Indiferència glaçada (compte clos)

Ja fa un parell de dies que ha arribat el fred i a diferència d'altres anys la seva arribada no m’ha suposat res d’especial. En altres temps els primers freds m'emplenaven d'alegria, però, avui, a més de glaçar-me els ossos només he sentit indiferència. Gairebé decepció. Sóc d'aquestes persones (abans rares però ara cada cop més comuns) que abominen de la calor, per mínima que sigui. El fred m'alegra l'ànim, em dóna idees i amb elles les ganes de posar-les en pràctica. Diria que gairebé m'entusiasma si no fos perquè a la meva edat ja no n’hi ha gaires coses que m'entusiasmin realment. I a més, el fred desvetlla el meu sentit de l'humor.

La qüestió és que amb l'adveniment dels primers freds no se m'ha alegrat el dia. Tampoc no és que hagi patit l'efecte contrari, per a què enganyar-se, però és que jo sempre espero el fred amb certa expectació i m'ha sorprès comprovar que en aquesta ocasió no he notat el canvi com solia. Potser això pugui explicar-se perquè, en realitat, ja no feia calor i aquesta circumstància em produïa un benestar desacostumat. Una mena de benestar foraster. Calor en ple novembre, sí. Bueno, en el fons del que es tractava era de l'absència de fred. És que ja no se’n recorda ningú d'aquelles castanyades en cos de camisa? És que ja hem oblidat aquelles festes de Nadal amb l'abric al braç? Fa un parell d'anys per Bilbao i en plenes dates nadalenques podies passejar a qualsevol hora del dia amb un simple jersei, sense por d'un refredat. La majoria de la gent caminava contentíssima però jo, en canvi, anava més aviat picat. Merda de temps, pensava. I és que ni feia fred ni plovia. Resultava rar veure tothom passejant com si es tractés d’un dia qualsevol de setembre, per carrers il·luminats i esquitxats d'arbres carregats de boles de colors i papàs noel per tots costats, anant de botiga en botiga a qual més empolainada, de bar en bar... Era rar. I a Londres, l’any passat i per la mateixa època passava el mateix. Els abrics estaven de més; tant, que més que una ajuda eren una càrrega. Al capvespre les noies creuaven pels ponts sobre el Tàmesi mostrant els seus melics, talment com si fossin en ple estiu. I els nois en samarreta, és clar. A primera vista tot plegat feia basarda, però anava en total consonància amb la raresa d’aquell temps. En podeu estar ben segurs. Sobra insistir que tot allò era molt rar. Malgrat tot a Londres si que va ploure un xic, prou per donar una certa aparença de normalitat. Però, tampoc no gaire.

Doncs bé, precisament per l'estranyesa de la situació i per la seva persistència any rere any, jo acollia amb alegria el canvi. Però enguany, com he dit abans, el fred solament m'ha deixat glaçat. De cop i volta ha tornat la normalitat; s'ha atrevit a sortir del forat on s'amaga des de fa temps. Com si no res. S’ha presentat la sensatesa tardorenca i m’ha agafat amb el pis a la panxa. I res. Hauria d'estar més content que de costum, però res. Jo ho atribueixo a l'edat, a la meva edat, és clar. Bé, a l'edat i a que no plou, que aquesta és una altra, perquè la conjunció perfecta és el dia plujós i fred. Quan fou l'última vegada que vam tenir un dia fred i plujós? Ja ni me’n recordo. I segur que no fa tant, però, fixa't, penso en això i no puc evitar remuntar-me a la meva infància. Per descomptat que tot això és producte d’un mecanisme inconscient perquè, de ben segur que el passat hivern vam viure algun d'aquests dies. I l'anterior; i també l'altre. L'edat. Segur que és l'edat. No; no és que em senti vell. Són els meus records els que envelleixen i a mesura que ho fan es manifesten amb més nitidesa; com més allunyats en el temps més clars apareixen els seus perfils. Per contra, el passat recent es desdibuixa amagat rere una cortina de fum, fum, fum. Jo crec que el bo d’Einstein ens va embullar una mica. En realitat la teoria de la relativitat no és més que el somni d'un geni desmemoriat.

Avatars cafeters (compte clos)

Hi ha dies que les coses comencen a anar malament des de primera hora del matí. Ahir, per exemple, vaig trobar el meu bar favorit tancat i barrat i a les vuit del matí i amb a penes sis graus de temperatura no em va quedar cap més remei que iniciar un improvisat pelegrinatge a la recerca d'un altre bar on poder prendre un cafè amb llet en condicions, és a dir, calent i amb gust de cafè. Quin maldecap. Mira que escassegen a dia d’avui els establiments que serveixen un cafè amb llet com déu mana! I ho dic, això, plenament conscient de què el cafè del Rex tampoc no passa de regular, que consti. Però, és que el Rex és dels comptats llocs on pots prendre el cafè sense que el veí de taula t’atabali amb la pesta i la fumera de la seva cigarreta. O la veïna, ja que el més normal darrerament és que sigui una veïna de taula, la que empesti. I és que la cosa és força més complicada del que a primera vista podria semblar, perquè, en aquests temps que corren, quan et serveixen calent el cafè amb llet el més normal és que no sàpiga a cafè sinó a fang, i quan té gust de cafè, ai, te’l posen tebi, invariablement. No hi ha res a fer, noi. Si al menys t'ofereixin la possibilitat d’un punt equidistant...

Però, amb ser lamentable el que explico, això no és el pitjor que et pot passar ni de bon tros. El súmmum del despropòsit cafeter, el delicte diria jo, és el cafè amb llet tebi i amb un dit -si no més- d'espuma pel damunt. Quin fàstic! El remenes i remenes amb l'esperança de què aquesta immundícia espumosa desaparegui o disminueixi una mica si més no, i tanmateix i abans que el beuratge t’arribi a la boca no tens cap més sortida que empassar-te per bigotis un xuclo d'aquesta porqueria suplementària en forma d'escuma de llet. Eeecs, repugnant. I quan per fi els teus llavis toquen el cafè després de tirar cap a enrere el cap, de vegades fins a fora mida de fondo que queda el maleït, el trobes tebi. Aaag. Cada cop és més difícil encertar amb el lloc adequat, la veritat; cada dia més. És desesperant. I quan el trobes van i te’l tanquen per reformes tot just quan ja t'havies acostumat als cambrers i els cambrers ja s'havien acostumat a tu. No sé on acabarem amb aquest desori. No ho sé.

Després de meditar-ho serenament he arribat a la conclusió de què el problema de l'escuma ha de ser estudiat a fons. Ho crec per la gravetat de l'assumpte i per la seva transcendència. Penso que fins i tot mereixeria l'atenció d'algun doctorand en sociologia. Si; estic plenament convençut que cal dedicar-li una tesi a aquesta enutjosa qüestió. Almenys una tesi. I aviat.

Faig la vista enrere i no puc evitar que m'envaeixi la nostàlgia. I és que, quan ho penso... Fa un grapat d'anys, algun barman espavilat va comprovar que afegint un xic d'escuma al cafè amb llet, a imatge i semblança del que fan a Itàlia amb els caputxinos, li quedava un cafetet d'allò més apanyat. Aquell individu no va descobrir la sopa d'all, no, però va tenir ocasió d'experimentar l'èxit cafeter en les seves carns; va assaborir què era això. Tenia un producte resultón, el boca a boca funcionant i la cafeteria plena. Què més en podia desitjar? L’additament, de cap de les maneres podia substituir l’espumeta del cafè ben fet, això per descomptat, però executada la treta amb prou moderació contribuïa a realçar la cremeta pròpia del cafè. Molt bé. El resultat era interessant, arregladet que en diríem, i en l'essencial no desvirtuava el cafè amb llet. El secret consistia en afegir solament una mica, la necessària per aconseguir aquest efecte-crema que tant sembla agradar a la gent.

Però no! Com tothom sap l'èxit d'un és l'enveja de molts. A partir d'aquí i amb la progressiva extensió d'aquesta oprobiosa pràctica, augmentada i corregida a mans d'insensats, de delinqüents diria jo, va sorgir el disbarat, la fi del món, l’armagedon cafeter, el rien ne va plus espumero. I no; no exagero gens ni mica. No tinc el menor dubte que la pèrdua, el dispendi cultural que ha suposat tal innovació i la seva grollera i criminal generalització serà objecte d'estudi dels antropòlegs culturals. Fins i tot els criminòlegs li pararan atenció. L'extinció del bon cafè amb llet serà abordada talment com la del lleó del atlas. El Discovery Channel farà documentals que, això no canviarà mai, serviran de fons perfecte per fer la migdiada, tal i com ara aconsegueixen amb els seus documentals sobre els pingüins patagónics, els nyus del Serengueti o els monjos tibetans.

Ara, en compte d'un cafè amb llet et serveixen una mousse amb fons -i a més, no gaire- de cafè amb llet. I per acabar-ho d’adobar, tèbia, fes-te fotre! I no et salves ni en el Rex, encara que aquí quan et coneixen ja et serveixen el cafè com tu vols i no al gust del barman o de l’eixelebrat de torn. Al gust del cambrer, més ben dit. Rectifico: de la cambrera.

Ahir, per nassos, és clar, no em va quedar més remei que entrar en altre lloc -ometré el seu nom per pudor- i posar-me en mans de la providència. Amb humilitat no exempta de determinació vaig sol·licitar un cafè amb llet, per favor, amb la llet ben calenta, gràcies. I un croissant, per descomptat. I és clar, em van servir un beuratge d’aquells que ara s’estilen. La tassa, més aviat petita, contenia un cafè amb llet postmodern, amb el seu ditet d’espumeta pel damunt, blanca, blanquíssima, amb una vora marró al voltant i un minúscul toc al bell mig; molt maco, la veritat. I el croissant? Doncs petit i sec, d’aquells que no s'enfonsen en pressionar sinó que s'esmicolen en mil engrunetes planes que es queden enganxades als dits i s'escampen pel periòdic, i ho taquen tot de greix i... I de gust aspre, lluny de qualsevol insinuació dolça. Era com un bocinet de pa sec -pel gust, vull dir- que a la mínima es desintegrava entre les meves mans. I les puntes? Millor no m'estenc sobre aquest assumpte. Solament diré que evocaven segmentets marrons de carbó. I ho deixarem en carbó, d’acord? Per allò del pudor al qual em referia abans.

Però, tornem al cafè amb llet, tornem-hi. Al cafè amb llet postmodern, per a ser exactes. En veure la tassa tan petita vaig posar solament un sobre de sucre quan normalment hi poso un sobre i mig. El sucre, horror, va trigar un segle a penetrar la capa d'exoespuma bicolor i arribar a la seva líquida destinació; de tanta i tan espessa que era l'espuma. Però, i ara? No m'ho podia creure! Si aquí no hi ha cafè! Amb la curiositat de l'explorador vocacional vaig ficar la cullereta per remoure i, en efecte, solament havia un culet de cafè amb llet. Vaig remenar i remenar. Sí; al fons, de tant en tant, lluitant amb la porqueria espumosa es deixava veure un líquid marró fosc. Fosquíssim. Costava de veure'l, però allà hi era.

A la vista d’això em vaig aixecar i agafant la tasseta em vaig dirigir a la barra. Per favor, seria vostè tan amable de retirar l'escuma? És que a mi no m'agrada el cafè amb llet amb tanta escuma, sap? Moltes gràcies, molt amable. La cambrera va agafar el platet amb la seva tasseta i es va allunyar fins a l'aigüera metàl·lica, a un parell de metres d'on jo em trobava; potser tres. Després, amb una cullereta, va extreure tota l'escuma de la tassa i abans que jo pogués reaccionar, zas, la va emplenar amb més llet. Amb llet tèbia, gairebé freda per a més inri. A continuació va plantar el cos del delicte a la barra amb un somriure. Aquí el té.

Jo solament havia demanat que em retirés l'escuma, però, la noia, en veure que la tassa quedava pràcticament buida no se li va ocórrer res més que afegir llet a vessar. El resultat va ser una tasseta plena fins a la vora d'un líquid lletós del color de les natilles. Hòstia! Això hauria d'estar penat, vaig pensar.

Escolti; perdoni. Miri, és que jo prefereixo un cafè amb llet, sap? I si és possible un cafè amb llet sense addicions espumoses. Vaja, una tassa de cafè amb una mica de llet; meitat i meitat, més o menys. I ben calenta, per cert. Ni més ni menys que un cafè amb llet com els d'abans. I calent, no se'n oblidi.

Un cafè amb llet sense què? És que aquí solament posem cafè i llet. Sense espuma, dona; volia dir sense espuma. Ah? Doncs, i es clar que si. Ara mateix. Sense perdre el somriure en cap moment, la noia va retirar diligentment aquella porqueria i em va preparar un cafè amb llet a l'antiga -suposo que després de perpetrar la seva malifeta va ser conscient de l'error comès i es va sentir sobtadament penedida; o potser és que a ella també li agrada el cafè, ves tu a saber-, i quan me’l va servir em va preguntar, ...i per què no li agrada a vostè l'escuma? Jo no vaig contestar. Vaig agafar el meu cafè amb llet i somrient vaig tornar a la meva taula mentre m'assenyalava el bigoti amb el dit. Per a què entrar en els detalls, vaig pensar. Almenys aquesta noia va tenir una actitud cordial i respectuosa en tot moment. I ho dic perquè en una ocasió semblant una estúpida gairebé em bolca el seu beuratge pel damunt. No cal dir que vam tenir un seriós altercat.

Avui he tastat el cafè d'un altre lloc. No estava malament, però també anava sobrat d’espuma. Què hi farem. Paciència.