Fermín Vélez era un home obtús com no n’hi ha gaires. Havia estat advertit en innombrables ocasions i malgrat tot va decidir joguinejar amb el gosset dels pebrots com si no-res. Fins que va passar l'inevitable i el gos va petar. El quisu es deia Tristán i tot ser més intel•ligent que el propi Fermín, mai no va saber que patia del cor; si l’hagués sabut, potser hauria entès perquè els seus amos s’encaparraven en mantenir-lo entre cotó fluix des que va arribar a casa essent un cadellet com a regal d’aniversari d’en Perico, el més petit de la família Desarrubies.
En Perico era un nen asmàtic i carismàtic, i no va saber què era l’autèntic afecte fins que no li van regalar Tristán, per aquells dies un projecte de bòxer de a penes dos mesos que, això sí, va tenir la virtut d'enamorar tiris i troians des del primer moment. El gos mai no arribaria a l’edat adulta i tot i que Fermín va tenir molt a veure en el desenllaç de tan espinós assumpte, a dir veritat allò era un final cantat. Encara no havien passat tres o quatre dies d’ençà que va arribar a can Desarrubies i Tristán ja va deixar a les clares que les coses no anaven gaire bé; l'animal quedava exhaust només de fer un parell de corredisses i Perico s’adonà a l'instant, quelcom normal ja que a ell li passava ben bé el mateix; a ulls d’en Perico la diferencia estava en que el quisu no tossia. Però Perico no va dir res a ningú; simplement va voler veure en Tristán un ànima bessona, algú especial i diferent, com ara ell mateix davant els altres nens.
Un matí de diumenge en Perico i el seu pare van sortir a fer un volt i de passada a comprar el pa i el periòdic, i van decidir que Tristán estava ja preparat per a acompanyar-los. De fet, calia començar com més aviat millor amb l'educació cívica del gos i encara que les seves potetes eren encara curtes i la panxota gairebé li tocava a terra, el cert és que Tristán es movia amb l'agilitat suficient per poder-los seguir al trotet sense massa problemes; i els fets els donaren la raó fins que no van arribar al parc i en Perico va decidir jugar amb ell, fent-li anar i venir, saltar i córrer... Llavors el cor de Tristán va dir prou i va decidir avisar, i el gos va acabar una carrera en tombarella i ja no es va aixecar. Brufolant i per sobre de tot perplex, Tristán es va quedar quiet, amb els ulls oberts, molt oberts, emetent un lleu, agut i intermitent esbufec que va sorprendre Perico i va espantar al seu pare.
L'animal va fer el camí de tornada a collibè d’en Perico i només arribar a casa va beure aigua i es va arraulir en el sofà. I allà s’hi va estar hores. No obstant això, a poc a poc i sense que ningú s'adonés Tristán la va tornar a ballar i va recuperar la seva trastejant rutina, pixadetes incloses per tot el passadís. Impossible, no hi havia manera de fer-li entendre que aquelles coses es feien al jardí; i per altra banda, cada vegada que se li renyia el malparit et mirava amb una expressió de mosqueta morta que feia molt difícil empipar-se amb ell.
Dilluns a la tarda, a la sortida d’escola, la mamà de Perico li estava esperant amb el sandvitx de tonyina que tant li agrada i amb Tristán en un cistell; anirien al veterinari; a la veterinària, per dir-lo amb propietat. La veterinària, una dona de gran simpatia que sabia connectar per igual amb bestioles i personal, va examinar Tristán mentre la mamà d’en Perico i ell mateix li anaven explicant el que havia passat només un dia abans. Després d’auscultar-li el pit la veterinària va corroborar el que sospitava des del principi: el cadell patia una arítmia de cor. Tot seguit i per assegurar el tret, li’n va fer dues radiografies que no només van confirmar el diagnòstic sinó que el va empitjorar: Tristán tenia el cor més gran del que hagués estat normal.
Des d'aquell moment i sense que ell tingués la més remota idea, Tristán era un gosset minusvàlid amb tots els ets i uts. Passejava poc i malament, menjava sense greix i prenia una medicació preventiva... Francament, allò era una broma de gos, però malgrat tot era un encant i si rebia les cures necessàries potser tindria una vida més o menys llarga; un parell o tres d'anys, a dir de la veterinària.
Fermín Vélez va llogar l'adossat del costat només uns mesos abans de l'acabat de relatar. La parella que l’havia comprat i que va viure-hi els primers tres anys es va trencar i cadascú se’n va anar pel seu costat; segons sembla no van poder vendre la casa pel preu que pretenien i al final van decidir arrendar-la tot esperant millors temps per al totxo.
Fermín estava ja ben entrat en la quarantena i oferia un aspecte força desmillorat; feia més de deu anys que s’havia divorciat i pertanyia a aquella classe d'homes que sense una dona al seu costat es deterioren ràpidament i sense remissió, talment com un edifici deshabitat. També cal dir que Fermín no enganyava a ningú i que si bé deixava aviat a les clares que no era molt espavilat, per contra resultava ser un home simpàtic i agradable, sobretot entre setmana, quan no hi bevia. A més, de cap de les maneres podria dir-se que fos un mal veí; mai no es ficava amb ningú i si tenia problemes se’ls ventilava tot sol, sense embullar ni enterbolir la convivència del veïnat. Tant era així que de vegades era convidat a una barbacoa aquí o allà, moguts els veïns per la seva contagiosa simpatia, per la seva solitud o ves a saber, potser per ambdues coses alhora.
Perico i Fermín eren amics de jardí, és a dir, només es relacionaven a través de la tanca que separava els jardins de les seves cases respectives, que en el fons eren la mateixa casa doncs, en propietat, no s’hauria de dir xalet adossat a allò que no passa de ser un terç d'un edifici allargat i desproveït de gràcia que alberga tres habitatges bessons. La tanca, en efecte, era punt de separació i de trobada, i en ser de canya, baixeta i escarransida, resultava ser més virtual que efectiva. I el millor de tot, quedava just a l’alçada d’en Perico, un xavalot que malgrat els seus escassos set anys ja feia ni més ni menys que un metre vint-i-quatre.
Les converses entre Fermín i Perico eren freqüents; tenien lloc abans del sopar i en general giraven al voltant de tres assumptes: el Barça, el Barça i... Tristán, per descomptat. De vegades també parlaven de la tos però no gaires, perquè a Perico no li agradava i se les hi arreglava sempre per tornar a Messi. Perico solia explicar les aventures del seu gos amb tanta passió i mena de detalls que més aviat semblaven les seves pròpies aventures que les del pobre quisu, el minusvàlid. I Fermín les hi escoltava atent i participatiu, donant peu a que el noi s'impliqués encara més intensament i explosiva en el seu propi relat. En Perico vivia les seves històries, gesticulava amb aparatositat i modulava la veu amb sorprenent mestratge mentre, per exemple, dirigia el combat aeri entre els bons, comandats per l'inefable Tristán, i les forces del mal a les ordres d’en Cràpula, el gos dels Cáñamo, o dels Caamaño, els veïns de davant, un pastor alemany busca-raons que tenia el costum de fer impossible la migdiada en aquell barri perquè a primera hora de la tarda es tornava literalment boig i li bordava fins i tot a la galleda de les escombraries. Havia veïns que van arribar a plantejar-se enverinar-lo a la vista de l'escàs interès dels germans Cáñamo, Caamaño, o com cony es diguin, en posar remei a l’assumpte. Aquests individus, dos homes de mitjana edat i una noia bastant més jove, eren tan mancats d'agudesa com en Fermín però, a diferència d'aquest, els parents eren estúpids de mena, una cosa que està lluny de ser el mateix. I a més, eren males persones... Uns cabrons, per dir-ho clar.
Fa unes setmanes, una nit clara i estrellada com a poques vegades es repeteix al llarg de l'any, Fermín va sortir al jardí amb intenció d’espatarrar-se a l’hamaca cervesa en mà i disposat a gaudir de la fresca, com antigament es deia als pobles amb puta, tot i que això no ho entendria el propi Fermín ni que l'hi dibuixessin.... Bé, allà que hi era el bo d’en Fermín, que aquí és on volem anar a parar.
Somien els gossos...? Doncs jo diria que sí; els gossos somien amb guardar la casa de l’amo ferament i amb lleialtat; somien amb fer corredisses rere els gats o les ovelles, encara que per això els feliciten i pel primerament dit no; somien amb afartar-se de pollastre fregit i de meló, i somien amb cardar intensament amb el primer panxell que cau a mà, tot i que també es conformen amb qualsevol cosa que es mogui.
Aquella nit, acabada la pel•lícula del Plus, Tristán estava de guàrdia en el seu cistellet, protegit i calentet sota el porxo, en un ensonyador endormiscament, quan alguna cosa va cridar la seva atenció a l'altre costat de la tanca... Intrusos?
El quisu va alçar les orelles, es va posar tibant i allà que se’n anà, arrossegant-se primer per la gespa del jardí i després entre els geranis fins arribar a la tanca de canyes, al seu forat favorit, per on solia ficar el musell per espiar el que caigués a mà i somiar, en el seu propi somni de guardià, que acorralava el que fos i se’l menjava i ho escopia... Per aquell forat secret el nostre gosset minusvàlid s'obria a un món sorprenent ple de formigues i escarabats, de negres i de verds, quedava meravellat amb els saltirons dels pardalets i dels estornells, i escoltava el zum-zum de les abelles, de vegades tan antipàtiques, voletejant dubitatives entre les flors. Fins i tot havia dies que aguaitava algun ratolinet de camp que potser, sí potser fos sempre el mateix...; i és clar, trobava a Fermín, el seu animalet preferit.
I és que havia coses que Tristán tenia molt clares. Per exemple: sabia molt bé que els seus amos eren els seus amos, i tenia perfectament assumit que en Perico era el cap, que Cràpula era el dimoni i que Fermín era dels seus. La resta, tothom, el món sencer... tots eren intrusos, tots, alguns d’amables i d’altres no tant, però intrusos a la fi. Per al noble Tristán, Fermín era especial i el veia i se sentia gairebé com un igual. Més gran sí, i sense orelles ni cua... I lleig com picar a la mare, però era com ell després de tot; un col•lega, algú de qui podia refiar-se.
En escoltar fressa a la tanca, Fermín va girar la cara sabent que el responsable només podia ser Tristán. S’ho va pensar un segon i finalment es va aixecar i va decidir anar a buscar-lo proveït d'una piloteta de goma, la favorita del gos. En arribar a la tanca va mirar per damunt i va veure al maldestre guardià arrecerat sota unes fulles de gerani, callat i confiat en no ser vist. Somrient, Fermín va allargar el braç, va agarrar Tristán com un conill i se’l va endur a l’hamaca... Què passa, compadre? Tu tampoc tens ganes de dormir, oi...? Mira que ets afortunat, malparit; tot el dia sense fer un pal a l’aigua... No sé per què dirà la gent que duu una vida de gossos quan vol dir que les passa magres, quan hauria de ser a l’inrevés. Menuda vida la teva...! A veure, petard... mira la piloteta... Mira-la...! Au ves, busca...! I dient això Fermín va llançar la piloteta botant pel jardí mentre Tristán saltava al darrere tot excitat i més content que un gínjol. Després, quan la pilota va deixar de botar, la va mossegar i la hi va dur al Fermín, que novament la hi va llançar. I així una vegada i una altra, més fort en cada ocasió, amb més impuls. Els bots i les cabrioles de Tristán, el petit bòxer cangur, eren cada vegada més espectaculars, més acrobàtics... Fins que succeí la tragèdia i enmig d'una cabriola inversemblant, salvatge, el seu cor va rebentar i va caure a terra de cap, com un pes mort, mai més ben dit; i en caure, va clavar el musell a la gespa i va quedar girat cap a enrere, panxa enlaire i amb les potetes obertes, ben bé com si fos de drap...
En veure el que havia passat Fermín es va quedar garratibat, mut. Foren instants de desconcert, de desesperació, aquells... El gos no es bellugava, és que potser...? Fermín s’hi va acostar i es va quedar plantat davant el cosset inert i trencat d’en Tristán, allà, a la gatzoneta, sense saber què carai fer-ne. I ara, què els diria als Desarrubies...? Com li explicaria a Perico que el seu gosset s'havia mort així, d'aquella manera tan horrible? A més, ja li havien advertit que Tristán no havia de fer esforços i malgrat tot, ell... Déu meu! Què podia fer...?
Ja ho tinc...! Només cal que el cadàver del gos desaparegui i s’ha acabat el bròquil! Els Desarrubies es preocuparan, és veritat; i el nen segur que plorarà, i força, però amb el pas del temps tot s'acabarà oblidant. El trobaran a faltar, però tard o d’hora se'n oblidaran del gos. Així és la vida, què vols fer-hi...
I sense rumiar-s’ho més Fermín va agafar Tristán per la cua, va fer una ullada arreu per assegurar-se que no havia mirades indiscretes i se’n anà a dins, a casa, on no pogués ser vist ni escoltat. Ja fora de perill, va deixar al gosset sobre la taula de centre del saló i es va asseure en el sofà, davant el cadàver, a meditar com desfer-se d'aquella incomoditat peluda. Va fer voltes i voltes a l'assumpte i primer de tot va pensar en ficar el gos en una borsa de plàstic i llençar-lo al contenidor d'escombraries... Però el camió havia passat feia només una estona i ja no hi tornaria fins passats tres dies, com era costum a la urbanització. No puc deixar-lo allà tant de temps; amb la calor que fot durant el dia la pudor el delataria i a més, seria estúpid de la meva part sabent com se les gasta el Cràpula dels collons amb els contenidors d'escombraries...; segur que el cabronàs el deixava tot de potes enlaire... M’hi jugo un pèsol...! Millor penso una altra cosa... L’enterraré en el jardí; això és, si senyor! M’esperaré una bona estona, fins que tothom dormi i en un no-res..., au, l’enterro! Fermín, més tranquil després de l'esforç intel•lectual que el va dur a trobar la solució, va decidir esperar un temps prudent, el que calgués. I per fer temps va engegar la tele... Humm, un clàssic, no hi ha res millor per a passar l'estona... Vegem què hi fan a Cinemateca... Déu del cel, Rintintín! A la merda la tele...! Rai home rai, deixa'l! Un conyac, res millor que un conyac i a esperar...
Passada l’estona Fermín va sortir al jardí d'amagatotis i en un racó discret, sota l'ametller, va fer un clot amb la seva pala de jardiner. Fou ben fàcil i ràpid; després, va entrar de nou a casa per embolicar Tristán en el periòdic del dia i per segona vegada va tornar al jardí, ara per enterrar-lo. Perfecte; tal dit tal fet; cinc minuts en total... Ni això...!
Més tard, ja en el llit, Fermín no podia dormir; la seva consciència no el deixava aclucar l’ull. Encara sort que per a aquests casos existeix el que diem, mala consciència. Va ser una lluita acarnissada que al final va guanyar la pitjor de les dues. I gairebé s'havia dormit quan els penetrants lladrucs del Cràpula el van fer tornar a la realitat. I ara? Però, Què cony li passa a aquest fill de puta? Per què no callarà d'una vegada? No serà que...? I si s’ensuma el que ha passat...? Maleït sigui el gos dels collons...! I dient això Fermín es va aixecar d'un bot i va baixar al jardí com un llamp, i amb les mans, va furgar com un posseït fins que va treure del clot el maltractat cadàver del gosset. Després, se’l va mirar amb aversió i el va agafar per la cua, i tot seguit es va girar de costat per voltejar-lo amb el braç en remolí, ben bé amb moviments d'autòmat embogit, i el va llançar cap amunt en direcció al jardí dels Cáñamo, els Caamaño, o com sigui que es diguin aquests desgraciats...
Tristán, emulant l’spútnik, va volar alt, ben alt, i va anar a caure sobre el cap del Cràpula, a pes... Catacroc! El cop, closca contra closca, va ser de por i en resposta la fera va udolar com un xacal i va sortir corrents, la cua entre les potes, per a refugiar-se entre matolls i desaparèixer fins l’endemà.
De bona hora, ja al matí, el primer a aparèixer va ser el més gran dels Cáñamo, Caamaño o com cony es diguin, que en descobrir el pastís no va tenir cap empatx de llençar-lo al contenidor abans d’anar-se’n a esmorzar com si no-res. Tristán, el gosset volador minusvàlid, va morir perseguint una pilota de goma, en el cim d'una tombarella sense igual, i fou enterrat i desenterrat, i a la manera del Cid va acabar per sempre més amb la feresa del Cràpula, que des de llavors no va tornar a bordar. I l'últim servei del valent Tristán va consistir en alimentar les rates de l'abocador, sempre tan afamades. Al bo del Tristán el trobarien a faltar dos o tres dies, els mateixos que passarien abans no arribés la Isolda, una preciosa gosseta setter amb una salut de ferro. I és que ja se sap, mort el gos... Visca la gosa!!!
