El Joc de l'Oca és un vell joc de taula on contenen dos o més jugadors. Cada jugador, per torn, llança els daus i avança la seva fitxa per un tauler en forma d'espiral dividit en 63 caselles esquitxades aquí i allà de càstigs i premis, de manera que segons la casella tocada en sort el jugador serà penalitzat o recompensat. Guanya el jugador que aconsegueix arribar el primer al Jardí de l'Oca, l'última casella.
I
«Les set tocades. Hauria d'anar pensant en descansar una mica; conduir amb el sol de cara és força empipador. I encara més si el sol està tan baix perquè això m'obliga a anar rígida i amb el cap excessivament alçat, forçada. L'esquena se'm farà miques si no m’aturo aviat i a més, em vindria molt bé un cafè. Sí; el necessito, aquest cafè».
...Cent deu.
«Ja fa una bona estona que el vinc notant. Resulta difícil de creure. Com pot sorprendre'm encara aquesta sensació a pesar del temps transcorregut i d'haver-la experimentat tantes i tantes vegades? Em faig creus. Després de tants anys sense tornar-hi confiava en què les meves velles obsessions haurien caigut en l'oblit però, a la vista està que hi ha coses que no canvien. Què hi farem? si més no ara ja no em preocupa. Ara em diverteix... De totes maneres mai no m'acostumaré a aquest paratge desèrtic i a la carretera, tan recta i llarga. Tan avorrida. Sí; crec que és això. L'aire extremament sec.., l'excés de llum.., i sobretot aquest paisatge tan... Com definir-lo..., aixafat...?».
...Cent vint.
«Sempre vaig pensar que un viatge al no-res devia ser una cosa semblant a aquesta, i encara ho crec. Potser en el seu moment hauria d’haver comentat aquest assumpte amb algú; ben mirat no passa de ser una ximpleria pròpia d'adolescents. Però, ara, a qui podria confiar aquestes bajanades? al psiquiatra? I tampoc no l'hi he comentat mai res a la Carli. Com explicar que cada vegada que faig aquest camí tinc la sensació d'estar fumada? No té cap sentit. És absurd, estúpid».
«Recordo que la mare i jo travessàvem aquesta regió almenys tres o quatre vegades a l’any i ja, per aquella època, advertia la mateixa sensació amb total claredat. No és que tot continuï exactament com en aquells dies, és clar, però.., si fa no fa. També és veritat que aleshores la carretera era bastant més estreta i estava ruixada de bonys i calbes de sorra però, deixant això de banda tot segueix més o menys igual. I també és possible que jo no hagi canviat tant com hauria volgut. Salvàvem aquests paratges, i mai més ben dit, en aquell vell Fiesta daurat carregat a rebentar d'embalums i maletes; sobretot quan fèiem el viatge d'anada. I a l'estiu a sofrir la gota grossa, perquè fer aquest trajecte a l'estiu era terrible. Com podien cabre tantes coses en un cotxe tan petit? Si pogués obrir una finestra en el temps em moriria de riure en veure'm; en veure'ns. Jo m’estimava més viatjar per Setmana Santa perquè quan el fred no ho impedia podia abocar el cap per la finestreta i imaginar que volava asseguda sobre un estel màgic. Aclucava els ulls i somiava desperta. Em veia tallant l'aire veloçment, travessant un país meravellós, fresc i transparent sense res en comú amb aquest inhòspit secany. Volava entre el verdor de camps sorprenents, idíl·lics, i el blau net del cel, sempre en direcció a unes muntanyes blanques a les quals mai no aconseguia arribar tot i que semblaven estar a tocar dels dits. Les pel·lícules de Disney tenien la culpa, o almenys això pensava la meva mare. Recordo com em renyava i m’estirava de l'orella fins que tornava a asseure'm correctament en el cotxe. Ho recordo com si fos ahir. Fantasies infantils; com us enyoro. De vegades la realitat no és més que una basta caricatura sense ànima dels més bells i ingenus somnis infantils. I tant que sí! I sinó, a la prova em remeto: quina desolació tan depriment!».
...Cent trenta.
«Per què haurà estat tan cruel la natura amb aquest racó de món? És clar que, pot ser cruel la natura? Sí.., suposo que si. Ho veus? és tanta la misèria que m'envolta que puc contar els arbres a voluntat: un, dos, tres.., set, no hi veig més de set. Set arbres raquítics en quilòmetres i quilòmetres a la rodona, sobrevivint miserablement entre milions de pedres i arbustos esteparis. Mmm.., ser un arbre. No estaria pas malament ser-ne un. Ésser, sentir-se com un arbre... Però no qualsevol arbre, no. Un roure. Una alzina en el pitjor dels casos. No, no, què carai: una olivera... és clar; una olivera.... dioooos!».
L’Anna va trepitjar el fre amb fermesa, sense apartar l'ull del retrovisor. Passats els instants de tensió i ja amb el cotxe sota control va poder observar amb deteniment el que havia passat. Era una dona de mitjana edat que caminava despreocupada pel costat dret de la carretera, a un centenar de metres; probablement més. Havia estat a punt d'atropellar-la i solament un ràpid i hàbil cop de volant va evitar el desastre. No obstant això, semblava que ella ni s'havia assabentat perquè aixecava la mà saludant i.., somreia? Desconcertada, l’Anna fou accelerant de mica en mica sense poder apartar la vista d'aquella dona solitària, observant-la pel mirall mentre s'anava fent petita i més petita; un puntet que no va deixar de saludar amb la mà fins que la cinta d'asfalt acabà per engolir-lo. Tot va succeir en un minut; en menys segurament.
«Roures, oliveres... Joder, gairebé atropello a aquesta pobra dona! Em tremolen les mans, els genolls… No puc controlar-me. M’haig d’aturar, tinc basques».
El Mazda 6 es va detenir en el voral embolicat en un núvol de pols. Tot i que va aturar el motor, l'Anna es va mantenir al volant durant uns minuts amb la ment en blanc i els genolls encara tremolosos. Quan per fi es va decidir a sortir del cotxe va rebre una alenada d'aire fresc a la cara i en sentir-se una mica alleujada feu un estirament i deixà anar un crit de ràbia continguda. Ja no tenia ganes de vomitar però les coses no anaven gens bé a l'estómac: se sentia com si s'hagués empassat una sargantana viva. Uns moments de reflexió mentre respirava en profunditat. Dubtes. Després es va acostar al maleter i el va obrir. Olorava rar, però, tot semblava en ordre. Va tancar amb un cop sec i girant en rodó es va allunyar una vintena de passos carretera avall intentant localitzar aquella dona que caminava per on no devia. Res. Ni un ànima. Tampoc no s'escoltava res; ni el vol d'un ocell, ni el murmuri del vent. Res. Un minut més tard va regressar al cotxe i el va sobrepassar per observar el morro. Tots els mosquits del món s'havien posat d'acord aquest matí per estavellar-se contra la calandra i els fars. I a més, desprenia una calor abrasadora, tanta que va preferir avançar-se uns metres abans d’ajupir-se per tocar l'asfalt amb les palmes de les mans. Estava fred. Va seguir un impuls i es va asseure, i un instant després estava tombada a la carretera amb els genolls flexionats, els braços oberts i la mirada ancorada en un cel que passava del blau al blanc segons el sol anava guanyant altura. El cansament va aparèixer sense avisar i l’Anna no va poder evitar aclucar els ulls. L’hi coïen i sobretot l’hi pesaven. I així va romandre durant alguns minuts, agusant l'oïda per si de cas, però solament podia escoltar la seva pròpia respiració cada cop més assossegada. Feixuga i més feixuga per moments. Un instant de tranquil·litat després de tot. Un llampec de benestar. Com estarà la Carli? Però no; continuar així era insensat. Calia fer camí.
«Les set i vint-i-dos, ja. Em moro per prendre un cafè calent i menjar alguna cosa. No entenc com he pogut despistar-me fins aquest extrem. No m'ho explico. Resulta increïble, com no he pogut veure-la, aquesta dona? Merda de recta, sembla que mai no s'acabarà».
Però totes les rectes s'acaben torçant tard o d'hora i a les set i trenta-cinc l’Anna entra en una estació de servei després d’haver sortejat algunes corbes, ves per on. El cotxe anava mancat de gasoli però es va estimar més aparcar al costat de la cafeteria; ja emplenaria el dipòsit més tard. Ningú o gairebé ningú a dins. Tan sols una noia grassa que escombrava amb desgana entre les taules i una dona que podria ser la seva mare darrere la barra, indolent, recolzada de braços mentre escoltava la SER. L’Anna va fer una ullada a la vitrina de la rebosteria, es va acostar a una de les taules situades al costat del finestral que donava a l'aparcament i abans de seure es va dirigir a la dona de la barra. Tot i que a l'aparcament no havia absolutament ningú no volia perdre de vista el cotxe.
- Bon dia.
- Bon dia tingui. Què va a ser?
- Un cafè ben carregat, sis plau. I les pastes, són d'avui?
- I és clar que sí; me les acaben de dur fa un moment.
- Molt bé. Posi'm una napolitana també. Es pot fumar?
- No; si vol fumar haurà de sortir fora. Aquí no està permès.
- Bé, gràcies. El cafè ben calent, per favor.
19/10/07
El jardí de l'Oca 2 (conte)
II
Ahir, res no feia presagiar que l’Anna hagués d'afrontar aquest viatge; la seva vida transcorria rutinària i previsible a parts iguals. Com a cada dissabte arribades les vuit, manà a l'encarregada que tanqués les portes de la botiga i posà les dependentes a ordenar les peces a les prestatgeries. Després tancaria caixa i si tot estava en ordre les acomiadaria fins dilluns següent. Quan les noies ja feia una estona que havien escampat la boira va fer una última ullada a la boutique des de la porta principal i apagà les llums abans d’activar l'alarma i baixar la persiana de seguretat, però, encara no s’havia aixecat després d'haver assegurat la persiana a l'ancoratge del terra quan va aparèixer Jordi, vociferant un estrident «hola, tia buena!» que la va sobresaltar fins el punt de fer-li perdre l'equilibri. No el va veure acostar-se entre la gentada que passejava amunt i avall pel carrer de vianants.
- Ets un imbècil Jordi. I tornes a anar borratxo. Però això no és cap novetat, oi? Què vols, ara? Faig tard.
- Bé que ho saps, Anna. Has pensat en el que et vaig dir dimarts passat?
- No. És més, ni me’n recordo. I deixa'm en pau, joder! Em tens tipa amb les teves estupideses. Què passa, que ja no t'aguanta la teva dona? Ah, perdona, oblidava que amb l'any nou et va fer fora de casa. Per bo, és clar. Au; fot el camp d'una punyetera vegada i no m'obliguis a cridar a la policia.
Ignorant la companyia, l’Anna va tancar la botiga i a pas ràpid es va dirigir cap a l'aparcament, uns carrers més enllà. Jordi la seguia a dues passes, ensopegant-se de tant en tant i murmurant coses inintel·ligibles entre “per favors” llastimosos. En arribar al cotxe l’Anna es va girar per observar què feia el seu indesitjable acompanyant i en veure'l aparentment tranquil es va ficar dintre, va activar el tancament centralitzat de portes i va regirar la seva bossa. Després va abaixar dos dits el vidre de la finestreta i va llançar un bitllet de cinquanta euros que Jordi es va maldar a recollir. Ni l’un ni l’altra digueren res més; no calia. Jordi va desdoblegar fatigosament el bitllet per mirar-lo i quan va aixecar el cap el cotxe de l'Anna anava ja carrer avall.
L’Anna i el Jordi s'havien divorciat quatre anys abans després d'un curt i accidentat matrimoni. Una relació inversemblant. Un cop separats cadascú va tirar pel seu cantó però, Jordi, tot just un any més tard, va començar a importunar-la trucant per telèfon o presentant-se a la botiga de cop i volta, en el moment més inesperat. Al començament les trucades eren esporàdiques i les visites comptades, però en els darrers mesos aquelles molèsties s'estaven convertint en assetjament, pur i simple. Ara s'atrevia a organitzar escenes en ple carrer; espectacles que causarien vergonya aliena a qualsevol, i que sempre acabaven amb un Jordi sanglotant, pregant perdó. Suplicant-lo. Però l’Anna no tenia res a perdonar. Almenys fins que Jordi no va començar a mortificar-la amb el seu assetjament.
Entre tots dos mai no va haver res que pagués veritablement la pena; la seva història en comú va ser tan curta com intranscendent. I és que poc després de casar-se amb l’Anna, Jordi es va retrobar amb la Berta, un vell amor adolescent. La noia havia començat a fer de caixera al Caprabo de la cantonada i des de llavors Jordi es va aficionar a fer la compra: cada dia faltava alguna cosa, i n’hi havia dies que més d'una. Amb el temps -no gaire- de fer la compra va passar a citar-se amb la Berta, i d'aquí a deixar a l’Anna per anar-se’n a viure amb ella n’hi va haver només un pas. Jordi s’ufanejava de fer-ho tot promptament. S'enorgullia d'això. Dos anys de separació i el divorci. Ràpid, sense complicacions, al gust d’en Jordi.
Per a sorpresa de la pròpia Anna, amb la marxa del Jordi es va trobar millor del que mai no s'hauria imaginat. Ara, no entenia què punyetes va veure en aquest tipus per casar-se amb ell. Sí, era maco i divertit, i tenia alguna cosa que el feia diferent, però... de qui? Des del primer moment va pensar que ella tenia la culpa de què les coses no rutllessin, talment com la majoria de les dones. I és clar, s'esmerçava. I es desesperava. Per aquella època era incapaç de veure el neci que tenia davant. Jordi es dutxava cada cop menys, bevia cada dia més i va oblidar què era això de llegir. Ell, que abans de casar-se presumia de recitar a Rimbaud millor que ningú. Perquè llegir el Marca no s’hi val, oi que no? I pensant-ho bé, potser tampoc no era tan maco. Encara sort que Jordi va fer el que tothom esperava -menys l’Anna, per descomptat- perquè sinó la noia encara estaria torturant-se, intentant descobrir què hi feia malament. Però, renoi quin descans quan la va deixar. Què bé, sospirava l’Anna en recordar-ho: quin alleujament. I és que l’Anna es va casar enganyada per un miratge i una vegada desenganyada es descasà gràcies a un nou engany. Però, així és el joc de l'Oca. Tira Jordi, sempre et toca.
III
Segons el calendari del pagès els matins de març acostumen a ser frescos; el d'avui és un matí d'allò més corrent. L’Anna passava l'estona observant a través del finestral de la cafeteria, parant esment a l’aridesa que l’envoltava, pensativa, amb la mirada perduda. Inexpressiva. «El cartell Shell s’acabarà caient si no hi posen remei aviat i els sortidors de gasolina continuen tan deserts com la pròpia carretera. Resulta inquietant que la carretera no registri el mínim moviment. Sí, és veritat que avui és diumenge i que encara és d’hora, però deu fer almenys vint minuts que sóc aquí i no he vist passar ni un sol vehicle. Encara que, si ho penso, tampoc no m'he creuat amb ningú des que vaig deixar l'autopista per agafar la N-128, i d'això deu fer gairebé una hora. Bé; amb l'excepció de la boja que vaig estar a punt d'atropellar. On pararà? I què cony farà tota sola, enmig del no-res? Però és millor així. Ja m’està bé».
Les vuit acabades de tocar, el dipòsit ple, la finestreta oberta i Suzanne Vega en el reproductor de cd’s. L'aire fresc i Gipsy semblen fets l'u per a l'altre. Més centrada després del respir i del cafè, la Carli ocupava ara tot el seu pensament. S’assemblava molt a la Suzanne; la mateixa mirada blava... Anit la va deixar a casa netejant a fons. L'enyorava. «Ja deu fer una bona estona que estarà descansant. La trucaré més tard; l'he vist tan nerviosa... En menys de mitja hora arribaré a Caralta i des d'allà a els Mastins només hi ha quaranta minuts més. Gràcies a la nova variant no cal entrar en el poble i això és un avantatge».
Carli era cosina llunyana de l'Àngela Daró, una vella amiga de l'Anna i advocada per demés -la mateixa que li va dur el divorci. També era militant activa de la Plataforma per a la igualtat de drets de gais i lesbianes. Una tarda es van trobar assegudes cara a cara a la mínima sala d'espera del bufet de l’Àngela, l’Anna pendent del seu assumpte i Carli esperant un amic que sofria l'assetjament dels seus companys de treball després d'haver-se sabut la seva condició d'homosexual. L'amic de la Carli no arribava i l’Àngela continuava en el seu despatx, molt enfeinada amb dos individus l'aspecte dels quals recordava al Travolta de Saturday Nigth Fever. La conversa semblava ineludible, estaven soles i tot feia pensar que continuarien així per una bona estona. Després d'intercanviar mirades i algun somriure tan cortès com ritual, la Carli es va aixecar de sobte i va entrar al despatx de l’Àngela, d'on va sortir gairebé a l’instant. ―Tot sembla indicar que l’Àngela tindrà per a més de mitja hora i, saps, aquest lloc tan petit m'atabala una mica i em ve de gust un cafè; t'hi apuntes? Passada la sorpresa inicial i alguns segons d’incertesa l’Anna va acceptar i es van dirigir a la cafeteria de la planta baixa, un lloc agradable i un cafè veritablement bo. A penes quatre mesos més tard totes dues dones compartien un apartament del centre, a quatre passes del negoci de l'Anna.
Ahir, res no feia presagiar que l’Anna hagués d'afrontar aquest viatge; la seva vida transcorria rutinària i previsible a parts iguals. Com a cada dissabte arribades les vuit, manà a l'encarregada que tanqués les portes de la botiga i posà les dependentes a ordenar les peces a les prestatgeries. Després tancaria caixa i si tot estava en ordre les acomiadaria fins dilluns següent. Quan les noies ja feia una estona que havien escampat la boira va fer una última ullada a la boutique des de la porta principal i apagà les llums abans d’activar l'alarma i baixar la persiana de seguretat, però, encara no s’havia aixecat després d'haver assegurat la persiana a l'ancoratge del terra quan va aparèixer Jordi, vociferant un estrident «hola, tia buena!» que la va sobresaltar fins el punt de fer-li perdre l'equilibri. No el va veure acostar-se entre la gentada que passejava amunt i avall pel carrer de vianants.
- Ets un imbècil Jordi. I tornes a anar borratxo. Però això no és cap novetat, oi? Què vols, ara? Faig tard.
- Bé que ho saps, Anna. Has pensat en el que et vaig dir dimarts passat?
- No. És més, ni me’n recordo. I deixa'm en pau, joder! Em tens tipa amb les teves estupideses. Què passa, que ja no t'aguanta la teva dona? Ah, perdona, oblidava que amb l'any nou et va fer fora de casa. Per bo, és clar. Au; fot el camp d'una punyetera vegada i no m'obliguis a cridar a la policia.
Ignorant la companyia, l’Anna va tancar la botiga i a pas ràpid es va dirigir cap a l'aparcament, uns carrers més enllà. Jordi la seguia a dues passes, ensopegant-se de tant en tant i murmurant coses inintel·ligibles entre “per favors” llastimosos. En arribar al cotxe l’Anna es va girar per observar què feia el seu indesitjable acompanyant i en veure'l aparentment tranquil es va ficar dintre, va activar el tancament centralitzat de portes i va regirar la seva bossa. Després va abaixar dos dits el vidre de la finestreta i va llançar un bitllet de cinquanta euros que Jordi es va maldar a recollir. Ni l’un ni l’altra digueren res més; no calia. Jordi va desdoblegar fatigosament el bitllet per mirar-lo i quan va aixecar el cap el cotxe de l'Anna anava ja carrer avall.
L’Anna i el Jordi s'havien divorciat quatre anys abans després d'un curt i accidentat matrimoni. Una relació inversemblant. Un cop separats cadascú va tirar pel seu cantó però, Jordi, tot just un any més tard, va començar a importunar-la trucant per telèfon o presentant-se a la botiga de cop i volta, en el moment més inesperat. Al començament les trucades eren esporàdiques i les visites comptades, però en els darrers mesos aquelles molèsties s'estaven convertint en assetjament, pur i simple. Ara s'atrevia a organitzar escenes en ple carrer; espectacles que causarien vergonya aliena a qualsevol, i que sempre acabaven amb un Jordi sanglotant, pregant perdó. Suplicant-lo. Però l’Anna no tenia res a perdonar. Almenys fins que Jordi no va començar a mortificar-la amb el seu assetjament.
Entre tots dos mai no va haver res que pagués veritablement la pena; la seva història en comú va ser tan curta com intranscendent. I és que poc després de casar-se amb l’Anna, Jordi es va retrobar amb la Berta, un vell amor adolescent. La noia havia començat a fer de caixera al Caprabo de la cantonada i des de llavors Jordi es va aficionar a fer la compra: cada dia faltava alguna cosa, i n’hi havia dies que més d'una. Amb el temps -no gaire- de fer la compra va passar a citar-se amb la Berta, i d'aquí a deixar a l’Anna per anar-se’n a viure amb ella n’hi va haver només un pas. Jordi s’ufanejava de fer-ho tot promptament. S'enorgullia d'això. Dos anys de separació i el divorci. Ràpid, sense complicacions, al gust d’en Jordi.
Per a sorpresa de la pròpia Anna, amb la marxa del Jordi es va trobar millor del que mai no s'hauria imaginat. Ara, no entenia què punyetes va veure en aquest tipus per casar-se amb ell. Sí, era maco i divertit, i tenia alguna cosa que el feia diferent, però... de qui? Des del primer moment va pensar que ella tenia la culpa de què les coses no rutllessin, talment com la majoria de les dones. I és clar, s'esmerçava. I es desesperava. Per aquella època era incapaç de veure el neci que tenia davant. Jordi es dutxava cada cop menys, bevia cada dia més i va oblidar què era això de llegir. Ell, que abans de casar-se presumia de recitar a Rimbaud millor que ningú. Perquè llegir el Marca no s’hi val, oi que no? I pensant-ho bé, potser tampoc no era tan maco. Encara sort que Jordi va fer el que tothom esperava -menys l’Anna, per descomptat- perquè sinó la noia encara estaria torturant-se, intentant descobrir què hi feia malament. Però, renoi quin descans quan la va deixar. Què bé, sospirava l’Anna en recordar-ho: quin alleujament. I és que l’Anna es va casar enganyada per un miratge i una vegada desenganyada es descasà gràcies a un nou engany. Però, així és el joc de l'Oca. Tira Jordi, sempre et toca.
III
Segons el calendari del pagès els matins de març acostumen a ser frescos; el d'avui és un matí d'allò més corrent. L’Anna passava l'estona observant a través del finestral de la cafeteria, parant esment a l’aridesa que l’envoltava, pensativa, amb la mirada perduda. Inexpressiva. «El cartell Shell s’acabarà caient si no hi posen remei aviat i els sortidors de gasolina continuen tan deserts com la pròpia carretera. Resulta inquietant que la carretera no registri el mínim moviment. Sí, és veritat que avui és diumenge i que encara és d’hora, però deu fer almenys vint minuts que sóc aquí i no he vist passar ni un sol vehicle. Encara que, si ho penso, tampoc no m'he creuat amb ningú des que vaig deixar l'autopista per agafar la N-128, i d'això deu fer gairebé una hora. Bé; amb l'excepció de la boja que vaig estar a punt d'atropellar. On pararà? I què cony farà tota sola, enmig del no-res? Però és millor així. Ja m’està bé».
Les vuit acabades de tocar, el dipòsit ple, la finestreta oberta i Suzanne Vega en el reproductor de cd’s. L'aire fresc i Gipsy semblen fets l'u per a l'altre. Més centrada després del respir i del cafè, la Carli ocupava ara tot el seu pensament. S’assemblava molt a la Suzanne; la mateixa mirada blava... Anit la va deixar a casa netejant a fons. L'enyorava. «Ja deu fer una bona estona que estarà descansant. La trucaré més tard; l'he vist tan nerviosa... En menys de mitja hora arribaré a Caralta i des d'allà a els Mastins només hi ha quaranta minuts més. Gràcies a la nova variant no cal entrar en el poble i això és un avantatge».
Carli era cosina llunyana de l'Àngela Daró, una vella amiga de l'Anna i advocada per demés -la mateixa que li va dur el divorci. També era militant activa de la Plataforma per a la igualtat de drets de gais i lesbianes. Una tarda es van trobar assegudes cara a cara a la mínima sala d'espera del bufet de l’Àngela, l’Anna pendent del seu assumpte i Carli esperant un amic que sofria l'assetjament dels seus companys de treball després d'haver-se sabut la seva condició d'homosexual. L'amic de la Carli no arribava i l’Àngela continuava en el seu despatx, molt enfeinada amb dos individus l'aspecte dels quals recordava al Travolta de Saturday Nigth Fever. La conversa semblava ineludible, estaven soles i tot feia pensar que continuarien així per una bona estona. Després d'intercanviar mirades i algun somriure tan cortès com ritual, la Carli es va aixecar de sobte i va entrar al despatx de l’Àngela, d'on va sortir gairebé a l’instant. ―Tot sembla indicar que l’Àngela tindrà per a més de mitja hora i, saps, aquest lloc tan petit m'atabala una mica i em ve de gust un cafè; t'hi apuntes? Passada la sorpresa inicial i alguns segons d’incertesa l’Anna va acceptar i es van dirigir a la cafeteria de la planta baixa, un lloc agradable i un cafè veritablement bo. A penes quatre mesos més tard totes dues dones compartien un apartament del centre, a quatre passes del negoci de l'Anna.
15/10/07
El jardí de l'Oca 3 (conte)
IV
La variant de Caralta transcorre paral·lela a un rierol que parteix en dos una extensa arbreda de venerables pollancres. Es van haver de vèncer resistències força tossudes abans de poder construir-la. Fins i tot el Parlament Europeu es va pronunciar en favor de protegir el paratge per on passa, una illa verda envoltada per un buit ocre inacabable, etern. En un principi tothom semblava coincidir en el rebuig de la variant però la veritat és que quan la carretera s’acabà de construir les queixes s’evaporaren, ben bé com per art de màgia. Ara, curiosament, ningú no reconeix haver-se manifestat en contra de les obres. «Res; quatre gats, que sempre es posen en contra de tot. Els de sempre, ja se sap».
Des de la variant de Caralta s'enllaça amb la local que condueix a Santa Engràcia, una carretera que té poc a veure amb la N-128. Per començar és bastant més estreta i el ferm encara és més vell i rugós. Aquesta carretera serveix a la transició entre l'erm i la muntanya, i el seu primer terç transcorre entre corbes relativament còmodes que van ascendint suaument al viatger fins arribar al congost del riu Toldrà. A partir d'aquí segueix durant vuit o deu quilòmetres el sinuós curs del riu i després ascendeix bruscament per atènyer serpentejant al port del Varà, on encara funciona una atrotinada estació meteorològica. A escassos minuts d'allà, en ple descens, cal abandonar la carretera i endinsar-se per una pista de terra que travessa un bosc comunal fins arribar, per fi, a els Mastins.
Ningú no sap perquè aquest lloc és dit d’aquesta manera. Els Mastins no és més que un grapat de cases arruïnades que foren aixecant-se anàrquicament a les proximitats d'una primitiva ermita, Santa Àgreda, de la qual ja només en queda el testimoniatge d'uns metres del mur lateral dret de la seva única nau i gairebé tot el perímetre de l'absis. Amb el despertar del segle XX la façana -amb el seu pòrtic romànic tardà- i els frescos de l'interior foren malvenuts pel rector de Caralta a un especulador que deia actuar en nom d'una Fundació nord-americana. Avui, tot aquest patrimoni forma part d'una gran casa neocolonial de Massachussets propietat d'una família de feliços i adinerats taujans. Per la mateixa època les escasses famílies que encara vivien a els Mastins començaren a emigrar a Catalunya atretes per les colònies tèxtils del Llobregat, primer els homes joves i després, com un degoteig, la resta. En no gaire temps el poblat va quedar en el més absolut dels oblits perquè ningú no va voler regressar mai i desapareguda la gent perduts els records.
Amb la guerra civil els Mastins recuperaria un breu i tràgic protagonisme en convertir-se en improvisat escenari de l'enfrontament entre una companyia de milicians republicans i un batalló de Regulars. El combat va durar tota una nit i es va saldar amb la mort dels republicans i amb el posterior afusellament dels cadàvers per a major escarn. Coses d'un fanàtic capellà castrense, la influència del qual en el tinent coronel de les tropes marroquines no coneixia límits. Afusellats cristianament per un escamot format per gents de les rodalies de Tànger, els cossos malmesos dels milicians foren duts a Caralta en carros arrossegats per mules per ser exposats durant quatre llargs dies a la plaça de la República, la que més tard i gràcies a la liberación seria coneguda com a plaça de la Cruzada Nacional. La massacre, l'abandó, el silenci... El millor adob per a tota mena de llegendes.
Però l'últim habitant de els Mastins no fou cap altre que en Servant, un vell republicà que mai no va renunciar als seus ideals i que va preferir desaparèixer en vida a que el fessin desaparèixer de per vida. Molts dels seus camarades escoltaren els cants de sirena de la reconciliació un cop acabada la guerra i, per creure'ls, jeuen sepultats al fossar que es va improvisar a la cuneta que voreja la tàpia del cementiri de Caralta, contra la qual foren afusellats. Tot el poble era sabedor d'aquella vilesa i en vida de Franco cada Dia de Tots Sants eren molts els caraltenys que deixaven allà bona part de les flors que duien als seus difunts oficials, aquells que estaven enterrats com Déu mana. I no era rar que s'acumulessin més flors a la cuneta que en el propi cementiri. Ara això s'observaria com un gest compassiu, fins i tot romàntic, però, antigament, el sergent de la Guàrdia Civil s’afanyava en enviar un parell de números l'endemà per recollir les flors de la cuneta i dur-les al monument als caidos por Dios y por España que es va erigir al bell mig del cementiri, les úniques flors que mai l’adornaren. Flors robades per a un homenatge putatiu. Però el temps no passa en va i la casa cuartel de la Guàrdia Civil ja fa molts anys que roman buida. I tampoc no sobreviu aquell sinistre monòlit de marbre negre; el manolito, que així era anomenat pels caraltenys en honor d'aquell conspicu sergent cognomenat Manuel, i mai no mencionat.
V
L’Anna no arribaria a casa abans de les deu. Després de l'episodi del bitllet de cinquanta euros havia trucat a la seva companya per dir-li que es retardaria una mica per raons de feina. Entre la botiga i l'adossat que van llogar l'any passat hi ha més o menys un quart d'hora; vint minuts si el tràfic està complicat. A vegades una mica més i tot, però mai una hora. Però aquesta nit l'Anna ha volgut fer una llarga marrada amb intenció de tenir prou temps per pensar a soles. No vol preocupar a la Carli; prou dolguda estava ja a causa d’en Jordi, de les seves emprenyades cada cop més freqüents, de les seves intrusions en la vida de totes dues. I encara sort que avui només s'ha conformat amb seguir-la fins al cotxe i recollir els diners, perquè de vegades és pitjor: crida, es posa violent. L'agressió física s’acabarà produint tard o d'hora. Millor reaccionar a temps que deixar que les coses es descontrolin fins aquest punt.
-- Jordi?
--Anna? Ets tu? Espera, que ara a penes escolto res, deixa que surti fora. Ara força millor. Sabia que acabaries trucant-me. N’estava segur, de debò…
— Escolta; hem de parlar. No podem continuar així.
— Bueno; si vols, demà mateix. Coneixes el Cafetito, el de la plaça…?
— No. Ha de ser aquesta nit. Podries venir d’aquí a una estona? el que jo trigui en sopar. Sobre les dotze ja estaria bé. A casa meva.
— No sé on vius ara, Anna.
— Va home, ja està bé; em prens per idiota? M'has seguit cada cop que t’ha sortit dels nassos. Au, fins ara; sigues puntual, que no tinc tota la nit. I compte, perquè si fas el mínim escàndol i despertes als veïns no obro i crido a la policia, d’acord?
— Molt bé; fins ara.
La variant de Caralta transcorre paral·lela a un rierol que parteix en dos una extensa arbreda de venerables pollancres. Es van haver de vèncer resistències força tossudes abans de poder construir-la. Fins i tot el Parlament Europeu es va pronunciar en favor de protegir el paratge per on passa, una illa verda envoltada per un buit ocre inacabable, etern. En un principi tothom semblava coincidir en el rebuig de la variant però la veritat és que quan la carretera s’acabà de construir les queixes s’evaporaren, ben bé com per art de màgia. Ara, curiosament, ningú no reconeix haver-se manifestat en contra de les obres. «Res; quatre gats, que sempre es posen en contra de tot. Els de sempre, ja se sap».
Des de la variant de Caralta s'enllaça amb la local que condueix a Santa Engràcia, una carretera que té poc a veure amb la N-128. Per començar és bastant més estreta i el ferm encara és més vell i rugós. Aquesta carretera serveix a la transició entre l'erm i la muntanya, i el seu primer terç transcorre entre corbes relativament còmodes que van ascendint suaument al viatger fins arribar al congost del riu Toldrà. A partir d'aquí segueix durant vuit o deu quilòmetres el sinuós curs del riu i després ascendeix bruscament per atènyer serpentejant al port del Varà, on encara funciona una atrotinada estació meteorològica. A escassos minuts d'allà, en ple descens, cal abandonar la carretera i endinsar-se per una pista de terra que travessa un bosc comunal fins arribar, per fi, a els Mastins.
Ningú no sap perquè aquest lloc és dit d’aquesta manera. Els Mastins no és més que un grapat de cases arruïnades que foren aixecant-se anàrquicament a les proximitats d'una primitiva ermita, Santa Àgreda, de la qual ja només en queda el testimoniatge d'uns metres del mur lateral dret de la seva única nau i gairebé tot el perímetre de l'absis. Amb el despertar del segle XX la façana -amb el seu pòrtic romànic tardà- i els frescos de l'interior foren malvenuts pel rector de Caralta a un especulador que deia actuar en nom d'una Fundació nord-americana. Avui, tot aquest patrimoni forma part d'una gran casa neocolonial de Massachussets propietat d'una família de feliços i adinerats taujans. Per la mateixa època les escasses famílies que encara vivien a els Mastins començaren a emigrar a Catalunya atretes per les colònies tèxtils del Llobregat, primer els homes joves i després, com un degoteig, la resta. En no gaire temps el poblat va quedar en el més absolut dels oblits perquè ningú no va voler regressar mai i desapareguda la gent perduts els records.
Amb la guerra civil els Mastins recuperaria un breu i tràgic protagonisme en convertir-se en improvisat escenari de l'enfrontament entre una companyia de milicians republicans i un batalló de Regulars. El combat va durar tota una nit i es va saldar amb la mort dels republicans i amb el posterior afusellament dels cadàvers per a major escarn. Coses d'un fanàtic capellà castrense, la influència del qual en el tinent coronel de les tropes marroquines no coneixia límits. Afusellats cristianament per un escamot format per gents de les rodalies de Tànger, els cossos malmesos dels milicians foren duts a Caralta en carros arrossegats per mules per ser exposats durant quatre llargs dies a la plaça de la República, la que més tard i gràcies a la liberación seria coneguda com a plaça de la Cruzada Nacional. La massacre, l'abandó, el silenci... El millor adob per a tota mena de llegendes.
Però l'últim habitant de els Mastins no fou cap altre que en Servant, un vell republicà que mai no va renunciar als seus ideals i que va preferir desaparèixer en vida a que el fessin desaparèixer de per vida. Molts dels seus camarades escoltaren els cants de sirena de la reconciliació un cop acabada la guerra i, per creure'ls, jeuen sepultats al fossar que es va improvisar a la cuneta que voreja la tàpia del cementiri de Caralta, contra la qual foren afusellats. Tot el poble era sabedor d'aquella vilesa i en vida de Franco cada Dia de Tots Sants eren molts els caraltenys que deixaven allà bona part de les flors que duien als seus difunts oficials, aquells que estaven enterrats com Déu mana. I no era rar que s'acumulessin més flors a la cuneta que en el propi cementiri. Ara això s'observaria com un gest compassiu, fins i tot romàntic, però, antigament, el sergent de la Guàrdia Civil s’afanyava en enviar un parell de números l'endemà per recollir les flors de la cuneta i dur-les al monument als caidos por Dios y por España que es va erigir al bell mig del cementiri, les úniques flors que mai l’adornaren. Flors robades per a un homenatge putatiu. Però el temps no passa en va i la casa cuartel de la Guàrdia Civil ja fa molts anys que roman buida. I tampoc no sobreviu aquell sinistre monòlit de marbre negre; el manolito, que així era anomenat pels caraltenys en honor d'aquell conspicu sergent cognomenat Manuel, i mai no mencionat.
V
L’Anna no arribaria a casa abans de les deu. Després de l'episodi del bitllet de cinquanta euros havia trucat a la seva companya per dir-li que es retardaria una mica per raons de feina. Entre la botiga i l'adossat que van llogar l'any passat hi ha més o menys un quart d'hora; vint minuts si el tràfic està complicat. A vegades una mica més i tot, però mai una hora. Però aquesta nit l'Anna ha volgut fer una llarga marrada amb intenció de tenir prou temps per pensar a soles. No vol preocupar a la Carli; prou dolguda estava ja a causa d’en Jordi, de les seves emprenyades cada cop més freqüents, de les seves intrusions en la vida de totes dues. I encara sort que avui només s'ha conformat amb seguir-la fins al cotxe i recollir els diners, perquè de vegades és pitjor: crida, es posa violent. L'agressió física s’acabarà produint tard o d'hora. Millor reaccionar a temps que deixar que les coses es descontrolin fins aquest punt.
-- Jordi?
--Anna? Ets tu? Espera, que ara a penes escolto res, deixa que surti fora. Ara força millor. Sabia que acabaries trucant-me. N’estava segur, de debò…
— Escolta; hem de parlar. No podem continuar així.
— Bueno; si vols, demà mateix. Coneixes el Cafetito, el de la plaça…?
— No. Ha de ser aquesta nit. Podries venir d’aquí a una estona? el que jo trigui en sopar. Sobre les dotze ja estaria bé. A casa meva.
— No sé on vius ara, Anna.
— Va home, ja està bé; em prens per idiota? M'has seguit cada cop que t’ha sortit dels nassos. Au, fins ara; sigues puntual, que no tinc tota la nit. I compte, perquè si fas el mínim escàndol i despertes als veïns no obro i crido a la policia, d’acord?
— Molt bé; fins ara.
8/10/07
El jardí de l'Oca 4 (conte)
VI
Per descendir el port del Varà cal parar molta atenció si no vols deixar-te enrere el sender que condueix a els Mastins. L’Anna recorda perfectament aquest detall i va a l’aguait. A quarts de deu el camí rural que travessa la vella selva de roures i castanys que s’estén per tot el vessant nord de la serra Carosa sembla anunciar la seva fi. De mica en mica s’ha anat dissipant l'espessorall deixant a la vista una plana pelada, estreta i ondada, esquitxada aquí i allà de ruïnes de tova, pedra i fusta podrida. A partir d’aquest punt, perduda ja la protecció del bosc, el camí s’esvaeix i avançar resulta una tasca d’allò més penosa per a un turisme; fa anys que aquests paratges no reben la visita de cap vehicle i els durs hiverns i el mal temps han canviat les roderes per rocs i matolls. La perspectiva de quedar embussada li fa un nus a la gola, però l'Anna no pot fer-se enrera i no té cap més sortida que posar el seu cotxe a prova. A empentes i rodolons, talment com una tortuga marejada, el Mazda aconsegueix progressar per aquell terreny fins arribar a una tapiada que li barra el pas, llavors gira a esquerra i durant un centenar de metres voreja la tanca abans de trobar la portalada de els Mastins, tancada i barrada. Alleugerida, l’Anna s’està un minut davant la porta i, sense aturar el motor del cotxe, baixa i obre el gros cadenat que la manté afermada.
La porta franqueja el pas a una esplanada polsosa protegida per un mur de dos metres i mig d'altura envaït en part per una massa verdosa que recorda l'heura. Dintre del recinte, ocupant la pràctica totalitat del quadrant superior dret quan és observada des del portal d'entrada, s'aixeca la casa, un cos central de dues plantes amb dues estructures annexes, una a cada costat i d'una sola planta, gairebé bessones. La primera acull un vellíssim trull i l'altra, que ara és el garatge, d'inici fou destinada a servir de quadra i magatzem. Tot el conjunt es troba perfectament conservat gràcies a Servant dedicara l'últim terç de la seva vida a donar vida a un lloc que des de temps immemorial havia arrossegat fama de maleït, i que sempre ha estat font de llegendes que encara avui serveixen per espantar als nens entremaliats de la regió. També hi ha un pou profund i sec la boca del qual roman coberta amb dues robustes planxes metàl·liques que allunyen la possibilitat de qualsevol accident. Ningú no recorda que aquest pou servís mai per apaivagar la set d'un cristià i, no obstant això, allà hi continua. Els veïns més pietosos de Caralta conten que aquest negre forat empara les ànimes torturades dels milicians massacrats en el trenta-vuit, tots ateus, tots anarquistes. Tots condemnats. També hi diuen que les nits més fredes d'hivern els seus espectres es concentren a l'esplanada per fer foc i escalfar-se. Però les consciències pies de Caralta s'equivoquen almenys en un punt, i és que el foc a els Mastins es remunta a temps tan remots com oblidats. Ben abans de què els milicians fredolics fossin ajusticiats després de morts, mitja confraria de frares fredolics acabà penjada per illuminati pels altres frares, no menys il·luminats que ells. I això no és tot per què, encara abans, per haver, n’hi van haver fins i tot bruixes fredoliques ajusticiades gràcies a la impagable intercessió del Sant Ofici. I amb les bruixes no s'acaben els fredolics ni de bon tros. A els Mastins sempre ha fet molt de fred.
El cotxe va creuar pesadament l'esplanada i es va aturar davant l'emparrat que precedeix la porta principal de la casa. Ja fa algunes temporades que ni l’Anna ni la seva mare passen uns dies aquí, però ningú no ho diria gràcies a que l’Antònia ve cada dimarts des de Caralta per ventilar i procurar que tot estigui en ordre. I el cert és que un cop ventilada la casa i recollits els llenços blancs que normalment cobreixen els mobles principals, solament la fina capa de pols acumulada sobre l'escàs mobiliari que queda sense protecció podria delatar que la casa roman normalment deshabitada.
El primer impuls de l'Anna fou obrir de bat a bat les finestres del saló i retirar totes les teles que va anar trobant al seu pas de camí a la cuina; després posaria aigua a escalfar en un vell cassó d’alumini. Fet això es va afanyar a sortir de nou per tancar la portalada del recinte i ficar el cotxe en el garatge, i va tornar a la cuina amb el temps just d’abocar l'aigua bullent a la tetera. A penes feia un quart d’hora que havia arribat i l'Anna ja es trobava tombada en el vell divan del seu avi, descansant, intentant gaudir d’aquell silenci mentre la tassa de te es refredava. S'esforçava per deixar la ment en blanc observant el capritxós ballet de cortines blaves que penjaven de les finestres, i tot amb l’esperança d'allunyar l'espantall dels seus temors, però fou irremeiable. Res no podia fer. Encara no havien transcorregut més de tres o quatre minuts quan fou envaïda per una profunda i assossegada tristesa. L’ansietat guanyava la partida. Exhaurida tota capacitat de resistència els records sorgien del no res i anaven i venien atropelladament. Vells records de vacances adolescents en pugna amb altres ben recents i força més ingrats. La sargantana de l’estómac que es despertava un altre cop i el te, que es refreda. L’Anna no podia lluitar contra el cansament i per sort s'acabà adormint malgrat el creixent i profund malestar que l’assaltava. Merda de nit! Aquest fou l'últim pensament coherent que li passà pel cap.
VII
En saber que la seva companya es retardaria Carli va sopar sola; a més, tenia pressa perquè aquesta nit devia assistir a una reunió del comitè de la Plataforma i l'esperaven a quarts d’onze. Però l’atzar va voler que totes dues dones es trobessin a la porta del garatge de casa, entrant una i sortint l'altra. L’Anna hagué de recular uns metres per permetre que el Micra de la seva amiga pogués passar, però la Carli no volia acomiadar-se amb un simple gest i en arribar a l’alçada del Mazda va aturar el seu cotxe i va sortir per saludar la seva amiga.
- Hola carinyo. T'he preparat una amanida per sopar, i en el frigo encara queden fetutxinis; només cal afegir més salsa. Jo he sopat només fruita. I què, com t'ha anat? A què s'ha degut el retard?
- Bé, tot anava força bé fins que es va presentar el Jordi. Fou tot just a l'hora de tancar.
- Un altre cop? I què, et va molestar gaire?
- Res; més o menys el de sempre. Aquesta vegada li he donat cinquanta i s’ha conformat.
L’Anna va resumir a la seva companya tot el que havia succeït en tancar la botiga. També li va dir que havia reflexionat llargament sobre l’actitud del seu ex, i que havia resolt parlar amb ell. L’havia convidat a venir aquesta mateixa nit per deixar les coses clares, d'una vegada per sempre. Calia afrontar el problema ja, immediatament. Com més aviat millor.
- Però... Com has pogut convidar-lo a casa? Estàs boja? I encara se’m fa més difícil d’entendre el teu gest després del que m'acabes d'explicar. De debò, penso que t’has begut l’enteniment, Anna. Què hi trames?
- Escolta, tampoc no puc quedar-me de braços plegats a l’espera d’esdeveniments. Em nego a continuar com fins ara. Penso parlar amb ell molt seriosament; crec que podem arribar a un acord. L'hi oferiré diners si cal.
- Diners? Però, què hi tens al cap? Aquest tio és un cabró que només viu per fotre't. Denuncia'l i oblida't de la resta, i fes-ho ara, ja. T'acorrala, no te’n adones? Cada cop que li permets una li’n dones ànims per muntar-te una altra, i de més grossa.
- Crec que me'n sortiré. Ens podrem entendre, no t’amoïnis; abans era un home raonable...
- Però, què hi dius ara! En Jordi no és més que un borratxo sense remei. I abans tampoc no era gens raonable, Anna. És que ja ho has oblidat? Quan vivies amb ell eres una desgraciada. Jordi sempre ha estat un merda, un maltractador. Et farà mal; encara més, no ho dubtis.
La Carli sabia molt bé de què en parlava; ella també havia hagut de suportar l’assetjament del Jordi. Un mal dia es va presentar begut a l'escola primària on treballa com administrativa i al bell mig del distribuïdor que dóna pas a les aules i davant un nodrit grup de nens i nenes, no va tenir cap escrúpol en intimidar-la, en escridassar-la com un boig dient-li bollera i altres vexacions mentre la sacsejava com un ninot. I per si no fos prou, també va intentar agredir al bidell i a un company de la noia que alarmats per la cridòria van acudir en el seu auxili, i solament va accedir a marxar del centre quan la directora el va amenaçar amb trucar a la policia. Aquests fets donaren lloc a un acalorat debat entre la direcció i el claustre i, comptat i debatut, es va optar per no presentar denúncia en el convenciment de què llavors l'escàndol públic seria inevitable.
- No puc deixar-te sola amb aquest bèstia. No vull. Em quedo i punt.
- Jo m’estimo més que te’n vagis, Carli. Au, no temis, no passarà res en absolut, res que t’hagi d’inquietar. Ves-te’n, marxa tranquil·la, t'esperen i faràs tard.
Però la Carli no va respondre. Va tornar al seu cotxe i fent marxa enrere el va deixar tot just on l’havia agafat pocs minuts abans. Resignada, l’Anna va entrar a continuació i va aparcar el seu. Després, entre totes dues van baixar la porta de garatge i sense creuar ni un mot desfilaren l’una rere l’altra per l'estreta escala d'accés a la planta baixa de la casa per dirigir-se directament a la cuina. Mentre l’Anna treia els fetutxinis del frigo i els ficava en el microones la Carli s'excusava per telèfon a una companya de la Plataforma. En un tres i no res totes dues s’estaven assegudes a taula, sense mirar-se. Dues cokes ligth les observaven mentre la pasta esperava torn en el microones. Les onze tocades i no tenien res a dir-se.
Per descendir el port del Varà cal parar molta atenció si no vols deixar-te enrere el sender que condueix a els Mastins. L’Anna recorda perfectament aquest detall i va a l’aguait. A quarts de deu el camí rural que travessa la vella selva de roures i castanys que s’estén per tot el vessant nord de la serra Carosa sembla anunciar la seva fi. De mica en mica s’ha anat dissipant l'espessorall deixant a la vista una plana pelada, estreta i ondada, esquitxada aquí i allà de ruïnes de tova, pedra i fusta podrida. A partir d’aquest punt, perduda ja la protecció del bosc, el camí s’esvaeix i avançar resulta una tasca d’allò més penosa per a un turisme; fa anys que aquests paratges no reben la visita de cap vehicle i els durs hiverns i el mal temps han canviat les roderes per rocs i matolls. La perspectiva de quedar embussada li fa un nus a la gola, però l'Anna no pot fer-se enrera i no té cap més sortida que posar el seu cotxe a prova. A empentes i rodolons, talment com una tortuga marejada, el Mazda aconsegueix progressar per aquell terreny fins arribar a una tapiada que li barra el pas, llavors gira a esquerra i durant un centenar de metres voreja la tanca abans de trobar la portalada de els Mastins, tancada i barrada. Alleugerida, l’Anna s’està un minut davant la porta i, sense aturar el motor del cotxe, baixa i obre el gros cadenat que la manté afermada.
La porta franqueja el pas a una esplanada polsosa protegida per un mur de dos metres i mig d'altura envaït en part per una massa verdosa que recorda l'heura. Dintre del recinte, ocupant la pràctica totalitat del quadrant superior dret quan és observada des del portal d'entrada, s'aixeca la casa, un cos central de dues plantes amb dues estructures annexes, una a cada costat i d'una sola planta, gairebé bessones. La primera acull un vellíssim trull i l'altra, que ara és el garatge, d'inici fou destinada a servir de quadra i magatzem. Tot el conjunt es troba perfectament conservat gràcies a Servant dedicara l'últim terç de la seva vida a donar vida a un lloc que des de temps immemorial havia arrossegat fama de maleït, i que sempre ha estat font de llegendes que encara avui serveixen per espantar als nens entremaliats de la regió. També hi ha un pou profund i sec la boca del qual roman coberta amb dues robustes planxes metàl·liques que allunyen la possibilitat de qualsevol accident. Ningú no recorda que aquest pou servís mai per apaivagar la set d'un cristià i, no obstant això, allà hi continua. Els veïns més pietosos de Caralta conten que aquest negre forat empara les ànimes torturades dels milicians massacrats en el trenta-vuit, tots ateus, tots anarquistes. Tots condemnats. També hi diuen que les nits més fredes d'hivern els seus espectres es concentren a l'esplanada per fer foc i escalfar-se. Però les consciències pies de Caralta s'equivoquen almenys en un punt, i és que el foc a els Mastins es remunta a temps tan remots com oblidats. Ben abans de què els milicians fredolics fossin ajusticiats després de morts, mitja confraria de frares fredolics acabà penjada per illuminati pels altres frares, no menys il·luminats que ells. I això no és tot per què, encara abans, per haver, n’hi van haver fins i tot bruixes fredoliques ajusticiades gràcies a la impagable intercessió del Sant Ofici. I amb les bruixes no s'acaben els fredolics ni de bon tros. A els Mastins sempre ha fet molt de fred.
El cotxe va creuar pesadament l'esplanada i es va aturar davant l'emparrat que precedeix la porta principal de la casa. Ja fa algunes temporades que ni l’Anna ni la seva mare passen uns dies aquí, però ningú no ho diria gràcies a que l’Antònia ve cada dimarts des de Caralta per ventilar i procurar que tot estigui en ordre. I el cert és que un cop ventilada la casa i recollits els llenços blancs que normalment cobreixen els mobles principals, solament la fina capa de pols acumulada sobre l'escàs mobiliari que queda sense protecció podria delatar que la casa roman normalment deshabitada.
El primer impuls de l'Anna fou obrir de bat a bat les finestres del saló i retirar totes les teles que va anar trobant al seu pas de camí a la cuina; després posaria aigua a escalfar en un vell cassó d’alumini. Fet això es va afanyar a sortir de nou per tancar la portalada del recinte i ficar el cotxe en el garatge, i va tornar a la cuina amb el temps just d’abocar l'aigua bullent a la tetera. A penes feia un quart d’hora que havia arribat i l'Anna ja es trobava tombada en el vell divan del seu avi, descansant, intentant gaudir d’aquell silenci mentre la tassa de te es refredava. S'esforçava per deixar la ment en blanc observant el capritxós ballet de cortines blaves que penjaven de les finestres, i tot amb l’esperança d'allunyar l'espantall dels seus temors, però fou irremeiable. Res no podia fer. Encara no havien transcorregut més de tres o quatre minuts quan fou envaïda per una profunda i assossegada tristesa. L’ansietat guanyava la partida. Exhaurida tota capacitat de resistència els records sorgien del no res i anaven i venien atropelladament. Vells records de vacances adolescents en pugna amb altres ben recents i força més ingrats. La sargantana de l’estómac que es despertava un altre cop i el te, que es refreda. L’Anna no podia lluitar contra el cansament i per sort s'acabà adormint malgrat el creixent i profund malestar que l’assaltava. Merda de nit! Aquest fou l'últim pensament coherent que li passà pel cap.
VII
En saber que la seva companya es retardaria Carli va sopar sola; a més, tenia pressa perquè aquesta nit devia assistir a una reunió del comitè de la Plataforma i l'esperaven a quarts d’onze. Però l’atzar va voler que totes dues dones es trobessin a la porta del garatge de casa, entrant una i sortint l'altra. L’Anna hagué de recular uns metres per permetre que el Micra de la seva amiga pogués passar, però la Carli no volia acomiadar-se amb un simple gest i en arribar a l’alçada del Mazda va aturar el seu cotxe i va sortir per saludar la seva amiga.
- Hola carinyo. T'he preparat una amanida per sopar, i en el frigo encara queden fetutxinis; només cal afegir més salsa. Jo he sopat només fruita. I què, com t'ha anat? A què s'ha degut el retard?
- Bé, tot anava força bé fins que es va presentar el Jordi. Fou tot just a l'hora de tancar.
- Un altre cop? I què, et va molestar gaire?
- Res; més o menys el de sempre. Aquesta vegada li he donat cinquanta i s’ha conformat.
L’Anna va resumir a la seva companya tot el que havia succeït en tancar la botiga. També li va dir que havia reflexionat llargament sobre l’actitud del seu ex, i que havia resolt parlar amb ell. L’havia convidat a venir aquesta mateixa nit per deixar les coses clares, d'una vegada per sempre. Calia afrontar el problema ja, immediatament. Com més aviat millor.
- Però... Com has pogut convidar-lo a casa? Estàs boja? I encara se’m fa més difícil d’entendre el teu gest després del que m'acabes d'explicar. De debò, penso que t’has begut l’enteniment, Anna. Què hi trames?
- Escolta, tampoc no puc quedar-me de braços plegats a l’espera d’esdeveniments. Em nego a continuar com fins ara. Penso parlar amb ell molt seriosament; crec que podem arribar a un acord. L'hi oferiré diners si cal.
- Diners? Però, què hi tens al cap? Aquest tio és un cabró que només viu per fotre't. Denuncia'l i oblida't de la resta, i fes-ho ara, ja. T'acorrala, no te’n adones? Cada cop que li permets una li’n dones ànims per muntar-te una altra, i de més grossa.
- Crec que me'n sortiré. Ens podrem entendre, no t’amoïnis; abans era un home raonable...
- Però, què hi dius ara! En Jordi no és més que un borratxo sense remei. I abans tampoc no era gens raonable, Anna. És que ja ho has oblidat? Quan vivies amb ell eres una desgraciada. Jordi sempre ha estat un merda, un maltractador. Et farà mal; encara més, no ho dubtis.
La Carli sabia molt bé de què en parlava; ella també havia hagut de suportar l’assetjament del Jordi. Un mal dia es va presentar begut a l'escola primària on treballa com administrativa i al bell mig del distribuïdor que dóna pas a les aules i davant un nodrit grup de nens i nenes, no va tenir cap escrúpol en intimidar-la, en escridassar-la com un boig dient-li bollera i altres vexacions mentre la sacsejava com un ninot. I per si no fos prou, també va intentar agredir al bidell i a un company de la noia que alarmats per la cridòria van acudir en el seu auxili, i solament va accedir a marxar del centre quan la directora el va amenaçar amb trucar a la policia. Aquests fets donaren lloc a un acalorat debat entre la direcció i el claustre i, comptat i debatut, es va optar per no presentar denúncia en el convenciment de què llavors l'escàndol públic seria inevitable.
- No puc deixar-te sola amb aquest bèstia. No vull. Em quedo i punt.
- Jo m’estimo més que te’n vagis, Carli. Au, no temis, no passarà res en absolut, res que t’hagi d’inquietar. Ves-te’n, marxa tranquil·la, t'esperen i faràs tard.
Però la Carli no va respondre. Va tornar al seu cotxe i fent marxa enrere el va deixar tot just on l’havia agafat pocs minuts abans. Resignada, l’Anna va entrar a continuació i va aparcar el seu. Després, entre totes dues van baixar la porta de garatge i sense creuar ni un mot desfilaren l’una rere l’altra per l'estreta escala d'accés a la planta baixa de la casa per dirigir-se directament a la cuina. Mentre l’Anna treia els fetutxinis del frigo i els ficava en el microones la Carli s'excusava per telèfon a una companya de la Plataforma. En un tres i no res totes dues s’estaven assegudes a taula, sense mirar-se. Dues cokes ligth les observaven mentre la pasta esperava torn en el microones. Les onze tocades i no tenien res a dir-se.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)