar l'oferiment i prosseguirà com si no-res amb la seva voluntària i caritativa obra. Les carícies continuaran amb algunes variants fins endur el feliç beneficiari a la vora de l'èxtasi, just a la vora i ni un mil·límetre més enllà perquè quan l'explosió de plaer sembla imminent Laura s’atura de sobte, pren una revista de la borsa del seu seient davanter i es posa a fullejar-la amb indolent parsimònia.

Desconcertat, Jordi esperarà uns instants sense saber què fer-ne. I ara? Ja s’ha acabat el bròquil? es pregunta impacient i recelós alhora. Quanta incertesa! Mai, fins aquest moment, se l’hi havia fet el temps tan elàstic. He d'obrir ja els ulls? I és clar, hauré de dir-li alguna cosa, no? Merda, per què haurà parat? S'haurà molestat...? Però..., si ha estat ella, la que ha començat...! Si fa una estona Jordi se sentia com un nen espantat a hores d’ara és un nen frustrat, i no està prou segur de quina de les dues coses és pitjor. Després de rumiar mil sentiments de culpa es decideix per la sortida més fàcil; fingeix estar endormiscat i es tanca en els seus pensaments durant una bona estona. I aquesta vegada no semblen gaire positius.

8

Uuug! Jordi deixa escapar un esbufec greu i ronc mentre s'inclina bruscament cap endavant amb els ulls desorbitats i els braços creuats sota l’abdomen. L’home, pres d’un atac de pànic, bleixa ben bé com una partera. Aaag..., crec que m'ofego..., arriba a mussitar amb evident dificultat. Au vinga, que això no és res; tranquil, respon Laura intentant asserenar-lo. La recent frustració sumada a les seves pors ancestrals l’havien submergit fins el coll en un pou d'ansietat i misèria moral sense parangó. Jordi pensa que es morirà; n’està convençut. Per fortuna Laura es va sentir commoguda i decantant-se lleument cap al seu costat li va fer uns copets a l'esquena amb suavitat, gairebé amb tendresa; després, per sorpresa, no va tenir cap inconvenient en tornar a ficar-li la mà a l’entrecuixa mentre li murmurava a cau d’orella: au, vinga, reiet, que no passa res. Relaxa’t... Mira..., afegeix després d’una estoneta, quan la seva feina començava a donar fruits i Jordi mostrava els primers símptomes d’assossegament, ...deixa que et faci una pregunta: digue’m, tot plegat, que no t’agrada això i que no et faig sentir bé? Dit això Laura li va fer una palmadeta a la cuixa i va retirar la mà tan de sobte com la hi va posar.

Al pobre Jordi no li calien paraules per a contestar perquè els seus gestos eren prou eloqüents. I tant, que el relaxava! Més que això. Força més. Visiblement satisfeta amb la resposta obtinguda, Laura va somriure com una nena entremaliada i acostant novament la boca a la seva orella l'hi va dir: si et ve de gust, em puc encarregar de què facis un viatge d’allò més relaxat i agradable. Em caus bé, saps? i em fas una mica de pena. Pensa-t’ho i em dius alguna cosa, d’acord? No havia acabat encara la noia de parlar i una lleu taquicàrdia va venir a completar el llarg catàleg de símptomes angoixants patits pel Jordi. Què hi volia dir, amb això? va pensar immediatament, tot aparcant de nou les seves misèries. A veure, significa això que s'ofereix a acariciar-me la cama mentre duri el viatge…? Durant tot el viatge? Menuda idea, hòstia! Com vol que una cosa així no m’agradi? Però..., és absurd… M'acabaré cansant i a més, l’enxamparan en plena feina. Tard o d'hora alguna de les hostesses se n'adonarà i em sentiré avergonyit. Bueno, alguna de les hostesses o qualsevol d’aquells imbècils del seu costat, que no deixen de mirar-la. Només de pensar que la sorprenen tocant-me el paquet i… Però no; no pot ser, home. De cap manera… Vinga ja! Seré imbécil? Com he pogut pensar una cosa tan ridícula? Em fa l’efecte que encara vaig una mica embravit i desvario. Segur que es referia a una altra cosa…
Jordi va continuar entretingut en el seu monòleg interior per alguns minuts, completament absent; valorant, considerant, especulant... Bé, què hi dius...? Què…? Que què hi dius? Et sembla bé...? Em sap greu Laura, però és que no he acabat d’entendre el que m'has dit; a què et referies...? Doncs és ben senzill; hi anem plegats al servei i te la xuclo durant una bona estona. Et deixaré tan relaxat que t’oblidaràs completament de les teves preocupacions per volar. I només per dos-cents... I si cal hi anem un parell de cops; el que calgui. Dos-cents euros cada vegada… Faràs el millor viatge de la teva vida, t’ho garanteixo... Au maco, rumia-t’ho.

Més clar, l'aigua. El nostre amic es va quedar mirant el sostre de l'avió, meditabund, excitat per la mera proposició. Mmm, Jordi s’imagina dins del lavabo amb la brasilera..., per començar la idea li resulta d'allò més excitant. Però, alto, perquè també és veritat que ell mai no s'ha vist en la necessitat de pagar per aquesta mena de serveis. Jordi no sap el que és això i no li fa cap gràcia; qüestió de principis, no hi té res contra les meuques, però no respecta als homes que sol·liciten els seus favors. Sempre va creure que tot plegat era denigrant. En qualsevol cas, pensa ara, també és possible que calgui relativitzar una mica les coses atesa l'excepcional situació en què es troba. En vista de les circumstàncies, conclou, millor anar a pams i sospesar curosament els pros i contres de tan insòlita com suggeridora proposició, abans de no prendre una decisió. Deixa que m’ho pensi una estoneta, l’hi va contestar després d’un curt silenci. Cap problema, pren-te el teu temps..., va dir la noia mentre s'ajustava els auriculars del seu ipod.

Vegem, va començar a cavil·lar Jordi, molt a la seva manera. Aquesta brasilera està boníssima; això és una evidència empírica. Només un imbècil negaria una veritat curvilínia quasi-absoluta com ara aquesta, capaç de despertar la passió d'un mort només amb un gest. I no ens enganyem perquè un monument així, ruminava completament abstret, no et fa cada dia un oferiment com aquest. I poc importa que sigui per diners perquè dubto molt que aquesta dona tingui cap necessitat dels dos-cents euros que demana, va concloure mentre observava com la Laura mastegava xiclet amb la boca una mica entreoberta, distreta en seguir amb el cap la per a ell inaudible música que provenia de l’andròmina rosa que sostenien les seves mans. Es va fixar en elles; fines, dits llargs i prims culminats per unes estilitzades ungles blaves, quasi negres. Ceràmica? Jordi va clavar la vista en aquelles mans perfectes i gairebé a l'instant es va excitar rememorant els recents moments de plaer i la dolorosa frustració subsegüent. Però..., millor canviar de tema. Fent bona la fama dels catalans, Jordi va decidir creuar la cama esquerra sobre la dreta davant el que podia haver estat una mostra tan gratuïta com innecessària d'alegria i va prosseguir amb les seves cavil·lacions... I si, com penso, aquesta noia no necessita els diners, per quins set sous m'haurà demanat els dos-cents...? I no és que cregui que dos-cents euros siguin una minúcia però…, m'apostaria el sou d'un any a què aquesta dona no es ven si no és per molt més que això, per moltíssim més… Llavors, per què ara es conforma amb tan poc? Qualsevol d'aquells desgraciats del costat, fins i tot el vell d'aquí davant soltaria gustosament cinc-cents per una simple refregada amb aquest auto-homenatge de la naturalesa… Sí, n’estic convençut...Però bueenu, què m’empatollo? Què collons sé jo, d'aquestes coses? Segurament s’ha vist forçada a posar preu per prurigen professional. Per a seguir fidelment un principi econòmic elemental, vaja. I com és lògic el preu ha d’estar en consonància amb el que m'ha dit: l’hi sóc simpàtic i em vol ajudar. I és clar que sí, home; aquí està l'explicació! Es tracta d'un preu polític, o dit d'una altra manera, de posar en pràctica una política ajustada de preus perquè com tothom sap, mai, i això significa mai, s’ha de regalar el producte sota pena de menystenir-lo per complet i perdre així producte i mercat. Política de preus, sí senyor. D'això es tracta home; és gairebé segur que ens trobem davant un preu de cost. Perquè, deixem-ho clar, es pot renunciar temporalment al valor afegit però mai al valor net del producte, al cost de producció que diríem. Aaara; ara ho veig amb claredat. Ella, i la veritat és que em fa vergonya haver-ho de reconèixer, renunciaria al valor afegit per raons humanitàries, per solidaritat amb un pobre paio al qual l’hi fa por volar... I això és perfectament compatible amb l’aspiració de cobrir la seva inversió, el cost financer... No es que sigui legítim, que ho és; és que és de justícia perquè mantenir unes tetes com les seves no deu ser cap bagatel·la. I tant que sí! M’hi jugo un pèsol a què l'operació no ha estat barata, precisament. Eeep! I no ens quedem en les tetes, que un cos de deessa com el seu exigeix un manteniment apropiat, una inversió constant: alimentació adequada, gimnàs, productes de bellesa… I què dir del vestuari? no ens oblidem del vestuari…! I després estan els complements. Un no acabar… En fi, posades així les coses dos-cents euros per una mamada és gairebé un regal i jo sempre he sostingut que cal saber quan una oferta no es pot rebutjar.
9

Escolta Laura, va dir Jordi tocant-li lleugerament l’espatlla, vull que em diguis una cosa..., Com..., com ho faríem? Laura va girar el cap mentre es treia els auriculars de les orelles i fent la impressió de no haver-lo escoltat. Què com ho faríem? va repetir Jordi. El què…? va respondre innocentment la brasilera. Doncs què ha de ser, dona…? No t'entenc, Jordi, què vols dir…? Em refereixo al que em deies abans. Això d’anar al lavabo, ja saps… Ah perdona, de seguida m'aixeco… Eeei… Espera un moment dona, no corris tant que abans de tot voldria aclarir tres o quatre coses… Però, que no volies anar al lavabo…? Sí, sí, però abans discutim una mica l'assumpte, que jo encara tinc alguns dubtes… Laura va tornar a asseure's tot aparentant no entendre res de res i es va quedar mirant-lo amb mig somriure, com si es preguntés, i bé? Jordi, per la seva part, responia a la mirada de la Laura de la mateixa manera, tot esperant mostres d'una complicitat que no acabava d'arribar… A veure, va dir per fi, com ho farem? Tu, i t’ho dic sense segones, tens més experiència que jo en aquesta classe de negocis. En realitat jo ni tan sols sé com són els lavabos d'un avió; s’hi assemblen als del tren? Als lavabos del tren de gran velocitat, en concret?
Absort completament en els seus assumptes, Jordi no va advertir la presència de l'hostessa marroquina, la de la camamilla, tot just al darrere de la Laura. Estava allà per assistir a una senyora obesa que ocupava el seient immediatament posterior al de la brasilera. El temps suficient, però, per adonar-se’n de l'inusitat interès de Jordi pels lavabos de l'avió. Tants dubtes, pensava l'hostessa, semblaven estúpids en algú que deia tenir ganes de pixar, o del que fos. Per què no hi anava d’una punyetera vegada i ho esbrinava, així, sense més ni més? Quina mena de preguntes eren aquestes? Ja l’havia semblat abans que aquest paio era un pèl rar. Tenia un no sé què, que no l’hi acabava d'agradar.

Doncs, què vols que et digui, va dir Laura responent a l'última pregunta de Jordi. Sí, s’hi assemblen una mica als del TGV, però t'adverteixo que aquests són bastant més petits. L'espai aquí és mínim; molt just… Llavors, digues-me, com hauré de posar-me…? Doncs, home, posa't com vulguis, com et trobis més còmode, que aquestes coses cadascun les fa com bonament pot, penso jo. És clar que les dones no tenim tants problemes: ens asseiem i au. Millor vas i ho comproves tu mateix, no…? Sí, sí, però imagina que jo em quedo dempeus, i tu? Tu, llavors, que hi fas…? Ja t'ho he dit home, jo m'assec sempre… I digues-me, me la hi trec simplement o millor m’abaixo els pantalons…? Bueno, això és cosa teva… I una altra cosa, qui hi anirà primer…? Home, el més lògic seria que tu fossis immediatament, ja que sembles el més acuitat… I tu? Quan hi aniràs, tu…? Ei, deixa ja de fer preguntes. Quan arribi el moment ja veuré el que faig…
Perdoni senyor, què té cap problema, vostè? L’està molestant aquest home, senyora? L'hostessa es va veure obligada a intervenir davant la que considerava grollera i intolerable actitud de Jordi envers la seva companya de seient. I vostè, si realment té tanta necessitat d'anar al servei, vagi d'una vegada i deixi's de tanta història. Ha de saber que el seu morbós interès per una cosa que tothom fa en privat i que vostè no té el menor reparo en airejar als quatre vents, és una indecència i un insult, especialment per a les dones, va tallar secament l'hostessa.

Tot seguit es va imposar un silenci sepulcral a primera classe. El passatge en ple i molt especialment les dones, acabava de prendre nota de la presència d'un pervertit a bord, un d'aquests desgraciats que creuen tenir dret a vacil·lar a tota dona que passa pel que ells entenen que és el seu territori de caça. Un pocavergonya, en suma.

Mut i paralitzat pel xoc, Jordi no encerta a comprendre com ha pogut ficar-se en un embolic tan ignominiós. No hi entén res del què ha passat i l'ambigua actitud de Laura no ajuda gens ni mica precisament. I si abans de la intervenció de l'hostessa el nostre amic no es trobava ja prou desconcertat, només faltava aquesta estirada ficant el nas on no devia per acabar-ho de rematar. Però, què és el que s'ha cregut aquesta estúpida? Mai no m'havia sentit tan humiliat, tan ofès! va pensar mentre feia una discreta ullada al seu voltant per assegurar-se que els altres passatgers tornaven cadascú als seus assumptes. Presentaré una queixa a la companyia... I ara! Exigiré una explicació. Serà arribar a Rabat trucaré al meu advocat, i tant que sí! Mai m’havien insultat fins aquest punt... I a tot això i mentrestant, què fa, la Laura? La brasilera s’havia tornat a tancar en la seva música i llegia despreocupadament la revista de sempre, com si res no hagués passat.

Però, buenu, què collons està passant aquí? Què significa tota aquesta merda? pensa acaloradament Jordi mentre la seva indignació s’enfila per moments. Significa això, que del que s'havia dit, res de res? Nerviós, gairebé colèric, clava la seva mirada en Laura tot esperant que ella se n'adoni i reaccioni d'alguna manera. Confiant en rebre alguna explicació; el que fos. Qualsevol cosa, és igual... Però la brasilera no sembla estar per la labor. O bé se li escapa el seu cabreig o senzillament l’està ignorant a propòsit. Laura... Lauraaa! remugà finalment Jordi mentre li treia l'auricular de l'orella dreta. La dona, sense immutar-se, es va girar cap a ell somrient angelicalment. Sí, què hi ha...? Com que què hi ha? És que no tens res a dir-me...? Després d'un curt silenci que Jordi va viure amb una incomoditat palesa, Laura va lliscar la mà fins a la seva cama i va dir; significa això que ja t'has decidit...? Les seves paraules van deixar Jordi perplex, descol·locat per complet. Ell havia pensat que...; per un moment havia arribat a creure...

Casumlolla! L'estúpida de l’hostessa m’ha fet perdre l’oremus; és evident que he confós les coses i m’he passat. Encara sort! Per fortuna les aigües tornaven a llera i Jordi va poder respirar més assossegat. Sí, ja m'he decidit; era el que pretenia dir-te quan aquella cretina es va ficar on no la criden per a deixar-me públicament com un degenerat. Intentava aclarir la manera de dur a terme el nostre acord... Ah, ja hi veig, el va tranquil·litzar Laura. Bueeeno; a veure, deixa'm pensar, va prosseguir la brasilera, ara com ara serà millor deixar que les coses es refredin una mica per a no cridar l'atenció; l'ambient està una mica enrarit, no hi trobes? Dintre d'una estona, quan acabin de servir el menjar i totes les auxiliars estiguin reunides a l’office, allà, a la cua de l'avió, ens aixequem discretament l’un darrere l'altre i hi anem als serveis de davant; aquells..., els veus, oi? Sí, estan darrere de la cortina. Jo aniré en primer lloc mentre tu romans atent per a veure on hi entro. T’esperes dos o tres minuts i després vas tu. Tancaré la porta però no passaré el pestell. Fàcil, oi...? Sí, sí, és clar...
10

Fa més de vint minuts que Jordi i Laura van ultimar els detalls de la seva excursió als lavabos. El grupet d'hostesses xerra animadament a l’office des de fa una estona però la brasilera ni es mou ni sembla tenir el menor interès en fer-ho. Jordi està cada vegada més nerviós i inquiet. La impaciència se’l menja; es remou disgustat en el seu seient, estirant el coll de tant en tant per a observar aquí i allà i comprovar que tothom està en les seves coses, aliè completament als demés. Resulta desesperant, ara és el moment propici i no comprèn perquè Laura segueix impertorbable al seu costat, com si la cosa no fos amb ella. La seva passivitat l’exaspera, l’està duent a la vora de l'atac de nervis. O és ara o mai, cony! Per què no es mou la jodida? Per què haig de ser jo qui estigui pendent de la qüestió, qui se n’ocupi…? Al cap i a la fi ha estat idea d'ella... Ella m'ho ha proposat i ella ho ha planificat; no entenc perquè ara es fa l’orni…
Però la preocupació de Jordi no té fonament perquè Laura s'aixeca per fi i es dirigeix tranquil·lament cap als serveis per a desaparèixer darrere la rígida cortina que els separa de primera classe. Jordi, visiblement més serè després de comprovar per segon cop com els seus temors resultaven infundats, l'ha seguit amb la mirada atenta. No obstant això i a pesar que ha fet el possible per a no perdre-la de vista, no ha arribat a distingir en quina de les dues cabines ha entrat la punyetera. Maleïda cortina. Però tant hi fa perquè si no és en una serà a l'altra. D'aquí a un minutet o potser dos, en tindrà ocasió de saber-ho. Només serà un moment…

Des que Laura va desaparèixer darrere la cortina Jordi no ha deixat d’atiar amb impaciència el seconder del seu rellotge tot esperant el moment de reunir-se amb ella. Quant la noia va deixar el seu seient per anar al servei al nostre home li va faltar temps per instal·lar-s’hi; no volia malbaratar ni un segon més del necessari per a cobrir les aparences.

L’ansiejat moment arriba per fi i Jordi fa el posat de sortir al corredor però, hòstia! No hi té més remei que recular en topar-se amb algú que, venint des del darrere, l'hi impedeix el pas. Es tracta d’un home gran i corpulent que es mou amb evident dificultat en les estretors del passadís de l'avió. Jordi sospira frustrat perquè no té més opció que esperar que aquest home passi abans d'incorporar-se al seu torn. Arribat el moment s'aixeca i observa amb disgust com el vell camina molt a poc a poc, basculant d'un costat a l’altre buscant recolzament en la capçalera de cada butaca que troba al seu pas. La seva malaptesa molesta a alguns passatgers, però aquests canvien immediatament la seva severa reacció inicial per un gest de solidaritat en constatar que es tracta d'un invàlid. Tots els ocupants dels seients de passadís, tots sense excepció s’aixequen i presten ajuda al vell. Jordi, en canvi, més ben situat que ningú a l’esquena d’aquest home, ofereix més aviat la impressió contrària. No, no és que l’empenyi exactament, però la impaciència i les ganes d’estar amb la Laura el fan caminar tan pròxim, tan enganxat al vell que es diria que el va empaitant. A més, el cert és que només amb la cara ja paga, cosa que no ajuda en absolut a arribar a cap altra conclusió que no sigui la dita. I és que per dintre Jordi s'està cagant en el vell, en la seva incompetència i en les inoportunes ganes de pixar que l’han dut fins allà en el pitjor dels moments possibles. Amb tot però, Jordi s’aguanta. Què l’hi haurem de fer, paciència, es diu a si mateix; pam a pam, que en aquesta vida tot hi arriba.
Embardissat completament per la seva excitant expectativa, Jordi només té ulls per a escrutar, ansiós, les ombres que percep darrere la desitjada i al mateix temps odiosa cortina, sense reparar que la punta de la seva sabata acaba de fregar molt lleument el taló del vell, prou però per a entrebancar-lo i fer-li perdre l'equilibri. El discapacitat, sabedor de la impaciència de qui el succeeix i extremament nerviós per aquesta raó, jura per la seva mare davant el que ell entén com a una envestida i fa dues o tres atropellades gambades abans de girar instintivament el tors i desplomar-se com un fardell sobre dues venerables senyores marroquines que ocupen la segona fila de seients. La maniobra, sorprenentment acrobàtica per a un home carregat de xacres, resulta calamitosa, desastrosa. Les dones atropellades xisclen a l’uníson i s'estrenyen l’una contra l'altra i les dues contra la finestreta de l'avió. Tothom s'aixeca immediatament atret per l’avalot i en un tres i no res el passadís de l’avió acaba esdevenint el camarot dels germans Marx. El vell, encaixonat de cap per avall entre les emmitjonades cames de les senyores i els ferros dels seients davanters, no deixa de bramar entre dolorosos laments: socors! cabróoo! ajuuuda! detinguin al terroristaaa! L'escàndol és majúscul i el què és pitjor: algú ha pronunciat la paraula maleïda. Que hi ha un terrorista a bord? El pànic s’obre pas a batzegades entre els porucs i els despistats. La cridòria de l'accidentat, de les atropellades i de la resta de passatgers de primera classe i els escarafalls dels més ben dotats per a l'art dramàtic desfermen l'alarma entre la tripulació que, sense saber-ne exactament què punyetes està passant, surt en ple del seu refugi de popa i a corre-cuita es dirigeix cap al tumult de proa. És un motí? es pregunta el sobreexcitat sobrecàrrec, aquell jovenet engominat i embafador que va rebre Jordi i el va acompanyar fins al seu seient. Amb tanta gent pel passadís els tripulants a penes podran acostar-se al compartiment de primera classe. Ja us ho vaig advertir jo, que no servíssiu aquella llet! retreia el sobrecàrrec a les hostesses que el seguien mentre es fotia de manotades amb tot aquell que trobava pel camí. Un immens tap de gent amuntegada a la part davantera de la cabina de passatgers amenaça amb desestabilitzar la nau davant els nassos del sobrecàrrec que, sabedor del perill, perd els nervis i xiscla com una damisel·la. Seieu, collons, seieu! És el caos. Tothom crida a tothom; tots pretenen que els altres callin i seguin, però ningú en dóna exemple. L’anarquia i la por campen a plaer i s’estén per tot arreu fins arribar als passatgers de cua, que se sumen a la histèria general sense tenir ni idea del què succeeix. Precisament allà, a la part del darrere de l’avió, alguns forcen el receptacle de les mascaretes d’aire i se les enduen a la cara aspirant com a bojos mentre s’arrauleixen en els seus seients amb les mans a la nuca, tancant els ulls i serrant les dents; també n’hi ha qui rescata a tota pressa l’armilla salvavides de sota la butaca i malda contra els seus veïns per a sortir al passadís amb intenció a col·locar-se-la. La gent s’empenta, es trepitja, s’esgarrapa..., s’insulta. Les mamàs protegeixen els seus fills entre els braços i molts, molts preguen en veu alta demanant clemència a Déu, nostre Senyor. Resulta inevitable rememorar la imatge tòpica de les pel·lícules de catàstrofes aèries, aquell caos generalitzat que anticipa la caiguda en barrina de l’avió.

Asfixiat pel desordre regnant Jordi no triga gaire a perdre els papers. L'ansietat el sobrepassa, s'ha marejat, té arquejades i a penes no pot moure's comprimit per la munió desenfrenada de gent que tapona la primera classe. Algú, algun malvat protegit per l'anonimat del vociferant tumult, l’ha ventat una traïdora puntada en el genoll esquerre que gairebé el fa caure a terra. I ara una altra, aquesta vegada una mica més amunt, en plena cuixa. Si arriba la tercera segur que no hi falla atesa la progressió de l'agressor després de dos intents fallits. Serà la gorda, l'agressora; la que s'asseu darrere la Laura? No, malament rai perquè la gorda, que a més és molt baixeta, s'ha endropit ben bé al damunt de Jordi i a voltes li penja del coll i a voltes no, ofegant-lo sempre amb les seves grassonetes mans entre histèrics i aguts xiscles clavats just a cau d’orella. A Jordi només li deixen el recurs de cridar i bé que ho aprofita, les meves pastilles, que algú porti les meves pastilleees! vocifera mentre és sacsat, escanyat i patacat com un putxinel·li de dos rals.

11

L'eco de l'escàndol fa estona que arriba fins a la cabina de comandament d'avió. Dintre, el comandant, un belga cinquantenari amb cos cerveser i poques ganes de broma, i el copilot, un afectat català tot just en la trentena, es pregunten alarmats per què triga tant en aparèixer alguna auxiliar que en doni una explicació. Quin xivarri. Què estarà passant? Ni al pilot ni al seu ajudant se li ha escapat que la paraula “terrorista” ha etat pronunciada vàries vegades amb total claredat. En el pitjor dels casos imaginables, és possible que tot es degui al fet que algú, tripulació o passatgers, mantenen un forcejament amb el terrorista, o amb els terroristes. Almenys això és el que dóna a entendre el rebombori que prové del compartiment de passatge. Passen els minuts i la incertesa creix en absència de notícies sobre l’estat de coses.

Doncs bé; arribats aquí el protocol és meridianament clar davant d’aquesta mena de situacions i indica que, arribat el cas de risc imminent o amenaça que posi en perill la nau, els tripulants o el passatge, incloent-t’hi per descomptat la intenció de segrest o qualsevol classe d’acció terrorista, la tripulació ha de comunicar immediatament amb terra i en tant que sigui possible, aïllar el compartiment de pilotatge.

Mentre el copilot segueix fidelment el protocol de comunicacions i emet un senyal codificat d'auxili, el comandant es fa amb l'arma curta de petit calibre i l’atordidor per descàrrega que la nau duu com a dotació de seguretat i autodefensa arran dels últims acords internacionals en matèria de terrorisme aeri. Tots dos es troben excitats; l'adrenalina flueix a borbollons pels seus organismes predisposant-los a l’acarament del suposat perill i apaivagant a la vegada altres impulsos més tendents a la reflexió o la cautela. Comandant i copilot es troben dispostos a respondre, hipertensos, a una amenaça indeterminada que jutgen imminent.

Després de rebre instruccions del Comandament Aeri militar, el pilot inicia una subtil i molt oberta maniobra de gir a fi i efecte que no sigui apreciada a la cabina de passatge abans de posar rumb a la base aèria de Morón, d'on acaben de partir dos avions de caça F18 de la Força Aèria que interceptaran primer i després donaran escorta a l'avió fins a la seva destinació d'urgència. Dues companyies del Grup Especial Antiterrorista de la Guàrdia Civil amb destinació a Sevilla han estat mobilitzades i seran desplegades estratègicament per la base, disposades a prendre l'avió per la força si fos necessari. Per altra banda, Protecció Civil, el cos de Bombers i els hospitals més propers han estat posats en estat d'alerta en previsió d'una catàstrofe aèria que s'intueix molt probable. Ningú no ha dit res sobre aquest assumpte però, considerant la ruta i la nacionalitat de la companyia aèria, tothom sospita que es tracta d'una acció organitzada per islamistes fanàtics.

En la petita cabina de comandament de l'avió la situació es viu amb extrema tensió. Malgrat tot el sentit comú s'imposa i prèviament a emprendre qualsevol acció que pugui suposar un risc per al passatge o la nau, els nerviosos tripulants saben que cal fer el possible per conèixer l'estat real de la situació; per aproximar-se, si més no. Cal establir contacte amb la resta de la tripulació o en el pitjor dels casos amb els assaltants, però ningú, en el box de tripulants, respon a les insistents crides del comandant. L’intercomunicador només transmet la remor de l’escàndol provinent de la cabina de passatgers, refermant les pitjors sospites. Tot plegat resulta angoixant, desesperant. En dos minuts s'aproximaran els F18 i si en aquest curt període de temps ningú no fa per entrar en el compartiment serà el propi comandant qui se n’encarregui de sortir per a esbrinar què caram ocorre en el seu avió. Però no caldrà; el sobrecàrrec arribarà sobtadament abans que el pilot decideixi abandonar la cabina de comandament, i copejarà la porta amb desesperació en trobar-la infranquejable. El cap, alleujat en escoltar una veu coneguda a l’altre costat, respon amb impaciència per l’intercomunicador i després d'assegurar-se que no es tracta d’una amenaça terrorista obre pas al seu subordinat.

12

Què collons està passant a la cabina de passatge? És un motí, una baralla? pregunta el comandant al sobrecàrrec. No, no; res de tot això. Bé; una mica sí... Explica’t, cony; què passa? És difícil de resumir; és millor que vinguis tu mateix i ens ajudis a posar ordre en la cabina. Vine, vine. Afanya’t... I dient això el sobrecàrrec escampa la boira sense esperar resposta del pilot. Però, què collons fa aquest paio...? El pilot, sorprès tant per la parquedat del sobrecàrrec com per la seva reacció, s’aixeca pesadament i decideix seguir-lo prenent cura d’agafar l’atordidor per descàrrega. El subordinat l’esperava en la foscor del replà dels lavabos i en sortir tots dos i mostrar-se davant els passatgers són rebuts per una cridòria ensordidora. Què diables està passant? pregunta el pilot amb cara de pomes agres. Silenci si us plau, silenci, reclama el sobrecàrrec anticipant-se al comandant i acompanyant-se amb les mans. Les hostesses també contribueixen a asserenar els ànims comptant amb la valuosa col·laboració d'alguns passatgers. Per favor, per favor tranquil·litzin-se, calma. Tot està sota control, assegura el pilot forçant el somriure i sense tenir ni idea del que té davant. Per fortuna, en pocs minuts s'arriba a una calma relativa i el comandant pot, per fi, fer una ullada al seu al voltant.

La cabina està de potes enlaire; la majoria dels compartiments per a l’equipatge de mà es mostren oberts de bat a bat i són moltes les peces de roba que pengen desmanegades de qualsevol manera. Petites maletes i bosses de mà romanen pel passadís i entre els seients, algunes obertes i regirades amb poca traça; diaris esparracats, plàstics i papers de tota mena, sabates orfes, un maletí per a violins buit i esfondrat, set o vuit telèfons mòbils escampats aquí i allà, una crossa, una catifa, la tetera... Armilles salvavides inflades i abandonades, les mascaretes d’oxigen penjades i oscil·lant d’un costat a l’altre. I la imatge dels passatgers és patètica, malament acomodats allà on bonament han pogut ficar-se, despentinats, crebantats en la seva majoria, espantats encara però més tranquils i, sobretot, més silenciosos.

Des de la seva posició a l'alçada dels primers seients de primera classe, a la seva esquerra, el comandant observa tres persones que semblen ferides o contusionades, instal·lades a les primeres butaques sota la cura d'una auxiliar. Tots tres es lamenten visiblement, sobretot un senyor d’edat avançada que té la cara envermellida i la boca inflada, morada i tremolosa. A la dreta, en un racó, magolat i amb el cap cot ficat entre els genolls i protegit amb les mans, descobreix un individu a la gatzoneta, custodiat a curta distància per un passatger d'una corpulència més que notable. Pot vostè explicar-me el que succeeix? li diu el comandant al sobrecàrrec després d’alenar vàries vegades de forma manifestament contrariada.

Veurà; no sé exactament com va passar, però tot indica que aquest individu del racó va agredir a aquest altre d'aquí, el senyor gran que es queixa, donant pas a un tumult de considerables proporcions en el qual va intervenir gran part del passatge amb ànim de protegir l'agredit. A més, a dir d'algunes passatgeres i prèviament a l'altercat, el mateix individu s'havia dedicat a acorralar a les senyores amb proposicions escabroses. Hem hagut de reduir-lo per la força, perquè la seva conducta era histèrica i agressiva en extrem. A mi m'ha vomitat al damunt; fixi's. I el senyor que el custodia és un policia marroquí que retorna al seu país després d'uns dies de vacances, i que amablement s'ha ofert a col·laborar, conclou el sobrecarrego la seva explicació mentre somriu a l'al·ludit en agraïment als seus serveis.

Després d'uns instants de reflexió entre el silenci de tothom, el comandant es dirigeix al custodiat amb veu serena però enèrgica: a veure, vostè, aixequi's! Jordi alça el cap i s'aixeca a poc a poc, adolorit en cos i ànima. Es troba confús i atordit i la seva cara és el mirall de la seva desesperació. En la bogeria desfermada fa uns minuts va ser atropellat salvatgement per una enardida multitud aerotransportada que el va moldre literalment a bastonades. Pot identificar-se vostè...? Sí, vostè, pot identificar-se? repeteix el comandant davant la mirada extraviada de l'interpel·lat.

Per resposta, molt lànguidament, Jordi fa mà a la butxaca interior de la seva americana i comprova, sorprès només a mitges, que ja no la duia posada. On està l'americana d'aquest senyor? va preguntar el sobrecàrrec, comprenent el que havia succeït. Algú va localitzar una peça tota arrugada a terra, entre els seients pròxims als ferits, i la va oferir al sobrecàrrec. En efecte, era l'americana de Jordi i en el seu interior es va trobar la cartera, el passaport i el resguard de la carta d'embarcament, que van ser examinats pel comandant.

A veure, senyor..., senyor Bareta, li exigeixo una explicació. El comandant es va quedar esperant davant el silenci de Jordi. Senyor Bareta..., va insistir, estic esperant una explicació... Bagueta, cony; Bagueeeta! va respondre Jordi amb un crit. Sóc Jordi Bagueta, jo, va repetir i inspirant profundament aire, va continuar bramant: i els penso ficar un puro de caldiós... Criminals! Assessiiins. Aquest avió és una meeerda; tot plegat és una autèntica merda. I em cago en la puta mare d'aquest moro d'aquí, el que m’ha estomacat, i d’aquell... I del vell dels collooons... I no hi va poder continuar; el comandant el va propinar una esfereïdora descàrrega en el pit amb l’atordidor que el va fer xisclar i agitar-se com un posseït. Però sorprenentment no hi va caure, en vista de la qual cosa Jordi es va guanyar una segona descàrrega que, ara sí, el va fulminar a l'instant.

13

El comandant es va dirigir a la cabina de pilotatge i després de reflexionar durant una estona va a comunicar a la base de Morón el què havia succeït a bord. Per fortuna no havia amenaça de segrest ni de cap altre tipus, però la presència d’un agitador a bord havia fet necessari l’ús de la força per a reduir-lo, amb el resultat de diversos ferits que necessiten atenció mèdica. L'alarma terrorista fou desactivada per a satisfacció i tranquil·litat de tothom i l'avió va ser escortat fins a la base, on l’esperaven diverses ambulàncies i un furgó de la Policia Nacional per a fer-se càrrec del detingut. Això no obstant i a la vista del lamentable estat en què es trobava Jordi, es va decidir traslladar-lo en ambulància fins un centre hospitalari.

Vint-i-quatre hores més tard, Jordi despertarà en la seva habitació de l’hospital i amb la ment encara nuvolosa, les seves primeres i trèmules paraules seran: jo només volia que la brasilera em fes una mamadetaaa... No cal dir que amb això es va guanyar l’antipatia i el menyspreu unànime de l'equip mèdic que l’atenia, però això i el que més tard va esdevenir és una altra història.

I així fou com el bo d’en Jordi Bagueta va fer el seu primer i últim viatge en avió: espantat primer, excitat més tard, humiliat i salvatgement apallissat després i finalment abandonat a mig camí en mans d'un equip mèdic de sàdics fills de puta abans de passar a disposició dels tribunals i acabar amb els seus ossos a presó preventiva. Al capdavall és possible que això de les dites populars no vagi mancat de fonament; i és que ―a la prova em remeto― més val bona fam que bon recapte.

Darreres paraules (conte)

2008-11-18T23:18:00.029+01:00

El seu discurs és esperat per tothom amb expectació, fins i tot amb impaciència. Abans, però, seré jo qui faci una breu al·locució. Que les meves últimes paraules hagin de ser necessariament buides i insubstancials no deixa de ser un mal símptoma dels temps... Però no puc queixar-me; a aquestes alçades ja no em queda ni el dret a apel·lar a Santa Bàrbara. I a més és el costum. Les coses del protocol, del maleït protocol... Bah, tant hi fa, improvisaré unes paraules corteses on naturalment no faltaran els meus millors desitjos per al futur. Mil vegades he fet mil coses similars i no és cosa que em tregui la son; pura rutina. No obstant això se’m fa difícil d'entendre el perquè d'aquesta perplexitat i la raó per la qual s'accentua més i més a mesura que s'acosta el moment. Això és el què en veritat em fot perquè al llarg de la meva carrera he passat per infinitat de situacions força més delicades amb calma, amb total tranquil·litat. Només espero que la veu no em tremoli; em sentiria tan avergonyit… Una hora pel davant, encara. Massa temps.

Trobaré a faltar aquesta vista; sobretot a l'hivern. Des que hi vaig arribar sempre he sentit una debilitat difícil d'explicar per la naturalesa gris i desolada d'aquest parc. Han estat tants, els moments de reflexió davant d’aquesta finestra, guaitant allà, de lluny, l’incessant torrent de cotxes i el seu inútil enderiament per arribar al seu destí abans no toquin les vuit. Observant la gent amunt i avall cada matí, amb aquella pressa aplicada i ordenada que només tenen les formigues. Faré de menys moltes coses si, però ni de bon tros seran les que la gent s'imagina. Enyoraré les coses simples... Aquest despatx sense anar més lluny. Crec que amb els anys ens hem anat fent l'un a l'altre. Mai no oblidaré aquelles primeres setmanes de bojos i com em va costar, d'adaptar-m'hi. No em podia concentrar i l'assumpte es va convertir en un autèntic maldecap. I això malgrat les reformes que es van fer per acomodar l'espai als meus gustos i necessitats… Bajanades, perquè tothom sabia que el problema no era el despatx sinó jo, però és clar, aquestes coses no es poden dir si no és quan ja pertanys a la categoria d’expresidents. Aviat algú se’n recordarà; hi posaria la mà en el foc... Són moltes, les hores que he passat entre aquestes parets… I és curiós, fins avui mai no ho havia vist sota aquest punt de vista.

Qualsevol canvi suposa obrir una porta a la por i a la incertesa... Sempre. Ja m’ho deia el meu pare, primer com advertiment i després a mena de premissa educativa: no hi donis mai l’esquena a un problema, mai, recordo que solia acabar. El que no em va dir es que tot sovint també significa haver d'afrontar una pèrdua…, i poc importa que en el meu cas es tracti d'una pèrdua a termini fix, perquè no per esperada resultarà menys dolorosa. Els meus ulls no podran enganyar a ningú; ho pressento. Gairebé ho desitjo en realitat. És veritat que mai no he estat un d'aquells poca-soltes de llàgrima fàcil, però els meus ulls seran el mirall del meu estat d'ànim; n'estic convençut. I també es nova la confusió, l'encreuament de sentiments contraposats que experimento... Em sorprèn sentir una cosa així després de tants anys, de tantes guerres. Em feia vacunat i ves per on. En certa manera em resulta grat descobrir-ho; després de tot, potser no sóc l'insensible fill de puta que alguns gusten de dir.

El temps... Crec que el pas del temps no m'ha fet més savi sinó més llest. Només una mica més llest, un xic només. I molt em temo que ho acabaré pagant perquè aquesta mena de guanys s’acaben perdent si no es reinverteixen. De fet crec que vaig començar a pagar-ho fa temps. I no, no cal anar-se'n gaire lluny per a comprovar-ho. Aquest últim any, per exemple: ha estat un autèntic infern, sobretot els darrers tres o quatre mesos. Se m'ha faltat al respecte d'una manera gairebé obscena i ningú no ha mogut un miserable dit en el meu favor. I és que últimament no he estat més que un vulgar convidat de pedra en el meu propi festí; i a la vista de tothom, per a esvair qualsevol dubte. No sé com ho he fet; no ho sé. No m'explico com he pogut permetre veure'm envoltat per aquesta colla de hipòcrites insolents, amb els seus somriures tan reverencials com falsos. Tot plegat és odiós i no li ho desitjo a ningú.

Però ara no sento rancor. Ja no. Només penso en anar-me'n ràpida i discretament i desaparèixer almenys durant uns mesos... Allunyar-me de tot i de tothom i recuperar la soledat. Tornar a saber què significa estar sol. Parlo d'un tipus de solitud sana, radicalment distinta a la que he viscut tancat en aquesta torre de marfil on han estat massa les ocasions en què m’he sentit isolat, abandonat per aquells que primer m’empenten a prendre decisions controvertides i després se’n obliden quan venen mal dades. La que jo voldria és una soledat expansiva, comprensiva…, pròpia. Meva. Elegida per mi entre el munt de possibilitats que ofereix aquest món tan complex i tan buit alhora… Però no; no deuria enganyar-me. Més val deixar-ho estar. No paga la pena dedicar ni un segon a la quimera, al somni que mai no podrà ser realitat. Alguna vegada m’he preguntat si la solitud que enyoro és la dels meus anys de joventut. Aquella, de feliç ignorància, d'irresponsabilitat… Moltes vegades... Però no, i és clar que no! La que jo anhelo no és aquesta classe de solitud sinó la de l'observador distant, la del lector relatiu, intemporal… La d'aquell la presència del qual resulta imperceptible perquè el seu hàbitat es troba a la perifèria dels desitjos, de les enveges, en el punt més remot i al marge de qualsevol assumpte mundà… Una solitud blanca i sorda, és la que jo voldria...

Lliure sí, em sento alliberat, sense tensió, però també m'envaeix la melancolia. No puc evitar-ho. I no és abatiment, és… crec que és cansament. Estic molt cansat. I fart, força fart a més. L'exercici del poder produeix una atracció magnètica, gairebé irracional i abandonar-lo per a deixar els ressorts en mans d'un altre em produeix una sensació d'alliberament i de tristesa alhora. I de ràbia continguda també, no ens enganyem. És cosa que mai no m’hauria imaginat quan hi vaig arribar, ara fa vuit anys. Quan fas les primeres passes per aquest camí mai no penses que hauràs d’aturar-te algun dia per a cedir el pas a un altre. Quan comences ho saps i és clar que sí, però ho perceps lluny, molt lluny i ho ignores despreocupadament. Interessadament, diria. Però ja ho deia el poeta, el temps passa inexorable i tot acaba arribant. Qualsevol sap que abandonar a algú que estimes o saber-se abandonat suposa morir una mica. Sentir-se abandonat pel poder no admet parangó perquè suposa morir del tot, completament. És la mort social, civil; la pitjor de les morts.

Ara, el meu únic rastre per aquestes dependències serà el meu retrat. Un retrat vulgar i anodí confós entre desenes de retrats vulgars i anodins, oblidats fins i tot pel temps. Un retrat exposat per a no ser vist. Penjat en algun lloc invisible, com la resta. Inert... Encartonat... El meu únic consol és que a aquest fill de puta li passarà exactament el mateix d’aquí a uns anys…

Un quadre; ni tan sols l'eco d'un fantasma…

Bé, em fa l’efecte ja ha arribat l'hora.

La fortuna odia als estúpids (conte)

2008-11-04T18:54:00.011+01:00

És dilluns i com cada dia l’Andreu serà el primer en arribar a l'oficina municipal de recaptació. No han tocat encara les vuit i ell ja fa estona que ha passat la seva targeta magnètica per la ranura de l’enginy electrònic que controla la jornada dels empleats. El senyor Malet, el veterà cap de departament, l’observa discretament des de fa mesos. N’està molt satisfet de l’Andreu i el té per un jove prometedor a qui no convé perdre de vista. Polit i eficient. Puntual, per descomptat. Moderat... Els ulls sempre atents a tot el que passa al seu voltant. I callat, sempre callat. Aquest és l’Andreu, vint-i-vuit acabats de fer, tot just un any i mig d'antiguitat i a dir del senyor Malet, un brillant futur pel davant.

Ben bé com cada dilluns i cada dia de l'any, la Meritxell irromp a corre-cuita a l'oficina. Passa eixelebradament pel davant de la taula de l’Andreu xerrant amb si mateixa mentre busca afanosament la seva targeta a la bossa. Durant dos o tres minuts queda plantada davant del rellotge marcador jurant que havia deixat la targeta justament en aquella butxaca lateral, com sempre. I com sempre, la targeta no apareix mai on ella pensa sinó a les profunditats abissals d'una bossa que de tan grossa, desbordant i desordenada, s'assembla més al sarró d’un quincallaire que al complement de mà d'una brillant economista. Finalment la hi troba. Un somriure per a l’Andreu i au, guillant cap el seu despatx, a l'altre costat del passadís. Onze minuts sobre l'hora que haurà de recuperar a la sortida. El ritual es repeteix cada matí; la puntualitat extrema d'un, la caòtica arribada de l'altra i entre tots dos la resta d’empleats de l'oficina municipal de recaptació. Setze en total. L’Andreu duu un any i mig essent testimoni d’aquest cerimonial. Un any i mig de matinades per a ser espectador privilegiat de l'atropellada arribada de la Meritxell. Divuit mesos d'àvida espera quotidiana per gaudir de dos efímers minuts d'íntima satisfacció.

És bonica, la punyetera Meritxell. L’Andreu no perd detall dels seus moviments, dels seus gestos, fins i tot dels més insignificants. L'adora en silenci des del primer dia, des que hi va arribar. Sí, és clar que hi ha més noies maques a l’oficina, però la Meritxell no és com les altres ni de bon tros. L’Andreu va quedar enlluernat per la seva alegria, pel seu esperit i per sobre de tot pel seu somriure. I la veu… Aquell to de veu, tan.... Però, el que més l’agrada és observar-la d'esquena plantada davant el rellotge, gesticulant lleugerament encorbada i emmaleint-se per ser tan desordenada. I el dia que canvia els pantalons per una faldilla o un vestit..., aquell dia festa major! I mai no falla: dilluns i dimarts els cabells solts. Castanys clars, brillants, ondats… Com aquella actriu del Hollywood dels cinquanta filla d'asturians... Com es deia…? Margarita. Això és, Margarita Cansino. Uns cabells preciosos, veritablement enlluernadors. Però, és clar, això queda reservat per a dilluns i dimarts, perquè cada dimecres s’escenifica un misteri que el pobre Andreu no encerta a comprendre. Ell li diu el dilema dels dimecres. La cosa és, per què alguns dimecres la Meritxell apareix amb els cabells solts i d’altres no? I per quins set sous aquesta incertesa mai no s'anticipa als dimarts? O es posposa als dijous? Perquè, això sí, a partir de dijous els cabells sempre recollits. Una cua, de vegades alta, ben bé com la d'un poltre, i en altres ocasions desmaiada tot deixant reposar els cabells sobre l'esquena. Mai un moixell, encara sort. Li recordaria a la seva mare i tiraria per terra tot l'encant.

L'Andreu se sent cohibit per la Meritxell; aclaparat en realitat. Potser per aquella màgia mai-surt i avassalladora que la segueix allà on hi va. O potser per la marcada personalitat de la noia... Per tot probablement i per no-res en particular. El senyor Malet és tolerant amb els seus retards perquè fins que ella no va arribar per a fer-se càrrec de la secció, aquesta mai no havia estat tan productiva. A més, com a cap de secció la Meritxell no admet parangó. Meritxell és metòdica i rigorosa treballant, cosa que fa encara més incomprensible el cerimonial poca-solta de cada matí. Però el senyor Malet interpreta aquesta actitud com una excentricitat innòcua, fins i tot divertida, i n’està convençut que davant la seva ja propera jubilació no n’hi haurà cap altre de millor per substituir-lo al capdavant del departament. En més d'una ocasió ja ha parlat de l'assumpte amb la cap d'àrea. Serà la primera candidata a pesar de la seva joventut: només trenta-un anys.

Hi ha nits que l’Andreu no es pot treure la Meritxell del pensament. No hi para de fer voltes i més voltes al llit pensant en ella. S’hi imagina que surten plegats, que van a la platja, que la presenta als seus amics…, a la seva mare. I els somnis humits, cada cop més freqüents! I mira que hi fa tot el que pot per expulsar-la del seu cap cada vegada que la temptació es fa irresistible! L’Andreu, d'una manera o d'una altra es dorm amb la Meritxell al cap i quan desperta després d'un son en general lleuger i gens reparador, allà que hi continua plantada, arrelada com un roure en la seva torturada ment. Aquesta fixació ha començat a provocar-li un sentiment ambivalent perquè, si bé és veritat que pensar en la Meritxell li produeix una felicitat tan embriagadora com babaua, també és veritat que passar les nits en blanc comença a passar-li factura.

En un principi poc importava però darrerament les vigílies són constants i la salut de l’Andreu comença a ressentir-se. El primer símptoma fou aquella irritant acidesa d'estómac, sovint acompanyada de sequedat de boca i una lleu halitosi. Després van venir les ulleres i la mala cara en general. I els canvis d'humor... I ara i per acabar-ho d’adobar, els gasos. Els maleïts gasos! Això, amb diferència, és el més empipador. Aquests darrers dies els concerts matinals s'han convertit en una constant insuportable i humiliant. Van començar com una cosa puntual i passatgera pròpia de l'hora més primerenca del dia, però a hores d’ara, ben bé des de dilluns passat, la persistència d'aquesta molèstia al llarg de gairebé tot el matí l'ha convertit en una tortura insofrible. Des de llavors l’Andreu no coneix treva ni descans. Vagi per on vagi els sorolls del seu inflat i turmentat abdomen es fan notar a poc que es pari l'orella, i això resulta angoixant per al sobri de l’Andreu que, desesperat, es veu constantment forçat a buscar llocs solitaris on poder afluixar la pressió del seu malaparellat ventre. I a l’oficina les coses encara empitjoren. Les conseqüències del sobrevingut atac de meteorisme ―de terrorisme, que diu ell― l’obliguen a afrontar els moments més difícils que recorda. Des que el mal es va fer crònic no hi té més remei que visitar una vegada i una altra el servei davant la sorneguera mirada dels seus companys i companyes de feina. L’exaspera no tenir control sobre el seu propi cos; encara sort que tot es limita a sorolls i gasos inofensius.

Aconsellat per la seva mare l’Andreu es va decidir a demanar cita al seu metge de capçalera. L'Andreu sempre ha estat un noi extremament saludable i fins a ara mai no ha tingut necessitat d'acudir a la seva consulta. Ni tan sols sap si es trobarà amb un home o una dona. Per fortuna va resultar ser doctor i no doctora, perquè si s’hagués topat amb una dona no hauria tingut valor per dir-li que estava allà per primera vegada encalçat pels..., gasos. Després d'escoltar-lo atentament i sotmetre’l a una breu exploració, el metge li va dir que probablement no dormia acuitat per l'estrès. La falta de son havia desencadenat la successió de conseqüències ingrates que ja coneixia, ben fàcils de controlar, per altra banda. Els fàrmacs que li va receptar l’ajudarien a dormir millor i recuperar cert benestar físic, però ell havia d'identificar i afrontar les causes de l'aclaparadora tensió que pertorbava el seu estat d'ànim fins al punt de trencar la seva salut. Només així podria superar definitivament la seva malaltia.

L’Andreu va sortir gratament impressionat de la consulta del doctor. I força alleujat també. El metge havia estat tan comprensiu amb el seu problema com explícit per apuntar la solució. Amb els ànims renovats va decidir comentar el seu problema amb el Jordi, l'amic de la infància amb qui no tenia secrets. Bé, amb qui a penes no tenia secrets. Es veurien aquella mateixa tarda; sobre les sis. Prendrien un cafè i l’Andreu li explicaria el seu problema i li demanaria consell. En Jordi no s’assemblava en res a l’Andreu. Independent, extravertit, atrevit. Des de nens se'ls coneixia com l'estranya parella, de tan inseparables i desiguals que resultaven ser. Laurel & Hardy, Yogui & Bubu... La novetat per al Jordi foren els gasos del seu amic, perquè ell ja coneixia, i prou bé, la debilitat de l’Andreu per la seva companya de feina. N’havien parlat en moltes ocasions i sempre acabava per aconsellar-li el mateix: convida-la a sortir, home; comença per acompanyar-la a fer un cafè a mig matí. Però l’Andreu era incapaç de dirigir la paraula a la Meritxell. Ni tan sols podia sostenir-li la mirada més enllà de dos segons. Només de pensar en parlar amb ella i se li feia un nus en l'estómac. I a més, què l’hi diria? En Jordi va haver de posar-se ferm amb el seu amic. Però és que no te'n adones, idiota? Estàs totalment boig per ella. No pots continuar d’aquesta manera, home. O l’hi dius alguna cosa d'una punyetera vegada o rebentes, Andreu. I quan rebentis et cagaràs de potes avall. T’ho ben asseguro. I serà vergonyós. I aleshores no tornaré a dirigir-te la paraula mai més. Jordi parlava de rebentar en sentit figurat, per descomptat, però l’Andreu va entendre perfectament la metàfora. Sí, havia d’aplegar prou valor per afrontar les seves pors i abordar la Meritxell. Devia intentar-ho si més no. Era una qüestió de dignitat personal. I a la vista està que també l’hi anava la salut.

Un cop iniciat el tractament el resultat no es feu esperar. En un tres i no res la salut de l’Andreu va millorar notablement. I el seu estat anímic també. Va començar a dormir d'una tirada i l'acidesa va desaparèixer talment com va arribar. I els gasos? S’evaporaren. Per art de màgia. Tot indicava que hi tornava a ser el d'abans. La prova es que va recuperar el somriure, l’esbós de somriure, que el caracteritzava. Fou a partir d’aquest moment que l’Andreu va començar a barrinar la manera d’abordar la Meritxell. Sortiria al seu pas quan hi arribés. Dilluns, serà dilluns que ve. Es faria el trobadís i ensopegaria amb ella tot aprofitant-se de la seva atabalada manera d'entrar. Després, la resta vindria per sí sol. Però..., i què era la resta? No; de cap manera, així no pot ser. Millor li demano al Martínez que em deixi dur-li la proposta de planing setmanal. Entraré en el seu despatx, li diré que en Martínez s’ha indisposat i després... Què faré després de lliurar-li la carpeta? La miraré fixament i li diré que la trobo maquíssima. Sí senyor! Però..., què m’empatollo? No li puc dir una cosa així quan mai no hem intercanviat un mot si no és per coses de feina! Pensaria que sóc un retardat. No; millor me les arreglo per anar a fer el cafè coincidint amb ella. Ja m’ho deia el Jordi. Bona idea. Normalment se’n hi va tota sola i, a més, he notat que abans de tancar la porta sempre es gira i em diu: «bé, surto un moment a fer un cafè». Hi aniré a l’aguait i abans que no digui res ja estaré preparat per a dir-li: «t'importa que avui t'acompanyi? Es que sinó surto ara no podré fer-ho més endavant. No t’imagines la feina que tinc!». Mmm, sona força bé. Perfecte! L’Andreu va repetir la frase vuit o deu vegades en el seu cap: «t'importa que t’acompanyi...», fins que la va memoritzar. Estava clar. Havia trobat l'oportunitat que buscava. I si tot anava bé, dilluns vinent seria el gran dia.

És dissabte i l’Andreu ha quedat amb en Jordi per a fer un volt i explicar-li el seu pla. Magnífic, el va animar el seu amic. Molt ben pensat; és una idea excel•lent. Han pres unes cerveses i s'han acomiadat d’hora; Jordi ha de dur a la seva xicota al cinema. De tornada a casa l’Andreu comença a imaginar-se els esdeveniments. T'importa que avui t'acompanyi...? es repeteix sense parar, primer xiuxiuejant i després de forma cada cop més audible. T'importa que...? és que vaig tan malament de temps que... En arribar a casa, però, succeeix l'inesperat: nota una forta punxada a l'estómac. No pot amb el sopar que la mama li ha preparat. En fa prou amb un parell de peces de fruita. T'importa que...? És que si no surto ja més endavant hi aniré fatal... I ho haig de fer ara perquè després em faltarà temps... La seva mare el va mirar preocupada. L’Andreu fa mala cara. Un altre cop. Com abans, talment com fa unes setmanes. Li fa mal el cap. No; és un malestar general. Després d'un breu estira i arronsa amb la seva mare l’Andreu opta per anar al llit. Encara és aviat però és el millor que pot fer. Un cop al llit l’Andreu no para de bellugar-se d'un costat a l’altre. La Meritxell en el cap. L’estomac a la boca. Dilluns l'hi diré. Dilluns...

Un intens mal de panxa el desperta sobresaltat. És diumenge, a un quart i cinc de nou. L’Andreu salta del llit i s'abraona cap a la cambra de bany com un toro embravit. Rebenta tot just en asseure's i la sacsejada l’acaba de desvetllar. En veure’s plenament conscient de la seva penosa realitat el cor se li trenca i l’ànim li cau a plom, miserable. La mare copeja la porta amb els nus. Què et trobes bé? Si mama...; res important.

T'importa si avui...? Ja és migdia, el mal d'estómac no afluixa i l’Andreu no menjarà res. Hi ha estones que també li fa mal el cap i el que és pitjor: ara té flat. Se li infla el ventre, ben bé com abans. S'ha estirat en el sofà i allà, arraulit com un cuc, s'allibera de la pressió interna tot aprofitant que es troba sol a casa. La seva mare ja fa estona que se’n anà de passeig amb les seves amigues, com cada diumenge. Ell mira la tele com un zombi, rumiant. De debò no t'importa que avui t'acompanyi? És que vaig fatal de temps i si m’espero, més tard no podré ho fer... No; no és així. Com era? Passen les hores i l’Andreu es troba cada cop pitjor. Es va prendre la pastilla dels gasos i ja comença a notar la millora però l'ansietat va en augment. S'ha obsessionat amb el cafè de dilluns. Amb el cafè de demà. T'importa si t'acompanyo...? Dos ansiolítics; a veure què hi passa. Quarts de deu. La seva mare acaba d'arribar i el troba una mica suós però tranquil. Tampoc no hi soparà. Se’n va al llit, però abans pren cura d’endur-se la caixa de valium de la seva mare, la que amaga a la tauleta de nit. Es prendrà una píndola. No, s’empassarà dues.

En despertar l’Andreu es nota agitat, accelerat. Quarts de set de dilluns, hora de llevar-se. Ha dormit d'una tirada però es troba espès i una mica marejat. Una dutxa i com a nou. No obstant això l'estómac continua regular. Millor que ahir, això és veritat, però encara es nota espelleringat. Una camamilla potser l’acabarà d'arreglar. I sí, la infusió calenta el reconforta. Millor, força millor ara. Mama, me’n vaig que no vull fer tard.

L’Andreu és el primer a arribar, com cada dilluns. Passa la seva targeta pel lector del rellotge i cerca acomodament en la seva taula, justament situada de cara a l’ormeig. La rutina de cada dia fa les primeres passes. Arriben els companys. Hola Andreu, Hola Pitu. Bon dia Andreu. Què tal, Carme? Hola... Hola. Com sempre la Meritxell serà l'última, Justament a l’hora que sol arribar, l’Andreu nota un cargolament a la seva desgraciada panxa. Rorrruuummm. Déu meu! I surt cames ajudeu-me cap al servei. Per prevenció, més que res. Per fortuna només són gasos. Glogloloom, gleglú, glogló. Alliberat de la compressió l’Andreu regressa atribolat al seu lloc de treball per a no perdre's l'entrada de la Meritxell. Massa tard. Ella entra en aquest precís moment. Cecs i accelerats no es veuen i tots dos xoquen de cara. Uf, perdona Meritxell! Com ho sento... La Meritxell cau pel cop i s'aixeca ajudada per l’Andreu, queixant-se d’un fort cop de cap al front. No és res, Andreu. La culpa és meva, que sempre vaig atabalada. Buenu, ja està. Ho veus? No ha passat res... Doncs, crec que això d’aquí és un bony... No-res home, res. No et preocupis. La Meritxell fitxa i se’n va al despatx dirigint-li un somriure a l’Andreu que, a pesar de l'accident i dels seus temors, queda gratament sorprès per l'afable reacció de la seva companya. Un bon símptoma. El millor de tots.

El cap de l’Andreu bull d'inquietud, d'expectació, però el seu cos no l’acompanya. El seu abdomen s'infla cada vegada més. Els sorolls comencen a ser audibles per als seus companys i els torçons es manifesten cada vegada més dolorosos. Les visites al lavabo es repeteixen. Maleïts gasos. Maleïts sorolls. Ai, i ara, a més, necessita usar l’ambientador. Els gasos resulten fètids. Això és nou. Seran les pastilles.

L’ambientador d'aromes del bosc no troba descans. L’Andreu és un actiu pelegrí entre la seva taula i el servei. Va i ve. Ve i va. Gairebé les onze. La Meritxell està a punt d'aparèixer. T'importa que avui... És que sinó, després no... No..., com era...? Si no surto ara tampoc no ho podré fer més endavant. És que avui hi anem tan malament de temps que... Això és. Així sí... La panxa de l’Andreu és un carnaval: música, ball i alegria sense control. Una festa. Apareixerà en qualsevol moment, la Meritxell, i l’Andreu aguanta el els recargolaments com un home. Però hi ha coses que ni l’home més ferm pot aguantar indefinidament. Acuitat per un còlic tan innoble com traïdor no li queda més sortida que arrencar volant cap al servei descordant-se el cinturó pel camí. Però ai, el troba ocupat. Per fortuna el vàter de les dones està lliure. L’Andreu irromp encegat per la necessitat i s'asseu. Uf, just a temps. La descàrrega és brutal. Escandalosa. I pudent, molt pudent. El propi Andreu queda ofuscat per tan extraordinària i pestilent reacció escatològica. La Meritxell entra sobtadament a mig petejament, obre els ulls, crida, arrufa el nas i tanca d'un sonor cop de porta, tot en un segon. Ho seeento, perdona Andreu! la sent cridar des de fora. Amb la pressa l’Andreu no va tancar amb pestell.

L’Andreu gemega i es tira les mans a la cara tot horroritzat. La seva imatge, assegut a la tassa del vàter amb els pantalons pels turmells enmig d'aquella pestilència, és desoladora. Es vol morir. De fet gairebé es mor d'un atac d'ansietat i el cor li amenaça repetidament amb fugir per la boca. Triga més de mitja hora en sortir i quan ho fa, suós i pàl•lid com la lluna, es dirigeix a la seva taula a tota pressa, capcot, sense gosar mirar a ningú. Recull sorollosament les seves coses i se’n va com si el dimoni el perseguís. L'endemà, la seva mare va trucar per telèfon tot avisant que Andreu estava molt malalt; i tres dies més tard va ser el propi Andreu qui va trucar al senyor Malet per comunicar-li que deixava la feina per a no tornar mai més. A pesar dels seus precs el senyor Malet no va rebre cap explicació sobre tan insòlita conducta. I la Meritxell ja no va tenir cap motiu per arribar tard.

L'ànima dels xiprers (conte)

2008-08-28T23:44:00.007+02:00

Els arbres.., ja no encerto a veure’ls. Ja no puc distingir-los. Fins.., - era ahir, quan...? - les coses eren ben diferents; hom es diria, inclús, que l'esquerda del mur semblava força més ampla. La llum entrava a dolls, amb netedat, envaint-lo tot. Era una llum freda i blanca que inundava fins l'últim racó de la meva cambra, que em tocava... Sí, em tocava. En un principi, m'estremeixo només de recordar-ho, el seu tacte em resultava repulsiu, em glaçava el cor. Les parpelles no em protegien prou i les meves pupil·les es contreien l’impossible fins condensar-se en un punt minúscul massa hores al dia. I quant de temps va haver de passar abans de no poder habituar-me al turment? Deu dies? Cent? No ho sé. Força; massa en qualsevol cas... M’hi estava acostumant, però. I ara la foscor i amb ella de nou la incertesa. No em se estar. L’enyorança del que temo em resulta insuportable. La nostàlgia del dolor és irracional, absurda, però hi és i m’espanta.

Els llibres, els meus llibres mai no aconseguiren apartar del meu pensament l'ànsia de penombra, de silenci i recolliment. Solitud.., i fred reparador. Huumm, l’inconfusible frescor de l'aroma del buit, el vertigen irresistible del no-res. No puc, no vull deixar-me vèncer a pesar dels moments en què el monestir sencer sembla més acuitat que mai per l'abandó. Lànguida decadència la seva, decebedora i bella al mateix temps. Un dia, els xiprers del claustre semblen observar muts i amenaçadors el declinar lent i terrible de la vida al voltant, i a l'endemà tot canvia amb el retorn de la claredat i amb dos simples cops de cap, elegants i parsimoniosos, foragiten la malenconia i recomposen l'harmonia perduda. I jo em sento alleujat i ho agraeixo. M'emociona observar el cel des del peu d'aquests gegants presos a terra. Em sento privilegiat per poder seguir mentalment els textos que escriuen les seves afilades agulles sobre el blau i el blanc. Sóc afortunat en poder-los escoltar; prou bé que ho se. Perquè els xiprers no deixen de xiuxiuejar-nos històries fantàstiques a cau d’orella. Amb orgull, sí, però també amb el ressentiment de l'àngel caigut, aquestes criatures no cessen de recordar-nos un temps remot, quan, ai las, eren els amos del món. Una època gloriosa que ja ningú no recorda, de lluites ciclòpies entre els seus exèrcits silenciosos i les forces de l’Al·lendra en una guerra que de cap manera podien guanyar. Aquelles llegendes, cisellades en gegantesques lloses d’ònix per monjos kwalans, no pogueren resistir el pas del temps i de mica en mica s’esmicolaren amb les àgates que les materialitzaven. Avui, només cal ser prou sensible per veure-ho, qualsevol gemma penjada del coll d'una dona atresora minúscules busques de l'ànima d'aquells éssers extraordinaris. La mateixa ànima que impulsa als xiprers a reescriure les seves gestes en les altures per a tot aquell que sigui capaç de llegir-les, i de commoure’s. Esperits irredents, els seus, es resisteixen a ser oblidats. Els meus llibres...

Sí, és clar que me’n alegro de què per fi aquella llum encegadora se’n oblidi de tornar a pesar del preu que hauré de pagar, sens dubte massa alt. I em penediré, perquè els he perdut de vista, els arbres... Tant de bo no s'hagin anat per sempre més. I tampoc no percebo la subtil melodia de l'aire de la tarda acariciant submisament les seves fulles. Amb el silenci sobrevingut perdo la por i recupero la calma però m'envaeix una profunda tristesa. Inexplicablement. Els porus de la meva pell no descansen; alenen, s'esforcen per respirar en un mitjà desagradablement humit i esquiu. Mans alienes, que no sento, malden per aferrar-se a l’eco de veus desconegudes, llunyanes, que desitjo oblidar. Els castanyers... Ara.., ara torno a veure’ls!
...

- Res, aquest tampoc no respira.., no té pols. I la dona també està morta. Mentre jo examino els ocupants de l'altre cotxe emporteu-vos els del darrere; estan inconscients però les seves ferides no són massa greus. I pregunteu-li a algun dels Mossos si hi ha més ambulàncies en camí. Crec que en caldran dues més, com a mínim.

- Molt bé, doctora.

Mig món és idiota (conte)

2008-08-21T22:39:00.006+02:00

Una quarta part de la població mundial és idiota. M’ho deia un veí de taula, avui, en el Rex, quan encara no eren ni quarts de nou del matí i jo esmorzava entretingut en examinar rutinàriament el diari. En escoltar-ho vaig pensar que es tractava d'algú que parlava amb algun acompanyant i no li vaig donar cap importància. Un instant més tard, però, aquell indivigu va tornar a la càrrega amb el mateix assumpte i llavors, picat per la curiositat, no vaig poder evitar girar la cara per a veure de què anava tot plegat. No hi havia ningú més en el bar, únicament aquell paio d'aspecte descurat, possiblement en la trentena que, si més no en aparença, fullejava la Vanguardia a la taula del costat. Ni tan sols estava la cambrera, que com cada matí a primera hora s’afanyava en ordenar les taules i les cadires de la terrassa. Gairebé mig món és idiota, l'hi asseguro, va insistir per tercera vegada somrient enigmàticament mentre assentia amb el cap. Vagi vostè a saber; és possible.., li vaig contestar evitant sostenir-li la mirada. Sí.., és possible, vaig repetir amb mig somriure i una evasiva sencera mentre tornava prudentment als meus assumptes. Ja li ho dic! Crégui'm, mig món! Escolti, perdoni, li vaig respondre passat el sobresalt, si us plau, no s'ho prengui malament però m'agradaria continuar amb la lectura del diari; miri, no tinc gaire temps i prefereixo llegir una estona, oi que em comprèn? Faltaria més, em va dir amb calculada serenitat, no es preocupi. I va callar.., durant trenta segons. Se'n adona? Què no ho veu? El què? Escolti, però.., què li passa? És que no pensa deixar-me llegir? Llegeixi, llegeixi; vostè a les seves coses.., però a les proves em remeto. Vaig trigar un moment en adonar-me que m'havia deixat per idiota però no vaig voler fer un problema d'una bagatel·la i vaig fingir que llegia.

En realitat la meva atenció estava tota en aquell individu que no havia tingut empatx en dir-me idiota amb tota la naturalitat del món. Vaig estar tens durant un parell de minuts però en comprovar que el meu veí de taula cessava per fi en la seva esbojarrada invitació a la tertúlia, em vaig relaxar i em vaig centrar el País. Ah!, però.., vostè és d’aquells que llegeixen el País? Déu meu, em vaig dir, problemes a la vista. A mi m'encanta el País, va continuar; el prefereixo a la Vanguardia. Jo ja llegia el País en el meu país, sap? Un gran periòdic, el País... Escolti, escolti, el vaig interrompre, a veure, què li passa? Què es troba bé? Perquè jo, tot això, no ho trobo gens normal. Li he tolerat que insinuï que sóc idiota a canvi de tenir la festa en pau. Que no en té prou amb això? És que està buscant raons? Per favor, no s'exciti, em va contestar aixecat una mica les palmes de les mans i obrint els ulls com a plats. No sé perquè s'ofèn perquè jo no li he faltat al respecte. I a més, no li he dit idiota; lamento que no m'hagi entès, perquè jo... Però buenu, vol parar i deixar-me tranquil? Només vull llegir una estona! I què li impedeix llegir? En aquest país estan tots molt estressats; tothom està sempre de mal humor. Jo sóc de Xile, sap? En el meu país la gent és més tranquil·la, més feliç. Semblen vostès francesos. Jo he viscut uns anys a França i allà tothom fa mala cara sempre. Doncs vostès fan igual; parlen diferent però són com els francesos. Si ha viatjat vostè a França sabrà perquè li ho dic...

No m'ho podia creure. Déu meu.., quina creu, vaig pensar, en què he pogut ofendre't avui i tan d’hora, perquè em castiguis amb aquest xilè que parla pels descosits i que no li fa res de dir-me idiota i estressat simplement perquè no em ve de gust seguir-li el corrent. Arribat aquest moment les meves reflexions anaven per un cantó i la xerrameca del xilè per un altre, perquè el meu improvisat veí de taula no callava ni a empentes. Què puc fer? em preguntava. És evident que aquest home no hi toca. M’hauria d’anar, perquè no callarà i m'obligarà a ventar-li alguna de mal gust. Tot i que, ben mirat, per què haig de renunciar al meu moment de tranquil·litat? Simplement perquè a aquest poca-solta li ha vingut de gust tocar-me els nassos? És que haig de tolerar que em fastiguegi el dia? Escolti, escolti'm bé! li vaig dir resoltament, sense contemplacions. Però ell ni cas. És com això dels robatoris... De què parlava ara, de robatoris? No sé com va arribar dels francesos estirats als robatoris, però aquell galifardeu es referia als robatoris que vénen produint-se últimament en alguns polígons industrials de per aquí a prop. Vostè es pensa, deia amb èmfasi, que la policia no està d'acord amb els lladres? Escolti, miri ja està bé de ximpleries, li vaig dir. A veure, com vol que li digui que vull que em deixi en pau? Vagi-se’n a donar la barrila a un altre lloc! I dit això no em vaig saber estar i vaig agafar la tassa amb el cul de cafè amb llet que em quedava i el periòdic, i em vaig anar tres taules més enrere. Per aleshores en el Rex ja havia tres o quatre persones més que ens observaven en silenci. Era evident que aquell tòtil i jo ens havíem convertit en el centre d'interès dels parroquians des de feia una estona. I no sé que em feia més mal, si haver de suportar la tabarra del meu loquaç veí de taula o saber que aquella gent s’ho passava pipa a costa meva i de mister simpatia. Joder, si arribo a adonar-me’n abans m’hauria pogut marxar a temps! Fou humiliant. Per acabar-ho d’adobar mentre es desenvolupava l'escena del desafecte sonava “When a man loves a woman” de Percy Sledge. No hi ha dret, pensava. I és que aquell fons musical feia que la meva sensació de ridícul fos encara més feridora.

Acomodat al fons del bar no vaig poder evitar fixar la meva atenció en aquell xilè feliç que acabava d'expulsar-me de la meva taula. Sí, ho vaig provar però, rai, no podia continuar llegint. Impossible; em trobava descentrat, fastiguejat. I a més, el cafè que em quedava s'havia refredat i això sí que em fot. Aquell tipus va continuar allà uns minuts més, impassible, ara en silenci, fullejant la Vanguardia amb parsimònia. I jo no podia treure-li els ulls de sobre. I ves per on, aquell paio odiava als francesos i duia posada una samarreta de l’Olympique Lyonnais amb el vuit a l’esquena. Qui duu el vuit a l’Olympique de Lió? Per sort no hagué de passar gaire estona abans que no s’hi aixequés, prengués del terra una cosa semblant a un vell sarró militar i se’n anés cap a la caixa. No el vaig veure sortir però era obvi que se’n anava.

La seva marxa va resultar terapèutica. A l'instant vaig recuperar la tranquil·litat suficient per a reprendre el repàs d'el País, i el vaig començar a fullejar mandrosament fins arribar a la pàgina cinc de la “revista del verano”. Fou allà que em vaig posar al corrent de la polèmica que ha despertat la publicació d’un relat de Tintin on aquest perd la virginitat. Hòstia! que en Tintin s'ha embullat amb algú? Però.., no era l’Hergé, aquell que es va morir ja fa uns quants anys? I a més, no contents amb això, segons sembla en el nou relat el pobre Milú s’ha mort. Qui ha pogut perpetrar una cosa tan monstruosa? em vaig preguntar. És com si m’expliquen que ha sortit un nou volum del Quixot on aquest es compra una Vespa. Em nego a acceptar-lo! De cap de les maneres! En Milú sempre fou una mica tocacollons, és cert, però era el meu tocacollons. El nostre tocacollons! Continuo llegint i m'assabento que es tracta d'un relat publicat solament a Espanya, una espècie d'homenatge a Hergé en el seu centenari. Homenatge? Colla de capsigranys! Així, quan mori el Quino no faltarà un homenatge on algú es tirarà a la Mafalda, i de pas es pelaran al Felipe, oi? Caldria afusellar-los a tots, a l'autor de la infàmia, a l'editor.., a tots! Encara sort que Moulinsart evitarà que es reediti la infàmia. No afluixis! Desperta ferro!

Carai, se'm fa tard. De retorn a la realitat, recuperat ja el sentit comú després d'haver-me submergit una estona en les meves fantasies tintineres, tornà al meu cap l'episodi xilè. Renoi, a penes no havia passat un quart d’hora i tenia la sensació de què tot quedava enrere, molt enrere en el temps. En veritat semblava increïble. Era com si tot plegat li hagués succeït a un altre i un tercer m'ho hagués explicat. Em trobava relaxat; això era evident. Ara només calia que toqués el dos el més discretament possible i tot quedaria en el record com una anècdota, fins i tot divertida. Em vaig aixecar sense fer soroll i vaig anar a la caixa: ei Sara, em cobraràs, si us plau? No, no cal, està pagat. Com? Sí, t'ha convidat el teu amic. No fotis! Que sí, home... Em vaig quedar de pedra picada. Va ser ben bé com.., com una bufetada.

Caminant capcot de retorn al meu despatx vaig voler veure alguna cosa positiva en tot allò però, no vaig encertar a trobar-la. Males sensacions; les pitjors. Per quins set sous m'haurà convidat aquell estúpid...? Hola Xavi, com va tot? Bon dia Joan. Bé, avui no n’hi ha gaire gent; aquí la tens, la llista. Humm; qui és el primer? Doncs no ho sé; sembla que ve per primer cop. Crec que vol un informe d'arrelament. Molt bé, dóna’m cinc minuts i digues-li que passi.

...Sí, era ell.

Imaginació (compte clos)

2008-06-19T20:35:00.006+02:00

L'ull de l'hipnotitzador no fa madurar els raïms. Qualsevol que tingui un gram d'imaginació ho sap perfectament però, la imaginació, i aquí rau l'inexplicable, és un bé escàs entre la gent adulta a pesar del seu insignificant cost. Com s'explica, això? És veritat que la imaginació i els somnis estan estretament relacionats, però no són el mateix ni de bon tros. Potser és aquí on cal buscar la causa de què la imaginació no gaudeixi de bona fama, perquè ens hem habituat a confondre-la amb el somieig i als ensomniadors se'ls relega al limbe dels estúpids. Així de senzill; amb el trivial i insofrible somriure que insinuen els més acerats defensors de la correcció, de l'adequat. Sobretot si els pobres ensomniadors ja tenen edat per treballar i, en conseqüència, per a deixar-se d'estupideses. Ells, no els pobres somiatruites sinó els altres, acostumen a dir: deixa't de pallassades, que aquí es fan les coses com déu mana! Que ve a ser el mateix que dir que les coses s’han de fer com ells volen. I és clar, una mica de raó ja en tenen, ja. Perquè no es pot anar per la vida somiant truites i pretendre que et cedeixin el seient en el tramvia.

Ahir, un bon amic em va preguntar si sabia res de la psicologia de la imaginació. Com...? Sí, hi ha tota una teoria sobre l'assumpte, em va dir tot entusiasmat. Em vaig disposar a escoltar, sorprès i desconfiat alhora. Doncs, no en tinc ni idea, vaig respondre davant el seu interès per conèixer la meva opinió quan ja m’havia donat unes primeres explicacions que jo no vaig encertar a comprendre del tot. Fent ulls clucs davant el meu evident desinterès, el meu amic va continuar fent-li voltes a la cosa durant una bona estona i, entre pregunta i pregunta sobre el meu parer, no deixava d'insistir en l'interessant que li resultava tan curiosa i sobretot imaginativa dogmàtica. Perquè així és com cabria anomenar-la, doncs, sabut és que tota teoria alberga un dogma o conjunt de principis sobre els quals pretén fonamentar-se, i això a pesar de què jo no encertés a veure enlloc el fonament de tot plegat. No ho sé; de debò. És el millor que vaig saber respondre-li en cada ocasió. El cert és que després d'escoltar-lo durant tres o quatre minuts la meva ment va volar i es va instal·lar en un altre lloc fins que el meu amic va decidir donar per acabada la seva avorrida dissertació. Vam oblidar ràpidament el tema i aleshores tot va ser força més entretingut.

Gairebé una hora més tard ja en el cotxe i de tornada a casa, vaig recuperar aquell desgavellat assumpte. Quanta imaginació, la de l'autor. Perquè es tractava de posar imaginació i de res més. Quin misteriós impuls -em vaig dir- es trobarà darrere d'aquest tipus de coses? Què farà que algú, òbviament intel·ligent, inverteixi el seu temps en construir un discurs insubstancial i absolutament irrellevant? Després vaig pensar que aquesta classe de coses són força més corrents del que la gent pensa. I encara més en el sovint acerat món universitari. Vaig recordar llavors unes paraules del que fou el meu professor de filosofia del dret. Ferrer, es deia. Es diu, corregeixo. Sostenia que la psicologia -i la psicoanàlisi, molt en particular- no era més que fum. Fum de colors si vostès volen, comentava, però fum al capdavall. Fum magnètic, segurament perfumat, em deia jo mentalment. Potser vaig entendre malament les seves paraules però sostenia que salvant distàncies merament formals la psicologia no era gaire diferent de l’astrologia o la quiromància. Mogut per un irreductible esperit polemista el bo d'en Ferrer segurament exagerava, però, quan escolto algunes coses no puc evitar recordar les seves paraules i haver-li de donar la raó. El professor Ferrer no era un savi -potser algun dia hi arribarà a ser-ho- però era un paio llarg i avesat. Guardo d'ell un vague i malgrat tot bon record. En qualsevol cas, si el propi Einstein pensava que la imaginació era la matriu del futur devia de ser per alguna raó. Einstein era cosa seria. No obstant això és possible no arribés a ser tan llarg com ho és en Ferrer. I per altra banda, què és la imaginació d'un adult comparada amb la del nen que pretén fer un ferrocarril amb espàrrecs? Sí; més val que ho deixem aquí o arribarem a Cajamarca. A més, em ve de gust escoltar a Paolo Conte. Max, era Max.., più tranquillo che mai.., la sua lucidità...

De vegades, els ocells fan cagarades (conte)

2008-05-24T18:56:00.009+02:00

Aquest és el relat d’una calamitat anunciada. Succeí fa un grapat d’anys a la Marca de Capdella, un poble del pirineu lleidatà, i tot va començar quan va morir Mateu, l’enterrador. Poc s’imaginaven, alguns, que aquest luctuós succés acabaria esdevenint font inacabable de disgustos.

El bo d’en Mateu duia més de vint anys exercint discretament i eficient el seu ofici, i la seva mort deixà als seus veïns orfes d’un servei que no trigarien gaire a fer de menys. Era dissabte, a primera hora del matí d’un dia resplendent; tant, que ni el més optimista hauria dit que el mes de novembre es trobava a les últimes. Mateu va traspassar sol, tan sol com va viure al llarg de tota la seva vida. No se’l vetllaria. Tampoc no es vessaria una sola llàgrima per ell, però gairebé tothom lamentaria la seva pèrdua. Aquell dia don Maties, que així es deia l’alcalde, va veure frustrat un tranquil matí d’esbargiment quan la Maria, que era veïna del difunt, va arribar panteixant a la porta de casa seva per a donar notícia de l’inesperat incident. I ara què? Passats els primers segons amb la ment en blanc aquest fou l'únic pensament de l’atribolat edil: qui enterrarà l’enterrador...?

Mossèn Tomàs, el rector, va acudir sol·lícit en ajuda de l’alcalde quan aquest el va cridar tot alarmat no tant per la notícia com per la seva conseqüència pràctica. Van acordar trobar-se en el casino del poble i allà, discretament arraconats en una taula, s’assegueren a considerar qualsevol opció plausible mentre apuraven un cafè negre i espès com el quitrà. Com és natural, el capellà es faria càrrec dels exèquies i tant l’un com l’altre donaven per fet que la Maria, amb l’ajuda d’alguna altra voluntària, assumiria la ingrata tasca de preparar i amortallar el cadàver de Mateu. El taüt tampoc no deuria ser cap inconvenient. Jesús, el fuster, sempre disposava d’alguns en el seu magatzem per a cobrir els decessos que s’anaven produint al llarg de l’any. A més, el Consell municipal assumiria la despesa, que don Maties ja se’n ocuparia. La complicació era d’altra mena. Què en farien quan un cop acabada la Missa de difunts, arribés l’hora de traslladar les despulles mortals al cementiri? Fins ahir mateix, era el propi Mateu l’encarregat d’amortallar i d’obrir la fossa i enterrar el mort de torn en el lloc adequat del cementiri; amén, és clar, d’ocupar-se del manteniment del recinte i tenir al dia el llibre de registre de parcel·les. Ara, tota vegada que Mateu ja no hi era caldria improvisar. L’alcalde, tot d'un plegat, es va trobar entre les mans amb un assumpte que exigia una resposta ràpida i discreta, i ell no era de la classe d’homes que saben treballar apressats. Qui enterraria a Mateu? Enutjosa qüestió.

Convençuts que la brigada municipal d’obres podria resoldre el problema amb la urgència i netedat requerides, la primera pensada de l’alcalde i del mossèn anà en aquesta direcció. A primer cop d’ull semblava el més lògic. Santiago, el cap de la brigada, va acudir a la crida de l’alcalde intrigat per la novetat. Què feia don Maties en el casino, quan encara no eren ni dos quarts de deu del matí? I per què el citava en lloc tan inusual i no a l’Ajuntament, com era costum? Quan Santiago va arribar al casino i va veure plegats i pensatius a don Maties i a mossèn Tomàs, la seva estranyesa es va transformar en inquietud, però de seguida va respirar tranquil en comprovar que el primer el convidava a seure’s amb una amabilitat desacostumada. Don Maties va explicar el problema a Santiago i aquest va replicar a l’instant que la solució de cap manera podia passar per la intervenció de la brigada. En efecte, l’alcalde havia passat per alt que no podien comptar ni amb el Pere ni amb l’Andreu, els únics membres de la pomposament anomenada brigada municipal d’obres, a banda, és clar, del propi encarregat. El primer duia gairebé tres setmanes de baixa a causa d’un accident laboral que no el deixava moure’s si no era ajudat per dues aparatoses crosses. I pel que fa a l’altre, l’Andreu, es trobava de vacances. Se’n va anar de viatge amb la seva dona per celebrar el seu cinquè aniversari de noces; s’estaven a Mallorca i no regressarien fins passats tres dies. I per descomptat, el propi Santiago no es trobava en condicions de cavar una fossa d’un metre d’ample per dos i mig de llarg i dos de fons. Cinc metres cúbics de terra eren una mica massa per als seus seixanta-dos anys i la seva hèrnia discal.

Després d’escoltar Santiago l’alcalde i el mossèn es van sumir en un profund silenci mentre la preocupació aflorava per primer cop en els seus rostres. Necessitaven trobar a algú que s’encarregués de l’assumpte, i de pressa perquè l’endemà cabia donar cristiana sepultura a Mateu; l’inoportú, ja ho veuen. Hòstia, Mateu; ja podies haver insinuat que et mories, home! No sé... una malaltia.., algun detall que ens hagués posat a l’aguait... El rector va interrompre l’alcalde en els seus maldecaps a mitja veu i va plantejar la possibilitat d’acudir a l’enterrador del poble del costat. Al cap i a la fi només estaven a trenta-nou quilòmetres. Potser ell... Debades, impossible, tallà en sec l’alcalde. La idea no era bona perquè feia alguns anys que en aquell poble acudien a una empresa de la capital per aquests menesters. Precisament des que va morir el seu enterrador sense que ningú volgués ocupar la vacant. A més, hi havia un problema afegit: la virulenta enemistat entre tots dos alcaldes feia impossible qualsevol insinuació de col·laboració institucional. Res, una quimera. Calia pensar en una altra cosa. Encarregarien l’assumpte a algú provisionalment i més endavant ja se les apanyaria l’alcalde per cobrir definitivament el lloc d’en Mateu, el destarotat.

El silenci i el desconcert enfosquiren la reunió. El clic-clic gèlid d’una cullereta remenant la tassa de cafè del mossèn, i més silenci ara trencat pels copets rítmics i nerviosos que feia don Maties en picar de dits sobre la taula... Fins que a Santiago se li va revelar la imatge d’en Felip, el fill gran de la Roser, la de l’estanc. Aquest noi es trobava gairebé sempre en atur i tirava endavant gràcies a les feinetes que se li anaven presentant. Però, no era Felip un dels que se’n anaren la setmana passada a Barcelona per treballar a les obres del Fòrum? va replicar l’alcalde. Ara pla..! Me’n havia oblidat. Però, rai, també li ho podríem encarregar al Bartolo. No és que sigui gaire espavilat aquest xaval, però, pel que caldrà fer... No sé què dir-te, Santiago; jo al Bartolo el veig una mica.., no m’acaba de... No perdrem res amb intentar-ho, va dir el capellà com si en parlés des del púlpit. Maleït sia, Mateu; ens has ben fotut! xiuxiuejava don Maties per a sí mateix. D’acord, Santiago, mira de trobar-lo i digues-li que vingui, si us plau.

Bartolo era un jove curt de gambals i ni tan sols se li va passar pel cap preguntar a Santiago què se li oferia a l’alcalde; senzillament se’n va anar amb ell fins el casino per presentar-se dòcil davant l’autoritat, els ulls clavats al terra i la gorra de l’Espanyol entre les mans. Escolta’m Bartolo, va dir l’alcalde sense preàmbuls, vull que em facis un favor, un gran favor que et serà molt ben pagat. Mira, Mateu s’ha mort i demà caldrà donar-li sepultura. Hauries d’anar aquesta tarda al cementiri i preparar les coses. Quines coses? Doncs què ha de ser, home? Penso jo que caldria enterrar-lo, oi? Però, no està Mateu per això? És que en Mateu és el mort, tros d’ase! Bueenu, no perdem la calma, es va dir l’alcalde inspirant l’aire molt a poc a poc. A veure noi, que no te’n assabentes. Escolta, para’m molta atenció. Vull que de-mà, després de la Mis-sa, enterris en Ma-teu, entesos? Les últimes paraules de l’alcalde van tenir la virtut de rescatar Bartolo del seu estat habitual d’atordiment, però només per a deixar-lo de pedra. Bé.., què hi dius? Però Bartolo no va dir res; va sortir cames ajudeu-me del casino i tot esvalotat es va perdre carrer Gran avall, ben bé com un poltre desbocat. Què! L’heu vist? Ja m’ho sospitava, jo! Sempre he pensat que aquest paio és encara més idiota que el seu pare, que al cel hi sigui. Cagüendeu, Mateu, havies de fer les coses a la teva manera i morir-te sense avisar! Maleït sia, Mateu!... Au, vinga don Maties, tranquil·litzi’s sis plau, va intervenir mossèn Tomàs, visiblement molest pel llenguatge de l’alcalde. Ja ho veurà, com trobem un altre. No es desesperi, home. Faci el favor.

Si vostès m’ho permeten -Santiago, per sort, tenia més idees- podríem parlar amb l’Amat. Crec que té emparaulats a sis o set que li recullen les taronges... I també està el fill del forner... Aquell borratxo? Aquell toxicòman? va saltar l’alcalde. Home, Santiago, és que t’has begut l’enteniment? Tu el voldries, al fill del forner, per a la brigada? I és clar que no don Maties, però penso que per sortir d’aquest atolladal amb el Judes ja en faríem prou. El capellà, un cop més, aprovava la proposta de Santiago. El que de debò importava era sortir de la cuita com fos, que després, amb més tranquil·litat, ja tindrien temps de trobar solució a la falta d’enterrador. I que se sap d’aquest? L’he vist abans a la plaça, quan hi anava a buscar al Bartolo. Doncs au, ves a veure si encara hi és i li dius que s’acosti, si us plau. A veure què podrà fer aquest galifardeu.

Judes tenia mala fama. Li agradava beure més del compte i presumia de no haver donat mai un pal a l’aigua. La seva especialitat era ficar-se en embolics i només els diners del seu pare li estalviaven les calamitats que sens dubte mereixia. Hola Judes; què, com estàs? Pssée, anant-hi anant. Buenu, què passa, què és el que vostès volen? Escolta, aquest matí han trobat mort en Mateu i... Eeeei! Aaalto aquí... Un moment, vale? Però, què és el que vostès s’han pensat? A mi no me'l carreguen pas, aquest mort! Cagüenlòstia, aquí es queda prenyada la burra i tothom es recorda del Judes! ...Tanca la boca d’una vegada, cretí, que estàs alarmant als parroquians! tronà l’alcalde. El que volem és fer-te un encàrrec, collons! va acabar de rematar. Vostè perdoni, és que jo... A veure; calla i escolta el que et vinc a dir. Necessitem algú que s’encarregui de l’enterrament; d’obrir la fossa i enterrar-lo, ja saps... I ves per on hem pensat en tu, què et sembla? Uf, és que així, de cop... Podràs fer-ho o no? Doncs, no ho sé, potser amb l’ajuda d’algú... Molt bé, busca’t algú que t’ajudi; per nosaltres no hi ha problema. És que no sé sí.... Miri senyor alcalde, millor jo m’ho deixo estar, que aquestes coses a mi no m’agraden gens ni mica, sap? Però.., casumlolla! Au; fuig d’aquí! Fora, gandul! Ja sabíem nosaltres que tu no servies per a res important. Home, senyor alcalde, tampoc no cal posar-se d’aquesta manera... Vinga, fora, desapareix d’aquí! Hala, hala, fent via nano! El Judes va sortir del casino tocat en el seu orgull. Al cap i a la fi, pensava, tampoc no deu ser tan complicat això d’obrir un forat on càpiga una caixa de morts. Total, la fiques a dins, tanques el forat i assumpte resolt. Miraré de comentar l’assumpte amb els col·legues, a veure si trobo algú que em faci una mà... Ja veuran aquestes mòmies del que sóc capaç, ja. I així, rumiant i capcot, va emprendre el Judes el camí de la Zelota, l’antre dels afores on es trobava la penya.

Saben què? tornà a la càrrega Santiago, la solució serà parlar amb l’Amat. L’Amat, en efecte, era un home seriós i respectat per tothom i si ell mateix no podia ocupar-se d’aquest afer de ben segur que en trobaria una sortida. Tinc el seu telèfon apuntat a la meva agenda i el puc telefonar si vostès volen. Doncs, és clar que sí, home. Crida’l. Crida’l ara mateix, a veure si en sortim d’aquesta malifeta d’una punyetera vegada. Hola Amat... Santiago? Sí, jo mateix; mira, sóc al casino en companyia de l’alcalde i de mossèn Tomàs. Resulta que tenim un greu problema que voldríem consultar amb tu. Perquè no t’acostes un moment i en parlem? És important. ...Bé, ara hi vinc. Doneu-me deu minuts. Aquest home va començar com a fruiter però sempre havia estat un àliga pels negocis i ja, per aquella època, era l’amo del principal supermercat del poble i del videoclub. A més, en els darrers anys havia anat comprant terres i això el convertia en un dels més assenyalats propietaris de la comarca, raó per la qual sempre solia tenir una quadrilla de temporers treballant per ell. Com era d’esperar l’Amat va trigar exactament deu minuts a aparèixer pel casino. Bon dia senyors. Bé, ja diran vostès què se’ls ofereix. Don Maties no va perdre un segon i li va exposar l’assumpte amb tota mena de detalls. Mentre, el cap municipal d’obres i el capellà mostraven el seu semblant més greu i, de tant en tant, assentien suaument amb el cap a tot el que l’alcalde explicava. I això és tot? va dir l’Amat, acostumat com estava a ventilar complicacions que sí eren mereixedores d’aquest nom. Em volen dir vostès que tot el problema consisteix en obrir una tomba per en Mateu, i enterrar-lo demà? Miri, don Maties, deixi vostè l’assumpte a les meves mans i no se’n parli més de la qüestió. És més, si m’ho permeten també em faré càrrec de les despeses del sepeli, que el bo d’en Mateu s’ho té ben merescut. Aquesta tarda li diré al capatàs que triï dos de la quadrilla i se’n vagi al cementiri a solucionar el problema. I assumpte resolt, cavallers!

En acabar d’escoltar a l’Amat, l’alcalde, exultant d’alegria, s'aixecà d'un bot per abraçar a l’home providencial. El problema s’encarrilava i això fou suficient per a què a tothom li canviés la cara. Relaxats a la fi i més contents que un gínjol es van acostar tots a la barra, l’Amat abrigallat pel grup, rebent felicitacions a dojo i copets a l’esquena; assaborint el seu moment de triomf. Quatre conyacs, si us plau! No, no; per a mi un aniset, va replicar el mossèn a don Maties. Molt bé: tres conyacs i un aniset! Les dotze del migdia eren a punt de ser tocades quan l’engrescada tropa es decidia a abandonar el casino, cadascú a casa seva o a les seves obligacions. L’alcalde, sens dubte el més alleujat, va fer marrada per a passar per l’Ajuntament abans de no tornar a casa; tenia pendent algun assumpte menor i el més important, havia de telefonar a la Maria a veure si podia encarregar-se de preparar a Mateu per al seu últim viatge. Bé; dat i beneït. Tot resolt. Demà, ell mateix s’ocuparia de dur el fèretre des de casa de Mateu a l’Església i des d’allà al cementiri en la seva imponent pick-up Toyota recent estrenada, nova de trinca. Ningú no podria dir mai que Maties no era un bon alcalde i un bon veí, sí senyor. Poques vegades s’havia sentit Maties tan orgullós de sí mateix. Era la satisfacció del deure complert.

Quan Judes va entrar a la Zelota es va sentir profundament despitat. Avorrits d’esperar-lo el Xinès i el Pelos s’havien anat a la ciutat sense ell. I ja no tornarien fins l’endemà. Mecagüenlà...! Visiblement aclaparat, Judes no va tenir més remei que recolzar-se a la barra tot sol. Al seu costat, el bàrman, un armari de cent cinquanta quilos els braços del qual penjaven dels seus muscles com arcbotants, l’observava amb incredulitat. I és que no estava acostumat a veure’l afligit. De fet, hom es diria que semblava pensatiu i tot, i això sí que era rar perquè el Judes era un paio dur, petri, d’aquells que ni s’afligeixen ni pensen, per descomptat. Escolta, si tant fotut estàs, agafa la moto i guilla. Potser encara els podràs enxampar abans que no hi arribin a Lleida. No; no és això. És que aquesta tarda necessito algú que m’ajudi a enllestir una feina, i contava amb el Xinès. Ei! Al Xinès no me’l fiquis en embolics, que encara s’ha de presentar cada matí en el cuartelillo. No home; la cosa no va per aquí. És per a treballar de debò. M’han fet un encàrrec i necessito ajuda. I què n’has de fer? S’ha mort l’enterrador i cal donar-li sepultura; aquesta tarda hauria d’anar al cementiri per obrir el forat i demà, després del funeral, l’hauria d’enterrar. Hòstia, tio! No em diràs ara que tu ets el nou enterramorts? No.., encara no.., però no estaria pas malament, oi? Total, quanta gent l’espitxa en aquest poble al llarg de l‘any? La cosa és que avui necessito algú que m’ajudi a cavar, que demà ja me les arreglaré tot sol per enterrar al difunt. I per què no et duus al Bartolo? Ja fa una bona estona que s’està allà, en aquell racó... (?) Ei, Bartolo, vine un moment... Per què no em fas un favor? Mira, col·lega; he d’anar al cementiri aquesta tarda a cavar una tomba i.... I un be negre! Però, què collons passa avui en el poble que tothom vol enterrar tothom? Com? Però què dius, Bartolo... Que us hi aneu a prendre pel cul! Això és el que dic! I Bartolo no va afegir res més; feu un cop de porta i s’allunyà murmurant coses impossibles de reproduir. Però, tio, què li has donat al Bartolo? Res, t’ho juro. Ha demanat una canya i mira, ni tan sols la hi ha acabat. Però no hi fa res, Judes. Tinc un soci que podria ajudar-te; sempre va a dues veles i si li fots trenta euros no t’obrirà una sinó tres sepultures. Em va dir que aquesta tarda passaria a veure’m sobre les sis. Si vols, vine i te’l presento. D’acord, fins aleshores.

L’Amat va arribar a casa seva visiblement satisfet. D’una sola tirada s’havia ficat l’alcalde i el rector a la butxaca, i tot a canvi de res o gairebé no-res. Va dinar a soles, mirant la televisió, i després d’una curta migdiada va agafar el cotxe i va anar veure què feien els jornalers a les seves terres. Ja feia tres anys que va contractar al Pep Cendra com a capatàs, un jove honest i treballador com no n’hi havia gaires, i des d’aleshores ha anat delegant en ell gran part de les seves responsabilitats. Aquest noi valia de llarg el sou que cobrava. Bona tarda don Amat. Hola Pep; què, com va la jornada? Força bé, s’ha recollit gairebé tota la taronja. Només resten aquelles dues fileres del fons, les del costat de la sèquia. Dilluns, més o menys cap el migdia, ja les haurem acabat del tot i podrem començar amb una altra cosa. Molt bé noi, et felicito; hi dueu dos dies de guany. Molt bé, Pep, molt bé. Però, mira; més que res he vingut per a demanar-te un favor... El que vostè mani don Amat, com sempre. Ja deus saber que avui, de bon matí, s'ha mort Mateu, l’enterrador? Doncs sí, ja m'ho havien dit; quina desgràcia, oi...? Sí, sobretot perquè d’ahir per avui ens hem quedat sense fosser en el poble. És per això que m’he compromès amb l’alcalde a encarregar-me de l’enterrament. A més, com Mateu no té família... És que té vostè un cor enorme, don Amat... I és clar, enterrar-lo vol dir enterrar-lo, Pep. Això cau per sí sol, don Amat.., però no acabo de veure jo en què el puc ajudar. T’ho dic ara mateix: m’agradaria que agafessis dos nois de la colla i anéssiu plegats al cementiri per obrir el forat on enterrar al difunt. I demà a primera hora de la tarda m’acompanyes i l’enterrem. Com deus imaginar sereu ben compensats: a tu et donaré cent euros i per als nois n’hi haurà cinquanta per cap. Ho he vingut rumiant i crec que a tot estirar aquest assumpte no demana més d’una hora de feina. I bé.., com ho veus? Doncs, no sé jo com s’ho prendran els nois perquè tots tenen ganes de plegar aviat; és dissabte i ja són gairebé les cinc... D’acord, digues llavors que pagaré seixanta a cadascun. Cony, que en parlem d’una hora de feina! Seixanta euros per una fotuda hora! Entesos, ja me’n encarregaré; no s’amoïni vostè don Amat que avui estarà fet el forat.

Deu minuts abans d’acabar la jornada Pep va reunir la colla i va demanar dos voluntaris per acompanyar-lo al cementiri. Va explicar amb pèls i senyals de què es tractava però la seva crida no va obtenir la resposta que esperava. Ningú no estava per la labor de fer més hores, i això comptant que tots eren solters. O potser precisament per això. La quadrilla estava formada per quatre romanesos, un albanès i dos marroquins, i llevat d’aquests darrers la resta es va esmunyir abans que en Pep no pogués insistir de nou sobre l’assumpte. I el cert és que els marroquins no van seguir els passos dels seus companys perquè no entenien molt bé l’idioma i anaven una mica desconcertats. I encara i així va anar de ben poc. Au, patró, que nosaltres ja ens anàvem... Un moment Mohamed, un moment. Si veniu amb mi i m’ajudeu, us pagaré cent euros a cadascú. Pep va pensar que si ell no afegia diners de la seva butxaca es quedaria més sol que la una per a fer el forat. Mira, Mohamed, és que cal enterrar a un paisà i necessito que m’ajudeu a obrir la fosa... Els jornalers es van mirar amb els ulls oberts de bat a bat, sense entendre ben bé què se’ls demanava. El teu paisà està mort? va preguntar Mohamed amb falsa ingenuïtat. Vatua, Mohamed! És que en el teu país els enterreu vius, als morts? Ei, que en el meu país als morts els enterra l'enterrador, saps? És que tu t’has pensat que estem bojos, al Marroc? El Marroc és civilitzat! Vosaltres sempre penseu que el Marroc... Que sí, home, que sí; però no és això, Mohamed. Només vull que em feu una mà, home. És que he d’enterrar a l’enterrador, ves per on... I per què vols enterrar-lo? Mecagüen.., perquè s’ha mort, Mohamed... I deixa ja de fer-hi voltes, hòstia! I ja ho sap, la policia...? Però.., tu ets idiota o què? Està tot en ordre. Mateu s’ha mort sol, tot sol. Tot està bé, home. Tot és legal. És l’alcalde, qui ho mana, ho entens? Mohamed es va girar cap al seu company i després d’uns instants de xiuxiueig, tots dos van assentir amb el cap. A Mohamed l’acompanyava l’Abdul, un noi d’uns vint-i-dos o vint-i-tres anys que a penes entenia res del que passava al seu voltant. Aquests nois eren treballadors i disciplinats, però tot allò els va deixar una mica mosques. Farien d’enterramorts; ves per on. La vida de l’emigrant està subjecta a eventualitats de vegades cruels i altres vegades curioses; això era una cosa que Mohamed i el seu company sabien prou bé. Conformes a la fi amb la proposta de l’encarregat, els marroquins van decidir seguir-lo en silenci. Primer de tot mudar-se novament de roba. Després anar al magatzem per prendre un picot i dues pales. Per acabar, tots tres a la furgoneta i au: xiulant cap al cementiri, que es fa tard.

Eren tres quarts de sis en punt quan l’escamot d’improvisats fossers arribava al cementiri, una hora en què la llum natural començava a ser tan dèbil que no sembla natural anomenar-la així. La qüestió és: havien agafat llanternes? Doncs no. Merda, d’aquí a no-res no veurem un pebrot, va dir Pep als seus companys quan ja havia estacionat la furgoneta al costat de la porta d’entrada al cementiri. No hi fa res, va afegir l’encarregat, us indico on cal començar a cavar i m’atanso un moment a buscar un parell de llànties de gas. La comitiva va traspassar en fila índia el portal que dóna pas al recinte mortuori i va tombar a la dreta. Allà, a només quaranta o cinquanta metres esperava el lloc on Mateu descansaria en pau. Ell mateix ho havia disposat així en el llibre de registre de parcel·les. Pensar que quan Mateu va prendre la decisió no s’imaginava que seria ell l’inquilí, resulta irònic i tràgic alhora. En arribar al punt indicat Pep va fer un solc a terra amb la sola de la bota, d’uns dos metres de llarg aproximadament, i va indicar als nois que comencessin a cavar sobre la marca, que ell aniria a buscar les llanternes i estaria de tornada en un tres i no res. Aquell cementiri sempre havia estat molt malament il·luminat. El propi Mateu s’havia queixat més d’un cop pel que ell interpretava com a deixadesa municipal. I la falta de claror es notava sobretot en el cantó on els marroquins havien de treballar; en aquell racó no havia més llum que la de la creixent lunar que ara començava a dominar el cel. En Pep va pensar que tot havia quedat prou clar i se’n anava a buscar les llanternes, però quan a punt estava ja d’abandonar el cementiri va haver de girar-se en rodó alarmat per la cridòria d’en Mohamed. ... Eii, patróoo, per on està Roma? Què? Que on està Roma? Roma? Síii. Però.., per a què punyetes vols saber-ho, això? Pel caaap. El cap? quin cap? El cap del mort, jefe; bé que caldrà posar-ho mirant a Roma, hooome! Mare de Deu santíssima, la mare que el va parir, aquest borinot! va pensar en Pep mentre responia ...Que això a nosaltres ens és ben iguaaal. Vols deixar d’enredar? Feu el favor de començar a cavar on us he dit, cony! És que no m’ho puc creure; renoi amb els moros, rumiava, mentre arrencava la furgoneta. A Mohamed no el va convèncer del tot tanta irreverència. Buf, com vulgui, va pensar; si a aquests infidels els era igual que els enterressin amb el cap desorientat, tant els faria que el forat estigués una mica més enllà, on la llum del fanal faria les coses més fàcils. I tal dit tal fet; Mohamed va arrossegar al seu company de fatigues alguns metres més enllà del lloc marcat, més a prop de la porta del cementiri que no estaven ara. Home; ni punt de comparació! I començaren a cavar...

Amb la foscor a punt caure-l’hi a sobre i el pensament posat en Mohamed i en Roma, Pep conduïa tranquil·lament cap al poble. En arribar a la corba de l’albereda però, un potent feix de llum pel seu carril se’l va tirar a sobre i el va obligar a maniobrar amb extrema brusquedat. La furgoneta es va sortir de la carretera i es va endinsar una vintena de metres entre els pollancres fins xocar, quan a punt estava ja d’aturar-se, amb l’arbre més gros d’aquella boscúria. És veritat que els danys van ser mínims però la por i la commoció deixarien al Pep fora de circulació durant una bona estona. El responsable de l’atropellament, en el sentit més ampli de la paraula, només podia ser Judes. Poc abans de les sis en punt, Judes s’havia presentat en la Zelota exhibint una musculosa Kawasaki. L’armari i el seu col·lega ja l’esperaven. Es tractava d’un tipus gairebé tan gros com el bàrman, però bastant més castigat per la vida. Per la mala vida, sens dubte. L’acord va ser immediat: hi anirien al cementiri, obririen la fossa i acabada la feina Judes es deixaria caure per casa de l’alcalde per donar-li la notícia i de passada sanejar el seu malferit orgull. I pel mateix preu feia mèrits i presentava la seva candidatura al puesto d’enterrador. No era un mal pla; llàstima que fos del Judes. Uns gintònics per entrar en calor i l’Herodes i ell -sí, a l’amic de l’armari li deien Herodes pel seu inexplicable costum de rentar-se les mans deu o quinze cops al dia- marxarien al cementiri, previ pas per l’obra de les noves escoles per a prendre prestades les eines necessàries. I tan contents hi anaven en la moto que ni es van assabentar quan van causar l‘accident en la corba de l’albereda. En acostar-se al cementiri i veure dos individus atrafegats a prop de l’entrada van decidir vorejar la tàpia i entrar pel darrere, lluny de les mirades d’aquells dos. Saltarien la tanca i esperarien discretament que se’n anessin abans de no començar amb l’assumpte. Cap problema: per això s’havien endut un parell d’ampolles de Larios, que segurament ajudarien. Mentre això succeïa, els marroquins s’empraven de valent en un clot que després de més d’una hora de dura obstinació superava amb escreix l’encàrrec rebut. No calia ser un linx per veure que aquell forat no era exactament la rasa rectangular tan a l’ús per a la classe de menesters a la qual anava destinada, però, tant se val; ja faria servei, ja. Oblidant-se d’en Pep, els nois van cavar i cavar sense descans i sense reparar que en aquella foradada cabrien almenys dos taüts, l’un al costat de l’altre. Els bèsties no van abaixar els braços fins que tots dos es van sentir completament aixafats. Només llavors van sortir del forat i van poder observar la seva obra en plenitud. Magnífic! En Pep estaria content. Però.., per cert.., on carai s’havia ficat aquest? Per què no havia retornat amb les llanternes, com havia promès? Quina cabronada, ja els havia tornat a embullar! Segur, que ho tenia tot ben planejat. Per què abusarà tothom dels marroquins? es planyia Mohamed braços enlaire, oferint al cel les seves lamentacions. Racistes de merda! Ja està bé per avui, Abdul. Au, som-hi, que dilluns ja parlarem amb l’encarregat. M’escoltarà, aquest abusananos. Ja ho crec, que m’escoltarà. Cent euros cadascun; ni un de menys! Amb l'orgull de la feina ben feta i encesos pel sentiment d'injustícia que els embargava, els marroquins deixaren les eines clavades en la terra amuntegada que envoltava el forat i enfilaren la carretera que en tres quilòmetres els duria fins al poble.

Aquella nit fresca i nítida convidava a caminar i a somiar. Era la nit perfecta per a que Mohamed notés el pessic de l’enyorança a la boca de l’estómac. El noi va deixar volar la imaginació i es va veure ajagut sota una de les figueres de l’hort d’en Alekema, el seu avi, als afores del seu poble a les muntanyes del Rif, indolent, relaxat, parant l’orella al rítmic cri-cric dels grills mentre comptava mentalment les estrelles. Fa tres anys, només tres, somiava amb viatjar a Barcelona i guanyar els diners que li permetrien casar-se amb la Karima, la seva cosina. Farien una gran boda, la millor i més espectacular de totes les bodes. Seria una festa inoblidable i tot el poble estaria convidat. I abans de no tornar a Barcelona amb la seva bonica i jove esposa, viatjaria per tota la regió amb el seu Mercedes per a compartir amb tothom la seva felicitat i la seva fortuna... Encara no havien passat ni deu minuts de silenciosa i ensonyadora caminada quan Mohamed va caure sobtadament de la figuera sobresaltat per l’estanya remor que provenia del més fosc del bosc. Era algú, que remugava i intentava arrencar un cotxe enmig dels pollancres. Sí, això semblava. Però.., no era aquella la furgoneta d’en Pep? Sí, era ell, emmaleint-se per haver acceptat l’encàrrec de l’amo. Ell, que a aquestes alçades hauria d’estar amb els seus amics fent unes canyes, escalfant motors abans d’anar al ball, a lligar. A intentar-ho, si més no. I mira, mira on es trobava ara! Magolat, fotut; la furgoneta amb el far trencat, abonyegada. I encara pitjor, no arrenca. De ben segur que té una avaria important. I la tenia assegurada a tercers! Maleït sigui el mamarratxo de la moto. Si sabés qui conduïa el capava sense misericòrdia. Et caparé, fill de putaaa...! va esclatar d’ira l’encarregat tot just en el moment que un somrient Abdul abocava el cap per la finestreta del conductor amb la millor de les intencions. L’Abdul va xisclar d’espant i d’una arrencada es va perdre entre els pollancres. Quin aliret, noi! Com descriure’l: agut, molt agut, i llarg, molt llarg i penetrant. Ni el contralt més experimentat estaria en condicions de repetir-lo. Per la seva banda en Pep va creure que es moria amb l’aparició; aquella cara pàl·lida i rodona, aquelles dents enormes i per sobre de tot aquell esgarip terrorífic... La impressió el va arrossegar a l’infern per un instant. Perdut absolutament l’oremus i espantat com a mai ho havia estat, en Pep s’engrapà amb feresa al volant bramant com un salvatge mentre se li escapava una potent tirallonga de pets que en l’estretor de la cabina ressonaren com a trons. Per fortuna, Mohamed va saber mantenir la sang freda necessària per a rescatar d’aquell negre galimaties als seus companys de fatigues. Voleu fer el favor de callar! va escridassar-los enmig d’aquell embogit avalot. Que així no puc pensaaar! ...Escoltat això es va fer un instant de silenci i els ànims s’apaivagaren prou per a què tothom s’interrogués, en què culleres ha de pensar Mohamed? Ell mateix inclòs. El cert és que quan el trio calavera recuperà la calma, només calgueren cinc minuts per engegar la furgoneta i posar-la de nou en carretera. Unes gotes de sentit comú i la força bruta dels marroquins fou més que suficient per a redreçar les coses. Camí de tornada al poble sans i estalvis, Mohamed va explicar a l’encarregat que l’assumpte de la fossa estava resolt. El capatàs, força més tranquil després de comprovar que la furgoneta havia sortit pràcticament intacta de d’incident, es va acabar de relaxar un cop sabut que els seus companys havien dut a terme fidelment l’encàrrec. La pau envaí l’esperit dels viatgers de la furgoneta. Pep s’havia assegurat que el forat estava fet, la qual cosa deixava estalvi el seu compromís amb don Amat. Els marroquins, per la seva banda, comprovaren amb satisfacció que no havien estat víctimes d’una maniobra racista del seu encarregat. Tot es devia a un simple i desgraciat accident. Després de tot les coses no havien sortit tan malament. Ningú no havia pres mal i això era el més important. Encara no eren les nou quan hi arribaven a la Marca de Capdella. En Pep va deixar als seus companys a la plaça del poble i no va perdre un segon en anar a veure a don Amat per informar-li que havia complert amb l’acordat. Faria una dutxa ràpida i potser encara hi arribaria a temps de fer la última cervesa amb els seus amics abans que no se’n vagin al ball. Per la seva banda don Amat tampoc no va perdre el temps i se’n va anar immediatament a cal senyor alcalde amb intenció de fer el mateix. La casualitat feu que es trobaren pel carrer i, cofois, decidiren fer una cerveseta plegats. L’esperit de Mateu podria descansar tranquil; al capdavall seria enterrat en temps i hora, com cal. Com Déu mana.

La sortida dels marroquins del cementiri va ser el senyal que Judes i el seu camarada esperaven per actuar. Ja feia una bona estona que bevien en silenci, esparracats de mala manera sobre l’estret parterre que envolta el panteó de la família Marro. Amb la primera botella de ginebra entre el pit i l’esquena i a punt ja d’enllestir la segona, Judes es va aixecar d’un salt i llançant l’ampolla cap a enrere va dir a l’Herodes: mira, començarem a cavar allà on caigui l’ampolla. Però l’ampolla va caure en tou, a certa distància d’on s’estaven i no es va trencar, de manera que ni van escoltar on queia ni la van saber localitzar en la negror. Però, també és veritat que l’Herodes no va fer res per buscar-la. El noi no estava per a subtileses i encara menys per perdre el temps, així que va començar a cavar tot just on estava plantat. I només arrencar ja va fer mostra d’un caràcter indòmit. L’Herodes era implacable amb la pala a la mà. Pim, pam, pim pam; renoi, una autèntica màquina. Judes, incapaç de mantenir-se dempeus, assistia a l’espectacle a la gatzoneta, atònit, admirat per aquella exhibició de facultats físiques. Pim, pam... En un no-res l’Herodes ja treballava enfonsat fins a la cintura. Per fortuna la terra estava més solta de l’esperat i això facilitava molt les coses. I ja no se li veia ni el cap quan va cridar: Hòstia, aquí hi ha alguna cosa rara; passa’m el picot! Judes li va atansar l’eina i l’Herodes, d’un cop brutal, la va clavar fins a la cabota. Va ser com un bussó de mitja tona llançat contra la porta d’un armari rober; la mateixa fressa; el mateix resultat. Què ha passat? No en tinc ni idea, el picot s’ha embarrat amb no sé què. Doncs fot l’hi canya, home. Jo diria que això d’aquí és un bagul. Un bagul? Treu-lo, hòstia; treu-lo! L’Herodes va agafar de nou el mànec del picot i va estirar amb totes les seves forces. Va provar vàries vegades però, res; no hi havia manera. Hòsties, tio; baixa i fes-me una mà! Judes va saltar a la fossa. Deixa’m a mi, que més val manya que força, i dient això va fer una forta trepitjada sobre l’esquerda per on s’enfonsava el picot. I després una altra, i una altra més, fins que la tossuda fusta es va fer esberles. Aleshores, d’una estrebada, Judes va poder treure l’eina. Però el picot no va tornar sol. Amb la inèrcia de l’impuls el picot va quedar alçat a dues mans sobre el cap del Judes amb alguna cosa semblant a una carabasseta enforquillada a la punta. I és que el punxó de l’eina s’havia introduït per la conca d’un ull del que sense ser encara una calavera anava ben encaminat a ser-ho, i l’havia desencaixat de la resta de l’esquelet. Era el cap esborronat i mig podrit de l’àvia d’en Perutxo, morta encara no feia ni dues setmanes, que s’alçava fent clac-clac sota la incrèdula mirada d’aquells improvisats rebentadors de tombes. Sí; el cap de l’àvia d’en Perutxo en una pica! L’àvia d’en Perutxo! Aquella entranyable velleta de no gaire més d’un metre d’alçada, que a penes no arribava als trenta quilos...! Quan el seu net s’assabenti d’aquest tropell correrà la sang. Aquell noi era superlatiu en tots els aspectes menys en un: agudesa intel·lectual.
Absents de qualsevol prejudici moral, Judes i l’Herodes es van dedicar a jugar amb el seu trofeu fins avorrir-se. Mira, mira.., la toco com el Maradona! I quan es van cansar el propi Judes es va encarregar de llançar-lo ben lluny d’una experta sabatada. Amb la trompada, la mandíbula desdentada i les penjarelles de pell i cabells que encara resistien van guimbar metres amunt per caure escampades arreu, una mica aquí, una mica allà... La resta de la calavera va rodolar cementiri avall emetent una rara xerinola semblant a la d’un sonall, i es va perdre de vista a tota pressa. L’Herodes, ben bé com una criatura, s’ho passava pipa regirant entre els ossaments. Judes, en canvi, es va estimar més deixar-ho córrer i en un buf de sensatesa va començar a escodrinyar pels voltants del forat buscant alguna pista que li aclarís a qui carai havien desenterrat. I és clar! Això explicava perquè havia estat tan fàcil obrir el forat. Però, per què no tenia làpida, aquesta tomba de merda? Judes ignorava que les làpides s’encarreguen a la ciutat i que no les porten abans d’un mes. I tampoc no sabia que mentre la làpida no arribava, Mateu tenia per costum escriure el nom del mort en un lleny que clavava vertical sobre la capçalera de la tomba. Judes buscava una raó i la seva tossuderia va tenir premi en topar finalment amb la fusta. La foscor i la brutícia no ajudaven gaire però, no obstant això va poder llegir: Encarnació Eduarda Cortès Facundo. Cortès Facundo... (?) Mmm, em sona, em resulta fami... La hòstia, però si és l’àvia del burro d’en Perutxo! Hem desenterrat l’àvia del Perutxo, tio! Judes no podia presentar-se davant l’alcalde i dir-li que enterraria a Mateu en un forat on poc abans havia fet desallotjat l’àvia del Perutxo. I no és que no li rondés la idea pel cap però, ves a saber, igual el net no entenia la broma. El més prudent seria deixar les coses com estaven, que en Perutxo era molt rar. I molt bèstia també. Escolta, Herodes, deixa de jugar amb això d’una vegada i puja, que hem de tancar el forat. Tancar-lo? Però, si està de puta mare! No siguis ruc, home. Cal tancar-lo i obrir-ne un altre una mica més enllà; en aquell espai buit. I una merda! Jo no foto una palada més per trenta putos euros. A més, me’n vaig, que he de rentar-me les mans. Mira com les tinc! Estàs de conya, tio? Vine cap aquí, cabró.., va dir Judes al temps que posava la mà a l’espatlla del seu col·lega. En resposta, l’Herodes, tot enrabiat, es va girar en sec i li va ventar un cop de puny en el nas que el va enviar a fer companyia a l’àvia d’en Perutxo. I sense més, l’Herodes va escampar la boira en silenci. Hom es diria que per a rentar-se les mans. Van haver de passar almenys cinc minuts abans que Judes no pogués asseure’s en el fons del forat, encara atordit per la garrotada. El seu nas era un tomàquet rebentat, sagnant i adolorit, talment com la seva jactància, i el seu cap semblava estar a punt d’explotar. Judes va passar una bona estona en el fons d’aquella tomba reciclada abans de trobar-se en condicions de poder sortir. Un cop fora, amb prou feines però, vacil·lant, estrenyent-se fortament el cap per les temples amb totes dues mans, va marxar del cementiri i, de mica en mica, va anar vorejant la tàpia fins que va ensopegar amb la seva moto. I allà es va quedar, arraulit i llastimós, com un gos apallissat. Mitja hora més tard Judes agafava la carretera embogit encara pel cop i la ginebra, decidit a no tornar a aquell poble merdós per molt, molt de temps.

El diumenge es va despertar nuvolós i més fred del que es habitual en aquesta època de l’any. Feliu, un pastor de cabres retirat a qui tothom reconeixia un do especial, ja havia aventurat pluja pel capvespre i aquest home no solia equivocar-se en els seus pronòstics. Don Maties, l’Amat i el rector s’havien citat a les dotze en el casino per fer l’aperitiu i acabar de lligar caps en relació al dispositiu fúnebre de Mateu. Per començar, la Missa de difunts. Millor no demorar-se gaire i començar-la aviat, no sigui que la tarda se’ns tiri al damunt i amb ella l’aigua. En això tothom semblava estar d’acord: la Missa doncs, a les cinc. No, no; millor a les quatre, i la cerimònia més aviat concisa, que després de tot i a falta de parentela no n’hi haurà més presència que la nostra. Què vol dir vostè, amb això de concisa? preguntà mossèn Tomàs a l’alcalde. Breu, curteta, va respondre. I no content amb això don Maties va afegir: el que vull dir és que no perdem el temps en gaires floritures. Fioritures? Floritures, mossèn, he dit flo. Flo-ri-tu-res. Ve a ser el mateix senyor alcalde, però, què vol dir amb això? insistia el capellà, cada cop més picat. Doncs, ni menys ni més que ens deixem estar de romanços i anem per feina. En veure que la cosa derivaria en conflicte, l’Amat va intervenir per apaivagar els ànims. Res, cap problema senyors, que sobre aquest punt tots estem d’acord. La Missa no serà gaire llarga, oi que no, mossèn Tomàs? No cal insistir més, don Maties; segurament don Tomàs ja hi comptava, oi mossèn? Oi, que tinc raó? Sí, Amat; vas bé, ja hi comptava: la Missa serà a les quatre. Mossèn Tomàs es va sentir una mica decebut doncs pretenia aprofitar la Missa ordinària de les cinc per acomiadar Mateu amb una mica de calor humana, en presència dels parroquians de costum. Però amb una condició, va afegir el capellà a última hora. La cerimònia fúnebre començarà puntualment a les quatre i serà concisa si a canvi sóc eximit d’oferir el tradicional respons en el mateix cementiri, tot just abans de l’enterrament pròpiament dit. Pensin que també hauré de dir Missa a les cinc. Molt bé, d’acord; eximit sia Mossèn Tomàs. Mitja hora abans de començar amb la cerimònia don Maties hauria de traslladat el taüt a l’església. N’hi haurà prou amb deixar-lo en el pòrtic, va dir l’alcalde. Usarem els cavallets sobre els quals muntem el Pessebre, així serà més fàcil i ràpida la tornada a la camioneta un cop celebrada la Missa. Ah! Això sí que no; aixòoo sí que no! Va replicar el mossèn, encara dolgut pels anteriors comentaris de l’alcalde. La Missa com Déu mana; sinó, ja poden dir-la vostès, la Missa. Home, don Tomàs.., és que dur-lo davant l’altar serà força enutjós; pensi que només serem tres i que abans caldrà apartar els bancs del centre per poder passar amb la caixa. Què no! Em nego a dir Missa en el pòrtic, com si féssim el tret de sortida a l’enterrament de la sardina. I a més, en Mateu es mereix un tracte més respectuós. Bueno, don Tomàs; com vostè vulgui, digué l’alcalde en un to reparador que el mossèn va agrair. A la poca estona, als tres que van iniciar l’aperitiu es van sumar tres més, d’un en un, fins completar un sextet: en Pep perquè s’havia obligat amb el seu cap i no li podia fallar; en Santiago, perquè havia de fer honor a la seva condició de tècnic municipal, i finalment el meteoròleg aficionat que, per ser un bon amic d’en Mateu i un cop assabentat del que es preparava, també va voler aportar el seu òbol. Bé; comptat i debatut. En primer lloc dur el taüt a l’església -a quarts de quatre ja estarà allà-, després una breu cerimònia religiosa i tot seguit el taüt que vola de nou a la camioneta per arribar al cementiri sobre quarts de cinc. Mitja hora per enterrar-lo i au, de tornada al poble més o menys a les cinc. I tots cap a casa, que estarà a punt de ploure a bots i barrals, va afegir el Feliu. Perfecte. Cues i caps lligats, la colla va passar del contingent al veritablement important: la champions league.

Tres quarts de quatre i ja feia estona que primer mossèn Tomàs i més tard també l’Amat, s’esperaven nerviosos a la porta del temple parroquial. No havien acordat que a dos quarts don Maties ja hauria traslladat al difunt a l’església per a poder començar la cerimònia sobre les quatre? La tensió començava a prendre forma. Per sort tot va quedar en simple preocupació perquè no gaires minuts més tard, gairebé vint sobre l’hora acordada, aparegué per fi la furgoneta. Però, en veure-la el mossèn i l’industrial de la fruita quedaren garratibats, de pasta de moniato. Observada de cara, la Toyota semblava tenir orelles perquè transportava el taüt travessat a la palangana, perpendicular en sentit de la marxa, malament amarrat darrere la cabina. Don Maties conduïa, Santiago l’acompanyava a la cabina i al darrere Pep i Feliu viatjaven dempeus curant que el taüt no fos d’un costat a l’altre amb els vaivens del trasllat.
Per l’amor de Déu! Aquestes no són maneres de dur aquestes coses, don Maties, li va dir un apesarat mossèn Tomàs a l’alcalde. I a més, quina classe de taüt és aquest? Però, si.., si sembla una caixa d’aquelles d’embalar la fruita? És el taüt més baratet; està fet de fusta de pi don Tomàs. Tranquil·litzi’s. No s’ha de preocupar vostè perquè aquest taüt és tan resistent com el que més. I tan digne, es va disculpar don Maties amb certa desgana. Jo, aquest matí, ja el vaig advertir, a l’alcalde, va apuntar l’Amat amb timidesa; ja li vaig dir que a mi m’era igual pagar-ne un de més car... Quina vergonya, va concloure el ministre de l’església, si almenys l’haguessin pintat de fosc..; i ara que m’hi fixo, però si és un taüt laic, aquest! És escandalós; ni tan sols han tingut la decència de posar-li una creu sobre la tapa! Bueno, anem per feina, s’apressava don Maties mentre treia un guix de la butxaca i dibuixava precipitadament una creu sobre el fèretre. Que entre una cosa i l’altra ens donaran les tantes i Mateu sense enterrar.., va rematar. I a més, tant valdrà si la caixa és de pi o de caoba, penso jo. Estarà vostè d’acord en què el que importa de debò és que Mateu trobi el descans que tant es mereix i la pau eterna, oi don Tomàs? Tinc o no tinc raó, pare? Impiu; demà el vull aquí per a rebre’l en confessió. A les sis l’estaré esperant. D’acord, pare; d’acord. Però ara posem fil a l’agulla.

Mossèn Tomàs es va afanyar en preparar una cerimònia especialment commovedora; volia compensar la falta d’una comitiva més compromesa i respectuosa amb el difunt amb un entorn amable, lluminós i càlid. Es va prendre molta cura en què l’aspecte de l’església fos el de les grans ocasions: flors del seu mateix hort, llums i un acompanyament musical sorprenentment encertat. I com a prova de responsabilitat solidària, ell ja se’n havia encarregat de modificar la situació dels bancs per facilitar el pas de la comitiva fins l’altar. En les seves paraules, mossèn Tomàs va evocar Mateu com un home bo i senzill que un bon dia va arribar al poble ningú no sap d’on, i es va quedar per sempre. El va recordar com un home amb qui es podia contar en qualsevol moment, dialogant, generós, disposat sempre a sacrificar-se pels seus veïns. Ningú no va entendre mai perquè Mateu, una persona tan prudent i cultivada, va optar per viure en aquest oblidat racó del món; i encara menys perquè va acceptar fer d’enterrador. La Missa de difunts va ser emocionant i breu: vint-i-cinc minuts exactes. Vint-i-cinc minuts que van fer que don Tomàs se sentís més orgullós que mai de ser el que era, un humil rector de poble.

Acabada la cerimònia, don Maties va assumir de nou el comandament del seguici mortuori. Hi anaven una mica retardats. Tot just faltava un quart d’hora per a la Missa de les cinc i a mossèn Tomàs no li quedava temps per recompondre l’ordre natural de les coses dintre de l’església. Però avui no importava; n’hi hauria prou amb aparellar novament la bancada. Avui, la Missa de les cinc se celebrarà en un ambient més adornat i càlid que de costum. A través dels altaveus del temple encara sonava el Réquiem de Fauré -In paradisum- quan el temut moment va arribar. Feliu, Pep, Santiago i el propi don Maties es van tirar el taüt a becoll i enfilaren cap a la sortida amb tanta pressa com malaptesa. Don Maties, sensiblement més baix que els seus partenaires, havia de sostenir la caixa més d’un pam per sobre de la seva espatlla, a pes, aixecant els seus tremolosos i curts braços en un esforç que ni per edat ni per destresa estava en condicions de suportar més enllà d’un parell de minuts. Aquesta circumstància i la falta de pràctica feia que el desigual i ziczaguejant pas de la comitiva fúnebre per l’església resultés temerari i grotesc a parts iguals. Per fortuna, des de l’altar fins a la camioneta no havia més de cent cinquanta metres perquè, d’haver-ne hagut algun de més, don Maties hauria rebentat i la conseqüència hauria estat tràgica. Com tothom imaginava, don Tomàs no va tolerar que el fèretre fos col·locat transversalment a la camioneta, de manera que no va haver més remei que dipositar-lo en sentit longitudinal sobre el calaix del vehicle. El resultat va ser que el taüt sobresortia gairebé un metre pel darrere, amb el risc que això comportava. En vista d’això Don Maties va insistir en col·locar-lo novament tal i com va venir, però no hi va haver cas. Mossèn Tomàs va sostenir amb tota la vehemència de la qual era capaç, que transportar el taüt transversalment com si fos una vulgar càrrega de fusta, no solament era immoral sinó també un insult per en Mateu i per ell mateix. Arribades les coses a aquest extrem a ningú sorprendrà que, davant el dubte, els acòlits optessin per donar la raó a l’autoritat de més pes: això és, al capellà. Apa, don Maties, que si vostè condueix a poc a poc tot anirà perfectament, deia l’Amat sempre conciliador. A més, podríem fer una cosa, va afegir mentre es girava cap als altres amb mig somriure fals, en Pep i en Feliu poden encamellar-se sobre el taüt i fer de contrapès... Encamellar-se sobre el fèretre? va sospirar mossèn Tomàs, incrèdul. Vol dir, com si cavalquessin? Però.., ja sap vostè el que diu, Amat? Déu meu; em faig creus... Però, què tenen vostès? Se’n adonen de la gravetat del que pretenen? Això és una infàmia! Déu els perdoni perquè a mi em costarà moltíssim, em poden ben creure. Adéu, prefereixo no saber-ne res més. Pregaré a Déu per les seves ànimes, descastats! I dient això mossèn Tomàs va entrar a l’església visiblement irat.

L’actitud decidida i digna del rector feu reflexionar tothom, és cert; però, què hi podien fer? Dur les despulles de Mateu transversalment estava malament, i fer-ho en sentit longitudinal tampoc millorava gaire les coses. En qualsevol cas no tenien alternativa. En bona hora ens acordem del cotxe mortuori que per aquestes ocasions es contracta a la capital. I al cap i a la fi, l’única cosa que pretenia don Maties era resoldre el problema de la millor manera possible. Ja se sap.., era dissabte i contractar l’enterrament a través de la funerària resultava caríssim. I Mateu no tenia ningú; vivia de lloguer, no pagava assegurança, tampoc no tenia béns... A qui podia importar que l’enterrament fos una tasca de tots? Es diria, fins i tot, que d’aquesta manera resultava molt més entranyable... Déu meu! Quarts de sis! A aquestes hores Mateu ja hauria d’haver rebut sepultura. Au, va, deixeu-lo com està, va dir l’alcalde. Pep; tu i el Feliu a la caixa del cotxe! La resta a la cabina, que se’ns farà la fosca com no ens afanyem. Amb la pressa la camioneta va arrencar bruscament i no es va poder evitar que el taüt es desequilibrés i amb la inèrcia rellisqués cap a enrere i pengés del vehicle. Als crits d’en Feliu va reaccionar don Maties amb una frenada seca que per fortuna va evitar que el fèretre caigués totalment a terra. La capçalera del taüt va copejar violentament sobre l’asfalt mentre l’altre extrem se sostenia precàriament sobre la vora posterior del portaló de la palangana de la Toyota. Quanta malaptesa! Havien carregat el taüt pels peus, deixant que la part que acollia el cap i el tòrax de Mateu pengés en el buit. A més, ni Pep ni Feliu van gosar asseure’s a cavall, a sobre. Per vergonya, més que res. El desastre s’explicava per sí sol. Afortunadament el taüt estava ben fet i no es va obrir; tan sols es va esquerdar pels cantons que van haver de suportar el cop. Quina calamitat, maleït sia! Als xiscles, primer d’en Feliu i després de l’alcalde, van respondre en primer lloc els que arribaven tard a Missa. Què passa, què passa? Després es va sumar la clientela alarmada del bar els Coloms, que estava gairebé enfront d’on succeí la desgràcia. I la gent que sortia de casa seva atreta per la cridòria del carrer... Un escàndol; don Maties, enrogit d’ira i ràbia, gesticulava com un boig. Santiago, al seu costat, el volia tranquil·litzar, i l’Amat, a una prudent distància, desitjant desaparèixer. Tal era el panorama. Faríeu bé d’amarrar el taüt abans de no tornar-lo a col·locar a la camioneta, cridà una veu anònima; no sigui que en aixecar-lo s’estripi i us veieu obligats a enterrar Mateu embolicat en una catifa. Ja està bé de facècies, que això és molt seriós, s’indignava Feliu. Hi ha algú, que tingui una corda a mà? va preguntar malgrat tot. Al voltant de la furgoneta la gent s’arremolinava i no parava. Ara sortien fins i tot de la pròpia església, una cosa insòlita. I temerària, sabent com les hi gasta mossèn Tomàs. Què hi ha? Què passa? Sembla que han llençat un mort. Que han llançat un mort? No home; no l’han llençat, és que se’ls hi ha caigut. D’on ha caigut el mort? Què hi diuen, que algú ha caigut mort? Qui, diuen que ha caigut mort? Quina desgràcia; primer en Mateu i ara aquest! No somos nadie. Ningú no està estalvi de res en aquesta vida. I és que quan t’arriba l’hora, és que t’hi arriba! Una ànima de càntir, menys caritativa que delatora, no es va poder estar un segon i a corre cuita va entrar a l’església per murmurar-li a mossèn Tomàs, mentre celebrava, que algú s’acabava de morir sobtadament en el carrer, així, de cop, al bell mig de la plaça. Déu meu, va gemegar el sacerdot, que va interrompre l’ofici i sense més contemplacions s’abocà precipitadament cap a la porta. En veure córrer d’aquesta manera al seu director espiritual, molts dels feligresos van decidir seguir-lo entre el temor i la curiositat. Via fora, via fora; deixeu pas a mossèn Tomàs, cridaven alguns mentre el rector s’obria camí entre la gentada que tot ho emplenava. Au Maria puríssima! Va cridar mossèn Tomàs quan la palmària i cruel realitat es va desvetllar a la fi davant dels seus ulls. Au Maria santíssima, repetia sense parar, senyant-se compulsivament un cop i un altre. Miserables, què heu fet! És que no teniu entranyes? Pobre Mateu, que al cel hi sigui. Miseraaables! Si us plau don Tomàs, tranquil·litzi’s; ha estat un accident. Ho resoldrem de seguida, no s’amoïni, s’esforçava l’Amat visiblement avergonyit. Mentrestant Santiago i sobretot l’alcalde, vociferaven com a possessos per a què la gent escampés la boira i els deixés recompondre les coses; empenyien, amenaçaven, insultaven.., tot en va. El caos era l’amo de la situació.

Les sis; un allau de grops negres i densos va enfosquir completament el cel tot impedint que la somorta llum natural de la tarda arribés als carrers de la Marca de Capdella. Alhora, una ventada tallant i freda va començar a recórrer els carrers del poble augurant un dur hivern. El mal temps i la sobtada foscor sobrevinguda van aconseguir fer amb total eficàcia la feina que fins aleshores consumia en la impotència al rector i a don Maties: dispersar la multitud. En un no-res la plaça del poble va quedar deserta gairebé per complet. Llavors Santiago va poder assegurar la capçalera del taüt amb una basta corda de cànem que algú, no se sap qui, havia llençat sobre el taüt. En Pep i el seu patró s’ho miraven a prudent distància. Feliu va aprofitar el moment per entrat al bar del costat i prendre un tallat a corre cuita. Mossèn Tomàs observava l’evolució de la penosa comitiva fúnebre des de la porta de l’església, mut de ràbia, preguntant-se, on s’haurà ficat el cretí de don Maties? L’alcalde va haver d’absentar-se per avisar a l’algutzir, que era l’encarregat d’encebar l’enllumenat públic; avui l’hauria d’engegar gairebé una hora abans del que era l’habitual. Quan don Maties va regressar el taüt ja havia estat carregat de nou a la camioneta, aquesta vegada amb la capçalera dintre de la palangana per prevenir qualsevol nova desgràcia. Fins i tot un cec podia veure que les cares dels presents eren en veritat el mirall de les seves misèries. El rector, en silenci, amb els llavis serrats, aixecava amenaçadorament el dit índex de la seva mà dreta i el sacsejava amunt i avall mentre assenyalava l’alcalde. Aquest, recelós, li retornava una mirada altiva mentre envoltava la camioneta i pujava a bord. Tots a punt. L’alcalde, l’Amat i Santiago en la comoditat de la cabina; Pep i Feliu al darrere, a la intempèrie, encamellats, ara sí, sobre el modest taüt de pi; agafant-se amb totes dues mans a les barres cromades que a banda i banda culminaven els panells laterals de la caixa del vehicle. L’estampa oferta pel conjunt estava lluny de ser edificant, és cert, però, si més no d’aquesta manera donaven una certa sensació de seguretat. Finalment, la comitiva va poder iniciar el seu lent i ridícul pelegrinatge pels carrers del poble fins que es va perdre per la carretera que els duria al cementiri, un quart d’hora més tard.

El cementiri de la Marca de Capdella era notable en molts aspectes. Primer de tot per la seva bellesa, en gran part deguda a les mans del propi Mateu, però també per la seva antiguitat i valor històric. Això no obstant, si aquest cementiri s’havia guanyat justa fama d’excepcional és perquè era l’únic de la província on tots els difunts rebien sepultura en fosses obertes directament a terra. Dit d’una altra manera: allà no s’admetien nínxols. I és que a la Marca de Capdella ningú no volia ser enterrat en una minúscula cel·la entre quatre estretes parets, com en un vesper. Aquesta peculiaritat li donava a aquest lloc un aire senyorial del que estaven mancats els altres cementiris, de mica en mica proletaritzats per la construcció d’adossats mortuoris. I una altra curiositat eren els arbres. No faltaven els xiprers, per descomptat; també havia freixes i bedolls, i fins i tot creixien ginebres aquí i allà, una cosa que a dir d’alguns estava una mica fora de lloc. Però, per sobre de tots destacaven els roures. Arbres venerables, immensos, autèntiques catedrals vegetals que ombrejaven gairebé per complet el recinte i li aportaven un aire diferent, allunyat de la imatge tradicional d’aquesta classe d’indrets. A més, aquell cementiri albergava sis antics i bells panteons familiars que s’escampaven estratègicament de llarg a llarg de la necròpolis. Aquelles velles i descurades joies arquitectòniques pertanyien a les més ràncies estirps del poble; gents que per venir a menys les unes, o a més les altres, amb el temps havien anat traslladant la seva residència a la ciutat, perdent els arrels amb el canvi i deixant que els seus mausoleus anessin caient en l’oblit. Però tota regla té la seva excepció: havia un nínxol. Sí; un de sol. Per fortuna passava totalment desapercebut, però el nínxol estava allí i responia a una gens dissimulada intenció de trencar l’harmonia regnant. Devia la seva existència a una voluntat insana de transgredir. No cal dir que aquella sepultura tenia una història truculenta al darrere. Acollia les despulles de Sebastiana Aguilera Ramonet, una dona solitària i excèntrica fins el paroxisme que per dur la contrària als seus veïns va ser capaç de pledejar fins aconseguir que li fos reconegut el dret a no ser sepultada en terra, arribada l’hora de la seva mort. I la incineració? Ni tan sols va ser contemplada com a possibilitat. Per aconseguir el seu propòsit, Sebastiana va remoure cel i terra i finalment es va acollir a un rar precedent d’objecció ètico-religiosa que va sorprendre en la seva època. I poc o gens li va importar que per obligar a fer la seva santa voluntat ella s’hagués de convertir al bahaisme. Tot va succeir a les acaballes dels anys setanta, i a l’ajuntament, el jutge no li va reservar més dret que el de triar el lloc del cementiri on s’hauria de construir el controvertit nínxol de la senyora Aguilera, un cop aquesta morís, naturalment. I en arribar l’infaust moment el Consistori va decidir que el nínxol fos edificat a l’angle nord-oest del cementiri, el lloc més esquerp del recinte, justament darrere del panteó dels Ayarza, mig ocult entre la seva mola neogòtica i un vell roure de dos troncs, on mai no hauria cap més tomba que aquesta. I a més, es va voler que el nínxol no fos adossat a cap paret o edifici. Seria una sort de taüt de totxo sense arrebossar aixecat a un metre d’alçada sobre quatre pilars de vulgars maons, encarat al racó que formaven les dues tàpies més altes del cementiri. I al seu voltant seria plantada una filera de bardisses, d’aquelles més marronoses que verdes, de les que mai no floreixen i que amb el temps el cobririen per complet. Anys més tard, quan Sebastiana Aguilera va morir d’una sufocació en plena Expo de Sevilla, les seves despulles hagueren d’esperar vuit mesos en el dipòsit de la Facultat de Medicina d’aquella ciutat fins que el seu anhelat nínxol fou construït; solament llavors van ser dutes anònimament al seu poble natal per a ser inhumades en aquell racó invisible del paradís, i oblidades per sempre més. Bé; oblidades, el que es diu oblidades del tot... I és que, des d’aleshores, quan a la comarca es parla d’alguna cosa que hi és però no es veu, apel·len al nínxol de la Sebastiana, la qual cosa deixa ben a les clares que facis el que facis mai no seràs recordat pels teus actes sinó pels actes que t’atribueixin els altres i que, sempre i en qualsevol cas, val més encomanar-se a la providència que a una bona sentència.

Veure la Toyota de don Maties circulant a vint per hora entre els plàtans que tanquen el tram de recta que aboca al cementiri, resultava tant sorprenent com inquietant. Els fars del vehicle il·luminaven no solament al llarg de la carretera sinó també a l’ample, aconseguint un efecte lluminós de volta tancada per l’espessor arbori que meravellava i aclaparava per igual. L’efecte era gairebé hipnotitzant. Recordava els encontres a la tercera fase. Per la seva banda, Pep i el seu acompanyant oferien un quadre indescriptible, cavalcant capcots, l’un enfront de l’altre sobre el controvertit taüt d’en Mateu, forçant amb el cul cada cop que la camioneta feia un petit bot per alguna irregularitat de l’asfalt. Però bé, deixem-ho estar; la comitiva havia arribat al cementiri i això era el que veritablement importava. Don Maties es va aturar just a tocar del portal del recinte i va abocar el cap per la finestreta per a preguntar al Pep on estava la fossa que devia d’acollir les despulles de Mateu. Cal que giri a la dreta només passada la porta, don Maties. De seguida la veurà vostè. La trobarà a uns quaranta o cinquanta metres de l’entrada. Au doncs; anem-hi. Don Maties va arrencar la camioneta i sobrepassat l’arc d’entrada premé l’accelerador mentre girava el volant a l’esquerra tal i com se li havia dit. Però el mecanisme d’assistència de la direcció no va tenir temps de retornar les rodes a la seva posició natural; l’eix davanter va remuntar un repetjó de gairebé un metre i la camioneta va caure sobre la seva panxa amb un estrèpit ensordidor. Envaït pel pànic, don Maties va frenar just abans que el cotxe es desplomés en una enorme foradada, però així i tot no va poder evitar que el passatge de la palangana en ple, el viu i el mort, rebotés per sobre de la cabina i volés per la negror fins aterrar set o vuit metres pel davant de la Toyota, en algun lloc ara com ara invisible, com el nínxol de la Sebastiana. Déu meu! Quina calamitat! Els ocupants de la cabina foren impel·lits salvatgement contra el parabrises, tots tres a l’uníson. La topada dels caps contra la làmina de vidre fou brutal. Don Maties, però, es va endur la pitjor part perquè de retorn al seient després de la feroç carbassotada, va tenir la desgràcia de travar-se per la boca amb la part superior del volant, i allà es va quedar per uns instants que li semblaren una eternitat, clavat com un gos en el seu os, manotejant, bavejant i balbucejant com una criatura davant la mirada atònita i babaua dels seus atordits acompanyants. Fins que va poder desprendre’s, encara sort. El vehicle s’havia calat i durant uns segons en la cabina ningú no es va preocupar de res més que no fos recuperar l’alè. Fora, no s’escoltava res ni es veia absolutament res, doncs els fars de la camioneta enfocaven massa baix, descobrint el que semblava un.., un cràter? Mare de Déu senyor! Havia caigut un meteorit en el cementiri?

D’aquells dos que cavalcaven junts, en Pep va ser el primer a recompondre’s. Assegut de cul a terra, pràcticament a les fosques i visiblement commocionat encara, el pobre parlava tot sol mentre es palpava el cos com un autòmat: el cap, l’esquena.., es dolia tot ell; i per si això no fos prou, experimentava una rancúnia desagradable, amarga, difícil d’explicar. Què havia passat? On estava? A escassos metres pel seu costat dret, algú gemegava llastimerament: aaay. Era el Feliu, que amb prou feines podia moure’s. Havia estat menys afortunat que en Pep en la caiguda i es queixava d’un trau sagnant en el cap; i pitjor encara: semblava tenir desencaixada una clavícula i no podia moure el braç sense xisclar com una partera. Bleixant encara, però ja una mica recuperat, en Pep va dreçar les orelles al que succeïa al seu al voltant. Gairebé a les palpentes es va acostar al seu queixós company, el va consolar i el va ajudar a incorporar-se, i plegats, a empentes i rodolons, es van acostar a la camioneta xano-xano. El retrobament entre tots cinc va estar carregat d’una emotivitat estranya, xocant. Va ser com si la colla es reunís en ple després d’haver sobreviscut a una guerra. No eren plenament conscients encara de què en cap moment s’havien separat més enllà de tres o quatre metres els uns dels altres, i que tot havia succeït en pocs segons. El sentiment de commoció col·lectiva persistia a pesar de què els accidentats havien anat recuperant a poc a poc la noció de la realitat; si més no, una certa noció de la realitat. Això explica que en els primers instants actuessin tots amb esperit gregari i que ningú no s’atrevís a apartar-se del vehicle embarrancat més enllà de dos pams. I com ara don Maties era incapaç de dir ni mu a causa del tràgic episodi bucal, va ser Santiago qui va assumir el lideratge de la dolent i maltractada comitiva fúnebre. L’Amat observava, com sempre, encara que en aquesta ocasió la seva mirada espantava una mica. Gràcies a déu que tothom està sencer! Gràcies a déu! sospirava Santiago. Tothom no, que en Feliu està fet una coca, l’hi va recordar el Pep. Don Maties no va perdre les dents però tot feia indicar que la seva coneguda hiperactivitat s’havia quedat clavada en el volant. Malgrat tot va tenir l’enteresa suficient per fer mà de la completa farmaciola d’emergència que portava de sèrie la seva Toyota, i amb més bona intenció que resultat es va afanyar en les primeres cures del ferit. Després, entre tots el van apartar uns metres i el van deixar recolzat en un repetjó de terra. Ara calia centrar-se en el problema que els havia dut a tan kafkiana situació. A veure, com estan les coses, en veritat? Hi ha cap altre ferit? insistia Santiago tot esperant que ningú no respongués. Sap algú, què collons ens ha passat? va afegir tremolosament l’alcalde amb les escorrialles de veu que encara li quedaven. No hi va haver més que silenci per resposta.

Sobreviscudes les primeres calamitats l’esperit d’aquells enterradors afeccionats es va veure envaït per una estranya quietud. Estranya, si; extravagant, més aviat. Però, va ser una sensació fugaç perquè.., i el mort? On estava el mort? Ningú no havia tingut encara la lucidesa suficient com per a fixar-se, però el mort sempre havia estat a la vista de tothom, allà, en el fons del cràter, perfectament il·luminat a més pels fars de la camioneta. Els quatre que podien sostenir-se dempeus van mirar cap avall i van descobrir el taüt, que estava fet xixines. Més ben dit, amb la batzegada, la caixa s’havia desarmat fusta per fusta, ben bé com si hagués estat comprada a Ikea, i allà, entre els taulons i el fang, treien el cap les despulles d’en Mateu, llençades de qualsevol manera. Pitjor encara: llençades de la més abominable de les maneres. En efecte, el cos del difunt es va revelar als seus incrèduls observadors nu de cap a peus, en un postura obscena, grotesca, impossible per a un cos humà, il·luminat com un ninot de fira pels fars d’una camioneta que amenaçava amb caure-li damunt i esventrar-lo. Déu meu..! Pep es tirava les mans a la cara i se la cobria. La mare que em va parir, va ploriquejar Feliu apartant la vista. Esglaiats i paralitzats davant aquella nauseabunda visió, els que encara miraven van ser incapaços de pronunciar ni un mot.

Després de rentar-lo i haver encegat els orificis corporals mitjançant cotons, la Maria i la seva ajudant no es van prendre la molèstia de vestir novament el cadàver de Mateu; simplement el van embolicar en un llençol que ni tan sols era blanc. I per a què més? Un sudari a quadres, i a la caixa. A qui podria importar aquest particular? No podien desaparellar un joc de llit per una nimietat. De cap de les maneres! I és que algunes dones valoren molt aquests detalls. Per fortuna les primeres gotes de pluja en la cara van sacsejar en ànim i esperit als nostres paralitzats enterradors, que en un sospir van passar del vertigen a la més impotent de les desesperacions. Ja ho deia jo, més val que maldem i fem via perquè no trigarà gaire en diluviar. Hòstia, Feliu, no siguis malastruc. Però, per si de cas, afanyem-nos; que ara com ara no és moment de lamentacions, va dir Santiago en un intent de ser positiu. Primer de tot rescatar el cadàver del forat i cobrir-lo amb el llençol; després desembarrancar la camioneta i finalment veure com donem sepultura a Mateu; per aquest ordre, va indicar l’Amat, obrint els llavis per primera vegada des que va succeir l’accident. Però aclarim una cosa, va afegir; a veure, Pep, on havies dit que vas obrir la fossa? Bueno, veurà vostè, don Amat.., no vaig ser jo, exactament, qui va cavar la tomba d’en Mateu; van ser el Mohamed i aquell amic seu, els que van complir l’encàrrec... Jo anava de tornada al poble a buscar unes llànties de gas i vaig tenir un accident. Però, tranquils, perquè els nois van fer la feina. Ha d’estar una mica més enllà; ja ho veuran... I dient això, en Pep va prendre la llanterna de la mateixa mà de l’alcalde i es va avançar uns metres confiant en trobar la fossa allí on havia indicat als marroquins. Però lluny de trobar la fossa l’única cosa que va trobar va ser el solc que els va fer amb el peu, que ara servia d’improvisat reguer a l’aigua de pluja. Pep va desitjar que la terra s’obrís i se l’empassés. És clar! Ara encaixava tot... Aquells inútils eren els responsables de la foradada de l’entrada! Ells, tenien la culpa de l’accident; eren els culpables de què en el dia del seu enterrament el bo d’en Mateu hagi acabat tirat de potes enlaire i trencat com un vulgar ninot de drap. Però.., què els haurà impulsat a fer una cosa tan.., tan incomprensible? Fills de... Bueno Pep, què passa? la trobes o no, aquesta fotuda sepultura? va preguntar el seu cap. Sí senyor, va respondre Pep tornant al costat dels seus companys de fatigues, la tenen vostès davant. Què hi dius..? Això? No voldràs que enterrem Mateu en aquest cràter? És que no n’hi ha cap altre lloc, don Amat; pel que es veu els nois es van excedir una mica, i això és el què hi ha.

Fem cinc cèntims: la camioneta embarrancada, l’infortunat Feliu ferit i incapacitat, el cadàver de Mateu nu i eixancarrat entre el fang, i el taüt inservible; despellissat, més ben dit; inexistent en realitat. I ara, per acabar-ho d’adobar, tampoc no tenien tomba on donar-li sepultura. Quina desgràcia. Ni fet a propòsit haurien sortit pitjor les coses. ...Bé; ja en parlarem demà, de tot això. Ja en parlarem, Pep. Au, vinga, tots a treballar perquè sembla que arrenca a ploure de valent. Dit això l’Amat es va tirar al fons del forat en dos àgils salts. Va, no us quedeu mirant bocabadats i feu-me una mà, collons! En escoltar l’Amat, Pep i Santiago baixaren amb ell i entre tots tres van embolicar el cos de Mateu amb el llençol i el van aixecar fins que don Maties el va poder agafar pels canells. Una tasca veritablement complicada ja que els cops havien trencat la columna i les articulacions d’un dels muscles del cadàver; i els colzes, i el genoll esquerre.., tot estava desllorigat. La rigidesa muscular, allà on el cadàver encara podia mantenir-se rígid, no podia evitar que aquell cos inert reaccionés com un macabre putxinel·li a mans dels seus soferts enterradors. Sense perdre ni un segon en Pep es va arrossegar terraplè amunt fins on estava don Maties, que ja començava a flaquejar, i entre tots dos van treure el cadàver d’aquella enclotada fora de mida. Després, arrossegant-lo, el van col·locar al costat de la camioneta en la postura més decent possible. Mentrestant, Santiago i Amat havien anat llançant fora de la fossa la romanalla del taüt per esbargir el fons, que ja començava a enfangar-se. Després de tot el taüt faria servei. Amb molt bon criteri, l’Amat va pensar en utilitzar les fustes per apalancar les rodes de l’eix davanter de la camioneta i desembarrancar-la. Un cop fora del fangar, l’Amat va continuar donant ordres: au, don Maties, posi’s al volant i engrani la marxa enrere. Premi el pedal suaument mentre nosaltres empenyem. Vinga, som-hi. Tots alhora! El ruixat era ja diluvi i l’espessa cortina d’aigua posava les coses especialment difícils a l’hora de treballar. Però se’n van sortir. Amb penes i treballs aconseguiren fer recular la camioneta i aleshores, a la llum dels seus fars, van poder contemplar el clot en tota la seva grandària. Aquella foradada no era un cràter circular, ni de bon tros. El fet que el morro de la camioneta envaís una bona part del mateix els havia fet creure que el sot era més o menys arrodonit, però no era exactament així. Es tractava d’un forat més aviat ovalat, d’uns quatre metres de llarg per gairebé tres d’ample, i d’una profunditat aproximada de dos metres, o dos metres i mig. I la terra desallotjada s’apilava al voltant en munts irregulars. Això era, precisament, el que li donava aquell aire de cràter i el feia semblar més profund del que era en realitat. Bueno, això i les parets del forat, que lluny de ser verticals queien en terraplè des de la vora fins al fons. Del que no hi havia cap dubte és que aquell enorme trauc podria donar cabuda a més d’un fèretre. D’això, en podeu estar segurs.

Posat una mica d’ordre en el desconcert inicial, havia arribat el moment valorar si portaven el cos de Mateu a la foradada per donar-li sepultura, o bé el carregaven de nou en la palangana de la camioneta i se’l enduien de tornada a la Marca de Capdella. Tots es van aplegar al voltant d’en Feliu, que ara s’estava ajagut a la camioneta. Calia deliberar. El ferit era ferm partidari d’endur-se’l però els altres, en major o menor mesura, albergaven seriosos dubtes sobre aquesta eventualitat, sobretot don Maties. L’alcalde sostenia i no sense fonament, que si mossèn Tomàs tingués coneixement del que havia passat i observés el lamentable estat en què retornaven el cadàver de Mateu, els denunciaria sense pensar-s’ho ni un segon. I a més, si no ho feien ara, quan l’enterrarien? I, on? I com explicar l’aparició d’aquell trau enorme, ben bé a l’entrada del cementiri? Massa preguntes sense una resposta mínimament convincent. Don Maties estava segur que si tornaven amb les despulles d’en Mateu i la gent del poble arribava a tenir notícia de la interminable successió de peripècies que havien conduït al seu frustrat enterrament, els correrien a tots a cops de bastó. I ell ja podia acomiadar-se de repetir com alcalde, per descomptat, perquè, com a molt obtindria dos vots; el de la seva mare i el seu. I encara i així tampoc estava segur del tot de què la seva mare el volgués votar en tan controvertides circumstàncies. El millor seria enterrar-lo ara i de la millor manera possible. A més, sembla que la pluja amaina i això ajudarà. Les explicacions de don Maties van sumir als seus companys en una perllongada reflexió. Sí; el que deia l’alcalde semblava força assenyat. Mossèn Tomàs es negaria a entrar en raons. Segur que ni tan sols voldria escoltar-los. I la gent del poble.., mai no se sap... Feliu no es rendia i va proposar inventar-se alguna història i tornar al poble amb el cos del seu amic. Podríem explicar, va suggerir, que la pluja ha esfondrat les parets de la fossa i l’ha enfangat. Molt bo, Feliu, va contestar l’Amat, i quan et preguntin pel taüt dius que la pluja era tan intensa que es va fondre. I què diràs de les teves ferides i de les nostres contusions? Pensaran que ens hem barallat, o alguna cosa pitjor. Fixa’t bé, home; mira, mira l’aspecte tan penós que tenim. Estem fotuts, malmenats. Ben mirat és com si ens haguéssim llençat per un barranc l’un darrere l’altre. Observa a don Maties. Fixa’t, ni tan sols pot tancar la boca, d’embotornades que te les genives. Mira, se li esmuny la llengua per la comissura de la boca, ben bé com un perdiguer. I guaita’l, fixa’t en el seu front, hi té un bony de la grandària d’una mandarina! Penses tu que si don Maties expliqués que ve d’un enterrament, algú el creuria? Més valdrà que ho deixem córrer. Millor no arriscar-se. Més val resoldre l’assumpte aquí i ara i tancar la boca per sempre. Al capdavall tots van estar d’acord amb les paraules de l’Amat, fins i tot Feliu, el més reticent en principi. La feina devia acabar-se de la forma més digna possible. La determinació era total i unànimement compartida per tothom. Alea jacta est.

La pluja, en aquest moment, era suportable. Semblava que el pitjor ja havia passat i ara com ara tocava centrar-se en l’enterrament de Mateu, dit amb propietat. I el forat? S’havia preocupat algú de comprovar com estava el forat? Perquè estava fatal, aquell forat! La pluja torrencial havia precipitat a dins bona part de la terra amuntegada al voltant, i les parets havien esdevingut perilloses pendents esmunyedisses que no suportarien el descens de ningú sense fer-lo relliscar clot endins amb les conseqüències imaginables. Calia enginyar-se-les d’alguna manera per a traslladar al fons el cos d’en Mateu sense posar en risc la integritat de ningú. I llevat d’aquell tros de cànem no disposaven ni d’una trista corda. Cap suggeriment? Perquè sinó no tindrien més sortida que llançar el cadàver des de fora i confiar que caigui de la millor manera possible. En Pep es va oferir a baixar. La seva intenció, un cop avall, era prendre el cadàver de mans dels seus companys i col·locar-lo dignament a terra, amb la cara coberta i els braços creuats o a banda i banda del cos. I es va oferir sabedor de les dificultats que trobaria per pujar un cop acabat el seu comès. En una primera pensada, els seus companys no volien assumir el risc de no poder rescatar en Pep i veure’s obligats a tornar al poble per una corda, però, quina alternativa tenien? O el Pep es llença a la fossa, o llencen directament Mateu des d’alt, una eventualitat que ni Feliu ni el propi Pep estaven disposats a consentir. Com era d’esperar, quan el Pep va clavar el peu en lloc pretesament segur del terraplè per iniciar el descens, es va venir tot avall rodant com un fardell per aterrar de cap en el fons del clot i enfonsar-se dos pams a l’aigua fangosa. Renoi, havia clavat la closca en el llot i no es bellugava! Esglaiats, sense gosar acostar-se gaire per por de caure, els seus companys cridaven fora de control, Pep, Peeep! No fou fins passat gairebé mig minut que el Pep va emergir bruscament amb el cap cobert per una gruixuda capa de fang, agitant espasmòdicament braços i cames. Xisclant terroritzat. Déu meu, encara sort que estava viu! Tots van creure que s’havia matat, de tan espectacular i salvatge que va ser el desplom, però sobretot per la quietud que va seguir al brutal aterratge. Pep, et trobes bé? Aaah..! Pep, per la teva mare, contesta..! Aaahg... aaah! Peeep! Però el pobre Pep no tenia orelles per ningú. Havia clavat el meló en el fang fins als muscles i es trobava totalment commocionat, descol·locat, incapaç d’embastar el pensament més simple. El fang li tapava orelles i ulls i l’emplenava completament la boca. Evocava la imatge inquietant d’aquella vella mòmia que ens va espantar a tots de nens, emergint amenaçadorament del pantà. Què passa, què està passant? Cridava Feliu en la distància, alarmat i incapaç de veure el que ocorria dintre del forat.

Després de desencastar el cap del llot el Pep s’havia assegut en el fons del clot, cobert d’una massa fangosa fins la cintura, sacsejant cap i mans per a desprendre’s del fang... I llavors... Llavors va rebentar a ploure de nou. De cop i volta, sense previ avís. Però, també s’ha de dir que aquest nou xàfec li va venir de meravella al Pep. El noi, quant va recuperar la vista i va poder assegurar-se de què tenia mans i peus, va anar recuperant de mica en mica l’esma i el sentit de la realitat. Ah, la providència. Res, no-res; fora de l’esglai, al Pep no li va passar res que no pogués arreglar-se amb un conyac i roba seca. Quin alleugeriment per als seus companys, els quals, des de la vora del forat, havien anat seguint amb impotència tràgica les evolucions del seu company en aquell fastigós pou de merda. Tots menys Feliu, que recollit a la cabina de la camioneta i aliè al que passava al seu voltant, continuava preguntant a crits pel que estava succeint. En veure que el Pep s’aixecava i se sacsejava les robes tots es van sentir alleujats i a poc a poc van recuperar la serenitat. La pluja torrencial havia renovat Pep en cos i ànima i ara, era ell el qui animava els seus companys a acabar d’una vegada amb la feina pendent. Au, vinga! Som-hi! Santiago i Amat van arrossegar el cos inert de Mateu fins a la vora del cràter i un cop allà van preguntar al Pep com el volia rebre. Després de pensar-s’ho durant un moment, Pep els va dir que el deixessin relliscar lentament pel terraplè, de cap per avall, que ell el prendria pels muscles i el dipositaria en el lloc més adequat d’aquell fanguer. I així és com ho van fer. I el resultat hauria estat el previst si no fos per un detall: i és que en el fons del forat l’aigua de pluja s’havia acumulat amb extraordinària rapidesa, tanta que quan el Pep va deixar caure el cadàver va veure esfereït com s’enfonsava a pes i quedava totalment cobert per un pam llarg d’aigua fangosa i negra. I el llençol de quadres surant, naturalment. Al capdavall no va ser necessari cobrir-li la cara ni col·locar-li els braços de cap manera. Observant el pobre resultat dels seus esforços Pep es va quedar meditabund, dempeus al costat del cadàver invisible de Mateu, mirant com el toll creixia i creixia. Pensant en Roma. I en la Sebastiana, també en la Sebastiana.

Au, va, ajudeu-me a pujar, collons! En escoltar en Pep, Santiago es va tombar cara avall sobre el fangar en què s’havia convertit la vora del forat i mentre l’Amat i don Maties el subjectaven pels peus, ell va allargar les mans terraplè avall per a agafar les d’en Pep. Després, tots els defora estiraren amb ímpetu cap amunt. Sortir del forat va ser prou més fàcil del que en principi havien pensat. Ara només faltava emplenar de terra el forat per acabar d’una punyetera vegada i per sempre més amb aquell malson. Pep i Amat no van perdre ni un segon a agafar les dues pales i van començar a llençar fang al fons. Però la pluja redoblava en intensitat. Semblava impossible que encara pogués ploure amb més força. Més terra fangosa a dins; i més, i més. Aquell clot era immens i tot indicava que no s’ompliria mai. I aquella maleïda pluja que no deixava veure més de mig metre davant els nassos... Santiago i l’alcalde s’havien refugiat a la cabina de la camioneta, al costat d’en Feliu, i la cortina d’aigua no els deixava veure absolutament res del que passava pels voltants. Ningú havia estat mai testimoni d’un fenomen d’aquesta naturalesa. Mai a la vida, i això comptant que tots tres superaven ja els seixanta. L’aigua queia a doll i baixava desbocada allà on el terreny li ho permetia, formant torrents que arruïnaven tombes i arrossegaven pedres, branques, làpides... Ho arrossegaven tot, absolutament tot el que trobaven al seu pas. Quan encara no havien tirat ni una cinquantena de palades al clot, els enterradors no van poder suportar-ho més i van arrencar a córrer precipitadament fins a la cabina de la camioneta per arrupir-se al costat dels que ja estaven a dins. A més, no paraven de caure rebles dintre del clot, i restes d’altres tombes i... La brega salvatge de l’aigua es va endur d’una volada la terra amb la que devien enterrar al difunt, i amb ella les pales. Mentre plogués d’aquesta forma no havia res a fer. El Pep i el seu amo van fer la única cosa que podien fer: córrer i refugiar-se. I van passar quinze minuts. I vint. Però lluny de minorar el temporal redoblava en intensitat. Allò era un càstig, una plaga bíblica. Deu minuts més i pleguem, va dir l'Amat amb sequedat. No n’hi ha qui ho aguanti, això, i com no afluixi en deu minuts fotem el camp, va insistir amb energia. Ningú no va tenir el valor de dir res. Ben al contrari, tothom va mirar el seu rellotge: dos quarts de deu. Mare de deu, com passen les hores! Va murmurar l’Amat. Deu minuts, va insistir en veu alta sense obtenir resposta de ningú. El silenci dins la cabina es podia palpar. La mala baba també. L’alcalde llanguia amb mirada perduda i les mans inquietes sobre el volant, i Feliu es dolia calladament. Santiago no se sabia ben bé el que feia, però l'Amat ho tenia meridianament clar: mataria a l’acte a qualsevol que li fes el mínim retret, el mínim comentari. I en Pep? Passats deu minuts justos va sortir com un llamp de la camioneta per a verificar que continuava plovent sense compassió i que les seves cames s’enfonsaven fins al panxell en l’improvisat riu en què s’havia convertit aquell vial del cementiri on estava la camioneta. Allò era una inundació amb tots els ets i uts i calia fer alguna cosa perquè l’aigua no trigaria gaire a entrar a la camioneta. Abans de tornar a la cabina va voler acostar-se a la tomba de Mateu, però el corrent d’aigua ho negava absolutament tot i li va ser impossible distingir on estava el maleït clot. Anem-nos d’aquí o acabarem tots ofegats, va dir amargament de retorn a la cabina. Don Maties va obeir sense dir ni ase ni bèstia i va arrencar la seva enfangada Toyota per a posar rumb al poble. ...I aquest i no altre va ser el catastròfic final de Mateu, l’enterrador il·lustrat, que fou sepultat pels seus amics a l’entrada del cementiri sota dos metres de rebles, aigua i fang, una negra i desafortunada nit de diumenge. Molt, molt desafortunada.

El temps borrascós va durar tres llargs dies més durant els quals ningú no va gosar sortir de casa. Encara menys acostar-se al cementiri. El quart dia, però, es despertà com si res no hagués passat. Ni un sol núvol enteranyinava el cel i el sol escalfava de valent en una època de l’any en la que el més normal és que sigui gasiu de mena. Santiago aprofità la tarda per anar a comprovar com estaven les coses i de pas confirmar la seva temença. El cementiri era gairebé un pedreguer. Estava com si hagués passat un huracà: tombes arrasades, làpides trencades escampades arreu i mig sepultades pel fang ja gairebé sec, jardins desapareguts... I el forat de l’entrada estava ple a vessar de brossa, de branques esquitxades dels arbres, de còdols de riera i altres deixalles, tot barrejat amb fang, assecant-se al sol. No van passar ni vint-i-quatre hores i una colla d’obrers contractada per l’ajuntament treballava en el cementiri a les ordres de Santiago amb un d’aquells bulldozer en miniatura, obrint els carrers del recinte, refent les tombes, recol·locant les tanques.., tapant amb sorra i grava i aplanant el que quedava del sot de l’entrada del cementiri. I en el primer Ple municipal que s’escaigué l’alcalde va proposar renovar l’enllumenat del cementiri, empedrar els seus carrers i contractar una empresa especialitzada de la capital per a què s’encarregués del seu manteniment. I tothom ho va celebrar. I és que a cadascú el que sia seu, i l’encens, per Déu.

Jornada de reflexió (compte cos)

2008-03-06T22:24:00.002+01:00

L'espill

Un home esgarrifós entra i s’observa en el mirall. Per què es contempla vostè en el mirall, si no pot emmirallar-se més que amb desgrat? L’home horrible em respon: senyor, segons els immortals principis de 1889, tots els homes són iguals en drets; doncs, si tinc dret a mirar-me, amb plaer o desgrat, això només ho veu la meva consciència.

En nom de la sensatesa no havia dubte que jo tenia raó; però, des del punt de vista de la llei, ell no estava equivocat.

Le Spleen de Paris
C. Beaudelaire

Temps moderns (compte clos)

2008-01-23T21:10:00.006+01:00

El llenguatge és realment sorprenent, i és que el que hauria de ser instrument de comunicació sovint serveix per a tot el contrari. I el fet de què aquesta pràctica sigui tan comuna no la fa menys paradoxal. Fa tants anys que escolto i utilitzo un llenguatge babau que gairebé m'hi he acostumat. Parlo de la meva feina, és clar. Quan vaig començar a treballar em va semblar fantàstic formar part d'un club els membres del qual apel·laven a les coses importants utilitzant les paraules adequades, com ha de ser. I així, vaig ingressar en un selecte cercle que, ves per on, s’havia oblidat de dir pobres als pobres i cecs als cecs. De sobte, aquells que vivien acuitats per la pobresa deixaren de ser pobres per a convertir-se en exclosos i els que patien ceguesa s'oblidaren de ser cecs per a transformar-se en invidents. Així de senzill, com per art de màgia. Categories distintes, segons sembla; millorades, naturalment. Assumptes seriosos, pensava jo tot embadocat. I d'aquesta manera i per aquella raó, vaig tenir ocasió de participar, oh meravella, en el miracle de la transformació. Sí; vaig veure com els prejudicis sexistes o masclistes s'esfumaven tant bon punt va aparèixer la discriminació per raó de gènere. De gènere? rumiava jo, carregat d’estranyesa. Doncs sí; vaig descobrir, esfereït, que les persones guanyaven en gènere tot el que perdien en sexe. Al més pur estil anglosaxó. Purità, de tan pur. Però, au, deixem-ho estar i no perdem ni un segon en preguntar-nos quin gènere de guany és aquest. No paga la pena.

Ha passat el temps i de tant abusar de la bajanada com accepció culta o tècnica per a referir-me a coses o assumptes que sempre han tingut el seu propi nom, m'estic convertint en idiota. Ves per on, vint anys després i no sóc més que un pobre ximple pretesament il·lustrat. I molt em temo que això no pot ser bo, gens de bo: igual ja no té cura.

Suposo que tot aquest circ va començar quan alguna ànima caritativa va pensar que resultava lleig anomenar coix a qui coixeja; imagino que per alguna forma retorçada de sentiment de culpa. Coix: mmm..., quin horror, que malament que sona això! Evoca temps en blanc i negre feliçment superats per la modernitat que ens embarga. Candorosa bajanada, penso ara, i a color de 32 bits. L'últim coix del que vaig tenir notícia va ser el Cojo Manteca, aquell desgraciat que fa deu o quinze anys va assolir una efímera fama destrossant mobiliari urbà armat únicament de seva crossa. Des d’aleshores només queden minusvàlids. I ja cada cop menys perquè els discapacitats estan acabant amb ells. Al temps, el temps dels necis. Ja ho deia el savi.

Accident laboral (conte)

2008-01-10T23:52:00.005+01:00

La data acordada havia passat amb escreix i malgrat tot continuava sense tenir la menor notícia sobre l’assumpte. Però no importava; ell devia actuar. Aquesta era la norma. És el que s’espera en aquests casos. Ara, lamentava no haver pactat prendre mesures menys dràstiques. Alguna cosa que pogués exigir-se per la raó o per la força de qui creu tenir raó. O simplement per la força, a pesar de què el recurs a la força li repugnava. Però no sempre pot evitar-se; de fet, es veia obligat a utilitzar aquests arguments amb més freqüència de la que voldria perquè mai no li deixaven alternativa. Gairebé mai. Va recolzar les mans en el lavabo i acostant la cara al mirall es va quedar observant fixament els seus ulls. S’hi va estar més d'un minut, el temps que van trigar dues o tres gotes d'aigua freda en serpentejar lentament per la seva esquena. Després va acabar d'afaitar-se i es va vestir, i abans de sortir de l'habitació de l'hotel es va assegurar de tenir-ho tot en ordre: la cartera, les claus.., el ganivet de caça. Adorava el mes de febrer. El fred tallant la cara, l'aiguaneu. Però, sobretot, adorava aquell vell abric de llana gris. La seva mirada vaga i extraviada no feia el mínim esforç per escrutar més enllà de les brutes finestretes del taxi. I una cosa semblant al pensament semblava posat en mil coses alhora i en no-res, evanescent, batut... Els ulls, cansats de vagabundejar sense mirar es van detenir accidentalment en la calba del taxista i de sobte es van aclarir. Era una calba irregular, anàrquica, secular. No s'hi assemblava en res a aquelles calbes eclesiàstiques que llueixen els secretaris dels bisbes, tan nítides i blanques. Calbes immaculades, ovalades, envoltades de cabell negre i atapeït curosament tallat a navalla. Pulcres, perfectes. La calba del taxista era una merda. Ben bé com el taxi. Com el propi taxista. "Au, som-hi; que ja està verd", pensava. "Millor m’espero a la portalada de l'edifici i tot just aboqui la cara l'empenyo portes endins, com faig sempre". El taxi, per descomptat, el va deixar a quatre o cinc carrers de la seva destinació. Però encara era d’hora i va decidir fer temps en una Starbucks que a primer cop d'ull no ho semblava; les tasses eren les habituals, però el plàstic brillava per la seva absència. Es va prendre la cura d'acomodar-se a la barra confós entre un grapat de paios vulgars, calcats l’un de l’altre. De ben segur que treballaven en el banc del costat. Vestits blavencs o marrons. Corbates top manta. Els va observar durant uns instants, gens sorprès de les bajanades que escoltava. Se'ls veia feliços balbucejant llocs comuns. "Cretins de mena!" Es va abstreure i mentre apurava el cafè va començar a repassar el seu pla per enèsima vegada. Era senzill. Empentaria la seva víctima contra la paret i amb la mà esquerra el graparia pel coll amb la força necessària per a què no pogués cridar ni respirar mentre li ventava un cop sec al fetge amb la dreta. El miraria als ulls per assegurar-se que el reconeixia. No li diria res. Esperaria que la por i el dolor desfiguressin la seva cara i llavors, solament llavors, l’aixecaria a pes en el buit per trencar-li el coll. Sense pressa, perquè a aquelles alçades ja seria gairebé un pes mort. El sacsejaria amb totes dues mans rebregant-li el ganyot, palpant el clatell fins que notés el crac. Era fàcil. Sempre ho havia estat, de fàcil. Va sortir de la cafeteria amb temps de sobres. Massa. «Des d'aquí a casa d'aquest cabró no hi ha més de sis o set minuts i encara resta gairebé mitja hora abans que no surti. No puc esperar tant de temps a la portalada sense despertar l'interès d'algú i és clar, tampoc no puc rondejar pels voltants. M’hauria d’haver estat una mica més a la cafeteria. Buf; ara no tinc cap més remei que fer un volt. Per sort ja és l'hora punta i la gentada i el tràfic comencen a inundar-ho tot...». Embardissat en els seus pensaments i amb la mirada baixa no va reparar que el semàfor encara estava en vermell. La gent va cridar però ell ni tan sols va tenir temps de veure l'autobús que se li tirava al damunt i l'esclafava com una nou.

Indiferència glaçada (compte clos)

2007-11-19T22:11:00.001+01:00

Ja fa un parell de dies que ha arribat el fred i a diferència d'altres anys la seva arribada no m’ha suposat res d’especial. En altres temps els primers freds m'emplenaven d'alegria, però, avui, a més de glaçar-me els ossos només he sentit indiferència. Gairebé decepció. Sóc d'aquestes persones (abans rares però ara cada cop més comuns) que abominen de la calor, per mínima que sigui. El fred m'alegra l'ànim, em dóna idees i amb elles les ganes de posar-les en pràctica. Diria que gairebé m'entusiasma si no fos perquè a la meva edat ja no n’hi ha gaires coses que m'entusiasmin realment. I a més, el fred desvetlla el meu sentit de l'humor.

La qüestió és que amb l'adveniment dels primers freds no se m'ha alegrat el dia. Tampoc no és que hagi patit l'efecte contrari, per a què enganyar-se, però és que jo sempre espero el fred amb certa expectació i m'ha sorprès comprovar que en aquesta ocasió no he notat el canvi com solia. Potser això pugui explicar-se perquè, en realitat, ja no feia calor i aquesta circumstància em produïa un benestar desacostumat. Una mena de benestar foraster. Calor en ple novembre, sí. Bueno, en el fons del que es tractava era de l'absència de fred. És que ja no se’n recorda ningú d'aquelles castanyades en cos de camisa? És que ja hem oblidat aquelles festes de Nadal amb l'abric al braç? Fa un parell d'anys per Bilbao i en plenes dates nadalenques podies passejar a qualsevol hora del dia amb un simple jersei, sense por d'un refredat. La majoria de la gent caminava contentíssima però jo, en canvi, anava més aviat picat. Merda de temps, pensava. I és que ni feia fred ni plovia. Resultava rar veure tothom passejant com si es tractés d’un dia qualsevol de setembre, per carrers il·luminats i esquitxats d'arbres carregats de boles de colors i papàs noel per tots costats, anant de botiga en botiga a qual més empolainada, de bar en bar... Era rar. I a Londres, l’any passat i per la mateixa època passava el mateix. Els abrics estaven de més; tant, que més que una ajuda eren una càrrega. Al capvespre les noies creuaven pels ponts sobre el Tàmesi mostrant els seus melics, talment com si fossin en ple estiu. I els nois en samarreta, és clar. A primera vista tot plegat feia basarda, però anava en total consonància amb la raresa d’aquell temps. En podeu estar ben segurs. Sobra insistir que tot allò era molt rar. Malgrat tot a Londres si que va ploure un xic, prou per donar una certa aparença de normalitat. Però, tampoc no gaire.

Doncs bé, precisament per l'estranyesa de la situació i per la seva persistència any rere any, jo acollia amb alegria el canvi. Però enguany, com he dit abans, el fred solament m'ha deixat glaçat. De cop i volta ha tornat la normalitat; s'ha atrevit a sortir del forat on s'amaga des de fa temps. Com si no res. S’ha presentat la sensatesa tardorenca i m’ha agafat amb el pis a la panxa. I res. Hauria d'estar més content que de costum, però res. Jo ho atribueixo a l'edat, a la meva edat, és clar. Bé, a l'edat i a que no plou, que aquesta és una altra, perquè la conjunció perfecta és el dia plujós i fred. Quan fou l'última vegada que vam tenir un dia fred i plujós? Ja ni me’n recordo. I segur que no fa tant, però, fixa't, penso en això i no puc evitar remuntar-me a la meva infància. Per descomptat que tot això és producte d’un mecanisme inconscient perquè, de ben segur que el passat hivern vam viure algun d'aquests dies. I l'anterior; i també l'altre. L'edat. Segur que és l'edat. No; no és que em senti vell. Són els meus records els que envelleixen i a mesura que ho fan es manifesten amb més nitidesa; com més allunyats en el temps més clars apareixen els seus perfils. Per contra, el passat recent es desdibuixa amagat rere una cortina de fum, fum, fum. Jo crec que el bo d’Einstein ens va embullar una mica. En realitat la teoria de la relativitat no és més que el somni d'un geni desmemoriat.

Avatars cafeters (compte clos)

2007-11-05T23:08:00.001+01:00

Hi ha dies que les coses comencen a anar malament des de primera hora del matí. Ahir, per exemple, vaig trobar el meu bar favorit tancat i barrat i a les vuit del matí i amb a penes sis graus de temperatura no em va quedar cap més remei que iniciar un improvisat pelegrinatge a la recerca d'un altre bar on poder prendre un cafè amb llet en condicions, és a dir, calent i amb gust de cafè. Quin maldecap. Mira que escassegen a dia d’avui els establiments que serveixen un cafè amb llet com déu mana! I ho dic, això, plenament conscient de què el cafè del Rex tampoc no passa de regular, que consti. Però, és que el Rex és dels comptats llocs on pots prendre el cafè sense que el veí de taula t’atabali amb la pesta i la fumera de la seva cigarreta. O la veïna, ja que el més normal darrerament és que sigui una veïna de taula, la que empesti. I és que la cosa és força més complicada del que a primera vista podria semblar, perquè, en aquests temps que corren, quan et serveixen calent el cafè amb llet el més normal és que no sàpiga a cafè sinó a fang, i quan té gust de cafè, ai, te’l posen tebi, invariablement. No hi ha res a fer, noi. Si al menys t'ofereixin la possibilitat d’un punt equidistant...

Però, amb ser lamentable el que explico, això no és el pitjor que et pot passar ni de bon tros. El súmmum del despropòsit cafeter, el delicte diria jo, és el cafè amb llet tebi i amb un dit -si no més- d'espuma pel damunt. Quin fàstic! El remenes i remenes amb l'esperança de què aquesta immundícia espumosa desaparegui o disminueixi una mica si més no, i tanmateix i abans que el beuratge t’arribi a la boca no tens cap més sortida que empassar-te per bigotis un xuclo d'aquesta porqueria suplementària en forma d'escuma de llet. Eeecs, repugnant. I quan per fi els teus llavis toquen el cafè després de tirar cap a enrere el cap, de vegades fins a fora mida de fondo que queda el maleït, el trobes tebi. Aaag. Cada cop és més difícil encertar amb el lloc adequat, la veritat; cada dia més. És desesperant. I quan el trobes van i te’l tanquen per reformes tot just quan ja t'havies acostumat als cambrers i els cambrers ja s'havien acostumat a tu. No sé on acabarem amb aquest desori. No ho sé.

Després de meditar-ho serenament he arribat a la conclusió de què el problema de l'escuma ha de ser estudiat a fons. Ho crec per la gravetat de l'assumpte i per la seva transcendència. Penso que fins i tot mereixeria l'atenció d'algun doctorand en sociologia. Si; estic plenament convençut que cal dedicar-li una tesi a aquesta enutjosa qüestió. Almenys una tesi. I aviat.

Faig la vista enrere i no puc evitar que m'envaeixi la nostàlgia. I és que, quan ho penso... Fa un grapat d'anys, algun barman espavilat va comprovar que afegint un xic d'escuma al cafè amb llet, a imatge i semblança del que fan a Itàlia amb els caputxinos, li quedava un cafetet d'allò més apanyat. Aquell individu no va descobrir la sopa d'all, no, però va tenir ocasió d'experimentar l'èxit cafeter en les seves carns; va assaborir què era això. Tenia un producte resultón, el boca a boca funcionant i la cafeteria plena. Què més en podia desitjar? L’additament, de cap de les maneres podia substituir l’espumeta del cafè ben fet, això per descomptat, però executada la treta amb prou moderació contribuïa a realçar la cremeta pròpia del cafè. Molt bé. El resultat era interessant, arregladet que en diríem, i en l'essencial no desvirtuava el cafè amb llet. El secret consistia en afegir solament una mica, la necessària per aconseguir aquest efecte-crema que tant sembla agradar a la gent.

Però no! Com tothom sap l'èxit d'un és l'enveja de molts. A partir d'aquí i amb la progressiva extensió d'aquesta oprobiosa pràctica, augmentada i corregida a mans d'insensats, de delinqüents diria jo, va sorgir el disbarat, la fi del món, l’armagedon cafeter, el rien ne va plus espumero. I no; no exagero gens ni mica. No tinc el menor dubte que la pèrdua, el dispendi cultural que ha suposat tal innovació i la seva grollera i criminal generalització serà objecte d'estudi dels antropòlegs culturals. Fins i tot els criminòlegs li pararan atenció. L'extinció del bon cafè amb llet serà abordada talment com la del lleó del atlas. El Discovery Channel farà documentals que, això no canviarà mai, serviran de fons perfecte per fer la migdiada, tal i com ara aconsegueixen amb els seus documentals sobre els pingüins patagónics, els nyus del Serengueti o els monjos tibetans.

Ara, en compte d'un cafè amb llet et serveixen una mousse amb fons -i a més, no gaire- de cafè amb llet. I per acabar-ho d’adobar, tèbia, fes-te fotre! I no et salves ni en el Rex, encara que aquí quan et coneixen ja et serveixen el cafè com tu vols i no al gust del barman o de l’eixelebrat de torn. Al gust del cambrer, més ben dit. Rectifico: de la cambrera.

Ahir, per nassos, és clar, no em va quedar més remei que entrar en altre lloc -ometré el seu nom per pudor- i posar-me en mans de la providència. Amb humilitat no exempta de determinació vaig sol·licitar un cafè amb llet, per favor, amb la llet ben calenta, gràcies. I un croissant, per descomptat. I és clar, em van servir un beuratge d’aquells que ara s’estilen. La tassa, més aviat petita, contenia un cafè amb llet postmodern, amb el seu ditet d’espumeta pel damunt, blanca, blanquíssima, amb una vora marró al voltant i un minúscul toc al bell mig; molt maco, la veritat. I el croissant? Doncs petit i sec, d’aquells que no s'enfonsen en pressionar sinó que s'esmicolen en mil engrunetes planes que es queden enganxades als dits i s'escampen pel periòdic, i ho taquen tot de greix i... I de gust aspre, lluny de qualsevol insinuació dolça. Era com un bocinet de pa sec -pel gust, vull dir- que a la mínima es desintegrava entre les meves mans. I les puntes? Millor no m'estenc sobre aquest assumpte. Solament diré que evocaven segmentets marrons de carbó. I ho deixarem en carbó, d’acord? Per allò del pudor al qual em referia abans.

Però, tornem al cafè amb llet, tornem-hi. Al cafè amb llet postmodern, per a ser exactes. En veure la tassa tan petita vaig posar solament un sobre de sucre quan normalment hi poso un sobre i mig. El sucre, horror, va trigar un segle a penetrar la capa d'exoespuma bicolor i arribar a la seva líquida destinació; de tanta i tan espessa que era l'espuma. Però, i ara? No m'ho podia creure! Si aquí no hi ha cafè! Amb la curiositat de l'explorador vocacional vaig ficar la cullereta per remoure i, en efecte, solament havia un culet de cafè amb llet. Vaig remenar i remenar. Sí; al fons, de tant en tant, lluitant amb la porqueria espumosa es deixava veure un líquid marró fosc. Fosquíssim. Costava de veure'l, però allà hi era.

A la vista d’això em vaig aixecar i agafant la tasseta em vaig dirigir a la barra. Per favor, seria vostè tan amable de retirar l'escuma? És que a mi no m'agrada el cafè amb llet amb tanta escuma, sap? Moltes gràcies, molt amable. La cambrera va agafar el platet amb la seva tasseta i es va allunyar fins a l'aigüera metàl·lica, a un parell de metres d'on jo em trobava; potser tres. Després, amb una cullereta, va extreure tota l'escuma de la tassa i abans que jo pogués reaccionar, zas, la va emplenar amb més llet. Amb llet tèbia, gairebé freda per a més inri. A continuació va plantar el cos del delicte a la barra amb un somriure. Aquí el té.

Jo solament havia demanat que em retirés l'escuma, però, la noia, en veure que la tassa quedava pràcticament buida no se li va ocórrer res més que afegir llet a vessar. El resultat va ser una tasseta plena fins a la vora d'un líquid lletós del color de les natilles. Hòstia! Això hauria d'estar penat, vaig pensar.

Escolti; perdoni. Miri, és que jo prefereixo un cafè amb llet, sap? I si és possible un cafè amb llet sense addicions espumoses. Vaja, una tassa de cafè amb una mica de llet; meitat i meitat, més o menys. I ben calenta, per cert. Ni més ni menys que un cafè amb llet com els d'abans. I calent, no se'n oblidi.

Un cafè amb llet sense què? És que aquí solament posem cafè i llet. Sense espuma, dona; volia dir sense espuma. Ah? Doncs, i es clar que si. Ara mateix. Sense perdre el somriure en cap moment, la noia va retirar diligentment aquella porqueria i em va preparar un cafè amb llet a l'antiga -suposo que després de perpetrar la seva malifeta va ser conscient de l'error comès i es va sentir sobtadament penedida; o potser és que a ella també li agrada el cafè, ves tu a saber-, i quan me’l va servir em va preguntar, ...i per què no li agrada a vostè l'escuma? Jo no vaig contestar. Vaig agafar el meu cafè amb llet i somrient vaig tornar a la meva taula mentre m'assenyalava el bigoti amb el dit. Per a què entrar en els detalls, vaig pensar. Almenys aquesta noia va tenir una actitud cordial i respectuosa en tot moment. I ho dic perquè en una ocasió semblant una estúpida gairebé em bolca el seu beuratge pel damunt. No cal dir que vam tenir un seriós altercat.

Avui he tastat el cafè d'un altre lloc. No estava malament, però també anava sobrat d’espuma. Què hi farem. Paciència.

El jardí de l'Oca 1 (Conte)

2007-10-23T22:17:00.003+02:00

El Joc de l'Oca és un vell joc de taula on contenen dos o més jugadors. Cada jugador, per torn, llança els daus i avança la seva fitxa per un tauler en forma d'espiral dividit en 63 caselles esquitxades aquí i allà de càstigs i premis, de manera que segons la casella tocada en sort el jugador serà penalitzat o recompensat. Guanya el jugador que aconsegueix arribar el primer al Jardí de l'Oca, l'última casella.

I

«Les set tocades. Hauria d'anar pensant en descansar una mica; conduir amb el sol de cara és força empipador. I encara més si el sol està tan baix perquè això m'obliga a anar rígida i amb el cap excessivament alçat, forçada. L'esquena se'm farà miques si no m’aturo aviat i a més, em vindria molt bé un cafè. Sí; el necessito, aquest cafè».

...Cent deu.

«Ja fa una bona estona que el vinc notant. Resulta difícil de creure. Com pot sorprendre'm encara aquesta sensació a pesar del temps transcorregut i d'haver-la experimentat tantes i tantes vegades? Em faig creus. Després de tants anys sense tornar-hi confiava en què les meves velles obsessions haurien caigut en l'oblit però, a la vista està que hi ha coses que no canvien. Què hi farem? si més no ara ja no em preocupa. Ara em diverteix... De totes maneres mai no m'acostumaré a aquest paratge desèrtic i a la carretera, tan recta i llarga. Tan avorrida. Sí; crec que és això. L'aire extremament sec.., l'excés de llum.., i sobretot aquest paisatge tan... Com definir-lo..., aixafat...?».

...Cent vint.

«Sempre vaig pensar que un viatge al no-res devia ser una cosa semblant a aquesta, i encara ho crec. Potser en el seu moment hauria d’haver comentat aquest assumpte amb algú; ben mirat no passa de ser una ximpleria pròpia d'adolescents. Però, ara, a qui podria confiar aquestes bajanades? al psiquiatra? I tampoc no l'hi he comentat mai res a la Carli. Com explicar que cada vegada que faig aquest camí tinc la sensació d'estar fumada? No té cap sentit. És absurd, estúpid».

«Recordo que la mare i jo travessàvem aquesta regió almenys tres o quatre vegades a l’any i ja, per aquella època, advertia la mateixa sensació amb total claredat. No és que tot continuï exactament com en aquells dies, és clar, però.., si fa no fa. També és veritat que aleshores la carretera era bastant més estreta i estava ruixada de bonys i calbes de sorra però, deixant això de banda tot segueix més o menys igual. I també és possible que jo no hagi canviat tant com hauria volgut. Salvàvem aquests paratges, i mai més ben dit, en aquell vell Fiesta daurat carregat a rebentar d'embalums i maletes; sobretot quan fèiem el viatge d'anada. I a l'estiu a sofrir la gota grossa, perquè fer aquest trajecte a l'estiu era terrible. Com podien cabre tantes coses en un cotxe tan petit? Si pogués obrir una finestra en el temps em moriria de riure en veure'm; en veure'ns. Jo m’estimava més viatjar per Setmana Santa perquè quan el fred no ho impedia podia abocar el cap per la finestreta i imaginar que volava asseguda sobre un estel màgic. Aclucava els ulls i somiava desperta. Em veia tallant l'aire veloçment, travessant un país meravellós, fresc i transparent sense res en comú amb aquest inhòspit secany. Volava entre el verdor de camps sorprenents, idíl·lics, i el blau net del cel, sempre en direcció a unes muntanyes blanques a les quals mai no aconseguia arribar tot i que semblaven estar a tocar dels dits. Les pel·lícules de Disney tenien la culpa, o almenys això pensava la meva mare. Recordo com em renyava i m’estirava de l'orella fins que tornava a asseure'm correctament en el cotxe. Ho recordo com si fos ahir. Fantasies infantils; com us enyoro. De vegades la realitat no és més que una basta caricatura sense ànima dels més bells i ingenus somnis infantils. I tant que sí! I sinó, a la prova em remeto: quina desolació tan depriment!».

...Cent trenta.

«Per què haurà estat tan cruel la natura amb aquest racó de món? És clar que, pot ser cruel la natura? Sí.., suposo que si. Ho veus? és tanta la misèria que m'envolta que puc contar els arbres a voluntat: un, dos, tres.., set, no hi veig més de set. Set arbres raquítics en quilòmetres i quilòmetres a la rodona, sobrevivint miserablement entre milions de pedres i arbustos esteparis. Mmm.., ser un arbre. No estaria pas malament ser-ne un. Ésser, sentir-se com un arbre... Però no qualsevol arbre, no. Un roure. Una alzina en el pitjor dels casos. No, no, què carai: una olivera... és clar; una olivera.... dioooos!».

L’Anna va trepitjar el fre amb fermesa, sense apartar l'ull del retrovisor. Passats els instants de tensió i ja amb el cotxe sota control va poder observar amb deteniment el que havia passat. Era una dona de mitjana edat que caminava despreocupada pel costat dret de la carretera, a un centenar de metres; probablement més. Havia estat a punt d'atropellar-la i solament un ràpid i hàbil cop de volant va evitar el desastre. No obstant això, semblava que ella ni s'havia assabentat perquè aixecava la mà saludant i.., somreia? Desconcertada, l’Anna fou accelerant de mica en mica sense poder apartar la vista d'aquella dona solitària, observant-la pel mirall mentre s'anava fent petita i més petita; un puntet que no va deixar de saludar amb la mà fins que la cinta d'asfalt acabà per engolir-lo. Tot va succeir en un minut; en menys segurament.

«Roures, oliveres... Joder, gairebé atropello a aquesta pobra dona! Em tremolen les mans, els genolls… No puc controlar-me. M’haig d’aturar, tinc basques».

El Mazda 6 es va detenir en el voral embolicat en un núvol de pols. Tot i que va aturar el motor, l'Anna es va mantenir al volant durant uns minuts amb la ment en blanc i els genolls encara tremolosos. Quan per fi es va decidir a sortir del cotxe va rebre una alenada d'aire fresc a la cara i en sentir-se una mica alleujada feu un estirament i deixà anar un crit de ràbia continguda. Ja no tenia ganes de vomitar però les coses no anaven gens bé a l'estómac: se sentia com si s'hagués empassat una sargantana viva. Uns moments de reflexió mentre respirava en profunditat. Dubtes. Després es va acostar al maleter i el va obrir. Olorava rar, però, tot semblava en ordre. Va tancar amb un cop sec i girant en rodó es va allunyar una vintena de passos carretera avall intentant localitzar aquella dona que caminava per on no devia. Res. Ni un ànima. Tampoc no s'escoltava res; ni el vol d'un ocell, ni el murmuri del vent. Res. Un minut més tard va regressar al cotxe i el va sobrepassar per observar el morro. Tots els mosquits del món s'havien posat d'acord aquest matí per estavellar-se contra la calandra i els fars. I a més, desprenia una calor abrasadora, tanta que va preferir avançar-se uns metres abans d’ajupir-se per tocar l'asfalt amb les palmes de les mans. Estava fred. Va seguir un impuls i es va asseure, i un instant després estava tombada a la carretera amb els genolls flexionats, els braços oberts i la mirada ancorada en un cel que passava del blau al blanc segons el sol anava guanyant altura. El cansament va aparèixer sense avisar i l’Anna no va poder evitar aclucar els ulls. L’hi coïen i sobretot l’hi pesaven. I així va romandre durant alguns minuts, agusant l'oïda per si de cas, però solament podia escoltar la seva pròpia respiració cada cop més assossegada. Feixuga i més feixuga per moments. Un instant de tranquil·litat després de tot. Un llampec de benestar. Com estarà la Carli? Però no; continuar així era insensat. Calia fer camí.

«Les set i vint-i-dos, ja. Em moro per prendre un cafè calent i menjar alguna cosa. No entenc com he pogut despistar-me fins aquest extrem. No m'ho explico. Resulta increïble, com no he pogut veure-la, aquesta dona? Merda de recta, sembla que mai no s'acabarà».

Però totes les rectes s'acaben torçant tard o d'hora i a les set i trenta-cinc l’Anna entra en una estació de servei després d’haver sortejat algunes corbes, ves per on. El cotxe anava mancat de gasoli però es va estimar més aparcar al costat de la cafeteria; ja emplenaria el dipòsit més tard. Ningú o gairebé ningú a dins. Tan sols una noia grassa que escombrava amb desgana entre les taules i una dona que podria ser la seva mare darrere la barra, indolent, recolzada de braços mentre escoltava la SER. L’Anna va fer una ullada a la vitrina de la rebosteria, es va acostar a una de les taules situades al costat del finestral que donava a l'aparcament i abans de seure es va dirigir a la dona de la barra. Tot i que a l'aparcament no havia absolutament ningú no volia perdre de vista el cotxe.
- Bon dia.
- Bon dia tingui. Què va a ser?
- Un cafè ben carregat, sis plau. I les pastes, són d'avui?
- I és clar que sí; me les acaben de dur fa un moment.
- Molt bé. Posi'm una napolitana també. Es pot fumar?
- No; si vol fumar haurà de sortir fora. Aquí no està permès.
- Bé, gràcies. El cafè ben calent, per favor.

El jardí de l'Oca 2 (conte)

2007-10-19T00:40:00.001+02:00

II

Ahir, res no feia presagiar que l’Anna hagués d'afrontar aquest viatge; la seva vida transcorria rutinària i previsible a parts iguals. Com a cada dissabte arribades les vuit, manà a l'encarregada que tanqués les portes de la botiga i posà les dependentes a ordenar les peces a les prestatgeries. Després tancaria caixa i si tot estava en ordre les acomiadaria fins dilluns següent. Quan les noies ja feia una estona que havien escampat la boira va fer una última ullada a la boutique des de la porta principal i apagà les llums abans d’activar l'alarma i baixar la persiana de seguretat, però, encara no s’havia aixecat després d'haver assegurat la persiana a l'ancoratge del terra quan va aparèixer Jordi, vociferant un estrident «hola, tia buena!» que la va sobresaltar fins el punt de fer-li perdre l'equilibri. No el va veure acostar-se entre la gentada que passejava amunt i avall pel carrer de vianants.
- Ets un imbècil Jordi. I tornes a anar borratxo. Però això no és cap novetat, oi? Què vols, ara? Faig tard.
- Bé que ho saps, Anna. Has pensat en el que et vaig dir dimarts passat?
- No. És més, ni me’n recordo. I deixa'm en pau, joder! Em tens tipa amb les teves estupideses. Què passa, que ja no t'aguanta la teva dona? Ah, perdona, oblidava que amb l'any nou et va fer fora de casa. Per bo, és clar. Au; fot el camp d'una punyetera vegada i no m'obliguis a cridar a la policia.

Ignorant la companyia, l’Anna va tancar la botiga i a pas ràpid es va dirigir cap a l'aparcament, uns carrers més enllà. Jordi la seguia a dues passes, ensopegant-se de tant en tant i murmurant coses inintel·ligibles entre “per favors” llastimosos. En arribar al cotxe l’Anna es va girar per observar què feia el seu indesitjable acompanyant i en veure'l aparentment tranquil es va ficar dintre, va activar el tancament centralitzat de portes i va regirar la seva bossa. Després va abaixar dos dits el vidre de la finestreta i va llançar un bitllet de cinquanta euros que Jordi es va maldar a recollir. Ni l’un ni l’altra digueren res més; no calia. Jordi va desdoblegar fatigosament el bitllet per mirar-lo i quan va aixecar el cap el cotxe de l'Anna anava ja carrer avall.

L’Anna i el Jordi s'havien divorciat quatre anys abans després d'un curt i accidentat matrimoni. Una relació inversemblant. Un cop separats cadascú va tirar pel seu cantó però, Jordi, tot just un any més tard, va començar a importunar-la trucant per telèfon o presentant-se a la botiga de cop i volta, en el moment més inesperat. Al començament les trucades eren esporàdiques i les visites comptades, però en els darrers mesos aquelles molèsties s'estaven convertint en assetjament, pur i simple. Ara s'atrevia a organitzar escenes en ple carrer; espectacles que causarien vergonya aliena a qualsevol, i que sempre acabaven amb un Jordi sanglotant, pregant perdó. Suplicant-lo. Però l’Anna no tenia res a perdonar. Almenys fins que Jordi no va començar a mortificar-la amb el seu assetjament.

Entre tots dos mai no va haver res que pagués veritablement la pena; la seva història en comú va ser tan curta com intranscendent. I és que poc després de casar-se amb l’Anna, Jordi es va retrobar amb la Berta, un vell amor adolescent. La noia havia començat a fer de caixera al Caprabo de la cantonada i des de llavors Jordi es va aficionar a fer la compra: cada dia faltava alguna cosa, i n’hi havia dies que més d'una. Amb el temps -no gaire- de fer la compra va passar a citar-se amb la Berta, i d'aquí a deixar a l’Anna per anar-se’n a viure amb ella n’hi va haver només un pas. Jordi s’ufanejava de fer-ho tot promptament. S'enorgullia d'això. Dos anys de separació i el divorci. Ràpid, sense complicacions, al gust d’en Jordi.

Per a sorpresa de la pròpia Anna, amb la marxa del Jordi es va trobar millor del que mai no s'hauria imaginat. Ara, no entenia què punyetes va veure en aquest tipus per casar-se amb ell. Sí, era maco i divertit, i tenia alguna cosa que el feia diferent, però... de qui? Des del primer moment va pensar que ella tenia la culpa de què les coses no rutllessin, talment com la majoria de les dones. I és clar, s'esmerçava. I es desesperava. Per aquella època era incapaç de veure el neci que tenia davant. Jordi es dutxava cada cop menys, bevia cada dia més i va oblidar què era això de llegir. Ell, que abans de casar-se presumia de recitar a Rimbaud millor que ningú. Perquè llegir el Marca no s’hi val, oi que no? I pensant-ho bé, potser tampoc no era tan maco. Encara sort que Jordi va fer el que tothom esperava -menys l’Anna, per descomptat- perquè sinó la noia encara estaria torturant-se, intentant descobrir què hi feia malament. Però, renoi quin descans quan la va deixar. Què bé, sospirava l’Anna en recordar-ho: quin alleujament. I és que l’Anna es va casar enganyada per un miratge i una vegada desenganyada es descasà gràcies a un nou engany. Però, així és el joc de l'Oca. Tira Jordi, sempre et toca.

III

Segons el calendari del pagès els matins de març acostumen a ser frescos; el d'avui és un matí d'allò més corrent. L’Anna passava l'estona observant a través del finestral de la cafeteria, parant esment a l’aridesa que l’envoltava, pensativa, amb la mirada perduda. Inexpressiva. «El cartell Shell s’acabarà caient si no hi posen remei aviat i els sortidors de gasolina continuen tan deserts com la pròpia carretera. Resulta inquietant que la carretera no registri el mínim moviment. Sí, és veritat que avui és diumenge i que encara és d’hora, però deu fer almenys vint minuts que sóc aquí i no he vist passar ni un sol vehicle. Encara que, si ho penso, tampoc no m'he creuat amb ningú des que vaig deixar l'autopista per agafar la N-128, i d'això deu fer gairebé una hora. Bé; amb l'excepció de la boja que vaig estar a punt d'atropellar. On pararà? I què cony farà tota sola, enmig del no-res? Però és millor així. Ja m’està bé».

Les vuit acabades de tocar, el dipòsit ple, la finestreta oberta i Suzanne Vega en el reproductor de cd’s. L'aire fresc i Gipsy semblen fets l'u per a l'altre. Més centrada després del respir i del cafè, la Carli ocupava ara tot el seu pensament. S’assemblava molt a la Suzanne; la mateixa mirada blava... Anit la va deixar a casa netejant a fons. L'enyorava. «Ja deu fer una bona estona que estarà descansant. La trucaré més tard; l'he vist tan nerviosa... En menys de mitja hora arribaré a Caralta i des d'allà a els Mastins només hi ha quaranta minuts més. Gràcies a la nova variant no cal entrar en el poble i això és un avantatge».

Carli era cosina llunyana de l'Àngela Daró, una vella amiga de l'Anna i advocada per demés -la mateixa que li va dur el divorci. També era militant activa de la Plataforma per a la igualtat de drets de gais i lesbianes. Una tarda es van trobar assegudes cara a cara a la mínima sala d'espera del bufet de l’Àngela, l’Anna pendent del seu assumpte i Carli esperant un amic que sofria l'assetjament dels seus companys de treball després d'haver-se sabut la seva condició d'homosexual. L'amic de la Carli no arribava i l’Àngela continuava en el seu despatx, molt enfeinada amb dos individus l'aspecte dels quals recordava al Travolta de Saturday Nigth Fever. La conversa semblava ineludible, estaven soles i tot feia pensar que continuarien així per una bona estona. Després d'intercanviar mirades i algun somriure tan cortès com ritual, la Carli es va aixecar de sobte i va entrar al despatx de l’Àngela, d'on va sortir gairebé a l’instant. ―Tot sembla indicar que l’Àngela tindrà per a més de mitja hora i, saps, aquest lloc tan petit m'atabala una mica i em ve de gust un cafè; t'hi apuntes? Passada la sorpresa inicial i alguns segons d’incertesa l’Anna va acceptar i es van dirigir a la cafeteria de la planta baixa, un lloc agradable i un cafè veritablement bo. A penes quatre mesos més tard totes dues dones compartien un apartament del centre, a quatre passes del negoci de l'Anna.

El jardí de l'Oca 3 (conte)

2007-10-15T22:55:00.001+02:00

IV

La variant de Caralta transcorre paral·lela a un rierol que parteix en dos una extensa arbreda de venerables pollancres. Es van haver de vèncer resistències força tossudes abans de poder construir-la. Fins i tot el Parlament Europeu es va pronunciar en favor de protegir el paratge per on passa, una illa verda envoltada per un buit ocre inacabable, etern. En un principi tothom semblava coincidir en el rebuig de la variant però la veritat és que quan la carretera s’acabà de construir les queixes s’evaporaren, ben bé com per art de màgia. Ara, curiosament, ningú no reconeix haver-se manifestat en contra de les obres. «Res; quatre gats, que sempre es posen en contra de tot. Els de sempre, ja se sap».

Des de la variant de Caralta s'enllaça amb la local que condueix a Santa Engràcia, una carretera que té poc a veure amb la N-128. Per començar és bastant més estreta i el ferm encara és més vell i rugós. Aquesta carretera serveix a la transició entre l'erm i la muntanya, i el seu primer terç transcorre entre corbes relativament còmodes que van ascendint suaument al viatger fins arribar al congost del riu Toldrà. A partir d'aquí segueix durant vuit o deu quilòmetres el sinuós curs del riu i després ascendeix bruscament per atènyer serpentejant al port del Varà, on encara funciona una atrotinada estació meteorològica. A escassos minuts d'allà, en ple descens, cal abandonar la carretera i endinsar-se per una pista de terra que travessa un bosc comunal fins arribar, per fi, a els Mastins.

Ningú no sap perquè aquest lloc és dit d’aquesta manera. Els Mastins no és més que un grapat de cases arruïnades que foren aixecant-se anàrquicament a les proximitats d'una primitiva ermita, Santa Àgreda, de la qual ja només en queda el testimoniatge d'uns metres del mur lateral dret de la seva única nau i gairebé tot el perímetre de l'absis. Amb el despertar del segle XX la façana -amb el seu pòrtic romànic tardà- i els frescos de l'interior foren malvenuts pel rector de Caralta a un especulador que deia actuar en nom d'una Fundació nord-americana. Avui, tot aquest patrimoni forma part d'una gran casa neocolonial de Massachussets propietat d'una família de feliços i adinerats taujans. Per la mateixa època les escasses famílies que encara vivien a els Mastins començaren a emigrar a Catalunya atretes per les colònies tèxtils del Llobregat, primer els homes joves i després, com un degoteig, la resta. En no gaire temps el poblat va quedar en el més absolut dels oblits perquè ningú no va voler regressar mai i desapareguda la gent perduts els records.

Amb la guerra civil els Mastins recuperaria un breu i tràgic protagonisme en convertir-se en improvisat escenari de l'enfrontament entre una companyia de milicians republicans i un batalló de Regulars. El combat va durar tota una nit i es va saldar amb la mort dels republicans i amb el posterior afusellament dels cadàvers per a major escarn. Coses d'un fanàtic capellà castrense, la influència del qual en el tinent coronel de les tropes marroquines no coneixia límits. Afusellats cristianament per un escamot format per gents de les rodalies de Tànger, els cossos malmesos dels milicians foren duts a Caralta en carros arrossegats per mules per ser exposats durant quatre llargs dies a la plaça de la República, la que més tard i gràcies a la liberación seria coneguda com a plaça de la Cruzada Nacional. La massacre, l'abandó, el silenci... El millor adob per a tota mena de llegendes.

Però l'últim habitant de els Mastins no fou cap altre que en Servant, un vell republicà que mai no va renunciar als seus ideals i que va preferir desaparèixer en vida a que el fessin desaparèixer de per vida. Molts dels seus camarades escoltaren els cants de sirena de la reconciliació un cop acabada la guerra i, per creure'ls, jeuen sepultats al fossar que es va improvisar a la cuneta que voreja la tàpia del cementiri de Caralta, contra la qual foren afusellats. Tot el poble era sabedor d'aquella vilesa i en vida de Franco cada Dia de Tots Sants eren molts els caraltenys que deixaven allà bona part de les flors que duien als seus difunts oficials, aquells que estaven enterrats com Déu mana. I no era rar que s'acumulessin més flors a la cuneta que en el propi cementiri. Ara això s'observaria com un gest compassiu, fins i tot romàntic, però, antigament, el sergent de la Guàrdia Civil s’afanyava en enviar un parell de números l'endemà per recollir les flors de la cuneta i dur-les al monument als caidos por Dios y por España que es va erigir al bell mig del cementiri, les úniques flors que mai l’adornaren. Flors robades per a un homenatge putatiu. Però el temps no passa en va i la casa cuartel de la Guàrdia Civil ja fa molts anys que roman buida. I tampoc no sobreviu aquell sinistre monòlit de marbre negre; el manolito, que així era anomenat pels caraltenys en honor d'aquell conspicu sergent cognomenat Manuel, i mai no mencionat.

V

L’Anna no arribaria a casa abans de les deu. Després de l'episodi del bitllet de cinquanta euros havia trucat a la seva companya per dir-li que es retardaria una mica per raons de feina. Entre la botiga i l'adossat que van llogar l'any passat hi ha més o menys un quart d'hora; vint minuts si el tràfic està complicat. A vegades una mica més i tot, però mai una hora. Però aquesta nit l'Anna ha volgut fer una llarga marrada amb intenció de tenir prou temps per pensar a soles. No vol preocupar a la Carli; prou dolguda estava ja a causa d’en Jordi, de les seves emprenyades cada cop més freqüents, de les seves intrusions en la vida de totes dues. I encara sort que avui només s'ha conformat amb seguir-la fins al cotxe i recollir els diners, perquè de vegades és pitjor: crida, es posa violent. L'agressió física s’acabarà produint tard o d'hora. Millor reaccionar a temps que deixar que les coses es descontrolin fins aquest punt.
-- Jordi?
--Anna? Ets tu? Espera, que ara a penes escolto res, deixa que surti fora. Ara força millor. Sabia que acabaries trucant-me. N’estava segur, de debò…
— Escolta; hem de parlar. No podem continuar així.
— Bueno; si vols, demà mateix. Coneixes el Cafetito, el de la plaça…?
— No. Ha de ser aquesta nit. Podries venir d’aquí a una estona? el que jo trigui en sopar. Sobre les dotze ja estaria bé. A casa meva.
— No sé on vius ara, Anna.
— Va home, ja està bé; em prens per idiota? M'has seguit cada cop que t’ha sortit dels nassos. Au, fins ara; sigues puntual, que no tinc tota la nit. I compte, perquè si fas el mínim escàndol i despertes als veïns no obro i crido a la policia, d’acord?
— Molt bé; fins ara.

El jardí de l'Oca 4 (conte)

2007-10-08T23:36:00.001+02:00

VI

Per descendir el port del Varà cal parar molta atenció si no vols deixar-te enrere el sender que condueix a els Mastins. L’Anna recorda perfectament aquest detall i va a l’aguait. A quarts de deu el camí rural que travessa la vella selva de roures i castanys que s’estén per tot el vessant nord de la serra Carosa sembla anunciar la seva fi. De mica en mica s’ha anat dissipant l'espessorall deixant a la vista una plana pelada, estreta i ondada, esquitxada aquí i allà de ruïnes de tova, pedra i fusta podrida. A partir d’aquest punt, perduda ja la protecció del bosc, el camí s’esvaeix i avançar resulta una tasca d’allò més penosa per a un turisme; fa anys que aquests paratges no reben la visita de cap vehicle i els durs hiverns i el mal temps han canviat les roderes per rocs i matolls. La perspectiva de quedar embussada li fa un nus a la gola, però l'Anna no pot fer-se enrera i no té cap més sortida que posar el seu cotxe a prova. A empentes i rodolons, talment com una tortuga marejada, el Mazda aconsegueix progressar per aquell terreny fins arribar a una tapiada que li barra el pas, llavors gira a esquerra i durant un centenar de metres voreja la tanca abans de trobar la portalada de els Mastins, tancada i barrada. Alleugerida, l’Anna s’està un minut davant la porta i, sense aturar el motor del cotxe, baixa i obre el gros cadenat que la manté afermada.

La porta franqueja el pas a una esplanada polsosa protegida per un mur de dos metres i mig d'altura envaït en part per una massa verdosa que recorda l'heura. Dintre del recinte, ocupant la pràctica totalitat del quadrant superior dret quan és observada des del portal d'entrada, s'aixeca la casa, un cos central de dues plantes amb dues estructures annexes, una a cada costat i d'una sola planta, gairebé bessones. La primera acull un vellíssim trull i l'altra, que ara és el garatge, d'inici fou destinada a servir de quadra i magatzem. Tot el conjunt es troba perfectament conservat gràcies a Servant dedicara l'últim terç de la seva vida a donar vida a un lloc que des de temps immemorial havia arrossegat fama de maleït, i que sempre ha estat font de llegendes que encara avui serveixen per espantar als nens entremaliats de la regió. També hi ha un pou profund i sec la boca del qual roman coberta amb dues robustes planxes metàl·liques que allunyen la possibilitat de qualsevol accident. Ningú no recorda que aquest pou servís mai per apaivagar la set d'un cristià i, no obstant això, allà hi continua. Els veïns més pietosos de Caralta conten que aquest negre forat empara les ànimes torturades dels milicians massacrats en el trenta-vuit, tots ateus, tots anarquistes. Tots condemnats. També hi diuen que les nits més fredes d'hivern els seus espectres es concentren a l'esplanada per fer foc i escalfar-se. Però les consciències pies de Caralta s'equivoquen almenys en un punt, i és que el foc a els Mastins es remunta a temps tan remots com oblidats. Ben abans de què els milicians fredolics fossin ajusticiats després de morts, mitja confraria de frares fredolics acabà penjada per illuminati pels altres frares, no menys il·luminats que ells. I això no és tot per què, encara abans, per haver, n’hi van haver fins i tot bruixes fredoliques ajusticiades gràcies a la impagable intercessió del Sant Ofici. I amb les bruixes no s'acaben els fredolics ni de bon tros. A els Mastins sempre ha fet molt de fred.

El cotxe va creuar pesadament l'esplanada i es va aturar davant l'emparrat que precedeix la porta principal de la casa. Ja fa algunes temporades que ni l’Anna ni la seva mare passen uns dies aquí, però ningú no ho diria gràcies a que l’Antònia ve cada dimarts des de Caralta per ventilar i procurar que tot estigui en ordre. I el cert és que un cop ventilada la casa i recollits els llenços blancs que normalment cobreixen els mobles principals, solament la fina capa de pols acumulada sobre l'escàs mobiliari que queda sense protecció podria delatar que la casa roman normalment deshabitada.

El primer impuls de l'Anna fou obrir de bat a bat les finestres del saló i retirar totes les teles que va anar trobant al seu pas de camí a la cuina; després posaria aigua a escalfar en un vell cassó d’alumini. Fet això es va afanyar a sortir de nou per tancar la portalada del recinte i ficar el cotxe en el garatge, i va tornar a la cuina amb el temps just d’abocar l'aigua bullent a la tetera. A penes feia un quart d’hora que havia arribat i l'Anna ja es trobava tombada en el vell divan del seu avi, descansant, intentant gaudir d’aquell silenci mentre la tassa de te es refredava. S'esforçava per deixar la ment en blanc observant el capritxós ballet de cortines blaves que penjaven de les finestres, i tot amb l’esperança d'allunyar l'espantall dels seus temors, però fou irremeiable. Res no podia fer. Encara no havien transcorregut més de tres o quatre minuts quan fou envaïda per una profunda i assossegada tristesa. L’ansietat guanyava la partida. Exhaurida tota capacitat de resistència els records sorgien del no res i anaven i venien atropelladament. Vells records de vacances adolescents en pugna amb altres ben recents i força més ingrats. La sargantana de l’estómac que es despertava un altre cop i el te, que es refreda. L’Anna no podia lluitar contra el cansament i per sort s'acabà adormint malgrat el creixent i profund malestar que l’assaltava. Merda de nit! Aquest fou l'últim pensament coherent que li passà pel cap.

VII

En saber que la seva companya es retardaria Carli va sopar sola; a més, tenia pressa perquè aquesta nit devia assistir a una reunió del comitè de la Plataforma i l'esperaven a quarts d’onze. Però l’atzar va voler que totes dues dones es trobessin a la porta del garatge de casa, entrant una i sortint l'altra. L’Anna hagué de recular uns metres per permetre que el Micra de la seva amiga pogués passar, però la Carli no volia acomiadar-se amb un simple gest i en arribar a l’alçada del Mazda va aturar el seu cotxe i va sortir per saludar la seva amiga.
- Hola carinyo. T'he preparat una amanida per sopar, i en el frigo encara queden fetutxinis; només cal afegir més salsa. Jo he sopat només fruita. I què, com t'ha anat? A què s'ha degut el retard?
- Bé, tot anava força bé fins que es va presentar el Jordi. Fou tot just a l'hora de tancar.
- Un altre cop? I què, et va molestar gaire?
- Res; més o menys el de sempre. Aquesta vegada li he donat cinquanta i s’ha conformat.

L’Anna va resumir a la seva companya tot el que havia succeït en tancar la botiga. També li va dir que havia reflexionat llargament sobre l’actitud del seu ex, i que havia resolt parlar amb ell. L’havia convidat a venir aquesta mateixa nit per deixar les coses clares, d'una vegada per sempre. Calia afrontar el problema ja, immediatament. Com més aviat millor.
- Però... Com has pogut convidar-lo a casa? Estàs boja? I encara se’m fa més difícil d’entendre el teu gest després del que m'acabes d'explicar. De debò, penso que t’has begut l’enteniment, Anna. Què hi trames?
- Escolta, tampoc no puc quedar-me de braços plegats a l’espera d’esdeveniments. Em nego a continuar com fins ara. Penso parlar amb ell molt seriosament; crec que podem arribar a un acord. L'hi oferiré diners si cal.
- Diners? Però, què hi tens al cap? Aquest tio és un cabró que només viu per fotre't. Denuncia'l i oblida't de la resta, i fes-ho ara, ja. T'acorrala, no te’n adones? Cada cop que li permets una li’n dones ànims per muntar-te una altra, i de més grossa.
- Crec que me'n sortiré. Ens podrem entendre, no t’amoïnis; abans era un home raonable...
- Però, què hi dius ara! En Jordi no és més que un borratxo sense remei. I abans tampoc no era gens raonable, Anna. És que ja ho has oblidat? Quan vivies amb ell eres una desgraciada. Jordi sempre ha estat un merda, un maltractador. Et farà mal; encara més, no ho dubtis.

La Carli sabia molt bé de què en parlava; ella també havia hagut de suportar l’assetjament del Jordi. Un mal dia es va presentar begut a l'escola primària on treballa com administrativa i al bell mig del distribuïdor que dóna pas a les aules i davant un nodrit grup de nens i nenes, no va tenir cap escrúpol en intimidar-la, en escridassar-la com un boig dient-li bollera i altres vexacions mentre la sacsejava com un ninot. I per si no fos prou, també va intentar agredir al bidell i a un company de la noia que alarmats per la cridòria van acudir en el seu auxili, i solament va accedir a marxar del centre quan la directora el va amenaçar amb trucar a la policia. Aquests fets donaren lloc a un acalorat debat entre la direcció i el claustre i, comptat i debatut, es va optar per no presentar denúncia en el convenciment de què llavors l'escàndol públic seria inevitable.
- No puc deixar-te sola amb aquest bèstia. No vull. Em quedo i punt.
- Jo m’estimo més que te’n vagis, Carli. Au, no temis, no passarà res en absolut, res que t’hagi d’inquietar. Ves-te’n, marxa tranquil·la, t'esperen i faràs tard.

Però la Carli no va respondre. Va tornar al seu cotxe i fent marxa enrere el va deixar tot just on l’havia agafat pocs minuts abans. Resignada, l’Anna va entrar a continuació i va aparcar el seu. Després, entre totes dues van baixar la porta de garatge i sense creuar ni un mot desfilaren l’una rere l’altra per l'estreta escala d'accés a la planta baixa de la casa per dirigir-se directament a la cuina. Mentre l’Anna treia els fetutxinis del frigo i els ficava en el microones la Carli s'excusava per telèfon a una companya de la Plataforma. En un tres i no res totes dues s’estaven assegudes a taula, sense mirar-se. Dues cokes ligth les observaven mentre la pasta esperava torn en el microones. Les onze tocades i no tenien res a dir-se.

El jardí de l'Oca 5 (conte)

2007-09-28T00:01:00.001+02:00

VIII

Dos cops secs i aspres de timbre van interrompre el perllongat silenci en el que estaven sumides des que van pujar del garatge. L’Anna mai no va entendre perquè la Carli preferia aquest bramul estrident al civilitzat din-dong d'un timbre de campana. Amb el sobresalt encara a la panxa van mirar simultàniament el rellotge que penjava de la paret de la cuina. Només eren dos quarts de dotze. Si era ell, s'havia avançat més del que cabria considerar com a raonable. I és que quan aquest home no s'excedia es quedava curt. Podria dir-se que Jordi era un individu de costums desencaixats, sens dubte. Ves a saber si el poca-solta havia arribat a creure que anar desajustat era un tret que realçava el seu encant perquè semblava conrear-lo a propòsit. Individu de poques llums, després de tot.
- Joder! Segur que és aquest cretí... Au, Carli, ves al pis de dalt. I tu no hi ets, d'acord? Estigues a l'aguaït i si veus que es passa crides a la policia. No, no; espera, deixa que sigui jo qui decideixi. No avisis ningú si jo no t'ho dic abans. Ho has entès?
- No siguis estúpida, Anna. No obris la porta. Engega'l a la merda i no obris...
- Puja d'una vegada Carli! I calla, no sigui que t’escolti. Espera en el dormitori, en silenci. I tranquil·la, dona, que no ha de passar res. Si cal que et mantinguis alerta per és simple precaució, perquè tot hi anirà bé. Vinga, amunt!

La Carli va pujar l'escala decebuda i en silenci mentre l’Anna anava cap a la porta d'entrada. Abans d'obrir però, va voler assegurar-se que era Jordi observant a través del vidre semitransparent de les estretes finestres situades a banda i banda de la porta. Era ell, en efecte, i no parava de bellugar-se.
- No creus que t'has avançat una mica? Va, no et quedis aquí tot esbalaït, entra.
- Hola Anna. No imagines el que significa per a mi que m'hagis convidat a casa teva... He de dir-te tantes coses...
- Vinga, passa al saló..., però, on creus que vas, amb aquesta ampolla? I pel que veig ja véns una mica carregat, oi?
- Només un parell de copes. No res. Des que em vas trucar he passat l'estona al Dublin, fent temps. És un pub del carrer...
- Si; ja sé on està el Dublin. Bueno. Seu, sis plau. Voldràs un cafè? crec que et vindria bé.
- No, no. No em ve de gust un cafè. M’estimo més obrir l'ampolla i prenem una copa plegats. Recordo que abans t'agradava el Chivas.
- Dóna'm això! No t'he fet venir per prendre una copa amb tu, cafre, sinó per parlar serenament i deixar clares algunes coses. Mira, ja no toleraré més que m'importunis o que fastiguegis a la Carli. Això s’ha acabat. S’han acabat les teves visites a la botiga, les teves trucades, els teus lamentables espectacles... T'he convidat a casa meva en un gest de confiança per això, per parlar d'aquest assumpte i resoldre'l definitivament. Has de comprendre que aquesta actitud no et duu enlloc; ens fa mal a tots. A tu el primer. Et denigra, no te’n adones? Tothom pensa que ets un pobre home. Ja fa massa temps que la teva vida és calamitosa; i no em diguis que no has pensat alguna vegada en això que et dic, en el mal que et fas? Des que Berta et va deixar...
- Ni la mencionis, a aquesta puta! S'ha aprofitat de mi. M’ha tret tot el que ha pogut i m’ha deixat entrampat, trencat. Li vaig comprar joies; totes les que hi va voler. Fins i tot li vaig regalar un apartament a Oropesa. Cinquanta metres quadrats a tercera línia de mar; una autèntica fortuna. Vaig haver d'hipotecar el meu pis per poder comprar el maleït apartament. Te’n recordes del meu pis, d’aquell que tenia des que era solter, des d'abans de casar-me amb tu? Doncs el vaig haver de malvendre per pagar deutes, perquè vaig demanar diners prestats, saps? Molts calers. I quan es van acabar la Berta se’n anà amb el mamón de l'Andreu, te’n recordes de l'Andreu, oi? el de la impremta. Res! Cancel·lar la hipoteca i pagar els creditors. Ja no em queda ni un duro. Filla de puta.
- No saps com ho sento, Jordi; de debò -li consolava l’Anna assentint suaument amb el cap- però no som aquí per tractar d'aquestes coses...

Però Jordi no l'escoltava. Continuava parlant gairebé com un autòmat, amb inesperats canvis en el to de veu, en la intensitat.
- Per això, quan vaig rebre la teva trucada el cor em va fer un salt. No sé per què dius que t'atabalo. Sí, és possible que de vegades perdi una mica la noció de les coses, però, és que continuo boig per tu, Anna. No ens hauríem d’haver separat. Fou un error; el pitjor de la meva vida. Mira que li he fet voltes des de llavors! Mai no he deixat d’estimar-te i crec que, en el fons, tu m’estimes encara, oi que sí? ...No; no em miris d’aquesta manera, dona. No cal que diguis res, però, pensa en el que et dic, per favor. Pensa-hi durant uns dies i després en parlem, d’acord? Sóc d'aquells que pensen que llevat la mort tot té solució en aquesta vida. Tot tornarà a anar bé entre nosaltres. Serà... serà com abans...
- Però, què t’empatolles? Per començar, no ens vam separar: vas ser tu, que em vas deixar per la que ara dius que és una filla de puta. Tens mala memòria, Jordi. I a més, no tinc la mínima intenció de tornar amb tu; és que t'has begut l’enteniment? Mira, deixa't de fantasies i baixa a la terra, tio. L'única cosa que vull és que em deixis en pau; que ens deixis en pau a la Carli i a mi. Escolta; ja fa temps que penso que necessites ajuda. Crec que hauries de confiar en algú i posar-te en tractament; et veig malament Jordi, força malament. De debò. Has de deixar de beure i recuperar una mica de dignitat, home. Jo conec algú que podria fer-te una mà; és una psiquiatra estupenda. Parlaré amb ella.
- Vés a pastar fang! Jo no sóc boig; i no necessito els teus favors. No te jode?
- Escolta, Jordi, sense faltar, eh? I fes el favor de no cridar; són les dotze tocades.
- Ho sento Anna. Perdona’m... Fa uns dies, recordes? et deia que tu i jo formàvem una parella perfecta. Te’n recordes, oi? Sí; sí; ho reconec. Em vaig equivocar de ple, vaig ser un estúpid. El més gran de tots. La Berta em va enganyar. Em vaig deixar endur com un adolescent, però m’has de perdonar. He madurat i ara tot anirà millor. Les coses seran diferents, totalment diferents. Només necessito una mica de temps per recuperar-me i tornar a ser el de sempre, i entre tots dos ho aconseguirem. Tornarem a ser feliços, en pots estar ben segura...
- Ja n'hi ha prou, de romanços! Jo mai vaig ser feliç amb tu. Ens vam equivocar tots dos; érem massa joves, massa ingenus. I tu; creus que vas ser feliç perquè confons la felicitat amb fer el que et vingui de gust i sortir-ne impune, talment com un nen malcriat. Ens vam equivocar i punt; no n’hi ha marxa enrere possible. Si t'he cridat és perquè vull que surtis de la meva vida d'una vegada. Vull que no em persegueixis, que no em truquis. Vull que m'oblidis, que te’n vagis, que t'esfumis... Què és el que no hi entens? ...A veure, Jordi, per favor, asserenem-nos una mica i parlem-ne, d'acord? Au, va; vaig a preparar un cafè; ara el necessitem tots dos. Ei, escolta, mira'm Jordi. Tu; mira'm!

Però Jordi ja feia uns minuts que no apartava la vista del terra. Romania callat, pensatiu, gairebé immòbil a l'extrem del sofà, acaronant-se un genoll amb la mà dreta mentre l'esquerra buscava a les palpentes l'ampolla de Chivas que l’Anna havia dipositat en la taula raconera que separava el sofà de la butaca on ella mateixa estava asseguda. Es va fer un silenci inquietant, no més d'un minut que l’Anna va viure com una eternitat. Jordi continuava amb la vista fixa en el parquet sense deixar d'acariciar lentament els seus genolls, ara amb totes dues mans doncs l’Anna havia apartat l'ampolla del seu abast. Si aquell no era el moment de preparar un cafè que vingui en Juan Valdés i s'ho faci mirar. L’Anna es va aixecar i sense deixar de mirar el seu convidat va agafar el Chivas i se’n va anar a la cuina.

Entretant, en el pis de dalt, la Carli havia anat experimentant un estat de creixent alarma segons avançava la conversa a la planta baixa. Continuava en la mateixa posició des que va pujar; asseguda en el llit amb les mans recolzades sobre les cuixes i amb l'esquena dreta com un pal, glaçada, esforçant-se per mantenir els ulls ben oberts, talment com si pretengués veure les paraules que sorgien del saló i pujaven escala amunt per esclatar en arribar a les seves orelles. Sofrint, cega malgrat tot, l'excitació d’una crisi que ella vivia amb tanta o més intensitat que els propis protagonistes. El disgust inicial per veure's obligada a pujar va donar pas a un malestar punyent que es convertiria en por intensa a mesura que el diàleg adquiria aires surrealismes. Una aprensió aguda li oprimia el pit fent-li difícil respirar. Es van remoure, despertaren, vells sentiments d'angoixa que ja suposava oblidats i enterrats per sempre. Escoltant els desvaris d’en Jordi esclataren a la seva ment flashes d’una època que per res de món hauria volgut memorar, records de quan ella no era més que una pobra nena aterrida. Va haver de reviure aquelles horribles discussions entre els seus pares que acabaven sempre amb la seva mare a urgències mentre el seu pare, esplaiat després de la borratxera de rigor, dormia el somni dels justs en el seu balancí favorit. La seva mare magolada, el seu pare borratxo i encès d'ira i ella tremolant sota el llit. Aquest era el seu pa de cada dia fins que als setze anys va reunir el valor suficient per escapar de l'infern. La seva vida des de llavors havia estat com viatjar en una muntanya russa; pujades difícils, de vegades tranquil·les, però només de vegades, i descensos sempre vertiginosos... I ara aquest infern que mai havia renunciat a perseguir-la l'havia trobat i la volia atrapar de nou, tot just quan ella se sentia més segura, més tranquil·la, quan semblava que acariciava la felicitat per primer cop a la seva vida. El joc de l'oca. Perquè serà, Jordi, que sempre et toca?

El jardí de l'Oca 6 (conte)

2007-09-23T13:33:00.001+02:00

IX

Enfeinada a la cuina amb els preparatius del cafè, l’Anna procurava no perdre de vista el seu invitat per més de dos o tres minuts; i respirava tranquil·la cada cop que feia una ullada al saló i comprovava que Jordi continuava entotsolat en el seu món, esfondrat en qualsevol dels sentits possibles. Ja havia enllestit la cafetera sobre el foc i ara prenia dues boniques tasses de la Cartuja de l'aparador, les culleretes corresponents... I la llet en un petit gerro també de la Cartuja, dintre del microones, d'on primerament va haver de treure els fetutxinis i ventilar-lo una mica ventant l’aire amb un drap de cuina perque feia olor de bolonyesa de pot. I per acabar, el sucre. Va triar un sucrer de plata que va comprar al Marroc, i no per bonic sino perquè era l'únic que va trobar ple a vessar dels embolcalls petits i allargats que la Carli anava recol·lectant per les cafeteries. I és que la Carli prenia el cafè amarg i pensant en l’Anna solia guardar-se les paperines a la bossa.

Entretant, Jordi, que s'havia aixecat del sofà feixuc com un somnàmbul, semblava que perdia el temps a la vora de la llar de foc mirant sense veure-les realment, quatre o cinc andròmines que l’Anna havia anat col·leccionant de resultes dels seus viatges. Des d'allà es va acostar a la prestatgeria que hi ha a la dreta: desbordava de llibres i va fullejar un, a l'atzar, mentre li feia voltes a les darreres paraules de l’Anna. Per què insistirà tant en què la deixi en pau? Al cap i a la fi l'única cosa que ell pretén és captar de nou la seva atenció, que l’escolti. Com pot sentir-se molesta per una cosa tan innocent? A més, està completament segur de què si l’escoltés sabria entendre perquè va trencar amb ella i el perdonaria. Per què no vol escoltar-lo, doncs? De què tindrà por? Ell se l’estima i mai no li faria mal, per què el tem? La culpa, és clar, la té aquella tortillera de merda, aquella filla de puta de qui no recorda el nom. Si no hagués irromput en la vida de l'Anna, en la vida de tots dos, l’Anna tornaria amb ell. N’estava totalment convençut. Era això; i és clar que sí! La culpable de què l’Anna no vulgui res d'ell és la puta lesbiana. «Qualsevol dia d’aquests hauré de parlar molt seriosament amb ella», rumiava en silenci, «...igual demà mateix ho faig. Si; demà parlaré amb la puteta».

Xino-xano, embardissat en els seus pensaments, Jordi havia arribat a la porta de la cuina tot just quan l’Anna abocava el cap en el seu intent de controlar-lo. Les seves cares van estar a punt de tocar-se i tant l’un com l’altra es van sobresaltar. L’Anna, que va rebre de ple l'alenada del seu invitat, es va retirar amb un moviment brusc, repel·lida. Feia una pudor que empestava.
- Hòstia, Jordi, que encara no he acabat. Au ves-te’n; torna al saló que vinc de seguida. Mira, t'he preparat una mica de llet calenta. Si no recordo malament és així com t'agrada, oi? Per cert, des de quan no et rentes les dents? Hauries de tenir més cura d’aquestes coses...
- Les dents? Però, tu de què vas, tia? És que no deixaràs de tocar-me els ous durant tota la nit? Des que he arribat, que no em permets ni respirar, joder. Que em deixis en pau, que te’n vagis, que t'esfumis... No has volgut escoltar res del que t'he dit. Absolutament res. Et veig malament Jordi, crec necessites un psiquiatre. Però, què cony et passa? És que m'has convidat a casa teva per insultar-me? Qui és el boig, aquí? Saps una cosa? Fes-te fotre! És aquesta puta que viu amb tu, que t’enverina el cap i et té absolutament enconyada. Què hi veus en aquesta desgraciada de metre i mig? Digues! Si per no tenir, no té ni tetas! I no em vinguis ara amb això de què ja no et van les pollas perquè quan jo te la ficava no tenies cap queix...

Jordi no va poder acabar la frase. Bam! La Carli havia baixat d'amagatotis i després d'agafar amb les dues mans l'ampolla de Chivas que l’Anna havia deixat a la taula de la cuina li va fotre un cop brutal per l'esquena, ben bé a les cervicals. Ug! El Jordi va caure com un sac, de genolls. En escoltar el cop l’Anna, que tot just acabava d'agafar la safata amb el cafè, la llet i la resta, es va girar en rodó per assistir horroritzada i sorpresa al quadre que tenia davant. Muda. Paralitzada.

El temps semblava haver-se congelat. Jordi, sempre agenollat, deixava escapar un grunyit sord, llarg i amenaçador. Amb una mà s'agafava el clatell i amb l'altra manotejava en el seu intent de recolzar-se en una cadira per aixecar-se. Va estar així durant quatre, cinc segons, trontollant, mirant d’alçar maldestrament un genoll. Tot en va. Les dones l'observaven espantades, amb els ulls oberts com a finestres, sense gosar dir ni pio. La primera sostenint tremolosament una fireta que no deixava de tintinabular al ritme dels seus nervis; l'altra completament fora de mida, esgrimint, mans en enlaire, la fotuda botella de Chivas.

Filles de la gran putaaa! Bramà Jordi de sobte i amb una violència aterridora, extrema. Com us agafi... Crac! Un segon impacte en el cap, justament al darrere, l’esberlà l'occidental i l’empentà bruscament cap endavant, però el brutal xoc del front amb el fil del marbre de l’encimera va fer que rebotés i quedés exactament com abans; agenollat, amb el tors sorprenentment alçat. La cara del Jordi després dels cops d’anada i tornada oferia una imatge ben distinta de l'habitual. El front, extremament blanc, apareixia dividit transversalment en dos per un solc finíssim, un plegament sanguinolent pel damunt de les celles que anunciava una greu lesió de l'os frontal, segurament una fractura. L'ull esquerre s'havia desencaixat de la seva òrbita i semblava a punt de despenjar-se galta avall mentre el dret romania fermament tancat, ensorrat entre mil arrugues formades per les parpelles. I per la boca, descomunalment oberta, penjava flàccida la llengua, evocant un vedell acabat de degollar. Jordi, sempre de genolls, es va balancejar mansament endavant i endarrere abans de no deixar-se caure en vertical i asseure el cul sobre els talons. En caure, del fons de la gola s’escapà un soroll ronc i agònic, semblant al que produeix un tuberculós, i a l'instant, per l’esquerdill de l'occípit brollà un raig de sang primet i discontinu, pef, pef, a la manera del dispositiu de rec automàtic que tenien al jardí. I per si no n’hi havia prou semblava que la cara -aquella cara- es posava blavenca. Les dones es van mirar incrèdules i horroritzades, preguntant-se, i ara què?

Però, què dimonis mantenia alçat aquell cabró, tot estant, i això era d’allò més evident, en tan calamitosa situació? Per què no s’ensulsiava d’una puta vegada? Mai no se sabrà si l’home hauria pogut continuar així per molt de temps, perquè la Carli, amb una tercera batzacada, ara en plena orella dreta, el va esfondrar sense pal·liatius. En rebre-la Jordi va caure com un fardell, mig de costat, i en desplomar-se la seva barbeta xocà contra el lateral del respatller de la cadira que instants abans havia llençat a terra en el seu intent d'aixecar-se. Nyac! La boca es va tancar com un cep seccionant un penjant de llengua que impulsada per l’ímpetu del cop va sortir acomiadat i de bot en bot, com una piloteta de goma, va arribar als confins d’aquella espaiosa cuina. En resposta, Jordi va obrir per sorpresa l'ull que encara li quedava sa, si més no en aparença, i va començar a claquetejar de forma convulsiva amb el seu peu esquerre.

Davant d’aquell espectacle les dones van fugir de la cuina com si les perseguís el mateix diable. Espaordides, a trompades i gesticulant com a posseïdes, van travessar a gambades la casa de banda a banda i escopetejades van sortir al jardí comunitari. Des d'allà, cames ajudeu-me, saltaren la tanca del recinte de la piscina com a dues gaseles i la hi van vorejar sense deixar de córrer ni tan sols quan van escoltar tancant-se al seu darrere el tlac de la porta metàl·lica que separava el jardí del carrer. I tot, sense deixar anar ni un sol crit, encara sort. Però, un cop fora, ben bé al costat d'un plàtan enorme que s'alçava a no més de vuit o deu metres de l'entrada al jardí comunitari, o de la sortida com era el cas, van haver de frenar en sec perquè gairebé atropellen a don Antonio, el seu amable veí ja jubilat, que passejava els seus caniches. Afortunadament ni el van tocar. Però, què punyetes feia don Antonio traient a pixar els seus fastigosos caniches a hores tan intempestives de la matinada? Sortosament el vell va continuar xerrant paternalment amb els seus gossets com si no res; el pobre era sord com una tàpia. Per fortuna els animals, normalment uns histèrics insuportables, van decidir ignorar-les capficats com estaven en ensumar amb ànsia obsessiva una tifa de considerable grandària que poc abans s'havia encarregat de descarregar algun dels seus socis. Déu, quina xamba! Les noies no digueren un mot i mirant-se bocabadades van girar cua i tornaren a casa tan silenciosament com van poder.

X

«Merda de dia!» L’Anna es despertà a terra, sobresaltada després de caure del sofà i trencada com si hagués rodat escales avall. El colze dret li feia mal; era un dolor agut i penetrant que li arribava al muscle. I no deixava de maleir la seva sort mentre comprovava amb desolació com el té ho esquitxava tot, la catifa, el terra... I per si això no fos prou, la tassa havia fet un bot i després de volar un parell de metres s'havia estavellat contra el terra rebentant en minúsculs bocins que s'escampaven arreu. Merda de dia, sí. Per sort el plat i la tetera continuaven miraculosament intactes gràcies a que la catifa havia esmorteït la caiguda. Ja quedaven únicament tres de les dotze tasses que n’hi havia en principi. Eren força velles, gairebé antigues i segurament de gran valor. Havien estat de la seva àvia, i abans de la mare d’aquesta, que les havia rebut com a regal de noces. Amb aquest desbaratament l’Anna ja sumava en el seu haver almenys set catàstrofes tasseres. I és que l’Anna va començar de ben jove en això de trencar les tasses de l'àvia. Fins i tot en Servant va arribar a creure que la seva néta actuava moguda per una mà oculta, perquè no era normal que la nena aparegués sempre enmig del terrabastall que precedia, invariablement, al sacrifici d'una tassa. I qui sap; igual en tenia raó, el seu avi. Alguna cosa devia haver, perquè la relació de l'Anna amb les tasses, especialment amb les tasses de l’àvia, estava lluny de ser normal. Però la tarda es tirava a sobre. Ja era migdia, l’Anna havia dormit més de tres hores i probablement encara continuaria dormint sinó fos per aquella caiguda accidental (?) del sofà.

El temps havia canviat bruscament. El matí fresc i lluminós s'havia transformat en una tarda freda i grisa que amenaçava amb ennegrir-se més i més en un tres i no res. I per acabar-ho d'adobar s'anunciava pluja i això, en els Mastins, mai no es quedava en simple bravata. Urgia buscar les aspirines i fer més te. I calia tornar al garatge i actuar de pressa, no havia vingut fins a aquí tan precipitadament per passar uns dies de vacances. Després ja trucaria a la Carli; la inquietud que sentia per ella anava en augment, però la necessitat d'afrontar l'assumpte del maleter fou el millor remei per aparcar la preocupació per la seva companya. I també per oblidar el mal del braç. Un quart d'hora més tard només persistia un rampell sord i persistent que solament resultava molest si li parava atenció. I a més, se suposa que tard o d'hora el te i la aspirina haurien de dir la seva. En qualsevol cas, l’Anna sabia que a mida que la tarda avancés, ja amb el fred més accentuat, el dolor segurament tornaria. Mentre mastegava dues pastilles va omplir mitja tassa de te i se’l va beure d'un sol glop pensant en la millor manera de resoldre el problema que l'esperava en el garatge.

El jardí de l'Oca 7 (conte)

2007-09-19T22:07:00.001+02:00

XI

El garatge de els Mastins no era un simple lloc destinat a guardar el cotxe, era una estança diàfana de més de 200 metres quadrats amb dues grans portes i quatre finestres enreixades que s'obren a l'esplanada, i abans que garatge va ser taller, llenyer i amagatall per al dispositiu de la calefacció, el dipòsit de gas-oil i els quadres elèctrics... El seu avi treballava aquí i tot contínua tal com ell ho va deixar abans de morir. També hi ha un gran banc de fuster, tres bicicletes i dos enormes congeladors d’arca, ara buits i fora de servei, que en temps servien per acumular i conservar els queviures que en Servant comprava a l’engròs.

Servant es va instal·lar a els Mastins quan va tenir l’absoluta seguretat de poder deixar el seu amagatall sense por a represàlies. Els Beatles ja havien visitat la Monumental i l'aire que es respirava semblava un altre. En baixar del bosc es va instal·lar a l'única casa que encara mantenia la teulada en condicions. No va voler tornar a Caralta. Ni tan sols s’ho va plantejar. Hauria estat molt dur perquè la seva dona, els seus fills i tots els seus amics descansaven des de feia temps sota una làpida. O a la funesta cuneta del cementiri. Només havia sobreviscut la seva filla, la Llibertat, la més petita de tots, que amb no gaire més de dos anys d'edat va saber adaptar-se i sobreviure a l'hospici per als fills dels rojos, on va estar internada fins que va fer els 14 anys. Els seus germans grans no van tenir tanta sort: menyspreu, fam i tisi a parts iguals els van consumir. Aquesta nena seria la mare de l’Anna.

Amb el pas dels anys Servant va anar restaurant la casa i fins i tot el vell trull va tornar a funcionar com en els seus millors temps. Algú li havia dit que passats trenta anys de possessió interrompuda de la casa i els seus annexes podia reclamar legítimament la propietat i registrar-la. I això és el que va fer, arribat el moment. Però un matí de gener en Servant no es va despertar. L’Antònia, la dona que cada divendres venia des de Caralta amb la seva furgoneta per recollir els seus formatges artesans, se’l va trobar al llit, talment com si s'hi acabés de ficar. Els formatges d’en Servant eren força celebrats en els mercats de dissabte, però aquesta no va ser la raó per la qual els caraltenys li van retre un emotiu homenatge. Avui, en Servant jeu enterrat en un panteó sufragat per l’Ajuntament, erigit, precisament, al bell mig del cementiri de Caralta. I no es troba sol; la seva dona i la resta d’homes i dones massacrats quaranta-vuit anys abans li fan companyia. I aquí trobareu sempre flors fresques a pesar de què ningú no ha rebut l’encàrrec de mantenir-lo així.

XII

De retorn a casa després de la improvisada i sorprenent mostra de facultats físiques, ni l’Anna ni la seva acovardida amiga sabien a quina carta quedar-se. Que devien entrar era indubtable, però, un cop a casa, què? La Carli va preferir quedar-se a la polleguera de la porta del jardí en espera de què la seva companya s'avancés i comprovés com estava la situació. No tenia prou valor per entrar. L’Anna, quin remei, va passar de puntetes, atenta a qualsevol soroll o moviment camí de la cuina. Un cop allà i després de no poques vacil·lacions abocà temorosament el cap per la porta: Jordi estava totalment immòbil, tombat de cap per amunt. En veure’l inerme es va tranquil·litzar una mica i va reunir la força necessària per entrar i observar atentament la situació. El globus ocular desencaixat estava ara totalment desprès de la seva òrbita i penjava un parell de centímetres per la templa. Tret d’això el rictus monstruós que poc abans les havia espantat havia desaparegut i ara el seu rostre semblava una mica més relaxat i menys grotesc. El cap descansava sobre els ossos trencats de l’occípit, envoltada per un toll rodó de sang fosca que evocava un aura de sinistra santedat. La safata i els preparatius cafeters jeien escampats per terra; les tasses fetes miques però, els plats i sobretot la cafetera de ceràmica cartujana, continuaven miraculosament intactes gràcies a què havien anat a parar a l’aigüera i el fons de goma havia esmorteït el cop. I la llengua al fons, al costat d'una cullereta d’alpaca. En entrar, l’Anna va tenir cura de no trepitjar el toll i les esquitxades sang, i es va acostar al Jordi per poder observar-lo de més a prop. No respirava. Estava mort. Estranyament tranquil·la es va aixecar per anar a buscar la Carli, que encara no s'atrevia a entrar. -Crec que està mort. Au vine, entra sense por.

La Carli no havia deixat de plorar en silenci mentre esperava la seva companya. De retorn de la seva descoberta l’Anna la va abraçar i besar en el front i la va prendre dolçament de la mà per conduir-la lentament, sense cap pressa, primer al menjador i d’allí a la cuina. Arribades a la porta es van aturar per observar la catàstrofe durant uns minuts, abraçades. Ara ploraven totes dues, i van continuar així durant una estona, fins que la Carli va callar de sobte i va estrènyer amb força els seus braços entorn la cintura de l’Anna. S'havia mogut? -Crec que aquest cabró s'ha mogut, Anna-, no pot ser, està mort, va replicar l’Anna girant-se per mirar-lo. -Ho he vist, t'ho juro. S'ha mogut!

L’Anna es va avançar decidida i agenollant-se al costat del Jordi va acostar l'oïda al seu pit. -Creu-me, està... Déu del cel..., encara és viu!-, xisclà, al temps que feia un bot cap enrere per aixecar-se tot seguit com si l’haguessin aplicat una descàrrega elèctrica al sacre. El pànic es va apoderar de la Carli, que es va esfondrar allà mateix, al bell mig del passadís, faltada d'aire, cobrint-se la cara amb les mans. L’Anna tampoc no va poder evitar l'esglai però a diferència de la seva companya va saber mantenir el control i es va quedar mirant aquell cos a una prudent distància, dempeus, sobre els degoteigs de sang, de cafè o del que fos, que esquitxaven el terra de l'entrada de la cuina. Sí, semblava que el Jordi continuava viu però en aquest estat no representava cap amenaça i veient com estava la Carli va optar per ocupar-se d’ella. Més tard ja pensaria què fer.

XIII

L’Anna va acompanyar la seva amiga fins al menjador i la va fer estirar sobre la catifa amb les cames recolzades sobre una butaca, i no es va moure del seu costat fins que la noia va mostrar els primers símptomes clars de recuperació. Aleshores, gairebé a les tres de la matinada, l’Anna es va posar de mans a l’obra. Mentre curava de la seva companya havia tingut prou temps per pensar. La millor solució seria desfer-se del cos i oblidar per sempre l'assumpte, però, com? Jordi estava sol i això era un avantatge, i a més era un individu problemàtic que no resultava simpàtic a ningú. Tampoc no tenia feina i feia temps que vivia d'un subsidi d'atur. Al capdavall, Jordi no era més que un borratxo solitari que malviu en una pensió del centre.

Resolta a trobar una solució, l’Anna va tornar a la cuina. Calia recollir-ho tot, la safata, les culleretes, els sobres de sucre i la resta del servei de cafè que havia sobreviscut a la caiguda. Després va fer el mateix amb les bocins de les tasses i quan no quedava res a terra que pogués entorpir, va fregar i assecar les esquitxades perifèriques de sang i cafè fins deixar neta la cuina al voltant de’n Jordi. Fet això, va empènyer el seu cos fins girar-lo sobre el costat esquerre i amb una gran esponja de bany eixugà la sang que havia sota. I va tornar a netejar i assecar el terra un altre cop. En acabar va anar a buscar una flassada i la va doblegar longitudinalment per la meitat per estendre-la a l'esquena de Jordi, de cap a peus, i va empènyer de nou el seu cos per girar-lo, ara d'esquerra a dreta, i fer-lo reposar de costat sobre la flassada. I volta a eixugar i netejar el que quedava. Jordi romania totalment immòbil, inerme. Si encara no s’havia mort no trigaria gaire a fer-ho.

Cansada de treballar a corre-cuita l’Anna es va seure un instant per descansar. Llavors, en reparar en el que tenia davant va sentir un estrany vertigen, una barreja de por i fàstic que li provocà nàusees. Tot el valor, tota la sang freda emprada fins a aquell moment semblava que s’evaporaven. I a més, no podia suportar veure aquella cara. Després de cavil·lar un minut girada d’esquenes, va resoldre anar al garatge a buscar unes borses de plàstic i un tros de corda de cànem que recordava haver guardat unes setmanes enrere, i va tornar amb dues bosses d’escombriaires grises i un rotllo de cinta adhesiva d’embalar. Volia saber si Jordi encara respirava i es va agenollar al seu costat, però no va encertar a manejar-se. Però, si Jordi estava mort o no, poc importava ara. Millor anar per feina; li va aixecar el cap agafant-lo pels cabells i amb més dificultats de les previstes va aconseguir introduir-la en una de les bosses. Després va assegurar la boca de la bossa al voltant del coll amb diverses embolcallades de cinta adhesiva i es va aixecar per mirar el resultat. Bé; ara ja no fa por; només calia treure'l de casa i fer-lo desaparèixer, i no podia dir-se que això fos cosa de res, precisament. L’Anna va decidir prendre’s un altre moment de respir per pensar i recordant que tenia mitja ampolla de cabernet a la nevera va anar al saló a buscar una copa. En escoltar-la, des del terra, la Carli va girar el cap i va esbossar un somriure; semblava gairebé recuperada. De nou a la cuina es va servir dos dits de vi i se’l va beure d’un glop abans de resoldre dur el cos al garatge. Au, vinga! agafant fortament les puntes de la flassada a l'alçada dels peus va girar en rodó per sortir de la cuina i, a empentes i rodolons va anar arrossegant el cos pel passadís fins arribar a la porta que conduïa a la cotxera. Mentrestant, la Carli semblava haver-se recuperat i en escoltar el soroll que feia l'Anna pel passadís la va cridar.
- Què, com et trobes? Millor?
- Millor, força millor. Què hi farem, ara?
- No ho sé Carli, no ho sé. Estic feta un bon embolic. He netejat la cuina i he deixat el cos al costat de la porta del garatge. Està mort, en pots estar ben segura.
- Déu.., no saps com ho sento Anna! Cal avisar a la policia, ha estat un accident.
- No siguis estúpida. Com justificaries el que ha passat? Com explicaràs els tres cops que li has fotut amb l'ampolla? No un cop, ni dos... Tres!
- Però ha estat un accident...
- Si algú va pel carrer i li cau una tele a sobre és un accident, Carli, però si et posen a caldo amb una ampolla de Chivas la cosa canvia una mica. Ho entens, oi? Veus la diferència?
- Sí, però, tu has vist tot el que ha passat...
- Jordi no feia res que no fos habitual en ell. Sempre ha estat un bocamoll i jo no em sentia amenaçada en absolut. Què li diràs al jutge, que el vas matar perquè cridava? Veurà, senyor jutge, li vaig fer miques el cap perquè em va dir puta lesbiana... No et vaig advertir que et mantinguessis a dalt? Què cony se t’havia perdut en el passadís? Maleït sia, Carli, l'has cagat! L'hem cagat! I ara què?
- Però, tu has escoltat com m'amenaçava... i és clar que si! I ens acorralava..., ja no te’n recordes?
- Per l'amor de Déu! He vist al Jordi agenollat, maleint-nos, sí, però només després de què ja l’havies etzibat el primer cop. Això és el que he vist! Però, què t'ha passat, què t'has tornat boja? ...Bé, bé, deixem-ho córrer ara. Tranquil·litzem-nos, no perdem la calma. Ara cal mantenir fred el cap; ara més que mai.

El jardí de l'Oca 8 (conte)

2007-09-19T00:54:00.001+02:00

XIV

L’Anna atansà el cotxe al pou procurant situar-lo de manera que el maleter estigués el més prop possible de la boca, però, en obrir-lo, amb el primer intent va tenir prou per comprovar que ella sola no podria manipular el cadàver de Jordi. I encara menys treure'l del maleter i llançar-lo pou avall. No s’ho podia creure. Es va quedar mirant aquell embalum enfonsada, rumiant com havia pogut passar per alt una cosa tan lògica, tan evident al capdavall. Prop de noranta quilos d'humanitat traspassada embolicats en dues flassades que ara semblaven nou-cents. Massa per als seus modestos cinquanta-vuit. A més, aquell cos ja no mantenia la flexibilitat de feia unes hores. De braços plegats sobre el pit i embolicat de cap a peus amb cinta d'embalar era la borda paròdia d’un quatre. I per a acabar-ho d’adobar l'obertura del maleter és més aviat estreta i llevar-lo sense l’ajuda de tercers resulta una tasca gairebé impossible. Calia tornar al garatge i trobar una solució.

Asseguda en un banc de fusta i amb el plor de la desesperació a punt d'esclatar l’Anna clamava per la seva mala sort. Ho hauria d’haver previst, això, es lamentava amargament mentre alçava la cara. Aleshores va descobrir el vell riel de ferro que recorria el sostre del garatge d’un cantó a l’altre, amb les corrioles que el seu avi feia servir per aixecar grans pesos i manejar-los en el seu taller. Servant, ves per on, li oferia la solució. Sempre havia estat així. Només calia procurar-se la corda necessària i fer-la passar almenys per... «...dues corrioles. No; crec que caldran tres com a mínim». L'adolescent que s'aplica en física mai no es penedeix.

«Suposo que amb vint metres en faré prou. Algun de més, potser. La qüestió és, d'on trec vint metres de corda prou resistent?» L’Anna feia llambregades aquí i allà, impacient per trobar una corda entre el milió d'andròmines que penjaven de les parets, immòbils i polsoses després de tants anys. «On trobo jo... » Quina pregunta Anna, és que ja has oblidat que et trobes en el taller del teu avi? Doncs en aquell racó, dona, al costat d'aquella mànega enroscada, tot just a tocar de la bobina de fusta que recull la cadena. Què no els veus? són tres o quatre rotllos de corda de diferent grossor apilats l’un sobre l’altre. I de ben segur que n’hi ha més de vint metres de la que necessites. Tan sols cal que te’n surtis fent-la passar correctament pel joc de corrioles.

En localitzar les cordes li va venir al cap el record del seu avi, un home alt, fort i eixut, i llest com la fam. «Què faria ell en aquesta situació?» Però, no va tenir temps de respondre’s perquè en un tres i no res ja havia desenrotllat el cordatge i havia grimpat com una gata per una escala de mà per encaixar-la a les corrioles, dues en el sostre i la tercera acoblada en el born metàl·lic que Servant havia habilitat en el seu propi banc de treball, al costat d'un motor elèctric que, girant, transmet el moviment de rotació a un torn que tanmateix fa d'ancoratge al cap de corda i la sosté. Solament cabia acostar en la mesura del possible la boca del maleter al banc, lligar fermament la corda a la cintura d’en Jordi i estirar a mà o amb l'auxili del motor fins tenir-lo suspès. A partir d'aquí la resta vindria per afegiment i Jordi, per fi, podria descansar en el pou. Si Déu ho vol i el vell carretó de la llenya ho aguanta, naturalment.

XV

Extenuada per l’esforç l’Anna va mirar el seu rellotge per comprovar que era molt més d’hora del que imaginava. I és que s’havia fet nit tancada quan encara no eren ni dos quart de set, una cosa sorprenent perquè en aquesta època de l'any no enfosqueix fins gairebé les vuit. Començava a ploure amb força i l’Anna va tenir el temps just d'assegurar la planxa que cobreix el pou abans de tornar a casa a corre cuita. Feia estona que no deixava de pensar en aixafar-se en el sofà i descansar d’una punyetera vegada. Ara començava a prendre consciència de l'enorme esforç físic que havia hagut de realitzar al llarg de tota la jornada, ben bé des d’ahir. Fou arribar a cobert i fer dues voltes al forrellat de la porta. Sacsejanat-se l'aigua del cabell amb les mans se'n va anar a la cuina per prendre un got de llet calenta i reparadora, però, en obrir el frigorífic i trobar-lo totalment buit el seu malmès ànim va rebre una bufetada fulminant. Extremament dolguda, frustrada com a mai no s’havia sentit, va tancar secament la porta de la nevera i es va deixar caure en una cadira sanglotant com una nena, maleint per enèsima vegada la seva sort. Merda de dia! sospirava convulsivament. Instants després un tsunami de plor intens, amarg, desconsolat, inundava l’estança. Meeerda de dia! lamentava un cop i un altre observant les seves mans amb una tristesa que no havia experimentat abans. Mai no s'havia sentit tan sola. Ni tan miserable. Ni tan bruta. Les seves mans estaven tacades d'òxid vermellós i les ungles s’havien trencat o esquerdat gairebé totes. I estaven ennegrides. Però, el pitjor de tot era aquella desagradable sensació d'estar fumada...; li ballava el cap i la sargantana, una altra vegada la sargantana... La ment d’Anna era un batibull de sentiments en conflicte, d’emocions desbocades: ira, ràbia, por, dolor, i sobretot desconsol... I ara, a més, gana. En recordar que no havia menjat pràcticament res des d'ahir la plorera es va fer més dolorosa i vehement. Més demolidora. L'ànim s'esfondra amb més facilitat amb l'estómac buit, oi?. Quina angúnia, quina desolació, quina solitud tan fastigosa. Perquè era fàstic, sí; era fàstic el que sentia. Si Servant fos viu l'asseuria sobre els seus genolls i la consolaria, i l'acaronaria com només ell sabia fer. I Carli; si la Carli estigués amb ella i la pogués abraçar...

Passada una estona, un doll d'aigua freda per refrescar els ulls i alguns esbufecs van ser suficients per recobrar una mínima enteresa. Era té o res, quin desconsol. Merda de dia. Si pogués, vomitaria.

Camí del saló té en mà, l’Anna va recordar el seu últim incident amb les tasses de l'àvia i immediatament va descartar la idea del sofà per la més seductora d'un llit. I escala amunt, amb la ment posada en el seu llit es va dirigir al que havia estat el seu dormitori per trobar-se, després d'obrir la porta, amb una habitació desconeguda. Sí; eren els mateixos mobles de pi, els mateixos pòsters de David Bowie, ara groguencs, la seva vella Olivetti elèctrica, el cobertor de flors psicodèliques... Aquella era l'habitació d'una adolescent, l'habitació de la casa de l'avi per a les vacances d'estiu, però ni de bon tros era la seva habitació. Va esbossar un somriure i sense bri de nostàlgia feu un cop de porta i se’n va anar directament a l'habitació de la seva mare, tot just a l'altre costat del passadís. Una cop allà i gràcies al fil de consciència que encara li quedava, va encertar a encomanar la tassa de té a la tauleta de nit abans d’ensorrar-se sobre el llit i sucumbir instantàniament al cop brutal de la son.

XVI

La preocupació va posar a l’Anna a la vora de l'atac d'ansietat. I no podia fer res per frenar la impaciència, l’horrible sensació d’intranquil·litat que no cessava de créixer des que un sobresalt la va desvetllar, feia ja una bona estona. Eren passades les deu de la nit i convenia tornar immediatament. Calia afanyar-se perquè demà havia d'obrir la botiga a les vuit, com cada dia. Havia d'actuar de pressa. Per començar, posar una mica d'ordre a l'habitació on havia dormit i rentar les andròmines que havia utilitzat al llarg del dia. Després recollir precipitadament les seves coses i anar al garatge amb el temps just de llevar la corda de les corrioles i enrotllar-la de nou. La Carli seguia sense respondre a les seves trucades. No hi havia manera; havia deixat tres missatges diferents a la bústia de veu del telèfon de casa i no donava senyals de vida. I devia tenir el telèfon personal desconnectat o fora de cobertura perquè tampoc no contestava. L’Anna va repetir la trucada una i mil vegades abans d'agafar el cotxe per iniciar el viatge de retorn, sempre sense el resultat que esperava. I mil intents més al llarg del camí amb idèntica conseqüència. Maleït sia, on t’has ficat?

Ja és mitjanit a l'estació de servei. Regna el mateix buit d'aquest matí; també a la cafeteria, on la mateixa dona desganada roman rere la barra, ara amb l'atenció posada en una pantalla enorme i les seves cròniques marcianes. L’Anna està sopant; ha demanat un consomé i un plat combinat de peix i li han servit una tassa de brou de bric i dos trossos de lluç arrebossat acompanyada de xampinyons i amanida russa. Menja amb ansietat, amb els ulls clavats en el telèfon; l’ha deixat a la vista per respondre immediatament, si és que sona. «La Carli no contesta a les meves trucades ni tampoc no truca, i això no és normal. Potser li ha passat alguna cosa. Potser ha tornat a trobar-se malament i s’ha hagut d'anar a urgències. I és clar, deu ser això. Vaig ser estúpida en deixar-la tota sola; en el seu estat emocional mai no l’hauria d’haver deixat sola. He estat una estúpida de mena. Pobra Carli, s’ho ha passat molt malament, ha sofert massa. Mai va tenir la sort de cara; la seva vida no ha estat un camí de roses, precisament».

Són les dues de la matinada de dilluns i l’Anna ha arribat a casa després de més de tres llargues hores de trajecte. «Hòstia, el seu cotxe no hi és al garatge. I ella tampoc hi serà a casa, per descomptat». L’Anna no s'equivocava, Carli s'havia marxat. Tot just una hora després que ella mateixa partís cap a els Mastins amb Jordi en el maleter la Carli es va apressar a omplir una maleta amb quatre coses i se’n va anar. Al darrere va deixar els seus llibres, la seva roba, els seus xampús i el seu desordre. I el timbre de la porta. Et fa mal, el colze? És el joc de l'oca. Tira, Anna; et toca.

Dies de cervesa i roses (conte)

2007-05-17T20:14:00.003+02:00

Hi anava una mica nerviós, prou nerviós en realitat, i no sabia que fer amb la targeta de crèdit a les mans mentre la florista adornava el ram de roses i el condicionava per a regal. Quanta parsimònia la seva. Em vaig decidir per unes roses vermelles d’aspecte envellutat, colombianes segons la noia, precioses però sense el mínim rastre de perfum. Llàstima. No sé si dues dotzenes de roses seran una mica massa, però, tractant-se de flors millor que sobrin a que faltin, penso jo. Per què ningú no haurà pensat en inventar una essència que pogués vaporitzar-se sobre les flors just abans de ser lliurades al comprador? Narcisos, assutzenes, tulipes, orquídies..., roses naturalment. El perfum de les fors et fan notar que encara estan vives. Alguna cosa tindran aquests temps que ens han acostumat a conformar-nos amb ben poc, amb gairebé no res. La simple aparença de les coses i fem prou per jutjar la bondat o no del què volem. És bonic? Doncs m’hi val. N’hi ha prou que la cosa resulti agradable a la vista per donar-la per satisfactòria, i és una pena. Les flors, la fruita..., les persones, sobretot les persones.

- Apa, ja el tenim! Què li sembla el bouquet? Li he posat cintes daurades perquè lliguen molt bé amb els verds naturals i el tul lila. I amb el vermell intens de les roses, és clar. Vagi amb compte amb el fons de l’embalatge; és de cartró reciclat i tendeix a humitejar-se amb certa facilitat. Mantingui’l una mica inclinat. Així, molt bé. Seran 60 euros.

- Si; és bonic, però és més gros i pesa més del que imaginava. Serà millor que vostès mateixos s’encarreguin de fer-lo arribar a la seva destinatària. Què serveixen a domicili?

- I ara! Per descomptat que si, tot i que el preu s’incrementarà en sis euros.

- Ja em sembla bé. Deixi’m escriure l’adreça a la targeta; és molt a prop d’aquí.

Ja ha passat gairebé una hora. Qualsevol espera en un bar té el seu propi tempo. Em resulta difícil apartar la vista de la copa de cervesa, del ball capritxós de les bombolles. Resulta hipnotitzador, m’esbalaeix. I fa calor aquí dintre; hauria d’haver seguit el consell de la cambrera. Millor a la terrassa, sens dubte... Com estarà la Teresa? Fa tant de temps que no la veig. Espero que les roses siguin del seu gust... No puc evitar que passin pel meu cap imatges inconnexes de l’ultima topada amb Cancedo, tan desagradable i tan necessària alhora. No; és més que això, és com un seguit desordenat de flashback dels darrers dos o tres dies. Em venen ganes de vomitar. I no sé que em provoca més ansietat, si la manera de presentar-se els flaixos o el fet d’haver-los de suportar sense poder fer-hi res. Per sort aconsegueixo esbandir-les amb certa facilitat però les putes imatges sorgeixen de nou com a esclats irritants. “Escolta, posa’m altra canya quan puguis, si us plau. Em trobaràs a la terrassa”.

Cancedo és el marit de la Teresa. Més ben dit, la seva parella. No, no: la seva ex-parella. I també el director-gerent i màxim accionista de Mamunia SA, el negoci que va fundar el meu pare en els anys seixanta. El cop fou enorme. Tot just quan a penes li faltaven tres o quatre ans per a la jubilació va perdre tota capacitat de decisió en els assumptes de l’empresa. El pas de societat de responsabilitat limitada a societat anònima en va tenir la culpa. Ell però, culpava a dos socis traïdors que van vendre a qui no devien. Hi va deixar la vida i al capdavall foren altres mans les beneficiades. Cancedo, d'empleat de confiança va passar a accionista majoritari al temps que jo feia el camí invers i d’hereu in pectore, descendia a la simple condició d’empleat. Així, d’un dia per l’altre. Vint-i-sis anys tenia llavors i tot just en feia dos que la Teresa i jo ens havíem casat. Sí; vam estar casats tres anys més, fins que la Teresa va sol·licitar el divorci per regularitzar la seva situació amb Cancedo, amb qui ja feia dos anys, si fa no fa, que hi convivia. Una regularització que d’altra banda mai no va arribar a produir-se perquè Cancedo tot i que l'hi havia promès un milió de vegades, mai no es va divorciar de la Júlia, una cosina llunyana de la Teresa que per aquells dies també hi treballava per a Mamunia. I un divorci i mig no fan equació de la qual en pugui resultar un nou matrimoni, oi?

La relació de Cancedo i la Teresa ha durat massa. Un cretí de mena, aquest Cancedo. Quatre anys li han calgut a la Teresa per adonar-se’n. Sí; potser una mica massa. Quan la Teresa em va deixar per a anar-se’n a viure amb ell em va dir: “Jordi, ets un cretí”. No Teresa, no t’equivoquis, el cretí és ell, l’hi vaig respondre. Però em va ignorar. “Jordi, ets un cretí d’aquells que fan època”, va insistir de nou trencant el silenci sepulcral que tot ho cobria, abans de no tancar la porta i marxar-se per sempre.
Però ara la Teresa sap que jo tenia raó. Tot just abans d’ahir, quan vaig saber que ella l’havia deixat no vaig perdre ni un segon en trucar-la. Em sentia rar, excitat. No sabia si felicitar-la o consolar-la. Encara sort que no hi va agafar el telèfon perquè no hagués sabut què dir-li. Però m’hauria conformat amb escoltar la seva veu. M’hagués agradat.

Un cabró, aquest Cancedo. Vaig haver de passar quatre llargs anys de silenci forçat, de submissió, de tortura. Fent bona cara pels passadissos de l’oficina; cara d’home civilitzat, metrosexual. Però la meva satisfacció es va desbordar tan aviat com vaig saber que la Teresa l’havia abandonat. No vaig poder contenir-me més i vaig anar per totes. Dos dobles de conyac també hi van ajudar una mica, però. Li vaig etzibar una patacada a la porta del despatx, vaig entrar com un toro i l’hi vaig deixar anar de cop, a boca de canó tot el que pensava sobre ell, sense reserves, allà en el seu propi despatx. Bé, en el despatx del meu pare. El que era del meu pare, més ben dit. “Ets un cabró Cancedo, i t’ho mereixes. Ja era hora, hòstia. No saps com me’n alegro de què la Teresa t’hagi donat per fi la puntada. I què, on te l’ha fotut, en els ous? Què, hi fa mal, oi? Ara ja saps com em vaig sentir quan me la hi vas robar, fill de puta. És que no vas tenir prou amb robar-me l’empresa? Amb robar-se-la al meu pare?...”

Déu del cel com m’hi vaig quedar, de tranquil. No foren més de quatre o cinc minuts que em deixaren un regust especial, inoblidable. I el desgraciat, què hi feia? Romania en silenci mentre jo li cantava les quaranta, reclinat a la seva còmoda butaca de pell i observant-me amb aquella cara de gos vell que tothom coneix, impertèrrit davant els meus crits. Però la processó devia anar per dintre; i tant que sí! Només quan ja m’havia esplaiat en Cancedo es va atrevir a obrir la boca. Encara em ressonen en el cap les seves paraules. “Jordi, sempre vaig saber que eres un pobre torracollons i per això t’he tractat amb benevolència al llarg d’aquests anys, però això ja és massa. Tu saps, i de sobres, que han estat moltes les vegades que t'he tret les castanyes de foc davant el Consell, i que he tingut problemes per això. I també saps que a pesar de la teva incompetència t’he mantingut a l’empresa únicament pel respecte que em mereix la memòria del teu pare. Però s’ha acabat, noi. No t’aguanto més; estàs acomiadat, fora d’aquí! Foooraa d’una puta vegada!”

Però què s’havia cregut aquest cabró de merda, si era jo qui se’n anava? En el fons em feia un favor assenyalant-me la porta, però la decisió era meva. Meva! Ara, alliberat per fi, hi podré treballar en el que de debò m’agrada. En sento lliure, i feliç i em sento així per primer cop en molts anys... Hòstia, penso en la Teresa i el meu cor s’accelera. Haurà rebut ja les flors? “Ei, noia, posa’m altra, si us plau. Gràcies”. Au, però si és el meu telèfon! Tots sonen igual, joder. Sí, hola?

- Hola Jordi.

- Teresa? Hola, com estàs? Com me’n alegro d’escoltar-te. Que les has rebut ja, les roses?

- Escolta Jordi..., sí; sí, molt boniques. Però, escolta, què tens? Et trobes bé? L’Andreu (Cancedo) em va explicar el que va passar fa dos dies. M’ha dit que va haver d’acomiadar-te; que t’havies tornat boig i no li vas deixar cap més alternativa. I ara, això de les flors... De debò et trobes bé?

- Mai no m’havia trobat millor, Teresa. Em pots ben creure. Feia molt de temps que desitjava fer el que vaig fer. No t’imagines quant! Solament necessitava una petita empenta i aquesta empenta va ser saber que per fi t’havies decidit a enviar-lo a la merda. Saps? Sempre vaig saber que acabaríeu així, però no tant per tu sinó per d’imbècil de Cancedo. Deu haver estat molt dur per tu, oi? Ara, imagino que et trobaràs una mica atordida. Aquesta mena de coses t’afecten vulguis o no; ja saps. És normal. Però no t’has de preocupar perquè pots contar amb mi incondicionalment, per al que necessitis...

- Escolta, escolta... Jordi! Escolta Jordi, però, què t’empatolles? Qui t’ha dit que l’Andreu i jo hem partit peres? D’on ho has tret, això?

- Doncs..., la Júlia. Fou la Júlia, sí. Dimarts passat em va trucar al despatx per donar-me personalment un pressupost que dies abans havia sol·licitat en una de les seves botigues. Una sorpresa, que ella se’n encarregués personalment del meu assumpte, d’una cosa tan banal com el tapissat d’un sofà. Però així és com va anar. És clar, vam aprofitar l’ocasió per recordar els vells temps i així, gairebé per casualitat, em va dir que havies deixat a Cancedo unes setmanes abans. Hòstia; no pots imaginar-te el que va passar en aquell moment pel meu cap...

- Jordi, vols parar, si us plau? Recordes que et vaig dir quan tu i jo ens vam separar? Te’n recordes, oi? Ets un cretí, Jordi; un cretí amb majúscules. El primer de la classe. Un moment Andreu, ja hi baixo; parlo amb una amiga, ara vinc! Escolta’m bé Jordi, l’Andreu i jo ens casarem el mes que ve. Ell i la Júlia es van divorciar fa més de sis mesos. Per cert, vols que li enviï les teves roses a la Júlia? Penso que se les hi ha guanyat, i amb escreix, no trobes?

- ...

L'accident (conte)

2007-05-06T23:26:00.001+02:00

Vaig conèixer un home a qui tothom creia afortunat per tenir quatre amants, quatre. Contràriament al que sol passar en aquests casos cadascuna de les seves dones era molt diferent de les altres. Molt. Per edat, aparença física, nivell cultural..., i també, posats a dir-ho, quant a habilitat i complexitats amatòries. Cada dona, a la fi, era un món obert per on el meu amic vagava a plaer descobrint sorprenents paisatges, degustant aromes…, fent, màgic entre els mags, que el temps es manifestés generós i dòcil seguint fidelment l'impuls de les emocions, dels desitjos. Fins i tot dels més subtils o imprecisos. No havia sensació que desconegués ni experiència que li fos aliena; el meu afortunat amic gaudia d'una catifa persa prodigiosa que el conduïa sense cap mena d’esforç pels millors barris de la vida, en una descoberta que semblava no tenir fi. El meu amic era un personatge providencial envejat pels homes i admirat per les dones. Fins que va arribar un dia, i després un altre, i un altre... i totes quatre el van abandonar, i la seva vida es va convertir en una successió de despropòsits. De cop i volta es va descobrir incapaç d'omplir una simple tassa amb el seu temps, de llegir la pàgina d'un llibre, d'inspirar un mínim sentiment que no fos de pietat o llàstima. I no es va agradar gens ni mica. Després d'uns mesos sense cap notícia d’ell, un amic comú em va explicar que en la seva desesperació va decaure tant la seva figura que al capdavall desaparegué engolit pel desguàs de la banyera. N’hi ha d’altres, però, que sostenen que se’l va menjar una gata. El cert és que ningú no ha tornat a tenir notícies d’ell des de fa més d’un any. Tal i com ara ho veig, la del meu amic no era vida sinó mer accident en la vida de quatre dones i, quan hi penso, no puc evitar que els meus pensaments quedin presoners en elles. Encara em pregunto què va passar, en realitat.

Crec que la més jove de les quatre es deia Desirée. Recordo perfectament el seu aspecte. Era tal la seva bellesa que resultava ofensiva i, el millor de tot, era un llibre per escriure. Del seu rostre cridava l'atenció la mirada clara, celeste, inquisidora, i de la seva boca, quart creixent esvaït, tan sols sortien preguntes les respostes de les quals, quan n’hi havia, generaven més i més preguntes. Incertesa insaciable la seva, mans de nacre òrfenes de destresa, cos de seda. Desirée podia despertar la lívid d'un mort tan sol amb la seva veu, però anava faltada de la mínima habilitat i el seu interès en aquest camp era del tot irrellevant. Hom es podia dir que era caolí en estat pur, la joguina preferida d’un nen amb prou imaginació, la cervesa glaçada en la barra mentre esperes qui no acaba d'arribar. Però amb el temps, Desirée se’n va anar. Va passar de l'admiració a l'avorriment com se salta de diumenge a dilluns perquè una nit blanca va descobrir que tot el que hi havia a les seves pàgines no eren més que gargots mancats de sentit i, després de tot, ella no necessitava ningú per plantejar el problema adequat a cada solució. La resta, fos el que fos, era superflu, innecessari. Va ser després d'un temps; Desirée es va perdre i mai més no es va trobar.

Quan penso en Edèn m'envaeix un sentiment confús, entre embadalit i desconcertat. De torbació, tal vegada. Per l'expressió dels seus ulls aquella dona podria passar per un ésser fantàstic, potser per una d'aquelles bruixes belles i seductores tan allunyades dels terribles personatges que nodreixen la iconografia infantil, Déu sabrà perquè. Edèn, cinquanta esplendoroses tardors si fa no fa, esvelta i tan pàl·lida com la lluna, amb el cabell vermellós, llarg i ondulat i curosament malgirbat, podria encisar qualsevol. O fetillar-lo i sumir-lo en la desesperació més absoluta si aquest fos el seu capritx. La mel a la seva mirada deia tantes coses que a penes necessitava dir res. I millor així, perquè quan en parlava et deixava sense paraules. Únicament podies mirar-la i, si no posaves remei a temps, acabaves semblant un pobre idiota balbotejant en la intimitat dels teus pensaments. Encara sort que ella ho sabia prou bé i acudia sempre al rescat. Bé; gairebé sempre. Recordo que per les maneres i la cadència dels seus moviments te’n adonaves a l'instant que estaves davant una dona excepcional, única. L'abella reina. Resultava veritablement difícil creure que Edèn pogués ser l'amant de ningú, fins i tot d'algú tocat pel dit de la providència, com ara el meu amic. I en realitat això semblava, almenys durant una temporada. En qualsevol cas, “si non è vero, è ben trovato”, que diuen els italians. Però una tarda plujosa Edèn va decidir ser desdeny girant simplement el cap. Llavors aquesta parcel·la de la vida del meu amic es va enfosquir per complert. Massa núvols. Per altra banda i en honor a la veritat, millor aclarir que Edèn no fou mai la seva amant. En realitat era el meu amic, l'amant d’aquella sorprenent dona. Cada cosa en el seu lloc.

Irene, la tercera, tenia trenta i pocs anys i semblava certament enamorada. Dona interessant, complexa, la Irene. El meu amic, gran coneixedor del món del vi i força inclinat a la metàfora fàcil, sovint la definia assemblant-la a un gran reserva: carnosa, envoltant, elegant, amb un fons balsàmic que li conferia frescor, i un final de boca llarg. Escoltant-lo era fàcil imaginar-se una Irene somrient, mirant-te nua des del fons d'una copa gran i delicada, cristal·lina, de llarg i afinat peu, d'aquestes que permeten gaudir del plaer d'un excel·lent vi. Però al segon despertaves; i és que el rastre d'un vi en copa sempre resultarà més perllongat que la fugacitat d'un somni, per embriagador que pugui ser. Però, és clar, Irene era alguna cosa més que la metàfora d'un bon vi, molt més que això. Era una dona casada. I turmentada. El meu amic es va fixar en ella un matí d'hivern en el Parc de l'Est. Irene llegia un llibre asseguda en un dels bancs individuals que hi ha al costat de la pèrgola; les cames creuades, el cabell castany clar recollit enrere i unes ulleres estretes de pasta dura que malgrat tot no podien ocultar uns lluminosos ulls verds. Era el que semblava. Ell passejava el gos i ella aprofitava un dia assolellat per prendre l'aire. Era el seu costum. El meu amic se’n ocupava de l’animal fes bo o diluviés. Era la seva. Aquell dia tots dos van coincidir i el gos es va encarregar de fer la resta. Gairebé nou mesos en el jardí de l’edèn. Fins que el fantasma de la culpa va guanyar la partida i va fer tornar les coses al seu lloc. Un part veritablement dolorós.

Però la més sorprenent de totes era Lola, sens dubte. En els quaranta, directora executiva de la Caixa, el cabell negre blavós i uns ulls castanys tan grans com penetrants. Cervell i corbes per igual, i encara que tothom sap que no resulta convenient deixar-se dur per les aparences el cert és que l’exuberància curvilínia de la Lola saltava a la vista força abans que el primer, i això era cosa que solia induir a confusió als individus més inclinats a l'acció que a la reflexió. Pobres desgraciats! Tot un caràcter, la Lola. De fet, es podia dir que no mantenia una relació amb el meu amic: la gestionava. Què hi dic, l'explotava a la recerca del màxim benefici. Aquesta dona sabia manejar les coses amb una seguretat aclaparadora: en el despatx, a taula..., en el llit. Una experta en qualsevol matèria: la cap. Menjava i bevia el que li venia de gust i malgrat tot la seva anatomia no es veia afectada ni en el més insignificant. Ni tampoc el seu privilegiat intel·lecte. Si allò no es devia a un pacte amb el diable, a quins diables es devia? Van ser tantes les coses que el meu amic va aprendre al seu costat que millor serà que mai ho admeti sota pena d’acabar pagant pels serveis prestats. I és que aquesta dona no malbarata la mínima oportunitat de treure una pasta. Després d'un temps i un cop espremut, la Lola va veure l’oportunitat d’invertir en valors emergents i el meu amic va deixar de cotitzar en borsa. Causa esfereïment recordar com el pobre va fer mutis amb el somriure en els llavis a pesar d'haver esmerçat més de la meitat de la seva renda en ella mentre va durar l’aventura. El diable, evidentment. Si; després de tot estic per creure que al meu amic se’l va menjar una gata. Maula, és clar.

Ets un sant, Jordi (conte)

2007-04-23T23:02:00.001+02:00

Ahggg! Quan hi he pensat ja era massa tard.
Zas, ruumm, zas, ruumm... La maleïda fressa de les màquines, que es filtra per qualsevol esquerda i que tot ho inunda; i aquesta atmosfera opressora, grisenca, espessa... que a penes no em deixa respirar. Linotípia de merda.., negror fastigosa. I a més les bombetes, penjant del sostre per un fil.
Merda. Excuses i res més! Però, en què collons estaria jo pensant? Per què no he volgut adonar-me fins ara, quan ja no puc fer res? Si té algun sentit el que diuen alguns, això de què el cor alberga raons que la raó no entén, deu ser per explicar l'enrenou de contrasentits que bull en el meu cap. La Rosa se’n ha anat i jo no he estat capaç d'exigir-li una explicació. Allà va la primmirada, amb aquella carona de no haver trencat mai un plat. I segurament ja no hi tornarà fins dilluns vinent. Això com a mínim! Sembla mentida, gairebé quatre hores plegats, pencant colze a colze com si no res. I res! Això sí: bla, bla, bla... Estúpida. Per què no em pagues d'una vegada el que em deus, garrepa de merda?
- Ah? Hola, Rosa. Caram, no t'he vist entrar, des de quan estàs aquí?
- Rai, acabo d’entrar, però, què hi feies, mirant al sostre puny enlaire i gesticulant com un mimo enmig de la Rambla? Era divertit, però una mica rar, la veritat.
- Uf, no ho sé. De vegades m'agrada imaginar-me coses, saps? Em fico en el paper d'algú... És com un joc que m'entreté i que fa que les hores passin més ràpidament; és tot tan avorrit, aquí sota... Imagina't, deu hores ficat en aquest forat, repetint sempre el mateix, un dia rere un altre. Fins i tot el més lúcid dels homes perdria una mica el cap. Què hi dic: el perdria del tot! Encara sort que de tant en tant et deixes caure per aquí i em fas companyia. I la Susanna. I també la Llúcia. Si no fos per això ja ho hauria deixat, en pots estar ben segura. Però, que és el que volies? Te’n havies oblidat de res?
- Si. Recordes que dimecres passat em vas deixar cinc euros? Gairebé me’n vaig sense tornar-te'ls. Moltes gràcies. Encara sort que vaig poder contar amb tu que si no, menuda situació, no hagués tingut ni per a l'autobús. Ets un sant, Jordi. Mira, al meu retorn prenem un cafè i xerrem, d’acord? Au, fins aviat, que perdo el tren.
- Ei, Rosa, si us plau. Ja ho veus, ni recordava l’assumpte...
Però la porta ja s'havia tancat i Jordi es va quedar sol un cop més, mirant la paret del fons fixament, sense ni parpellejar. Mut. Fotut. Respirant lentament la seva pròpia neciesa, evaporada només traspassar els porus de la seva pell en forma de suor freda i àcida.
Zas, ruummm, zas ruummm... i els ullets d’una mísera bombeta, que no para. D’aquelles, de quaranta vats.