14/4/12

La cita (conte [2])


1. Feia molt de temps que en Timu no experimentava res de semblant. Estava emocionat; frisava per l’arribada d’aquest moment d’ençà que es va llevar; des de llavors notava un lleuger pessigolleig a l'estómac, una sensació d’allò més excitant que li feia rememorar les nits de reis de la seva infantesa... I l’hi encantava.
Tanmateix els minuts passaven i ella no donava senyals de vida.
Un quart d’hora de retard; el trànsit, segurament; és dissabte i ja se sap.
Les pessigolles...
Puntual com de costum, amb l’autoestima pels núvols i amatent a l’aparició de qualsevol cotxe que li recordés un Golf, Timoleó Marquès és la viva imatge del triomfador; d’un triomfador una mica impacient, és veritat. La cara alta, l’esguard viu, expectant, la seva mà dreta sosté una flamant borsa esportiva que conté una tovallola de bany, protector solar, un mallot i unes xancletes, just el que cal per a un matí de platja; l’esquerra llueix un Seiko espatarrant que pres d’un evident nerviosisme no deixa de consultar ara sí i ara també.
La noia no trigaria gaire a arribar i Timu tenia un pla; l’havia anat madurant d’ençà que van quedar, dijous passat. S’estarien un parell d’hores a la platja de Sant Sebastià, la de tota la vida i després, si tot hi anava com esperava, farien un vol pel barri de camí a la Marina del Port Vell, un bon lloc per a fer l’aperitiu. La guinda la hi posaria el Salamanca, on la convidaria a la millor paella de la seva vida; pensava que en ser estrangera, la noia, agrairia una bona incursió pel bo i millor de la Barceloneta i, ves a saber, amb una mica de sort igual es trobaven amb en Bernardo Cortés...
I en acabar de dinar..., el que Déu vulgui.
Hi anava sobrat de raons per a voler oferir el bo i millor de sí mateix; és veritat que Timu ja s'havia vist en altres ocasions amb aquesta noia però, la d’avui era la primera oportunitat que se li presentava de passar el dia amb ella i estava convençut que podria treure alguna cosa més que un petó, d'aquesta anhelada trobada.
Semblava lògic que no volgués deixar res a l'atzar i dijous mateix, assegurada la cita, li va faltar temps per a deixar-se caure per Furest. Fent bo el seu caràcter insegur va voltar i voltar i després rumiar-s’ho com si la seva vida depengués d’aquesta l’elecció, es va decidir per un fredperry rosa pàl·lid i uns pantalons marí de llana freda que a jutjar per la caiguda es dirien fets a mida si no fos per un petit detall... I és que vistos des de la reraguarda l’hi feien una mica de bossa; no gaire cosa, però. Amb tot, Timu va donar per ben gastada la calerada que hi va haver de pagar, i això és el que compta al capdavall.
Llàstima de sabates; també eren noves i potser per això li estrenyien una mica pel davant, sobretot la dreta. Com és natural la primera idea fou comprar-se’ls del seu número, els mocassins, però, en ésser blancs, el bo d’en Timoleó va pensar que semblarien massa grossos si se’ls duia del quaranta-quatre, com hauria estat de llei. Cegat per un desmesurat afany de coqueteria va optar per un número de menys sense pensar que aquestes coses solen passar factura tard o d’hora. Molt de peu per algú tan magre i de poc més de cent setanta centímetres d'alçària...
Tanmateix i a la vista del resultat tampoc semblava un preu tan absurd, sigui dit això amb totes les reserves perquè el dia acabava de començar. En qualsevol cas l’home feia goig només de veure'l i això l’hi aportava una seguretat en sí mateix que es reflectia en la seva mirada, en l'expressió de la seva cara. Ningú no hauria dit que es tractava d’un idiota rematat.

2. Existeix una perversa relació entre el temps i l'experiència, o més ben dit, entre el temps i les lliçons que procura l'experiència. Es tracta d’una connexió omnipresent i subtil a la vegada i que no tothom sap o pot controlar.
Passen ja vint minuts de l’hora convinguda i el nerviosisme ha anat modulant l’estat d’ànim d’en Timu fins extrems que comencen a ser preocupants. Està inquiet, massa inquiet, a dos passos de la histèria; la noia no apareix per enlloc i aquelles grates pessigolles inicials han desembocat en un quadre d’ansietat que amenaça corroir-l’hi les entranyes com un corcó.
El disgust, cada cop més acusat, fa treballar febrilment el seu cap i no pot evitar davallar als inferns i barrejar desigs i realitat. Cada mirada al Seiko és un cop de mall a l’esperança. La desil·lusió, més i més feixuga a cada instant, és una piconadora que ensorra les seves expectatives mentre posa al descobert records que romanien perduts, esborronats en el racó més inaccessible de la seva memòria; i tot a una velocitat desaforada, sideral...
Manolitaaa...
És el problema de ser idiota, que t'ocupa tot el temps.
Feia tant de temps que Timoleó no pensava en Manolita... Tant de temps...!
I ves per on que se’n recorda d’ella ara i aquí, mentre perd el temps davant la puta Diputació tot esperant algú que segurament mai no vindrà!
I amb aquesta merda de bossa esportiva a la mà, que comença a pesar com un dimoni...!
Manolita... Ai Manolita, on pararàs ara...? 
El temps vola; quatre anys i mig han passat ja des que en Timu i la Manolita es van veure per última vegada...
Quatre anys i mig des que Timoleó Marquès va poder follar per últim cop...
Massa temps...
Pots mirar-lo com vulguis però, quatre anys i mig sense clavar un clau és realment molt de temps...
Però, alto... Altooo...!
Ja n’hi ha prou d’això...!
Sí, d’acord..., és veritat que en Timu és un pessimista, un torracollons de l’hòstia; al cap i a la fi és el seu tarannà. Però ja n’hi prou; donem per bona la idea del trànsit... Donem-l’hi una oportunitat a la noia. És dissabte... Mira... Mira com està el trànsit!
Ara, gràcies al cel i a que la hi va conèixer, tot sembla indicar que Timu podrà posar fi a la seva forçada abstinència sexual.
Conèixer aquesta noia fou un cop del destí que Timu encara no s'explica i pel qual no té més que lloances per a l'Altíssim. Ell, sempre afectat a la seva tradicional mala fortuna, no se’n adona que les coses potser comencen a canviar.
I és que el nostre home mai no va tenir sort a la vida. A la seva edat la joventut ja comences a veure-la pel retrovisor i sempre, des de la més tendra adolescència, la seva existència havia estat marcada pel signe de la solitud. O gairebé sempre, perquè hi va haver una època, llunyana ja, que Timu arribà a estar promès.
Puri, es deia la noia.
Tanmateix les coses mai no anaren bé entre tots dos i després de tres llargs anys de castos festeigs, la Puri el va deixar plantat quan Timu es va atrevir a insinuar unes ganes irrefrenables de prendre’s una bestreta a compte de la nit de noces.
Puri, escandalitzada com solament s'escandalitza la perfecta gregària de l’Opus, es va apartar del seu xicot com d'un empestat i a Timu, despitat, humiliat i per sobre de tot acalorat, li va faltar temps per a anar-se de putes i esplaiar-se a gust.
Una pena, perquè se l’estimava molt, a la Puri, i l'home ja havia fet els seus plans.
Per aquella època en Timu tenia vint-i-sis anys i aquell crebant el va arrossegar pel camí de l'amargura fins ben entrat en la trentena. Fora de sí uns dies i deprimit la resta, al llarg d'aquells anys Timoleó va visitar amb metòdica regularitat un reputat prostíbul del carrer d’Escudellers, on arribarien a ser cèlebres la seva ombrívola personalitat i els seus escassos dons per a la resta d’assumptes. I tant va ser com ho explico, que la madam va resoldre cobrar-li el doble perquè no havia dia que no deixés deprimida a la noia de torn i després, la pobrissona, no s'hi aplicava com devia. Malgrat tot les noies se’l sortejaven perquè passar un parell d'hores amb ell era com prendre's un descans enmig d'un bombardeig.
El llagrimetes, l’hi deien, fins que un bon dia va obrir la porta de casa seva a uns desconeguts i de sobte va veure la llum. I des d'aquell joiós dia Timu va seguir la crida de Jehová, donant viu testimoniatge de la seva paraula de porta en porta. D’ara en endavant el temor de Déu guiaria els seus passos, se’n oblidaria de les putes i es dedicaria a predicar en companyia d'una parella de conversos, força veterans en aquestes lluites.
I d’aquell abatut i miserable Timu va ressorgir un home nou, en Timoleó, amb tots el ets i uts. Timoleó Marquès, com el seu pare, com el seu avi... I probablement com a molts altres abans d’aquests.
Un capritxós cop del destí va creuar els camins d’en Timoleó i la Manolita, que a partir d’aleshores seria companya de prèdiques juntament amb l’Antoniu, el seu marit, un home afable que tenia la particularitat de mirar una mica de biaix, cosa que sense arribar a ser inquietant sí que l’hi afegia un no sé què pertorbador a la seva presència.
En Timoleó va trobar en aquelles rondes domiciliàries de prèdiques l'equilibri que sempre li havia faltat en la vida fins que un dia, passats sis mesos d'incansables arengues dominicals a tres, la Manolita va aparèixer tota sola.
En l'interessar-se Timoleó per la causa de tan inesperada absència, la dona va respondre que l’Antoniu havia recaigut en “allò” seu i que ja no vindria a predicar amb ells durant un temps; fins que no es recuperi, va concloure.
Timoleó mai no es va atrevir a preguntar a la Manolita què culleres era allò seu, allò de l'Antoniu, però va acabar sabent per boca d'altres adeptes que el seu marit sempre havia estat un incorregible i contumaç borratxo.

Dissabte (conte [1])


1. Aquell matí, Timoleó Marquès, àlies Timu, saltava del llit acuitat i mig ensopit encara, després d'haver clapat tota la nit d'una tirada. Eren les vuit tocades i per a no perdre el costum va engegar la ràdio d'un cop de mà abans d'encaminar-se al bany per a descarregar una llarga i apressant pixada.
Dret davant la tassa, vacil·lant encara i alleujat en la mateixa mida que afluixava el riu, va recolzar la mà esquerra a la paret metre respirava a fons; després va acabar d’aclucar els ulls i es va deixar caure lentament cap endavant, fins que el front l’hi tocà el dors. I es va quedar quiet una bona estona, escoltant la seva pròpia respiració, talment com si volgués esbandir la seva ment d’una boira densa i pastosa...; tot plegat no més de dos o tres minuts que per a sort seva se li feren eterns, gratificants fins l'última gota...
La primera lucidesa arribà eixugada la bufeta. Timu va fer dues passes, les justes per a situar-se davant el mirall. Després, una breu pausa abans d’allargar lentament el braç i fer mà de la pasta dentífrica.
Amb el tub de Colgate a les mans qui més qui menys hauria pensat que Timu sortia per fi de la seva letargia vist l'interès i la minuciositat emprats en examinar-se la llengua i les genives. Però rai, la veritat és que el seu cap, a mig gas encara, estava ocupat en altres coses.
Pensava en el passat sopar, en la implacable frugalitat dels sopars d'aquests darrers dies; una frugalitat autoimposada, sigui dit de pas, apressat per les ganes d’atacar una panxa que sense arribar a ser preocupant duia camí de convertir-se en quelcom més que una evident insinuació. I tot indicava que les coses anaven vent en popa. Tenia raons per sentir-se satisfet; no solament s’havia tret alguns quilos de sobre, és que fins i tot semblava més jove; ningú no diria en veure’l que anava camí dels trenta-set.

2. Content per la palpable millora del seu aspecte i orgullós de sí mateix però sobretot, desbordat per un atac de vanitat en certa manera comprensible, Timu es va deixar anar i va decidir lluir-se davant el mirall... I ja posat, no hi va pensar en res millor que apujar-se bé els calçotets i començar a contornejar-se inflant i desinflant compulsivament la panxa, en una improvisada i esbojarrada coreografia que de ben segur faria empal·lidir de vergonya qualsevol que tingués dues gotes de seny. I per si això no fos ja prou ridícul, es bellugava emetent una espècie de sons guturals raríssims que vagament, molt vagament, recordaven als coloms.
Per començar, joc de panxa amb els braços en gerres...; un, dos, un, dos... Després, braços ben amunt, flexionant-los a la manera dels culturistes mentre la panxa continua manxant aire compulsivament...; ara un braç, seguidament l'altre... I sant tornem-hi...! Finalment tots dos braços alhora i en acabar..., tornar a començar...
Inflar repetidament la panxa d'aire per a buidar-la tot just després i d'un sol cop, era cosa que el tenia meravellat; Timu estava convençut que era un exercici de propietats poc menys que miraculoses inventat en la nit dels temps per algun mestre zen, i creia ardorosament en el suposat poder taumatúrgic d'aquesta ximpleria.  
El cert és que a Timu li anava força bé aquesta pràctica, o si més no això era el que en pensava. Si notava algun benestar l’hi ho atribuïa cegament, però si el resultat era mal de panxa o flatulència sempre mirava cap un altre costat mentre afluixava els gasos com si la cosa no fos amb ell. Una qüestió de fe, òbviament.
Cofoi i cada vegada més entusiasmat amb sí mateix, Timu no perd detall del que veu en el mirall. Sí..., potser l‘hi caldria fer abdominals durant un temps, per acabar-ho d’arrodonir... Llàstima de cul; en això havia sortit al seu pare, que era culiplà i no hi havia manera de que els pantalons li escaiguessin com déu mana.
Tanmateix, Timu se’n oblida ràpidament del cul i reactiva el seu joc de panxa, la seva font de benestar, fins i tot d’inspiració. Guaita-la...! Ara contreta com la d'un esquàlid faquir mentre conté la respiració fins el límit; després inspirant l'aire sorollosament i inflant la panxa com un bombo… Timu és feliç i somriu com un nen... Ara de perfil tot imitant l’Elvis… Apa, un saltironet i novament de cara, brandant el maluc endavant i endarrere amb més estil que el propi Rei... I tot, pressa d’una excitació babaua, sense deixar d’esbufegar...
Inexplicable.
En acabar de raspallar-se les dents, Timu busca res amb el que esbandir-se la boca i els ulls se li van de la panxa al front, previ pas pel got d'aigua, per a trobar-se, ai, amb el seu malson: l'inexorable, el cruel progrés de les entrades, de les seves ma-le-i-des entrades...
Les hi devia al seu pare, talment com el cul; i també la promesa d'una calvície més que certa, un prominent nas aguilenc i un piset hipotecat. Això fou tot el que l’hi va deixar a la seva mort, aviat farà un any del desgraciat accident...
Putes entrades...!
Però rai...! Si hem arribat fins aquí no serà per a plorar llàstimes... I és que aquell dia, precisament aquell dia, no hi hauria esborrall ni mala llet possibles, capaces d'impedir que Timu comencés la jornada amb bon peu.
Bé..., el normal des que va conèixer a aquella noia!
No sé si serà una mica prematur assegurar-ho però, tot semblava apuntar a que el nostre home estava enamorat. I potser eren només imaginacions seves però..., fa no-res, pel cap alt un parell de dies, en Timu va creure percebre en ella certs senyals que potser, només potser, hi anessin en la mateixa direcció. En fi, fos com fos el que no podia negar-se és que des que la va conèixer la vida no deixava de somriure i fins i tot els designis del destí, sempre tan esquius amb ell, semblaven haver-se conjurat per a deixar-li franc el camí a la fortuna. Aquest dissabte, sens dubte, seria un dia fantàstic, ho pressentia, n’estava segur. Seria el seu millor dia des que...
Des de feia molt temps en qualsevol cas.

3. Durant l’estona que Timu necessitarà per a empolainar-se, el seu estat d'ànim passarà de la lleu ansietat provocada per l'ombrívola amenaça d'una calvície en portes, a la il·lusió infundada, segurament absurda, d'haver trobat per fi la dona dels seus somnis tan sols vuit dies després d'haver-la conegut; i d'aquí i sense solució de continuïtat, de tornada a les seves pors, aquesta vegada a perdre-la. Tot plegat un cercle viciós.
I és que en Timu, en el seu caràcter, predomina una tendència pendular innata en la qual, per regla general, sol pesar més la seva inclinació a l'autocommiseració que el contrari. N’hi ha prou que li dediquis una mica d'atenció i de seguida veus com li costa trobar un punt d'equilibri en el seu maldestre i petit món emocional. És insegur, temorós i quan sembla que per fi troba certa tranquil·litat, hi torna a caure en l'abatiment quan no en el temor més irracional esperonat per la primera fotesa que apareix en el seu camí. Així han estat sempre les coses i no sembla que això pugui canviar de la nit al dia.
Ara, mentre es botona rutinàriament la camisa davant la lluna de l'armari, passen pel seu cap, d'un en un, com episodis fugaços d'una vida aliena, els comptats moments que han passat plegats des que es van conèixer, farà poc més d'una setmana. Si, és veritat que els seus ulls s’il·luminen només de pensar en ella; el problema però, és que recordar el passat suposa sempre una activitat de risc per a la gent com ell i, és clar, tard o d’hora el seu estat d'ànim acaba sofrint una commoció.
I justament això és el que li ha passat mentre s’enllustrava les sabates; per sort aquesta vegada ha estat una commoció lleugera, una espècie de sobresalt entre agradable i amarg que l’ha paralitzat durant un instant i l’ha fet torçar lleugerament el gest.
Per un costat, li semblava mentida que la miserable quotidianitat que caracteritzava la seva existència fins que no la va conèixer, se li fes ara tan llunyana en el temps quan en realitat només havia de tirar la vista enrere per a trobar-la a la vora, molt a la vora; i per altra banda no podia desfer-se d'una por terrible a perdre-la i veure’s atrapat de nou per aquell passat recent, del que hi abominava. Era una sensació que va aparèixer per primer cop l'endemà de conèixer-la, d’improvís, veladament..., una espècie de espantall fàctic que des de llavors li provocava calfreds i en el qual procurava no pensar-hi.
Però..., tant hi fa...!
Tothom sap que la indiferència és filla del temps i en Timu només ha de mirar cap endavant, ser optimista i oblidar les seves penúries; té motius més que de sobre per això i és que per alguna raó insondable i meravellosa l'atzar ha volgut que els dies grisos i tediosos desapareguin del seu horitzó, sense més ni més, i que aquella olor a ranci que impregnava cada racó del seu petit i mesquí univers es dissipi per fi com per art de màgia.
Aquell dissabte seria un gran dia a pesar de la calor i de la fotuda humitat, enganxosa i desagradable fins a límits insofribles tot i ser tan d’hora.
El nostre home acabaria d'engalanar-se sense pressa abans d'encaminar-se cap al centre, fins al Continental, on es regalaria l’esmorzar d’un paixà, i després, en vista del temps que encara tenia per davant, faria una passejada tranquil·la. I és que quan no tens res més valuós que el temps no hi ha major plaer que malbaratar-lo sense tenir-ho en compte, a mans plenes si és el capritx.
Relaxat, al tran-tran, vagabundejarà durant una bona estona pel passeig de Gracia fent paradetes aquí i allà abans de prendre cap a la Rambla de Catalunya i remuntar-la fins l'encreuament amb la Diagonal, el seu lloc de cita. Allà, en una de les cantonades de Can Serra, es trobaria amb la dona que en les seves fantasies gustava d'imaginar com la seva xicota, tot i que el seu fur intern sospitava que mai no seria així.
Si tot hi anava com estava previst, ella arribaria pel lateral de la Diagonal conduint un Golf blanc. En Timu, Timoleó Marquès com el seu pare i el seu avi, només havia de romandre alerta. Era qüestió de temps; tan senzill com això.